No ens cansarem mai prou d’agrair la ingent tasca videogràfica que exerceix l’amic Albert Bagé Cambra, de TVBagué Serveis Audiovisuals. En aquesta ocasió, es tracta de dos dels vídeos de la gira de presentacions del nou llibre de Nan Orriols, Som mentida, que ja vam ressenyar al número 75 de La Resistència.
Amb aquests audiovisuals encara ens podem fer més càrrec de la nova incursió literària d’Orriols i tenir-ne més coneixement. Gràcies a tots dos! El primer, a dalt, enregistrat a la Biblioteca de Manlleu el 21 de novembre; el segon, a sota, es va produir el 27 de novembre a Muntanya de Llibres de Vic.
Sant Andreu d’Angostrina és l’església antigament parroquial, romànica del poble d’Angostrina, pertanyent a la comuna d’Angostrina i Vilanova de les Escaldes, de l’Alta Cerdanya, a la Catalunya del Nord.
Es tracta d’un edifici del segle XII, d’una sola nau coberta amb volta de canó i un absís semicircular, curiosament assentat sobre un enorme bloc de pedra i guarnit amb arcuacions cegues d’estil llombard.
La façana de ponent constitueix el campanar d’espadanya amb tres obertures. A l’est es conserva la porta original de mig punt, amb arquivoltes i capitells esculpits. Al segle XVIII s’hi afegiren dues capelles laterals. Fou declarada Monument Històric pel govern de la República Francesa l’any 1954.
S’hi arriba des de Puigcerdà o la Guingueta d’Ix, sortint per la carretera N-20. Al poble d’Ur cal anar a la dreta per la carretera D-618. En total son un 9 km. A Angostrina també hi ha la nova parroquia, un vistós edifici neo-gòtic a peu de carretera, però l’església de Sant Andreu es troba a ponent, al capdamunt del poble i s’hi accedeix per carrers estrets i de fort pendent.
El mes passat vaig anar a compartir la investigació que estem duent a terme amb les meves companyes en els marcs dels projectes RERURP i FEMART al 9è Congrés Internacional de Geografia Crítica (https://iccg2023.org/) que es va celebrar del 23 al 29 d’octubre a Ciutat de Mèxic.
Aquest congrés va començar al 1997 organitzat pel grup Internacional de Geografia Crítica en la seva primera edició a Vancouver (Canadà) amb l’afany de crear una obertura conscient i crítica als diversos camins que prenen les geografies compromeses amb les justícies socioambientals, per al reconeixement i per la lluita d’un món pluridivers i més equitatiu.
El grup Internacional de Geografia Crítica (ICGG en anglès) està compost per geògrafes/geògrafs i no-geògrafs/es, compromesos amb el desenvolupament de la teoria i la pràctica necessàries per a combatre l’explotació i l’opressió social. Creiem que igual que com la geografia expressa una infinitat de relacions socials, canviar aquestes relacions requereix una transformació radical de la mateixa tant a nivell local com global.
Una instantània de la tuala inaugural del congrés.
En la declaració d’intencions ens definim com a grup crític, ja que demanem i lluitem pel canvi social, enfocat a desmantellar el sistema d’explotació capitalista dominant; l’opressió sobre la base de gènere, raça i preferències sexuals, contra l’imperialisme i la destrucció mediambiental. També, som crítics perquè rebutgem l’aïllament autoimposat per gran part de la investigació acadèmica, tot creient que les ciències socials són del poble i de les universitats, que cada dia amb els processos de privatització que estem patint s’assemblen més a una empresa. Som crítics perquè explorem les resistències als sistemes existents d’opressió i explotació i ens unim als moviments socials existents fora de l’acadèmia, enfocats al canvi social, per fer d’altaveu i crear sinergies. Busquem construir una societat alternativa que destaqui les diferències, mantenint una separació entre aquesta diferència i les oportunitats socials i econòmiques que s’ofereixen a grups i individus. Som internacionals perquè els sistemes socials d’explotació i opressió, expressats en l’enaltiment de la globalització, són internacionals. Les arrels dels conflictes són les mateixes i les resistències que tracen els moviments són moltes vegades similars, des del Pallars fins a Tepoztlan.
Som crítics i internacionalistes com a geògrafs/es, ja que la disciplina ha servit històricament als interessos colonials, imperialistes i nacionalistes, generant discursos ideològics que han ajudat a naturalitzar les desigualtats socials. Treballem com a geògrafs/es, ja que creiem que conèixer els detalls del món en què vivim i les seves diferències geogràfiques, des de l’escala local a la global, és un element clau per a enfrontar el poder polític. Treballem com a geògrafs/es, perquè construir una societat alternativa està inevitablement relacionat amb la construcció de noves fibres socials, polítiques i econòmiques, tant als espais locals com globals.
Al congrés hi vaig anar a presentar la feina que estem fent ara amb els moviments socials que estan treballant en les dimensions de l’energia (Pallars) i de l’aigua (conca del riu Ter). En la meva tesi doctoral estic explorant com es representa el canvi climàtic des d’una perspectiva feminista. I potser us pregunteu: què te a veure la perspectiva feminista amb el canvi climàtic? Des de l’ecologia política feminista i els estudis feministes de la ciència hi ha tot un cos d’investigació que se centra en com produïm el coneixement: per a què?, per a qui?, des d’on? Aquestes són preguntes claus per a la transformació política de les investigacions i, en conseqüència, dels resultats d’aquestes.
Situar-se com a investigadora és crucial per a saber per què fem el que fem i amb quina intenció. Estar en un procés constant de reflexió de la nostra feina és, també, indispensable per a dur a terme recerques que responguin a la voluntat de canvi social. Per a mi, des de l’activisme acadèmic, on em situo com a investigadora i activista, és molt important treballar amb els moviments socials que estan defensant el territori per a crear sinèrgies que siguin beneficioses per a la transformació social. Durant molts anys, i segons en quines disciplines encara hi és molt present, s’ha volgut convèncer a la societat i a les investigadores que la ciència és objectiva. La ciència no pot ser 100% objectiva en el moment que ho fem subjectes, individus amb uns valors i unes idees, i que prenem decisions sobre les nostres investigacions. Cada decisió que prenem és una decisió política i per tant reflecteix els punts de partida de cada investigadora o grups de recerca. Necessitem trencar amb les idees velles per a transformar des de l’acadèmia. Com van dir al tancament del congrés: «Los diálogos son con los pueblos, la academia mantiene un monologo autoreferenciador e individualista que necesitamos romper no solo para hacer otra academia sino otro mundo possible. (…) Para hacer una geografía crítica es necesario una epistemología y metodología críticas, descolonizadas, descolonizadoras, despatriarcalizadoras, que los trabajos que se realicen no sean solo descriptivos y fragmentados, que concreten tareas para romper el sistema patriarcal capitalista, que esos trabajos sean útiles para la lucha de los pueblos, hechos desde el diálogo con los pueblos. Solo así podemos romper con la academia tradicional y corporativa. La institucionalidad académica está dominada por el tiempo capitalista, metodologías y narrativas racistas, pactos patriarcales, ideológicos, coloniales, que no solo deben ser cuestionados sino sistemáticamente rotos desde la geografia crítica.»
I això és en el que estic treballant ara mateix, intentant trencar amb els modes tradicionals de l’acadèmia per a trencar patrons i crear-ne de nous. Després de tota una primera part de la meva tesi doctoral on he estat analitzant els discursos de les polítiques públiques de canvi climàtic a doble escala (Espanya i Catalunya) ara he entrat a treballar amb els moviments socials i/o accions col·lectives que s’organitzen per a defensar el territori davant l’embat de la implementació de les polítiques en nom del canvi climàtic (ex: macrocentrals solars) des de les vivències dels cossos de les persones implicades. Aquesta és una aproximació que em va venir inspirada per les companyes d’Abya Yala,[1], concretament de la metodologia cos-territori sorgida a partir de la feina entre investigadores i grups de defensa del territori. Durant aquests últims mesos he estat llegint molt sobre aquesta metodologia, la seva genealogia, els diferents espais on s’ha utilitzat, per a entendre’n la potència, i és que en aquesta metodologia es defineix el cos com a primer territori —posant en paral·lel les violències patides al territori i les que patim als nostres cossos—, per a entendre com l’espai que habitem, des del cos fins al món, està inextricablement connectat, tot posant de relleu l’ecodependència de la nostra espècie amb altres, però també entre nosaltres i el món que ens envolta.
La Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM).
Explorar aquesta metodologia ha estat tot un viatge. Al principi em preguntava: com podré aplicar una metodologia que sorgeix en un context tan diferent aquí a Catalunya, on (de moment) no ens maten per a defensar el territori, on les violències no son tant explícites? Funcionarà? Per ajudar-me a respondre aquestes preguntes he estat treballant aquests dos últims mesos al Departament de Geografia Humana de la Lund University (Suècia) amb la Catalina Quiroga, la Dra. Martina Caretta i la Dra. Vasna Ramasar. Amb la Catalina sobretot, companya d’investigació, hem estat treballant en la metodologia dels tallers per a fer amb els activistes de Catalunya, i dissabte passat vam fer el primer taller al Pallars i he de dir que va funcionar molt bé. Per a introduir el pensar des del cos vam tenir la idea de fer una primera devolució dels resultats de les entrevistes que vaig fer durant els mesos de maig i juny a través d’una obra de teatre. Explorar altres llenguatges, com pot ser l’expressió corporal a través del teatre, penso que ha estat un element essencial per a convidar a entrar les persones participants a aquestes altres maneres d’explorar. I això ho vam poder comprovar quan després, en l’exploració dels conflictes i de les resistències a través del cos en l’exercici que vam fer, les participants ja estaven molt connectades amb les emocions que havien sentit veient el teatre.
Durant l’estada a Mèxic, en el congrés, però també després en algunes visites que vaig fer, vaig poder constatar que les lluites per la defensa dels territoris, per la defensa de la vida, són molt localitzades en espais concrets, però totes tenen la mateixa arrel del conflicte, per això també penso que és molt interessant poder fer viatjar metodologies crítiques com és aquesta del cos-territori, per a crear coneixement des d’altres llocs i perspectives, per a posar sobre la taula aquells discursos que se silencien de manera voluntària des dels poders del mercat i els poders polítics (si és que encara n’hi ha i no és tot el poder del mercat). Cal traçar estratègies conjuntes entre els moviments, fer xarxa i continuar construint alternatives per als futurs possibles!
[1] El terme Abya Yala és la paraula que el poble indígena Kuna ha usat tradicionalment per a denominar la totalitat del continent americà. Significa «terra en plena maduresa» o «continent de la vida», es podria traduir per «terra de riquesa» o «terra de l’abundor», i en el pronunciament final del congrés les companyes van fer molt d’èmfasi a utilitzar aquest terme, en el punt tres concretament: «Sobre los discursos, conceptos y nombres, denunciamos nuestra indignación por seguir nombrando la realidad con la arbitrariedad colonial, no es América, ni Centroamérica ES ABYA YALA».
Ja fa molt de temps que les ciutats estan pensades, dissenyades i construïdes per a la circulació rodada, encara que el col·lapse circulatori posi permanentment en dubte que hi hagi cap planificació racional.
Que sigui, o no, racional aquesta planificació no és ara el moment de decidir-ho. Del que es tracta aquí és de presentar una hipòtesi sobre com s’ha arribat a aquesta situació i quines en són les causes. Volem demostrar, sota aquest punt de vista, que la situació creada de cap manera pot ser considerada un fracàs dels objectius, ni imputable a la incompetència dels nostres caps pensants, sinó que és el fruit lògic, triomfant, de l’evolució de la nostra espècie, a la qual estàvem predestinats, si més no des que vàrem començar a diferenciar-nos dels simis. Però, és cert, cal reconeix-ho, només una anàlisi correcta pot fer entenedora i comprensible la situació, altrament hom podria deixar-se endur per pessimismes innecessaris, quan, com ja hem dit, ens trobem en el punt culminant en l’evolució de l’espècie. A quina espècie ens referim? Ho veurem a continuació.
Com dèiem, actualment són els vehicles a motor els veritables ciutadans, els autèntics ocupants de qualsevol territori urbà. Ja sigui circulant, aparcats a les voravies o als aparcaments ells són qui omplen la major part de la superfície pública.
Els habitants humans s’han convertit en una extensió més (encara necessària) de la mecànica dels cotxes. Més que estar el vehicle a les ordres del conductor és aquest qui serveix al vehicle, per molt que vulguem auto lloar-nos dient que la funció del conductor és equivalent a fer de cervell de la màquina (el fet que hi hagi molts conductors sense cervell no és suficient per negar aquesta premissa).
Però, tots sabem fins a quin punt aquesta funció també està en camí de ser substituïda per enginys informàtics, cada vegada més sofisticats i autònoms.
El progrés d’aquest ginys avança en paral·lel a la incapacitat creixent dels humans que els donem «vida», fins al punt de ser —els automatismes— la causa directa de moltes de les minusvalideses que després ajudaran a compensar. Així és com es converteixen en indispensables per al nostre accés, integració i adaptació a l’entramat urbà. Queda clar, doncs, que som els humans qui depenem del cotxe i no al revés.
En la mesura que la civilització va incorporant automatismes, adquireix «vida pròpia», esdevé un organisme independent, en relació al qual els humans només complim una doble funció: nutricional i paràsita.
Naturalment, una funció exclou l’altra, de manera que l’apropament a aquest organisme (com al laberint del Minotaure) no pot fer-se impunement: calen mecanismes de protecció que enganyin a «la bèstia» fent-li creure que, l’estrany que se li apropa, és un dels seus i no l’aliment que se li ofereix.
Aquesta i no una altra és la funció veritable dels vehicles a motor: proporcionar cobertura i camuflatge a l’humà que l’habita, perquè pugui accedir al «santa santorum» o «cambra reial» del formiguer per robar-li a la reina la gelea reial —el capital— que destil·len els seus súbdits, amb una certa garantia de no ser devorat per la sobirana, confonent-lo amb un aliment.
Només així es compren que la supervivència dels humans depengui, cada vegada més, de fer-se passar per insectes: assumint-ne, de forma prou convincent, l’aparença, les tècniques de supervivència, defensa, camuflatge, reproducció, alimentació, costums migratoris, etc. Més endavant descriurem les analogies.
En bona part allò que es considera progrés humà respon a aquesta necessitat. Aquí hem vingut a demostrar-ho.
Després de llegir aquesta introducció hom podria pensar que la vocació, o la necessitat , d’esdevenir insecte és una actitud recent, lligada als avenços tecnològics, però, com veurem, no és així, i podem documentar-ho.
La tecnologia moderna ha permès, això sí, assolir l’objectiu desitjat amb una eficàcia mai somniada en altre temps. Però el desig d’esdevenir o aparentar la forma d’un animal —no sols dels insectes— prové ja de la negror de la prehistòria, possiblement dels inicis de la humanitat. Tal vegada allò que ens va convertir en humans (sempre delitosos de ser allò que no som) fou el desig d’un mico per a convertir-se en un altre animal. Però, com és obvi, no podia pas desitjar ser un humà quan encara no hi havia un model que li servís de guia. Sí que hi havia, en canvi, moltes altres espècies a les quals imitar, ja sia en les aparences o en les actituds.
Ben segur que allò que va fer delir primer a un mico fou la facultat de volar que, com sap tothom, no és pas exclusiva dels insectes. Cal suposar que el desig d’imitar aquesta habilitat, per part dels nostres avantpassats, havia de comportar un nombre força elevat i descoratjador de fracassos (que quedarien, sens dubte, gravats en l’ossamenta dels arriscats pioners), abans que els micos optessin per fixar-se en altres característiques, no sols dels animals voladors.
N’ha quedat, però, com a resultat d’aquests esforçats intents, unes habilitats de trapezista innates per volar d’una branca a l’altra, molt destacades en diverses espècies de simis antecessors.
Com ja s’ha dit, no tenien perquè ser, necessàriament, els insectes els primers models triats per imitar. És més, es podria quasi assegurar que no van ser-ho.
Està demostrat que moltes tribus, encara en èpoques recents, adoptaven com a models, tòtems familiars o tribals, els animals més diversos: mamífers de tota mida, ocells, rèptils, peixos, o qualsevol dels animals que poblen la terra. El caçador sempre acaba transformant-se en l’animal que persegueix.
Però, també és evident que totes aquestes formes i maneres d’adaptar-se al món estan en franca decadència. No sols pel que fa a la imitació per part dels humans, sinó que moltes de les espècies imitades estan clarament en regressió, si no és que ja han desaparegut, igual que l’últim dels mohicans.
Demostració clara que les formes més eficaces per a sobreviure, imposant-se sobre totes les altres, han estat les dels insectes, una eficàcia que no deu ser del tot aliena a la seva portentosa capacitat de proliferació i mutabilitat.
Cal posar en dubte, per tant, que l’elecció dels insectes com a model hagi estat premeditada. El més probable és que sigui fruit inconscient de la selecció natural, basat en el mateix mecanisme de prova i error que de manera aleatòria i desinteressada aplica la naturalesa, per donar forma a les seves criatures.
Que el model triomfant hagi estat els de les bèsties —en general— més petites (significativament paral·lela a la dels micro xips), en detriment de les més voluminoses, deu ser conseqüència de la mateixa modificació de l’entorn o canvi d’habitat (i hàbits) que ha portat fins a l’extinció tantes espècies o models de supervivència.
En quin entorn proliferen els insectes? —ens hem de preguntar, si volem tenir una noció, aproximada, si més no, del món en que vivim.
Fulgor i gloria dels insectes
Pel que fa altres característiques dels insectes —a part de volar— que ens permetran reconèixer-nos en ells, no podem aventurar-ne l’ordre d’aparició.
Uns n’imitaran les formes, altres els colors, el moviment, el brunzir, les defenses, el rituals de seducció, la reproducció, l’alimentació… Podrien haver-se fet intents alternatius o simultanis de qualsevol de les variades capacitats i formes de la infinita riquesa evolutiva d’aquestes mutants criatures, inclosos els processos metamòrfics, a partir del moment que un ximpanzé —o descendent seu— arribés a ser-ne conscient.
El resultat dependrà de la capacitat d’observació de l’interessat, del seu enginy per copiar el model, o la capacitat afegida, accidentalment o voluntària, per part de l’aprenent de bruixot.
Doncs, bruixots, somiatruites, fer volar coloms…, són alguns dels adjectius amb què s’ha definit a aquests precursors visionaris al llarg dels temps. No envà encara es diu d’un alumne poc atent i somiador que «està caçant mosques».
D’una manera o altra, amb més eficàcia unes vegades o menys unes altres, els humans hem evolucionat, diferenciant-nos dels orangutans o ximpanzés, en la mesura que ens apropàvem als insectes. Ja sigui mitjançant la incorporació de pròtesis, amb la manera de construir els nostres nius, o amb el disseny de l’estructura social, hem aconseguit imitar gran part de les característiques dels insectes, si be, és cert, a una escala més gran; fins al punt que molts dels terrors que imaginem en els nostres pitjors malsons, sovint adquireixen la forma d’insectes gegants, l’acció dels quals coincideix, exactament amb els desastres desfermats pels humans amb la nostra obsessió tecnològica, imitativa de les habilitats d’aquells minúsculs éssers, en ser portada fins a la desmesura. Terrors basats únicament en la semblança geomètrica que obliden les lleis de la dinàmica natural, aquelles que —sense saber-ho els propis insectes— els impossibiliten de superar una determinada mesura.
Però, hi ha una cosa fonamental que ens equipara als insectes —força més que la imitació de les seves formes— i que, alhora, ens aparta encara més dels micos: la vestimenta.
Des que els mamífers humans adoptarem la fulla de parra com a complement substitutiu del desaparegut recobriment pilós, encetarem un procés de renovació periòdica o mutació cíclica de la coberta protectora, comparable només al canvi de cutícula metamòrfica dels insectes o —perquè no se’ns acusi de portar l’aigua al nostre molí— al canvi de pell dels rèptils.
Com aquestes espècies, ens veiem obligats a canviar d’embolcall, de «pell» (de vegades literalment: cobrint-nos amb la pell o el pèl d’altre animals), sempre que, degut al creixement, el vestit se’ns quedi petit i, també, per altres raons com el desgast, la brutícia, la protecció, la moda o l’estètica, incloent en aquest apartat l’acció del bisturí, que comporta modificacions molt més dràstiques, només comparables al pas de larva a pupa, crisàlide o papallona, en els insectes i que, no poques vegades, a més de la renovació estètica, inclou el canvi de sexe.
Però la metamorfosi definitiva, la que marca més diferència respecte de les anteriors, convertint-nos en insectes adults amb capacitat reproductora (i destructora), és el fet d’integrar-nos —passant a formar part, o «vestir-nos»— amb la carrosseria d’un vehicle. L’aparença formal, o espècie, només dependrà del vehicle-insecte escollit, segons les necessitats que imposi el medi per adaptar-s’hi. Procés metamòrfic, de mico a insecte, que intentarem mostrar-vos el el pròxim número de La Resistència.
Descartada (de moment) la possibilitat de volar, algú va decidir, qui sap si enlluernat per les iridescències, que allò més fàcil d’imitar, dels insectes, eren els colors. Pintar-se el cos amb els seus dibuixos acolorits deuria semblar prou atractiu com per intentar-ho només que es disposes d’algun pigment.
La imitació del moviment havia de ser, ben segur, quasi simultània, tot just aconseguida l’aparença formal (la capacitat dels micos per a imitar també és prou coneguda).
Adoptar els gestos, de manera mimètica, per fer-los similars al moviment dels insectes no havia de ser una tasca que requerís sinó observació i una mica de pràctica (qui no coneix algú amb la persistència del borinot o la mosca collonera?).
Un cop incorporats al subconscient i ritualitzats, els moviments esdevenen dansa. Dansa i colors que identifiquen una determinada espècie (insecte o altre animal), però també al grup, clan o tribu que l’hagi adoptat com a símbol.
Ja tenim així un grup auto diferenciat, marcat amb uns trets distintius, que el distingeixen del seus congèneres, més evident encara si, aquests, per no ser menys, han decidit, també, adoptar un model amb el qual identificar-se, diferent, lògicament, del dels seus veïns – de què serveix sinó ?
És fàcil imaginar quina serà la relació que s’estableixi entre els que imiten al llop i aquells que imiten el conill, o entre el llangardaix i la mosca, posem per cas. Només cal veure la rivalitat existent , actualment, entre els hooligans de dos equips contraris per fen-nos una idea.
Les rivalitats esdevenen, un cop assolits els respectius rols, consubstancials amb l’aparença: tan inevitables com previsibles els resultats.
Semblaria lògic, davant els exemples esmentats, apostar per les bèsties més grosses – el llop i el llangardaix, en aquest cas – i probablement, en la majoria d’enfrontaments entre individus, el més gran seria el guanyador: el peix gos devora al petit.
Però, per què, aleshores, els llops i els llangardaixos estan més amenaçats d’extinció que les seves respectives víctimes ? Sens dubte la proliferació de les bèsties petites és allò que n’assegura la pervivència, amb més garanties que la força, el valor o l’agressivitat dels «pesos pesats» aparentment més poderosos. La singularitat de l’«home llop» sucumbeix degut a l’acció de la minúscula paparra.
Com Gulliver al país de Lilliput, els mítics titans, guerrers invencibles d’altres temps, són reduïts per milions de minúsculs humans, sense més atribut que el de reproduir-se com mosques. La quantitat acabarà asfixiant les singularitats més destacades. Records Ginness, percentatges estadístics o nombre de vots, són allò que condiciona l’acció de les masses. No són si no els nivells d’audiència (la quantitat) allò que decideix la programació dels mitjans?
En un món endormiscat per l’empatx informatiu, una plaga de llagostes és més decisiva que l’acció d’un paquiderm, i un virus inoculat per un mosquit pot ser més destructiu que un bombardeig. En un món de comunicacions globals i d’individualisme disgregador, els organismes millor adaptats per a la supervivència prenen la forma dels microxips i, aquests, cada vegada es distingeixen menys dels insectes.
[Nota de l’Editor: la segona part d’aquest article la podreu llegir en el pròxim número de La Resistència.]
Alguns dels golluts de la Vall de Ribes. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Glòria Fluvià.]
Hi ha realitats que semblen més llegendes que realitats i aquest és el cas dels golluts de Ribes de Freser.
Els golluts eren una comunitat d’homes i dones que vivien a la vall de Ribes. El nom prové dels golls, tumoracions al coll que segons sembla s’associen a un mal funcionament de la glàndula tiroide pel fet de consumir aigua de fonts que contenien molt poc iode o l’absència de peix a la dieta.
No hi ha una data concreta de la presència a la vall, tot i que sembla que ja existien al segle XVIII. Va ser el periodista Miguel Morayta qui l’estiu de 1886, estant de vacances a un balneari de Ribes de Freser, va descobrir els golluts en una de les caminades que feia pels voltants del poble.
Els va descriure com «persones d’un metre i quinze centímetres d’altura, amb el metacarpià excessivament desenvolupat, bastant amples de malucs, amb trets facials molt característics i homogenis, poc dimorfisme sexual, cabells rossos, malgirbats, cara rodona, pòmuls prominents i una mandíbula molt gran que els dóna una aparença quadrada. El nas xato, la boca gran i els llavis carnosos. Els ulls horitzontals; els lacrimals estan més baixos que l’extrem dels ulls, dotant-los d’un aire oriental. Tots els homes són barbamecs».
Portaven una vida rígida, aïllada de la resta de veïns i en una comunitat totalment endogàmica. Els golluts eren «menyspreats pels seus veïns», que els havien convertit en «objecte de «befa». Sobrevivien com podien fent de pastors o bé cuidant infants. «Sense cap instrucció, sense mitjans de millorar la seva situació i sense que ningú faci res per donar-los condicions de progrés, viuen en un estat d’embrutiment sorprenent», assegurava Morayta.
A causa de l’article que va publicar els golluts foren objecte de gran curiositat, especialment pels científics. Se’n va parlar a congressos mèdics internacionals, com el que es va celebrar a Brussel·les el 1894, però també antropològics, ja que el seu origen no era clar i s’havia pensat, fins i tot, que eren els darrers d’una raça perduda d’humans prehistòrics.
La fascinació pels golluts va continuar durant força anys i va atreure personalitats com l’investigador escocès David MacRitchie que, el 1895, va ser el primer a fotografiar-los. Tot plegat explica com va acabar passant que, si bé a la vall de Ribes no hi ha referències bibliogràfiques dels golluts, a biblioteques d’universitats com la de Harvard, als Estats Units, sí que se’n pot trobar.
L’article de Morayta i els seus comentaris sobre la manera com els habitants de Ribes tractaven els golluts van tenir un impacte molt important en el poble. Tement que el seu relat taqués la imatge d’una vila que es volia promocionar com a destinació turística, els empresaris amb interessos en aquest sector van negar les afirmacions del diputat, fins i tot en articles a la premsa.
En veure que la polèmica continuava, les autoritats van mirar de canviar la manera com tractaven els golluts. En primer lloc, van refundar un hospital, que va passar a mans d’una institució religiosa. Després, es va prohibir als golluts beure aigua d’una font que els metges creien, sense gaires raons de pes, que podia ser causant de les malformacions que patien. Totes aquestes millores, juntament amb la fi de l’aïllament i la discriminació, van fer que desapareguessin.
L’any 2022, els ripollesos Miquel Sitjar i Joaquim Roquer van publicar Els misteris dels golluts o nans de Ribes (Edicions Terra Gollut), una obra on repassen l’existència d’aquesta comunitat i també la discriminació que hi van patir.
[Nota de l’Editor: També, podeu veure el report «La comunitat del castell», que van filmar per al Canal 33 els periodistes osonencs Elisabet Piñol i Miquel Macià.]
Comunidor o conjurador situat a Serrallonga, un petit vilatge del Vallespir entre la Menera i Sant Llorenç de Cerdans. [Foto: Viquimèdia.][Un report d’Eduard Garrell.]
¿No es el temor de Deu el començament de tot? —sospirava—. Donchs encara puch menarlos a Deu per la temença… [Els sots feréstecs. Raimon Casellas.]
«… encender hogueras en los cerros, dar gritos en casa, aullar en los sembrados, açotar a los perros, &c. para aplacar el ayre, y al Cielo en tiempo de tempestad…» [Anònim.]
Mentre intento entendre i pair el fenomen de la conversió del president del govern espanyol, de flagell de l’independentisme a garant de la democràcia i mur de contenció de la dreta i l’extrema dreta…, parlaré del temps.
L’interès dels catalans pel temps (climàtic) em té intrigat. També, me’n té l’alarmisme meteorològic i els xous televisius en què s’han convertit els informatius del temps i les prediccions que apareixen en diversos mitjans, que habitualment prescindeixen del vocabulari meteorològic català, establert per Eduard Fontserè i consensuat per l’IEC i utilitzen termes superlatius, fora de tota mesura, terrorífics i alarmants: temps violent, temps extrem, pluges torrencials, situacions delicades, pinten bastos…, quan el més probable és que la gran majoria de situacions climàtiques de casa nostra es poden afrontar amb un paraigües, unes ulleres de sol i una mica de sentit comú. Un amic, guia alpí, assevera que el mal temps no existeix, existeix el mal equip.
Malgrat que actualment les prediccions del temps ja es poden basar en conjectures científiques, sembla ben bé que es vulgui invocar el sentiment atàvic d’impotència i de dependència divina que, davant de la natura i dels seus misteris, ha sentit la humanitat al llarg de tota la seva història.
Raijin, déu dels llampecs, trons i tempestes en la religió sintoista i la mitologia japonesa. [Foto: Wikimèdia.]
De Mesopotàmia a l’Imperi Romà es coneixen pontífex, oracles, auspicis, àugurs i harúspexs, que formats en escoles on només hi accedien nobles i patricis, s’organitzaven en una mena de corporació consultora per a interpretar la voluntat dels déus segons l’aparença dels fenòmens meteorològics, dels llamps, dels trons, dels terratrèmols…, completat per l’aspecte de les entranyes i la morfologia del fetge de les bèsties sacrificades per a tal finalitat.
Les seves prediccions condicionaven les decisions dels monarques amb totes les seves conseqüències. Sembla ser que també treballaven per a l’àmbit privat. Se’ls consultava abans de les transaccions i les expedicions comercials importants, convençuts, els ciutadans, que els déus sempre tenien elements per a enviar senyals reveladors del futur.
El clima ha estat relacionat amb els déus i les religions, i els canvis climàtics han modelat la fe i les doctrines, han provocat ressorgiments apocalíptics, conflictes interconfessionals i canvis profunds en la humanitat, com presumiblement ja està provocant l’actual canvi climàtic i les noves religions ecologistes.
Amb l’expansió del cristianisme, el déu únic ja no fou compatible amb l’ofici dels oracles, no obstant això l’església no va pas renunciar al control del ramat a través d’aquests elements màgics. Es van cristianitzar les tradicions paganes i les han seguides utilitzant a favor dels seus interessos fins els nostres dies. Així, l’església pren les funcions de control de les relacions socials, del culte als morts, de la descendència i, també, de l’economia, que en el passat depenia bàsicament de l’agricultura i aquesta del cel. Així doncs, poder sobreviure depèn de l’església i dels seus representants: les campanes allunyen les pedregades i tenen la virtut de purificar l’aire, d’impedir la formació de les tempestes i d’apaivagar els llamps i els trons. Els precs i les rogatives pro serenitate i pro pluviam allunyen o apropen la pluja, segons convingui.
Les rogatives, però, no les improvisen els fidels moguts per la fe i la necessitat. Els que gosaven parlar amb Déu sense intermediaris feien por i eren perseguits i hom tampoc s’hi podia adreçar en llengua vulgar, car l’idioma oficial del cel era el llatí i les altres llengües no les entenia. Calia doncs seguir un protocol d’actuació: petició dels interessats a l’autoritat civil, que ho sol·licitava a l’autoritat eclesiàstica, que ho sol·licitava al bisbe per a la seva aprovació i s’establien els nivells, de l’1 al 5, que anaven de la simple oració passant per l’exhibició de relíquies, les processons, la immersió en aigua de les relíquies i les peregrinacions, habitualment a Montserrat. Un cop aprovada, es comunicava i es demanava la participació de tota la comunitat, guiada i supervisada pels capellans.
Al llarg de molts segles hem tingut el país ben proveït de comunidors, prop o dins de les esglésies, des d’on, mediant-hi les autoritats civils i religioses, úniques autoritzades a negociar amb la divinitat el perdó o el càstig dels fidels pecadors, s’ha invocat la misericòrdia i el perdó.
El sermó de mossèn Geroni, a La punyalada, de Marian Vayreda; Mossèn Llatzer, a Els sots feréstecs, de Raimon Casellas; i, L’Estrella amb cua, de l’Eduard Girbal Jaume, són tres testimonis literaris de l’ambient que respirava (o ofegava) el nostre país no fa pas massa temps.
Així doncs, cal pensar que en l’esperit dels catalans encara perdura la devoció pel que fa als designis del cel i els nostres homes dels temps són els oracles en qui cal confiar, ja no per entrar la palla sota el cobert o sembrar el blat quan toca, sinó, ara, per anular la reserva del cap de setmana o saber si agafar un jerseiet de més.
Es diu que l’eficàcia de les rogatives ha estat sempre incerta, però es veu que aconsegueix reduir el neguit i l’angoixa. Abans, per perdre una collita i passar gana, ara per a no encertar l’experiència d’un cap de setmana. L’estratègia, però, de tenir els innocents penjats d’un fil, de controlar les seves decisions amb el temor i la incertesa, se n’ha fet hereva la CCMA i, sobretot, la premsa barata que s’aprofita dels mesells que encara no han après a llegir un mapa d’isòbares. Ni una subordinada.
Cada dia, dissabtes inclosos, rebo un diari digital titulat Agrodiario.com i que, segons el web del diari, és «el primer diario digital especializado en información agraria del Sureste español (provincias de Alicante, Almería y Murcia)». L’objectiu d’aquest diari digital és difondre informació útil al sector primari «elaborada de manera independiente por profesionales del periodismo especializados». Dono fe, si més no fins al dia 13 de novembre, que l’especialització del diari és la informació agro-ramadera i forestal, inclosa la pesca; en una paraula, informa sobre el sector primari de l’economia. Cert que és una informació esbiaixada a causa del protagonisme massiu de l’agroindústria en la majoria de les notícies. Però a mi ja em va bé perquè, com deia mon pare, capità d’artilleria de l’exèrcit popular en la guerra civil, a l’enemic cal conèixer-lo.
També, us diré que una gran part de la informació és del sud del País Valencià, de la comunitat autònoma de Múrcia i de l’est d’Andalusia, si bé es parla sovint del Mar Menor i del transvasament del Tajo-Segura, ja que la redacció del diari és a Múrcia.
De la lectura diària dels titulars, una conclusió és ben clara: les milionades que les administracions reparteixen per a fomentar, implementar, difondre, restaurar, compensar, assegurar, pagar, finançar, repartir, consensuar, escoltar, participar, transmetre, investigar, augmentar, concentrar, invertir, desplegar i desenvolupar les polítiques del sector primari és espectacular. No m’estranya que la política agrària comunitària (PAC) suposi un terç del pressupost total de la Unió Europea… Una altra cosa és si tot aquest desplegament econòmic és per a ajudar al desenvolupament d’un sector primari realment sostenible i compromès amb el medi ambient i les necessitats de la població, o bé per afavorir un model agroindustrial que considera l’alimentació més com un negoci que com un dret humà.
Per cert, l’Assemblea Ciutadana pel Clima de Catalunya, impulsada des del Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat, va començar a caminar el dissabte 18 de novembre i haurà de resoldre un dilema que diu així: «L’actual model de producció agroalimentari i de consum dels seus productes genera emissions que contribueixen al canvi climàtic però també beneficis ambientals, socials i econòmics que contribueixen a adaptar-nos als seus efectes.” Per a resoldre aquest dilema, es planteja aquesta pregunta als 100 ciutadans que conformen l’Assemblea: “D’entre les opcions possibles, quines accions o canvis cal emprendre en relació al model de producció i consum agroalimentari per mitigar les emissions i incentivar les mesures d’adaptació al canvi climàtic, tenint en compte tant els beneficis i avantatges com els costos i desavantatges existents?».
Els desitjo sort, a aquests 100 compatriotes, perquè feina tindran per a resoldre el dilema… Això sí, els recomanaria que llegissin aquest diari digital fet a Múrcia perquè si bé parla poc o molt poc del sector primari català, les opinions expressades sobre l’agricultura, la ramaderia, la pesca, la silvicultura, els plaguicides, la caça o el benestar animal no difereixen gaire de les que fan alguns representants il·lustres de les nissagues centenàries ben arrelades al nostre país. Ara bé, com a bons espanyols de Múrcia, perden el nord i l’oremus quan Catalunya vol treure el cap, i quan dic «treure el cap» no em refereixo al fet que Catalunya pugui excel·lir en algun dels àmbits del sector primari, sinó al fet que Catalunya continuï lluitant pel seu dret a l’autodeterminació, un dret que vam exercir el primer d’octubre de 2017 malgrat Espanya i les seves forces d’ocupació.
Efectivament, aquell objectiu teòric d’Agrodiario.com de difondre informació útil al sector primari «elaborada de manera independiente por profesionales del periodismo especializados» vola pels aires —de la mateixa manera que ho va fer l’almirall Carrero Blanco— quan s’anuncia l’acord de legislatura entre el PSOE, ERC i Junts per Catalunya entorn la Llei de l’amnistia. Així, el dilluns 13 de novembre, aquests professionals independents especialitzats en periodisme del sector agroalimentari, situen com a titular de portada de l’edició d’aquell dia el següent: «España clama en las calles contra la traición de Sánchez diciendo ‘no’ a la amnistía y a la venta del país a los independentistes» i l’acompanya d’un fotografia de la Puerta del Sol de Madrid plena d’espanyols, una altra d’en Feijóo i una última d’en Santiago Abascal. Per cert, la fotografia del màxim dirigent de Bocs va acompanyada d’una frase càndida i tendra com aquesta: «El presidente de Vox, Santiago Abascal, ha asistido como un participante más al acto en la Puerta del Sol convocado por el PP».
La pregunta és: per què un diari especialitzat en el sector de l’agroalimentació treu en portada aquesta notícia? A més a més de la resposta òbvia (els espanyols, per definició, odien els catalans), hi ha una altra resposta: entitats i persones influents del sector agroalimentari espanyol s’han posicionat clarament contra aquest pacte de legislatura. És per això, per exemple, que aquell mateix dilluns 13 de novembre, l’edició del diari digital inclou una altra notícia titulada «Asaja se suma a la manifestación del 18 de noviembre contra la amnistía y por la unidad». Per qui no ho sàpiga, Asaja és l’acrònim de la Asociación Agraria de Jóvenes Agricultores, i el seu president, el Sr. Pedro Barato, ha expressat: «No me gusta un país dividido, no me gusta un país donde hay unos de primera y otros de segunda, no me gusta un país que lo quieran romper. Creo en España, como país, demócrata y constitucionalista». Mai no he tingut clar si els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) són la sucursal d’ASAJA aquí; llàstima, perquè si ho sabés de veres, m’agradaria preguntar a la JARC què en pensen d’aquestes opinions del Sr. Pedro Barato.
Si el dilluns 13 era una entitat agroramadera qui expressava el seu odi, quatre dies després, en concret el divendres 17 de novembre, Agrodiarioobre amb aquest titular: «Juan Roig (Mercadona) cree que la situación política está dividiendo a los españoles». Segons l’empresari, «no es nada bueno ni para la economía ni para España« i afirma que «si este mismo problema que tenemos en España lo tuviéramos en Portugal, en donde Mercadona está en plena expansión, ralentizaríamos las inversiones, y eso no puede ser». Què hagués manifestat en Juan Roig abans del 1640, quan Portugal s’independitzà de Castella? Calla, Gabriel, que llavors no existia Mercadona!
Bé, tot això només és un altre tast d’aquest odi atàvic cap a una minoria nacional. A veure si ens en deslliurem per sempre més!
