L’home i els seus límits. El silenci

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

El silenci, aquest gran suport per a la transmissió de paraules, sorolls, ritmes i harmonia, ens fa por i incomoda molta gent. És curiós que quan algunes persones parlen i de cop i volta sembla que ja no hi ha res més a dir, es digui que s’ha produït un silenci incòmode, sense adonar-se que una de les situacions més satisfactòries per a mi és la de compartir el silenci amb algú sense cap problema ni cabòria. Sembla, però, que cada cop som menys els qui estimem l’absència de soroll. El món va de camí invers i ja han aconseguit que fins i tot es trenqui el silenci respectuós per aplaudir un cadàver.

Al nord, el de les grans ciutats i de la revolució industrial, la gent es va anar acostumant a un mon ple de sorolls. Poser per això, el patiment per un pèrdua es manifestava amb un silenci compartit per a convocar cadacu el seu dolor.

Al sud, on hi ha grans extensions de terra erma l’home es va acostumar molt més a viure en el silenci que comporta l’aïllament, i hi manifesten el dolor col·lectiu a través del soroll. Suposo que hi ha estudis antropològics sobre aquesta qüestió molt més informats que no pas les meves observacions.

Diuen que a l’espai es pot experimentar la sensació de silenci absolut. No deixa de ser una paradoxa que on, segons els científics, hi ha una activitat contínua i les galàxies són interconnectades amb les estrelles, les estrelles amb els planetes i els planetes amb els satèl·lits, tot aquest enrenou es faci sense soroll.

El més proper que he  experimentatestat del silenci com un bàlsam ha estat el desert. Allà on els vents abriguen amb la suavitat d’una mantellina i passen en totes direcccions callats, sense udolar. Un silenci que s’imposa fins i tot al xivarri dels pensaments i que permet escoltar els batecs del cor, immens com el paisatge protector d’un cel ple i un oceà de sorra que adquereix formes diferents amb els vents.

L’absència de soroll fa tanta por com la mort, l’expressió màxima del silenci, i l’home sempre ha inventat històries per a donar sentit al que no en té ni li cal. Alguns parlen de les virtuts del no-res, altres d’un cel o d’un infern i uns altres d’un harem etern.

La nova religió que exalta la possessió material i que, igual que el catolicisme ha fet servir el Vaticà, té a Sylicon Valley i a les grans plataformes el mitjà per a imposar els nous dogmes. L’anagrama ja no és la creu ni la lluna, és Google. El bombardeig constant de sorolls, informacions (reals, falses o de la postveritat) que allunyin qualsevol signe de silenci. A les televisions el què més hi abunda són les tertúlies on tothom crida i no s’aclareix res.

Quan arriba Nadal, pobles i ciutats s’afanyen a omplir carrers i places d’altaveus que escupen constantment les mateixes nadales, que s’imposen  fins i tot si neva, a la pau callada que proporciona veure caure els flocs.

Els absoluts ens creen vertigen i l’absència total de soroll l’associem a la falta de vida —quan n’és una de les parts més importants. També, se sol relacionar amb l’aïllament quan és un dels mitjans més potents per a interelacionar-nos. Aquesta infinita pantalla que esquitxem amb el crit, el plor, el riure, la música i les paraules i que és present tant en el primer plor després de néixer fins a la ranera que precedeix la mort. El silenci absolut.

Vegeu el vídeo sobre mim Marcel Marceau [1923-2007], màxima expressió del silenci en l’art escènica.

 

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada