Tanquem el desembre de 2020 —el maleït any de la dictadura tecnomèdica—, entre neules desnerides i torrons malforjats, amb la penosa perspectiva que ens ha deixat en herència: un país enfonsat en tots els aspectes de la vida. Aquesta malaurada situació és, actualment, gairebé majoritària arreu del món i l’esperpèntica inflació que s’atansa —amb els bancs centrals fent anar la màquina de fabricar diners a cabassos— no té antecedents històrics, ni tan sols si ens remuntem les guerres mundials o el crac de 2008. Però, aquí, en la comunitat autònoma de Catalunya, els processistes de tots els colors munten el fals teatrí de les baralles «fratricides» per a fer-nos empassar bou per bèstia grossa amb el calendari d’unes noves eleccions regionals que no resoldran res, ans al contrari; mentrestant, més papistes que el Papa, ens endinyen confinaments i vaccins que no solament no ens salvaran de res tangible, ans ens faran caure, encara més, en l’abim que, de tres segles ençà, han convertit la majoria dels catalans nacionals en un ramat de mesells, que tant els fan empassar la repressió aliena i pròpia «sense llençar cap paper a terra», com els inoculen la fal·làcia que la immunització no es pot resoldre de manera natural, com s’ha fet secularment.

  • La veritat, doncs, roman en perill, tal com adverteix en aquest 45è lliurament de La Resistència, l’artista polifacètic Toni Casassas, que en l’article «Qui està preparat per a la veritat?» es pregunta, per exemple, si en l’actual situació de crisi mundial provocada per la Covid-19, ens la diuen, la veritat, o perquè «acceptem la presó i la repressió sense respondre amb contundència o sense confegir una estratègia clara i útil per posar fi a aquesta indecent situació?».
  • És urgent per a l’esperit dels éssers humans—actualment decapitat—, doncs, d’escatir, entre tanta unanimitat informativa, què ha passat amb veritats absolutes, pètries, com aquella que «el nostre sistema públic de salut és dels millors del món». És el que tracta d’exposar el nostre editor, Xavier Borràs, a l’article «Els vaccins i el fracàs del model microbiocèntric davant les malalties infeccioses», precisament per la catàstrofe absoluta d’aquest model preventiu i terapèutic microbiocèntric, amb les escandaloses taxes de mortalitat pel SARS-CoV-2 i el seu epifenomen, la Covid-19, dels residents de les llars de la tercera edat, un col·lectiu, perennement confinat, polimedicat i vaccinat.
  • Justament, de la brutalitat de l’espècie humana va el muntatge videogràfic que ha confegit Nan Orriols amb el títol «[VÍDEO] Pena de mort» en què blasma «la brutalitat ideològica, religiosa, feixista o comunista», que «converteix la nostra espècie en el ser més criminal de l’univers conegut».
  • I, des de la memòria, «Contra l’oblit», resisteix Eduard Garrell amb aquest article on fa història de l’Editorial Prima Luce, cofundada pel seu pare a mitjan anys cinquanta, en ple franquisme, per a intentar desvetllar els infants de la grisor d’aquell règim totalitari que, encara avui, en molts aspectes, perdura des del poder polític i econòmic.
  • En el nostre particular territori d’Arts i Lletres, el poeta Gabriel Salvans, dedica els versos de «Branca d’olivera» al pessebre de Sant Martí Xic, del 2020, perquè «Quan no és res com voldríem / hem d’alçar el to de veu / molt més enlaire».
  • Ben enlaire, també, s’enfilen els nous quatre microrelats de Jordi Remolins, que s’endinsa, en algun moment, en el canibalisme.
  • O, lluny en el temps, un viatge al Marroc gairebé fa quaranta anys de Nan Orriols que podem veure en el nou «[ÀLBUM DE FOTOS] Un viatge pel Marroc», per bé que més a la vora podem llegir les seves notes setmanal d’El Serpent, igual com fem cada mes amb les Curiositats lingüístiques d’Esther Pujadas, que ens aporta mots i expressions que s’aflaqueixen en el parlar quotidià, com tarannà, repapat, guipar o a bocons.
  • I, com sempre, a peu de territori, l’exbatlle de Calafell, Jordi Sánchez, ens conta a l’article «El torrent de la Corbatera [Cobertera, popularment] i el patrimoni històric de Calafell», en què a més de recórrer-lo per tot el terme n’apunta resolucions a emprendre per a conservar el patrimoni natural.
  • Al remat, per a pair tantes indigestions —i no totes estomacals— us oferim un dels [VÍDEOS] Que encara no hem vist, aquest cop amb un vals de Johan Strauss, que dansen ocells de tota classe i color. Un cant, encara, d’esperança no pas en la humanitat ecocida, sinó en Mare Natura que, tard d’hora, se n’alliberarà.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.