Arriba el número 22 de La Resistència (corresponent al mes de novembre) amb la notícia de la vaga de fam anunciada per dos dels presos polítics tancats a Lledoners que el Regne d’Espanya manté en presó provisional pel simple fet d’haver acomplert la voluntat popular en el referèndum del primer d’octubre de 2017. Efectivament, Jordi Turull i Jodi Sànchez —recordem que tots dos van ser candidats a encapçalar el Govern després que el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, fes retirar la candidatura del president legítim, Carles Puigdemont— denuncien el bloqueig a la justícia europea que el Constitucional els imposa. «Ho fem —manifesten— amb tota la força i dignitat d’una acció amarada en la no-violència. Una de les poques protestes legítimes que el fet d’estar empresonats ens permet: la vaga de fam». No deixa de sorprendre —tot i que ja en coneixem el tarannà i la deriva antidemocràtica— que davant d’aquest anunci el Govern espanyol, en boca del president Pedro Sánchez o la vicepresidenta Carmen Calvo, addueixi que els presos tindran un judici just o, en paraules dels afaitapagesos de la dreta i de l’extrema dreta, que tots som iguals davant la Llei. Deu ser el mateix judici just i la mateixa igualtat davant la Llei que han «patit» personatges com José María Aznar —que s’ha enriquit, ell i família, amb societats a les Bermudes i que va declarar una guerra tot mentint i cercant favors personals de George Bush  júnior—; o Felipe González, la X dels GAL, que ha engreixat les seves butxaques sense que ningú no l’hagi investigat mai; o Fernández Díaz, encara diputat; o el rei emèrit, que cobrava comissions dels saudites; o, fins i tot, l’actual reina anorèxica, de qui diuen, via clavegueres de Villarejo, que té en un compte secret amb fins a vuit milions d’euros…; per no esmentar els feixistes del cas Blanquerna —que no han entrat a la presó tot i ser condemnats per (aquests sí) veritables actes violents— o el policia que va atonyinar impunement el fotoperiodista Jordi Borràs…. Recordar que l’intocable entramat aparell judicial i policiac franquista pot garantir un judici just també serveix per a fer memòria que el govern del president Lluís Companys  va ser condemnat a trenta anys per rebel·lió i, finalment, ell mateix va ser afusellat. Cada vegada que algú parla de «judici just» la paraula cinisme es multiplica per l’univers fins a l’infinit i més enllà.

  • No és, doncs, sobrer, que el nostre col·laborador, Jordi Sánchez Solsona parli d’odi i maldat en el seu article Passem un mal pas?; o que davant de tanta barroeria potser calgui imposar El silenci, com escriu el periodista Josep Maria Sebastian (acompanyat, com fa habitualment, d’un vídeo, en aquest un fragment del film El silenci, d’Ingmar Bergman).
  • Tanmateix, igual de rude i inhumana és la història que ens conta el nostre editor, Xavier Borràs –ja gairebé amb plena salut—, en les Notes esparses des de la Vall d’en Bas d’aquest mes, sobre la gent gran que mor sola a casa seva i que se’n descobreix el traspàs molts dies després del fatal trànsit.
  • Cueja, encara, la resposta sorneguera i amical de Nan Orriols en l’article Sac de dubtes (i II), al report de Gabriel Borràs (La Resistència, 18, juliol de 2018), en què comentava l’informe del Departament de Territori i Sostenibilitat corresponent al període 2011-2015. I, precisament per això, també ens plau, en aquest lliurament de La Resistència, recomanar-vos un vídeo del nostre biòleg de capçalera en què aclareix, per si era tèrbola, la qüestió de la font de vida que és l’aigua.
  • D’una altra font de vida avial, la dels camins ramaders, ens en conta la història el periodista Toni Coromina en l’article La transhumància i els camins ramaders a Catalunya, just ara que la quasi absoluta manca de pastors en fa perillar l’existència —ja sotmesa en alguns indrets a l’especulació urbanística.
  • No menys vitals, però, són les habituals col·laboracions de Jordi Remolins amb els seus novíssims Microrelats, i els habituals articles d‘El Serpent de Nan Orriols i les Curiositats lingüístiques, d’Esther Pujadas. Tots dos darrers amics ben atrafegats actualment amb les presentacions arreu del territori del seu recent volum Robots, tòtils i cacanòries, d’arrel purament resistencial, i que es fa present a les comarques metropolitanes amb actes ja realitzats i l’anunci pròxim d’un acte a la capital de Catalunya passades les festes de Nadal.

Unes festes de Nadal que els nostres presos i preses polítics no podran celebrar amb la seva família, tret que, finalment, obrim les presons de bat a bat i esmercem temps, esforços i tot el que calgui a treure’ns del damunt el criminal jou espanyol.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada