Número 39. Maig de 2020

En la «Introducció» del llibre Ombres chinoises, del sinòleg Simon Leys (recentment traduït al castellà per José Monreal a Acantilado), Jean-François Revel, en referència al socialisme totalitari, afirma que es tracta d’una categoria mental (una pulsió de mort), confirmada per la literatura dels utopistes, segons el matemàtic rus Igor Shafarevich, que posa en evidència aquesta paradoxa a Le phénomène socialiste (París, Seuil, 1977): Thomas More, Campanella, Plató o Gracchus Babeuf parteixen de la crítica d’una societat les injustícies i constriccions de la qual denuncien per a traçar, amb aterridora minuciositat, el projecte de societats encara més injustes i coercitives, caracteritzades per un complet anivellament (una manera de vestir semblant, cases semblants, ciutats semblants) i per un terror policial absolut, amb una única ideologia, una planificació autoritària de la cultura, treballs forçats i camps de deportació.

Doncs, bé, sense ànim de semblar catastrofistes, els polítics que maneguen les cireres actuals, titelles voluntaris o putxinel·lis involuntaris del sistema capitalista, avancen, ara amb l’excusa de la passa del confinament obligat i a la força, cap al totalitarisme democràtic: només hi ha una sola i única veritat, qui digui el contrari és un criminal i tothom ha de passar per l’adreçador de l’ordeno y mando, ni que sigui amb ordres, decrets i instruccions tan absurdes com haver d’anar per terra, mar i aire amb una mascareta, no poder tocar-nos entre humans —no fos cas que ens agafés un atac d’amor espontani i sanatiu— o, aviat, si hem de pixar apuntant cap amunt o de gairell…

  • De tot plegat i més en parla en aquest nou lliurament de La Resistència l’editor, Xavier Borràs, que blasma, a les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, el no menys totalitari Josep Bargalló (que prohibeix que millers de nens catalans no puguin assistir a l’escola perquè no s’han posat les imperpertinents vacunes, no obligatòries) o el seu company de viatge a l’època nauseabunda del Tripartit, l’ara nou fitxatge d’Enagàs, l’expresident de la Generalitat José Montilla. Mediocritat i corrupció sempre van de bracet.
  • No menys caut es mostra Nan Orriols —a banda dels seus bitllets d’El Serpent, escrits darrerament en ple arrest domiciliari— quan en el Vídeo. Cultura ens acosta a l’origen rural d’aquest mot, «cultura» (agricultura, horticultura…), i al modus vivendi, que alguns li han trobat gust —i no pas pagesos—, de viure eternament de les subvencions.
  • Hi ha esperances? El sociòleg Dídac S. Costa no solament creu que sí, sinó que les ha practicades i les practica, ara encara amb més força, com explica en el report Ecoviles i comunitat, les alternatives a la ciutat, que ell aposta perquè es basteixin ben lluny de les megalòpolis: «Desmantellar els teixits comunitaris ancestrals ha estat un requisit necessari per a la implementació del capitalisme, i les ciutats hi contribueixen decisivament».
  • També, en l’àmbit de la realitat mediàtica, de la por i de l’angoixa encara patides per tants éssers humans, Eulàlia Ventura, a Cada vegada que es trenca, el cor es fa més gran, manifesta que «mentre hi hagi més por que amor a l’interior de les persones, la democràcia, per justa o correcta que ens pugui semblar, serà utilitzada per a hipnotitzar les masses».
  • Per contra, Jordi Sánchez trepitja més de peus a terra, cm sol fer, i en proposa a Coronaviurs, decàleg en positiu, unes mesures que semblen simples i senzilles per a poder sortir de la crisi provocada per l’estat d’alarma.
  • Igualment, Jordi Remolins, en el seus microrelats de maig, insisteix en la sinistra criminalitat de l’espècie humana, ara des de la perspectiva més fal·locràtica d’un relats tant escruixidors com sardònics.
  • I d’un lletraferit com Remolins a un «letralisiado» com el periodista vigatà Toni Coromina, que ens fa una deliciosa peça, Topònims absurds i traduccions esbojarrades, en què assaja a traduir faceciosament noms de lloc i, també, dues narracions (del català al castella i a la inversa) amb resultats hilarants.
  • També, de lletra i de mots ens en parlen els cinc nous articles de les Curiositats lingüístiques d’Esther Pujadas, que tant s’endinsa en «apetir» com en l’«espigolar», que no és el mateix que l’«espigolament» i al capdavall ens envia a «Can Pistraus».

Número breu doncs, aquest magenc de La Resistència, però no menys intens per a l’esperada reculada de l’estat d’alarma imposat, no res més que un estat d’excepció que esperem que no faci més mal del que ja ha fet en la consciència humana universal.

Número 38. Abril de 2020

Fa gairebé una cinquantena de dies que el Regne d’Espanya, per ordeno y mando del govern espanyol, va decretar unilateralment un estat d’alarma que comporta un confinament absurd, inhumà i contraproduent —especialment per als pacients, amb patologies prèvies—, que ni a les residències (magatzems d’ancians, generalment) ni als hospitals (amb teràpies molts cops desesperades i experimentals) han pogut ni sabut tractar, vistos els desastrosos resultats, que segons les xifres que ens maneguen, han comportat milers de morts amb l’anomenada Covid-19 (per bé que sense autòpsies que ho certifiquin, més enllà dels anomenats test o PCR absolutament inespecífics.). Per què no podíem fer com a Suècia i altres països de l’est europeu? La mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS), potenciadora de l’anomenada pandèmia per SARS-CoV-2, avala ara el model de Suècia pel coronavirus, és a dir, menys confinament i més civisme. Tanmateix, què es pot esperar d’un Estat corrupte que tracta tots els seus ciutadans com a delinqüents sinó mort i desesperança? I tot plegat, no solament amb el suport del capitalisme biomèdic i la imponent indústria farmacèutica, sinó amb els mitjans de comunicació fent de portaveus del poder, sense miraments ni contrast. El dret inalienable dels malalts a ser tractats sanativament ha estat trepitjat. Ara sabem la realitat dels 15.623 morts (26-04-2020) amb Covid-19 o símptomes compatibles amb la malaltia en el grup de població vulnerable ja habitualment confinada, és a dir, els usuaris (del sistema de salut) de residències de gent gran a Espanya. Eren persones confinades majors de 65 anys, vacunades totes  de la grip estacional, i tractades pel sistema de salut públic. En aquesta data (26-04-2020 representaven el 67% dels 23.521 morts totals pel nou coronavirus des de l’inici del brot notificats oficialment pel Ministeri de Sanitat de l’Estat espanyol.

  • De tot això en parlem en aquest nou lliurament de La Resistència. Així, Nan Orriols —a més dels seus habituals bitllets d’El Serpent— ens ofereix el text i la veu del Vídeo Supremacista, en què explica que els qui no volien el president Torra fa mesos que intenten fer-lo fora com sigui. «Ara ha vingut el virus i ningú no recorda la Junta Electoral Central. El president Torra no va treure la pancarta. El president Torra defensa un país, i ho fa democràticament.»
  • No gaire lluny, des d’un vessant més crític amb les aclaparadores veus «oficials», quatre plomes si fa no fa habituals signen punts de vista complementaris per a entendre què passa i què pot passar des d’un esguard més sagaç:
  • Així, Xavier Borràs, en les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, apunta que «a partir del pretext emocional de “protegir els més vulnerables” i de “salvar vides” s’ha ordit un discurs ideològic alarmista en pro del confinament necessari —basat en la falsa premissa de la monocausalitat microbiana suficient de les malalties infeccioses—, l’objectiu del qual és fer creure a la població que hi ha un “enemic extern”  — invisible— davant el qual ella és vulnerable i s’ha de protegir».
  • També, la pedagoga Eulàlia Ventura, a La por que anul·la la pròpia consciència, insisteix en el «gran fake  psicosocial que ens han colat, un pols a la nostra capacitat de reacció davant d’un agressor i, per ressonànica, de la nostra capacitat d’obediència».
  • Més des del camp de la sociologia i de l’altermundialisme, Dídac S. Costa, a El post-Covit-19: temps d’imaginar i transformar, assenyala que «els estats petits o els (veritablement) descentralitzats també s’han mostrat més eficients que els grans vells imperis», i assenyala que «el post Covit-19 genera una fecunda mina d’or per a sociòlegs, economistes, cientistes socials, revolucionaris, reformadors i transformadors, ja que s’obren immenses incerteses a les quals caldrà respondre».
  • I, finalment, qui més pragmàtic se’ns mostra és Jordi Sánchez, que a La Covid-19, l’urbanisme i la segona residència, s’endinsa en l’insostenible model dispers de l’urbanisme dens de segona estada al Baix Penedès que, en el cas de la Covid-19, és menys agressiu per al contagi de la malaltia, ja que el resultat a la comarca «ha resultat força contingut, uns 12 morts,  la majoria gent gran i amb patologies afegides prèvies, amb 12 residències geriàtriques a la comarca».
  • El biòleg Gabriel Borràs, amb ironia fina i sarcasme sagnant, a Enrico Juliana’s bullshit bingo, parla de l’inefable Juliana, del paperot ja irreciclable de La Vanguardia i d’un pamflet de Baldiri Ros, president de l’Institut Agrícola Sant Isidre i vicepresident de Foment del Treball, «dues institucions senyeres de l’espanyolisme nostrat al Principat i que amb la pandèmia de la Covid-19 enyoren el pont aeri», i li rebat «que qualsevol estalvi d’aigua obtingut gràcies a actuacions de millora en l’eficiència ha de romandre amb caràcter prioritari al medi (riu o aqüífer)» i no a les butxaques de l’opulència dels cretins.
  • Sense entrar de ple en el monotema, l’amic Toni Coromina, a Adéu a les fonts d’aigua regalada, ens reporta la incansable i insubstituïble campanya de recollida de mostres de les fonts d’Osona i el Lluçanès que fa el Grup de Defensa del Ter per analitzar-ne el contingut de nitrats, una contaminació real i realment molt més perillosa que qualsevol virus.
  • I en Jordi Remolins, el nostre grafòman particular, endinsa novament els seus microrelats narratius en la mort associada al cientisme, amb resultats sempre sorprenents.
  • Finalment, Esther Pujadas, des de la saviesa lexicogràfica de les Curiositats lingüístiques ens acosta mots i expressions com enaiguar, andoles, la multitud d’alternatives a «agobiar-se» i les facetes del bacallà.
  • En unes notes de darrera hora, el nostre editor, Xavier Borràs, es fa ressò de l’escarida i malaurada notícia «de la mort del savi i activista de la llengua catalana en Ramon Cotrina Puig (1932-2020), amic des del primer instant de La Resistència. Encara no fa dos anys parlàvem de la seva participació en la presentació d’Home a la muntanya. Ell sempre ens animava a continuar endavant, que és el que farem, també, en el seu honor i remembrança».

Tots els fenòmens són de la naturalesa de la impermanència i aquesta crisi sistèmica no durarà per sempre. No tinguem por! La por afecta la vostra immunitat i ens deixa més vulnerables al poder dels estats i del capital. Com diu un meu mestre, tot canvia, així també les nostres vides. Aquesta transició serà certament difícil per a molta gent. Tanmateix, el que passa no ha estat inesperat: massa missatges no han estat escoltats; massa violència, massa agressivitat, massa egoisme. Qui tingui orelles que escolti!

Estigueu bons!

Número 37. Març de 2020

Tanquem febrer amb un dels episodis de la història de la humanitat més lamentables que no s’hagi viscut mai: el confinament obligatori, manu militari, de gairebé 3.000 milions de persones per un suposat virus que ni viu ni deixa viure, la «tempesta perfecta» que necessitava el capitalisme biomèdic i el complex militar-industrial dels estats i de les grans financeres per a sotmetre la població, emporuguir-la i anorrear-ne la consciència i l’esperit, just en el moment que es començaven a somoure moviments juvenils arreu del món, empoderats per a revertir l’escalfament global i la crisi climàtica i ecològica que ens aboca a la Sisena Extinció. Aquesta Nova Apocalipsi que, en comptes de ruixar-nos amb el nàpalm que va filmar Coppola, es treu de la màniga un microorganisme híbrid [per tant, d’humana in(ter)venció], no deixa de sorprendre els col·laboradors de La Resistència, que «no es queda a casa», precisament, i surt al carrer, ni que sigui virtualment, per a oferir diverses visions de la realitat que ens toca de patir amb aquest 155 universal.

  • Així, en aquest front viral, podem comptar, d’entrada, amb l’article del sociòleg Dídac Costa, Qui regnarà sobre les cendres de la Covid-19, que analitza la geoestratègia, tant local com internacional, del nou escenari que s’obre amb la crisi pandèmica i quines poden ser les alternatives a seguir per a no acabar en alguna mena d’ecofeixisme universal.
  • El mateix fa, però des de la perspectiva de la informació i del pensament crític que el caracteritza, el nostre editor, Xavier Borràs, en les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, en què argumenta que la pandèmia, «declarada a correcuita per l’Organització Mundial de la Salut —garant del capitalisme biomèdic i atiada pels mitjans de comunicació públics i privats, també, a cop de clic i de titulars manipulats—, s’ha presentat tothora sota l’empara de diverses fal·làcies» que cal fer conèixer i desbaratar.
  • Des del seu vessant més satíric, ara que per causa del confinament no podem viatjar, Nan Orriols conta, amb un Àlbum de Fotos ad hoc l’època que viatjaven, tots disfressats, fins a la riera Major de Vic —avui claveguera suau—, visitaven el matadero municipal i es rentaven els peus a la bassa de l’escultura de l’insigne pintor i escultor vigatà Enric Pladevall. Orriols, cofundador de La Resistència, continua delectant-nos amb els seus articles a la secció El Serpent, on analitza l’actualitat sense pèls a la llengua.
  • De refilada, també, ens en parla la biòloga i màster en Agroecologia Maria Borràs (actualment amb un projecte de doctorat a Catalunya), i tot seguint la teoria de l’ecologia política feminista ens fa un report complet a Som éssers vulnerables…, i ho celebro!, sobre el seminari obert de tres dies del Programa d’Estudis Independents (PEI), dirigit per Jaime Vindel al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), titulat Cap a una nova imaginació ecosocial: narratives i transicions davant la crisis de la civilització.
  • També, podem esperonar dubtes i preguntar-nos, com en el vídeo del doctor Thomas Cowan, si l’electrificació de la Terra pot provocar les pandèmies de grip que s’han succeït al llarg dels segles. És el el que denuncien organismes mundials com l’Agència Internacional d’Investigació del Càncer (IARC) i el Consell d’Europa, que fa temps que adverteixen dels riscos de l’exposició a radiofreqüències i el seu efecte perniciós en els camps electromagnètics.
  • Toni Coromina ens fa viatjar de nou cap a terres marroquines amb el seu article Essaouira, la ciutat del vent, «la Cadaqués marroquina», on va conèixer ara fa vint anys la qui és la seva dona: història, geografia, paisatge, anècdotes solars d’una medina que és pol d’atracció de poetes, artistes i tota mena de creadors, però sobretot de pintors d’art contemporani.
  • Per cert, recordeu no sé què d’una taula (que no mesa) de diàleg entre els governs català i espanyol? Doncs, tot i la crisa neoviral, encara cueja. Ens en parlen des de dos punts de vista diferents, Jordi Sánchez, força pragmàtic al seu article La taula de diàleg i de negociació, i Nan Orriols, amb el títol escarit de La Taula, on amb la seva ironia atàvica posa en entredit els interessos dels qui diuen voler parlar per a no arribar enlloc, mentre els presos polítics no poden sostreure’s del seu encarcerament sota la corrupta llei del Tribunal Supremo.
  • De les lletres, destaquem els microrelats de Jordi Remolins, ara immersos en el món científic (és el que toca!) i dels llobarros, i les entenimentades recomanacions d’Esther Pujadas, en les Curiositats Lingüístiques, que aquest cop ens alliçona sobre els somiatruites, els testarruts i els pics i les piques.
  • Finalment, l’estudiant i estudiosa Clàudia Masó, junt amb els seus companys Albert Ruíz i Laura Vidal, ens explica a La història del paisatge al turó del Carmel i al Park Güell, l’estudi regressiu que van dur a terme de la zona de Vallcarca i del Carmel, amb grans canvis en el paisatge i els usos del sòl i, també, en la toponímia.

Resistim, que ja és molt, després d’aquestes idus de març, i sigui en confinament o ben aviat, pels camins de muntanya, carrers i places, ens trobarem per a exclamar la nostra llibertat. Estigueu sans i bons, estimats i estimades resistents!

Número 36. Febrer de 2020

Tornem a ser aquí, més tard que d’hora, però resistentment fidels malgrat tot, fins i tot malgrat els qui titllen de poc pragmàtics els qui no ens belluguem de l’aspiracio de ser catalans en el món, amb tots els drets i deures. La recent anada del president Carles Puigdemont a Perpinyà és un exemple d’aquest poc pragmatisme, una lliçó que també serveix d’advertiment als qui volen tornar a repartir les molles que Castella, disfressada d’Estat, ens manlleva dia rere dia, mentre continua la seva tasca de repressió contra el poble i les seves avials instiucions. Perquè, no ho obildem: més enllà d’ideologies espúries, el president Puigdemont representa tota la tradició política de les institucions catalanes abans del 155 —i és bo de recordar, també, que la restitució de la Generalitat de Catalunya és, mal que els pesi, preconstitucional. Vivim, doncs, amb un Govern i un Parlament que ara mateix ens són del tot aliens (i així ens va).

  • Tanmateix, a La Resistència d’aquest febrer hi ha opinions per a tots els gustos i tots els disgustos. Així, mentre Nan Orriols ens delecta amb un nou vídeo sobre el Xantatge, on té clar que «tots volem els presos polítics alliberats, però molts som conscients que, si acceptem el xantatge, l’Estat el continuarà fent servir per qüestions econòmiques per al relator o mediador, perquè renunciem al dret a l’autodeterminació i al referèndum».
  • En canvi, el sociòleg Dídac Costa, fincat a la Vall d’en Bas, destaca al seu article «L’inici de l’esfondrament del castell de sorra espanyolista» una certa esperança davant del govern espanyol de PSOE-Podemos, encara que amb cap proposta factible per a Catalunya: «… el fet que aquesta via deixi sola a les dretes espanyoles, el fet que el sobiranisme guanyi batalles, tant d’ERC a l’interior, com Puigdemont a l’exterior, i les victòries judicials que més enllà del Pirineu sempre donen la raó al sobiranisme, fan pensar que puguem trobar-nos davant d’un punt d’inflexió favorable a l’independentisme».
  • I si trepitgem més de peus a terra ens trobem amb les Cròniques esparses de Xavier Borràs, que ens mostra com la niciesa del coronavirus —aquesta grip militaritzada pel sistema—, crea una paradoxa inquietant que revela (amb fotos de la NASA incloses) que durant les últimes tres setmanes la Xina ha emès 150 milions de tones mètriques menys de CO2 que durant el mateix període de l’any anterior, o «que com més ràpidament es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies».
  • Però passem del fred a la calor amb l’àlbum de fotos sobre l’al-Àndalus que ens ensenya Nan Orriols d’un seu viatge la primavera de 1996, o, encara, tornem al fred amb ell mateix, que dóna veu al cèlebre canonge Jaume Collell en un dels textos del llibre Memòries d’un noi de Vic, «La hivernada a Vic», també en vídeo.
  • En la nostra secció d’«Arts i Lletres», a més de les contribucions de l’imprescindible Jordi Remolins amb els seus microrelats (encara onanistes), i de les magnífiques i enraonades Curiositats Lingüístiques de n’Esther Pujadas, també destaquem el quart lliurament de la crònica de l’alta societat local que el periodista resistent Albert Anglada ens ofereix al llibre Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, el Bages, el Vallès Oriental, la Garrotxa i la seva relació amb Barcelona.
  • Però, qui torna, sempre a punt, a donar-nos raons d’on venim és el nostre amic Toni Coromina, que amb la seva fina i alhora contundent ploma ens revela, a Verdaguer, verdaguerians i verdagueristes, el combat històric, quasi fraticida —que encara dura—, entre, respectivament, «lletraferits» i «missaires», que tenen les seves capelletes liderades pels respectius popes: «En aquest singular univers plural hi caben poetes contraculturals, catalanistes, espanyolistes, espiritistes, excursionistes, sardanistes, amants del teatre, músics, pessebristes, i fins i tot iconoclastes i anarquistes.»

Amb aquest número 36 de febrer de 2020 celebrem ja tres anys de camí, amb un bon equip de col·laboradors (que creix a poc a poc), més de 275 articles publicats (amb uns quants vídeos i llibres, també) i al voltant de 13.000 visites i 7.000 fidels lectors anuals. Periodisme no metropolità per a gent amb consciència. Vet-ho aquí.

 

Número 35. Gener de 2020

Gloria!

Canviem d’any, però les velles rèmores no s’aturen. Al país, a més de la llevantada, que ha posat al descobert que, efectivament, l’emergència ecològica no és cap facècia (va de veres!), la fi del procés —amb el trencament del Govern Torra, després que els tripijocs de l’Esquerra del mossèn i del rufià li retiressin l’escó de diputat al Parlament de Catalunya («Más vale roja que rota»)— és una gran oportunitat per adonar-nos que l’enemic el tenim —sempre l’hem tingut— a casa i que si en alguna cosa s’han dividit els catalans durant segles és en la seva condició real: o bé els defensors de la terra, dels ancestres, de les tradicions, de la llengua, dels qui l’han defensada a mort…, o els que l’únic que pretenen és anar tirant de veta (i de paga!), ni que sigui esclaus a Espanya, amb falsos discursos de «germanor», populisme a doll, mulicuturalisme mal entès i putaramonetisme sibil·lí que desmobilitzen el més sant dels llaçogroguistes. L’eterna pugna entre nyerros i cadells aflora novament en el llindar del segle XXI i no hi ha cap més alternativa que mantenir-nos ferrenys en la defensa de la nostra identitat, sense cap altre objectiu que la llibertat del nostre poble. En aquest primer número de l’any 2020, el trenta-cinquè lliurament de La Resistència (s’acosta, al febrer, el tercer aniversari!,), doncs, hi trobarem reflectit tot això i més.

  • Així, sobre la política i la corrupció i els incendis que arrasen Austràlia, podeu gaudir del vídeo Focs!, amb text i veu del nostre Nan Orriols, que continua amb la seva «gira» de presentació de l’Homo vulgaris —ara de la mà de Montserrat Bacardí o de Jordi Remolins—, a més dels habituals i impertinents bitllets d’El Serpent.
  • I d’en Remolins, precisament, no us perdeu els seus microrelats d’aquest gener, dedicats integrament i exclusiva a l’onanisme en totes les seves versions, maneres i punts de vista.
  • Igualment, de la situació política que vivim, tan localment com globalment, ens n’ofereix una bona anàlisi el sociòleg i activista, també fincat a la Garrotxa, Dídac S. Costa a l’article Feliços anys vint!, en què constata que «el discurs d’aquests nous feixismes va impregnant l’arena política» i advoca, més enllà de les esquerres sistèmiques i les socialdemocràcies derrotades, perquè «només la tecnologia, a més de l’autonomia i l’autogestió, ofereixen alguna esperança».
  • El periodista vigatà Toni Coromina ens parla aquest cop —i amb coneixement de causa—, en l’article El vots dels estrangers: el col·lectiu marroquí, d’un important gruix de nous catalans que ni poden votar aquí ni al seu país: «El dret a vot no ha de ser només una prerrogativa de tots els ciutadans, també és un mecanisme d’integració, de participació i de concreció democràtic. En el cas dels immigrants legalitzats que fa uns anys viuen entre nosaltres i estan al corrent dels deures fiscals, és evident que també s’han de beneficiar dels drets polítics», diu Coromina.
  • D’aquest gener maldestre que ens ha dut la llevantada o el coronavirus ens en fa una anàlisi el nostre editor, Xavier Borràs, a les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, tot i afegint-hi el recent avís del Bulletin of the Atomic Scientists que només som a 100 segons de la fi del món (i els responsables polítics no fan res). «Si els polítics no aconsegueixen actuar, els ciutadans del món hauran de fer-se ressò de les paraules de Greta Thunberg i dir: “Com t’atreveixes?”. Aquesta és l’acusació que la jove sueca va llançar a l’Assemblea General de les Nacions Unides a les darreries de 2019».
  • Però Les coses son com són…, o no!, com ens recorda l’articulista Jordi Sánchez arran de «la noticia que a l’estació de ferrocarril de Tarragona ja no hi passaran trens de llarg recorregut, són desviats 15km a l’estació de Perafort per on circula l’AVE», una és de les atzagaiades a què ens avesa l’Estat (de dret) espanyol.
  • Vivim en un món de babaus o de gurripatos? L’Esther Pujadas s’encarrega de desfer aquest tort en les seves Curiositats lingüístiques, en què també aborda orígens i explicacions de mots i expressions com biennal/bianual, Arc de sant Martí o el mot menester, que tant ens ajuden.
  • També ens ajuda i molta la tasca de la jove Clàudia Masó, que en aquest número ens aboca dades de gran interès sobre L’urbanisme al món ibèric, que acompanya d’un gran pòster del treball de recerca que van fer, ella i Laura Vidal, sobre la cova de Can Sadurní, a Begues (Garraf).
  • Finalment —i no pas per citar-lo el darrer deixarà de ser col·laborador des dels inicis— el periodista Josep Maria Sebastian aborda —perquè ho ha patit en pròpia pell— a la seva habitual secció «L’home i els seus límits», els mitjans de comunicació. «En el darrer diari on vaig treballar amb van obligar a deixar un tema que implicava un gran industrial perquè hi van fer un tracte. Recordo que el director, un element amb riure de conill, em va dir que deixés el tema però que m’estaven agraïts perquè els havia reportat beneficis», confessa Sebastian, que il·lustra la seva aportació mensual a La Resistència amb una referència, és clar!, al Ciutadà Kane d’Orson Welles i un tràiler d’un film inquietant sobre la manipulació de masses: El gran carnaval, amb el no menys enorme Kirk Douglas.

Febrer potser ens du més bones noves o potser no. Fins i tot és possible que ens meni a la més gran debacle, amb els sense esperança de les metròpolis emergents al voltant de la grossa Barcelona que fugen espaordides cap a muntanya, on podrien desenvolupar una vida plena vora mare natura. És només un somni?

 

 

 

Número 34. Desembre de 2019

Mor 2019 amb olor de socarrim, clima d’extrems, en tots els àmbits: el que es blasma des de l’emergència climàtica i el que malda per sobreviure, des de l’independentisme, més enllà del processisme i encara més lluny dels qui assenyalen catalans pel seu pensament fora del tacticisme oficial i allò tan banal del «políticament correcte» (que fa pudor de totalitarisme). Finalment, després de la decisió de la Cort de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat com a eurodiputat d’Oriol Junqueras, s’ha demostrat que la decisió del president Carles Puigdemont i de la resta d’exiliats va ser l’encertada i, de moment, l’única que funciona a Europa, mentre a Espanya, per contra, el que esperen és la claudicació dels qui ja van rendir-se (a la presó o al carrer) l’endemà del 3 d’octubre de 2017. Tanmateix, per molt que aquesta toxicitat profundament urbana tracti de contaminar el rerepaís, des de la muntanya tractarem de resistir els cants de sirena dels bonistes i multicultis de torn. Així sia!

  • En aquest darrer número de La Resistència de l’any (aviat en farà tres que vam començar i fins i tot potser ho celebrem) hi ha com un to melangiós, de rauxa continguda, com es pot veure en el [VÍDEO] República Rosalia, de Nan Orriols, que també ens escriu al Serpent diversos bitllets en què Pedro Sánchez (pronuncieu «sànxes», si us plau) n’és el (mal) protagonista. D’Orriols també hem fet un seguiment dels actes de presentació del seu darrer llibre, Homo vulgaris, en un breu de redacció amb vídeo (també inclòs).
  • No menys agosarat és Toni Coromina, que en l’article Gastronomia funerària aporta inesperats detalls (de sucar-hi pa) sobre la relació entre la mort i l’art del bon menjar, amb la incursió mexicana de la festa dels traspassats.
  • Retorna, sortosament, el nostre Josep Maria Sebastian amb un article sobre La innocència, en què els referents fílmics hi són obligats: L’enigma de Kaspar Hauser, Els inútils o Amarcord…, tot per a argumentar que la innocència «no es pot recordar sense profanar-la».
  • Xavier Borràs, que continua amb l’edició de La Resistència, ens parla a les seves Notes esparses… des de la visió ecològica (amb referències a Greta Thunberg, Martí Boada o el Fons de Patrimoni Natural que vol endegar el GOvern) i des de la visió política, amb comentaris a un excel·lent article d’Enric Vila de nom «Ètnic».
  • Encara, Jordi Sánchez fa una proposta «federalista» en el seu article: reduir les actuals disset comunitats autònomes del «café para todos» a vuit…, un oferiment, segons ell, per a sortir de l’atzucac actual.
  • I si voleu entreteniment, però del bo, seguiu amb els microrelats de Jordi Remolins (ara molt animalistes, certament) i les Curiositats lingüístiques d’Esther Pujadas, que ens donen molts d’elements per a conèixer millor la nostra llengua i les seves expressions més genuïnes.

A punt, doncs, de rebre el nou any 2020, esperem que sigui el darrer d’aquest dècada de vexacions, batalles perdudes i repressió creixent, i fem vots perquè sigui l’últim i cremi un foc nou a Catalunya que redeuxi a cendres els cretins ( i, fins i tot, les cretines).

Número 33. Novembre de 2019

Entrat desembre, plujós i fredorejant, us oferim la nova edició mensual de La Resistència, aquest cop mentre el «processisme» continua enganxat a Espanya i a la sempiterna idea que només ens salvarem si som d’esquerres, progres i amics dels botxins i les botxines (no fos cas!). No hi ha res a fer, tret d’unir-se en un front únic, allunyat d’ideologies i dogmes fugissers, que només tingui l’alliberament de la pàtria com a divisa i la reconstrucció dels nostres referents històrics, tradicionals, culturals, lingüístics, cívics… Ja ens llençarem els plats pel cap quan siguem lliures, en un estat el menys estatista i orwellià possible, amb què tots els totalitaris de torn poc hi tindran a pelar.

  • En aquesta trenta-tresena edició hi plana tot plegat. De primer, el vídeo (amb text i veu de Nan Orriols) sobre La decadència, que reflexiona sobre això que en diuen el règim del 78 (el transfranquisme) a partir d’una inspiració en el darrer assaig de Francis Fukuyama.
  • El mateix Nan Orriols és notícia, també —a banda dels seu Serpent habitual—, per la recent edició, amb presentacions incloses, d’Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019, 128 pp.), llibre sense parió i sense pèrdua, de què ens parla el nostre editor Xavier Borràs, quan afirma que és una  «obra serena i entenedora, en la seva línia habitual de transparència i despullament anímic, sense pèls a la llengua, amb textos breus, molt mesurats, àmpliament aforístics, que resumeixen el seu pensament sobre la condició humana i les contradiccions i paradoxes del temps que ens toca de sobreviure». El llibre du un pròleg de la nostra Esther Pujadas, que ens continua obsequiant les seves Curiositats lingüístiques (algunes d’elles ara amb dedicatòria inclosa).
  • Encara, Nan Orriols ens presenta un nou àlbum de fotos, aquest cop sota el títol El misteri de les roselles, en què les imatges de fa un quart de segle de gallarets, blats madurs i aigües netes, fa una revelació, molt poca coneguda, sobre Sara Montiel i l’assassí de Trotski, l’estalinista català Ramon Mercader.
  • I Xavier Borràs hi torna, precisament, amb les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, per a parlar-nos del canvi climàtic, l’emergència ecològica i el paper dels mitjans de comunicació en tot plegat, en el context del que hauria de ser una República catalana.
  • No gaire allunyat, son germà, el biòleg resistent Gabriel Borràs, ens aporta sucoses informacions i anàlisis sobre El Premi Ramon Margalef 2019 i el Tribunal Suprem espanyol, en què, novament, demostra com de desencaminats van per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, l’una per donar-li un prestigiós premi a un adversari declarat de la llibertat de Catalunya, i l’altre —en boca de la batlessa xupiguai Ada Colau— per no haver fet els deures com i quan calia per a la municipalització del servei d’aigua a la capital.
  • Encara una altra: na Maria Borràs (quin clan, aquests Borràs, són com una plaga😆!) ens parla a Aprenem mútuament, enfortim llaços i creem xarxa: l’experiència d’Avobefarm a Catalunya de l’estada d’un grup de Xangai, Abovefarm, que aquest estiu va visitar Catalunya per a aprendre de les experiències dels nostres agricultors i ho emmarca en el fet que «si volem assolir la sostenibilitat, si volem crear sistemes resilients que puguin fer front al canvi i siguin capaços d’adaptar-se i transformar-se, hem de començar a construir la capacitat de veure la nostra interdependència entre humans i entre humans i no humans, negociant les nostres relacions i les necessitats de nosaltres mateixes i dels altres (humans i no humans), per a crear una sensació de cura que pugui conduir a altres representacions del sistema».
  • També, Clàudia Masó ens presenta un profund treball sobre les restes paleolítiques de la Gorja d’Olduvai, a la plana del Serengueti, a Tanzània, en què ens parla de l’evolució històrica, l’estratigrafia i l’hominització d’aquest important jaciment arqueològic dels nostres ancestres.
  • I, last but not least, els col·laboradors habituals, de primer rengle: Jordi Remolins amb els seus microrelats —aquests cop amb éssers animals pel mig i animalades a desdir— i l’insubstituïble periodista vigatà Toni Corominas, que a l’article Un cisma a la «Ciutat dels Sants» conta la revolució que va produir la conferència del professor Jose Luis López Aranguren l’hivern de 1971 al Casal d’Acció Catòlica de Vic, en què «va ridiculitzar la moral sexual i la visió rància que les jerarquies catòliques tenien de l’erotisme i va apostar per una obertura mental i l’acceptació de nous costums».

Estigueu bons, ara que s’acosta Nadal i «la simbomba fosca», que deia el poeta-proletari Joan Salvat Papasseit:

Demà posats a taula oblidarem els pobres
—i tan pobres com som—.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

 

Número 32. Octubre de 2019

Més tard del que hauríem volgut [amb el nostre editor, Xavier Borràs, ja recuperat], entrat novembre, oferim l’edició de La Resistència d’aquest octubre horribilis d’aiguats, sentències, repressió i acció cívica contra la nostra extinció, tot de símptomes de l’emergència climàtica i de l’emergència nacional que vivim i de què encara sobrevivim. A les portes, novament, d’unes eleccions espanyoles que abocaran els partits transfranquistes a la mateixa o pitjor situació que es va viure després del 26 d’abril, Catalunya viu més que un tsunami, un petit ventijol que encara esbufegant i impacient vol escombrar d’una vegada per totes tanta ignomínia i vexació. I no, no és un conflicte sobre «democràcia», precisament, sinó un torcebraç (també físicament a base de cops i tortures) sobre la nostra atàvica llibertat com a nació, sotmesa per la força de les armes des de fa més de 300 anys.

  • Potser per això, Nan Orriols ens ofereix (en vídeo i text), Portes giratòries. Cambalache?, que s’endinsa en la consubstancial corrupció espanyola, tan encomanadissa també a les nostres terres; ell mateix, també, ens ofereix un nou àlbum de fotos, aquest cop d’un viatge al Senegal, i els imperdibles articles d’El Serpent.
  • Igualment, el periodista Toni Coromina recorda, amb nostàlgia però amb la fina ironia que el caracteritza, a La monarquia i el rei Pepet, la figura controvertida dels monarques i llurs famílies, especialment la dels borbons corruptes i criminals, amb el neofranquista Felip VI al capdavant.
  • Sobre això que ha passat, passa i passarà i que els mitjans n’han dit «aldarulls» —i que des de La Resistència en diem, precisament, «resistència», és a dir, autodefensa davant la violència policíaca—, n’escriu a bastament un nou «fitxatge» de la nostra publicació, l’ecosociòleg Dídac S. Costa, que a l’article Si ens donen Dictadura, els donarem Guerrila, afirma que «Catalunya ha servit com a excusa per retornar a una societat autoritària, centralista, policial, amb vigilància a artistes, professors i mitjans».
  • De l’emergència climàtica en tenim un tast en l’article de Jordi Sánchez, Zones inundables, sobre els darrers aiguat i la memòria de l’aigua, que  «sol desguassar per on ho ha fet sempre, per molt que canviem el curs del torrent o del riu».
  • De la història, el nostre passat que encara es fa present, la jove estudiosa Clàudia Masó ens aporta un treball sobre el Plànol del castell de Cardona. Fonts escrites i documentals, que explica com van ser els atacs al castell de Cardona per part de l’exèrcit de l’arxiduc Carles d’Habsburg el 5 de desembre del 1711, en plena Guerra de Successió durant l’anomenat Setge de Cardona.
  • L’irreductible Jordi Remolins ens ofereix els seus nous microrelats basats en les relacions tòxiques (i mortals) de les parelles, especialment de la violència masclista contra les dones, mentre que Esther Pujadas, amb les seves Curiositats lingüístiques, ens apropa mots i conceptes com «fato», «fer basarda» o les maneres de no dir el castellanisme «aforo».
  • Finalment, Xavier Borràs ens parla en unes notes del nou llibre del periodista Santiago Vilanova, L’explosió de Capità Arenas, on descriu amb tons de thriller i novel·la negra, la trama del gas natural a la Barcelona preolímpica a partir de l’explosió que es va produir en aquest carrer de Sarrià la nit del 6 de març de 1972, quan s’hi va esfondrar un edifici de deu pisos, on van perdre la vida divuit persones. L’atenció de l’opinió pública, en ple franquisme, es va intentar desviar tot apuntant que l’explosió estava relacionada amb un grup d’extrema dreta. Però, la intenció, investigada per l’autor, era tota una altra: amagar una explosió de gas natural, de recent i encara deficient implantació, que substituïa el gas ciutat, un producte molt menys eficient i més contaminant.

La tardor, que ha trigat a tacar la muntanya amb els seus tons multicolors, ja assenyala el fred i «la simbomba fosca», que deia el Poeta. Escalfem-nos vora la llar, amb els nostres, abans que, d’un cop de porra, ens anorreïn definitivament. I, per cert, ja que parlàvem a l’inici del ventijol nostrat, no us perdeu —de cara a bastir una economia alternativa a les urpes d’Espanya— la iniciativa #somelvent, que promou un Huracà econòmic i que podeu seguir i participar en aquest enllaç.