Aquest número d’agost de La Resistència ens arriba veloç i rampant, com les darreres tempestes d’estiu que podrien ofegar, ja!, als feixistes que la campen arreu de Catalunya amb la impunitat que els atorga el Regne d’Espanya.

Tenim, en perspectiva, una tardor que diuen que serà calda, però ens temem molt que encara haurem de suportar més vexacions de part d’aquesta tropa de cretins i de necis. Mentrestant, nosaltres a la nostra.

 

  • En aquest divuitè lliurament, ens plau de donar la benvinguda a dos nous autors. D’una banda, na Maria Borràs (per fi una altra dona!) —de la nissaga dels Borràs de Gràcia—, que ens aporta l’informe Guardians de llavors: resistint al poder hegemònic de l’agroindústria, on ens conta la història del banc de genuïnes llavors que manté en un vila belga en Gilbert Cardon; també, de bell nou, ens alegra de tenir, a partir d’ara, la ploma de Jordi Sánchez, que va ser batlle de Calafell —per bé que ara ja no exerceix la política institucional— i que ens parla del «top manta» en l’espai públic.
  • Els col·laboradors habituals, però, continuen incansables. Llegiu, sinó, l’article d’en Toni Coromina sobre la internet i els llibres de text a les aules; o la qüestió del silenci que escriu Josep Maria Sebastian en la seva secció dels límits humans, que acompanya (com fa habitualment) d’un vídeo sobre el gran mim que fou Marcel Marceau; encara, amb embranzida, Nan Orriols ens diverteix i ens fa pensar en el seu article L’Atlàntida. Relat d’estiu, a més dels seus incisius i imprescindibles bitllets a El Serpent.
  • També, el nostre editor, Xavier Borràs, ens adverteix de noves plagues o sobre  l’alliçonadora dimissió de Nicolas Hulot —ministre de Transició Ecològica i Solidaritat francès—, a les Notes esparses des de la Vall d’en Bas d’aquest agost.
  • Esther Pujadas, en les seves Curiositats lingüístiques, ens ensenya novament a emprar bé els mots i la llengua, amb parelles lingüstíques dubtoses (Empoderar/apoderar; Està bo/És bo; Eixugar/Assecar) o com parlar de les vacances, just ara que la majoria de mortals que, per bé o per mal, n’han pogut fer, ja les han enllestides.

Quan arribi la tardor, en el pròxim número de La Resistència, hi haurà temps per a continuar picant la cresta de la ideologia metropolitana, de progrés i de «progres» (la pitjor raça del món mundial, que deia aquell), tan avesats a mirar-se el melic que ja no saben com caminar cap endavant.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.