Els mitjans de comunicació i la xarxa Internet aboquen contínuament un immens allau de dades i informacions relacionades amb la monarquia espanyola, ja sigui el peatge que tots plegats paguem perquè la pobra família reial pugui arribar al cap del mes, les aventures amoroses del rei emèrit, les desavinences de Letícia amb donya Sofia i amb les infantes, les penes d’Urdangarin a la seva luxosa presó, l’aversió o el tarannà franquista i anticatalà de Felip VI, expressat obertament el 3 d’octubre de 2017, tres dies després del referèndum del primer d’octubre.
Per definició, un rei és el cap d’estat que exerceix el càrrec per herència familiar. Però col·loquialment, també l’associem a un home, animal o cosa que sobresurt per la seva excel·lència. Més enllà de les dinasties històriques, ens pot venir al cap la història del mític rei Mides, aquell que tot el que tocava es convertia en or; o el mateix Jesucrist, considerat «Rei de reis».
La figura del monarca també és una paràbola recurrent associada a la trajectòria o, per extensió, a la conducta de persones determinades: El rei del mambo, El rei del rock, El rei del bolero, El rey del pollo frito… Sense oblidar el rei dels escacs, la reina mare de les abelles, el rei de la selva (el lleó) o els reis mags d’Orient. En l’àmbit familiar, el més petit de tots acostuma a ser «el rei de la casa»; i en el món del petit comerç, com ara a la peixateria o la carnisseria, és habitual tractar als clients amb la màxima deferència: “Què hi posarem rei?”.
Quan una persona té tics despòtics i intolerants, sovint se la compara amb el rei Faruk, el monarca egipci que després de ser destronat pel general Naguib el 1952, des del seu exili daurat de Mònaco va profetitzar que, ben aviat, al món només quedarien els quatre reis de la baralla i el d’Anglaterra.
Els reis també acostumen a ser els protagonistes d’obres literàries i contes populars: El rei savi, El rei Lear, El rei despullat, El rei Artur, El rei del nas vermell, El rei dels lladres, Babar (el rei dels elefants), El rei prudent, El rei granota, El rei corb, Els tres fills del rei, El rei i el jardiner…
Moltes rondalles incorporen la figura d’un rei. Una de les mes conegudes i més adaptades és El rei Pepet. L’any 1954, el mallorquí Pere Capellà Roca en va escriure una versió teatralitzada, una metàfora sobre el retorn de la sobirania al poble, simbolitzat en un pastor que de petit és abandonat i criat per uns carboners; amb el pas del temps, després d’una vida idíl·lica en contacte amb els pagesos, els animals i la natura, en Pepet es converteix en rei i s’instal·la a la cort, on s’adona que ha perdut la llibertat i s’oposa a la guerra, a les injustícies del poder absolut i als interessos egoistes dels membres de la cort.
Una altra versió de l’escriptora Olga Garcia titulada Trenta-vuit reis i un súbdit, presenta un país compost per un únic súbdit, en Pepet, i cent cinquanta-dues persones de sang reial: trenta-vuit monarques, les respectives esposes i llurs fills i filles. Cansat de suportar les insolències de la reialesa, en Pepet abandona el país i tots els membres de les famílies reials es veuen obligats a treballar: munyir vaques, sembrar, rentar roba i caçar. Finalment, passats uns anys, en Pepet torna a casa i és nomenat rei del poble.
