14. La Temprança

La Temprança.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Cauran al sac de l’oblit les hores de badocar.
M’han captivat l’un i les altres selfies,
la bellesa de la noia que lluïa solitària
vanitat davant la mirada de la càmera.
En el retrat deixem reflectida la imatge
més real i íntima de nosaltres mateixos.
Per més que es trasbalsi el punt de mira
no enganyarem ni la murrieria del gat,
ni seran menys frugals els pètals d’una rosa,
ni ets, ni deixes de ser, per més ganyotes
que inventis entre el qui mira i qui mires.
La vida flueix mentre es decanta el vi,
el gest i la paraula, amb l’encant dels dies
que fugen, al no-res, dels fulls de calendari.
Ni en nombre, ni amb la manera, ni amb ales d’àngel,
ni tothom com ara, però, qui més qui menys
ha volgut deixar el seu fat al pas del temps.

Velázquez va sortir emmirallat a las Meninas
i ara penja per la pols dels segles al museu.
La meva vanitat és a les fosques, descolorida,
qui ho sap, si d’alguna capsa de retrats,
potser el temps de l’oblit n’obri la festa.


La Temprança

Transformació, harmonia, conciliació, yin i yang, moderació, serenitat, adaptació, estabilitat, renovació.

Una lliçó de vida és el camí del mig, entre l’atreviment i la prudència, el seny i la rauxa.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.

13. La Mort

 

La Mort.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Poesia i dilema davant del joc.
L’arcà de la mort du el tretze al costat
i jo porto el tretze amb la meva sort. La vida,
com al tauler d’escacs depèn de tu
tant com de l’altre, perdre o guanyar,
tant se val, el que cal és el camí que faci
a la partida fins al final. Potser mori
un dimarts i tretze al captard de la tarda,
amb l’esgarrifança del gat i de l’amor.
Tindré el llapis a mà quan vingui la mort
a acabar la jugada. Jugo mentrestant
a viure el millor que sé i puc i aprenc
a riure amb la por i les males herbes,
i parlo amb els amics, i els llibres,
i al voltant d’una taula, i amb el vi i l’oracle,
i amb el vent i el mar… que és mentre visc, quan
penso que hi vaig fent camí de mica en mica.

He après a parlar amb els morts que tinc
a tants retrats emmarcats a la vida,
i sé que un dia parlaré des de la mort
amb tu, que tot d’una tot fa un tomb
i s’acaba el joc a mig poema, i al sac.


La Mort

Transformació, renaixement, resignació, fatalitat, renovació, necessitat,  promiscuïtat, metafísica, transcendència.

Una transició per donar pas a d’altres existències, després de néixer , créixer i reproduir-nos em acomplert amb la genètica ja que estem al seu servei.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.

12. El Penjat

El Penjat.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

No cal un talent especial per amanir
equilibris a la vida, però cal rebutjar
el tedi, l’obtusitat, l’apatia…
i cal penjar-se, de tant en tant, de cap per avall
a mirar el món de l’inrevés. Balancejar
els pensaments que et busquen. Com diu Kafka,
tot allò que busques també et busca a tu.
Com et busca el gat de la llibreria
amb fastuosos i temptadors equilibris, miols
entre la penombra, la llum, i el soroll de la calma.
Que saber caminar al costat dels camps, sabent
el nom del que veig i escolto i distingir
entre el blat i l’ordi, el mussol o la merla,
és oblidar el nom de tantes marques superficials,
i gaudir de saber fer el badoc sense més parafernàlia.
Que no em cal saber anglès per connectar amb l’entorn,
i escoltar i entendre’l. El paisatge és molt més que mirar Instagram.

Viure fora de nosaltres mateixos és no viure.
Cal perdre la immediatesa per guanyar reflexió
i saber qui som més enllà de Sepharad.
Que em busqui el sol en una posta i em trobi mudat
i àmfores plenes de sabors del vi i talls al poema.


El Penjat

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.

[CÀMERA AL BOSC] Un niu de tudons

Amb la primavera, l’ocellam folga i cria arreu, com es pot veure amb aquestes cries de tudó que aviat deixaran el niu per volar i gaudir de la vida.

[VÍDEOS] «Som mentida» volta per Torelló i Barcelona

[Notes de Redacció.]

El llibre Som mentida, de Nan Orriols, continua la seva fulgurant gira arreu del país. Aquest cop, podeu gaudir de les presentacions fetes a Torelló i a Barcelona, amb el vídeos filmats i realitzats per l’amic Albert Bagué.

 

 

[AUDIOTEXT] Del llibre «Som mentida» [IV]

[Veu d’Albert Freixer.]

Continuem amb textos esparsos del darrer llibre de Nan Orriols Som mentida.

[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol X. Camí d’Icària

[Una novel·la de Dídac Costa.]

En sortir de La Farigola, vam tornar a passar pel costat de la gran barricada del carrer Rogent que dominava el carrer València. Enfilat a sobre les llambordes hi havia el fill del sabater de sota de casa, brandant un fusell i cridant exaltat als altres homes, tots ells armats. Els veïns, que mai havien parat atenció pel noi, l’escoltaven admirats:

Ha arribat l’hora de la justícia! El poble en armes guanyarà al feixisme! Tothom al seu puesto!

Els de la barricada van respondre amb visques i hurres entusiastes, mentre el nostre camió continuà carrer amunt.

Anàvem ajaguts al terra del remolc, amb les armes entre les cames, i recolzats a les parets de la caixa del camió i la lona verda que el cobria. En Martí acariciava la petita pistola Star que havia aconseguit i que compartiríem. Què estrany compartir una arma. I què estrany se’m feia encara, malgrat estar a l’ordre del dia, tenir armes a prop. Però, malauradament, ja des dels anys de pistolerisme primer, i d’ascens del feixisme després, per als sindicalistes de Barcelona era una peça gairebé tan quotidiana com la cartera o el rellotge. La violència de la patronal, amb l’assassinat selectiu de dirigents destacats, la llei de fugues instigada per Arlegui, l’inefable cap policial als anys 20, o el so de sabres i amenaces colpistes constants durant la República, havien convertit la legítima lluita sindical en una veritable guerra social.

I així va ser com la pistola començà a formar part de la cultura àcrata a Barcelona tant com els llibres. Era una peça clau de l’autodefensa, doncs a la violència estructural d’aquell capitalisme salvatge i el desemparament de l’estat envers la classe treballadora, que els obligava a organitzar-se i a defensar-se amb l’organització popular i el sindicat, el poder respongué amb molta violència. Fent que, el que era, en realitat, un moviment i una filosofia pacifista, tret d’algun atracament i atemptat contra caps de la repressió, es convertís tot ell en un moviment armat, per supervivència. El que avui seria decisiu.

El meu únic contacte amb les armes l’havia tingut a les excursions que vam començar a fer els últims mesos a Collserola amb uns amics del Comitè de Defensa del barri i del Sindicat de la Fusta on militava en Martí, per entrenar tirant uns pocs tiros a unes llaunes. El sindicat sabia que la cosa s’estava posant realment lletja i que el cop feixista seria imminent. No anaven errats. Aquells entrenaments de molts que, com jo, no havien vist mai de prop una pistola o un fusell, és el que salvaria Barcelona de caure avui en mans del feixisme.

Evidentment, tampoc no havia disparat mai cap arma contra ningú, ni tan sols per caçar animals, com sí feien els meus germans, i m’horroritzava haver-ho de fer. Però a l’igual que molts altres que pensàvem el mateix, un corrent comú ens empenyia a entendre que ja estàvem en plena guerra, i a acceptar amb naturalitat la presència d’armes i la possibilitat d’haver-les d’emprar. Per als anarquistes ja feia almenys trenta anys que era així. Per al poble català en general i d’esquerres o republicans no tant, des de que els últims anys el cop feixista era un secret a veus. De fet, a l’Octubre del 1934, van ser els polítics de la moderada Esquerra Republicana els que van agafar els fusells per frenar la deriva feixista que estava prenent la República Espanyola.

Assegut davant meu al camió, un company portava, a més del fusell, una cullera a la butxaca. No vaig poder evitar fer una rialla, tot dient-li:

Què, mataràs feixistes a cullerades? O és per si pares a fer una sopa de militar?

Al que em contestà, també rient:

No dona! És per fer de palanca per separar la primera llamborda i aixecar una barricada a qualsevol carrer que ens calgui!

A, és clar! Ben pensat!

Tot i que, a partir d’ara, les barricades que més servei farien serien les mòbils, elaborades amb molts altres elements. Més enginyoses, lleugeres i ràpides de muntar i de desplaçar que les que s’havien aixecat durant la nit amb les llambordes. En Martí, que mantenia el rostre seriós i compungit, em digué, mirant les meves mans buides:

El que més m’amoïna de començar la lluita desarmats és que molts dels militants més compromesos, que som els primers a sortir, serem els que més risc correrem… Però bé, allà tenim l’exemple d’en Durruti, l’Ascaso, l’Oliver i el Comitè de Defensa, que estaran a primera línia de foc.

Vaig assentir amb el cap sense dir res, i ens vam donar la mà agafant entre els dos la petita pistola.

En creuar el carrer Mallorca, vam topar-nos amb una altra gran barricada encara més alta, feta amb les mateixes llambordes de la calçada. Al centre hi havien emplaçat una gran metralladora amb trípode, amb el punt de mira enfocat en direcció a la Sagrada Família. Assegut al seu seient, amb rostre satisfet, vaig veure en Sánchez, que treballava amb en Martí, i que, com que havia prestat el servei militar a una companyia de metralladores, se’n va fer càrrec immediatament. Ben bé el que li havia comentat feia poc a en Martí: l’exèrcit que li havia ensenyat a usar l’arma, seria qui rebria els seus trets. Ara només faltava robar les metralladores i els canons a l’exèrcit per dur més enllà aquesta tràgica paradoxa.

La barricada estava a pocs metres del Bar Montserrat, donant-li l’esquena, el que feia que el bar es convertís en una prolongació de la barricada. A dintre es discutia i es rebien trucades i tota mena de comunicacions. Uns altaveus feien sonar Ràdio Barcelona, decisiva a aquella hora, que ja anunciava, potser més portada per l’entusiasme i la propaganda política que pel periodisme, perquè amb prou feines havia començat el combat, que a Barcelona la situació estava decidida a favor de la classe obrera.

En passar davant seu, el conductor s’aturà uns minuts per compartir informacions amb els que estaven dins del bar i confirmar el punt on ens deixaria, el que ens va permetre sentir la ràdio una mica més, tot i el so eixordador de les sirenes i de les primeres càrregues de canó que ja sentíem de Plaça Espanya i el 5 d’Oros. Començava una estrident i caòtica orquestra de sirenes, crits, canons, dispars, clàxons i motors. I un riu de sang. La ràdio resolgué alguns dels dubtes que més ens inquietaven:

La Guàrdia Civil així com la d’Assalt i Seguretat i tot el cos de Carrabiners i de l’Aviació s’han oposat a l’alçament, col·laborant a la resistència popular o bé amb la participació activa o bé amb passivitat davant les ordres dels colpistes.

Visca! vam cridar tots al camió i al carrer.

Visca el poble! Mori el feixisme!

Aquelles eren sens dubte molt bones notícies. Perquè aquest poble en armes era capaç de molt. Però sense l’aviació, metralladores o canons, poc podríem fer davant de tot un exèrcit, per més valents que fóssim. I encara menys tan desarmats com estàvem a aquella hora. Necessitàvem les armes dels guàrdies d’assalt i de la guàrdia civil, més que als seus homes.

Cada cop es veien més vehicles confiscats amb les inicials CNT-FAI i fent pitar la bocina, amb tot d’obrers a sobre fins a vessar, conduint cap al centre.

En apropar-se a l’Avinguda Icària, el conductor reduí la velocitat i deixà de fer sonar el clàxon, frenant abans de cada cruïlla per assegurar-se de que no ens topéssim per sorpresa amb cap unitat de l’exèrcit. Ens deixà a una cruïlla de la Barceloneta, on es preveia que hi hauria un dels primers combats. Un cop aturat el camió, vam baixar tots ràpidament i en silenci. Ja a terra, el company que havia fet de copilot ens orientà:

Vosaltres cinc aneu cap a aquella cantonada amb en Miquel. Vosaltres quatre allà amb el grup d’en Serra. La resta a aquella cantonada. Els militars arribaran per l’avinguda, per allà digué assenyalant-la i els hem de sorprendre amb un foc creuat des d’allà i allà. No dispareu fins que ho faci en Josep, aquell company digué assenyalant a un de tants obrers amb granota blava de mecànic que estava en un punt més elevat, que alçà la mà.

Entesos.

Encara no hi havia trets a l’àrea ni cap perill que ens impedís agafar una bona posició, el que ens va permetre organitzar-nos bé. Abans que ens dirigíssim a on ens havia indicat el copilot, un militant que vigilava una vintena de fusells ens mirà, i dirigint-se a en Martí li preguntà:

Tu has fet el servei militar, oi? Deus saber usar un fusell com aquest, no?

Si, company.

I tu digué dirigint-se a mi, saps fer anar la Star, oi? Crec que ens hem vist algun cop a Collserola amb els companys del sindicat de la fusta, no?

Si!

Doncs té, agafa tu aquest fusell i aquest grapat de municions, i queda’t tu la pistola, companya. Sense armes fareu més nosa que servei aquí. Au, sort i visca la revolució!

Gràcies!

Per aquest punt havien de passar els batallons d’una de les primeres casernes que havien començat els moviments, l’anomenada Caserna dels Docs, de l’Avinguda Icària. Es deia així perquè abans havia acollit els Almacenes Generales de Depósito, Crédito y Docks, construïts als anys 70 del segle XIX.  Sent el primer edifici a Catalunya on es van fer servir les voltes lleugeres gegants, un recurs estructural considerat com la llavor del modernisme.

Ara era un dels quarters més importants i estratègics. D’una banda, perquè a dintre hi havia el nucli dur de la conspiració, amb el capità López Varela, secretari de la UME, al capdavant, i amb tota l’oficialitat  compromesa amb l’aixecament. I de l’altra perquè el fet que es tractés d’un batalló d’artilleria volia dir que tenien canons i grans metralladores que havíem de treure’ls de les seves mans per fer-los nostres i començar el combat amb més bon peu i amb més igualtat d’armes. Era per tant un dels primers objectius per seguir la resta de combats. El mateix poder armat que el convertia en decisiu per als plans dels facciosos, el convertia també, igual que el quarter de Sant Andreu, en un dels tresors més preuats a aquella hora per tots: armes. Moltes armes. Que, com havia dit Durruti, havíem d’arrencar als feixistes amb dents i ungles per combatre’ls.

Poc abans, dues parelles de cavalleria del cos d’assalt, en missió de patrullatge havien vist sortir dels Docks una columna de peces d’artilleria. Els treballadors de la Barceloneta també, i d’immediat, una multitud d’obrers de totes les tendències polítiques va desplaçar-se a la caserna del 16è Grup de Guàrdies d’Assalt del barri, amb un clam unànime:

Armes, volem armes! No volem un altre 6 d’Octubre!

L’efervescència popular era enorme, amb un centenar de militants i treballadors volent-se afegir a la lluita. El comandant de la caserna, Enrique Gómez, en veure-ho i sabent que s’acostaven les tropes feixistes, va prendre la iniciativa de repartir unes poques armes que els sobraven entre els més decidits, que van prometre que les tornarien en acabat, entregant com a garantia els seus carnets sindicals o polítics. Així va ser com es van començar a barrejar entre els lluitadors antifeixistes, com després passaria a moltes més lluites, els carnets sindicals o polítics de la CNT, la UGT, Esquerra Republicana, la Unió Socialista de Catalunya o el Partit Comunista.

Just després, els portuaris de la Barceloneta improvisaven una barricada amb grans bales de paper circulars requisades dels vaixells, tallant tota l’ampla Avinguda Icària. I no gaire lluny també ocupaven posicions de combat les forces republicanes, la 48a. Companyia d’Assalt i la 3a. d’especialitats.

De sobte vam sentir una nova canonada.

Son ells, s’apropen!

— No ens fan por amb el seu coi de canó! Aviat serà nostre! Ocupeu els vostres llocs!

Quan ho estàvem fent, un avió volant molt baix s’apropà passant just per sobre dels nostres caps. Tot seguit sobrevolà l’Avinguda Icària, i a uns cinc-cents metres d’on estàvem nosaltres deixà caure una bomba i vàries ràfegues de metralladora, causant una quinzena de baixes entre els soldats del batalló que acabava de sortir dels Docs.

Els que estàvem allà vam cridar d’eufòria. Eren dues grans notícies: tenir els avions i l’aviació d’El Prat al nostre costat, i que en Sandino ja anés per feina i ens ajudés des de l’aire a combatre el batalló que ens tocava enfrontar, i que ja no arribaria tan alegre i sencer al nostre primer punt de combat.

 


Capítols publicats

  1. A un pis del Poblenou.
  2. Camí de La Farigola.
  3. Al Palau de la Generalitat.
  4. Comitès de Defensa.
  5. A l’Ateneu La Farigola.
  6. A la caserna del Bruc.
  7. Companys rep els anarquistes.
  8. A Capitania.
  9. A la comissaria de Via Laietana.

La mona de Pasqua

Una mona de Pasqua tradicional. [Foto: yomelocomo.com.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

Els antics cristians tenien el costum de beneir els ous que havien recol·lectat des del Dimecres de Cendra i guardar-los per a regalar-los als éssers estimats un cop arribés el dia de Pasqua. Amb el pas del temps va començar a estendre’s el costum que els forners i pastissers preparessin un dolç en forma de brioix, fet amb ous i farina però amb l’afegit que també porten incrustats uns ous durs.

L’origen de la mona de Pasqua es remunta, pel cap baix, al segle XV, i no tenia res a veure amb les mones de xocolata, nata o mantega que mengem avui en dia, ja que es tractava d’un pastís que tenia forma de tortell i es feia amb pasta de pa. Antigament, a les mones s’hi posaven ous durs amb la closca pintada, un per cada any de l’infant que rebia el pastís per part del padrí. En alguns llocs el pastís tenia forma de ninot amb les cames eixarrancades i amb l’ou a la boca o al ventre, fet que alguns han interpretat com la supervivència d’un antic culte a la fecunditat. Les mones actuals, fetes amb una base de pa de pessic, mantega i xocolata, i adornades amb plomalls, fruita confitada i ous o altres figures de xocolata, no es van començar a fer fins al segle XIX.

La mona de pasqua ha anat evolucionant al llarg dels anys. Aquest pastís ha anat canviant molt i cada vegada es poden trobar mones de Pasqua més espectaculars. El concepte de la mona ja no és només un pastís amb un ou de xocolata o uns pollets i unes plomes al damunt; actualment, es poden trobar autèntiques obres d’art que cada any delecten a les famílies catalanes.

L’origen d’aquesta tradició indicava que l’avi o el padrí havia de regalar al nen un tortell fet amb el mateix nombre d’ous durs que la seva edat, sent el límit als dotze anys. Tanmateix, no va ser fins al segle XIX quan les mones de xocolata van començar a substituir els ous durs i es van guarnir amb dibuixos i figures.

Tot i que al segle XV ja es menjava la mona, no va ser fins al 1783 quan el diccionari de la llengua castellana, de la Reial Acadèmia Espanyola, recull per primera vegada el nom d’aquest pastís: «Catalunya, València i Múrcia. La coca o tortell que es cou al forn amb ous posats al damunt per Pasqua de Flors, que en altres parts de la península Ibèrica anomenen hornazo».

Hi ha diverses hipòtesis sobre l’origen del terme i la tradició: alguns diuen que podria venir de la paraula muníquia, que eren les celebracions dedicades a la deessa grega Àrtemis; també s’especula que l’origen vingui de la paraula mûna, que en àrab antic fa referència a l’arrendament de terres tributat en espècies amb coques, ous i altres productes agrícoles (en aquesta llengua també significa «regal»). Entre les especulacions del nom també apareix l’opció de la paraula llatina munda, que eren les paneres que els romans oferien a Ceres durant el mes d’abril i que contenien dolços. Finalment, també es contempla que l’origen del pastís vingui de les pascorals, les festes que els pastors romans celebraven amb coques, o de Beltane, una festa celta que se celebrava el mes de maig i on es consumien tortells decorats amb ous.