Número 34. Desembre de 2019

Mor 2019 amb olor de socarrim, clima d’extrems, en tots els àmbits: el que es blasma des de l’emergència climàtica i el que malda per sobreviure, des de l’independentisme, més enllà del processisme i encara més lluny dels qui assenyalen catalans pel seu pensament fora del tacticisme oficial i allò tan banal del «políticament correcte» (que fa pudor de totalitarisme). Finalment, després de la decisió de la Cort de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat com a eurodiputat d’Oriol Junqueras, s’ha demostrat que la decisió del president Carles Puigdemont i de la resta d’exiliats va ser l’encertada i, de moment, l’única que funciona a Europa, mentre a Espanya, per contra, el que esperen és la claudicació dels qui ja van rendir-se (a la presó o al carrer) l’endemà del 3 d’octubre de 2017. Tanmateix, per molt que aquesta toxicitat profundament urbana tracti de contaminar el rerepaís, des de la muntanya tractarem de resistir els cants de sirena dels bonistes i multicultis de torn. Així sia!

  • En aquest darrer número de La Resistència de l’any (aviat en farà tres que vam començar i fins i tot potser ho celebrem) hi ha com un to melangiós, de rauxa continguda, com es pot veure en el [VÍDEO] República Rosalia, de Nan Orriols, que també ens escriu al Serpent diversos bitllets en què Pedro Sánchez (pronuncieu «sànxes», si us plau) n’és el (mal) protagonista. D’Orriols també hem fet un seguiment dels actes de presentació del seu darrer llibre, Homo vulgaris, en un breu de redacció amb vídeo (també inclòs).
  • No menys agosarat és Toni Coromina, que en l’article Gastronomia funerària aporta inesperats detalls (de sucar-hi pa) sobre la relació entre la mort i l’art del bon menjar, amb la incursió mexicana de la festa dels traspassats.
  • Retorna, sortosament, el nostre Josep Maria Sebastian amb un article sobre La innocència, en què els referents fílmics hi són obligats: L’enigma de Kaspar Hauser, Els inútils o Amarcord…, tot per a argumentar que la innocència «no es pot recordar sense profanar-la».
  • Xavier Borràs, que continua amb l’edició de La Resistència, ens parla a les seves Notes esparses… des de la visió ecològica (amb referències a Greta Thunberg, Martí Boada o el Fons de Patrimoni Natural que vol endegar el GOvern) i des de la visió política, amb comentaris a un excel·lent article d’Enric Vila de nom «Ètnic».
  • Encara, Jordi Sánchez fa una proposta «federalista» en el seu article: reduir les actuals disset comunitats autònomes del «café para todos» a vuit…, un oferiment, segons ell, per a sortir de l’atzucac actual.
  • I si voleu entreteniment, però del bo, seguiu amb els microrelats de Jordi Remolins (ara molt animalistes, certament) i les Curiositats lingüístiques d’Esther Pujadas, que ens donen molts d’elements per a conèixer millor la nostra llengua i les seves expressions més genuïnes.

A punt, doncs, de rebre el nou any 2020, esperem que sigui el darrer d’aquest dècada de vexacions, batalles perdudes i repressió creixent, i fem vots perquè sigui l’últim i cremi un foc nou a Catalunya que redeuxi a cendres els cretins ( i, fins i tot, les cretines).

Número 33. Novembre de 2019

Entrat desembre, plujós i fredorejant, us oferim la nova edició mensual de La Resistència, aquest cop mentre el «processisme» continua enganxat a Espanya i a la sempiterna idea que només ens salvarem si som d’esquerres, progres i amics dels botxins i les botxines (no fos cas!). No hi ha res a fer, tret d’unir-se en un front únic, allunyat d’ideologies i dogmes fugissers, que només tingui l’alliberament de la pàtria com a divisa i la reconstrucció dels nostres referents històrics, tradicionals, culturals, lingüístics, cívics… Ja ens llençarem els plats pel cap quan siguem lliures, en un estat el menys estatista i orwellià possible, amb què tots els totalitaris de torn poc hi tindran a pelar.

  • En aquesta trenta-tresena edició hi plana tot plegat. De primer, el vídeo (amb text i veu de Nan Orriols) sobre La decadència, que reflexiona sobre això que en diuen el règim del 78 (el transfranquisme) a partir d’una inspiració en el darrer assaig de Francis Fukuyama.
  • El mateix Nan Orriols és notícia, també —a banda dels seu Serpent habitual—, per la recent edició, amb presentacions incloses, d’Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019, 128 pp.), llibre sense parió i sense pèrdua, de què ens parla el nostre editor Xavier Borràs, quan afirma que és una  «obra serena i entenedora, en la seva línia habitual de transparència i despullament anímic, sense pèls a la llengua, amb textos breus, molt mesurats, àmpliament aforístics, que resumeixen el seu pensament sobre la condició humana i les contradiccions i paradoxes del temps que ens toca de sobreviure». El llibre du un pròleg de la nostra Esther Pujadas, que ens continua obsequiant les seves Curiositats lingüístiques (algunes d’elles ara amb dedicatòria inclosa).
  • Encara, Nan Orriols ens presenta un nou àlbum de fotos, aquest cop sota el títol El misteri de les roselles, en què les imatges de fa un quart de segle de gallarets, blats madurs i aigües netes, fa una revelació, molt poca coneguda, sobre Sara Montiel i l’assassí de Trotski, l’estalinista català Ramon Mercader.
  • I Xavier Borràs hi torna, precisament, amb les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, per a parlar-nos del canvi climàtic, l’emergència ecològica i el paper dels mitjans de comunicació en tot plegat, en el context del que hauria de ser una República catalana.
  • No gaire allunyat, son germà, el biòleg resistent Gabriel Borràs, ens aporta sucoses informacions i anàlisis sobre El Premi Ramon Margalef 2019 i el Tribunal Suprem espanyol, en què, novament, demostra com de desencaminats van per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, l’una per donar-li un prestigiós premi a un adversari declarat de la llibertat de Catalunya, i l’altre —en boca de la batlessa xupiguai Ada Colau— per no haver fet els deures com i quan calia per a la municipalització del servei d’aigua a la capital.
  • Encara una altra: na Maria Borràs (quin clan, aquests Borràs, són com una plaga😆!) ens parla a Aprenem mútuament, enfortim llaços i creem xarxa: l’experiència d’Avobefarm a Catalunya de l’estada d’un grup de Xangai, Abovefarm, que aquest estiu va visitar Catalunya per a aprendre de les experiències dels nostres agricultors i ho emmarca en el fet que «si volem assolir la sostenibilitat, si volem crear sistemes resilients que puguin fer front al canvi i siguin capaços d’adaptar-se i transformar-se, hem de començar a construir la capacitat de veure la nostra interdependència entre humans i entre humans i no humans, negociant les nostres relacions i les necessitats de nosaltres mateixes i dels altres (humans i no humans), per a crear una sensació de cura que pugui conduir a altres representacions del sistema».
  • També, Clàudia Masó ens presenta un profund treball sobre les restes paleolítiques de la Gorja d’Olduvai, a la plana del Serengueti, a Tanzània, en què ens parla de l’evolució històrica, l’estratigrafia i l’hominització d’aquest important jaciment arqueològic dels nostres ancestres.
  • I, last but not least, els col·laboradors habituals, de primer rengle: Jordi Remolins amb els seus microrelats —aquests cop amb éssers animals pel mig i animalades a desdir— i l’insubstituïble periodista vigatà Toni Corominas, que a l’article Un cisma a la «Ciutat dels Sants» conta la revolució que va produir la conferència del professor Jose Luis López Aranguren l’hivern de 1971 al Casal d’Acció Catòlica de Vic, en què «va ridiculitzar la moral sexual i la visió rància que les jerarquies catòliques tenien de l’erotisme i va apostar per una obertura mental i l’acceptació de nous costums».

Estigueu bons, ara que s’acosta Nadal i «la simbomba fosca», que deia el poeta-proletari Joan Salvat Papasseit:

Demà posats a taula oblidarem els pobres
—i tan pobres com som—.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

 

Número 32. Octubre de 2019

Més tard del que hauríem volgut [amb el nostre editor, Xavier Borràs, ja recuperat], entrat novembre, oferim l’edició de La Resistència d’aquest octubre horribilis d’aiguats, sentències, repressió i acció cívica contra la nostra extinció, tot de símptomes de l’emergència climàtica i de l’emergència nacional que vivim i de què encara sobrevivim. A les portes, novament, d’unes eleccions espanyoles que abocaran els partits transfranquistes a la mateixa o pitjor situació que es va viure després del 26 d’abril, Catalunya viu més que un tsunami, un petit ventijol que encara esbufegant i impacient vol escombrar d’una vegada per totes tanta ignomínia i vexació. I no, no és un conflicte sobre «democràcia», precisament, sinó un torcebraç (també físicament a base de cops i tortures) sobre la nostra atàvica llibertat com a nació, sotmesa per la força de les armes des de fa més de 300 anys.

  • Potser per això, Nan Orriols ens ofereix (en vídeo i text), Portes giratòries. Cambalache?, que s’endinsa en la consubstancial corrupció espanyola, tan encomanadissa també a les nostres terres; ell mateix, també, ens ofereix un nou àlbum de fotos, aquest cop d’un viatge al Senegal, i els imperdibles articles d’El Serpent.
  • Igualment, el periodista Toni Coromina recorda, amb nostàlgia però amb la fina ironia que el caracteritza, a La monarquia i el rei Pepet, la figura controvertida dels monarques i llurs famílies, especialment la dels borbons corruptes i criminals, amb el neofranquista Felip VI al capdavant.
  • Sobre això que ha passat, passa i passarà i que els mitjans n’han dit «aldarulls» —i que des de La Resistència en diem, precisament, «resistència», és a dir, autodefensa davant la violència policíaca—, n’escriu a bastament un nou «fitxatge» de la nostra publicació, l’ecosociòleg Dídac S. Costa, que a l’article Si ens donen Dictadura, els donarem Guerrila, afirma que «Catalunya ha servit com a excusa per retornar a una societat autoritària, centralista, policial, amb vigilància a artistes, professors i mitjans».
  • De l’emergència climàtica en tenim un tast en l’article de Jordi Sánchez, Zones inundables, sobre els darrers aiguat i la memòria de l’aigua, que  «sol desguassar per on ho ha fet sempre, per molt que canviem el curs del torrent o del riu».
  • De la història, el nostre passat que encara es fa present, la jove estudiosa Clàudia Masó ens aporta un treball sobre el Plànol del castell de Cardona. Fonts escrites i documentals, que explica com van ser els atacs al castell de Cardona per part de l’exèrcit de l’arxiduc Carles d’Habsburg el 5 de desembre del 1711, en plena Guerra de Successió durant l’anomenat Setge de Cardona.
  • L’irreductible Jordi Remolins ens ofereix els seus nous microrelats basats en les relacions tòxiques (i mortals) de les parelles, especialment de la violència masclista contra les dones, mentre que Esther Pujadas, amb les seves Curiositats lingüístiques, ens apropa mots i conceptes com «fato», «fer basarda» o les maneres de no dir el castellanisme «aforo».
  • Finalment, Xavier Borràs ens parla en unes notes del nou llibre del periodista Santiago Vilanova, L’explosió de Capità Arenas, on descriu amb tons de thriller i novel·la negra, la trama del gas natural a la Barcelona preolímpica a partir de l’explosió que es va produir en aquest carrer de Sarrià la nit del 6 de març de 1972, quan s’hi va esfondrar un edifici de deu pisos, on van perdre la vida divuit persones. L’atenció de l’opinió pública, en ple franquisme, es va intentar desviar tot apuntant que l’explosió estava relacionada amb un grup d’extrema dreta. Però, la intenció, investigada per l’autor, era tota una altra: amagar una explosió de gas natural, de recent i encara deficient implantació, que substituïa el gas ciutat, un producte molt menys eficient i més contaminant.

La tardor, que ha trigat a tacar la muntanya amb els seus tons multicolors, ja assenyala el fred i «la simbomba fosca», que deia el Poeta. Escalfem-nos vora la llar, amb els nostres, abans que, d’un cop de porra, ens anorreïn definitivament. I, per cert, ja que parlàvem a l’inici del ventijol nostrat, no us perdeu —de cara a bastir una economia alternativa a les urpes d’Espanya— la iniciativa #somelvent, que promou un Huracà econòmic i que podeu seguir i participar en aquest enllaç.

Número 31. Setembre de 2019

Setembre ens du, novament, la vella i vetusta repressió espanyola contra els catalans. La política espanyola és bruta, miserable, no democràtica i porta innocents a detencions esperpèntiques mentre s’obre la campanya electoral del més que mediocre Pedro Sanchez i el seu PSOE i PSC. Tot s’hi val. Utilitzen la guàrdia civil, elsfiscals, els mitjans públics i els subvencionats per a intoxicar amb notes de detencions de suposats terroristes.

Tot plegat un altre relat inventat pel regne d’Espanya per a justificar una sentència i l’empresonament d’innocents: el Caudillo encara és al Valle de los Caidos; el monarca imposat i suportat per socialistes i comunistes per a defensar els seus privilegis, portes giratòries i sous escandalosos que no volen renunciar. Cal cercar els vots amb la bandera que la culpa de tot és dels catalans independentistes. EL PSC dels Iceta, Cunillera, Borrell, Zaragoza…, és més una associació de botxins que cap altra cosa. I el canvi climàtic no existeix…

I poca cosa més, que tenim l’editor, Xavier Borràs encara recuperant-se d’una recent intervenció, per bé que sortosament hem pogut comptar amb la col·laboració del resistent Toni Casassas, que ha fet i desfet perquè aquest lliurament de La Resistència estigués a punt ara, també per a recordar-nos la vaga per l’emergència climàtica d’aquest 27 de setembre, que La Resistència promou i se suma.

Número 30. Juliol/Agost de 2019

Abans no ho oblidem: bon estiu a tothom, encara que sigui amb esl mals averanys que ens vomiten des de la politiqueria processista, el filibusterisme espanyol o la sagnia del món mundial. Potser podem aprofitar aquest temps de vacança per a aprofundir en la nostra consciència planetària, col·lectiva, fractal, que tot està interrelacionat i les nostres accions tenen conseqüències més enllà del nostre petit ego. S’acosten temps difícils en tots els fronts, especialment pel que fa a la nostra empremta a la Terra, i potser és hora no solament de preparar-nos sinó, també —i sobretot— de canviar per no haver de sotmetre les generacions futures a una extinció forçosa i forçada.

  • Justament, el nostre Nan Orriols ens en parla: de primer en l’article Sense cap i, després, amb la col·laboració del també resistent Toni Casassas, en el vídeo No tenim cap, que anuncia la vaga mundial i global del pròxim 27 de setembre promoguda per diverses organitzacions —com Earth Strike, Fridays For Future o Extinció/Rebel·lio— i a la qual se suma La Resistència.
Adhesiu de la vaga mundial del 27 de setembre. [Font: La Resistència.]
  • Igualment, en parla el nostre editor, Xavier Borràs, a les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, en què incideix novament en l’estat del boscos i dels rius, els mateixos rius en què pràcticament aviat ja no hi pescarà ningú, com ens relata el periodista vigatà Toni Coromina en el seu article Adéu a la visió bucòìlica del riu.
  • Potser, tot el planeta esdevindrà un desert, però segurament no tindrà el tremp ni la bellesa d’aquell que va visitar Nan Orriols el passat segle i que podem veure en un magnífic àlbum de fotos, tot ben allunyat del que ha esdevingut avui: un reclam turístic al qual s’arriba despenent tones de petroli.
  • Tanmateix, per a delectar-nos des d’altres talaies, tenim molts dels col·laboradors habituals a punt de solfa: així, els microrelats de Jordi Remolins, que insisteixen en els racons més obscurs de l’ànima humana; l’habitual «L’home i els seus límits» de Josep Maria Sebastian, aquest cop sobre La felicitat, amb un fragment en vídeo de Cantant sota la pluja; o, encara —a més dels habituals Serpents, de Nan Orriols—, l’estudi acurat de la jove Clàudia Masó sobre La col·lecció epigràfica de Jean Gruytère; i, per postres —tal com diu Esther Pujadas a les Curiositats lingüístiquesEls pecats capitals d’Àlex Voltà (a qui ja vam fer conèixer el gener d’enguany), que exposa les febleses humanes al Temple Romà de Vic fins al 15 de setembre.

Llavors, al setembre —recordeu l’acció mundial del dia 27!— , hi tornarem, si és que encara no hem fet un pet com una gla.

Número 29. Juny de 2019

Les darreries de juny han dut a Catalunya i a mitja Europa una calorada amb rècords de temperatura de fins a 44 ºC, a més d’un foc abrasador a la Ribera d’Ebre que han salvat bombers i pagesos, especialment els qui encara —malgrat tot— mantenen al territori feixes i conreus que actuen com a tallafocs. L’emergència climàtica, doncs, es fa present arreu i Espanya tomba l’avançada Llei del canvi climàtic votada al Parlament de Catalunya perquè envaeix competències de l’Estat, el mateix Estat que ara vol comanar el PSOE en què Pedro Sánchez pidola els vots de les minories al Congrés d’ERC i JxCat, els dirigents de les quals sembla que no tinguin clar que no es pot donar suport a qui, encara avui, no solament dóna suport al 155 (encobert) sinó que continua amb la política repressiva que tant agrada als socis ultrancers de PP, C’s i els innominables feixistes.

  • A La Resistència, però, continuem dempeus, en aquest número de juny amb moltes novetats. D’entrada el vídeo que fa escruixir, amb text (subtitulat a l’anglès) i veu en off de Nan Orriols sota el títol Declaració universal dels drets humans. L’escorxador, en què l’autor d’El Serpent fa un al·legat en relació al tracte que tenim amb els animals: «Pagarem molt cara la nostra prepotència, indiferència i crueltat».
  • També, el tracte dels humans amb altres humans, els més desafavorits, com els que dormen als carrers de les grans ciutats i les àrees metropolitanes, és el tema escollit per l’editor de la nostra publicació, Xavier Borràs, a les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, «Una societat que és incapaç de resoldre mancances com aquesta (i d’altres de tant o més greus) és una societat profundament malalta i no hi ha remei que la guareixi si no fem un fort cop de cap», que no pot aturar-se amb els pedaços ni de la caritat ni de la bonhomia.
  • Hi ha, doncs, alguna esperança? És el que aborda el periodista Josep Maria Sebastian aborda en la seva secció habitual L’home i els seus límits, en què fa una crítica àcida del sectarisme religiós i polític i ho il·lustra amb l’hilarant film La vida Brian, dels incombustibles Monthy Pyton, una pel·licula que 40 anys després de la seva estrena és, encara, del tot actual.
  • Tampoc no ho salvaran les actuals tertúlies que envaeeixen tots els mitjans de comunicació per terra, mar i aire, tal com relata Toni Coromina: «Quan van començar, les tertúlies ens van permetre fer un exercici de reflexió sobre allò que pensàvem i ho discutíem amb gent entesa; de vegades, la teva opinió podia variar i podies escriure un article més afinat», manifesta el periodista vigatà, que lamenta que corrin mals temps per a la paraula.
  • El també vigatà, l’escultor de renom internacional Enric Pladevall, s’incorpora a La Resistència amb una primera incursió, Votar no és un crim, en què narra la rocambolesca història del guardó que li va encarregar  l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) per al XIV Premi Ernest Udina per a Jean Quatremer. «La meva obra està molt lluny del pamflet polític –diu el senyor de L’Olivar—, tot i ser profundament política. Però, d’ençà de la sentència de l’Estatut m’he sentit cridat com tants i tants catalans a denunciar aquesta ignomínia.»
  • També les creacions de diversos autors tenen cabuda a La Resistència —a més de les habituals Curiositats lingüístiques de l’Esther Pujadas—. D’una banda, l’obra del pintor David Serra, Paisatges complexos, que encara podeu veure a la sala d’exposicions de la delegació d’Osona i el Moianès del Col·legi d’Aparelladors de Catalunya a Vic (Rambla Passeig, 71); de l’altra, la tercera incursió del periodista i assessor Albert Anglada, mebre del Consell Editorial de La Resistència, sobre l’alta societat del territori de la UVic, amb Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, una crònica de l’alta societat que, com en el volum anterior, inclou, a més d’Osona i el Ripollès, les comarques del Bages, el Vallès Oriental i la Garrotxa; també, l’insusbtituïble Jordi Remolins i els seus microrelats, que en aquesta ocasió s’enfonsen en la foscor de l’esperitisme: Igualment, Eulàlia Ventura, a Plena de lluna plena, on invoca que «cal parar i escoltar perquè esdevingui en plena lluna plena, la nit blanca dels infants», un arrelament que cerca la jove Clàudia Masó en la seva recerca antorpològica sobre l’historicisme cultural, amb referències a savis com Gordon Childe o Pere Bosch Gimpera, pare de l’escola arqueològica catalana.

Us desitgem un bon estiu, també amb La Resistència, que podreu continuar gaudint mentre la calorada —així ho esperem— remet i l’aigua, tan necessària, assedega boscos i conreus i neteja consciències, tan malmeses i infoxicades.

 

Número 28 Maig de 2019

maig 2018 Indi nan orriolsDe les darreries d’abril a les de maig s’han produït tres processos electorals. Tanmateix, res no ha canviat: els presos i exiliats continuen el seu calvari i la pàtria (sí, la pàtria, allò que ens agermana i ens identifica si volem) es veu sotmesa als tacticismes processistes de brevíssima volada, amb què en cada bugada perdem els llençols, el somier, el capçal i el llit, tot inclòs en la mateixa jugada «mestra». Mentrestant, aquí i arreu d’Europa —amb la tímida excepció d’Alemanya— l’emergència climàtica i l’extinció del planeta han passat de puntetes dels debats electorals, com si acabar amb la naturalesa fos l’objectiu final de la humanitat sencera.

  • És d’això que parla l’editor de La ResistènciaXavier Borràs, en les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, amb algunes referències recents d’entrevistes a bons pensadors europeus en aquest camp, com l’enginyer català Pep Puig o el filòsof francès Bruno Latour, amb dues perles en format vídeo, l’un sobre el tracte a què sotmetem els soferts porcs a la comarca d’Osona i l’altre la denúncia, sentida i raonada, d’un gallec sobre les cretines queixes dels propietaris d’un hotel rural pel que fa a l’escataineig de les gallines.
  • També, Borràs ens du més noves sobre Maria Dolors Orriols, aquest cop l’esperada edició de Montserrat Bacardí Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo Editorial, 2019), que finalment ha vist la llum, però que necessita una forta empenta per fer-la conèixer, encara més per col·locar l’autora vigatana —injustament oblidada— al lloc que li correspon en el panorama de la literatura catalana.
  • Un panorama que pren cos, igualment, amb els microrelats de Jordi Remolins, en què els autors o se suïciden o són morts o, simplement, perden l’oremus en aquesta dansa macabra a què ens te avesats el jove autor ripollès.
  • Congratulem-nos, novament, d’una nova incorporació a La Resistència. Novament, una dona —i ja en són quatre a l’equip de col·laboradors. Aquest cop, Eulàlia Ventura, pedagoga i artista, ens presenta a Implacable versus infal·lible el pensament profund que s’amaga rere aquella dit catalana que diu allò que «fent i desfent aprèn l’aprenent», encara que sigui a base de l’«aquí caic, aquí m’aixeco».
  • D’aprenentatges sobre la Grècia clàssica —part intrínseca d’on venim— en parla la jove estudiosa Clàudia Masó en el seu article La democràcia atenesa, on apareixen, entre d’altres savis, Plutarc o Pèricles, de què encara hem d’esbrinar-ne moltes coses.
  • Esther Pujadas, amb l’interès de sempre treure punta a tots els mots, ens presenta a les seves i nostres Curiositats lingüístiques des del mot clepsa (i totes les possibles varietats) als insults afectuosos, com ara capsigrany, pallús o curt de gambals, passant pels significats d’abrilejar o els misterirs del combregar amb rodes de molí.
  • Precisament, combegar amb rodes de molí —fer passar per l’adreçador mitja humanitat—, és el que va intentar Adolf Hitler. I és el que tracta d’explicar-nos el periodista Josep Maria Sebastian en l’article L’home i els seus límits. La voluntat, en què també incloem el vídeo de la cineasta nazi Leni Riefenstahl El triomf de la voluntat (Triumph des Willens), un dels seus treballs de propaganda, on mostra el desenvolupament del congrés del Partit Nacionalsocialista alemany el 1934 a Nuremberg.
  • I en Toni Coromina clou, amb un tercer article, Retrat de la contracultura vigatana dels anys setanta i vuitanta (i III), aquesta trilogia quasi prehistòrica, però també antropològica, sorgida a l’entorn del Cafè Vic que tan bé va retratar i encara retrata el periodista vigata.
  • I si començàvem aquest número de maig parlant de l’allau electoral, tanquem-lo, precisament, amb dos articles en un de Nan Orriols sobre aquests comicis (Les eleccions municipals del 26 de maig. Lliçons i perspectives), especialment les municipals, en què clama que «Espanya és un país en què les eleccions són la festa de la loteria que sempre toca als que fan trampes». I no oblideu el seu sempitern recull mensual d’El Serpent, que és un bon senyal de com marxa el país i el paisatge.

I al juny —compteu-hi—, la falç al puny!

 

 

 

Número 27. Abril de 2019

Nan Orriols.L’abril electoral ens deixa imatges, sons i escrits inesborrables del patetisme humà a què ha arribat la classe política espanyola i de retruc, des d’una altr perspectiva,  la catalana, que sembla voler fer-nos viure en una mena de patiment permanent sense reconèixer que davant la derrota que se’ns ha infligit només hi ha la resposta efectivade la desobediència total i, com ja sembla que s’adonen alguns, l’ocupació massiva i no violenta —co ja hem defensat des de La Resistència— de tots els centres del poder espanyol a Catalunya. No hi ha cap altra resolució real davant de tanta ignomínia, si no és que es vol viure en l’etern «ara sí que ho tenim a tocar» d’una República inexistent que de tant dir sense fer ens aboca a la més gran de les frustracions i a la desaparició irremessible com a poble i subjecte polític.

  • Per a reblar-ho, el nostre editor, Xavier Borràs, ens recomana a les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas sentir i veure dues figures imperdibles del nostre present: Albert Sánchez Piñol i Jordi Graupera, que diuen veritats inqüestionables i proposen camins costeruts allunyats de l’etern victimisme.
  • Igualment, Nan Orriols —no us perdeu els seus bitllets a El Serpent—, a l’article Eleccions manifesta —davant del descrèdit que ens llencen al damunt els partits del 155, els del poder atàvic—, que hem de votar per marxar «perquè no podem pactar quedar-nos».
  • Aquest poder —similar al que ha exercit l’Església, les esglésies, davant dels reptes que suposen, per exemple, l’ús dels profilàctics o el capteniment en qüestions com l’eutanàsia—, és el que conta Josep Maria Sebastian a l’article La cobdícia del temps, en què afirma que «bramen des de les trones amb el suport d’un corifeu de marrans que ho fa des dels escons i des de de la premsa».
  • Trepitjant més de peus a terra, Toni Coromina amb la segona part del Retrat de la contracultura vigatana del senys setanta i vuitanta, i Clàudia Masó, amb La dieta paleolítica, ens reconforten que potser els temps passats van ser millors i segurament mai més no tornaran a ser igual, amb què es referma allò que, ara més que mai, el temps fuig i tot és efímer, com la persistent boira mental que ens aliena a tots i que tard o d’hora haurà d’escampar.
  • No ens oblidem de la diada no festiva de Sant Jordi, que els fariseus dels múltiples temples mediàtics han reduït a l’absurda estadística dels «més venuts». Nosaltres ens quedem amb un autor de la casa, el nostre Carles Batalla i el seu nou llibre de més d’un centenar de poemes de tres versos, Ai! Cus, haikus que ens poden salvar de tant lletraoccidor. I no oblideu adquirir, si encara no el teniu (en resten molt pocs exemplars) el llibre resistent de Nan Orriols i Esther Pujadas Robots, tòtils i cacanòries.
  • I si se’ns manifasseja Sant Jordi, Esther Pujadas fa just tot el contrari setmana rere setmana amb les seves Curiositats lingüístiques, i en aquesta ocasió ens alliçona sobre els diversos usos del mot «gandòfia», les paraules amb epèntesi, els verbs curiosos amb -e o la diferència entre halogen o al·logen…

Si a l’abril les aigües no han estat mil (per bé que a muntanya encara ens hem mínimament salvat en aquests temps d’emergència climàtica), potser el maig no serà de cada dia un raig, tot i l’esperança que un mal llamp esberli totes les cadenes, físiques i mentals, que ens tenallen al Regne d’Espanya.