«La Marina (està morena)»

[Article de Josep Nogué.]

Si un mira al Google Maps la zona de Barcelona, veurà que fins a un radi d’una vintena de quilòmetres al seu voltant tot està edificat. Una cadena de les anomenades ciutats satèl·lit ocupen tot el territori.  

Fins als anys 60 del segle passat, tot aquest espai era agrícola i només estava puntejat pels petits pobles que en vivien. Ara tot és territori urbà, solcat per carreteres i autopistes. “TOT? NO! Hi ha un petit poblat de gals que sobreviu a l’ocupació romana.” Us recorda res aquesta frase? 

Sí, hi ha una petita porció, al nord de Mollet per sobre de l’autopista AP-7, que es resisteix a ser absorbida per l’especulació urbanística. És l’espai de Gallecs. És l’única baula de la cadena que falta per tancar tot el cinturó. De fet, va estar a punt de ser absorbida i encara no està fora de perill. Els anys 70, tot aquest espai va ser expropiat per l’Estat per fer-hi una més d’aquelles ciutats dormitori on entaforar la gran massa d’immigració que, provinent tant del territori català (com jo mateix) com d’altres regions d’Espanya, acudien a buscar feina prop de la capital.  

A la masia de can Jornet, enmig d’aquest espai, va néixer, ara fa 80 anys, la Marina Duñach Torras.  La Marina, de petita, anava cada dia caminant a través dels camps a l’escola de Mollet. Després, ella mateixa es va fer mestra. Mentrestant, el poble de Mollet va començar a créixer, passant de cinc mil habitants als cinquanta mil que té ara. Al bell mig de Mollet, davant de l’església, hi ha una antiga masia del segle XV, posteriorment reconvertida en hostal, anomenada la Marinette, que no té res a veure amb la Marina… o sí! 

Fotografia Google Maps

En aquell temps, l’INCASÒL s’havia fet càrrec del territori i, teòricament, havia renunciat a construir-hi la ciutat satèl·lit. Les múltiples manifestacions i ocupacions del territori van tenir la seva repercussió, si bé s’aprofitava el moment que una masia quedava desocupada per enderrocar-la, o per retallar un terreny a porcions, com el que es va destinar al centre logístic CIM Vallès. Amb la casa de la Marina, can Jornet, no ho van aconseguir, ja que el seu germà seguia ocupant-la i conreant els camps, igual que el seu veí de can Salvi. 

L’any 1993, organitzat des de la “Taula Zero”, es va fer un acte reivindicatiu conegut com a Mur Impertinent, consistent a embolcallar l’ermita romànica de Gallecs (del segle XII) amb roba, a més d’aixecar un mur (de 3 km), també de roba, a cada cantó de la carretera que uneix Mollet i Gallecs,  per tal de fer evident el que passaria si aquell espai fos edificat, com ja havia fet l’Ajuntament de Mollet amb l’espai de Gallecs que queda per sota de l’AP-7.    

 

Gallecs, tot i la pressió demogràfica del seu voltant, és l’única mostra de com havia estat tot el territori agrícola del Vallès. Era l’espai on de petits els mestres ens duien d’excursió per treure’ns una estona del col·le, o territori d’exploració pel nostre compte quan ja érem una mica més grans. 

El proppassat dia 12 de gener, la Marina ens va convocar a tots els seus amics (entre els quals personatges com en Jaume Arnella o en Pep Salsetes) a can Jornet, on ara viuen uns quants dels seus nebots, per celebrar els seus 80 esplèndids anys. I sí, no van perdre l’oportunitat de cantar-li La Marina sta morena, que, si no fos pel seu optimisme irreductible, podria tenir moltes raons al llarg de tota una vida per “estar negra”. Però no és el cas. Només vam lamentar no poder gaudir de la famosa paella valenciana d’en Joan Antoni, traspassat l’any passat. 

Mentre ens dirigíem a can Jornet, vam estar escoltant l’entrevista que Catalunya Ràdio va fer a la Juana Dolores. Com a bona creadora i activista, criada en una d’aquestes ciutats satèl·lit, ha fet bandera de la discriminació i explotació, per part de la burgesia catalana, que pateixen, segons ella, aquells fills i nets de la immigració, vinguts d’altres territoris. Com si els desplaçats de la pròpia Catalunya no fórem afectats igualment per aquesta devastació urbanística. Igual que la recent premiada pel·lícula El 47, fa bandera de la lluita per sobreviure amb dignitat, per sobreposar-se a les condicions de precarietat on es van veure abocats, oblidant-se, però, de les causes per les quals van ser foragitats de casa seva, enviats a un territori estrany i amuntegats en espais indignes. Veient el resultats, uns i altres, no sembla que haguem après gran cosa. 

 Així i tot, Gallecs resisteix… La Marina està morena i, la Juana Dolores, negra. 

 

 

[VIDEOALBUM] Pedalada des de Campdevànol per Saltor, Corones i el Sagnari

[Video de Ramon Comella.]

Desde Campdevànol ens enfilem seguint el Torrent de Muiols, per tombar cap a Saltor, al peu de la Serra de Sant Amand, i baixar cap l’oest fins a Corones, Sagnari i tornar a Campdevànol per la carretera. Ruta feta el 13 de març de 2023, per en Nan, en Gabriel i en Ramon.

[LLIBRES] «Cavalcades», de Maria Dolors Orriols

[Ressenya d’Eusebi Puigdemunt.]

Parlar de l’escriptora Maria Dolors Orriols (1914-2008) és parlar, malauradament encara, d’una escriptora, no diré desconeguda, però sí mal coneguda, tot i el reconeixement que l’any 2022 li reté pòstumament la ciutat de Vic en nomenar-la «vigatana il·lustre» i penjant el seu retrat al costat d’altres vigatans il·lustres com ella a la Sala Noble de l’Ajuntament. 

De molt jove s’inicià en el món de l’escriptura —estem parlant de l’any 1949—, primer com a contista i ben aviat com a novel·lista, essent la novel·la El riu i els inconscients la més coneguda, al mateix temps que un relat d’allò més punyent i esfereïdor de la postguerra a Catalunya. 

Cavalcades és el títol que avui portem a col·lació; es tracta d’un recull de set contes que es féu mereixedor del Premi Concepció Ravell al millor llibre de prosa literària als Jocs Florals de Motevideo i que a casa nostra la censura franquista el vetà sota l’infamant etiqueta de «suspendido». 

Els protagonistes d’aquestes set narracions —tal com el títol deixa entreveure— són els cavalls, que no són res més que una clara transposició del gènere humà, car pensen, senten i s’expressen de manera força, per no dir molt, semblant a nosaltres. 

En paraules de Montserrat Bacardí, estudiosa i divulgadora de la seva obra literària, Cavalcades està «en la línia dels bestiaris medievals i moderns, en què el suposat caràcter exemplar de les ensenyances dels animals queda en un segon pla i emergeix la narració pura, la força i l’empenta de les històries i de la llengua». 

Jo encara hi afegiria que Cavalcades segueix el camí, ni que sigui de retruc, que encetà Jonathan Swift el 1726 amb la publicació de la seva obra mestra Els viatges de Gulliver, on podem trobar el capítol titulat ‘Viatge al país del Houyhnhnms’, nom que ell dona a una mena de cavalls parlants, molt intel·ligents, sensibles i honestos que tenen com a animals domèstics les criatures humanoides que ells anomenen yahoos… Així, doncs, i si el lector em permet la humorada, entre cavalls es mou la cosa! 

[VERSOS] «Davant del casino», de Gabriel Salvans

[Text i veu Gabriel Salvans.]

És subtil la màgia de l’instant
i fràgil i no apareix quan vols
sinó quan menys ho esperes; un banc
potser n’ha sigut l’element espontani,
la conversa amb en Biel, el Quadern
de La fàbrica de Martí i Pol i Sarrate,
l’ambient de Festa Major, gent i gent
amunt i avall i, de sobte, en Lafon
i la Montsita han fet més explícit
el xoc d’idees latent en el lloc
capturat en una fotografia
que deixarà constància del clic
fet al banc de davant del Casino, i
en Ton, que ens ha dut aquí de rebot.
Tot és present i absent mentre ets banc
on buscar la vida oculta dels mots.

A cau d’orella, 2024

 

Cartes a Màrius Torres

 

[Text d’Helena Bonals.]

  1. A Mercè Figueres, 28 de febrer de 1936 

Començo pel començament i, sense apuntador (sé ben poc encara de Joan Sales), ja hi he vist tres o quatre elements dignes de comentari. 

“Les faltes d’ortografia, artísticament escampades al llarg d’una carta, li comuniquen un no-sé-què d’humà i de convincent”; això em fa pensar en l’anticànon que vaig tractar al meu blog, el d’Animals destructors de lleis de Ricard Salvat, quan diu: “No sabia què tenien aquelles dues habitacions, que li resultaven insuportables. Eren massa fredes, amb un ordre massa matemàtic, massa ple d’encerts (…) com si s’hagués de fer una fotografia per a uns fulls de propaganda d’una casa de mobles (…) li mancava aquella alegria vital dels seus germans petits per tota la casa (…). La constància que la casa, juntament amb els seus mobles, era utilitzada pels seus habitants”. En definitiva, les faltes d’ortografia, com el desordre, són aquell trobar bellesa en el fet d’equivocar-se, de ser imperfecte, perquè és senyal que hi ha vida. 

Quan li demana d’imaginar-lo “com un monstre”, i li fa aquest sonet tan ocurrent a Mercè Figueres, diu que “D’aquesta manera, quan ens presentin pensareu que «no n’hi havia per tant» i que «sempre hi ha un pitjor»”: la millor manera de suportar les adversitats és afegir adversitats a les que ja tenim, perquè d’aquesta manera les anteriors no ens ho semblaran pas tant. També quan pensem que una pel·lícula ens agradarà resulta que no ho fa, i a l’inrevés. 

Sobre “després d’haver-me empassat El capital de Marx que és una indescriptible lata”: Jordi Malé, a la carrera, ens deia que la cultura universitària és haver fullejat aquest llibre, no cal res més. 

I, per acabar, “Hi ha, en efecte, qui troba que a les «jeunes filles» (les noies) no els està bé de ser-ho”; o sigui, això de menystenir-les només els passaria als masclistes. Després de dir que no se sent pas superior als que no són pares de família, però que a ell el fa feliç. Poc convencional, del principi al final.