[Encetem aquesta secció sobre «Curiositats lingüístiques», publicades periòdicament al Diari de Manlleu, de la mà d’Esther Pujadas, professional de la llengua de llarga trajectòria.]

El català, com a llengua viva, combina permanentment mots i expressions tradicionals amb neologismes ─noves unitats lèxiques─ com a reflex del progrés i l’evolució de la societat i de la necessitat de comunicació i entesa entre els seus parlants.

En aquest apartat que avui estrenem, inspirat en L’Estenedor, revista virtual del Servei de Català de Mollet del Vallès, posarem de manifest la riquesa lingüística de la nostra llengua amb exemples, com a mínim, curiosos.


Va de vacances

Per escriure el període de vacances hem de fer servir la correlació des del/des de l’ (escrit separat) fins al/fins a l’ (i no pas fins el) i el nom dels mesos en minúscules: Fem vacances des del 5 de juliol fins a l’1 d’agost.

D’altra banda, si aneu de viatge, esperem que la vostra agència no faci una reserva de places per sobre de la capacitat real amb la intenció de cobrir possibles anul·lacions, perquè hi haurà una sobrereserva (no overbooking).

Podeu reservar plaça en un hotel, un apartament o un bungalou o fer com els cargols i emportar-vos la casa a sobre viatjant en càmper o autocaravana.

Bones vacances a tothom!


Eixugar o assecar

Una cosa eixuta és la que ha perdut la humitat que la cobria i una cosa seca,la que ha perdut la seva aigua constituent:

  • Estén la roba, que s’eixugarà de seguida.

– Tinc la gola seca de tant parlar.

El castellà empra el verb secar per expressar els dos conceptes. Això fa que, a voltes, cometem errors: M’he assecat les mans (si ho féssim, ens haurien quedat com un fuet).

D’eixugar en deriven, per exemple, eixugavidres (rasclet de goma que serveix per a eixugar o netejar els vidres) o eixugacabells (també es pot dir assecador).


Està bo o és bo?

(dedicat a l’Imma)

Quan parlem de menjar o de beure, l’expressió castellana ‘estar bueno’ cal traduir-la per ‘ésser bo’. Per exemple: Está muy bueno este pastel / És molt bo aquest pastís.

Anàlogament, i en una altra situació, parlant per exemple de l’aigua d’un riu, direm que ‘és neta o és freda’, en comptes de ‘està neta o està freda’.

‘Està bo/bona’ és correcte si parlem d’una persona (o animal) que estava malalta i ja s’ha curat: ‘La Berta va tenir un atac de reuma però ara ja està bona’.

Les expressions del tipus ‘Aquell noi està molt bo’, cal reservar-les només per als registres més informals.


Empoderar/apoderar

Malgrat que darrerament sentim o llegim sovint el mot empoderar, la denominació catalana adequada per designar l’acció de donar els mitjans a una persona o un grup social per enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials és apoderar. Per exemple:

És fonamental apoderar aquest col·lectiu perquè participi plenament en la vida del municipi. 

La confiança en un mateix i el reconeixement de la força interior són essencials per apoderar-se.

El verb empoderar no és adequat en català.


Hi ha frases que cremen

Durant la revetlla de Sant Joan, segur que molts de vosaltres vau fer una foguera (per eliminar objectes de fusta inservibles, per purificar la casa o per celebrar el solstici d’estiu). I és que el foc és gairebé màgic. Potser per això ha originat tanta fraseologia catalana:

. Ser foc d’encenalls (ser una fotesa).

. Treure foc pels queixals (manifestar gran irritació).

. Tirar llenya al foc (augmentar les discòrdies, afegir motius de baralla).

. Treure les castanyes del foc (fer una cosa que beneficia altri).

. Fugir del foc i caure a les brases (resoldre un problema i crear-ne un altre).

. Fer foc nou (recomençar una cosa que hom considera que l’havia començada malament).

. Trobar-se entre dos focs (estar en una situació conflictiva, entre dos perills, dos adversaris).

. Jugar amb foc (exposar-se imprudentment al perill).

. Per fondo que es faci el foc, el fum sempre respira (els problemes no es poden amagar).

. Posar les mans al foc (manifestar la certesa, la seguretat que hom té d’alguna cosa).


Sobre la celebració de Sant Joan…

El mot castellà verbena designa dues coses diferents en català:

— berbena, planta que escampa una olor profunda i a la qual s’atribueixen poders afrodisíacs; antigament s’oferia als déus com a ofrena;

— revetlla, festa popular que es desenvolupa les nits que precedeixen certes diades.

Ja vau celebrar com cal la revetlla de Sant Joan? Recordeu que, segons els estudiosos de la gastronomia festiva, la coca que es menja durant aquesta celebració ha de tenir una mida canònica: el doble de llarg que d’ample.


Marxandatge

Relació comercial establerta entre un artista i un marxant perquè aquest promogui, vengui i difongui les seves obres d’art (quadres, escultures…).

En l’àmbit de l’empresa, pràctica de màrqueting en què la marca o imatge(logotip, personatge, etc.) d’un producte o servei (p. ex.: un museu) s’utilitza per vendre’n d’altre (pins, tasses, bolígrafs…). En anglès, merchandising.

Moltes vegades, l’embalatge o presentació.


Va de vent

L’instrument per mesurar-ne la velocitat és l’anemòmetrei el penelln’indica la direcció. Els aerogeneradorsserveixen per aprofitar l’energia eòlica.

Algunes frases fetes en relació amb aquest mot:

. Cel rogent, pluja o vent (els núvols de color vermellós són senyal de mal temps)

. Bon vent i barca nova(expressió de comiat a una persona o una cosa que no ens fa res de perdre)

. Sap el vent i no sap el torrent(haver sentit parlar d’una cosa però no haver-ne tret l’entrellat)

. Quan plou, plou; quan neva, neva; quan fa vent, aleshores fa mal temps (els dies de vent són molestos per a tothom, mentre que la pluja i la neu solen ser apreciades pels pagesos).


Tal com 

Per dir que les coses són d’una manera determinada,es fa servir la construcció comparativa tal com (i no tal i com). Per exemple:

La festa va anar tal com et vaig dir.
Ho faré tal com dius.
Tal com indica el calendari, dilluns vinent és festiu. 

Cal recordar que la funció de tal és reforçar el mot com. Així doncs, es pot dir La festa va anar com et vaig dir o bé La festa va anar tal com et vaig dir.


Uralita

La marca registrada i el nom comercial d’aquest producte han estat adoptats als diccionaris i es refereix al fibrociment, un material per a la construcció constituït per la barreja de pòrtland i fibres d’amiant que pren el nom de l’alemany Uralit, per la serralada dels Urals.

Fa un temps, un tribunal va condemnar l’empresa d’aquest nom pels danys derivats de l’exposició a la pols d’amiant que va generar la fàbrica i va perjudicar greument els veïns de la zona.


Punyetes!

Les punyetes eren els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes amb brodats i puntetes. Era una feina lenta i difícil, en què calia invertir-hi moltes hores. Per això, quan diem a algú Vés a fer punyetes, és com si l’enviéssim a un lloc apartat perquè s’entretingui una bona estona amb qualsevol cosa i deixi de molestar.

Fer la punyeta a algúvol dir molestar-lo, fastiguejar-lo, sobretot impedint-li de fer el que volia, i enviar-lo a la quinta punyetasignifica enviar-lo a una gran distància, a un lloc on és penós d’arribar. I una cosa que se’n va a fer punyetes és que es fa malbé o desapareix: Amb això de la crisi, tot el negoci se n’ha anat a fer punyetes.

I el diccionari Alcover-Moll inclou una altra accepció relacionada amb aquest mot, una mica més grollera: “Originàriament, la locució ‘fer-se la punyeta’ significava ‘masturbar-se’.”


Els rellotges i les hores

Per parlar de l’hora en què succeeix alguna cosa, tenim dues opcions:

— Sistema tradicional (rellotge de 12 hores). En aquest cas, cal esmentar la part del dia a la qual es fa referència: dos quarts de nou del matítres quarts de nou del vespre. Però la part del dia, i fins i tot l’hora, es poden suprimir si qui escolta ja coneix aquestes informacions: són tres quarts de nousón tres quarts.

— Sistema de notació horària internacional (rellotge de 24 hores). S’utilitza en situacions que requereixen una gran precisió horària, com ara en horaris dels mitjans de transport: el primer tren surt a les 8.30 h i el darrer, a les 20.45 h.

El rellotge de vint-i-quatre hores no admet escriure matí, tarda, vespre, nit, perquè l’hora ja indica la part del dia corresponent. Per tant, el que no podem fer mai és barrejar els “dos rellotges”: Vindré a les 16 de la tarda.


Crac, un monosíl·lab amb molts significats

Crac, expressió que evoca el soroll d’una cosa que es trenca; fallida d’una casa o d’una empresa i, també, droga derivada de la cocaïna, en forma de cristalls i molt tòxica, que es fuma.

Però el més curiós és que aquest mot també s’aplica a una ‘persona d’escassa vàlua’, un significat totalment oposat al que la majoria de parlants li associem i que consta al diccionari normatiu des que l’Institut d’Estudis Catalans va acceptar la proposta de Joaquim M. Puyal, membre de la Secció Filològica, d’incloure aquesta paraula al DIEC amb una definició que partia de ‘persona que excel·leix en un esport’ (en aquest sentit, prové de l’anglès crack), però que s’ha ampliat a ‘persona que destaca molt en la seva especialitat’: L’autor del gol va ser el crac argentí. La Maite és un crac en informàtica.Sinònims: as, geni, virtuós, mestre, entès.


Massa majúscules!

El nom d’impostos i taxes l’escrivim en minúscula i les sigles, en majúscula i sense punts: impost sobre el valor afegit (IVA), impost sobre béns immobles (IBI), impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), impost sobre activitats econòmiques (IAE)…

El mateix passa amb altres noms comuns; encara que les sigles s’escriguin en majúscula, la forma desplegada ha d’anar en minúscula:

. el DNI, però el document nacional d’identitat

. les TIC, les tecnologies de la informació i la comunicació

. l’ADN, l’àcid desoxiribonucleic

. el PIB, el producte interior brut

. l’IPC, l’índex de preus de consum

. l’ESO, l’educació secundària obligatòria

. un CAP, un centre d’atenció primària

. etc.


Infinitiu o imperatiu?

En algunes màquines de cafè encara trobareu una nota que diu: En cas d’avaria, avisar a recepció. Recordeu que cal dir: aviseu a recepció, perquè per expressar una ordre, donar instruccions o fer una recomanació cal fer servir l’imperatiu i no pas l’infinitiu.

A més, per adreçar-se a destinataris desconeguts en contextos formals o públics, com ara rètols, avisos, manuals d’instruccions, etc., s’utilitza la segona persona del plural de l’imperatiu, és a dir, el tractament de vós, i no pas el tractament de vostè.

Per tant, també hem de dir: Espereu el vostre torn / No aparqueu / Vegeu la pàgina 20 / Empenyeu / No trepitgeu la gespa…


Planell / plànol / pla

Recordeu que és difícil donar un “planell” de Manlleu o d’algun altre municipi a algú, perquè un planellés un indret pla i elevat (Tenien la casa en un planell assolellat).

Per tant, tot i que us el demanin, segurament el que vol la gent que va a una oficina de turisme o d’atenció ciutadana és un plànol, és a dir, un mapa del municipi.

Amb aquest mateix significat de ‘representació sobre una superfície plana de la disposició d’un edifici, d’una ciutat, etc.’, també es pot fer servir el mot pla.


El nom dels plats

Si fem referència al mètode de cocció, hem de fer servir el lligam al/a la: carn a la brasa, arròs a la cassola, musclos al vapor. Si parlem de l’acompanyament del plat o de l’ingredient característic, hem de fer servir la preposició amb:espinacs amb crema, perdiu amb porto(i no espinacs a la cremai perdiu al porto). L’estil del plat també s’expressa amb al/a la:lluç a la basca, truita al gust, conill a la caçadora.


El pas del temps

La distribució de les parts del dia és subjectiva perquè depèn, en part, de l’època de l’any, que en determina la durada. De manera orientativa, tenim:

. matinada (de les 3 o les 4 fins a les 5 o les 6)
. matí (de les 5-6 a les 11-12)
. migdia (d’11-12 a 14-15)
. tarda (de 14-15 a 19-20)
. vespre (de 18-19 a 23-24)
. nit (de 20-21 a 3-4)

I és que el temps passa tan de pressa…


Curiositats gastronòmiques

En una taverna basca podeu demanar barquetes en comptes de montaditosi en un restaurant, broquetes en comptes de pinchosi tastar (no provar) gall dindi (i no gall d’indi, tal com es llegeix a la carta d’alguns establiments).

Per postres, borregos: espècie de carquinyoli molt dur de rosegar; per això es compara amb la tossuderia pròpia d’una ovella o borrec mascle quan ja no és ben jove; la terminació indica un mot creat per pastissers del Migjorn o per al·lusió a un terme de pastors aragonesos.

I per acabar, un bon xopet! (en castellà, chupito).


Caramell / estalactita / estalagmita

Durant les darreres nevades, segur que heu vist molts caramells(o candeles) a les teulades, penjolls de glaç o regalims glaçats. Un caramell també és el regalim de sèu, cera, etc. que es pren al llarg d’una candela.

En canvi, parlem d’estalactita quan aquest penjoll és calcari i de forma cilíndrica i penja de la volta de les coves. De l’estalactita se’n diu també caramell, però l’estalactita no pot ser mai de glaç.

I parlant de coves… també podem trobar-hi estalagmites,masses de matèria sòlida calcària en forma de columna que han crescut cap amunt, formades al sòl per les gotes que cauen de la volta.


Aviam o vejam?

Vejam, forma d’imperatiu que expressa la curiositat de veure què passarà, la por que una cosa desitjada no tindrà lloc: Vejam si no tindrem temps de fer-ho tot! Però també podem dir: A veure si no tindrem temps de fer-ho tot!

La forma aviam és un creuament entre a veure i vejam, i s’utilitza només en llenguatge oral i col·loquial: Aviam si ets capaç d’atrapar-me!


Ara que fa fred…

Febrer: a part de ser el nom del segon mes de l’any, també és una espècie d’eucaliptus (Eucalyptus globulus), les fulles del qual contenen un oli i són emprades per les seves propietats febrífugues.

Durant aquest mes, és fàcil que es formi gebre, cristalls de glaç procedents de la boira que quan fa molt fred es dipositen sobretot a les superfícies verticals, a les puntes i a les arestes dels objectes. Tinc el serrell gebrat. Recordeu que és un substantiu masculí: el gebre.

Per això, si us voleu fer passar el fred, podeu prendre un ponx, paraula d’origen sànscrit que vol dir ‘cinc’ i fa referència als cinc ingredients de la beguda: aigua, te, rom, llimona i sucre.


Conseqüent o consegüent?

Sovint confonem aquests dos adjectius. Conseqüent vol dir ‘coherent’: És conseqüent amb les seves idees. En general, consegüent és sinònim de posterior i vol dir ‘que segueix com a resultat, efecte natural o deducció’: La falta de pluja i la sequera consegüent són cada vegada més extremes.

L’expressió per consegüent, doncs, vol dir ‘com a conseqüència’ (i és incorrecte amb aquest sentit fer servir û per conseqüent): Enguany hi ha restricció pressupostària, per consegüent, les obres previstes no es poden executar.

També existeixen les expressions a conseqüència de (‘com a conseqüència o resultat de’) i en conseqüència (‘per tant’): Han perdut diners a conseqüència d’una mala gestió; Han fet una mala gestió, en conseqüència, han perdut diners.


Eixavuiro

Crec que un dels mots de què ens sentim més orgullosos de pronunciar a Manlleu és eixavuiro. Veure la cara de pòquer d’alguns dels nostres interlocutors no té preu! Prové de l’antic avuir, aüir ‘esternut’ i del llatí augurium ‘auguri’, pel valor d’auguri d’aquest acte reflex. Aquest localisme es pot sentir (malauradament, cada vegada menys) en diverses poblacions d’Osona, el Ripollès, la Selva, el Moianès i la Cerdanya.

No menys curioses són algunes de les seves varietats dialectals: estuforn (Masnou), uís (Illes Balears), atxem o atxim (Mallorca, d’origen onomatopeic i usats per evocar el soroll que fa l’eixavuiro) i també els mots no inclosos en el diccionari normatiu etxabuiro (Olot, Camprodon, Vic, Collsacabra) o buiro (Costa de Llevant, Pineda, Canet de Mar).


De carall a cavall

Un nom que es repeteix per tota la geografia catalana és Cavall Bernat (a Montserrat, Colldejou, Roses…), eufemisme substitutori del mot carall que persisteix en molt pocs casos, per exemple, a Torroella de Montgrí. Es tracta de roques fusiformes d’aspecte fàl·lic, sovint molt elevades. No hi ha cap dubte sobre l’evolució carall > cavall, canvi sorgit per evitar un mot percebut abans per tothom com a obscè, atès que significa ‘penis’.

No està gens clar, en canvi, per quin motiu gairebé tots els antics caralls rocosos de la toponímia catalana avui duen com a complement el nom de Bernat


Múscul, muscle o musclo?

Sovint, aquests substantius creen confusions força còmiques. Els músculs (en castellà: músculos) són òrgans carnosos del nostre cos que ens permeten moure’ns.

Muscle (en castellà: hombro) és sinònim d’espatlla, i al damunt ens hi podem posar muscleres, per aconseguir l’efecte estètic de tenir les espatlles rectes.

Però atenció!, les muscleres també poden ser llocs on es crien musclos (en castellà: mejillones), mol·luscs marins comestibles de conquilla negra que ens mengem al vapor, farcits, en escabetx…


Males influències

Que alguna cosa deixi de fer ‘olor de mandarina’ i, cada vegada més, faci ‘olor a mandarina’ o, directament, ‘olori a mandarina’; que desapareguin alguns pronoms febles en frases com ‘ja tinc prou’, ‘ja vaig’ o ‘no hi ha cap’ (en comptes de ‘ja en tinc prou’, ‘ja hi vaig’ o ‘no n’hi ha cap’, respectivament); o que hi hagi cada cop més parlants que, en comptes de ‘caure’, ‘es caiguin’… que tot això sigui cada dia més corrent no és un bon símptoma de la salut del català. (Extret de Llorenç Capdevila.)


Dues quan han de ser dos i a la inversa

Quan és adjectiu numeral ordinal (indica el lloc que una cosa ocupa dins una sèrie), el mot ‘dos’ és sempre invariable: la línia dos, la pàgina dos…, i no la línia dues, la pàgina dues… Una altra cosa, però, és l’ús cardinal d’aquest adjectiu, on el nombre quantifica: dues pàgines, vint-i-dues línies (i no dos pàgines, vint-i-dos línies).


Anem a comprar

Quan anem al mercat, gairebé tothom sap que si el cartellet diu frambuesas el que estem comprant són gerds. Però la cosa es complica quan diu arándanos, perquè ens pensem que són aranyons i en realitat són nabius o mirtils. Els aranyons, en castellà, es diuen endrinas. I una cosa similar passar amb la cebada castellana, en català, ordi, perquè la nostra civada en castellà es diu avena.


Calçots

Sembla que van ser descoberts per un pagès a finals del s. XIX. Són cadascun dels grills de les cebes blanques conreats per ser cuits a la flama. El conreu comença quan es planta la llavor, a finals d’any. Quan la ceba ha germinat i ha crescut s’arrenca i, després de guardar-la una temporada, es torna a plantar una altra vegada de forma que quedi només mig colgada. A mesura que creix la planta cal anar-la ‘calçant’, és a dir, rodejant-la de terra. Es cullen (i es mengen) entre novembre i abril.


Caguem com cal!

Per designar la tradició nadalenca de picar un tronc i fingir que caga dolços i altres regals, l’expressió adequada és fer cagar el tió.

A vegades es fa servir la forma aglutinada cagatió per referir-se a aquesta festa o, menys habitualment, al tronc. No obstant això, es tracta d’un substantiu no admès per la normativa i, per tant, s’aconsella substituir-lo per altres formes. Per exemple:

Cada any fem cagar el tió. (i no Cada any fem el cagatió)
La festa del tió és una tradició molt nostra. (i no La festa del cagatió)
Va clavar una bastonada al tió. (i no una bastonada al cagatió)


Sí o sí?… No!

De sobte, com si fos una plaga, tothom fa servir l’expressió ‘sí o sí’ en molts àmbits (al carrer però també a la universitat, en tertúlies, mitjans de comunicació, discursos polítics, etc.). En català tenim moltes expressions genuïnes per indicar que alguna cosa s’ha de fer tant si ens agrada com si no: ‘costi el que costi’, ‘per força’, ‘de totes totes’, ‘peti qui peti’ o, sobretot, ‘tant sí com no’. Utilitzem-les!


Tòtils i gamarussos

Un tòtil és un gripau petit caracteritzat perquè el mascle porta els ous de la posta embolicats a les potes posteriors. I un gamarús és un ocell rapinyaire nocturn de mida mitjana, cara rodona i ulls grossos. En ambdós casos, els noms són invariables, per tant hem de dir tòtil mascle / tòtil femella i gamarús mascle / gamarús femella. Quan parlem de persones, en canvi, hem de dir tòtil i tòtila (si ens referim a una persona babaua, encantada) o gamarús i gamarussa (si és toixa o bestiota).


Vamba

Sabatilla de sola de goma. Procedeix de la marca registrada Wamba, que prové del nom d’un rei visigot, successor de Recesvint. D’aquí, probablement, el verb vambar i els actuals vagar, caminar. També hi ha un poble anomenat Wamba, a Valladolid (l’únic de l’Estat espanyol que conté la lletra w).


Slow food  

La proposta del TERMCAT per anomenar aquesta forma anglesa és ecogastronomia. Es refereix al corrent que promou la gastronomia tradicional basada en productes artesanals i ecològics i la preservació del patrimoni alimentari local. Per oposició a fast food, que en català es diu menjar ràpid, també pot tenir una alternativa catalana, menjar sense presses, en alguns contextos.


Va de tensions

Alta tensió és la tensió superior als 25 quilovolts (kV) destinada al transport d’energia elèctrica a través de línies d’alta tensió. Baixa tensió és la tensió inferior a 1 kV destinada a la distribució d’energia elèctrica a les persones abonades. Mitjana tensió és la tensió generalment compresa entre 1 i 25 kV. Aquí és on a vegades ens entrebanquem, perquè hi ha gent que en diu mitja tensió, que és incorrecte.


Fer l’aleta

Ve de l’expressió aplicada als coloms i a altres ocells quan el mascle sol·licita la femella. Per analogia, fer l’aleta és afalagar insistentment algú per guanyar-li la voluntat, per abellir-lo a fer una cosa, per recaptar-ne un favor. També, en el món casteller, és el gest que fa l’enxaneta amb la mà enlaire en el moment de coronar el castell o el pilar.


Rodalia

Dels voltants d’una localitat qualsevol se’n diu rodalia, i és sempre singular; el plural fa referència als encontorns de diverses localitats, no als d’una sola ciutat. Renfe en diuen Rodalies, però no és correcte. El TERMCAT, per exemple, parla del tren de rodalia com el tren destinat a enllaçar una capital important amb els nuclis de població veïns.


Quina calamitat!

La pagesia romana, quan deia Calamitas! (Quina calamitat!) es referia sempre al mateix desastre: les tiges dels cereals que s’havien migpartit i el gra era a terra a punt de podrir-se. Els calami eren les tiges. Quan la tempesta, l’huracà o l’exèrcit invasor abatia els camps de blat i doblegava els calami, la població es quedava sense l’aliment quotidià per excel·lència: el pa. Per això la paraula calamitat ha estat sempre sinònim de desastre.


Bestia (no bèstia)

En català, quan parlem de la germana de l’àvia o de l’avi diem bestia. En masculí és besoncle. És la mateixa fórmula que quan diem besnét, de mots formats per bes i el que correspongui. Però l’heu de pronunciar amb la síl·laba forta a la segona síl·laba, ti; altrament, si portés accent a la e, significaria una cosa ben diferent! I parlant de ties, sabeu què és una tia valenciana? Doncs la cosina del pare o de la mare.


Katiuska

Les botes d’aigua, més conegudes popularment com katiuskes, prenen el nom de la sarsuela Katiuska, de Pablo Sorozábal, de l’any 1931, on la protagonista apareixia a l’escenari amb botes altes. Es tracta d’una forma afectuosa del nom Caterina en rus. El TERMCAT l’accepta com a sinònim complementari de bota d’aigua, per referir-se a la bota tancada de cautxú, de mitja canya, que forma part de l’uniforme de la policia en dies de pluja.


Blaugrana o blanc-i-blau

Pel que fa al gènere d’aquests adjectius, en el primer cas, és invariable: un seguidor blaugrana, una seguidora blaugrana; i en el segon, sí que varia: un jugador blanc-i-blau, una jugadora blanc-i-blava. Quant al nombre, en el primer cas tampoc no varia: els seguidors blaugrana; però sí en el segon: els seguidors blanc-i-blaus. Quan fan de substantiu, optem en ambdós casos per l’ús variable: el seleccionador ha convocat dos blanc-i-blaus i set blaugranes.


Noms de cases i masies

El nom d’una masia o d’un casal consta del mot can, contracció de ca (casa) i l’article en, seguit del nom de la família. Escrivim can en minúscula, excepte quan passa de l’àmbit privat i familiar al públic. És el cas, per exemple, d’un casal que es destina a equipament cultural, com per exemple Can Puget.


Anar conill / Malxinat

Ja que m’ho demana públicament a través d’«El serpent» d’aquest setmana, dues curiositats lingüístiques dedicades a en Nan Orriols:

Anar conill: anar nu, completament despullat. La mestressa, conilla i desimbolta, anava i venia per l’estança. 

Malxinat: derivat de mal i de xinar ‘eriçar, estirar els cabells a algú’ o ‘tenir relacions sexuals’. En el context de l’article d’en Nan, fa referència a una persona dolenta. Sinònims: malparit, malnat.


Fullet/fulletó

A vegades, potser els follets, aquests éssers imaginats per la superstició popular i una mica entremaliats, ens deuen confondre i ens fan repartir fulletons o textos literaris, generalment de novel·la, en comptes de fullets o prospectes informatius (díptics, tríptics…). Alerta, doncs, que els follets no ens emboliquin! Per fer-ho fàcil, recordeu que un fullet és un full petitet.


A la primavera… pipiripips!

A la primavera els camps verdegen, però durant uns dies alguns també vermellegen amb el roig escarlata del gallaret, flor senzilla i vistosa el nom de la qual sembla que fa al·lusió clara al color de la cresta del gall. A Catalunya hi ha gairebé tantes maneres d’anomenar-la com exemplars es troben en un camp; a les nostres contrades també se la coneix amb el nom de rosella, gallaret o, el més curiós, pipiripip.


Canícula

Segons el diccionari, la canícula és el període d’unes quatre a sis setmanes que comprèn una part del juliol i una gran part de l’agost de més calor a l’estiu (aquest any potser haurem de demanar que modifiquin la definició!). Deriva del llatí, diminutiu femení de canis, gos, nom donat pels romans a l’astre Sírius, de la constel·lació del Ca Major, que al pic de l’estiu coincidia a la seva sortida amb la del sol; d’aquí la identificació del nom de l’astre amb el del període de més calor.


Xarlatà/xarlatana

Malgrat l’aparent intenció pejorativa, el mot xarlatà s’aplica al noble ofici del venedor/a de primera línia que amb la paraula lluita per convèncer el comprador indecís, valent-se de totes les manyes dialèctiques que el seu enginy li inspira. El fet que alguns professionals n’hagin fet un ús abusiu ha desprestigiat el mot, rebaixant-lo a sinònim d’informal, engalipador o escurabutxaques.


Pinganillo?

La denominació catalana orellera és la forma recomanada per designar l’auricular de petites dimensions que els presentadors i alguns tècnics d’un programa es col·loquen dins l’orella per sentir el que s’emet per antena i, alhora, per rebre instruccions del control de realització o d’altres membres de l’equip.


Què vol dir…, calçar-se?

A més de posar-se les sabates, també significa preparar-se per afrontar un perill, especialment amenaçant. Sembla que quan els frares descalços havien d’emprendre un viatge llarg i de trescar per indrets pedregosos i de mal caminar, solien calçar-se. Aquest costum originà les formes proverbials lligar-se bé les espardenyes, ja cal que es calcin i calçar-se bé les sabates, i encara d’altres que associen la idea de calçar-se amb l’empresa d’una feina dura i difícil.


Com-s’ha-fet

Reportatge audiovisual sobre el procés d’elaboració d’una obra cinematogràfica, d’una sèrie televisiva, d’un anunci, d’un disc, etc., o sobre la preparació d’un espectacle. En anglès es diu making of.


Pantalon

El mot pantalon s’origina l’any 1819 inspirat en Pantalone, personatge de la Commedia dell’Arte italiana, devot de sant Pantaleone, molt popular a Venècia, que vestia pantalons llargs. Generalment es fa servir en plural, pantalons, i el refrany portar els pantalons significa manar, tenir autoritat. Abans s’aplicava a dones, perquè no era usual que portessin pantalons.


Un parte?

L’equivalent català d’aquesta paraula castellana en expressions tan usuals com parte médico, parte de accidente, parte de baja, etc. és comunicat. Hem de fer servir, doncs, aquesta paraula en aquest sentit: comunicat mèdic, comunicat d’accident, comunicat de baixa, etc.


Fontaner, lampista o llauner?

El mot castellà fontanero es pot traduir per fontaner si es refereix a l’operari/ària que té cura del bon funcionament de les fonts i de la distribució de l’aigua, o també per lampista o llauner si fa referència a la persona que instal·la o adoba les instal·lacions elèctriques, les conduccions d’aigua, de gas…


Cinc vocals

En català hi ha 277 paraules que tenen les cinc vocals una vegada cada una. No n’hi ha cap, però, que les tingui per ordre alfabètic, i només quodlibetal* les té en ordre alfabètic invers. La més curta és ouaire i la més llarga, constructivament.

*Quodlibetal: relatiu o pertanyent a un quòdlibet (qüestió a dilucidar).


D’on ve l’expressió alt com un sant Pau si diuen que era baix?

Una possible resposta és que la seva tasca a l’Església va ser immensa. Els pintors clàssics el presenten com un home alt potser perquè creien que per la seva tasca important li corresponia una alçada també destacada. Alguns creuen que prové d’una festa popular que es feia a l’església de Sant Pau del Camp, on un home disfressat de sant Pau havia de brandar una espasa enorme. Per poder-la sostenir, calia que l’home fos d’una corpulència considerable.


La fulla/El full

Les fulles, senyores, només són als arbres o a terra, quan cauen; també tenim les d’afaitar, les d’un ganivet (làmines tallants d’un instrument) o les d’una porta o finestra (batents), per exemple. Quan parlem de paper, però, hem de parlar de fulls, senyors (A aquest llibre li falta un full).


No donem més del compte

En català, no es donen passos, salts, petons ni abraçades, sinó que es fan; una cosa no dóna la impressió (Em fa la impressió que em tocarà la loteria); tampoc es dóna la calefacció (cal engegar-la) i el llum (encendre’l), ni cal donar-li a una tecla o un botó (millor pitjar-los); i en aquella placeta, per descomptat, no hi dóna el sol, sinó que hi toca. Però en canvi, si volem vigilar, hem de donar un cop d’ull, no pas fer-lo!


Tarja/Targeta

Moltes empreses disposen d’un aparell de control d’entrada i sortida dels treballadors. El que cal introduir-hi és la targeta de treballador personal, i no la tarja de treballador personal. Una tarja és un escut militar medieval, una placa rectangular o ovalada on hi ha escrit un nom o una obertura rectangular practicada a la part superior d’una paret o porta. En canvi, hem de dir: targeta de fitxar, targeta de crèdit, etc.


Google

Els creadors d’aquest web van buscar un nom en la matemàtica i el van trobar en la paraula googol, creada per designar un número format per un 1 seguit de cent zeros. L’empresa Google confirma que el seu nom s’inspira en la paraula inventada fa quasi vuit dècades i afegeix que el terme reflecteix la missió de la companyia d’organitzar la immensa quantitat d’informació disponible al web i al món.


Marro!

Tothom sap que el marro és el solatge de certes substàncies després d’haver-les fetes bullir per obtenir-ne una infusió. Parlem d’embolicar el marro quan dificultem les coses, o diem descobrir el marro, que és descobrir allò que algú portava ocult. Però… sabeu què és jugar al marro? Parlem d’un joc popular que es juga en un quadrat amb 3 fitxes on s’han traçat diagonals i mediatrius. El primer dels dos jugadors que les col·loca en filera, guanya. És el que en castellà es coneix com Tres en raya.


Torero/Torera

A més de la controvertida professió del homes (i les dones) que maten toros en una plaça, també es refereix a la persona que porta un carretó de forca (o toro). Així doncs, si veieu anuncis de feina que demanen toreros o toreres, fixeu-vos bé en la professió i en el lloc de treball (fàbrica o plaça).


Tenim agulletes o tiretes, després de fer exercici físic intens?

Les agulletes són un tipus de peix de cos llarg i prim i amb la boca molt petita. La tireta és el tros d’esparadrap que serveix per tapar petites ferides. Per tant, cap d’aquestes paraules no s’adiu amb el significat que busquem. Si el que volem dir és que tenim un adoloriment muscular, en forma de punxades, després d’haver fet exercici físic intens, hem de dir que estem cruixits, que tenim cruiximent o adoloriment o que estem baldats.


Què significa culer?

El camp del FC Barcelona al carrer Indústria es va inaugurar el 1909 i era conegut com l’Escopidora. Aquest camp tenia una tribuna de dos pisos (no en tenia cap altre camp), amb una capacitat de 6.000 espectadors, i el Barça hi va jugar fins al 1922. Expliquen que passar pels voltants del camp els dies de partit era un espectacle, ja que des de fora es veien els culs dels aficionats que s’asseien al capdamunt del mur. D’aquest fet prové el nom culer.


 

Deixeu-hi un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.