[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» De l’hiperlocalisme a la globalitat , d’Eduard Garrell.

Roda el món i torna al Born

Amb la Fina no ens portem gaires anys de diferència; ella és l’àvia de la cinquena generació d’un hotel familiar de la cala de Tamariu, on va néixer. Als inicis el petit hotel era una botiga* amb hort i galliner; més tard es posaren a cuinar per als visitants que començaven a freqüentar aquell racó i, a poc a poc, treballant any rere any, aquella humil barraca marinera va anar creixent.

La Fina ha viscut una transformació vertiginosa d’aquest petit racó de món: des dels xeflis de les colles de tapers a les barraques com la dels Liris (Baldiris) —on encara avui es reuneixen els socis i patrons per fer arrossades sota la fotografia del general Espartero, que segueix presidint la sala—, els pescadors d’estiu i els pagesos d’hivern que habitaven Tamariu, els pobres del Palafrugell que, per un grapat de peix, baixaven a peu per ajudar a llevar l’enorme xarxa comunal que es fondejava a la petita badia, els turistes anglesos que es vestien per sopar, amb l’americana creuada i el pantaló beix i amb els vestits llargs…, fins al “no lloc” en què hem convertit avui aquest racó.

Amb la Fina també parlem de l’austríac Paul Fidrmuc, el qual, acabada la Guerra Civil, va aparèixer per Tamariu amb la seva piragua plegable Don Tonto, amb què va recórrer tots els racons de la costa, des del cap Gros fins a les Medes, despertant la sospita que era membre de l’Abwehr i informava el Reich de la cartografia precisa per facilitar-los omplir els dipòsits dels submarins a l’abric d’aquestes cales (Una piragua en la Costa Brava). També van començar les primeres residències, d’un estil colonial californià, imitant la Riviera Francesa: a Tamariu, La Pedrosa, La Musclera, La Perica…, i moltes més escampades per la costa i ara diluïdes enmig de la vulgaritat. Un estil que, com bé sabem, no va prosperar.

Al km 2,5 de la sinuosa carretera que ara mena a Tamariu, el britànic lord Islington, governador de Nova Zelanda, el 1928 es feu construir, per Nikolai Woevodsky, una casa per passar-hi els hiverns anomenada La Musclera, damunt de cala Gamarús, a mig camí de cala Pedrosa i Tamariu. Woevodsky, comandant del tsar Nicolau II, es va exiliar de Rússia per la revolució, i d’Anglaterra, per les mal vistes infidelitats de la seva esposa, Dorothy Webster. “El rus”, com l’anomenen per la contrada, es feia passar per arquitecte i es feia tractar de coronel, tot i que no era ni una cosa ni l’altra. El seus projectes els signaven arquitectes amics, i el grau de coronel és el que hauria obtingut d’haver pogut continuar la seva carrera militar a Rússia.

Amb aquest i altres projectes, com el de la casa de Madeleine Carroll al paratge Traumal de Calonge, o La Perica, també a Tamariu, el rus va anar finançant la construcció del seu castell de Cap Roig, inacabat i on no va poder viure mai (amb la seva dona estaven instal·lats a la casa dels masovers, just a l’entrada dels jardins).

En morir lord Islington la casa va passar a mans de la seva filla, casada amb Anthony Grigg, fill d’Edward Grigg, governador de Kènia i ministre de Churchill durant la guerra. Per aquella casa, i per Tamariu, hi van desfilar dames d’honor de la reina d’Anglaterra, Clementine Churchill, que hi anava a passar vacances, Albert Arnold, Al Gore, inventor del Gore-Tex, Hugh Thomas i Iris Murdoch. Durant la guerra la família Grigg va deixar la finca a un guarda i va fer escortar els seus mobles fins a Anglaterra per un vaixell de l’armada anglesa.

Va ser durant aquell primer any de postguerra quan el gallec carca de Santoña, l’almirall Carrero Blanco, convidat per algú de confiança del Sr. Grigg, es va apoderar de La Musclera, s’hi va empadronar i, en un exercici de deliri de grandesa, li va canviar el nom per Castillo de Tamariu. El litigi per arrancar d’aquesta propietat aquell distingit “ocupa” es veu que va durar anys; el mariner gallec justificava que era la seva residència habitual i cap jutge trobava, o volia trobar, arguments per desnonar-lo.

Va ser en aquest petit hotel de platja on sovint es reunien els advocats, que van trobar la manera de poder retornar la casa als seus amos. Tot i sent la residència de qui era, la mà dreta de Franco i tenir una línia de telèfon a la casa, va ser impossible demostrar cap activitat telefònica, com hauria d’haver estat la pròpia de la residència habitual d’un càrrec de la seva responsabilitat. La inexistència de trucades telefòniques va posar en evidència la trampa legal del mariner i Anthony Grigg la va poder recuperar.

Amb una xerrada amb la Fina, tot fent un cafè en una taula davant del mar i sense anar més lluny de dos kilòmetres, hem fet una volta pel món i per la història que pot inspirar uns quants relats, alguna pel·lícula i fins i tot una sèrie de lladres i serenos.

Botiga* 4 1 f. [LC] Construcció petita, vora la costa, destinada a guardar-hi ormejos i accessoris de la barca i, eventualment, a viure-hi o a passar-hi l’estiu. 