[Un report d’Eduard Garrell.]

Acabada la Segona Guerra Mundial, cap als anys cinquanta, els britànics s’havien fet càrrec de la fàbrica de la VolksWagen de Wolsburg i van emprendre la fabricació de les furgonetes Transporter T1 i T2.

Una furgoneta Volkswagen T2. [Foto: La Escudería.]

Aquests vehicles van suposar un element clau per al desenvolupament econòmic d’Europa. Un vehicle de propulsió, d’una gran simplicitat i resistència, capaç de carregar 1.000 kg i d’una enorme versatilitat: s’equipava com a cotxe de bombers, de transport de passatgers, d’ambulància, de furgoneta comercial, i el que interessa per a aquest comentari, com a vehicle habitable, equipat amb lliteres, sostre enlairable, armaris, cuina, pica, aigua, calefacció…

Les Transporter T1 i T2 van tindre un paper vital durant aquells anys. La gran mobilitat que va permetre a les classes mitjanes europees, i molt especialment als joves. Va contribuir a l’agermanament i la reconciliació després de les barbaritats viscudes durant la guerra.

Mentre Europa anava per aquest camí, per entrar i sortir de Barcelona es demanava el salconduit, i un aval si hom es volia moure per Catalunya. La mobilitat s’associava amb la conspiració-

Un salconduitals anys quaranta del segle passat. [Foto: Militària.]

Aquesta manera de viatjar, més que de fer turisme, ha donat peu al concepte  de «turisme itinerant».

Actualment es reconeix que el turisme itinerant contribueix a reduir els efectes del turisme de masses per tant que dispersa la concentració, és el model més sostenible i menys massificat i que deixa menys petja en el paisatge. És un turisme de gran mobilitat, que transita pel país i sol tenir interès per conèixer-lo, des del punt de vista paisatgístic, humà, cultural  i gastronòmic.

Mentre que a Europa, de fa dècades la majoria de països s’han dotat de les senzilles però imprescindibles infraestructures d’acollida, a casa nostra, i en el cas que ens ocupa, la Costa Brava, el nombre d’autocaravanes i campers creix de manera exponencial i encara hi ha enormes resistències en moltes poblacions per a donar-los acollida. El creixement constant i imparable de visitants i de nous usuaris d’aquesta modalitat, que per desconeixement de la normativa i/o mala educació, fa que sovint presenciem actituds que donen arguments als detractors, tan poderosos com els agents immobiliaris, els propietaris de càmpings i hotels, que sovint tenen els consistoris al seu servei.

A marina la situació és diametralment oposada. Ja fa anys que els ajuntaments i inversors privats es van llançar de cap a construir tota mena d’infraestructures per acollir als posseïdors d’embarcacions de lleure, com si aquests haguessin de treure la Costa Brava de la seva misèria endèmica. No bastant d’haver-se venut la terra i el patrimoni han decidit de portar el negoci mar endins, on no cal vendre res, només explotar allò que és patrimoni de tots.

La platja gran de Tamariu en ple estiu. [Foto: Arxiu LR.]

En veure uns quants pelacanyes vestits de blanc i gorra de capità es van emocionar i ara a la Costa Brava hi ha 17 ports esportius, 15.477 punts d’amarrament, 4.000 boies de fondeig. Això sense comptar en fondeigs furtius damunt els alguers i camps de posidònies i  en les raconades del Cap de Creus, del de Begur,  les Medes,  la costa de Palafrugell…

Les cales més boniques del Baix i l’Alt Empordà, els mesos d’estiu presenten una barrera d’embarcacions que produeix tal efecte que deixen de ser-ho, de boniques a la vista, i això sense comptar la contaminació d’uns motors que si passessin la ITV la majoria estarien desballestats, les pintures  prohibides, que malgrat tot es continuen fent servir i les escombraries que van a parar al mar i que els banyistes ens trobem quan el vent de gregal, xaloc o garbí les mena a les platges. Si més no, encara no he vist una sola d’aquestes embarcacions que dugui una galleda per a les escombraries.

No he pogut esbrinar la quantitat de barques avarades a les platges, que ja no són de pescadors que no siguin de canya i cap de setmana, però sembla ser que n’hi ha tantes com boies.

Estadísticament, la mitjana d’utilització de les embarcacions amarrades a la Costa Brava és de 4,5 dies l’any.

Cal entendrem doncs, que la immensa majoria d’aquestes barques, o surten 4 caps de setmana a la cala del costat o són utilitzades com a plataforma de bany i ostentació del seu propietari quan hi convida els amics.

La construcció de ports ha influït en la variació de la dinàmica litoral, també la instal·lació dels morts de fondeig que subjecten les boies: «Els ports actuen com a barrera física al transport longitudinal de sediments i generen un punt divergent (i per tant accentuen el procés) aigües avall. En els darrers quinze anys el ports del litoral català han experimentat una ampliació de les seves instal·lacions, amb el que només ha fet que augmentar la situació…» (Impacte dels ports a la costa catalana, de Núria Llauradó Cuesta). Aquest impacte en el moviment de sorres s’ha de veure sovint compensat amb aportacions artificials.

D’altra banda l’impacte econòmic dels ports és confús, atès que la Generalitat dóna xifres conjuntes d’activitat pesquera i de creuers en els casos de Palamós i Roses i de la resta sembla que la tendència és més aviat 0 o molt poc, comptant amb una absoluta plena ocupació. Capitania de Marina de Palamós reconeix que la Costa Brava ha arribat al seu punt de saturació de punts d’amarratge i pel que fa a les boies s’ha sobrepassat amb escreix, tenint en compte que una gran quantitat són il·legals. També, reconeix la seva incapacitat per a controlar-ho.

Els grans beneficiaris del lloguer de boies són les empreses, cada cop més de foranes, que guanyen les concessions. El benefici per als ajuntaments és escàs.

Per tant, si prenem en consideració l’impacte dels ports sobre la qualitat de les aigües, la fauna, la flora, la pesca, el paisatge i les dinàmiques que influeixen en el moviment de sorres, els fondeigs salvatges i els camps de boies, resulta que menystenim la solució més barata per atraure un turisme sostenible i convertim el mar en una selva on campen a lleure els depredadors més temibles.

La lliure mobilitat encara és mal vista, potser perquè l’ombra de les guerres és molt més llarga del que sospitem, i nosaltres, posats a trinxar el propi país, no tenim aturador.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.