Suro, 2018, Perejaume. [Mà que palpa una escorça de suro amb un tou de pintura del mateix color del suro entremig.][Un article de Nan Orriols.]
Aquests dies d’octubre de guerres i tragèdies i de poca tardor recordo personatges que encara avui són verdaders paràsits de la societat, com Roca i Junyent i Narcís Serra. Però, també, recordo amics íntegres, ja desapareguts, com Toni Coromina. A La Vanguardia del 17 de desembre de 2012 (avui seria impossible que escrivís en aquest diari) Coromina entrevista Perejaume.
En la trajectòria de Perejaume hi ha una presència constant del poeta Verdaguer, de qui explica que «te’l pots trobar a la Rambla, al Puigmal, a Vic, a Girona…, i a l’ungla del dit. Va saber collir tot el que hi havia a la prerenaixença: una cultura allocada, acovardida, derrotada, desvertebrada, però amb molt de lluc per brotar». I afegeix que «tot té dret a ser estimat i a ser el nostre mestre».
L’entrevista és excel·lent, i Perejaume s’entrega al món d’en Toni, que vam tenir la sort que fos un dels escriptors de referència de La Resistència. Perejaume diu que no té cap exposició d’obres plàstiques en perspectiva i que ha aparcat la poesia; que escriu però que deixa de fer moltes coses: «M’amago molt. No paro d’amagar-me».
En Toni Coromina, amagat per sempre. En Perejaume, encara terrenal. I sinistres personatges com Roca i Junyent, a Madrid per celebrar el Día de la Constitución. De la Caixa de Catalunya no en va quedar res. Últim president?: Narcís Serra.
Fustes i cadires. Instal·lació efímera. [Foto: Xavier Borràs.][Un article de Glòria Fluvià.]
Vaig néixer amb el gen, si és que n’hi ha cap, de l’optimisme, del somriure, de la comprensió, el sentimentalisme i el conformisme. No vol dir que m’agafi la vida a la deriva, ni molt menys que estigui vivint com una passota, tinc els meus sentiments i tinc les meves llàgrimes, i tinc el meu cor a vegades adolorit. Però, la meva manera d’encarar la vida està encaminada a gaudir del moment que es presenta, dels petits detalls que em fan sentir jo per damunt de tot… Prova d’aquest afer és que ja fa temps que he deixat de fer propòsits que acabo no complint o que senzillament no puc realitzar o s’evaporen en el no-res. Per tant, he deduït que el millor és viure amb el somriure i les ganes de sentir que cada matí, en llevar-me, sóc jo.
He après que hi ha infinitats de petits detalls que em fan moure a la meva vida i que no em calen grans esdeveniments per a sentir-me feliç:
Obrir la finestra al matí i olorar la flaire del primer i suau aire matinal; veure el cel blau o la boira matinera; esperar amb un somriure que el dia sigui perfecte, que sigui un gran dia…
El primer cafè, aquell que em posa en forma per a emprendre la feina amb energia. Els cinc minuts que li deixo al Garfi (el meu gatet) per passejar per la terrassa mentre jo gaudeixo de l’escalfor del sol d’hivern.
El vermut, vermut a granel comprat a la botiga del poble, del diumenge tot fent el dinar.
Aquell llibre de poemes que està sempre a la meva tauleta de nit, i el llibre de novel·la que m’endinsa a mons d’aventures.
Conviure amb la persona estimada, estimar la gent que m’estima, compartir la il·lusió dels petits detalls que m’encenen el cor, una música al lluny que em porta aquell record nostàlgic del meu primer amor. Un somriure de complicitat amb la meva filla, i un altre somriure quan em vénen imatges de la meva infantesa…
Un petit detall d’algú inesperat que menys m’esperava.
Els sopars amb les amigues que acabem entre rialles i a altes hores de la nit senzillament xerrant… Un cafè amb l’amiga que feia temps que no ens localitzàvem.
Les cançons d’aquells anys adolescent quan ens volíem menjar el món amb la nostra rebel·lia.
Una nit de lluna plena, aquella de l’estiu que em porta enyorament al meu interior.
Un dia plujós quan l’aigua cau gota a gota per sobre el meu cos abrigat; la despulla de l’arbre davant casa meva que em permet observar el niu dels ocells que a la primavera hi niaran.
La boira del matí, la d’un dia d’hivern, la que m’arrissa els cabells…, fins i tot aquella boirina que porta els núvols en un dia de pluja fina.
Una tarda de tardor a la posta del sol quan el bosc agafa aquelles tonalitats torrades de colors marrons i grocs, mentre camino pel sender i els meus peus, que trepitgen les fulles caigudes dels arbres, esbossen un cant en el silenci.
El cant dels ocells que primavera i estiu ronden el meu barri.
Caminar pel poble, assaborint cada racó com si fos el primer de molts dies, i perdrem vora el riu sentint la remor suau de l’aigua,
Mil estrelles dibuixades en el cel fosc i el silenci de la nit que m’entra dins el cos quan estic estirada al jardí sobre la gandula i m’adono que ja és hora d’anar a dormir.
El que em mou de la vida és viure-la amb els petits detalls que se’m presenten a cada instant del dia.
Fa poc van convidar-me a la presentació-inauguració de la nova etapa expositiva que s’inicia al castell de Montesquiu on, amb anys de diferència, he exposat en dues ocasions les meves pintures, i he de dir que els empleats del centre em van atendre sempre de la millor manera, fins al punt que havia sol·licitat tornar-hi a exposar l’any vinent. Ara, però, ja no serà possible.
Era a «s’hora baixa» (com diuen els mallorquins) que m’hi dirigia. El sol, com indica l’expressió, donava el baix i les ombres s’allargassaven sobre el terra. El dia era esplèndid, com només ho poden ser els de tardor, amb núvols d’allò més creatius, que, jugant a fet i amagar amb el sol, movien les seves ombres sobre el terra al ritme del vent. A la ràdio, clàssica, un quartet de corda hi posava música de fons. Un espectacle tan aclaparador com per agenollar-se i donar gràcies a la terra i al cel per permetre’ns contemplar tal meravella, vestint tot l’espai, d’horitzó a horitzó, de les més variades llums.
Aquesta mena d’embadaliment que, de tant en tant, ens ofereix la natura, jo només recordo haver-lo experimentat, al cinema, una vegada. Va ser a l’estrena, l’any 1976, de la pel·lícula Barry Lyndon, del director Stanley Kubrick. Només aquella vegada he pogut sentir, sortint de tota la platea, exclamacions de «Oh!» a cada canvi de pla que apareixia damunt la pantalla panoràmica. Crits de terror sí, és habitual, però d’estupefacció i embadaliment va ser la primera i única vegada. La pel·lícula, ambientada al segle XVIII, reproduïa a través de la fotografia l’estètica de les pintures de l’època, incloent-hi la il·luminació a base d’espelmes, essent la primera pel·lícula que ho va aconseguir. Tot això la convertia en un clàssic, tant per l’època que retratava com pel valor estètic del propi film.
Com ja he dit, jo havia exposat un parell de vegades a Montesquiu, on molts dels meus amics vingueren a veure les meves pintures. El lloc, situat al mig d’un parc natural, és espectacular per si mateix de manera que per si sol ja mereix la visita. La darrera vegada hi exposava una trentena de pintures de temàtica històrica (algunes ambientades al segle XVIII) pintades al llarg dels darrers deu anys, i que comportaven una mitjana d’un mes de feina cada una. Aquells que les visitaven, incloent els meus amics, no es dedicaven a visionar tot el conjunt ni el temps que dediquen, potser més d’un cop a la setmana, a veure una primera part de un partit de futbol.
Potser és per això que ara els responsables del lloc han decidit dedicar l’espai expositiu a «l’art conceptual relacionat específicament amb el medi ambient». Suposo que esperonats per l’emergència climàtica que ara ho impregna tot sota l’ombra dels fons «next generation».
En arribar-hi una cinquantena de persones s’agrupaven ja davant la portalada a l’espera que ens en donessin accés. Tot seguit, després d’una breu presentació dels responsables tècnics del parc, de l’autora de la instal·lació, i de citar diverses vegades paraules com «curetatge», «art contemporani», «art conceptual» i «medi ambient», ens oferiren de visitar la instal·lació en grups de deu, com si fos una mena de viatge iniciàtic. La instal·lació du per títol «Mil ulls m’observen».
La immensa arcada de la portalada amb tancament de vidre (potser el més destacable i emblemàtic del recinte), que donava llum a la sala, havia estat cegada amb plàstics negres per a convertir la sala en una cambra fosca, on l’única llum la donaven uns aparells penjats al sostre que projectaven imatges nocturnes capturades al bosc pròxim, amb alguns dels animals salvatges que hi habiten: senglars, guineus, cabirols, genetes…, tot ambientat amb algunes branques pel terra i sons de moviment entre les fulles. «L’espectacle» no va durar més de deu minuts, s’havia de donar pas a la resta de públic. Tampoc no hi havia més cosa a veure. (Així que no em puc pas queixar dels que visitaven la meva obra, una mica més si que s’hi estaven).
Jo, que tinc el privilegi de viure envoltat de bosc i he pogut veure sovint aquests mateixos animals, de dia, en viu i en directe, entenc que, per als habitants de ciutat això pugui tenir un cert interès. Però és que l’autora de la instal·lació es presentava com ambientòloga i artista.
Pel que fa a ambientòloga no l’hi puc discutir, però artista? Què té d’artístic projectar unes imatges capturades gràcies únicament a disposar d’unes càmeres (fototrampeig, se’n diu) de visió nocturna? Elogi a la tecnologia, potser si, però art? L’argument escrit al fulletó que donaven era: «Obrir la mirada a la realitat dels essers no humans». Com si això no ho hagués fet mol millor la pel·lícula Bambi, de manera força més artística, ja als anys quaranta del segle passat. «M’interessen les altres formes de ser del món i com ens relacionem amb elles —afegeix—. Això, per mi fa que les pràctiques artístiques es converteixin en un mitjà de coneixement.» Doncs mira, per a saber com ens miren els senglars només has de passejar-te per alguns carrers de la ciutat i els veuràs sense cap interposició tecnològica. Descobriràs que ens veuen, de manera literal, com una font d’alimentació, i en aquest cas si que no té res a veure amb l’electrònica.
Tecnologia (innovadora), també era haver aconseguit filmar l’any 1976, per primera vegada, amb les càmeres analògiques d’aleshores, un ambient només il·luminat amb espelmes, el resultat del qual —aquest si artístic— va ser una de les pel·lícules més genials del cinema de tots els temps.
Però, tampoc no se li pot pas demanar a l’autora que estigui a l’alçada del senyor Kubrick, ja que ni els recursos de cada un ni l’experiència respectiva poden ser iguals, però quelcom més del que ens oferia a Montesquiu potser sí. De fet, no crec que se li pugui imputar res a ella, que segurament fa el que sap i pot, sinó a la moda actual del que es considera modern i progressista en l’art, en què els «curadors» bavegen per a donar prioritat a la utilització dels nous mitjans tècnics, més que no pas a allò que es fa amb ells. Tot, només per justificar el seu lloc i ser considerats innovadors. Doncs, actualment un pot ser titllat d’eclèctic, però mai de clàssic. O conservador (però si conservacionista, com ha de ser).
Vull deixar clar que aquells que ara prenen aquestes decisions no tenen res a veure amb els empleats del parc que jo vaig conèixer i em van atendre de meravella.
Des que el senyor R. Mutt (Marcel Duchamp) va presentar el seu famós urinari, qualsevol que es consideri avantguardista ha d’apuntar-se a l’art conceptual si vol ser reconegut en aquest món, sense adonar-se que amb aquella obra el senyor Duchamp el que pretenia era fer una crítica satírica a la idea (concepte) que «tot pot ser art i qualsevol ser artista».
De la mateixa manera que amb la novel·la del Quixot, el seu autor Miquel Sirvent, en lloc d’una lloança de l’idealisme el que feia era una sàtira per a mostrar la bogeria i els desastres que l’intent d’implementar (paraula de moda) les idees, provoca. Perquè el resultat sol ser el contrari del que vol denunciar l’autor. Molts lectors i espectadors ho interpreten al revés: creuen, també, com a la saga fílmica del detectiu Torrente, que el personatge és un model a imitar, quan és precisament a ells —aquests mateixos espectadors que s’hi identifiquen— a qui satiritza. Però com que l’espectacle (a més de l’esport i el turisme) dóna diners, ningú no vol renunciar-hi, així que veiem com els «urinaris» de tota mena ho empastifen tot.
Diria que les imatges captades al bosc poden comparar-se, salvant les distàncies, amb la sortida de la fàbrica rodada pels germans Lumière a la primera pel·lícula de la història, si bé la distància creativa d’ambdues vers el Barry Lindon d’en Kubric és abismal. Ara, però, sense ni tan sols el mèrit de ser els primers a utilitzar la tècnica. Perquè n’hi ha prou de proclamar-se conceptual, ambientalista, no binari, feminista, defensor de minories ètniques, animalista, vegà o pacifista, per a tenir les portes obertes d’institucions i centres culturals, òbviament sempre que, a més, «algú» et recomani, ja que la competència no deixa de ser ferotge.
La sala s’havia dedicat duran vint anys a exposicions de pintura, escultura, ceràmica o fotografia d’artistes de la zones pròximes que només volien fer conèixer les seves obres, no pas salvar el món, si no gaudir-lo. Però, es veu que l’«emergència climàtica» considera més important fer conèixer els animals de l’entorn, sense incloure’n, però, espècies humanes en perill de desaparició com són els artistes clàssics. Ara és el discurs el que preval sobre la obra.
Però, ¿quina importància te tot això —em direu—, quan tenim al costat hecatombes que ens amenacen, com les guerres de Gaza, Ucraïna, Síria, Líban, Afganistan, Armènia, Iemen, Líbia, Mali, Sàhara, Haití, farcides d’immigració, misèria, pandèmies… que, posats a definir-les com a obres conceptuals, si que no tenen parió amb cap instal·lació museística, mapping o perfomance artística que l’artista més ben dotat i innovador pugui imaginar-se? Ara, això si, tots corren a apuntar-se al carro de denunciar-ho. Sense adonar-se que és precisament el fet de divulgar la notícia allò que esperona els promotors d’activitats tan luctuoses. No hi ha manera d’entendre’s entre el humans i volem entendre els «no humans»?
No serà per manca de càmeres de fototrampeig que els humans no ens entenem!
Les noves tecnologies fan que tot esdeveniment es divulgui a l’instant i, també, que a l’instant següent la notícia ja sigui vella. Tot allò que impliqui dedicar-hi temps es desestima. El fet de contemplar…, no es contempla. Tret que es tracti d’un partit de futbol, al qual sovint es dedicarà més temps a parlar-ne que el mateix fet de la contemplació.
L’art, per contra, és fa perquè el temps no passi, perquè hom s’oblidi del temps, ja sia realitzant l’obra o contemplant-la. L’art és per contemplar l’eternitat.
És quan això no passa que la realitat (entesa com allò que passa) ens aclapara.
Mentre els meus amics vagin a veure una exposició pensant en l’hora del partit que veuran a continuació, ni gaudiran del paisatge que els envolta ni de la exposició.
Mentre els noticiaris dediquin més temps als polítics, a les guerres i al futbol (que no deixa de ser una metàfora de la guerra), que a l’art, hi haurà guerres. O, dit al revés: quan els noticiaris i els polítics dediquin més temps a l’art que al futbol, estarem en pau.
I potser tampoc caldrà ocupar-se de l’emergència climàtica.
Temps era temps, les valls, les muntanyes, les platges i les ciutats eren nostres.
L’any 1986, Joan Coromines escrivia que al segle XIII s’utilitzava el mot provençal deport, derivat del llatí deportare, que s’entenia com a desplaçar-se, deportar-se, sortir per la porta de la ciutat, extramurs, amb l’objectiu de solaçar-se, passejar per la natura, fer exercici i respirar aire net. La paraula deport apareix en textos medievals referits a la pràctica de la caça i de les activitats pròpies de les distraccions de l’aristocràcia: l’esgrima, l’hípica, la navegació…
A Catalunya, al segle XIX encara subsistien jocs, o deports, d’arrel tradicional com les bitlles, el bèlit i el bòlit, l’estirada de corda, les curses pedestres, de llaüts o amb animals i altres jocs de pilota.
A l’Anglaterra del segle XIX, el deport es convertia en signe de modernitat i de progrés i prenia una enorme embranzida per tot el planeta. El mot sport, adoptat pels anglesos a l’època, és un terme polisèmic que comprèn el significat del deport i hi afegeix pautes determinades d’activitat física reglamentada i de competició. S’estructura a través d’un teixit social de clubs i d’entitats socials.
Els deports tradicionals, basats en la transmissió oral i mancats de la litúrgia necessària, es veuen sobrepassats i arraconats pels esports moderns: el futbol, l’atletisme, el ciclisme, la boxa, el rugbi i altres esports de masses i de contacte físic, que són els preferits per les classes populars. El tennis, la gimnàstica, el golf, l’equitació, l’excursionisme (científic)…, queden més o menys reservats per a les elits.
Amb uns vint anys de retard i gràcies als viatges i al permanent contacte dels joves industrials catalans amb Anglaterra, l’esport arriba a Catalunya de la mà del modernisme i de la revolució industrial i les tendències higienistes de l’època.
L’enderrocament de les muralles de Barcelona faciliten el «deportar-se» cap a l’exterior i l’aire lliure.
De final del segle XIX cap endins del segle XX l’esport es va fent lloc en les masses socials i en els mitjans de comunicació, primer en la premsa i més tard també en la televisió.
Per a les cadenes televisives els esports com el futbol, el bàsquet, els esports de motor i els jocs olímpics es converteixen en una important font d’ingressos i alhora condicionen i manipulen els gustos de la població. La televisió tria els esports més espectaculars i sobretot els de «pilota grossa», perquè és imprescindible que un teleespectador pugui seguir els moviments de la pilota a través d’una pantalla de poques polzades Així, molts esports queden bandejats del gran espectacle i del gran negoci de la televisió i de la premsa que els alimenta.
Això, a alguns catalans, fins fa uns pocs anys, ens havia donat el privilegi de poder gaudir encara dels deports, del simple solaç de caminar i badar a l’aire lliure, banyar-nos al mar amb les ulleres i el «tubo», remar a bord d’una barca o navegar amb un patí, escalar modestament sense competir, descobrir el cims, els avencs i el país.
Tal com es va globalitzar l’esport a principis del segle XX, aportant cohesió social, espais de relació i valors més enllà del simple esbarjo, m’atreveixo a dir que la globalització total sembla que està revertint aquesta situació.
Les recents declaracions de Florentino Pérez, respecte a la pèrdua d’interès dels joves pel futbol ho posen en evidència, i no crec que hi perdin interès per les reminiscències franquistes de l’«opiniâtre» i el propi esport, sinó perquè alguna cosa està passant.
De fet, els joves no perden l’interès per la pilota, només cal veure els nous esports de pilota i de joc grupal que han aparegut: technoball, punfuvote, cachiball, colpball, kinball, korball, shuteball, 360 ball, slamball, sepak taknaw, bossaball, kromem, koball, ultramatefrisball, dodgeBall, spiriball…
Els joves no miren la televisió ni paguen els preus obscens d’una entrada per mantenir personatges corruptes i jugadors imbècils.
I el negoci de l’esport està canviant el rumb.
El deport d’aigua, allò de la tovallola i prou, s’ha convertit en natació en aigües obertes, piragüismes (atesa la varietat de caiacs, piragües i canoes que hi ha al mercat), pàdel-surf, surf, bodyboarding, kitesurf, wingfail, wind Surf, busseig, snorkel, parasailing…
El mateix passa a la muntanya amb l’esqui de fons i el de travessa, el surf de neu…, i el running i la bicicleta i l’ebike tot terreny en totes les seves modalitats, i a l’aire amb tota mena d’artefactes voladors i totes les combinacions possibles amb altres disciplines com el parasquí i el paralpinisme.
I pels carrers de les ciutats ensopegarem amb el bicicròs, l’ecuavólei, el monocicle freestyle, parkour, el patinatge (llarga distància o ruta, freeskate, l’streetstyle, freestyle), el patinet i monopatí (pool, streetstyle, freestyle, longboard, downhill).
No costa gaire endevinar qui sel’s inventa.
I aquests només són uns quants dels esports, els sense motor. Segur que encara me’n deixo.
Aquests nous esports son uns clústers de negoci als quals s’hi han abocat, entre d’altres, els talentosos expats que nodreixen els clústers immobliaris de Barcelona i altres barris, que mengen brunch en un cafè de l’eixample reciclat a modernet, davant del seu Mac i d’un cafè.
Cada un d’aquests esports necessita un material i uns equips específics, sovint força cars. Material i equips que sovint son publicitats i promocionats per youtubers, influencers i superhomes campions de qualsevol clúster esportiu que fan de referent. A això cal afegir-hi l’alimentació, els súper aliments i la parafarmàcia, la salut i el control físic i de l’activitat a través d’artefactes electrònics, les webs i publicacions especialitzades, la participació a la xarxa de la comunitat de practicants, com instagram i tik-tok, el bolcat de dades de tota mena que nodreix els algoritmes i orienta els negocis, els clústers de negoci que s’orienten a les paternitats i maternitats de practicants que completen la seves dèries projectant-les cap els seus fills; equips i material infantil per acompanyar i compartir les activitats amb els progenitors. Un exemple són els cotxets ergonòmics, amb frens de disc i elements de seguretat, per fer «running» amb el teu nadó.
Córrer amb un cotxet per a bebès. [Foto: @soycorredor_es.]
Aquests esports estan pensats per a practicar-se bàsicament de manera individual, alimentant el narcisisme i abocant molts joves, encara més, a la incomunicació personal i a la desconnexió social.
I el més greu i desapercebut: no necessiten organització, ni club social, ni pistes, ni cap mena d’instal·lació, ni dutxes, ni canviadors, ni bar. Res. Tot passa gratuïtament, al medi natural o urbà, una natura que desnaturalitzen, envaeixen i embruten per al seu lucre, sense contrapartida ni responsabilitat.
L’INDESCAT (Catalan Sports Cluster) representa a més de 80 empreses i entitats que ofereixen serveis i productes al mercat de l’esport, que mou el 2% de PIB català i dóna feina a 23.800 persones. Entre més coses, promouen a nivell internacional el senderisme, l’escalada, les activitats subaquàtiques, la navegació, la bicicleta de muntanya…
Encara que la Barbie i el Kent, ara revisitats en un nou film pretesament «feminista», cantaven allò de «platic is fantastic» —potser patrocinats per la pròpia indústria química—, sabem prou bé que hi ha 500 vegades més partícules de plàstic als oceans del món que estrelles a la nostra galàxia. El plàstic es troba als oceans, als rius, a l’aire, al sòl i fins i tot dins de nosaltres mateixos. I la indústria del plàstic té previst, encara més, expandir el seu negoci en les properes dècades.
En part, per fer-hi front, sobretot pel que fa a les bosses on ficar-hi la matèria orgànica que després es llença al contenidor adequat, es van crear les bosses compostables, una alternativa suposadament més sostenible que les bosses de plàstic convencionals, ja que es poden descompondre en compost i no generen residus contaminants.
Les bosses de plàstic compostable es fan a partir de materials que es poden descompondre en compost, com ara l’amidó de blat de moro, la patata o el sucre de canya. El procés de fabricació de les bosses compostables és diferent dels materials plàstics convencionals, ja que no es fan a partir de petroli, sinó que es produeixen a partir de matèries primeres renovables. A continuació, es detallen els passos per fabricar bosses de plàstic compostable:
Tanmateix, és important tenir en compte que no totes les bosses compostables són iguals, i que algunes poden contenir additius químics que les fan més tòxiques que les bosses de plàstic convencional. És, justament, el que acaben de descobrir un grup de científics en un estudi liderat per investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), que ha analitzat la toxicitat de bosses de plàstic compostables, bosses de plàstic convencional i d’altres de plàstic reciclat en cèl·lules de peixos zebra. Els resultats mostren un alt nivell de toxicitat en les bosses de plàstics compostables, que augmenta amb la fotodegradació, és a dir, en incidir-hi els raigs ultraviolats. Tot i que l’estudi és preliminar, amb un nombre reduït de bosses, aquests resultats són representatius dels processos de degradació de les bosses.
En l’estudi, liderat per científics de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC) i l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments (IATA-CSIC), i de la plataforma Susplast, i publicat a Journal of Hazardous Materials, es va realitzar una extracció de les bosses per analitzar els compostos tòxics que podien ser alliberats al medi ambient. Es va avaluar la toxicitat d’aquests compostos amb línies cel·lulars de peix zebra en tres situacions diferents: directament, a partir de les mostres de les borses; després d’una simulació d’envelliment de les bosses amb raigs ultraviolats (fotodegradació); i mitjançant els petits fragments de les borses que quedaven després de convertir-se en adob o compost de qualitat. Finalment, es va analitzar l’adob resultant del procés de compostatge de les borses.
Hi afegeixen additius que poden ser tòxics
«Ens va sorprendre que les cèl·lules exposades a les bosses de plàstic convencional no mostraven rastres de toxicitat. Tot i això, sí que la vam detectar en les biodegradables, les quals disminuïen la viabilitat de les cèl·lules», explica des del CSIC Cinta Porte, autora principal de l’estudi i investigadora de l’IDAEA-CSIC. «La nostra hipòtesi és que els fabricants afegeixen additius químics per elaborar les borses biodegradables que podrien ser especialment tòxics.» A més, les bosses de plàstic reciclat també mostraven majors nivells de toxicitat que les convencionals, ja que també s’hi afegirien additius plàstics durant el procés de reutilització.
Les bosses de plàstic biodegradables, que actualment podem trobar a la secció de fruita i verdura dels supermercats compten amb el segell «OK compost», que indica que compleixen amb les característiques i la legislació vigent per ser compostables industrialment.
L’estudi liderat per l’IDAEA-CSIC demostra que la toxicitat observada a les borses compostables es trasllada a l’abonament durant el procés de biodegradació, cosa que repercuteix en l’acumulació de contaminants, que poden afectar el medi ambient i impactar negativament en la salut de la població .
«La toxicitat observada pot derivar tant dels additius utilitzats durant el processat com dels fragments dels plàstics biodegradables produïts durant el compostatge», explica Amparo López Rubio, investigadora de l’IATA-CSIC, on compten amb una Unitat de Certificació de la Compostabilitat i Biodegradabilitat de materials.
«Cal investigar exhaustivament la migració i l’ecotoxicitat d’aquests nous materials i establir un bon marc normatiu, basat en l’evidència científica, que n’asseguri la innocuïtat abans que arribin al mercat. Necessitem una interacció oberta i transparent amb les empreses que permeti avançar en el desenvolupament de materials que, a més de ser més sostenibles, siguin segurs», afegeix López Rubio.
Els compostos químics concrets afegits a aquestes bosses compostables no s’han pogut identificar a l’estudi, ja que molts additius estan protegits per patents. Tot i que cada fabricant pot afegir uns additius diferents als seus productes, s’ha observat que totes les bosses biodegradables tenen nivells similars de toxicitat», aclareix Tiantian Wang, primera autora de l’estudi i investigadora predoctoral de l’IDAEA-CSIC.
L’equip investigador assenyala que es tracta d’un estudi preliminar i insta a continuar investigant la toxicitat detectada a les borses biodegradables. A més, insisteixen en la necessitat de prendre mides per regular els additius plàstics que s’afegeixen a aquestes bosses.
Alternatives
Hi ha diverses alternatives a les bosses de plàstic no compostable, a banda de les ara judicades compostables, que són més sostenibles per al medi ambient. Algunes d’aquestes alternatives són:
Bosses de paper: Les bosses de paper són una alternativa més sostenible que les bosses de plàstic convencionals, ja que són biodegradables i es poden reciclar. A més, el paper és un material renovable i fàcilment disponible.
Bosses compostables: Les bosses compostables estan fetes de materials biodegradables, com ara l’amidó de blat de moro, la patata o el sucre de canya .Aquestes bosses es poden descompondre en compost i no generen residus contaminants.
Bosses de tela: Les bosses de tela són una alternativa reutilitzable i sostenible a les bosses de plàstic convencionals. Aquestes bosses es poden utilitzar moltes vegades i són fàcils de netejar.
Envasos de vidre: El vidre és un material inert i reciclable que es pot utilitzar com a alternativa als envasos de plàstic. El vidre és segur per als aliments i no conté substàncies tòxiques.
Envasos de metall: El metall és un altre material inert i reciclable que es pot utilitzar com a alternativa als envasos de plàstic. El metall és segur per als aliments i no conté substàncies tòxiques.
Cal esmentar que arreu del món els fabricants més importants de bosses biodegradables són els mateixos —paradoxalment o no— que fabriquen bosses de plàstic:
BASF: aquesta empresa alemanya és un dels principals fabricants de plàstics biodegradables a la Xina, amb una capacitat de 140.000 tones.
YITO: aquesta empresa xinesa és el principal fabricant d’envasos compostables a la Xina, i els seus principals productes són les bosses de compres biodegradables d’un sol ús PLA + PBAT.
Altres empreses que també produeixen bosses biodegradables són PackageBag, que exporta els seus productes a més de 30 països d’Europa i Amèrica, i BeyondGreen, que produeix bosses compostables i de més resistència que les bosses de plàstic.
Nan Orriols. [Foto: Xavier Borràs.][Notes de Xavier Borràs.]
El resistent de capçalera Nan Orriols just acaba de publicar Som mentida sota el segell editorial de Cal Siller, de Prats de Lluçanès.
Es tracta d’un volum de 146 pàgines on es mostra l’Orriols més bel·ligerant contra l’espècie humana a partir de 248 aforismes, petits textos, reflexions, notes…, que al llarg d’un munt d’anys l’autor, entre molts d’altres, d’Indi, Homo vulgaris, Pinta llavis o Ocells petits, havia deixat escrits en tota mena de suports i que pacientment ha aplegat i donat fruit en aquesta nova obra, que també inclou un seguit de petites però potents il·lustracions fetes de la seva mà.
Ell mateix en parla a la «Justificació» proemial del llibre: «Aquest llibre és contradictori, amb escrits que tenen molts anys i d’altres que són d’ara. Tenia ganes de fer net i d’ordenar aquestes notes, però el llibre s’ha d’explicar. I conta que justament escriu la justificació en aquests dies que «els rècords de temperatures a tot el món ja anuncien un canvi climàtic irreversible i cap polític ni institució no faran res per evitar-ho. De fet, no poden. Han posat el benefici econòmic per davant de la vida de les persones i, com sempre, han guanyat els bancs, els corruptes i els polítics de poltrona i discurs miserable, un discurs en què durant set fulls més carrega a tort i a dret contra contra tothom qui contribueix tan alegrement a la destrucció del planeta
La mateixa coberta del llibre és definitòria del contingut:
«Som mentida. No existim com a espècie, només com a criminals. Només per destruir, només per construir, només per destruir. Tot és mentida. La mentida del rei, la mentida de déu, la mentida dels diners, la mentida dels amors i també de les arts; també, sí, també.»
O alguns dels paràgrafs del llibre, com per exemple el 21 i el 44:
21. El capitalisme no pot morir, no es pot acabar. La nostra espècie s’extingirà capitalista. Alguns professors d’economia lliberals expliquen que, si esgotem la Terra, anirem a viure a Mart o a qualsevol altre planeta.
44. Cert és que som incapaços de fer-ho millor. Tots els immigrants es juguen la vida al mar per arribar a Europa. Venen perquè volen ser capitalistes.
El llibre es clou amb una nota final «que no és final de res», segons que afirma Orriols. «He escrit moltes notes finals, però les esparraco perquè intento explicar el perquè de la nostra bogeria i això és impossible, perquè des del dia que vam baixar dels arbres només fem el ridícul, entenent sempre que el ridícul és cruel i criminal», assegura en aquest text que al llarg de tot el volum és cru, sincer i sense pèls a la llengua en relació amb el fer i l’esdevenidor de l’espècie humana.
El llibre, que just acaba de sortir del forn, serà motiu d’un seguits de presentacions —que ja anunciarem— i farà la seva primera aparició el 15 d’octubre durant la IV Trobada d’Escriptors, Il·lustradors, Lletraferits i Amants dels Llibres, que tindrà lloc al parc de la Font Nova de Perafita a partir de les nou del matí. Al cartell d’aquí sota en teniu els detalls.
