Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Gener.

 

[Un report de Xavier Borràs.]

Fum i progrés

El fum que exhalen les xemeneies dels masos a la vall fa com una grisalla tènuement blavosa damunt els arbres que hivernen, com un tel que s’esfilagarsa en l’horitzó llunyà.

El fum és senyal que encara hi ha llenya, que alguns pagesos o ramaders no s’han retut al suposat progrés del gasoil o l’electricitat. Saben prou bé –cap setciències urbanita no els ho ha hagut d’explicar– que el dia que tot el complex militar-industrial faci un pet com un aglà, ells encara es podran escalfar i fer un àpat decent amb el caliu de les aulines (així en diuen, per aquests verals, de les generoses alzines), que poblen massisses i desordenades la muntanya. Els altres, els que sí que s’han confós amb el confort de la rutilant tecnologia que els fa dependents de costos inhumans —guerres amb milers de morts, bàsicament—, se’n riuen per sota el nas dels qui aguanten l’embat de la modernitat, per bé que quan, adesiara, falla l’electricitat, tots els escalfadors de gasoil o les espaterrants cuines vitroceràmiques –que necessiten l’energia elèctrica per engegar-se– no serveixen per a res més que fer bonic.

Vet aquí, doncs, com el món va al revés i aquí en aquesta jove terra recòndita –quasi intocada, quasi immaculada– encara resisteixen homes i dones d’atàviques tradicions, pouades en històries de remences irats contra la injustícia, de bosquerols que no oeixen els càntics de misser Capital. La terra, la muntanya, s’han salvat a gratcient, perquè, com deia el poeta, seguíssim —seguim— «el recte camí d’accés al ple domini de la terra» [Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple].

L’hivern és fred…, el periodisme: també

A cavall de l’implacable canvi climàtic que ens bufeteja la prepotència exercida contra mare Natura —ara amb una de freda ara amb una de calenta—, enguany l’hivern és fred, encara més si treballes a casa i a mig matí se’t glacen els dits damunt el teclat que t’esclavitza per un sou migrat que a tant la peça —vista la producció incessable—, com en una fàbrica de qualsevol fotesa, no surt gens a compte, amb prou feines per pagar el més bàsic: part del lloguer, el menjar, l’imprescindible cafè, els paquets de cigarretes, la benzina per poder traslladar-se i la insubstituible llenya per a la salamandra, el pèl·let i les despeses habituals (aigua, butà, telefonia/internet, electricitat).

M’amoïna molt aquest canvi: el de la impremta, el de la tecnologia analògica a la digital, que a cavall de l’ara mateix (per no dir abans-d’ahir), en el cas dels mitjans de comunicació escrits, ha estat tan brutal que no solament ha escombrat una o un parell de generacions de treballadors de la lletra a la inòpia, sinó que als qui, de grat o per força, s’hi han adaptat els sotmet a una pressió tan forta que converteix una bella professió —anar als llocs, veure què hi passa i contar-ho (com deia l’enyorat Ramon Barnils)— en una cursa quasi sagnant —que comporta víctimes—, en què el valor absolut no és la narració de la veritat (ni que sigui subjectiva), sinó guanyar la màxima audiència, això que en diuen share —especialment a les mal anomenades xarxes socials—, sense la qual no hi ha ni ajuts o subvencions (atorgats a partir de la quantitat de difusió aconseguida) ni els contractes publicitaris —siguin petits o grans—, comercials o institucionals (amb què es colla la llibertat d’expressió) imprescindibles per poder aguantar la fràgil estructura d’aquests mass media. Els lectors d’aquest país s’han avesat al tot de franc i d’aquí no els mou ningú.

Quins temps aquells, ara deu fer una cinquantena d’anys, que encara hi havia tipògrafs manuals, linotipistes —treballadors, a més, d’un alt nivell cultural—, maquetistes, dissenyadors…, que treballaven en calent —foc, plom, ferro—; o l’època, per als qui escrivíem, de la màquina d’escriure, que en un diari fèiem dues o trec peces al dia, ben travades, personals, amb estil propi…, i en un setmanari o mensual un parell de treballs ben pagats… Quina diferència, ara, que tot és immediat, fred (com l’hivern), sense caràcter, bastit en pantalles on no es pot flairar la tinta ni la humanitat dels qui parles…

Com es diu darrerament, «és el que hi ha»!…, i no veig perspectives que hagi de canviar a millor, ans al contrari. Per bé que diuen que la digitalització i les xarxes socials han «democratitzat» la circulació d’informació i fan possible la multiplicitat en la comunicació, el que constato, però, és que cada cop hi ha gent més isolada: autistes, masturbadors d’idees i creatius de minúcies inútils que no duen enlloc.

El temps, la velocitat amb què cal fer avui les peces informatives, ho està matant tot. És un maleït fet que arracona aquesta professió i la converteix en munts de notícies efímeres, que en comptes de fer pensar narcotitzen els lectors que, finalment, esdevenen consumidors i espectadors de la «realitat» i poca cosa més. I al capdavall penso que, potser, es tractava d’això, malauradament.

Temps austers

Aquests temps, doncs —per poc que tinguem consciència del que passa—, demanen austeritat, un concepte que la pròpia «esquerra» (poso el mot entre cometes, és clar!) s’ha encarregat d’assenyalar amb el dit des del vessant suposadament economicista, bà­sicament perquè han confós l’ensorrament del fals escenari del «benestar» amb la necessitat espartana de fer front a la fi del creixement il·limitat a què ens aboca el sistema consumista amb mesures realment útils, però que demanen un canvi radical (d’arrel) en la mentalitat de la gent, i que ells (l’esquerra) no judiquen, ans en volen més.

És curiós d’esbrinar que el mot auster (d’on surt austeritat), no sols en l’original grec sinó en el transsumpte en el llatí de l’Antiguitat, va ser un adjectiu de sentit gustatiu (auster=aspre) i que així va romandre fins ben entrada l’Edat Mitjana. En l’assimilació catalana del concepte, precedeix la història de l’abstracte austeritat, que ja van usar algunes fonts dels segles XIV i XV (segons relata el gran savi i lingüista Joan Coromines al seu magne Diccionari Etimològic).

Sense haver d’anar a parar a la que han exercit els ermitans o els bodhisattva, l’austeritat que han ensenyat i exercit erudits com Henry David Thoreau o Ivan Illich que, a mitjan segle XIX el primer i a mitjan segle XX el segon, ja eren exemples a seguir del punt de vista no solament de la desobediència civil i de l’ecologia profunda, sinó, en el pla individual i alhora col·lectiu —l’un sense l’altre no poden sobreviure—, d’aquest clic en la consciència que ens allunyi de la testosterona consumista i ens acosti a les lliçons no escrites que mare Natura ens aporta des de temps immemorials.

No es tracta, evidentment, de tornar a les coves o de viure com els «bons salvatges» (milions d’ells van ser anihilats en nom de la Civilització), tal com estentòriament i amb esca­rafalls de hiena critiquen els cretins instal·lats en el cofoisme de la ignorància —tinguin o no l’armilla plena—; es tracta de saber viure en llibertat i en harmonia, com fan els altres éssers vius no humans, atenent les necessitats vitals i el conreu de la contemplació del món…, i fer-ho, és clar, sense haver de dilapidar els béns naturals de les generacions futures. Si això vol dir que hem de renunciar a certes coses que fins ara crèiem imprescindibles, fem-ho, perquè seguir el camí emprès per l’industrialisme i el consegüent consumisme ens aboca a l’ecocidi i a la més gran de les misèries.

La tasca empresa per alguns amics cubans en el camp de l’agroecologia —a despit, fins i tot, del «règim»— és un exemple, encara que els manqui abordar, sense por, amb alegria, la necessària revolució de les dones, sense les quals res del que s’ha fet —i res del tant que cal fer, encara— no seria possible.

Erosió o transformació

No sabria si dir-ne pròpiament erosió o bé degradació o, encara, degeneració. D’un temps ençà m’adono com el cos —aquest embalum que ens transporta com a éssers amb consciència— m’avisa d’una certa decadència: enguany les pedres jugant a bitlles a la bufeta de la fel i just fa uns dies les dents, que ara mateix em són escasses perquè, finalment, he decidit anar al dentista, que de moment me n’ha deixat només dues al queix sobirà, a l’espera d’una pròtesi que —oh, miracle!— em permetrà, espero, mastegar com antany.

En tots dos casos, el dolor, el malestar, hi ha estat present: a la vesícula incom­mensurable; a la boca, lleument, però impedint-me de poder menjar bé. Igualment, ambdós episodis m’han obligat a canvis de dieta, a més frugalitat, a menys passió, a menys gaudi… Al principi, doncs, rumiava que la caducitat que comporten els anys n’era la causa, però meditant-hi més a fons m’he adonat que aquesta seria una percepció esbiaixada, quasi mecanicista —una visió tant a l’ús en la societat de consum, que confon el cos amb una màquina que cal greixar o, quan cal, substituir-ne peces que ja no funcionen. Per contra, ara ho veig com una transformació, una metamorfosi si es vol, que m’arren­glera amb el meu pensament, en què més que passió cal compassió (entesa des de l’arrel del compartir) i un fer més acordat amb els bioritmes.

L’obsolescència amb la qual se’ns programa des que naixem té molt a veure amb la pulsió autodestructiva que ha demostrat la humanitat al llarg dels segles. La nostra petjada en aquest planeta ha de ser la més amorosa possible.

La vida és transformació.


Fineix gener, que ens ha protegit en l’entrada del nou any, com antigament feia el déu Janus a les cases romanes (d’aquí ve «gener»).

Que sigui aquest nou any venturós i joiós, ple d’amor i de companyonia.

Lo mariner de Sant Pau i altres rondalles

Aquesta selecció de rondalles de Jacint Verdaguer que oferim de franc als lectors de La Resistència no pretén anar més enllà de la divulgació d’algunes de les rondalles de mossèn Cinto, També, que va destacar, també, com a col·lector de diversos materials folklòrics —cançons populars, llegendes i rondalles— que va aplegar en els seus freqüents sojorns i excursions pel Pirineu i altres contrades.

Malgrat que es parteix de la transcripció directa del manuscrit autògraf, s’han regularitzat les vacil·lacions ortogràfiques per a facilitar-ne la lectura, sense alterar la sintaxi, la morfologia i el lèxic originals.

Podeu descarregar-vos el llibre clicant en aquest vincle o fent-ho directament a la coberta.

Tècnica d’avortament domèstic i altres narracions, de Jordi Remolins

[Textos de Jordi Remolins.]

Tècnica d’avortament domèstic

La sirena de l’ambulància udolava histriònicament mentre s’enduia el cos inconscient de l’adolescent per ingressar-la a la unitat d’urgències de l’hospital. Hores abans el ginecòleg l’havia informat que estava embarassada de dos mesos i ella va voler avortar empassant-se el contingut de quatre capses de xinxetes. Ara la noia ja és una dona, disposa d’un bonic estómac artificial i no es perd ni un sol espectacle del seu estimat fill, el faquir infantil més popular del país.

El bon conservador

A més de treballar vuit hores cada dia en un locutori, la dona del president del club de balls de saló també era una cuinera excel·lent, deixava el pis net com una patena, tenia un tracte exquisit i bonhomiós amb tothom i fins i tot un cop per setmana li practicava antològiques fel·lacions. Havia tingut tanta sort en el matrimoni que amics i coneguts, alguns dels quals de tant en tant també treien profit de les habilitats succionadores de la senyora, no es cansaven d’aconsellar al marit que la conservés durant molt de temps. Després de complir una pena de vint anys de presó per tancar-la dins del congelador durant dos mesos, l’obedient marit seguia sense entendre que ara tothom li girés l’esquena per haver-los fet cas al peu de la lletra.

Els camins del delicte són infinits

El lladre adolescent va iniciar un prometedor currículum robant als rics per repartir-ho entre els pobres fins que les nombroses alarmes i guardes jurats que contractaven les classes benestants a fi de preservar els respectius patrimonis van complicar-li la feina. Per això va acabar abandonant l’activitat delictiva marginal i va ingressar com a respectable membre de la societat establerta, fundant una empresa immobiliària. Això li ha permès comprar-se un xalet amb piscina al barri més exclusiu de la ciutat, instal·lar-hi modernes mesures de seguretat, i mantenir alhora encesa la flama delictiva derivada d’un negoci que, ara sota l’emparament de les lleis, li ha permès recuperar amb escreix tot el que havia regalat.

El matricidi del paràsit desconegut

Malgrat l’evidència d’una panxa cada vegada més inflada, la professora d’educació física estava convençuda, gràcies a una precisa regularitat menstruatòria, que no estava embarassada. Quan va néixer el formós nadó vampir de dotze quilos gestat durant dos-cents setanta dies a la seva placenta i que un cop al mes li devorava intestins, pulmons, fetge i pàncrees provocant pèrdues sanguínies, va entendre que l’inquietant alumne pàl·lid l’havia prenyat entre mossegades de passió. I ara sí, va expirar en el bassal de sang en què s’havia convertit el sofà, víctima d’una deficiència global en les constants vitals, mentre el petit xuclador de sang degustava amb rostre de felicitat el repulsiu cordó umbilical.

L’home i els seus límits. La capacitat d’adaptació

L’home va «trepitjar» la lluna el 20 de juliol de 1969.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

La capacitat de l’espècie humana per adaptar-se a qualsevol dificultat geogràfica o climàtica està més que demostrada. Sigui pels moviments migratoris dels nostres avantpassats o per l’aplicació de les tecnologies que hem incorporat, no hi ha cap part del planeta on no hagi accedit l’ésser humà. Així com és impossible trobar zebres a Alaska o óssos polars a la Sabana africana, en tots dos llocs hi és l’ésser humà.

Recordo el 20 de juliol de  l’any 1969, quan tres dels quatre tripulants de l’Apol·lo XI van caminar damunt la Lluna. El ninotaire Jaume Perich va publicar pocs dies després un acudit que, si fa no fa, deia: «L’home ha trepitjat la lluna; de fet, era el darrer que li quedava per trepitjar». Malgrat que faci referència a fets llunyans en el temps, la reflexió continua plenament d’actualitat.

Quant a exemples de migracions, conquestes, descobriments i enfrontaments per qüestions territorials, a les hemeroteques, biblioteques i Internet hi ha un gavadal d’exemples dels extrems fins on som capaços d’arribar.

Un bon exemple de la nostra condició i capacitat d’adaptació, el podem trobar en el llibre La llarga caminada de l’escriptor Slavomir Rawicz, que narra, segons diu des de la seva experiència personal, la caminada de 7.000 quilòmetres que separa el nord de Sibèria —d’on va fugir l’any 1941 d’un camp de treball soviètic—, fins a l’Índia, tot travessant Sibèria, Mongòlia, el Tibet i l’Himàlaia.

L’autor hi transmet amb gran versemblança la crueltat de la tortura, l’adaptació al fred, la gana, la buidor, la por, el paisatge glaçat, desert o tempestuós, la humanitat innocent dels pastors de Mongòlia… Els detalls són tan precisos que gairebé podem sentir la sensació del fred polar acompanyat de vent fort i neu; del fàstic de menjar rèptils al desert per sobreviure; del vertigen de travessar l’Himàlaia esgarrapant el terra amb peus i mans; del dolor per la mort d’un company  o de l’alegria quan alguna cosa els va de cara.

L’any 2010, el director australià Peter Weir —el mateix de l’infame El club dels poetes morts—, va adaptar al cinema la novel·la de Rawicz amb el títol de Camí a la llibertat i amb el sempre magnífic Ed Harris com a protagonista. Una vegada més la lletra escrita guanya per golejada als fotogrames. L’exercici de la recerca de la llibertat, l’adaptació a les condicions més adverses, la supervivència com a nexe d’unió amb els companys i la força de la naturalesa es dilueixen en el film en un relat d’aventures.

El 13 d’abril de 1941, un diumenge de Pasqua, sis homes desesperats van fugir del camp de treball soviètic 303, proper a la ciutat de Jakutsk, a la Sibèria que limita amb l’Àrtic. Quan eren al llac Baikal, a la frontera amb Mongòlia, es va incorporar al grup una noia polonesa fugitiva d’un camp pròxim. Al cap de nou mesos, quatre homes del grup de set, exhausts, malalts fins al punt de morir, van topar amb la primera patrulla del Govern britànic. Havien arribat a l’Índia, estaven salvats.

L’home i la natura havien fet el camí plegats tan en les calamitats del propi medi com en els seus il·limitats recursos. Un cop més, els límits de l’home a prova.

Entronització d’Inés I, emperadriu de Tabarnia

Inés, emperadriu de Tabarnia. Il·lustració de Toni Coromina.

[Un article de Toni Coromina.]

Un agent secret del Comitè de Suport de la República Catalana m’ha filtrat la llista de convidats principals a l’acte d’entronització d’Inés Arrimadas, amb el títol d’Inés I de Tabarnia.

  • ILUSTRE SEÑOR DON CUCUFATE PLA, CABALLERO INFANTE DE LA MUY EGREGIA COFRADÍA DEL SANTO BOMBÓN DE LICOR.
  • ANSELMO CUATRECASES, SUMO DIRECTOR GENERAL DE PROSPECCIONES A TERCEROS I VICESECRETARIO GENERAL DE LA NADA.
  • EXCELENTÍSIMO SERAFÍN FELDESPATO DE CANTIMPALOS, TENIENTE GENERL DEL BATALLÓN DE MELINDROS Y OLÉ.
  • ANACLETO RODRÍGUEZ, BASTIÓN PREPOTENTE Y BENEMÉRITO DEL GLORIOSO TERCIO DE REQUETÉS AFICIONADOS DEL BARRIO DE PEDRALBES.
  • ENRIQUETA BUFARULL, DIRECTORA JEFE DE “BIKINIS COMERMA”, CAPITANA DE CABALLITOS Y GERENTE DE “PIENSOS LUEGOEXISTO”.
  • RECESVINTO VIÑALS, JEJE PROVINCIAL DEL COLEGIO DE MATASANOS DE BARCELONA, Y COMANDANTE EN LA RESERVA DE LAS FUERZAS DEL BIEN.
  • REVERENDO CARDENAL HONORATO PI, VALEDOR DE LA COFRADÍA DE ALABARDEROS DE SEVILLA,  ALFEREZ MAYOR DEL RANCIO ABOLENGO.
  • HABIBI TUTUSAUS, SULTÁN DE EGIPTO, ALBACEA UNIVERSAL DEL SACROSANTO PAÑUELO QUE SE GUARDA EN REUS, Y CONSERVADOR GENERAL DEL TALISMAN DEL GENERAL BUM-BUM.
  • MAGDALENA PÉREZ, ENCARGADA DEL EQUIPO DE DISEÑO Y CREACIÓN “ALFA-25”, APRENDIZ DE VICETÍTERE Y HAZMEREIR DE LA PROVÍNCIA DE LUGO, EN REPRESENTACION SINDICAL.
  • RODOLFO HERRERO, SEÑOR DE LOS BIENAVENTURADOS CALIQUEÑOS DEL RIÑON DE GIBRALTAR Y CÓNSUL HONORARIO DEL MONTEPÍO DE ALGUACILILLOS Y MONOSABIOS DE MANRESA.
  • ANITA BELCEBÚ, EMBAJADORA ESPAÑOLA EN EL EMIRATO DE CAFARNAUN, CONSERVADORA DEL MUSEO DEL CALCETÍN Y SUBSTITUTA DEL CHAMBELÁN DE TOLEDO.
  • LEOVIGILDA BUENO, REINA DEL BAILONGO, COORDINADORA GENERAL DE PATATAS “SANDER’S”, Y GERENTE DE RADIO MACUTO DEL CONDADO.
  • BEATO SEBASTIÁN REQUENA, FRU-FRU MAYOR DE LA CABALGATA ALICANTINA DE CURIOSOS ACREEDORES DE MEDALLAS MIL, DOCTOR DE LA NADA POR LA UNIVERSIDAD DE PAMPLONA, Y SUS AMIGOS.
  • SISEBUTO SMITH, DIRECTOR DEL PARANINFO FUNICULAR DE LA ASOCIACIÓN DE ADORADORES DEL PEDRUSCO DE BADALONA.
  • ANSELMO RONCALES, UJIER MENOR DEL BINGO DE TARRAGONA, MERECEDOR GENERAL DE LA TOS.
  • PÍO CASTANYS, FLABIOLAIRE SUBSTITUTO DEL GRUPO DE MÚSICA POP “LOS  INCANDESCENTES”.
  • AUGUSTO CAMBÓ, CONSERJE PROTECTOR DE LOS DÉBILES, USURPADOR DEL OCIO NACIONAL Y CANTAMAÑANAS TITULADO.
  • HERIBERTO PIOLÍN, VENERABLE SUB-VICETÍTERE DEL COLEGIO DE ALGUACILES DE CEUTA.
  • AGAPITO GARCÍA, ILUSTRE ESPETEC UNIVERSAL DEL PRINCIPADO DE PALAFOLLS, GESTOR MAYOR DE  SALVOCONDUCTOS Y VISADOS, CANCERBERO DE LA SELECCIÓN PARAGUAYA DE PATINAJE SOBRE SALSA.
  • MUY HONORABLE MAXIMO CROCANTI, BENEFACTOR UNIVERSAL DEL MISTERIO DE  MARINA, PRESIDENTE DE LA SOCIEDAD RECREATIVA “LOS 3 CERDITOS”, DON NADIE ELEMENTAL DEL SINDICATO DE NOTARIOS Y EMPRESARIOS TAURINOS, PEDRUSCO MONUMENTAL DEL SENTIDO COMÚN ESPAÑOL, FUNDADOR DE LA PEÑA “LA CABRA”, TRAIDOR A LA CAUSA CACIQUIL, CATAMARÁN DEL REINO Y TIMÓN DE RECAMBIO DEL MUNDO ENTERO.
  • RITA MALANDRÍN, ENTRENADORA, MANAGER I PREPARADORA FÍSICA DEL EQUIPO DE AMBIGUOS RECADEROS PROVIISIONALES DEL PALLARS SOBIRA.
  • GONZALO SACRISTÁN, VICARIO GENERAL DEL CONVENTO DEL SANTO FLEMÓN DE AQUILES, CONSERVADOR Y ARCHIVERO DE INDIAS, FILIPINAS Y MULATAS; ANESTESISTA TITULADO DE LA QUINTA DE SALUD “LA MARIPOSA JUVENIL”; COORDINADOR DEL EQUIPO OLIMPICO  DE FÚTBOL DE SALÓN, Y MAYORDOMA.
  • DOLORES CANTALPINO, DELEGADA EN CATALUÑA DE PETSICOLA, Y VOCAL EMÉRITA DE LA JUNTA DE LA “CRUZ BOBA”.
  • DITIRAMBO RUBIALES, CHAMBELÁN DE LA CORTE DEL FARAÓN PUTIFAR, ENÉSIMO “FRU-FRU”,  VICE-COLEÓPTERO DEL MUY NOBLE REINO DE PIERNASTOMAR (PROVÍNCIA DE MANRESA), CANCILLER EN PARO POR LA UNIVERSIDAD DE CAMBRIDGE
  • RENATO PUIG, DELEGADO GENERAL DE LA SUBSECRETARÍA PROVINCIAL DE LA JUNTA  ADMINISTRATIVA DEL COLEGIO DE ÁRBITROS DE EXTREMADURA, VICE-LEOCADIO MAYOR DE LA FIRMA “HERMANOS SANDER’S & SANDER’S DE FEBER”.
  • ANGUSTIAS POU, ENCARGADA MAYOR DE LA SECCIÓN FEMENINA DE EMPAREDADOS Y BOCADILLOS DE LA SOCIEDAD ANONIMA “COLMADOS GATIUS & PATATÁ”.
  • VICENTE BIMBO, PRESIDENTE DE LA ASOCIACIÓN “ENEMIGOS Y DETRACTORES DEL MUY IMBÉCIL VICENTE LAPIERNA”, VOCAL DE LA JUNTA DE VECINOS DE ESCALERA, SECRETARIO PARTICULAR DE FRU-FRU GOMEZ.
  • SOFRONIO ALICATES, CONSERVADOR DEL MUSEO DE PEDRUSCOS Y MOMIAS DE VIC, ALCALDE DE DELCAOS, DIPUTADO PROVINCIAL POR TENERIFE, VENCESLAO MENOR DE LA BOTELLA POLAR, SINGULAR PALITROQUE, BARANDA DEL BARRIO DE PEDRALBES, SUB-NADA DE NADA EN REPRESENTACION PARLAMENTARIA
  • MORTADELO CABRALES, SEMI-PERFECTO ZAR DE PALS, ARTISTA BOHEMIO, TROMBONISTA GENERAL DEL AMPURDÁN, VICE-ALCALDE DE PERNAMBUCO, SACRISTÁN MAYOR DEL MÉTODO DERECHISTA DIALÉCTICO,  PEQUE¥O GRAN GOURMET Y SIBARITA POR LA UNIVERSIDAD DEL ESCORIAL, MUY ILUSTRE CONCEJAL DE LA CASA GRANDE DE LOS MANDAMASES MAS MANDAMASES DE ESPAÑA, DIRECTOR GENERAL DE LA EDITORIAL “HUEVO”, SUB-JEJE COMARCAL DEL REINO DE LOS CIELOS.
  • SILVESTRE GÓMEZ, GURÚ REGIONAL DE LA SECTA “FRAGANCIAS DEL MARAVEDÍ”, DIRECTOR ESPIRITUAL DEL REINO ANIMAL, GRAN VIDENTE DE COMBINACIONES DE LOTERIA, CUPONES DE LOS CIEGOS, RIFAS, PANERAS E ILUSIONES MIL.

VÍDEO: Silvana Mangano

[Una contribució de Nan Orriols.]

El cert és que, moltes vegades i a una certa edat, sentim nostàlgia d’un cinema que encara ara, quan el recordem, emociona. El blanc i negre, la falta de recursos tècnics, etc., no eren obstacle per aconseguir films d’una bellesa extraordinària.

El temps passa perquè els anys ens cauen a sobre, a vegades amb el neguit i l’angoixa que genera un món digital que tot ho devora com un monstre insaciable.

El negro zumbón, amb Silvana Mangano (1951)…, no és mirar enrere, és descansar una estona del 155 perpetu en què hem viscut, no ara, sempre.

 

 

El periodisme català davant la cruïlla de la rendició

Unes joves olotines expressen el seu parer durant la jornada del 3 d’octubre de 2017. Foto: Xavier Borràs.

[Un article de Xavier Borràs.]


Vaig escriure aquesta gasetilla dilluns 30 d’octubre des de Sant Privat d’en Bas, a la Vall d’en Bas, bressol dels remences que es van aixecar durant el segle XV contra la servitud a què eren sotmesos pels senyors. Hi visc des de fa gairebé quatre anys, exiliat voluntàriament de la meva vila de Gràcia natal.

Amics, coneguts i saludats m’avisen avui, quant a la suposada nada República catalana, que tot és dat i beneït, és a dir, acabat, finit, mort. Que la rendició dels nostres dirigents ja és un fet i que, com un terrorífic dia de la marmota, tornem a la normalitat autonòmica –amb els partits independentistes corrent amb la llengua fora per presentar-s’hi–, però ara intervinguts per l’Estat, que serà implacable –si cal amb vaselina– per enllestir l’anorreament.

Però, amb el president Puigdemont i part del Govern a l’exili, la internacionalització del conflicte és una bomba de rellotgeria que hauria d’afavorir la causa republicana. Paciència, perseverança i perspectiva

M’adono, també, que a una gran majoria de mitjans de comunicació i als periodistes que hi treballen, ja els està bé tot plegat i funcionen mentalment bé des de l’òptica del complex d’esclau, bé des de la dels colonitzadors, en un «ritornello», un bucle en què sembla que ja hem perdut tots els llençols.

Només l’autoorganització popular, l’autogestió dels recursos propis, la intel·ligència col·lectiva i l’autodefensa, podrien fer-nos sortir d’aquest atzucac mediàtic amb dignitat.

El periodisme català no pot restar sotmès al tort d’Espanya i dels qui, vergonyosament, s’han retut i han abandonat el poble. Ara, més que mai, cal que l’exigència deontològica estigui a la més gran alçada. Fem-nos en dignes.

Com a colofó a aquests pensaments, encara uns versos.

Com la fruita madura

L’incert camí
—de rumb desconegut—
s’obre pas a ratxes
de mots i de raons
i s’atura en la fosca,
en la por atàvica
—freda i insolent—
que ho tenalla tot.

L’abrupte abim
és un miratge
i molts són els qui hi veuen
un obscur penya-segat
de sang i de dolor;
però, la llibertat
és com la fruita madura
quan cau de l’arbre,
que ja no la pots tornar a penjar.

La por és freda,
com el cadàver que arrosseguem
d’ençà fa tants anys,
prenys de mesetes i deserts eixorcs;
la llibertat és, al capdavall,
l’amor i la terra,
la pàtria de tots.

Espiral de dolor, de Jordi Remolins

Woodcutter (Llenyataire), de Paul Gavarni (1804–1866), Walters Art Museum (Mount Vernon-Belvedere, Baltimore, Maryland, Estat Units).

[Un text de Jordi Remolins. Aquest jove escriptor ripollès es defineix ell mateix com a «Mecànic de bicicletes per imperatiu vital, pseudo-periodista, escriptor autoeditat, psicòpata frustrat i onanista a estones perdudes».]


Tres dies abans de morir, el llenyataire va ocultar el rostre sota la lycra d’una mitja color carn, i va atracar el furgó blindat on treballava el seu cunyat, enduent-se els set milions d’euros que transportava. Dos dies abans de morir va llençar a les escombraries el telèfon mòbil que havien pactat utilitzar perquè el seu familiar i còmplice pogués localitzar-lo, i va posar-se en mans d’un cirurgià plàstic que va canviar-li totalment la fesomia facial. El dia que va morir ofegat a les aigües de l’oceà, en lloc de salpar cap als antípodes amb el vaixell on havia entrat fugaçment per deixar una nota de suïcidi en una de les habitacions, el nou multimilionari va agafar un vol cap a un idíl·lic país tropical on visqué plàcidament la resta d’anys de la seva vida amb una nova i falsa identitat.

El cunyat de l’atracador va despertar-se amb un dolor a la templa esquerra que va tardar unes setmanes a desaparèixer, i va traslladar-se a la comissaria on un inspector va cosir-lo a preguntes sobre el robatori. La insistència del policia i el mal de cap insuportable van fer-lo caure en constants contradiccions que el van obligar a confessar la veritat, abans no pogués fer la trucada telefònica convinguda per cobrar la seva part del cop. Afortunadament, al centre penitenciari on va haver de complir la pena que li van imposar, hi va conèixer un pres sensible i romàntic del qual es va enamorar bojament, i amb qui va compartir la resta dels seus dies fins que una malaltia de transmissió sexual se’l va endur a la tomba.

L’ascens de categoria que va obtenir l’inspector després de destapar la trama de l’atracament al furgó blindat, va servir-li per entrar en contacte amb personatges de les altes esferes que van introduir-lo en els engranatges de les corrupcions a gran escala. El seu nou estatus de vida va ser denunciat uns anys més tard per una revista d’actualitat, però les investigacions que van fer-se mai van poder verificar que cap d’aquelles informacions fossin certes. En canvi el dia que la seva dona va entrar a la mansió on s’estava celebrant una multitudinària orgia i va tallar-li les pilotes amb una navalla, ningú va poder-li tapar l’hemorràgia amb la mateixa eficàcia, i va acabar morint sobre el bassal de la seva pròpia sang.

Després de tres mesos d’internament penitenciari, una organització feminista va aconseguir alliberar a l’exdona del brillant inspector de policia i van trobar-li feina com a assistent d’un conegut il·lusionista. El dia del seu debut, un cop semblava haver assimilat tots els trucs de l’espectacle, el mag va fer-la entrar a un taüt de fusta i va trossejar-la en tres parts amb unes làmines metàl·liques. La poca habilitat de la senyora a l’hora de portar el truc a la pràctica, va fer que la sang no tardés a estendre’s sobre el parquet del teatre, provocant una escena d’histèria col·lectiva entre el públic, que el mag va aprofitar per evadir-se eficaçment del local.

El soroll de la ventada que feia a l’exterior impedia que el mag fugitiu pogués escoltar amb nitidesa el butlletí de notícies de la ràdio, on havien d’informar de les darreres novetats policials respecte a la seva recerca. Abans de tancar la finestra de la pensió on s’havia allotjat amb un nom inventat, l’home va abocar-s’hi un moment i va constatar que aquell era l’aire més fort que havia vist en tota la seva vida, sobretot quan una ràfega va arrencar-li el cap de la resta del cos, fent-lo voleiar per tota la barriada. Va acostar-se altre cop a l’aparell de ràdio, va apujar el volum al màxim nivell, però finalment va rendir-se a l’evidència que sense orelles difícilment podria sentir les putes notícies.

Com que a manca de tres minuts pel butlletí de les sis de la tarda encara no hi havia cap novetat en relació a la fugida de l’il·lusionista homicida, la locutora radiofònica de l’emissora amb més audiència del país, va donar per tancat el llistat d’informacions, va entrar al lavabo, es va preparar una clenxa de coca, i va ingerir una petita porció del pastís al·lucinogen que s’acabaria de cruspir aquell vespre amb el seu amant. Els estupefaents i la manca de notícies rellevants van induir-la en ple directe a inventar-se el fictici assassinat del president de la nació a mans d’una cèl·lula terrorista independentista. La consternació per la falsa nova, va provocar escenes de dolor entre els centenars de milers d’incondicionals del cap d’estat, trenta-set dels quals van suïcidar-se solidàriament amb la víctima abans que el mateix afectat pogués desmentir el magnicidi amb una aparició televisada.

L’empresari especulador del ram de la fusta va trucar a la seva amant i va tallar-hi tota relació, tan bon punt com va assabentar-se de la darrera bogeria que havia protagonitzat durant un dels butlletins de notícies. Minuts abans l’home havia signat un acord de gran abast amb el govern territorial, que li permetria explotar un bosc d’alzines centenàries, però que mai va arribar a executar, perquè aquell mateix vespre moriria fulminat per un coma etílic, a mitja festa per celebrar el conveni. Al cap d’uns mesos, l’arbre en què s’havia reencarnat l’empresari, va ser podat per un treballador de la competència, i després de les corresponents tasques artesanals, van extreure’n dinou models del darrer crit en tendències higienicosanitàries: la cagadora de fusta massissa.

El llenyataire va tornar a casa mort de cansament per la dura jornada de treball, va agafar una cervesa de la nevera, i va escarxofar-se a la butaca mentre la veu de la nova presentadora de continuïtat de la ràdio generalista anunciava que seguidament emetrien un programa de reportatges sobre l’homosexualitat a les presons i les orgies dels nous burgesos. Va canviar la ràdio per la tele i va quedar-se embabacat mirant els trucs de màgia d’un inquietant il·lusionista que intentava refer la seva carrera amb un innovador truc on s’amputava el cap del tronc. Abans de quedar adormit com una de les soques que acabava de serrar enmig d’una ventada infernal al bosc d’alzines, l’home va decidir d’acceptar la proposta del seu cunyat per atracar aquella mateixa setmana el furgó blindat on treballava.