[VERSOS] «L’Olimp», de Gabriel Salvans

[Text i veu Gabriel Salvans. Imatge Josep M. Renom]

Avui amb la claror de la lluna,
passades les dotze de mitjanit,
amb el full de Sant Asencio al calendari
gregorià de dos mil vint-i-sis,
la deessa Artemisa,
la dels llocs salvatges, jove, alta, vigorosa,
una dels dotze de l’Olimp,
germana bessona d’Apol·lo,
ha tingut un somni, semblant al d’Ell,
i amb quatre nimfes ha marxat
encuriosida cap a la cara fosca de la lluna,
la que ningú veu, ni aparenta, ni endevina,
a saber què hi maquinen els déus,
amagats, invisibles als humans,
que se’ns fa un abisme immens l’univers.
Mentrestant, passegem sants, dansem amb la mort,
encetem guerres i cremen benzina
al gegant Orion que l’empeny. Quan torni
d’aquí a deu dies, desvelarà el misteri,
sabrem del que sap i ha vist i ha descobert en la fosca
que la Terra manté des de fa segles el mateix perfil.
Sospiren quan miro la lluna, l’esperit,
i velles històries d’amor,
de qui compto amb la benvolença dels déus.