Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Març

[Un report de Xavier Borràs.]

L(a)normalitat després de la nevassada

Després de les grans nevades caigudes la darrera setmana de febrer d’enguany arreu del país, especialment al Principat de Catalunya, els mitjans de construcció de la realitat, altrament dits mass media, han dedicat veritables esforços a encapçalar els titulars d’això que bategen com l’«actualitat» del mot «normalitat», atenent el fet que els nevassos d’aquest hivern deuen haver suposat, segons el seu cretí criteri, una anormalitat. Per a aquests mitjans per a ramats humans àvids d’informació calenta, quasi cremant-t’hi els dits —fàcil de digerir, anodina—, la normalitat és tornar a la inèrcia de les rutines, especialment pel que fa als transports (públics i privats), el treball (qui encara en tingui) i els sacrosants centres d’extermini de la joia i la creativitat infantils i juvenils —salvant comptades excepcions–, que en diuen escoles o instituts, sempre, i sobretot, des d’una òptica urbana, o urbanita com mana l’argot actual.

La neu imposa el seu estrepitós silenci, tan necessari ara que el soroll, els brogits de màquines, aparells, persones…, manen arreu i enerven les ànimes sensibles. Foto: Xavier Borràs.

Per contra, si ens aturem un instant a pensar-hi, la neu ens aporta uns quants ensenyaments que sembla que, amb tanta de dèria tecnològica, havíem oblidat. De primer, el silenci: els flocs —flòbies, borrallons, volves— cauen en estrepitós silenci, tan necessari ara que el soroll, els brogits de màquines, aparells, persones manen arreu i enerven les ànimes sensibles; després, la inactivitat, és a dir, el fet de no poder anar als llocs i haver de restar a casa, el que comporta, alhora, un recolliment quasi obligat —que a alguns se’ls fa insuportable—, un pensar amb un mateix; més enllà, la pura observació dels paisatges absolutament emblanquinats, els camins i les senderoles encara intocats, l’ocellam distret tractant d’aixoplugar-se sota els ràfecs de les teulades, en algun relleix o en qualsevol cau, els infants i joves feliços per aquesta oportunitat a no fer res, enjogassats, gaudint de la resplendent i rutilant novetat, alguns per primera vegada. Encara, quan la neu, per acció de la pluja o del sol, es comença a fondre, la lleugeresa de l’aigua que cau de les teulades fa una fressa quasi poètica, un mormoleig musical fugisser, clandestí, que ens acompanya els pensaments… Què més es pot demanar a la mare natura, que ens ofrena i ens afalaga?

 

L(a)normalitat política

No menys «anormal» és referida l’actualitat política amb presos —ara, també, el president legítim, Carles Puigdemont—, exiliats, persecucions judicials de tota mena i Mossos d’Esquadra sota el comandament cent-cinquanta-cinquè del virrei Millo, que atonyinen catalans a tort i a dret a través de la sàdica brigada mòbil (BRIMO). En vaig ser testimoni el divendres 23 de marc al xamfrà cantó mar Llobregat dels carrers de Provença i Llúria de Barcelona, amb conseqüències físiques greus per a mon germà Gabriel, que era al meu costat –mà esquerra, que empra, inutilitzada i ara enguixada durant pel cap baix quatre setmanes–, i lleus per a mi –una fuetada de porra a la cuixa drets, per damunt del genoll, que resta encara endurida com un roc.

El relat dels fets parla per si sol de la dificultat que milers de catalans tenim per expressar-nos lliurement, mentre d’altres ciutadans d’ací –forces del colonialisme, per voluntat pròpia o per ignorància sostinguda– utilitzen la seva multitud de mitjans, institucions i poders per a manifassejar la realitat i presentar la més gran revolució d’aquest segle XXI –la del retorn a la llibertat dels catalans– com un afer de delinqüents i terroristes.

https://platform.twitter.com/widgets.js

He mort el llop, he mort el llop!

No, no es tracta del crit esfereïdor del Manelic de Terra Baixa, d’Àngel Guimerà, sinó del pensament esborronador que devia tenir el conductor del vehicle que va atropellar i matar un llop perdut i famèlic a la carretera C-31, al terme municipal de Mont-ras (Baix Empordà) a les darreries del mes de febrer. Aquests individus que condueixen, així que veuen una bèstia o una bestiola que travessa el seu recorregut per camins o carreteres no solament no fan mans i mànigues per evitar de fer-los mal sinó que acceleren tant com pden per tractar d’occir-los. Tot un exemple d’aquella popular frase de Thomas Hobbes  Homo homini lupus est (llatí: l’home és un llop per a l’home), adob per a la tesi ultraprotestant segons la qual l’home neix malvat i menyspreable i a partir d’aquí no fa sinó anar a mal borràs, s’incuba en els serials televisius reaccionaris dels nostres dies i viu en les ments de munts d’empobrits membres de la classe obrera, plens de por a l’atur i d’odi a una tecnologia que els deixa arraconats a una banda del camí, tal com explica l’amic i filòsof Ramon Alcoberro en el seus apunts filosòfics.

El llop de Mont-ras, mort després de rebre l’impacte d’un cotxe el conductor del qual va fugir del lloc dels fets.

Sembla que a Catalunya, muntanya amunt, el nombre de llops, solitaris i majoritàriament mascles, que s’han vist en els darrers vint anys, no arriba a una quinzena, distribuïts, esparsos, entre la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Berguedà, el Solsonès, el Ripollès i el Moianès. No hi ha intenció des de l’administració de dur a terme cap pla de reintroducció, però no es posa obstacles, suposadament, als que hi arriben.

Els llops solitaris que ara arriben a les nostres terres deuen flairar encara el rastre de l’extermini avial, de les matances seculars amb què els homes els van anihilar. Tants com n’arriben als nostres entorns, deuen fugir espaordits de tanta civilització, que arriba als cimals de totes les muntanyes en forma de milers de persones, «atletes» en diuen, que corren i corren per assolir grans èxits, abillats, calçats i cofats amb equipaments més que mileuristes que nodreixen les arques de les multinacionals de la inutilitat.

Potser aviat viurem –ja en tenim dades preocupants– la desaparició dels pocs ramats de bestiar que encara peixen pels herbassars de serres, turons i obagues i, paral·lelament, el creixement exponencial de senglars, cabirols, cérvols o isards, que la camparan arreu sense que cap altre animal, com el llop, n’equilibri el nombre.

 

Manuel de Pedrolo al seu despatx del número 9 del carrer de Calvet, a Barcelona. Foto: Arxiu Xavier Borràs.

Manuel de Pedrolo, encara

Em plau, finalment, d’oferir-vos l’article que m’ha publicat enguany l’Anuari Media.cat dels silencis mediàtics, que he dedicat a Manuel de Pedrolo, ara que celebrem el centenari del seu naixement, amb el títol «L’Any Pedrolo, una oportunitat per oblidar l’autocensura», en què parlo de l’autor més prolífic de la literatura catalana contemporània, que ha estat silenciat anys i panys pel seu compromís polític, durant la dictadura però també en democràcia. Serveixi, doncs, d’humil homenatge a aquest gran intel·lectual a qui vaig tenir la sort de conèixer en vida.

També, com un recordatori que l’anomenada #PrimaveraCatalana tot just ha començat i no podem sostreure’ns de ser-hi amb totes les conseqüències.

Esclaus

L’Ajuntament de Barcelona va retirar l’estàtua d’Antoni López el passat 4 de març. Foto: Jordi Jon Pardo/Nació Digital.

[Un article de Nan Orriols.]

No tinc clar si les estàtues s’han de retirar d’acord amb els règims polítics que governen en cada moment. Ara les col·loquem, ara les enderroquem. Segurament seria millor no dedicar estàtues a ningú, i ens estalviaríem diners i feina.

Aquesta dies, el populisme de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha enderrocat una vegada més l’estàtua d’Antonio López y López, marquès de Comillas, que ja es va enderrocar el 1936 i es va restituir el 1940. Per tant, és perdre el temps.

Diuen que Antonio López y López va fer la seva fortuna traficant amb esclaus. La costa del Maresme està farcida de finques d’«indianos» catalans que es van enriquir amb el tràfic d’esclaus. Noms il·lustres de la burgesia catalana, també. L’Església permetia el tràfic d’esclaus. L’arquitecte d’Antonio López y López era Antoni Gaudí; i durant molts anys, Verdaguer va viure al palau del marquès i va viatjar amb els seus vaixells.

Enderrocaran a Roma la columna trajana?, o enderrocarà l’alcaldessa Colau el monument a Colom, que va obrir la via a totes les rutes del tràfic d’esclaus?

Però, què és l’esclavitud? Mà d’obra barata al servei del poder per enriquir-se. És un problema econòmic. L’home no en té prou a esclavitzar els animals. Si pot, també esclavitza els seus iguals.

Són esclaus els treballadors de les càrnies o dels hotels turístics o els que tenen contractes per hores en tot tipus d’establiments i que cobren menys de 1.000 euros al mes? Sí, són esclaus. Amb la Constitució espanyola actual, per tal d’exportar i atendre milions de turistes, el «Gobierno de España» permet que els emigrants i la gent del país competeixin per un sou miserable.

El creixement de 2,5 punts de l’economia té aquest fonament. «España» creix però la misèria creix més que «España». Estem en una altra bombolla que, una vegada més, paguen els esclaus. Qui va pagar la bombolla immobiliària? Els esclaus.

No són esclaus els pobres que van ser estafats per bancs i caixes amb les preferents? No són esclaus els que, no podent pagar la hipoteca, retornen l’immoble i queden endeutats per sempre?

Qui ho permet, això? L’Estat monàrquic espanyol, protegit per una constitució que consent que l’enriquiment d’uns sigui sempre provocant la misèria dels altres.

Sra. Colau, per què aquests actes de populisme? Per què no deixa de mirar-se els cordons de les sabates i mira més enllà? No veu que cal construir un sistema nou de drets, deures i llibertats per a tothom? No veu que aquest canvi pot començar a Catalunya? Per què esperar? Canviar l’Estat espanyol encara costarà molt.

Sra. Colau, el problema no és la independència. El problema és la dependència. I vostè, fent populisme per distreure la gent que encara somien que la justícia existeix. Amb el seu vol curt de gallina, no existirà mai res que es pugui entendre com una societat més justa.

Fer populisme es fàcil, tant com imposar la monarquia i la constitució per la força utilitzant el poder judicial, que ja ha perdut tota la credibilitat. Vostè i els seus comuns fan el pitjor que es pot fer, intenten crear l’esperança que encara és possible la convivència amb Espanya. Sap, Sra. Colau? Com deia Nietzche, l’esperança és el pitjor que hi ha perquè allarga l’agonia.

Nou lliurament de «Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès», d’Albert Anglada

El periodista, assessor de comunicació (i investigador) Albert Anglada (Sant Quirze de Besora, 1970) —autor de libres sobre temes d’història local d’Osona, en general, i dels municipis de Sant Quirze de Besora (segle XIX i Guerra Civil 1931-1939), Montesquiu i Sora— ha publicat el segon lliurament de Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, que en aquesta ocasió ha ampliat a les comarques del Bages, el Vallès Oriental i la Garrotxa, tot el territori on té instal·lacions la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.

La crònica de l’alta societat d’aquestes comarques, que inclou aquest segon volum i que ha vist la llum el febrer de 2018, s’endinsa en els ambients i els personatges del món del poder i dels diners, amb què dóna continuïtat a la primera entrega de febrer de 2017, sempre amb sucosos comentaris i informacions valuoses desconegudes del gran públic.

El llibre és a la venda a les principals llibreries de Manresa, Granollers, Vic, Manlleu, Torelló, Ripoll, Tona i Prats de Lluçanès. En el cas d’Osona i el Ripollès també a les principals llibreries de:  Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Quirze de Besora, Montesquiu, el bar Arcadi de Sora i Sant Joan de les Abadesses. Durant la segona quinzena de març també es trobarà a les principals llibreries d’Olot.

Igualment, trobareu aquest volum i l’anterior a la parada de llibres vells i antics que Anglada fa els dijous al mercat de Granollers, els dissabtes al mercat de Vic i els diumenges al mercat de Sant Joan de les Abadesses.

El preu de venda al públic és de 10 euros.

 

El llegat de Maria Dolors Orriols, amb obres inèdites, arriba a la Universitat de Vic

M. Dolors Orriols | Imatge d’arxiu de «La Marxa de Catalunya» (1990).

[Un article del periodista Carles Fiter, publicat a Osona.com.]

La família de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols ha cedit el fons documental escrit a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Consta de 3 arxivadors, 5 capses, 15 mecanoscrits i 30 carpetes. Montse Bacardi, estudiosa de l’obra d’Orriols i que està escrivint-ne una biografia, remarca que hi ha “tres o quatre obres inèdites”, però que “costa delimitar el què és nou del que està publicat” perquè hi ha diferents versions.

Una d’aquestes obres inèdites “va ser una sorpresa”, diu Bacardi. Es tracta d’un text escrit als anys 60. “Seria interessant publicar-ho i reeditar les obres”, deia l’estudiosa, remarcant que les obres d’Orriols “no han tingut el ressò que es mereixien”.

En aquest mateix sentit tal com explicava la professora Carme Rubio, també estudiosa de l’obra d’Orriols, “ella havia dit que havia deixat coses al calaix, com una autobiografia planificada en diferents volums”.

Jordi Puntí i M. Dolors Orriols. Foto: Imatge d’arxiu «La Marxa».

Rubio ha destacat que es tracta d’una figura imprescindible per entendre la literatura a Osona al s.XX. “Les seves obres són d’una lectura interessant i fluida amb trames complexes i personatges sòlids”, deia la professora, destacant les obres com El riu dels inconscients, Petjades sota l’aigua o Una por summergida.

La professora ha especulat sobre per què Orriols no havia tingut més ressò a la literatura general: Potser pel fet de ser dona llavors, perquè va viure allunyada de la capital i de col·lectius influents, o perquè no pertanyia a l’àmbit acadèmic. No obstant, això també significa que “va tenir molta llibertat d’acció”. “Maria Dolors Orriols estaria molt contenta perquè el seu esforç creatiu no ha estat en va”, ha sentenciat.

M. Dolors Orriols amb Isabel-Clara Simó. Foto: Imatge d’arxiu de «La Marxa» (1990).

L’obra d’Orriols, com a objecte d’estudi

Per la seva banda, el fill de l’escriptora, el físic i també escriptor Antoni Lloret, apuntava que d’aquesta manera “l’obra no quedarà abandonada”, ja que podrà ser “objecte d’estudi”. Lloret ha explicat la “vida difícil” que havia tingut la seva mare, per la guerra i per l’empresonament del seu pare “per separatista”.

Tot i això, Antoni Lloret ha remarcat la seva figura com una “lluitadora fantàstica” que va poder escriure en català, sent autodidacta. Com a anècdota, tal com explicava Lloret, l’última novel·la va escriure-la mentre estava a la residència perquè la poguessin llegir els altres residents.

Durant la roda de premsa amb Rubio, Montaña, Erra i Lloret. Foto: UVic-UCC

El rector de la UVic-UCC, Jordi Montaña, remarcava que era “un honor rebre el llegat perquè pugui ser custodiat i estudiat” i alhora que això propicia que la biblioteca es converteixi en un “focus d’atracció d’investigadors d’arreu”. L’alcaldessa de Vic, Anna Erra, destacava que era “una gran oportunitat” per no perdre el llegat d’aquesta escriptora “tan vigatana”. D’aquesta manera “enriquim la ciutat i la universitat”, afegia.

Finalment, el nebot de l’escriptora, l’empresari Joan “Nan” Orriols ha fet entrega a la Universitat de Vic d’una de les seves obres pictòriques. El rector li ha agraït la donació “que enriqueix el fons d’art de la Universitat i segella l’amistat amb la família Orriols”.

Joan Orriols amb la seva obra pictòria i el rector de la UVic-UCC. Foto: UVic-UCC

 

Breu biografia

Maria Dolors Orriols va néixer a Vic l’any 1914. Lectora des de molt petita, no va ser fins l’any 1947 que va escriure la seva primera novel·la Retorn a la vall, que veuria la llum el 1950. És autora del recull de contes Cavalcades, premiat als Jocs Florals de Montevideo i del recull Reflexos, als Jocs Florals de Londres. La seva obra mestra El riu dels inconscients sobre la Guerra Civil no sortirà publicada fins al 1990. L’any 1984 Eumo Editorial li va publicar la novel·la Petjades sota l’aigua.

Casada amb el metge Nicolàs Lloret, viatja sovint a París on coneix Sartre i Simone de Beauvoir, i fa una gran amistat amb la pintora i escriptora Aline Gagnaire i amb Mariquette Delahaye. Als anys 60 és subdirectora del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona, juntament amb Alexandre Cirici, que n’és el director.

Quan va enviudar va fer llargues temporades a París, on va escriure diverses novel·les com Cop de porta (1980), Contradansa (1982), Molts dies i una sola nit (1985), Una altra sonata a Kreutzer (1985), i Una por submergida (que es publica el 1992). L’any 2003 publica Escampar la boira, obra de caràcter autobiogràfic. Maria Dolors Orriols mor a Barcelona el 23 d’agost de 2008.

Ribesaltes. Èxode. Holocaust. Memòria

[Article i il·lustracions de Jordi Canelles, del seu blog Canellestudi.]

El Camp de Ribesaltes, fou construït el 1935. Estava format per 150 grans barraques que servien d’habitacle. Van ser-hi internades famílies separant els seus membres: homes, dones i nens. D’una capacitat de 18.000 persones, el camp va arribar a acollir 21.000 detinguts: espanyols, gitanos, indigents, opositors polítics i enemics, també15.000 refugiats catalans.

Durant el règim de Vichy fou camp d’instrucció de les tropes de la wehrmacht i alhora reuní 1.700 jueus detinguts a la zona lliure en espera de trànsit cap a Drancy. Entre 1962 i 1964, que va tancar, van passar pel camp prop de 22.000 presoners, d’ells, 8000 harkis durant la guerra d’Argèlia.

Mentre dibuixava, en una tarda freda de febrer, vaig tastar, amb l’ànima encongida i la fredor que m’anava amarant, un paisatge desolat de barracons pràcticament derruïts. Uns visitants escadussers amb la bandera republicana no em van distreure d’un entorn apocalíptic i del record del patiment sofert per tantes persones i que, com un rosec a la consciència, encara continua en altres llocs. Un silenci respectuós sobrevolava el camp, mentre es feia fosc, com si fos un homenatge a tanta gent que va perdre-ho tot, fins la vida.

M’havia informat i de casa portava apunts dibuixats. Aquest és el resultat.

VÍDEO «Una nit a l’òpera», amb Societat Civil Catalana

[Un article de Nan Orriols.]

Tot i que les formigues i les abelles i altres bestioles ajuden molt a entendre el fracàs de l’espècie humana, aquests dies no puc deixar de riure molt amb un grup de gent de mil colors, de mil opinions, de milers d’interessos i d’un sol dogma que els uneix: la lluita a favor de la unitat de la pàtria espanyola i contra l’anticrist Carles Puigdemont Casamajó, president electe de Catalunya.

Per entendre com s’entenen per no entendre’s tots els que l’altre dia vaig veure a la manifestació de Societat Civil Catalana, he pensat en l’escena de la cabina del vaixell de la pel·lícula Una nit a l’òpera, dels germans Marx. No costa, observant-la  un xic, veure-hi representats la senyora Arrimadas, el senyor Iceta, el senyor Albiol, el senyor Espadaler en representació del senyor Duran i Lleida, el senyor Xavier Sardà i la seva germana, els independents de Tabàrnia amb la interpretació del senyor Boadella, etc.

Tots manifesten que són «catalanes y españoles». Com s’entén això? I ho repeteixen mil vegades. No s’atreveixen amb Els segadors, però en un moment de…, sí, sí, en un  moment de «catalanes», toquen la música del Cant de la senyera. Estelada, no. Senyera, sí.

Per sort, aquests dies (avui que escric això és sant Josep… ah!, i santa Josefina) ja han arribat les orenetes i la puput, que, com les abelles i les formigues, no tenen pàtria.

Victòria dels Àngels, una soprano catalana

Actuació de Victòria dels Àngels i Alícia de Larrocha en un concert d’homenatge a Manuel de Falla al Palau de la Música el 23 de novembre de 1976. Autor: Eduard Olivella. Fons fotogràfic del Palau de la Música Catalana.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

La cultura catalana no està mancada de les enveges, vanitats i gelosies del sector. Com a tot arreu, extingits els caníbals, queden els intel·lectuals per menjar-se uns als altres.

Hi ha persones que neixen amb una aptitud determinada i que la comparteixen amb humilitat i discreció. Altres, amb iguals o pitjors habilitats, intenten eliminar les primeres per vanitat i gelosia.

Els exemples són molt nombrosos en tots els camps. Pel què fa a la cultura catalana, un dels casos on es manifesta clarament això és en el de Montserrat Caballé i Victòria dels Àngels. La primera, nascuda a Catalunya, feia ostentació del seu espanyolisme —amb domicili fiscal a Andorra— mentre estafava diners que va haver de tornar.  La segona, filla d’una família que va venir de fora, les poques vegades que es va manifestar ho va fer des de la convicció de sentir-se catalana. Un talent per a dues persones diferents. L’una s’ha passat la vida fent de Castafiore (la cruel caricatura de les dives que va crear Remy per a Tintín)  i l’altra ha viscut enclaustrada en la discreció i en la defensa de la seva vida personal.  L’una he venut al país la imatge que volien, la de mestressa de casa triomfadora; la que juntament amb el seu germà, ha fet i desfet com ha volgut al Liceu. De la vida personal de l’altra sols n’han transcendit algunes coses, després de la seva mort l’any 2005.

En aquest país, la imatge és més poderosa que el talent i la nostrada Montserrat Caballé, conscient de les inusuals qualitats de Victòria dels Àngels, va impedir, juntament amb el seu germà Carlos,  que cantés al Liceu durant vint-i-set anys.

Filla d’un bidell de la Universitat de Barcelona, natural de Fuengirola (Màlaga), i amb la mare procedent de Puebla de Sanabria (Zamora), sempre va considerar Catalunya com el seu país i va reivindicar els seus orígens humils. Davant l’adoració del públic de tot el món, solia dir: «Jo només sóc una persona que canta». Els entesos la consideren com una de les veus més impressionants del segle XX. Els crítics la consideraven un compendi de la Tabaldi i de la Callas. La seva professionalitat no  va permetre que una desgraciada vida personal interferís en el seu talent i en el respecte que sempre va mantenir per l’esperit de les partitures dels grans compositors.

Després de la seva mort es va saber que poc abans se li havia mort un fill i que un altre havia nascut amb la síndrome de Down. Mentre la vanitat, la gelosia i l’enveja impedien que actués a la seva terra, el públic l’aclamava a l’Scala de Milà, al Metropolitan de Nova York, a l’Òpera de París, al Carnegie Hall de Manhattan o al teatre Colón de Buenos Aires. Va ser, també, la primera espanyola que va estar convidada al festival de Bayreuth, dedicat a Richard Wagner, on va rebre grans elogis del nét del compositor, que la va dirigir en el paper d’Elisabeth a l’òpera Tannhaüser. Mai no va concedir entrevistes que s’apartessin de la qüestió musical i va viure aliena a les tafaneries que han envoltat altres cantants d’òpera. Va ser sempre una antidiva.

El cas de la Caballé, amb un talent indiscutible per a cantar, és molt diferent. Nascuda al barri de Gràcia, en una família de classe mitjana que havia anat a menys, va iniciar els seus estudis al Liceu. L’ajut del mecenes Joan Antoni Bertran, hereu d’una important família de la indústria del tèxtil, li va permetre tirar endavant la seva carrera musical per teatres de tot el món. A principis dels anys seixanta es va casar amb Bernabé Martí, un tenor mediocre, que es va retirar a principis dels setanta per convertir-se en un acabalat terratinent i ramader del Ripollès, on tenen la seva residència, concretament a les Llosses. El contacte de la cantant amb la comarca ha estat mínim, exceptuant-hi un concert benèfic que va fer fa anys al monestir de Ripoll. El seu marit, més habitual a la comarca i els seus bars, ha comentat en alguna ocasió que, malgrat el gran nombre de bestiar que posseeix, «la vaca que més dóna la tinc a casa».

La Caballé va muntar un clan familiar, dirigit pel seu germà Carlos, qui a més de la carrera musical s’ha encarregat de la seva imatge. Sempre se l’ha vist envoltada dels poderosos, a les revistes del cor, i malgrat el seu espanyolisme declarat, va tancar la llista de CiU a les eleccions al Congrés espanyol dels diputats l’any 1993, que encapçalava Miquel Roca Junyent.

A diferència de Victòria de los Àngeles, que en la seva decadència va optar per la discreció, ella i el seu germà han intentat munyir la vaca fins al fons, amb incursions fins i tot en la música rock, com la cèlebre interpretació de l’himne Barcelona, al costat de Freddy Mercury, en les olimpíades del 1992. També, va intentar llençar la carrera musical de la seva filla Montsita, com si el talent hagués de passar de pares a fills com les notaries o les farmàcies. Lògicament no ha estat així i la seva filla no ha aconseguit destacar.

Si bé la tècnica musical de la Caballé és impecable, la catalana Victòria dels Àngels la superava en emoció. Això li va costar el mutisme del seu país. No va ser fins el juny del 1992, que va poder trepitjar l’escenari del Gran Teatre del Liceu,  després de 27 anys. Va oferir un emotiu recital que va fer justícia a una soprano que va actuar en 53 països, excepte en el que considerava com el seu, Catalunya.

«Los Borbones en pelota», una sàtira avui impensable

Coberta del llibre editat el 1996.

[Un article de Toni Coromina.]

L’any 1997,  a la secció de Cultura d’un diari vaig llegir per casualitat un breu que anunciava la reedició del llibre Los Borbones en pelota, un títol que em va desconcertar i despertar la curiositat. Dies després, el vaig encarregar en una llibreria i al cap de 15 dies el tenia a les mans. Era un volum publicat per la Compañía Literaria (1996), molt ben editat i ben estructurat. A banda d’explicar l’auge de les revistes satíriques de l’època de la revolució de l’any de 1868 a Espanya, feia un relat cronològic de la vida i miracles a la cort de la Reina Isabel II i, sobretot  reproduïa unes fantàstiques aquarel·les pornogràfiques realitzades pel poeta Gustavo Adolfo Bécquer (que havia estat censor de la Cort) i pel seu germà, el pintor Valeriano Domínguez Bécquer. Aquestes il·lustracions es van publicar camuflades sota les sigles ‘SEM’ o ‘SEMEN’, les firmes que a acompanyaven els agosarats dibuixos originals.

Coneguda com la Gloriosa, la Revolució de 1868 va ser un aixecament popular contra el Regne constitucional espanyol que va suposar el destronament de la reina Isabel II i l’inici del Sexenni Revolucionari, durat el qual la llibertat d’expressió va brillar amb llum pròpia, amb una força inusitada i un nivell que en l’actual context històric espanyol seria totalment impossible que aflorés en una revista. En una època que en la qual els pallassos, els titellaires, els activistes culturals i els polítics pacífics són portats als tribunals, l’aplicació d ela Llei Mordassa i de l’article 155 seria fulminant.

Després d’un període d’alternança dels partits liberal i conservador en el poder (que no va acontentar ningú),  moderats, progressistes i membres de la Unió Liberal es van unir en un front comú contra el règim monàrquic imperant que propugnava l’enderrocament de la reina Isabel i l’establiment d’un govern més democràtic i eficaç. Mentre els militars es declaraven monàrquics i només pretenien substituir la Constitució i el monarca, les Juntes, més radicals, pretenien una  revolució burgesa, amb el suport de grups camperols andalusos, que aspiraven a la Revolució social.

El mes de setembre de 1868, les forces navals amb base a Cadis, sota el comandament de Juan Bautista Topete, es van amotinar contra el govern d’Isabel II. El moviment iniciat a Andalusia aviat es va estendre a altres llocs del país i va comptar amb el suport de Barcelona i de tota la zona mediterrània, un fet que va resultar cabdal per al triomf de la revolució, fins que la reina Isabel es va veure obligada a fugir cap a l’exili creuant la frontera de França, d’on ja no tornaria mai més.

Aleshores es va redactar una constitució  liberal que va ser promulgada per les corts el 1869 i que va esdevenir la primera constitució progressista des de la Constitució de Cadis de 1812. A partir d’aquest moment, i durant sis anys (1868-1874), es va intentar crear a Espanya un sistema de govern revolucionari que, en no tenir una direcció política clara, va fracassar. Tot plegat va desembocar l’any 1874 en la restauració de la monarquia borbònica.

Sor Patrocinio i el pare Claret.

Però tornant al llibre Los Borbones en pelota, molts consideren aquesta obra com una de les més terrible sàtires mai feta contra el poder“.  En aquesta publicació es recullen 89 escenes, algunes de pintades a l’aquarel·la de caire pornogràfic i grotesc, on es caricaturitza personatges públics de finals del regnat d’Isabel II, sobretot de la casa reial. Aquestes il·lustracions venen acompanyades d’aguts textos al·lusius, de vegades de caràcter poètic. Els protagonistes de les escenes pintades són la fogosa reina Isabel II i el seu dòcil marit, Francisco de Asís (presumptament homosexual i que en els dibuixos apareix sempre amb una considerable cornamenta ), el Pare Antoni Maria Claret (confessor de la Reina, nascut a Vic i que acabaria pujant als altars com a Sant), la monja mística Sor Patrocinio o  Carlos Marfori (Intendent de Palau, Governador de Madrid i després Ministre d’Ultramar), a banda dels principals personatges del Tribunal,  Napoleó III, la Infanta Isabel, el futur rei Alfons XII, Carles VII, o Margarida de Parma …

En vuit de les aquarel·les publicades (algunes de manera clandestina abans de la fugida a l’exili de la Reina Isabel II),  els personatges protagonistes apareixen en accions d’un pujat to pornogràfic, amb explícites escenes de sodomia, trios i  orgies passades de rosca. Els dibuixos retraten molt bé els excessos comesos durant els últims anys del regnat de la reina, i expressen molt bé el moment revolucionari que posteriorment es va viure durant la revolució de ‘La Gloriosa’. Tanmateix, tot i que les aquarel·les més conegudes són les vuit de to més pornogràfic, la resta —algunes dibuixades per altres autors diferents dels germans Bécquer— mostren una voraç crítica al sistema polític isabelí, a la monarquia, l’exèrcit, l’Església o els partits polítics.

La reina Isabel II.

Encara que la majoria d’aquestes sàtires brutals es van publicar gràcies a la llibertat de premsa del Sexenni Revolucionari en revistes satíriques com ara Gil-Blas i Doña Manuela (les versions d’El Jueves o El Papus de l’època), la col·lecció completa no va ser editada mai sencera, i només va circular privadament per canals extraoficials, tot i que moltes l¡amines van ser publicades de manera individual en revistes i pamflets republicans i revolucionaris.

Les aquarel·les en qüestió no van ser descobertes fins l’any 1980, i el 1986 les va adquirir la Biblioteca Nacional de Madrid. El llibre Los Borbones en pelota va ser editat fins l’any 1991, amb un intens debat en el Congrés dels Diputats inclòs. En el moment de la seva presentació a la Fira del Llibre del Parc del Retiro de Madrid, els editors li van regalar un exemplar al mateix Joan Carles I, que era l’encarregat d’inaugurar la Fira.

El pare Claret fugint a l’exili amb el marit de la reeina, Francisco de Asís i sor Patrocinio.