Nan Orriols

[Els articles que segueixen han estat publicats al Diari de Manlleu. El primer que trobareu a sota és el darrer que s’ha publicat.]


Tot acabat

[Publicat el 25-10-2017]

Després de totes les desgràcies inimaginables, els meus néts petits, les bestioles i jo caminem pel bosc. Mengem aglans de roure i alzina, castanyes i fages. El cert és que vivim feliços, amagats en els esqueis i les esplugues.

Ja fa dies que totes les empreses van marxar de Catalunya i els caixers automàtics ja no vomiten res. Es van emportar el gas, el corrent elèctric i l’aigua de l’aixeta, fins i tot els trens AVE i els vaixells del port. Diuen que també s’han emportat la Casa Batlló i La Pedrera, i que a la Rambla només hi queden lloros i canaris. El Barça, també intervingut, el presideix un coronel de la Guàrdia Civil i juga a La Romareda.

El Sr. Iceta ja només és del PSOE i el Sr. Albiol ja només és del PP i viu a Leganés. El Sr. Rivera està satisfet de l’aplicació de l’Article 155, i els Mossos d’Esquadra ara són conserges a tots els edificis del «Patrimonio Nacional».

És cert que caminant pel bosc trobem més quitxalla, pares i avis. Trobem més bestioles i no parem de riure i jugar. Avui hem fet una festa i no ens faltava de res, perquè, per molt que ens amanacin, per molt que s’ho emportin tot, no tenen res. Mai no tindran res, tot i que tenen un «Rey» i una «Constitución».

Avui, milions d’ulls hem mirat la lluna i els estels, la quitxalla els comptava; i així, cada dia, i no ens en cansarem mai.


Lleis, Constitució i servidors de la pàtria

[Publicat el 18-10-2017]

Ja de molt petits, la canalla vam aprendre una dita excel·lent que ja ens advertia de la realitat que ens tocaria viure, primer amb el Franquisme i més tard amb la Monarquia. La dita, que els més grans recordaran, deia així: «D’acord amb l’article 36, l’Estat, en cas de compromís, té atribucions per passar-se pels collons totes les lleis del país».

Aquesta és la legalitat que aplicaren per carregar-se l’Estatut i la que apliquen per carregar-se tots els acords que els ve de gust. En aquell temps, era la Dictadura del «Generalísimo» qui ho aplicava; en els moments actuals, ho apliquen els que gaudeixen de l’herència del Franquisme.

L’any 1934, l’Estat va enviar tropes de la Legió i de Regulars del Marroc comandades per Franco i Manuel Goded per reprimir els obrers asturians que s’havien organitzat i volien proclamar la República d’Obrers i Camperols. El resultat de la repressió va ser de més de 1.000 obrers i camperols morts, i també 335 soldats.

L’Estat imposant-se per la força d’acord amb l’article 36. És evident que l’Estat ha perfeccionat molt els sistemes repressius en benefici dels oligarques que el dirigeixen. Tinc una amiga que neteja habitacions en un hotel de Barcelona per 800 €/mes. L’esclava viu en un pis compartit amb esclaus; viu amb res i cada mes envia uns quants euros a uns pares que van ser reprimits per Putin a canonades fa quatre dies. L’Estat, sempre corrupte, treballa per als que poden comprar voluntats.

Alfonso Guerra ha dit que no pot entendre com, en la revolta catalana actual, els anarquistes i els burgesos estan en el mateix front. L’home, que deu somiar misteris irresolubles, s’hauria de preguntar per què ni ell ni Felipe González no van expropiar ni un pam a la duquessa d’Alba i van deixar que els latifundis andalusos es convertissin en immensos vedats de caça per als oligarques del poder. Recordin la «milana bonita» de Los santos inocentes de l’estimat Delibes.


Mediadors

[Publicat l’11-10-2017]

Mal va quan, per posar-se d’acord, s’han de buscar intermediaris. Ara bé, he sentit i llegit als mitjans de comunicació que el president Rajoy s’ha entrevistat amb els arquebisbes de Madrid i Barcelona perquè l’ajudin a fer entrar en raó el «terrible» president Puigdemont.

També he llegit que el vicepresident Junqueras s’ha entrevistat amb l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella. Molt malament. L’Església fa segles que és sempre un problema, mai una solució. En nom dels déus, fonamentalment els de les regions monoteistes, s’han comès els crims més terribles.

El cert és que si Rajoy visita bisbes i Junqueras també, és perquè són creients i van a missa. I també és cert que, tot i que estimo molt el meu país, defalleixo quan veig que els cardenals i arquebisbes se’ls valoren com a part d’una solucó. En tot cas, un rector de poble dels que estimen la gent.

Si diuen que Crist va fer fora a garrotades els mercaders del temple, perquè ho entengui el clero, el meu Crist es diu Puigdemont i tots els catalans. Algú em dirà que no tots volen la independència, d’acord. I per què aquests parlen sempre en castellà quan els entrevisten per televisió tot i saber parlar bé el català? Què venen? Per tant, mercaders.


Machado de Assis

[Publicat el 4-10-2017]

Machado de Assis era un escriptor del segle dinou. Era mulat i va fundar l’Academia Brasileira de Letras. En un magnífic llibre, L’alineista, descriu els estudis que fa un doctor en un manicomi.

Descriu un boig fill d’un sastre que explicava a les parets (perquè no mirava mai cap persona) tota la seva genealogia, que era aquesta: «Déu va engendrar l’ou, l’ou va engendrar l’espasa, l’espasa va engendrar David, David va engendrar la porpra, la porpra va engendrar el duc, el duc va engendrar el marquès, i el marquès va engendrar el comte, que soc jo.»

Penseu que molts polítics, presidents, alcaldes, etc. són fill de l’ou, i entendreu moltes coses.

Un altre boig tenia la mania de repartir ramats de vaques per a tothom: a un li donava tres-cents caps de bestiar; a un altre, sis-cents; a un altre, mil dos-cents, i no acabava mai.

Penseu també en els repartiments en períodes electorals i veureu polítics arreu.

La realitat és que tot són ficcions impossibles de realitzar, però el cert és que vivim d’emocions i sentiments. L’altre dia, un amic meu em va demanar quin personatge de ficció m’agradaria ser. Vaig pensar que està boig, que no s’assabenta de res. Ja fa molts anys que sóc en Pluto i encara no se n’ha adonat…


Odi

[Publicat el 27-9-2017]

Els atemptats de Cambrils i Barcelona són un episodi més de l’odi que neix dels dogmes i de les estúpides creences en déus inexistents, tant celestials com terrenals.

Al món animal es mata per menjar o, els mascles, lluitant per una femella. Al món dels animals racionals que som tots els homes es mata per defensar ficcions que mai no seran realitat.

Aquests dies, els sermons de molts sacerdots (Omella —arquebisbe de Barcelona i cardenal— i altres) han estat absolutament miserables; l’espectacle de Jordi González a Telecinco intentant dividir-nos entre bons i dolents, vomitiu.

Però això no té remei, perquè els sàpiens hem d’afrontar dues realitats que no volem veure i que són el que, avui, ja generen més terrorisme. La primera és el canvi climàtic i la segona, el creixement brutal de les desigualtats entre pobres i rics.

Si en aquesta reflexió recordem persones que encara intenten influir en l’opinió pública, com José Mª Aznar, Jaime Mayor Oreja, Antonio María Rouco Varela, Antonio Cañizares o tots els moviments feixistes i marxistes dogmàtics, entendrem que és impossible viure en una societat sense violència. Maduro és violència, com Erdogan, Putin i tants i tants d’altres. Tots els que defensen el seu poder negant la democràcia i amb violència són terroristes.

Aquests dies val la pena recordar que, no fa gaire, «España» tenia Fernández Díaz de ministre de l’Interior. Mai no demanaran perdó, perquè el terror es basa, també, en el dogma, i les creences en el dret de conquesta també ho són.


Susana Díaz, Aznar, Rivera, Rajoy, Sánchez, Arrimadas i molts més

[Publicat el 20-9-2017]

Un dogma és una doctrina sostinguda per una ideologia d’autoritat i que no permet rèplica; és a dir, és una creença individual o col·lectiva no subjecta a cap prova de veracitat el contingut de la qual pot ser religiós, filosòfic, social, etc.

He escrit i manifesto sempre que puc que molts dels problemes que tenim els sàpiens s’originen a causa dels maleïts dogmes. Les tiranies, les dictadures o les falses democràcies sempre se sustenten en els dogmes. Prediquen que l’ordre només pot existir en el compliment de la llei, però no accepten que les lleis es canviïn.

Moltes vegades, per defensar interessos de les classes privilegiades, parlen d’igualtat. Ells són els sacerdots que preserven el bé comú. En realitat, tot és una fal·làcia, perquè saben perfectament que la igualtat no existeix.

En aquests moments que vivim a Catalunya, els senyors Rajoy, Rivera, Iceta, etc. ens diuen que, federals o autonòmics, hem de ser tots iguals, i ens exigeixen que ho acceptem per compliment institucional. El que haurien d’entendre és que molts catalans no volem ser com Aznar, Sánchez o Díaz, i que ho volem manifestar democràticament.

Llavors, el president del Govern diu allò de «Ni quiero, ni puedo» i se’n va escapat cap a la llotja del Bernabéu.


TV3-3/24

[Publicat el 13-9-2017]

17 d’agost de 2017

Encara no són les 8 del matí. Prenc el primer cafè i miro les notícies del 3/24. Així m’assabento de totes les desgràcies que els humans produïm de nit i de dia. L’home del temps diu que avui farà un temps esplèndid: farà sol i calor arreu. Les temperatures passaran dels 30 ºC i poden arribar als 37.

I ara! Que ens hem tornat bojos? ¿Diu que el temps és esplèndid perquè fa sol i les temperatures arriben als 37 ºC? I quan plou, el temps no és esplèndid? I quan nevava, el temps no era esplèndid? ¿I serà esplèndid quan torrents i rieres siguin seques i el Ter i el Llobregat siguin cadàvers de la natura?

¿És esplèndid que més avall de la depuradora de Sant Joan de les Abadesses no es pugui veure en l’escassa aigua del riu ni truites ni barbs ni rat-bufs ni serps d’aigua ni…? Per què TV3 anuncia dies esplèndids? A qui volen enganyar? No valdria més que callessin?

Tot això s’acaba, però, a les cinc de la tarda, quan una furgoneta mata i atropella, a la Rambla de Barcelona, una munió de persones que gaudien d’un dia esplèndid.

I això mai més no tindrà remei.


Any 2050

[Publicat el 6-9-2017]

Existeix una preocupació al Govern de la Generalitat per l’augment del nombre de motoristes que moren a les nostres carreteres. Diuen que volen prendre mesures, diuen que faran campanyes, i es posen la fita d’aconseguir zero morts a les carreteres el 2050. 2050!!! El qui ha fet aquesta previsió és evident que és estúpid. Crec que no cal aclarir per què.

Moren canalla ofegada a les piscines i excursionistes a la muntanya. A les mitges maratons, maratons, curses d’ultrafons… moren corredors per esgotament, cops de calor i problemes cardíacs. Kilian Jornet i molts d’altres com els pilots de competició, ciclistes, homes voladors, etc. corren el risc de morir practicant la seva modalitat esportiva. Ho fan lliurement i s’ha d’assumir, i no cal legislar gaire per evitar-ho perquè és perdre el temps.

En realitat, polítics i buròcrates moltes vegades legislen perquè mai volen assumir responsabilitats (haurien de dimitir, i això no els agrada). Haurien d’entendre que moltes lleis, ordres i decrets que s’aproven ens fan perdre la llibertat, i que moltes vegades les fan per penalitzar una part de la població i acaben perjudicant l’altra. Una llei per regular problemàtiques a les ciutats l’acaben pagant tots els pobles de Catalunya. La llei que regula el trànsit de gossos la paguen també els gossos dels pastors i de les cases de pagès, que queden immediatament il·legalitzats. A vegades crec que tot està prohibit i, si ens ho mirem bé, és així.

Jo, personalment, encara avui no puc expressar amb claredat el que penso, perquè, per dir que els senyors Rajoy, Sánchez, Rivera, Iglesias, Iceta, etc. són «capos» d’un estat mafiós, haig de matisar que no és el mateix Rajoy que Iglesias, ni Domènech que Rivera, o Colau que Sáenz de Santamaría. Però per mi és el mateix des del moment que no reconeixen el meu dret a decidir com a ciutadà de la nació catalana. La diferència és que uns ho fan disfressats i els altres, conills. Uns fan por i els altres, mitja por; però tots, per mi, són uns mal xinats. (Demano a l’Esther Pujadas que expliqui aquestes expressions tan nostres i desconegudes a bona part de Catalunya.)

Acabo:

Com seran les pensions el 2050?
I el mar, haurà crescut molt? I les temperatures?
Quedarà res, de l’Antàrtida?
Monarquia o república? O res?
Continuarà, l’estat mafiós?
Ja haurem exterminat totes les bestioles?

Ben mirat, és molt probable que el 2050 ja no mori ningú, a la carretera. Un èxit, sí senyor. És probable que el que va fer la previsió no fos tan estúpid.


Filosofia 2017

[Publicat el 16-8-2017]

Estiu. Camino per la carena de la vall de Santigosa que travessa cap a Vallfogona. Fa molts anys que faig aquest camí. M’agrada.

A tres o quatre cops de roc del camí, una casa sobirana veu la vall i el món sencer. Hi viu una vídua que no conec i que ja ha de tenir molts anys. Quan hi passo, sempre miro la xemeneia; és el fum, el que em diu que tot continua com sempre.

Avui l’he vista immòbil com una estàtua, dreta amb un bastó mirant la vall, la seva vall. Com una estàtua? No. Avui era una àliga a punt d’enlairar-se i d’acomiadar-se com fan els polls quan deixen el niu. Estic segur que els fills que la van a veure i la cuiden van respectar la voluntat de la mare de quedar-se aquí quan va enviduar. On podria viure millor?

L’àvia s’emportarà el temps, els mots i un món sencer. S’emportarà la filosofia dels astres i el sentit comú, sense publicar, sense ISBN per al currículum, sense entrevistes a la ràdio i a la TV per repetir i repetir el que ja s’ha escrit un trilió de vegades. Ella, que ha parlat sempre amb els conills, els gossos i les oques i ha maleït la guilla, també ha vist el llamp i les tempestes com bramaven en el ressò de les muntanyes, i tot era del seu món, i si un llamp porta un tro, l’estiu porta la tardor.

Avui, quan l’he vista, he pensat que el temps corre tant com les paraules, i que mai res podrem abastar. També he pensat que la verdadera filosofia deu ser la que ensenya que s’han d’estimar les gallines perquè et regalin ous.


Dietari d’estiu

[Publicat el 9-8-2017]

Aquests dies tenim rècords de temperatures: 40 oC a Muntanyola, Osona, i 47 oC en pobles i ciutats  d’Extremadura i Andalusia. També s’ha desprès a l’Antàrtida un iceberg de tres trilions de tones tan gran com tota la província de Girona. L’any que ve tot es repetirà, però augmentat.

També desapareixen carpetes amb documents imprescindibles per jutjar els casos de corrupció del PP. Cal recordar que el Partit Popular, el més votat a Espanya i que diuen que és la garantia de la llei, la salut, l’estat de dret i l’ordre constitucional, també va destruir els disquets dels ordinadors del seu tresorer per evitar que les dades arribessin als jutjats. Ara el PP, que parla de democràcia cada dia i arreu del món, amenaça amb destruir les urnes que vol comprar la Generalitat per fer un referèndum d’autodeterminació. Tot ve de lluny.

Quan es van casar la princesa de Castella, Isabel, i el príncep Ferran d’Aragó, ja van exhibir una autorització papal falsa que era preceptiva. El bisbe Carrillo la va falsificar. Més tard, els prínceps, el mateix bisbe i homes de confiança d’Isabel i Ferran van enverinar el rei Enric, germà d’Isabel casat amb una filla del rei de Portugal. El rei Enric era homosexual i la seva filla era del primer ministre Beltrán de las Cuevas (per això l’anomenaven la Beltraneja). La Cort de Castella, conspirant sempre, també van enverinar l’altre germà d’Isabel, Alfonso, que va morir poc després de menjar-se una truita de riu.

És així com els prínceps es coronen reis i s’anomenen «Reyes Católicos». Morta Isabel de Castella, van prendre possessió del tron Felip «El Hermoso» i Joana «La Loca», filla de la reina Isabel. Felip, que va arribar de Flandes, no era ben vist per la Cort de Castella ni tampoc pel rei Ferran, vidu d’Isabel. També el van enverinar. I així fins ara.

A algú li estranya l’«Operación Cataluña»? Al centralisme de la cort castellana que viu a Madrid, representada els darrers anys per Soraya, Rubalcaba, Zapatero, Margallo, Aznar, etc., se’ls en fot la democràcia. Ells lluiten pel poder. Us en recordeu, del «Tamayazo» que va fer presidenta Esperanza Aguirre?

Si fem una llista dels morts, enverinats, comprats, venuts…, sempre per salvar «España», se’ns acabaria el paper. La pregunta és: què s’ha de salvar? En la lluita permanent pel poder central, la conspiració és l’única cosa que els distreu. Si una part llunyana de Madrid diu «prou!», llavors s’ajunten els conspiradors i, tots a l’una, l’esclafen.

Què voleu que hi fotin, vivint a Madrid? Per no tenir, no tenen ni riu. Això sí, tenen «España» encara que no la puguin veure ni entendre.


Hòsties

[Publicat el 2-8-2017]

El cardenal Robert Sarah ha enviat una carta a tots els bisbes amb indicacions clares per recordar-los que l’eucaristia només es pot celebrar amb hòsties fetes amb farina de blat i sense llevat. La carta, del 15 de juny, recorda que no es poden acceptar les hòsties sense gluten. Diu també que avui dia es poden comprar fins i tot en supermercats i per Internet. El cardenal demana que tant les hòsties com el vi tinguin certificat de garantia, i que tant el vi com les hòsties hagin estat elaborats per persones íntegres i competents.

El cert és que jo no sóc creient i tot això em costa d’entendre. Penso en molts països que no tenen blat, consumeixen quinoa o blat de moro. No puc entendre com la norma pot condemnar els celíacs a no rebre el sagrament de l’eucaristia.

Recordo que, quan vaig als enterraments catòlics, observo amb molt d’interès el moment de l’eucaristia i puc veure amb claredat absoluta com prenen la comunió persones que conec bé i que estan en pecat mortal permanent. Són persones que confonen el bé i el mal segons el seu interès. Veig que el seu món miserable els crida a exhibir-se prenent la comunió.

Una biografia no autoritzada de la vicepresidenta del Govern d’Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, explica que és atea i que es va casar pel civil al Brasil, però que quan va al Vaticà s’emporta un fotògraf perquè la retrati prenent la comunió (tot sigui per Espanya i el PP). El Vaticà no diu res.

No és cert, que Crist va fotre fora del temple a fuetades els mercaders? Qui són, ara, els mercaders? No s’ha dedicat l’Església a vendre trossets de cel a terminis?

Què diria Crist d’aquesta carta de gluten sí, gluten no? Més endavant, la carta diu que, transgènics, sí; diu exactament: «organismes genèticament modificats».

El cert és que la humanitat camina ja directament cap al seu final. Vivim, sort n’hi ha, de manera inconscient, i ja tothom comença a viure cada any com si fos l’últim. Sabem perfectament bé que ningú no creu en les pensions del 2040. L’Església també ha perdut els papers i no sap on para.

Avui a la vesprada resaré un parenostre. Per tots nosaltres? No, pels celíacs.


Catòlics i comunistes

[Publicat el 26-7-2017]

No trobareu cap catòlic ni cap comunista ingenu. Els ingenus encara avui poden aconseguir viure la vida sense sentir-se desgraciats. Catòlics i comunistes (i altres dogmàtics) ho justifiquen tot d’acord amb un bé superior.

En una casa de colònies de Vilanova de Sau, aquest estiu organitzaran el BioRitme, un festival amb acampada que començarà amb pallassos per a la canalla de dia i continuarà amb el «txumba-txumba» tota la nit, i així tres dies les 24 hores.

Tothom es justifica: els pallassos justifiquen el «txumba-txumba», l’alcalde diu que hi treballarà gent del poble, i la fundació que lloga la casa de colònies diu que els beneficis del lloguer serveixen perquè els nens pobres puguin anar de colònies a l’estiu. Raonen exactament igual que el neocapitalisme, que diu que s’ha de créixer un mínim del 3% anual per crear llocs de treball («Somos el país de Europa que más crece» —diuen els del PP).

En el fons, catòlics i comunistes prediquen buscant el benefici de la secta, i, entre un món pobre i un de miserable, sempre trien el de la misèria que vol justificar-ho tot, encara que això comporti destrucció de la natura o dels cervells que un dia van néixer per ésser lliures.

Malparits! Per què no us quedeu a casa fent macramé? Deixeu d’enganyar! Busqueu un benefici personal que no és cap altre que el de justificar el vostre fanatisme i bogeria.


Notícia

[Publicat el 19-7-2017]

Acaba de sortir la notícia que al Marroc han trobat restes de sàpiens de més de 300.000 anys. La informació, l’hem d’interpretar de dues maneres.

La primera és que no sabem res. Tot canvia ràpidament, i els que juren i perjuren les veritats absolutes són uns mentiders compulsius. Què diran, ara, a les universitats? Bé, faran una tesi i algú demanarà una subvenció per estudiar la «visualització de l’error».

L’altra interpretació és que ara també sabem que fa 100.000 anys més del que pensàvem que els sàpiens fem el ridícul. Algú pot pensar que el més fàcil és fer el que fa un servidor, que m’agrada trinxar-ho tot; però no és cert, perquè des del dia que vaig néixer ja em van trinxar a mi i a tots els que pensen així.

Algú creu que és fàcil sobreviure al món dels «principios inamovibles del movimiento»? O sia, ja de menut em van explicar que «el movimiento es inamovible» i encara dura, i passo dels setanta. Un món de pecats mortals, i de dimonis. Tampoc no ha canviat. Sí, sí, fixeu-vos en el Sr. Domènech i el Sr. Iceta, fan cara de dimoni, i el Sr. Albiol és Beelzebub. Com es pot sobreviure amb caretos com els dels senyors Hernando i Millo i la predicadora de la veritat Andrea Levy?

I fa més de 300.000 anys que estem igual. Això sí, ara tenim mòbil.


Memòria

[Publicat el 12-7-2017]

Tinc amics a qui els agrada recordar. Parlen del temps de la mili, la dictadura i el col·legi Sant Miquel. Sempre els dic que jo no recordo res. Per què recordar? Diuen i repeteixen que és impossible que no recordi la processó dels «papus» i les excursions pel Pirineu. «Papus»? Pirineu? També passen hores discutint si la lluna és grisa o blanca, per recordar altra vegada els temps de la dictadura i la monarquia.

Per què no parleu de culs i mamelles i cases de putes? —els pregunto. Però, què és més important de recordar, per a vosaltres —els dic—: el primer polvo o l’últim ajuntament franquista? La primera comunió o aquell enconyament amb aquella meravellosa bibliotecària del Vallès Oriental? No enteneu que l’única cosa important és no recordar? Que només hem viscut misèries de sàpiens? No enteneu que només ens hem realitzat per acabar fracassant i que els instints i els sentiments sempre ens han fet perdre el cap?

El cert és que no em diuen res i continuen discutint el color de la lluna. Uns diuen que blanca; d’altres, que grisa. Què hi farem!


Bartomeu

[Publicat el 5-7-2017]

El president del Barça, Josep M. Bartomeu, hauria de dimitir. De fet, sant Bartomeu apòstol va morir escorxat i decapitat. Penso que seria injust que l’actual president, que junt amb l’anterior president Sandro Rosell va intentar escorxar i decapitar tota la Junta del senyor Laporta, no dimitís.

L’espectacle que van oferir en aquella assemblea on es va decidir presentar una demanda contra la millor Junta del Barça i contra un dels millors presidents amb resultats esportius i econòmics excel·lents va ser més que deplorable. Laporta i els seus van defensar Unicef a la samarreta, i aquells sàtrapes de la nova Junta van córrer a vendre-la a Qatar.

El club actual no té ànima i Bartomeu sembla més un president del Rotary Club que l’home que lidera un club de futbol que vol i ha de continuar sent més que un club. Dues observacions; la primera: tots els socis del Barça que van votar en Sandro Rosell i en Josep M. Bartomeu sou uns orelluts. La segona: no s’ha de creure mai en els que venen el cel a terminis i que van de justos per la vida. Aquests, sempre roben.


Alcaldes

[Publicat el 28-6-2017]

L’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, primera dona a assolir l’alcaldia de París, és filla d’un electricista i d’una modista de San Fernando. La família es va traslladar a França l’any 1961. Sadiq Khan, fill d’un conductor d’autobusos pakistanès, és el primer alcalde musulmà de Londres. Als EUA van escollir Barack Obama primer president negre del país. Cap català no pot presidir «el Estado español». Cap català no serà mai «presidente del Gobierno de España».

Joan Prim i Prats, nascut a Reus, militar i polític lliberal del segle XIX, va arribar a presidir el Consell de Ministres d’Espanya. Prim va ésser un home d’estat, i va intentar modernitzar Espanya. Va fracassar. Finalment el van assassinar. L’autoria de l’assassinat encara avui no s’ha desvetllat perquè no interessa.

L’altre dia, un amic meu m’explicava que a Vic no s’hi pot viure, que tot són «moros», negres i pakistanesos. És terrible, —deia, costa de veure vigatans pels carrers! Em vaig emprenyar i vaig dir-li que no tornaria mai més a Vic fins que l’alcalde fos xinès. Els xinesos són molt treballadors i estalviadors, i segur que l’Ajuntament funcionaria molt bé.

També crec que a Manlleu una alcaldessa berber seria excel·lent, i al meu poble, Vilanova de Sau, m’agradaria un pakistanès sikh. Estic segur que lluitaria per la independència del poble i fotria coces al cul a tot el desastre que representen els membres de la Diputació de Barcelona amb el seu espai natural. Natural? Ciment natural? Asfalt natural?

Cicle de música i poesia, Tast de formatge, Òpera al parc, Música, poesia i perfum, etc. Sí, tot natural. La paraula imbècils queda curta. En el fons, és corrupció. L’alcalde sikh estic segur que no es deixaria enganyar.

Però tot això és impossible. Tots els alcaldes cobren i mataran si veuen en perill la merda de tamboret on viuen miserablement apoltronats. Tenim el mal d’Espanya? Adéu.


La vaca Margarita

[Publicat el 21-6-2017]

Tenim tan mala consciència del maltractament a què tenim sotmeses totes les bestioles, que fins i tot som capaços de lluitar perquè l’Administració —en aquest cas, el Departament d’Agricultura— indulti una vaca que pastura tranquil·lament i no sap que no té els papers reglamentaris per fer-ho. Perquè ens entenguem, s’han recollit milers de signatures per salvar-la (és com si la vaca conduís sense carnet).

El problema és que volen sacrificar la vaca (per què no diuen matar?). A quin déu la volen sacrificar? Bé, deixem-ho aquí. És evident que el Departament no vol córrer cap risc; o sia, que no vol cap responsabilitat. Mata la vaca i s’ha acabat el problema.

L’altre dia va morir una criatura en un castell inflable que s’havia col·locat al pati d’un restaurant per al gaudi de la quitxalla. L’alcalde de la població va manifestar que el restaurant no tenia permís. Per al buròcrata de l’alcalde el problema principal no era la mort de la criatura, el problema era salvar-se ell. Vaig sentir repugnància.

Els Mossos van concloure que el castell estava mal lligat i que la responsabilitat era de l’empresa que es guanyava la vida llogant el castell. Per què no sacrificaven el castell? Per què no es recullen signatures per salvar l’empresa, el castell, el restaurant i també per comprar milers de flors i llàgrimes per a la criatura morta i la seva família?

El problema rau en els buròcrates —ara ja també polítics— que volen cobrar cada mes i no volen cap responsabilitat de res. I així ens llueix el pèl.


Madrid-Barça

[Publicat el 14-6-2017]

El Barça guanya el Madrid i continua lluitant per la lliga. Per al coneixement de tothom que tingui curiositat per saber-ho, vaig copiar una llista dels assistents més coneguts  a la Llotja («Palco») del Bernabéu:

Florentino Pérez, Josep M. Bartomeu, José Mª Aznar, Ana Botella, Fernando Fernández Tapia («empresario naviero»), Carlos Espinosa de los Monteros («comisionado de la Marca España»), Guillermo de la Dehesa (ex-secretari d’Estat d’Economia amb el PSOE i actualment presideix el Patronat del Museu Reina Sofia), Luís María Ansón (director de l’ABC), el seu germà Rafael Ansón (periodista), Casimiro García Abadillo (exdirector del diari El Mundo i ara director d’El Independiente), Pilar Gómez (de La Razón), José Antonio Vera (president de l’Agencia EFE), Miguel Ángel Noceda (corresponsal econòmic d’El País), els exministres José Mª Michavila, Isabel Tocino, Pilar del Castillo i Beatriz Corredor, i el «secretario de Estado para el deporte» José Ramon Lete.

També el president de la constructora Sacyr, Manuel Manrique, el delegat de l’asseguradora Société Générale a Espanya, Donato González, i Jaime Pérez Renovales, secretari general i del Consell de Banco Santander i ex sub-secretari d’Estat del Govern de Rajoy; els esportistes Carlos Sainz i Luis Figo, l’humorista José Mota i el cantant José Mercé.

I mirant bé el llistat, encara hi vaig veure Borja Prado, president d’Endesa, José Manuel Martínez, expresident de l’asseguradora Mapfre, Antonio Catalán, president d’AC Hoteles, i Fernando Ruiz, que dirigeix l’auditora Deloitte a Espanya.

Se m’acaba el paper. Les conclusions són vostres.


Ciudadanos

[Publicat el 7-6-207]

M’emprenya molt escriure d’aquest partit polític però és imprescindible. Ciudadanos va néixer a Catalunya exclusivament per ajudar l’Estat a imposar el castellà com a llengua única a Catalunya.

Parlen de bilingüisme —o fins i tot de trilingüisme— i ells saben perfectament que el bilingüisme sempre acaba devorant la llengua més dèbil. No demanen el català a la justícia ni el bilingüisme al Congreso de los Diputados ni al Senado. Diuen que no és necessari perquè és un absurd, atès que tothom coneix el castellà. A Catalunya pretenen exactament el mateix: que el català no sigui necessari perquè amb el castellà ja és suficient.

Ideològicament saben que la llengua és un signe d’identitat nacional que cal exterminar. Fonamenten aquest genocidi lingüístic perquè no reconeixen Catalunya com a nació. En el fons, actuen com el Partit Popular però tenen molta més mala bava.

El Sr. Rivera, la Sra. Arrimadas, etc. utilitzen els seus regidors als ajuntaments catalans per imposar el bilingüisme pèrfidament. Lleida, amb un alcalde del PSC-PSOE submís, n’és un exemple clar. Les actituds del Sr. Rivera em recorden molt la Santa Inquisició i em fan molt fàstic. Com deia el filòsof romanès Emil Cioran, m’agradaria menjar-me’ls per poder-los vomitar.


Immortals

[Publicat 31-5-2017]

Diuen que els humans podrem viure entre 250 i 1.000 anys. Un estol de «pensadors» converteixen ja en dogma aquesta possibilitat. Diuen que fins i tot tindrem extensions del nostre cervell en suports biològics. Això és el que defensen les grans empreses com Google o Microsoft. L’home del futur, diuen, es fusionarà amb les màquines i ja s’inverteixen milions de dòlars per aconseguir les patents que aturin l’envelliment i aconsegueixin la intel·ligència artificial.

Bé, podria continuar parlant de genètica, robòtica o nanotecnologia, però el que vull explicar no és el que es pot aconseguir, sinó les conseqüències que se’n poden derivar. En realitat, la espècie humana ja té al seu abast molts coneixements com la clonació, l’extermini per vacunes, l’autodestrucció total, etc. Un sol submarí nuclear amb míssils atòmics pot anihilar totes les capitals de l’hemisferi nord o sud. El submarí nuclear és l’arma més mortífera que existeix.

Diuen aquests nous profetes de la immortalitat que haurem de reconèixer els robots intel·ligents com uns éssers equivalents a nosaltres. Tot això costa molt d’entendre, o no; qui sap?

Uns altres encara volen vendre trossets de cel pagats a terminis. I d’altres venen la igualtat de tots i la justícia universal. Ara en venen uns que diuen que podrem anar a fer el vermut amb un ordinador amb potes. D’acord. Si els robots fan de professors universitaris i de tenors i figurants al Liceu, podria passar que els pressupostos de la Generalitat no tinguessin dèficit i també que s’acabés el vergonyós acte d’entrega de les Creus de Sant Jordi.

Algú va dir un dia que el fet que la vida no tingui cap sentit és una raó per viure. L’única, en realitat. Ara bé, 1.000 anys… i els gossos?


L’èxit de Barcelona

[Publicat el 24-5-2017]

Barcelona rep turistes a milions. Diuen les notícies que mig món fa cues llarguíssimes per visitar la Sagrada Família, la Casa Batlló, el Museu Picasso, etc.

També diuen que en un any l’aeroport del Prat ha crescut un 7 % en nombre de viatgers. «1.000 operacions cada dia!», diuen emocionats.

I és que la ciutat és una verdadera meravella, tot i que anar a Barcelona també vol dir pagar per tot: l’autopista, l’aparcament, la taxa turística…, però la gent paga feliç. Els apartaments turístics són arreu i hi ha el doble d’hotels que a Madrid. Els fons d’inversió compren edificis i el preu del lloguer dels pisos augmenta tant que Barcelona expulsa els barcelonins de tota la vida a viure a l’àrea metropolitana.

La gastronomia és de luxe i les joieries del passeig de Gràcia venen or i diamants nit i dia. Diuen que ho compren els creueristes, que ja no es poden ni comptar de tants i tants que n’arriben.

És tal, l’èxit, que ja diuen que el segon aeroport de Barcelona serà el de Girona. ¿Suplicarem un dia, tots els catalans, perquè puguem ser barcelonins? ¿Canviarem el nom de Catalunya pel de Barcelona?

Tot és molt estrany, perquè els caps de setmana i els ponts de tres o quatre dies els barcelonins marxen escapats de Barcelona i col·lapsen totes les carreteres, i ataquen sense pietat tots els poblets i boscos de Catalunya gairebé com una plaga bíblica.

¿I si fos cert allò que diuen alguns astrofísics catalans, que els extraterrestres tenen por de no entendre la pregunta del referèndum?


Valors

[Publicat el 17-5-2017]

Discutia amb un amic que estimo sobre el desastre que representen les doctrines, ja siguin celestials o terrenals. Li explicava que sense doctrines dogmàtiques (poc o molt totes ho són), viuríem més tranquils.

Em va comentar que moltes doctrines, com el marxisme, el cristianisme, el socialisme, el budisme, etc. han aportat valors importantíssims a la convivència. No és cert. Vam conversar inútilment sobre Càritas i l’Opus Dei, Marx i Engels o Stalin i Mao.

¿O és que els valors del cristianisme han evitat l’existència de Fernández Díaz, membre de l’Opus, o de José Mª Aznar, que va donar suport a la guerra contra l’Iraq? Aquesta mena de persones fan la guerra, roben i enganyen per defensar els seus, de valors, que sempre converteixen en interessos «lícits» per defensar la seva doctrina.

Totes les religions són sectes, i és per culpa dels valors que defensen que l’home no té esperança. La notícia seria que un papa, l’IBEX 35, els imams, Pablo Iglesias, etc. tanquessin la barraca i se’n tornessin cap a casa a cuidar gallines i cultivar l’hort.

Malauradament, això no serà així i defensaran els seus valors fins i tot quan ja no quedin ni gallines ni hort per conrear.


El nostre temps

[Publicat el 10-5-2017]

Admiro les persones que tenen temps per fer les coses que els ve de gust. Observo que no corren mai, i allarguen o escurcen el temps d’acord amb les seves necessitats. Normalment, són persones que saben dir que no.

Un dia, un amic meu em va definir què volia dir estar jubilat. Ell ho concretava amb aquestes paraules: «No fer res que no et vingui de gust». ¿No seria important assolir també aquest objectiu fins i tot abans de jubilar-nos?

¿No és un error creure que la mort és una cosa que encara ha de venir si la tenim a tocar? Joves i vells tenim el mateix temps; per tant, hem de valorar el que ens queda com un tresor.

Avui he fet una llista de coses que podria fer per tenir més temps: deixar d’escoltar alguns programes de ràdio i TV (tertúlies, notícies, etc.). Catalunya Música és una alternativa per als matins, però a la tarda és com una gàbia de lloros que no paren de xerrar.

El verdader secret per tenir més temps és aprendre a dir que no i que no. Ben mirat, tot pertany als altres, excepte el temps, que és un bé exclusivament nostre. Per això, tot i que els incompetents buròcrates que manen ho roben tot, no podem permetre que ens robin el temps.


Fidelitat

[Publicat el 3-5-2’17]

Un estudi de la Universitat de Califòrnia sobre pràctiques homosexuals determina que molts animals són bisexuals i homosexuals per raons socials i per compensar un problema de desequilibri entre mascles i femelles.

Ara bé, i els animals monògams que s’aparellen de per vida? No arriben al 5 % de les espècies, però per a gaudi de la cúria romana i el bisbe de Vic, tenen comportaments de fidelitat que entendreixen fins i tot els més partidaris de l’amor lliure.

Els pingüins, fidelitat per sempre. Els albatros, grans ocells marins, viuen l’un per l’altre (que bonic!). També els llops grisos. Ah!, i les òlibes, deu ser per això que viuen en els campanars de les esglésies. Les llúdrigues gegants cacen, mengen i juguen sempre juntes, i fins i tot dormen juntes agafades de la mà. Els cignes dels llacs sempre naveguen amb la senyera de l’amor perpetu. També aus com el guacamai blau; o els gibons, encara que aquests, en un acte de planificació familiar perfecta, només tenen quatre fills al llarg de la vida.

Ara bé, els ànecs collverd i les grues de cua blanca, quan mor la parella deixen d’alimentar-se o moren de tristesa. Els voltors negres, si descobreixen una infidelitat de les seves parelles, ataquen l’infidel i l’apallissen. Bé, molts més: el ratolí de bosc, el peix àngel francès, etc.

Per acabar i per emocionar-nos fins a l’infinit de tanta fidelitat, sapigueu que el cavallet de mar, quan un mor, l’altre es queda al seu costat fins que també mor per falta d’aliments.

Avui ja és primavera i l’amor serà per sempre o no, homosexual o bisexual. El que és cert és que les hormones invisibles volen arreu, i per molt que prediquin els més ceballuts, totes les bestioles faran el seu camí.


Llebres

[Publicat el 26-4-2017]

Abans creia que, un cop assumit que les coses no poden canviar ─perquè la nostra espècie està tan malalta que l’esperança d’un petit canvi és impossible─, deixaria d’irritar-me. Estava equivocat.

Malgrat que procuro escoltar música clàssica a la ràdio del cotxe i també a casa per distreure’m, tot i que de música no hi entenc res, no puc evitar assabentar-me de les coses que m’irriten i que creia que ja tenia superades.

Encara m’irriten, i no puc evitar-ho, tot el que està relacionat amb les sectes. M’irrita veure a la TV el Sr. Joan Boada d’Iniciativa. M’irrita veure bisbes i cardenals, els membres de l’Opus Dei i la maçoneria. M’irriten Bertín Osborne i Florentino Pérez.

En realitat, crec que m’irriten l’estat de dret i la justícia. M’irriten molt Pablo Iglesias i Xavier Domènech, perquè diuen que ells poden, podem, podemos; podemos què? No és cert. Menteixen. Només cal llegir la història. Des que l’home va crear déus ─siguin cristians o de Podemos─, va de mal en pitjor.

Avui he vist l’Aznar i en Fernández Díaz uns segons a la TV. També he vist criatures que es morien pels efectes de les bombes químiques llançades per l’aviació del seu propi país. M’han caigut les llàgrimes de ràbia i d’impotència.

Sort que a les Guilleries han tornat quatre orenetes i la puput encara vola, i les basses de senglars serveixen de balneari. Avui, a punta de dia, moment musical impossible de descriure, els ocells cantaven l’amor de dos mascles que festejaven una llebre. Per uns moments m’ha amolsat la tendresa del bosc, però… en queda tan poc!!!

Aquí a l’espai natural de la Diputació de Barcelona treballen perquè aviat no quedi res. A la Plana, ja tot són insecticides i herbicides. Per tant, la vida s’ha acabat. Això també m’irrita. I a vosaltres?


Lobbies

[Publicat el 19-4-2017]

L’oposició del Congrés dels Diputats ha demanat un registre dels lobbies que van a veure els grups parlamentaris. Ens continuen enganyant, tractant-nos de rucs, ases i orelluts.

Si volen fer un registre de lobbies, el que han de fer és difondre els propietaris, convidats i saludats de la llotja del Bernabéu de Florentino Pérez i publicar el nom dels que hi assisteixen cada dia de partit.

La llotja del Bernabéu és molt més gran que el Congrés dels Diputats. Els grans negocis i corrupteles passen gairebé sempre pel Bernabéu. El veritable rei d’Espanya és Florentino I, El Intocable, que cobra per tot. Us en recordeu, del dipòsit de gas de les costes de Castelló i Tarragona? (ja no en parla ningú), de les autopistes radials, etc.

Podeu estar segurs que a l’assemblea de Podemos de Vista Alegre va guanyar Iglesias per decisió de la llotja del Bernabéu. Errejón no convé; interessa algú que aixequi el puny i espanti el personal. Tot es decideix al Bernabéu.

L’Espanya que ens diuen que hem d’estimar és aquesta? Les presons, plenes de lladres de bicicletes, i l’autoritat, per descomptat, al Bernabéu.


Sentències judicials

[Publicat el 12-4-2017]

Ens parlen de les sentències polítiques, de parlamentaris inhabilitats pel «procés» o «el desafío catalán». Diuen que «la justicia es igual para todos». Això diu, un dia sí l’altre també, el ministre de Justícia del Gobierno de España, Rafael Catalá.

L’empresari Manuel Torreblanca, condemnat a dos anys de presó per set delictes fiscals, va evitar entrar a la garjola gràcies a un pacte amb la Fiscalia. El ministro Catalá va anar a Baqueira-Beret amb la família per assistir a una festa que organitzava l’empresari condemnat. L’estada i les despeses de la família del ministro de Justicia les va pagar Torreblanca. Preguntat el ministre sobre aquest fet, va respondre que «simplemente fue un viaje particular». Ni la UDEF ni la UCO ni cap fiscal no diuen res.

El 4 de setembre passat, un professor de la Universitat Autònoma de Barcelona va dirigir-se en català a un policia del control de passaports de l’aeroport de Barcelona. El policia el va acusar de falta de respecte i de poca estima a Espanya. Sis mesos més tard, el professor va rebre una notificació que l’advertia que s’iniciava un procés «por dificultar la labor policial». El procediment podria acabar amb una multa de 601 €.

És evident que, tot això, de divertit no en té res. El Sr. Rajoy presideix el govern d’un estat que, amb la connivència del Sr. Rivera i la Sra. Arrimadas, el Tribunal Constitucional i d’altres, a més de l’aparell del PSOE i del PSC del Sr. Iceta, vol continuar gaudint de privilegis i del dret d’abusar d’una societat indefensa.

La corrupció és general a tot l’Estat. El problema que tenen és que, si s’acaba aquest règim, no tenen on caure morts. No han treballat mai, no en saben; només coneixen la nòmina pública i parar la mà. És per això que han convertit la Constitució en les taules de la llei de Moisès.


Dia

[Publicat el 5-4-2017]

La Unesco va declarar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia. Diuen «La poesia és una finestra a la diversitat excepcional de la humanitat». El dia 23 de març és el Dia Mundial de la Meteorologia. Encara sort que la força de la gravetat i les matemàtiques fan rodar el món sense permís dels sàpiens! La Unesco no és res més que una institució de buròcrates que no serveix per a res.

I el Dia Mundial de la Processionària del Pi?

¿No va inventar-se l’Església de Roma, per distreure el personal, la celebració d’un sant o santa per a cada dia de l’any que en diuen santoral? No en teníem prou amb els sants Joan, Ramon, Rita o Bàrbara que els de la Unesco descobreixen la poesia. Que sant Jordi no servia per a tot?

En alguns llocs, l’1 de desembre és el Dia dels Bombers Voluntaris. El 8 de març és el Dia Internacional de les Dones. Que no servia sant Valentí per als enamorats? Dia del Pare, de la Mare, dels Innocents, etc. L’Església romana i la Unesco, competint per fer el ridícul i per continuar cretinitzant el personal.

Els morts pels bombardejos no tenen dia; el cert és que no tenen ni hora, com les criatures violades. Tampoc existeix el Dia dels Herbicides, dels Pesticides, etc. Tenim, això sí, el Dia Mundial de la Justícia Social, i fins i tot un dia internacional dedicat als rucs.

Avui em sento més poeta que mai perquè no sé ni quin dia és. Només sé que a la poesia, com als rucs, l’amor i els innocents, no els cal tenir cap dia. No pararem mai de fer el ridícul? És evident que no. Aquesta és la nostra poesia.


Agraït

[Publicat el 29-3-2017]

El cert és que dona gust viure en aquest país. Veig la felicitat arreu, i persones orgulloses de viure protegides per «el imperio de la ley». Tothom sap que, gràcies a l’«estado de derecho», la justícia és igual per a tothom.

Enviaré una carta d’agraïment a tots els que es preocupen tant per mi i per «todos los catalanes». Però, on l’envio? A la Moncloa? També la podria enviar a la Zarzuela. Segur que ho agrairien molt.

Ara bé, si l’enviés al Congrés dels Diputats l’agraïment seria col·lectiu, i tothom content!

Ben mirat, tampoc crec que valgui la pena capficar-m’hi tant. Ho tinc decidit: enviaré una carta al Sr. Iceta, al Parlament de Catalunya, i una altra al Sr. Domènech, a Madrid. Crec que ells ja ho entendran…


TV3

[Publicat el 22-3-2017]

És evident que, cada dia més, tot el territori de Catalunya està al servei dels habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona. Les comunicacions actuals per carretera hi ajuden molt.

Els habitants dels pobles petits van començar a veure el turisme que venia de les grans ciutats com una esperança per a la seva economia. Ara bé, el preu que cal pagar no tothom el vol assumir.

TV3 anuncia pluges cap al Ripollès i la Cerdanya en temps de bolets i els savis diuen que, en 21 dies, si no venta, hi sortiran bolets a cabassos: milers de persones es desplacen i envaeixen els boscos d’aquestes comarques. TV3 diu que l’estany d’Espolla —sobreeixidor de l’estany de Banyoles— està ple i que els Triops o tortuguetes estan a punt de néixer: milers de persones cap al petit estany. D’exemples com aquests, n’hi ha a centenars.

El fet és que, els que som de poble, per anar a la meravellosa ciutat de la Sra. Colau hem de pagar l’autopista, el pàrquing, els lavabos a l’estació de Sants, la zona blava, els museus, la Sagrada Família i l’ou com balla.

Per visitar els boscos no paga ningú, ni per pujar al Puigmal o a la Pica d’Estats. Per transitar per les pistes dels parcs o espais naturals de les diputacions o la Generalitat, tampoc. TV3 promociona Catalunya per a tothom. MENTIDA. El desastre ecològic que paguen animals i plantes per aquesta política és terrible.

El fet —i s’ha d’entendre— és que, si la massificació ha destruït —sí, destruït— Barcelona, exportar aquest model a Catalunya també és un verdader desastre.

TV3, valdria la pena que no ajudéssiu a globalitzar els desastres i que penséssiu que els boscos també tenen dret a l’existència.


Robots

[Publicat el 15-3-2017]

El Parlament Europeu ha aprovat una resolució ─amb 396 vots a favor, 123 en contra i 85 abstencions─ on s’intenta preveure els conflictes que podem tenir els humans amb els robots i la intel·ligència artificial.

Aquesta resolució vol regular els aspectes ètics de la robòtica i s’interessa per les relacions entre els robots i els humans. Diu que els humans ens podrem negar a ésser cuidats per robots (en hospitals, residències, etc.). Vetlla per preveure què pot passar quan un alcohòlic o un trastornat doni ordres a un robot. Preveu que els robots paguin seguretat social i tinguin una assegurança de responsabilitat civil.

Així mateix, explica que ha d’estar prohibit que els robots s’enamorin, i que tots han d’incloure, ben visible, un «botó de la mort» que els humans podran prémer per desconnectar-los en cas que es rebel·lin. Diu que els robots més sofisticats han de tenir un codi de conducta on constaran els seus drets i les seves obligacions.

Als redactors de la resolució també els preocupa el risc que comportarien els robots manipulats. Parlen d’igualtat d’accés a la robòtica i al mateix temps diuen que cal restringir aquest accés pel perill que algú creés una criatura híbrida, un cíborg, amb el qual els éssers humans quedaríem oblidats o estaríem obligats a millorar els nostres coneixements o desapareixeríem.

Bé, això és el que avui ja tenim aquí. Els drons bombardegen Síria, l’Iraq… controlats des dels EUA. Està previst que els soldats siguin robots. Avui, preparar i mantenir un exèrcit té uns costos impossibles. Un robot soldat no costarà més de 9.000 dòlars.

Els robots ja fan cotxes i, des d’ara, donaran menjar a les granges i podran fer de mestres a l’escola i a la universitat. Tindran tanta informació que podran respondre amb una eficàcia molt superior a la de qualsevol educador actual.

Bé, aquest és el «meravellós món que ja tenim aquí». Atenció!!! L’ordinador és un robot; el mòbil, també; el cotxe, aviat no l’haurem de conduir; el metro ja no té conductor, i els avions ja podrien volar sense pilot.

I els polítics? Què seria millor…

…en Fernández Díaz o un robot?
…l’Iceta o un robot?
…en Puigdemont o un robot?
…en Rajoy o un robot?
…la Susana Díaz o un robot?
…en Rufián o un robot?
…el rei o un robot?
…els jutges o uns robots?
…els alcaldes o uns robots?

Prou.


Política (III)

[Publicat el 8-3-2017]

La notícia, del 3 de desembre de 2016, diu: «El districte barceloní de Nou Barris estrena una gran àrea d’esbarjo per a gossos de 700 metres quadrats». La puc llegir a Vilaweb, El Punt Avui, El País, a l’Ara, al Racó Català…

A www.noubarris.net/web40 diu: «La Prosperitat (és el nom d’un barri) estrena la nova àrea d’esbarjo per a gossos». S’hi han instal·lat diversos elements de joc especials per a aquests animals i una font adaptada. Atenció!!! Diu: «L’àrea es netejarà cada dia traient la femta, etc., etc.». L’anunci té un eslògan: Guau, quin espai. No puc continuar llegint perquè em demanen que m’inscrigui, que m’identifiqui, etc. Paro. Res a dir, ho diuen tot ells. L’Ajuntament diu que treballen perquè cada districte disposi d’un espai d’aquestes dimensions (700 m2).

Més. Més notícies. Vilaweb: «Els 385 càrrecs electes de la CUP aniran als ajuntaments el 6-D “com qualsevol dia laborable”».

Més. El País: «En un mundo globalizado, la independencia es imposible».

Diari Ara: Entrevista a Rafael Marín, doctor en lingüística per la UAB, investigador titular del Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) a la Universitat de Lilla i, des de l’octubre passat, nou director de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. De l’entrevista, el periodista ressalta la frase següent: «Ens comunicarem amb els robots amb llenguatge natural».

Tinc por. Millor dit, tinc pànic. Àrees d’esbarjo de 700 m2 per als gossos, els de la CUP que volen treballar, els que diuen que «En un mundo globalizado, la independencia es imposible» i ara, per acabar, el savi més savi nomenat savi del tot diu que parlarem amb els robots amb llenguatge natural.

Ho tinc clar: l’àrea metropolitana de Barcelona finalment ocuparà tot Catalunya i podrem sobreviure perquè tots podrem portar el gos a l’àrea de 700 m2. Però… en quin llenguatge li parlarem, al gos? Natural? Sobrenatural?

Estic preocupat perquè, molts dies, als polítics de Barcelona no els entenc. Tot és transversal. Ells són elles; elles, ells; tots som ells i elles. Serà per això que els robots ho entendran tot? I si ja fóssim tots robots?


Política (I)

[Publicat l’1-3-2017]

Al congrés de Podemos ha guanyat el tàndem Pablo Iglesias-Irene Montero, la seva cap de gabinet. Des de fa un any són parella i, tot i que viuen en pisos separats, la relació és coneguda.

L’exparella de Pablo Iglesias, Tania Sánchez, també diputada, ha donat suport a Íñigo Errejón, el qual tenia una relació amb la regidora de l’Ajuntament de Madrid Rita Maestre. L’Íñigo, abans de reconciliar-se amb la Rita, va tenir una relació amb la periodista de La Sexta Glòria Mena, filla d’Amposta i, atenció, ex d’Alberto Garzón d’Izquierda Unida.

Meritxell Batet, del PSC-PSOE, té dues nenes bessones. El pare i exmarit és José María Lassalle del PP (sector aznarista).

I Andrea Levy? I la Sra. Arrimadas? I…? Crec que si escric… Ah!!! Al Sr. Monedero, de Podemos, no se li coneix parella però diu que el rey Felipe va a motor i a vela, i ho diu públicament.

Jutges, fiscals, consellers, ministros i presidentes, banquers, IBEX 35. I La Camarga? La Sra. Sánchez-Camacho fent d’espia, florero inclòs.

Una dita catalana diu que «quan a baix piquen, a dalt no hi ha ningú». I així anem. Sempre ha estat així. Un consell: voteu sempre després de llegir el conte d’En Patufet. El d’El Capitán Trueno, no.


Futur

[Publicat el 22-2-2017]

A Rússia, el president Putin vol despenalitzar la violència domèstica. Diuen que pegar els fills, la dona o els avis un cop a l’any no comporta delicte. El president dels EUA, Donald Trump, vol tornar a autoritzar la tortura que el president Obama havia prohibit. Els tribunals i els polítics, cada vegada més seran el mateix.

Acabarem, o ja hem acabat, metrallant els immigrants que volen entrar en països on creuen que poden trobar un xic d’esperança. El més trist és que els immigrants establerts ja fa temps en aquests llocs aproven aquestes mesures. Això som nosaltres.

Diuen que perquè la nostra espècie sobrevisqui, sobra la meitat de la població mundial. Per tant, cap país ajudarà els més dèbils. Els més savis diuen que l’home viurà 200 anys. Aquesta és la nostra contradicció: un home, 200 anys; un milió no arribaran als 10. Això és el que ens espera.


Factura

[Publicat el 15-2-2017]

No és veritat que els estats o nacions distribueixin bé la riquesa. Mai en tindran prou. Només cal veure la quantitat d’observatoris, direccions generals, institucions, etc. que no serveixen per a res.

No és veritat que l’accés a la sanitat pugui ésser universal. No és veritat que la qualitat de l’ensenyament depengui de la inversió. No és veritat això que diuen constantment els nostres polítics que cal acabar amb l’austeritat. L’austeritat és un valor, no un problema. No és veritat que les administracions hagin de solucionar els problemes de tothom.

Sí que seria veritat que les administracions no haurien de posar obstacles perquè la gent pugui treballar. I tot són obstacles. Les lleis, decrets, reglaments, etc. es fan perquè l’administració no hagi d’assumir cap responsabilitat.

El pensament actual d’alguns filòsofs és que, si les institucions solucionen els problemes de la gent, les persones deixen de lluitar per solucionar-se els seus problemes.

Ni Europa ni cap estat del món podrà resoldre els problemes amb el bonisme catòlic i cristià que aplica la socialdemocràcia. Molts polítics no entenen com es genera la riquesa. Parleu d’igualtat? Doncs, tots autònoms, com els fusters, llauners i pagesos. La primera desigualtat és la diferència dels que treballen a la funció pública amb tots els altres. Tothom vol entrar a la funció pública. Ningú no vol treballar d’autònom.

Gastem més del que produïm, i acabarem deixant la factura als nostres fills i néts. L’obligació de tothom és treballar i servir la societat, no viure de la societat.


Dignitat

[Publicat el 8-2-2017]

Els pagesos fan una tractorada cap a BCN demanant respecte pel seu treball. Demanen dignitat.

A Catalunya, el món actual és urbà. Ningú no respecta els pagesos. Les administracions es preocupen de la massa urbana. El pagès no compta per a res. Els pagesos ja mengen. Sobreviuen en l’anonimat més absolut.

Un pagès, un vot. Un aturat, un vot. Un capellà, un vot. Un diputat, un vot. Un alcalde, un vot. Un metge, un vot. Un periodista, un vot. Les vaques, cap vot. Les alzines, cap vot. Un peix, cap vot. Els ocells, cap vot.

Parleu de dignitat? Pobres pagesos, no us entendran mai. Per què reclameu dignitat si sou els únics que en teniu?


Univers

[Publicat l’1-1-2017]

La galàxia d’Andròmeda és més gran que la nostra Via Làctia. El diàmetre mitjà de la nostra galàxia és d’uns 100.000 anys llum, i es calcula que el nombre d’estrelles que la formen és de 200.000 a 400.000. La distància de la nostra estrella (Sol) fins al centre de la galàxia s’estima en uns 27.700 anys llum.

La nostra galàxia forma part d’un conjunt de quaranta galàxies anomenades Grup Local. A l’univers, el nombre de galàxies no se sap. Quan parlem del Grup Local, parlem del més pròxim a nosaltres. El nombre de planetes i altres astres de la nostra galàxia és difícil de calcular.

Parlant de l’univers, els números s’acaben sempre. Nosaltres vivim al planeta Terra ignorant aquesta realitat que podríem veure de dia i de nit. I en aquest petit astre nostre és on la nostra espècie busca energies ocultes i hi crea déus i dimonis i ens matem els uns als altres i ens esclavitzem. I anem caminant sempre amb la veritat, ara de la democràcia, ara de l’estat del benestar i la igualtat, i sempre, del terror i el ridícul. S’acabaran, algun dia, els salvadors perpetus?


La cavalcada de Reis

[Publicat el 25-1-2017]

La cavalcada de Reis de Vic ha encès totes les fúries de l’infern. Els fanalets amb estelada han terroritzat els més criminals i manipuladors de pàtries i justícia i els més puristes dels dogmes del PP, PSOE, Ciutadans, etc.

—Infants amb fanalets estelats! —bramaven ells, tan demòcrates, tan innocents i tan amics del bou i la mula i el nen Jesús. Acusaven la ciutat de Vic de cometre un infanticidi terrible.

Per sort, els vigatans no en van fer cabal i els fanalets es van esgotar. No cal que esmenti ni La Roja ni el discurs del monarca ni la marca Espanya per alliçonar-nos. Ho esmento però no ho analitzo. Només recordaré que al Congrés dels Diputats no fa molt temps algú va dir allò de: «Hay que españolizar a los niños catalanes». Prou.

Ara bé, a la cavalcada van presentar per primer cop una carrossa nova amb un cartell que deia «Vic, una ciutat a la mesura humana». Un desastre. A l’Ajuntament han perdut el cap? Una ciutat regada amb purins i rodejada de porcs, amb un estol de vigilants de la zona blava i un bisbat sectari no serà mai a la mesura humana.

Compte que l’any que ve no ens diguin allò de «Vic, capital de la Catalunya catalana». Han perdut el cap?


Tren

[Publicat el 18-1-2017]

La boira espessa no deixa veure res. Asseguts a les butaques, homes i dones miren constantment el mòbil. Molts porten auriculars. D’altres escriuen a l’ordinador.

Veig un departament tancat. Un cartell diu “Sala Executive”. Penso en els misteris i contradiccions. Em pregunto si a la Sala Executive també miren el mòbil i veuen la boira espessa. I si els de l’Executive tinguessin sol?

El tren camina per la boira i tot és molt estrany. I si no anés enlloc? El tren es para. S’obre la porta de l’Executive. En surt una noia molt bonica. Té els ulls verds i els cabells d’or. Vesteix una minifaldilla molt mini i mitges negres. La veig terroríficament atractiva. La noia camina i ningú la veu. Continuen mirant el mòbil.

El tren no és enlloc. La noia surt del tren i camina per la boira. Jo vaig al seu darrere. Tot d’una desapareix. Em quedo sol. Veig el tren que torna a caminar. La noia em saluda des de darrere de la finestra de la Sala Executive.

Estic sol, enlloc no veig res. Rodalies? L’AVE? Tant li fa, sempre ha estat així.

En realitat, crec que tothom està sol. Encara que molts diuen que no i que no, i diuen que viuen en companyia. Aquesta, per mi, és la solitud més terrible perquè fins i tot et nega el dret de pensar. Són sàpiens. Rendits o claudicats.


Raó/Razón

[Publicat el 11-1-2017]

Obro el diari La Razón. A la portada i a cinc columnes donen la notícia de l’entrega de guardons dels IX Premios Alfonso Ussía. El titular: «El valor del esfuerzo. Ussía destaca el coraje y el compromiso con España de los premiados. Reconocimiento a la Trayectoria Ejemplar a Antonio Brufau; a los Héroes del Año, Unidades Cinológicas de las Fuerzas Armadas, Servicio Cinológico y de Remonta de la Guardia Civil y la Unidad de Guías Caninos de la Policía Nacional; a los estudiantes Jaime Redondo Yuste y María Vázquez Rufo, y al Personaje del Año, Ruth Beitia».

Enhorabona a tots els premiats. Només això? No. Fixant-me en la foto amb detall he pogut veure que, darrere dels premiats, amagats, es podien veure quatre o cinc gossos llop de la Unidad de Guías Caninos de la Policía Nacional. Això m’ha dolgut molt, perquè els gossos i les gosses (és el que haig de dir) no estan “a primera línia”.

No ho puc entendre, i més si són guías caninos. Sempre he pensat que, si al món manessin els gossos (i les gosses) llop, o els llops (i les llobes), aniríem molt més bé.

Cap ca llegeix La Razón, cap ca vol votar, cap ca té la maldat i la misèria de tots els premiats. Cap ca dóna premis ni en rep. No conec ningú de la meva espècie que tingui la bondat dels gossos. Ningú.


Faraó

[Publicat el 4-1-2017]

Avui, les agències de viatges ens anuncien anades a Egipte. Ens diuen que en cinc dies podrem visitar les piràmides de Gizeh i l’esglaonada de Saqqara, ens portaran a veure l’Esfinx i, amb un creuer pel Nil, podrem visitar els temples de Luxor, el de la reina Nefertiti, etc. etc.

Ara tot va molt de pressa i, després de preguntar-nos com feien les piràmides i les tombes amagades, tornarem cap a casa i, l’any que ve, cap a Sant Petersburg a veure l’Hermitage.

Els faraons lluitaven pel poder. Egipte passava anys de caos i assassinats. Al llarg del Nil trobem la petja de les trenta dinasties d’aquell món. Molts faraons van ser molt cruels. Però, deixant de banda els més terribles, només parlaré del rei (faraó) Ramsès II. Diu la història que es mostrava indiferent amb el seu poble que vivia pobrament. Diuen que afavoria les classes altes, que s’enriquien. Era desconfiat i col·locava trampes per protegir els seus tresors. Tenia el costum d’exhibir els cadàvers dels seus enemics penjats a les muralles. Com els cérvols, tenia moltes dones, i els fills i filles es podien comptar per dotzenes. Va regnar 66 anys.

L’últim faraó reconegut va ser la reina Cleòpatra VII (sí, la de la pel·lícula). Ben mirat, tot això tampoc no ha canviat tant: Donald Trump, les miss univers, els reis… posen trampes per no perdre els seus tresors, concubines, etc. I Rajoy, penjant cadàvers constitucionals a les muralles. I, per damunt de tot, afavorint les classes de la llotja del Bernabéu. Haurem d’aguantar 66 anys?


Crisi existencial

[Publicat el 28-12-2016]

Veiem dones i homes que parlen molt i no diuen res. D’altres no parlen mai, per tant, tampoc no diuen res.

Molts només tenim nom i cognoms però no sabem ni qui som. Algú sap qui és? En realitat, existim? O existim sense existir? Un home va dir: “Penso, per tant, existeixo” i un altre, “Només sé que no sé res”.

Jo sóc partidari d’entendre que, si podem veure els gols d’en Messi, és que gairebé segur que existim; però si en Messi deixés de fer gols o caigués lesionat, tornaríem a la no-existència?

¿És en Messi semblant a les multes de trànsit i a la declaració de la renda o a la taxa d’escombraries de l’ajuntament, que ens recorden la nostra existència encara que no existim? Si li diem a l’ajuntament que no existim perquè no volem existir, ens cobrarà igualment la taxa de les deixalles?

Jo, personalment, crec que l’ajuntament vol cobrar sempre. Tot i que és evident que, si no existim, no fem deixalles. Els ocells paguen taxes? I si no existís l’ajuntament, existiríem nosaltres?


Falcó

[Publicat el 21-12-2016]

A finals de novembre transitava per la carretera que va cap a la Vall de Bianya pels túnels de Capsacosta. Estava tot emboirat i queia una roina fina. El matí era excel·lent o lleig. Això no ho sabrem mai.

Un falcó mirava com passaven els cotxes immòbil, enfilat dalt d’un pal de telèfon. Els comptava? Segur. Fins i tot els comptava per colors. Vaig saludar-lo: Adéu!, i em digué: Compte!, que tens els Mossos quatre cotxes darrere teu.

Fins a Olot vaig pensar en el falcó que té tot el temps, no es mulla i no ha de portar els fills a l’escola. Vola més enllà de qualsevol avió i té la casa al bosc, i sap, ell sí, que tots els dies són bonics amb sol o roina.

Passat un o dos dies, a les deu del matí poso la televisió per veure les notícies del 3/24. És un costum que tinc per assabentar-me de si ja arriba galopant la fi del món o si encara s’ha aturat una estona a prendre un cafè.

Emetien el Ple del Parlament de Catalunya. La presidenta anuncia: Pregunta del Grup Parlamentari XXX (sempre X) a la consellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (no és literal): “Quines accions té previstes la Conselleria per controlar l’excés de fauna salvatge que provoca accidents de trànsit i fins i tot pot transmetre malalties, etc., etc., etc.?”

La consellera respon i parla de decrets, normes, reglaments i plans especials per als senglars (pobres senglars!). Els ocells (alguns no, tot sigui dit) també eren culpables de moltes malifetes, junt amb els cabirols i les daines, i així em vaig assabentar que tots els animalets que agraden tant a la canalla ara són un terrible problema pel mal que ocasionen.

Vaig pensar un moment en el mal que fem nosaltres. Només un moment. Em va salvar el falcó (Compte!, que tens els Mossos quatre cotxes darrere teu).


El riu (Congo)

[Publicat el 14-12-2016]

La revista Nature publicava el 2013 que finalment s’havia aconseguit seqüenciar completament el genoma del bonobo ─primat molt semblant al ximpanzé─, l’últim simi que quedava per desxifrar. Nature diu que els bonobos són els parents més pròxims als sàpiens que som tots nosaltres, i que el nostre codi genètic només difereix del d’aquesta espècie en un 1,3 %.

Explica la revista que el bonobo i el ximpanzé es van separar fa un milió d’anys. Creuen que, quan es va formar el diu Congo, els simis que van quedar a una riba i a l’altra van perdre el contacte i evolucionaren de manera diferent.

En una banda del riu, els ximpanzés van mantenir una estructura de manada, per categories de mascles dominants que actuaven com a amos i senyors de cada grup, amb comportaments molt agressius que fins i tot els portaven a organitzar algun sarau important entre manades. A l’altra banda del riu, tot anava molt diferent. Els bonobos van entendre el sexe com una funció social i pacificadora que reduïa molt el nivell d’estrès. En una riba del riu, gelosos i agressius; a l’altra riba, orgia pacificadora permanent.

I si tot això de dretes i esquerres també vingués de les ribes del riu Congo?

La intel·ligència animal negada per tots els papes i dogmàtics de la religió del puny enlaire va resistir-se a la temptació de construir piragües o aprendre a nedar per veure què passava a l’altra riba, que és el que vam fer els sàpiens, perquè nosaltres sí, que som intel·ligents.

Riba del Sr. Rajoy? Del Sr. Ribera i la Sra. Arrimadas? Penso en el president Puigdemont i recordo que va dir que l’esforç més gran que havia de fer per presidir la Generalitat era baixar a treballar a Barcelona. Riba de Girona? Riba de Barcelona? Riba de Vic amb bisbe, catedral i universitat? O riba de Manlleu sense Opus Dei?

Per molt que ens hi trenquem el cap, aquí el Ter no separa res, però, si ens hi fixem bé, els bonobos i els ximpanzés es distingeixen a la perfecció. Un servidor, bonobo? És vostè un ximpanzé?… Sàpiens!


Estrellats

[Publicat el 7-12-2016]

Cal preguntar-nos si comprem només el que necessitem o comprem el que volen els altres gràcies als impactes publicitaris. Els creatius de les agències elaboren anuncis basats en fantasies i entren al nostre cervell i l’esclavitzen. La cantant Shakira anuncia una empresa que ven creuers: Shakira + creuer = felicitat.

Tots els cotxes són excel·lents si el veí té un atac de banyes quan veu el cotxe que ens acabem de comprar. No tots, però molts anuncis de venda de cotxes creen aquesta estúpida emoció.

Els anuncis de roba interior són exteriors. La fantasia es fa sola. Sempre hi apareixen les millors femelles i mascles.

Ara vindrà el temps de vendre perfums. Tot serà seducció, sensualitat possible per aconseguir l’impossible.

Els restaurants amb estrelles són molt desitjats per l’estúpid humà que som tots nosaltres. Com més llarga és la llista d’espera per aconseguir taula, més i més desitjats. I tot per menjar un desestructurat de cua de sardina acompanyat d’una escuma d’oli arbequina fruit d’una olivera invisible.

En fi, ara vindrà Nadal i entrarem en una espiral de bogeria de consumisme desenfrenat que no passarà fins que emocions, canelons i fantasies ens surtin per les orelles. Antigament, el Nadal era el solstici d’hivern. Més tard, el clero (sempre el clero) es va inventar el bou, la mula i molt més. Els ajuntaments (sempre els polítics) començaran amb els llums, llumets i llumins. Ning-nang-nongs, nadales, pessebres, més tard avets (ciutats no confessionals) o avets de plàstic (interconfessionals) o avets amb pedals per estalviar electricitat (…).

Sopars d’empresa, l’amic invisible, amor arreu, maratons per recaptar, el gran recapte per recollir, i ara sí que serem bons i ens estimarem per sempre més.
Antigament deien que, el dia de Nadal, les guerres s’aturaven i ningú no disparava. Treva? Guerra? Nadal? Ara sí que serem bons? Sant Esteve ens ajudarà a acabar de pair i… tornarà el Nadal perpetu del Tribunal Constitucional. Treva? Guerra? Ara sí que serem bons?


Decidir

[Publicat el 30-11-2016]

Sempre hem de triar, i de les nostres decisions, n’hem d’assumir les conseqüències. Però això no és cert. Moltes vegades la nostra decisió és un desastre que assumeix un altre o tots de manera col·lectiva.

Aquests dies, el món canvia molt de pressa, i les inèrcies de la vella política basada en un bonisme repartidor s’acabaran de cop. I haurem de triar entre el radicalisme dogmàtic i el radicalisme moderat.

Existeix, el radicalisme moderat? La diferència entre l’un i l’altre és que el radicalisme dogmàtic fonamenta la seva doctrina en el “tot o res”, mentre que el radicalisme moderat aconsegueix els seus objectius entenent que amb el “tot o res”, sempre s’acaba amb el res.

Al teòleg escolàstic Jean Buridan, nascut l’any 1300, li atribuïen un experiment mental que serveix per analitzar un xic tot això. Hem de triar. Diem que els homes som animals racionals. Però si les decisions que prenem tenen males conseqüències, són racionals?

Buridan explica que a un ase que tenia molta gana i molta set li van col·locar una pila de blat i un gran cossi d’aigua. Van posar l’ase just al centre, a la mateixa distància de l’aigua i del blat. L’ase dubta i no sap què ha de fer, ja que té tanta set com gana. Queda immòbil i no pren cap decisió, i finalment l’ase mor de gana i de set.

L’ase es comporta de manera absolutament racional. No pren cap decisió. Quan hem de triar i tenim diferents opcions, intentem analitzar quina és la més bona o la menys dolenta, i ho intentem fer de manera racional. Analitzem també la indecisió i entenem que no prendre cap decisió ens pot portar conseqüències no desitjables. En fi, vist tot plegat, els sàpiens… som racionals? I l’ase?


Sofistes

[Publicat el 23-11-2016]

A l’antiga Grècia, els sofistes eren savis que es dedicaven a formar joves que es volien dedicar a la política. Ensenyaven retòrica i també l’art de convèncer i persuadir. Va acabar malament.

Amb el temps, el sofisme que s’inspirava en la natura (cosmològic) va evolucionar i va acabar cobrant per defensar qualsevol religió, mite o ideologia. Els filòsofs van denunciar els sofistes. No va servir de res.

Ja fa temps que el sofisme és arreu. Periodistes, catedràtics, investigadors, religiosos, escriptors… el practiquen. Quan llegim una entrevista o mirem una tertúlia per televisió, el primer que hem de tenir en compte és qui paga el sou de l’entrevistat i el de l’entrevistador.

A les tertúlies de ràdio i TV de mitjans estatals no hi veureu polítics independentistes: Marhuenda, Xavier Sardà i Garcia Albiol representen Catalunya. Les entrevistes les fan gairebé sempre al Sr. Rivera o a la Sra. Camacho. A TV3 o al 8TV ho maquillen un xic, però només és per guardar les formes i enganyar millor. La Sra. Rahola, sofista? Sí, com el mateix Sr. Cuní o els tres tenors que apareixen el divendres. La Terribas i el Basté, també.

Avui, l’objectiu d’un periodista o un polític joves és defensar el que sigui cobrant. No cal angoixar-se, ja fa segles que és així. No té remei. Els filòsofs han perdut sempre. Fan nosa i pràcticament no els escolta ningú. No els volen. Pensen massa.

Goethe va escriure: “Per comprendre que el cel és blau a tot arreu, no cal pas donar la volta al món”. Actualment, l’èxit dels sofistes és tan gran que molt pocs llegeixen Goethe, i si volen saber com és el cel arreu del món, ho miren a l’smartphone o a Google. Ara els sofistes diuen que el món el salvarà la “intel·ligència artificial”.


Micos i democràcia

[Publicat el 16-11-2016]

Diuen que som micos urbanitzats. Vam inventar els diners i la pólvora. Mala cosa. El fet és que els micos que tenen més pólvora són els que tenen més diners. I tot, gràcies a la democràcia, màquina —diuen perfecta— de lleis justes per repartir diners i pólvora per a tothom.

Canvi de president als EUA. Tothom tranquil, tot seguirà exactament com sempre. Aquí diem que totes les masses piquen. President? Presidenta? Tant li fa. Aquí, Rajoy o Susana. Cap diferència. El radicalisme de la CUP aixecant el puny és el mateix que el dels capellans que organitzaven el rosari de l’aurora a les sis del matí. Tot, inútils dogmes de fe.

Els homes mico que som tots plegats ens dedicarem a prometre el que no es podrà complir ni pagar. Un dia el sol ens rostirà a tots. El dia, ja el tenim a tocar. Tots els dogmàtics miren el dit que assenyala la lluna. Malparits de merda!

I els innocents? Mireu els infants i digueu-los que ara sí, que si guanyeu les eleccions el món serà tan feliç que el Ter tindrà aigües cristal·lines, i que els purins, ens els podrem beure com a remei per als constipats.

One Comment

Deixeu-hi un comentari