[ARTICLE] «Aigüats vs. conducció», de Jordi Sánchez

Els darrers aiguats ens mostren com tenim el territori, especialment en aquells municipis que limiten amb el mar Mediterrani.

La Llei del sòl de 1956 considerava tot el municipi edificable, porta oberta a l’especulació econòmica. Molts municipis de pocs habitants varen ser engolits en urbanitzacions, incomplint la mateixa llei, sense tenir les condicions ambientals necessàries.

Hi havia tres preguntes bàsiques quan es pretenia urbanitzar: d’on obtindrem l’aigua?, on desguassaran les aigües brutes? i d’on obtindrem l’energia? Aquestes preguntes genèriques (sempre hi pot haver alguna excepció) havien de figurar a les memòries dels projectes d’urbanització (plans parcials, polígons industrials, etc.), en què trobàvem frases com, per exemple, “el punt que ens assenyali l’ajuntament”; és a dir, a la xarxa municipal. Així van créixer, sense control, els nostres pobles. No tan sols de la costa, sinó també de l’interior.

Quan vàrem rebre el traspàs de competències d’urbanisme a la Generalitat de Catalunya es va tramitar la Llei 9/1981, sobre protecció de la legalitat urbanística (autor: Pere Caralps), amb la finalitat d’establir un punt zero.

Els ajuntaments havien d’inspeccionar i emplenar unes fitxes de cada urbanització, indicant la radiografia de compliment segons el pla tramitat. El resultat és totalment insatisfactori, perquè queda molt per fer. Alguns d’ells no tenen encara ni el projecte d’urbanització. Malgrat aquest incompliment, els ajuntaments donaven llicències per edificar sense cap anotació de garanties al Registre de la Propietat.

Aiguats

Hi ha un alt percentatge de sòl urbanitzat que no té clavegueram ni tampoc recollida i conducció d’aigües de pluja (xarxa de pluvials) i, quan plou, les aigües que abans s’haurien filtrat pel territori natural ara baixen a gran velocitat sobre l’asfalt en direcció a les cotes més baixes.

Què cal fer

Hi ha barreres ―autopistes, carreteres i ferrocarrils― que cal controlar i augmentar-ne la permeabilitat.

Les aigües s’haurien de canalitzar de les cotes més altes fins al mar. S’ha d’instal·lar desguàs a tots els carrers, fent dipòsits reguladors i reutilitzant l’aigua, completant-ne el cicle.

Atenció! L’aigua té memòria i sempre passa pel mateix lloc. Tinc en el record les dues riuades de la riera de les Arenes, el 1962, a la capçalera de Matadepera.

Així ho veig.

Calafell, 1 de setembre de 2026