[Text d’Helena Bonals]
He llegit que només un cinc per cent de la població mundial no es casa mai. Els solterons són, doncs, l’excepció que confirma la regla. Què és el que fa que hi hagi els que sempre estan canviant de parella, com els actors, i els que no la deixen mai, passi el que passi? Per què hi ha els que van darrere i darrere d’algú, i els que es permeten el luxe de dir que no?
Conec alguna persona que ha patit tanta gelosia a la vida que en el seu ordre de coses no hi entra fer el salt o bé fer fer-lo a algú altre. Casar-se és una paraula que ve de “casa”, en una metonímia, la part pel tot. Estaria bé que aquesta casa comptés sempre amb una finestra al cel estrellat.
Goethe, fins que no es va casar, als quaranta anys, va ser verge i no feia més que enamorar-se de noies amb xicot o dones casades, com la Carlota dins la novel·la de Thomas Mann. Cadascú per on l’enfila.
La gelosia és ofensiva tant si es té com si no es té. Un equilibri ben difícil de portar. A mi sempre m’ha meravellat el Shakespeare enamorat que li diu a l’altra persona: “Casa’t i tingues fills”. Perquè el seu amor no és gens convencional, com tot el que va escriure.
Dante havia vist Beatriu només dues vegades, si fa no fa com Petrarca a Laura, i tots dos les van estimar tota la vida. I això que diuen que quan t’agrada algú sobretot tens ganes de veure’l. Jo hi afegiria unes enormes ganes d’abraçar-lo dues hores seguides.
Més que la música com a aliment de l’amor, que deia Shakespeare, per a mi ho és la poesia. Qui l’ha tastada ho sap. D’això, mai no se’n té prou, com no se’n té prou del paisatge més bell del món, la Toscana. Qui es pot queixar de ser estimat només amb ella?
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.