Còniques esparses des de la Vall d’en Bas. Febrer de 2020

El Salt del Roure, a la Vall d’en Bas, aquest febrer [Foto: Xavier Borràs.]

[Un report de Xavier Borràs.]

Febrer d’any de traspàs. I quin traspàs: ni una sola gota d’aigua i temperatures primaverals en ple hivern. Anem d’un embat forassenyat (llevantada de les darreries de gener) a un altre (excés de calor quan no toca), amb què l’emergència ecològica que ens assenyala el canvi climàtic es fa present arreu, també amb disrupcions en la fenologia de la flora i de la fauna. Però el sistema capitalista i els mitjans que en són esclaus ens aboquen a una nova crisi econòmica amb un nou virus (2019-nCov) que causa l’anomenat Covid-19, una malaltia respiratòria aguda –amb el focus a la ciutat xinesa de Wuhan, una de les mes contaminades d’aquest estat-nació repressor i depredador–, que causa menys morts que la grip comuna arreu del món. Emulant el que cantava el gran Raimon, jo «no sóc d’eixe món».

De més, cal comptar amb la inquietant dosi d’histèria col·lectiva que comporta la ignorància sobre el propi cos, que s’aprofita per a esclavitzar la població en sistemes de salut pública que esdevenen coadjuvants d’una militarització de la sanitat que ni George Orwell hauria somniat en el seu 1984.

Tampoc no som d’aquest món de cretins els qui de sempre hem defensat no solament un decreixement imprescindible, sinó, en paral·lel, un canvi de paradigma quant a la societat de consum que ens ha dut fins aquí. En la recent distorsió causada per la «coonavirusitis», atiada pel complex militar-industrial i els propis estats, descobrim un fet que causa impressió i que la NASA, l’agència espacial nord-americana, ens serveis amb safata de plata. Efectivament, en aquestes imatges es mostra com els nivells de diòxid de nitroge (NO2) a l’espai aeri xinès han minvat sobremanera durant tot el període de sorgiment del 2019-nCov. Vegeu-ho:

Aprecieu la diferència entre la concentració de NO2 dels mesos de gener i febrer. [Foto: NASA.]

També es pot apreciar el mateix fenomen a la zona de Wuhan:

Vegeu la diferència a la ciutat de Wuhan. [Foto: NASA.]

Precisament, un informe de CarbonBrief [Centre d’Investigació sobre Energia i Aire Net], revela que durant les últimes tres setmanes Xina ha emès 150 milions de tones mètriques menys de CO2 que durant el mateix període de l’any anterior. Aquesta reducció deL 25% a la Xina fa que les emissions mundials hagin minvat en un 6 per cent en la seva globalitat.

L’antropòloga i activista Yayo Herrero explicava a CTXT (Contexto y Acción), en l’article «En guerra con la vida», que com més ràpidament es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies. L’autora, que també esmentat el report de Carbon Brief que hem citat més amunt, argumenta que «l’economia convencional està en guerra amb la vida. Quan va bé, la vida corre perill, quan entra en crisi s’intensifiquen els processos de despossessió, però és quan hem d’aprofitar per a respirar. O dit d’una altra manera, com pitjor, millor. Quant de forma més veloç es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies».

Herreros esmenta, en aquest sentit, un text de Fernando Cembranos («Pérdidas que hacen crecer el PIB», 30/07/2010 | Rebelión), que no ens podem estar de reproduir en versió catalana de La Resistència:

«Si es mira la realitat, sense deixar-se endur per la valoració de l’economia convencional, s’observa que una enorme màquina (formada per autopistes, fàbriques, urbanitzacions, pàrquings, excavadores, antenes, pegats de quitrà, grues, monocultius, abocadors, centrals tèrmiques i residus radioactius entre d’altres), creix i creix i es menja la riquesa ecològica (base de la vida) que troba al seu pas: la capacitat de fer la fotosíntesi, els rius nets, les relacions comunitàries, les varietats de llavors, els boscos autòctons, les relacions cara a cara, la biodiversitat, les joguines autoconstruïdes, els camins de terra, els animals dels que vam tenir notícia en la nostra infància, les maneres poc costoses (energèticament) d’escalfar-nos i refercar-nos, les aigües subterrànies no contaminades, la fertilitat del sòl, etc. El metabolisme de la societat tecno-industrial s’alimenta dels elements que generen la vida mentrestant i va deixant enrere residus tòxics, deserts, sòls pobres i contaminats, riberes mortes, superfícies cimentades, radioactivitat, ments homogènies i un futur incert per a la major part de les persones i les espècies de la Terra».

No es pot dir més, ni menys, sobre l’atzucac que «ens hem donat entre tots», com la maleïda Constitución que també aliena ments i omple butxaques de sinistres depredadors.

VÍDEO La hivernada a Vic, segons Jaume Collell

[Text de Xavier Borràs | Veu de Nan Orriols.]

Ara que tant es parla de l’emergència ecològica —i que tant en parlem, amb raó, a La Resistència—, en què l’emergència climàtica és evident, aquest breu text que recita Nan Orriols de les Memòries d’un noi de Vic (1908) de Jaume Collel, posa a la palestra que tot plegat no és de fa quatre dies, sinó que precisament va iniciar-se en els albors de la industrialització i l’anomenat «progrés».

Jaume Collell i Bancells (Vic, 1846-1932), cèlebre canonge de la catedral vigatana, va ser escriptor i orador de renom, fundador i director de periòdics, i «agitador príncep» del moviment catalanista. Tota la seva actuació la va resumir en un lema: Pro aris et focis (Per l’altar i la llar). És autor de nombrosos llibres, opuscles i pròlegs, a més d’incomptables articles periodístics.

El canonge Jaume Collell.

En aquestes Memòries d’un noi de Vic –inicialment intitulades Memorias d’un noy de Vich—, ofereix els records de la seva infància, fins als 12 anys. Amb la seva habilíssima ploma, hi sap fer reviure el Vic dels anys 1850-1859 des del peculiar punt de vista d’un infant de l’època. És un llibre que captiva el lector per la vivesa de la narració i que el transporta a mitjan segle XIX.

Quart lliurament de l’assaig sobre l’alta societat del territori UVic d’Albert Anglada

[Redacció de La Resistència.]

Com qui no vol la cosa, el periodista Albert Anglada hi ha tornat amb el quart lliurament de la seva crònica de l’alta societat local amb el llibre Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, el Bages, el Vallès Oriental, la Garrotxa i la seva relació amb Barcelona, que enllaça amb el tercer lliurament, l’any 2019, i el segon, l’any 2018, tots dos ressenyats a La Resistència (de què ell mateix és membre).

Albert Anglada (Sant Quirze de Besora, 1970), és periodista, assessor de comunicació (i investigador) a més d’autor de libres sobre temes d’història local d’Osona, en general, i dels municipis de Sant Quirze de Besora (segle XIX i Guerra Civil 1931-1939), Montesquiu i Sora.

En aquest nou lliurament, que inclou vuit capítols i 94 pàgines de sucoses informacions, Anglada hi parla d’empresaris com el vigatà Josep Maria Onyós, els joiers Tous de Manresa, els negocis del grup Noel d’alimentació fincats a la Garrotxa, o bé professionals com el ripollès Xavier Cima (marit d’Inés Arrimadas), més vigatans com els empresaris Josep Puigdesens o el destacat música Joan-Baptista Espadaler i altres grups empresarials com els de Frigorífics Ferrer, Promig Group de les Masies de Voltregà, Curtidos Codina o l’empresa de negocis mediamebiental La Vola, de Manlleu.

El llibre és autoeditat pel mateix autor amb un tiratge aproximat de 500 exemplars que ven principalment a la parada de llibre vell que fa als mercats setmanals de divendres a Sant Quirze de Besora (Osona), dissabte a Vic (Osona) i diumenge a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), a més de llibreries del mateix Vic, Manresa, Olot, Tona, Manlleu, el Ripollès o el Vallès Oriental.

ÀLBUM. Al-Àndalus. Primavera de 1996

[Text i fotos de Nan Orriols.]

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dormir a les Tablas de Daimiel de camí per a visitar Grazalema, Ronda i Sierra Nevada i viure uns dies perduts en aquest país tan maltractat per latifundistes, socialistes i corruptes de tot pèl.

Avui que molts teniu furgoneta per a viatjar, al-Àndalus és un lloc excel·lent.

Un consell: aneu-hi per lliure, no hi aneu seguint guies o aplicacions del mòbil.

A qualsevol poble, bar o taverna, hi trobareu unes tapes; i, a qualsevol placeta o muntanya, un somriure.

L’inici de l’esfondrament del castell de sorra espanyolista

El president Carles Puigdemont en l’acte de Perpinyà del passat 29 de febrer. [Foto: Jordi Borràs.]

[Un article de Dídac Costa.]

Després de dos anys d’aparents derrotes per al sobiranisme per la repressió desbocada de l’Estat, que ha seguit a set anys de creixent eufòria sobiranista, veiem aquests dies els que podrien ser els primers símptomes de la ruptura dels fonaments del gran castell de sorra del nacionalisme espanyol. Una ensulsiada que no ens durà a la independència ni a un referèndum aviat, però que crea un escenari més favorable a demòcrates i a sobiranistes, i de més caos i desunió al costat autoanomenat constitucionalista, que avui inclou sense escarafalls als preconstitucionalistes de VOX.

Primer fou la justícia europea qui digué a Espanya que no hi havia cas de sedició ni rebel·lió, davant del que bona part de l’Estat va respondre apartant-se d’aquesta justícia de malignes ignorants estrangers, que no entenen, com sí fa Espanya, com ha de funcionar una justícia patriòtica. Suïssa, Regne Unit, Alemanya i Bèlgica van anar donant la raó al sobiranisme, no des d’una política que ja sabem corrompible per amistats, fidelitats partidistes i interessos diplomàtics, sinó per una justícia que, si es mostrava igual de parcial, deixaria en entredit la credibilitat de l’estat de dret d’aquests països que pretenen ser un far de justícia i de democràcia al planeta. Després van venir els tocs d’atenció d’institucions d’innegable prestigi com Amnistia Internacional o el relator de drets humans de les Nacions Unides. Però, avui entrem en una nova fase més perillosa per a les tesis espanyolistes. Des del discurs del rei, que va cridar a files el PSOE, fent-lo retrocedir de les crítiques evidents al dispositiu policial de l’1-O, el PSOE i un Podemos que sempre hi era, però mai amb responsabilitats de govern, abandona si més no l’agressivitat de la repressió desbocada per les dretes polítiques i judicials.

L’actual conjuntura política comença a produir una sacsejada important que pot fer trontollar els fonaments de l’immens castell de naips, del temible tigre de paper de l’ultranacionalisme espanyol, que podria anunciar un catastròfic enfonsament que potser arrossegui amb ell altres estructures clarament caduques de l’Estat. El procés català ha revelat el franquisme institucional que roman a les escletxes de tota la bastida de l’Estat. Demòcrates i progressistes espanyols estan en deute amb el poble català per com hem aconseguit fer avançar, si no la caiguda del franquisme institucional, si pel cap baix el primer requisit per a això: la comprensió i el reconeixement de com encara domina l’Estat.

Tot i que el catalanisme ja està vacunat de falses esperances d’una reforma d’Espanya, el nou moment polític si que permet albergar esperances que canviï alguna cosa més que els habituals discursos buits de contingut de les operacions de màrqueting polític. I és que els números són tossuts. Catalunya no pot incidir plenament en la configuració de les estructures de l’Estat. Però, també, ha quedat clar que sense comptar políticament amb Catalunya no és possible aconseguir una estabilitat. No és estrany: si l’Estat no pot viure econòmicament sense Catalunya, com pot pretendre viure políticament sense ella, com ha estat com a mínim des de la sentència de l’Estatut? Ho ha intentat per tots els mitjans i només ha aconseguit generar la major crisi institucional i territorial en dècades.

Al PSOE li ha calgut repetir dues eleccions per a entendre-ho, així com per a acceptar que aquesta altra Espanya silenciada de les esquerres també pot existir políticament. Podemos i ERC han aconseguit convèncer el PSOE —o a la seva meitat progressista, avui al timó del partit— que sí pot ser d’esquerres. Que no cal que s’agenolli sempre davant les línies vermelles i els discursos de les dretes, com feia Sánchez encara en aquesta última campanya, on es presentava en el tema català, igual de xulo què els tres machotes de la dreta.

Aquesta nova situació política, a més del canvi de to i l’inici del reconeixement del problema amb més rigor que el plantejament cínic d’entendre’l com un conflicte de convivència entre catalans, té com a primer escenari rellevant la taula de diàleg actual. Les reaccions després de la primera reunió deixen clar que el PSOE sembla voler mantenir-se en un populisme de dilacions i indefinicions, esperant que el temps torni tot al seu lloc i fent de poli bo en tota regla: ‘nosaltres deixem enrere la repressió espanyolista, i vosaltres deixeu enrere les idees sobiranistes’. Però li serà cada cop més difícil perquè ha obert un procés del què potser ell mateix acabi sent-ne víctima.

Doncs el fet que el PSOE comenci a distanciar-se dels discursos apocalíptics, de la set de venjança insaciable i de la implacable falta d’empatia i d’humanitat dels qui volen veure passar dècades a la presó als seus adversaris polítics, fa trontollar tota l’estratègia de l’unionisme. Perquè la repressió violenta a l’independentisme passa de ser una qüestió d’Estat a ser un projecte polític de les dretes. I d’unes dretes que Europa sap que estan a la dreta de les dretes decents. A Europa les dretes van lluitar i lluiten contra el feixisme. Les espanyoles neixen, gaudeixen i es parapeten en les restes del seu feixisme. I com que elles si que mantindran i accentuaran la seva voluntat de repressió com a única via, aquesta quedarà cada cop més en entredit, per a les majories socials espanyoles, i a l’estranger.

Un PSOE més distanciat d’aquests discursos per tal de diferenciar-se per fi del bloc del 155 com a força d’esquerres amb fonaments democràtics, el que el fa pujar a les enquestes enlloc de restar-li pes com temien, deixa en evidència la histèria i les falses faules de les tres dretes. On, cal dir-ho, continua encallada la meitat ultranacionalista del PSOE: Lamban, Borrell, Felipe González i altres barons socialistes que continuen apel·lant a un gran pacte PP-PSOE, tot i que això deixaria VOX de cap de l’oposició. Estranya manera d’estimar l’Estat i la democràcia. Ja fa temps que ho han deixat clar: antes facha que rota.

El fet que Podem i ERC puguin jugar un paper decisiu podria comportar un viratge històric del PSOE no només cap a posicions més demòcrates i progressistes, sinó cap a la fi aquests deu anys de criminalització de l’independentisme. El que portaria automàticament a entaular negociacions i diàlegs que fins fa pocs mesos semblaven impensables però què es converteixen en escenaris inevitables en començar a desmuntar aquest castell de cartes amb la sortida d’una de les quatre cartes que feia de pilar central.

Veiem, també, un esgotament del que si era un suflé artificial: la repressió fantasiosa del realisme màgic falangista en què ha estat i segueix narcotitzada la totalitat de la premsa de Madrid -excepte el diari Público-, els quatre grans partits amb el seu discurs idèntic, la Judicatura amb les seves rondalles artificials, la policia amb els seus informes que ja ningú es creu o el Rei, que ja va deixar entendre, pel que es desprèn de les seves paraules i accions, que vota a Vox, com bona part dels policies i militars espanyols.

I és que a més dels rèdits polítics per al PSOE d’una certa moderació en aquest camp, també és conscient, ara que vol dirigir el país, que la repressió que hem viscut fins ara, surt massa cara a l’estat. Car econòmicament, com en la despesa milionària de la repressió policial de l’1-O; car institucionalment, amb una dedicació al procés que pren tota l’energia de l’estat, i sobretot car reputacionalment cap enfora, on Espanya deixa de semblar un país que anava aprenent a viure en democràcia malgrat haver estat l’últim a arribar al club, per mostrar-se com un soci amb peus de fang en democràcia, i uns tics autoritaris i ultra massa enquistats. Espanya ha degradat els seus estàndards democràtics per tal de retenir Catalunya a qualsevol preu. I ho sap, com també ho sap la UE o Xina, que en una cimera recent xino-europea va posar l’exemple espanyol per reclamar que la UE tampoc entrés, aleshores, en els seus assumptes interns, i la seva repressió a la dissidència i les nacions internes. La degradació democràtica dels últims deu anys a Espanya, girant l’esquena a reivindicacions de milions al carrer i majories absolutes al Parlament català, responent-hi només amb presó, multes i amenaces, surt car a Europa i surt car al món, que veu com Europa no és l’entorn tan democràtic que semblava.

És evident que la desobediència i la desafecció amb l’estat per part de dos milions de ciutadans no és una qüestió criminal sinó un problema polític que cal abordar políticament. Els sobiranistes catalans i els demòcrates ja ho sabíem. No sabíem quant trigaria, però si sabíem que un dia o altre, quan Espanya aconseguís madurar políticament cap a una democràcia plena, no hi hauria més remei que establir un diàleg, una negociació i un final referendat del conflicte.

Doncs, a més de l’eix social, també en el nacional es pot ser d’esquerra, de dreta o d’ultradreta en funció de com es reacciona davant de desajustos nacionals com el de Catalunya i Espanya, o el de tantes altres nacions sense estat o amb estats en contra al món: s’és d’ultradreta quan només es respon amb repressió i amb un ultranacionalisme d’estat de caràcter ètnic, com aquí o a Turquia. S’és de dretes quan es deixa que les lleis vigents, per definició favorables a l’status quo, siguin implacables. S’és de centre quan s’està obert al diàleg amb les minories nacionals. I s’és d’esquerres quan s’està obert a un canvi en les fronteres si així ho determina la democràcia a través d’un referèndum d’autodeterminació. Aquí, al Tibet, al Sàhara Occidental o entre els Guaranís. Per això quan s’obvia aquest eix, les definicions clàssiques d’un PSOE que es diu d’esquerres però aplica el 155, i un PDCat de dretes que critica i subverteix l’ordre establert a la UE, a la formació convencional dels estats i el rol d’aquests amb la ciutadania, o a un Regne d’Espanya ancorat en un neo franquisme, no s’ajusten a la realitat. Cal combinar ambdós eixos per saber si parlem de progressisme o conservadorisme.

Som per tant davant d’un escenari que en el millor dels casos podria significar una ruptura de l’únic camí que fins avui ha seguit Espanya envers Catalunya: la repressió i la criminalització d’una opció política majoritària. O en el pitjor, en la introducció d’un nou intent d’aturar el sobiranisme a través d’una reducció de l’ímpetu repressiu a canvi d’anar deixant de banda les idees sobiranistes, amb noves eines de distracció i manipulació política que tornin Espanya a l’escenari de 2006.

El problema és que l’Estat no ofereix ni una sola proposta en positiu, tret del rescat dels 44 punts d’en Sánchez fa pocs dies. I aquesta manca de propostes, junt amb la resiliència ja demostrada del sobiranisme català, el fet que aquesta via deixi sola a les dretes espanyoles, el fet que el sobiranisme guanyi batalles, tant d’ERC a l’interior, com Puigdemont a l’exterior, i les victòries judicials que més enllà del Pirineu sempre donen la raó al sobiranisme, fan pensar que puguem trobar-nos davant d’un punt d’inflexió favorable a l’independentisme, que ni demòcrates, ni progressistes, ni sobiranistes podem deixar escapar, ampliant les contradiccions i l’enfrontament que s’obrirà entre dretes i esquerres del nacionalisme espanyol. Les primeres encara dominen bona part de les estructures de l’estat, on mai han posat un peu les esquerres. Aquestes, al seu torn, estan en condicions -i la demoscòpia els dóna la raó- d’anar generant petites transformacions per democratitzar l’Estat. I en una Espanya amb una democràcia més sincera i menys patriotera i ultra, les reivindicacions catalanes, totes justes, històriques, de pes, pacifiques i democràtiques, no podran sinó ser escoltades.

VÍDEO. Xantatge

[Text i veu de Nan Orriols.]

Tots sabem que els presos polítics són ostatges. I tots sabem que l’Estat utilitza els ostatges per a dividir l’independentisme. En les negociacions per a aprovar els pressupostos del Govern PSOE-Podemos amb ERC, hi juga un paper fonamental el xantatge, on l’Estat diu que, si ERC ajuda a aprovar-los, les condicions dels ostatges milloraran. Tots volem els presos polítics alliberats, però molts som conscients que, si acceptem el xantatge, l’Estat el continuarà fent servir per qüestions econòmiques per al relator o mediador, perquè renunciem al dret a l’autodeterminació i al referèndum, etc.

Amb un conflicte polític com el de Catalunya amb el nacionalisme espanyol, on encara tots, i dic tots, fins i tot ara amb Pablo Iglesias i Ada Colau, defensen una monarquia corrupta i una transició controlada per l’Exèrcit; amb uns governs del PSOE i del PP que s’han dedicat a saquejar el país per mantenir privilegis amb el suport de les famílies polítiques franquistes, i amb una Justícia al servei del nacionalisme espanyol que ha permès que les fundacions feixistes cobrin subvencions de l’Estat i que el dictador tingués, fins fa pocs dies, un mausoleu, és absolutament impossible pactar res, perquè en el seu ADN porten incorporats la mentida, l’estafa i el crim. Mai no compleixen res.

Per tant, només podem resistir i intentar desemmascarar, ara també gràcies a Europa, la verdadera realitat d’Espanya. No podem acceptar el xantatge. Tenir ostatges sempre és un acte criminal.

Els microrelats de Jordi Remolins. Febrer de 2020

El gran mastrubador (fragment), de Salvador Dalí. [Arxiu LR.]

Bon cop de canell

Vint quilòmetres abans d’arribar a casa el viatjant de productes de neteja es descorda la cremallera dels pantalons i comença a pelar-se-la sense deixar de conduir. Abaixa el volum de la ràdio per concentrar-se millor, consumant l’orgasme just abans de passar per davant del més gran prostíbul de la comarca. I mirant de reüll l’establiment, torna a recompondre el seu aspecte, esbufegant alleujat perquè un cop més ha salvat pels pèls, i pel canell, les comissions de la jornada.

Triangle a l’aula de l’amor

La professora va entrar a l’aula de secundària estirant-se la minifaldilla, esperant que el gest seductor no passés desapercebut per al noi grenyut de la primera fila a qui no ha tret l’ull del damunt des que va començar el curs. El noi grenyut de la primera fila va mirar absent la professora i va obrir el llibre de ciències naturals sense deixar de pensar ni un moment en el seu veí de pupitre, un jove desmanegat i gandul amb uns bonics ulls verds a qui tard o d’hora li plantejaria la possibilitat de mantenir relacions. El jove dels ulls verds ni tan sols va treure el llibre de la cartera, i es va passar tota la classe amb la mirada perduda, esperant el moment de tornar a casa i poder-se-la pelar visionant la pel·lícula pornogràfica que havia llogat aquell mateix matí al videoclub.

El drama de la mà esquerra

Quatre dits de l’operari metal·lúrgic van desaparèixer sota la premsa convertint la seva mà dreta en un grotesc simulacre del que havia estat. Al cap d’uns anys, el darrer dit d’aquesta extremitat va comprovar l’eficàcia de tall del ganivet de cuina mentre es preparava un entrepà de pernil salat. Però el que realment emprenya l’antic operari no és que ja no pugui xocar la mà amb naturalitat o que el fotessin fora de l’equip de veterans de bàsquet, sinó que ara quan se la pela amb l’esquerra, ja no té la sensació que la palla li està fent algú altre.

Els límits avortistes

El ministre de sanitat va signar la nova normativa antiavortista, que ampliava els supòsits criminals endurint considerablement les penes, i va tancar la ploma estilogràfica amb un deix de dignitat que impressionava el país sencer. Les imatges televisives també recollien la roda de premsa posterior per anunciar les mesures, amb un lleuger somriure al rostre del ministre a l’hora d’encaixar la mà del màxim mandatari de la conferència episcopal. La façana de moral, seguretat i fermesa va esfondrar-se flàccidament aquella mateixa nit, quan aplicant la nova reforma penal, una brigada de la policia judicial va irrompre a la seva habitació mentre el polític se l’estava pelant a dues mans.

Verdaguer, verdaguerians i verdagueristes

Jacint Verdaguer, jove i vell. [Arxiu LR.]


[Un article de Toni Coromina.]

En diverses èpoques Santiago Rusiñol, Sebastià Juan Arbó, l’enyorada Isabel-Clara Simó i Andreu Carranza van traslladar a la novel·la els aspectes més coneguts i desconeguts de Jacint Verdaguer, des del seu encimbellament i coronació com a poeta de Catalunya, al seu conflicte interior, la caiguda en desgràcia i la persecució que va patir per part de les autoritats eclesiàstiques. Pel camí, diversos viatges a ultramar i a Terra Santa, el seu èxit social com a sacerdot i almoiner del marquès de Comillas, la seva activitat relacionada amb exorcismes, les sessions d’espiritisme en què va participar, o la seva reclusió al santuari de la Gleva, acusat de dement per l’autoritat eclesiàstica i una part de la societat barcelonina. De fet, li va anar d’un pèl que no el tanquessin al manicomi.

Però, també, hi ha biografies que han estat traslladades —total o parcialment— a la ficció. És el cas de l’obra teatral El místic, de Santiago Rusiñol, un drama estrenat el 1903, un any després de la mort del poeta, on el protagonista lluita contra els poderosos que el titllen de boig i tracta del desajust de l’artista en la societat, un tema típicament modernista.

Tanmateix, la primera biografia verdagueriana directa la va escriure Joan Güell, cosí del poeta, el 1911, nou anys després de la seva mort [vegeu-ne el llibre Vida íntima de mossèn Cinto Verdaguer, que vam publicar al número 1 de La Resistència, el febrer de 2017]. Després, al 1924, Valeri Serra i Boldú, va publicar una Biografia de mossèn Jacint Verdaguer, la primera aproximació completa a la seva vida. Al 1952 Joan Torrent i Fàbregas va escriure el seu Resum biogràfic de Jacint Verdaguer. Dos anys més tard, Jesús Pabón va publicar El drama de mossèn Jacint, un assaig biogràfic centrat en el conflicte del Poeta amb el bisbe Morgades i el marquès de Comillas, on l’autor és va interessar pels documents perduts i les cartes creuades, en un ambient enrarit sobre què s’havia de mostrar i què convenia amagar. Es tractava, doncs, d’un treball acurat, modèlic i segons els crítics vàlid encara avui.

Per a qui escriu aquestes línies, hi ha un llibre de Sebastià Juan Arbó, La vida tràgica de mossèn Jacinto Verdaguer (1951) —una obra a mig camí entre la biografia i la novel·la— que és de lectura obligada. A les més de sis-centes pàgines del volum, publicat posteriorment al 1972 en català, l’autor fa justícia al poeta de Folgueroles. I justícia vol dir posar a la balança les llums i les ombres del biografiat; i, en aquest cas, també, les llums i les ombres del bisbe Morgades, el marquès de Comillas i tota la trepa de personatges —alguns de sinistres— que van portar Verdaguer a passar per un calvari indigne, entre ells el seu amic Jaume Collell i el seu cosí Narcís Verdaguer i Callís, que al van trair miserablement.

Costa d’entendre que Arbó pogués desenvolupar una de les crítiques més ferotges mai escrita sobre l’aristocràcia espanyola i les altes jerarquies eclesiàstiques catalanes. Possiblement, el fet que els «dolents» de la pel·lícula fossin un marquès assentat a Barcelona i un bisbe català facilitessin malèvolament l’edició de la biografia. No ho sé. Sebastià Juan Arbó, a més d’un bon biògraf, va resultar ser un excel·lent crític literari de l’obra del poeta de Folgueroles. I si en el seu polèmic llibre per una banda fa un panegíric de les genialitats del literat, tampoc no s’està de destacar i blasmar les seves febleses humanes i debilitats literàries. De la mateixa manera que exalta el caràcter altruista i crític de Verdaguer i critica els seus rampells arrauxats i violents, també lloa les virtuts dels seus enemics i denuncia les seves intoleràncies i els seus imperdonables abusos de poder. Això palesa una ponderació i un distanciament que l’honoren.

Festa Verdaguer a Folgueroles l’any 2012. [Foto: Toni Coromina.]

No deixa de ser curiós que Verdaguer, un home que estimava profundament la seva terra (la Plana de Vic i Catalunya), hagués de fugir a Madrid per a evitar ser reclòs forçadament al manicomi i no volgués tornar a Vic per por a acabar els seus dies tancat amb pany i forrellat en el seu particular Gulag. Abandonat pels seus poderosos protectors i amics de sempre, al final de la seva vida només va trobar suport en la persona d’un frare madrileny, el pare Miguélez, i en una colla d’incondicionals que al van ajudar en les hores més tèrboles i desgraciades.

L’any 1958, Delfí Abella va publicar Mossèn Cinto vist pel psiquiatre, un estudi psicològic dels articles de Verdaguer titulats «En defensa pròpia». Poc després, Josep Maria de Casacuberta va escriure, amb Joan Torrent i Fàbregas, un extens Epistolari de Jacint Verdaguer, una biografia en brut, amb més de 1.500 cartes.

El 1968, es va editar el llibre de Josep Maria de Sagarra Verdaguer, poeta de Catalunya, on l’autor evocava el sotrac emocional que li va causar, als vuit anys, el seu multitudinari enterrament a Barcelona. Sagarra també va dedicar unes pàgines al poeta en les seves Memòries, igual com van fer Narcís Oller i Gaziel en les seves.

L’any 1982 es va publicar Petita història de Jacint Verdaguer, de Carme Rosés, amb il·lustracions de Pilarín Bayés, un llibre adreçat al públic infantil. Cinc anys després, al 1987, Isabel-Clara Simó va publicar El mossèn, una novel·la sobre la vida del poeta de Folgueroles, inspirada en l’obra de Sebastià Juan Arbó. D’aquest llibre se’n van fer vuit edicions i l’any 1988 Catalunya Ràdio en va emetre una versió radiofònica que va tenir molta audiència.

Posteriorment, el 1996, el filòleg vigatà Narcís Garolera —un dels experts més destacats sobre l’obra del Poeta— va publicar dues recopilacions d’estudis en la línia dels de Casacuberta: Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua i Verdaguer. Textos, comentaris, notes. Sense oblidar l’obra Verdaguer. Un poeta per a un poble, de Ricard Torrents, impulsor i primer rector de la Universitat de Vic. La seva aportació de 1995 integra els estudis realitzats per la Societat Verdaguer i altres investigadors que abonen elements interpretatius sobre l’atzarosa vida de l’escriptor. L’any 2002, en ple Any Verdaguer, Miquel de Palol va publicar Jacint Verdaguer.

El 2015, Andreu Carranza va treure a la llum la seva novel·la de ficció El poeta del poble, guanyadora del Premi Josep Pla. Seguint els paràmetres de la seva vida real, l’autor també va novel·lar els aspectes íntims i més desconeguts de la seva trajectòria, el seu conflicte interior, les seves emocions i, sobretot, la seva part fosca.

Les últimes aproximacions biogràfiques són Jacint Verdaguer. Una biografia, escrita a quatre mans per Marta Pessarrodona i Narcís Garolera, un treball rigorós i ben documentat destinat al lector normal publicat l’any 2016; i, finalment, Dimonis, d’Enric Casasses, una interpretació dels apunts de les sessions d’exorcismes presenciades pel poeta, publicada el 2017.

Cal recordar, d’altra banda, que la figura i la trajectòria vital del mític personatge també han estat portades a la ràdio i al teatre, com s’ha dit més amunt. Així, a més d’una sèrie per capítols emesa per Catalunya Ràdio fa uns anys, Narcís Comadira va escriure un Oratori per a Jacint Verdaguer, que es va representar al Teatre Lliure. D’altra banda, s’han fet aproximacions audiovisuals, com el documental dramatitzat produït per TVE L’espiga enmig de la zitzània, els vídeos Verdaguer, poeta de Catalunya i Jacint Verdaguer, un escriptor per a un poble, i una entrevista fictícia de Baltasar Porcel a l’escriptor folguerolenc (encarnat per Lluís Homar) a TV3.


Ja fa anys que el vigatà Narcís Garolera (1949), també estudiós i gran coneixedor de l’obra de Pla i Sagarra, reclamava que es fes un film amb cara i ulls, o una sèrie per a la televisió, sobre la figura de Verdaguer, un personatge cabdal a Catalunya, amb un evident interès general per la seva categoria literària i, sobretot, per una biografia que tenia tots els ingredients dramàtics i tràgics per a ser portats a la pantalla.

Fins fa poc, resultava incomprensible que Verdaguer encara no tingués la seva pel·lícula. Mentre els anglesos no paren de retre homenatges a Shakespeare en forma d’assajos, novel·les, biografies, documentals, films històrics o centrats en les seves diverses obres, aquí Verdaguer —paradigma i arquetip d’un personatge intemporal que transcendeix el localisme— continuava sent un desconegut per a la indústria cinematogràfica.

Rodatge de L’enigma Verdaguer. [Foto: TV3.]

Finalment, l’Onze de Setembre de 2019 es va estrenar a TV3 la primera pel·lícula sobre el personatge. Titulada L’enigma Verdaguer, va ser dirigida per Lluís Maria Güell i es va rodar a Barcelona, Vallvidrera, Vilanova i la Geltrú, Cerdanyola del Vallès, Arenys de Munt, Vic, Folgueroles, les Masies de Voltregà i Terrassa. El repartiment estava encapçalat per l’osonenc Ernest Villegas, en el paper de Jacint Verdaguer —en una caracterització molt ben aconseguida—, juntament amb Roger Casamajor (el canonge Jaume Collel), Pere Arquillué (el bisbe Morgades) i altres. El guió de David Plana, a partir d’una història d’Enric Gomà, Teresa Vilardell i David Plana, va comptar amb l’assessorament del filòleg vigatà Narcís Garolera.

El llargmetratge, emmarcat en el gènere biogràfic, té una durada de 90 minuts i comença amb el rebombori que provoca la mort del poeta amb la disputa sobre si l’enterrament s’ha de fer a la zona de Vallvidrera, com volia la família i els estaments religiosos, o a Barcelona, com era la voluntat de molts ciutadans que es volien acomiadar del poeta. A partir d’aquí la història fa un salt endarrere per a mostrar un Verdaguer jove que comença la seva trajectòria literària. L’enigma Verdaguer, doncs, recorre els moments culminants de la seva vida, com l’estància al Palau Moja, la relació amb la marquesa de Comillas, la fascinació pels exorcismes o la gènesi dels seus contundents articles aplegats sota l’epígraf «En defensa pròpia».

Abans del rodatge i l’estrena d’aquest film, Garolera havia apuntat que un dels impediments que fins aleshores es traslladés Verdaguer al cinema era ideològic: «L’esquerra —sobretot la que no coneix els seus articles “En defensa pròpia”— veu en Verdaguer un poeta ensotanat, d’idees reaccionàries, i no sap valorar l’escriptor genial i el personatge popular. Curiosament, però, cal recordar que l’any 1936, els “incontrolats” anarquistes van respectar el seu monument a Barcelona perquè el Poeta havia estat un defensor dels pobres».

A començaments dels noranta, Eugeni Anglada, el cineasta de Sant Hipòlit de Voltregà malauradament traspassat a principis d’hivern, va voler filmar una adaptació lliure de la biografia de Verdaguer, però no va trobar inversors. La Generalitat i el Ministeri de Cultura li van denegar les subvencions i el projecte va acabar en foc d’encenalls. A més d’explicar la vida de Verdaguer, Anglada pretenia traçar un paral·lelisme entre les peripècies del músic Amadeu Vives i el calvari particular que va patir el poeta de Folgueroles, dos personatges coetanis vilipendiats pels poders fàctics catalans i tots dos rehabilitats per la intel·lectualitat madrilenya i alguns sectors eclesiàstics de la capital d’Espanya. A petició d’Anglada, qui signa aquesta columna va ser un dels redactors del guió previ del film mai no realitzat.

En la seva frustrada proposta cinematogràfica, Anglada també pretenia narrar la conjura ordida contra l’escriptor pel bisbe Morgades, els jesuïtes, un cosí del poeta i el seu millor amic, el canonge Collell, per a acusar-lo de malversació de fons i pràctiques exorcistes.

A més de ser conegut pels seus poemes èpics, místics i marians, o per les seves colpidores proses, Verdaguer va ser un personatge públic (incòmode amb les autoritats civils i religioses), un heterodox polèmic, un viatger empedreït, un rescatador de la tradició, un geni de la literatura i un dels arquitectes fonamentals de la llengua catalana moderna, al costat de Pompeu Fabra i de Joan Coromines. Amb els anys, les edicions de la seva obra es van multiplicar i es van fer traduccions a una infinitat d’idiomes.

Si avui escrivim «Jacint Verdaguer» al cercador Google, hi apareixen prop d’un milió d’entrades, una xifra gens menyspreable, un indicador de la dimensió del personatge, que és un arquetip local i global alhora. Si són legió les persones que gaudeixen de les cançons de The Beatles, Bob Dylan o de qualsevol divo de la música pop contemporània sense saber gens ni mica d’anglès (la música i la vibració de les lletres tenen la seva importància), el mateix podem dir de l’exquisida sonoritat de l’obra verdagueriana: sense haver de donar una ullada al diccionari, les paraules penetren en l’ànima dels lectors pels porus de la pell.

L’enterrament de Verdaguer. [Foto: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya.]

Més enllà del film L’enigma Verdaguer, que tot i ser molt digne es va realitzar amb pocs mitjans, la biografia del «príncep de les Lletres Catalanes» posseeix tots els ingredients per a cristal·litzar en un film més ambiciós i d’interès universal, amb ambients bucòlics, intrigues palatines de l’aristocràcia, les mels de l’èxit, els afalacs interessats, viatges iniciàtics, crisis místiques, exorcismes, la caiguda en desgràcia, la reclusió en un santuari, la persecució a Barcelona, les ganes de sortir del pou, la malaltia, les disputes per la seva herència i, finalment, la mort i un dels enterraments més multitudinaris celebrats mai a Barcelona, al costat dels del president Francesc Macià i de l’anarquista Durruti.

Expliquen els cronistes que aquell juny del 1902, els carrers de la capital catalana es van omplir d’una multitud calculada en dues-centes mil persones, en una època en què no hi havia ni ràdio, ni televisió ni internet. Tot just feia cinc anys que l’italià Marconi havia patentat la ràdio; però encara van haver de transcórrer alguns lustres abans que l’innovador invent no arribés a la majoria de llars.

Un dels factors que converteixen Verdaguer en un personatge cinematogràfic de rabiosa actualitat és la seva revolta i compromís amb els pobres. Més enllà de les floretes, l’èpica pirinenca i els versos marians, hi ha un Verdaguer indignat. Hi ha textos seus —en poesia i en prosa— gestats a finals del segle XIX que podrien haver estat escrits perfectament aquests dies. Amb duríssims al·legats contra els poderosos, els mals governants, els aristòcrates i les jerarquies eclesiàstiques; i una aferrissada defensa dels marginats i els desnonats de fa més d’un segle. Uns versos del poeta ho resumeixen en un to irat i dramàtic:

«Al qui té prou tothom li dóna,
a qui no té tothom li roba.»

Avui, la figura polièdrica de mossèn Cinto encara genera controvèrsia i excita l’antic litigi entre «verdaguerians» (partidaris de ressaltar el seu decisiu paper en la literatura catalana) i «verdagueristes» (devots del sant capellà que va escriure El virolai i una infinitat de versos marians). A més, els dos grups, «lletraferits» i «missaires», tenen les seves capelletes, liderades pels respectius popes. Uns i d’altres estan d’acord en la necessitat de rellançar el mite. En aquest singular univers plural hi caben poetes contraculturals, catalanistes, espanyolistes, espiritistes, excursionistes, sardanistes, amants del teatre, músics, pessebristes, i fins i tot iconoclastes i anarquistes.

L’any 2002, la Plana de Vic es va convertir en epicentre de l’any Verdaguer. Aleshores van sorgir devots disposats a l’homenatge i alguns neoconversos. A part dels verdaguerians marians i franciscanistes, que no necessiten excusa per a recordar mossèn Cinto, entre els afectes més actius destaquen els verdaguerians «globals», seguidors de Joaquim Molas (també anomenats moletes) i de Ricard Torrents, l’ex rector de la Universitat de Vic. Els dos especialistes, molt reputats en mitjans acadèmics, formen part de la Societat Verdaguer, el sancta sanctorum de l’ortodòxia verdagueriana, on també cal incloure-hi el traspassat Isidor Cònsul.

Narcís Garolera va ser entrevistat per Pep Martí. [Foto: Paula Roque|NacióDigital.]

Tot aquest sector de moletes no surt gaire ben parat en el llibre Galeries del record. Memòries d’un filòleg, de Narcís Garolera, editat recentment per Edicions de 1984, especialment en el capítol titulat «Amadíssims enemics». En una entrevista de Pep Martí al filòleg vigatà [publicada a Nació Digital], aquest deia que «Joaquim Molas era un mandarí que volia fer de Carles Riba. Era baix com ell. Tenia els seus complexos. La meva és la història d’una exclusió. El 3 d’abril de 1986 hi havia un col·loqui sobre Verdaguer on vaig defensar la necessitat de fer-ne edicions crítiques. Es van apuntar la idea i van crear un comitè de redacció on jo hi havia de ser. Torrents m’ho havia promès, però a darrera hora hi ha un tippex i a sobre hi van posar un altre nom, Segimon Serrallonga, un antic professor meu. Un home competent, amic de Molas i del PSUC. Em comparo en aquest cas a Verdaguer. El meu Morgades —el bisbe que castiga Verdaguer— és Molas. I en Torrents fa de canonge Collell, optant pel poder».

Sigui com sigui, la polièdrica figura de Verdaguer és molt gran i sobrepassa amb escreix el monument de 40 metres que l’escultor valencià Andreu Alfaro li va erigir a Vic l’any 2003 a la Zona Universitària. Algunes veus crítiques aleshores van assenyalar que reduir (!) Verdaguer a una sotana de 40 metres d’alçada —i valgui la paradoxa— va resultar una frivolitat un pèl cara. Però, no és Alfaro l’únic que ha reduït Verdaguer a una sotana. És cert que mossèn Cinto va ser un home profundament religiós, fins al moll de l’os de l’ànima; però, la sotana va acabar fent-li nosa. La sotana no li deixava desplegar les ales de literat genial, d’home lliure i global. Verdaguer és una sotana; però, és molt més, moltíssim més que una sotana oxidada de quaranta metres.

Els microrelats de Jordi Remolins. Gener de 2020

Paradís a contrapeu

El somni de tota una vida s’acabava de fer realitat davant dels ulls del responsable del videoclub. Tres impressionants belleses femenines de suggeridores corbes, llavis molsuts i lascives mirades, vestides únicament amb uns minúsculs biquinis, mostraven els seus dits polze suplicant que les pugés al cotxe. Lamentablement tot just feia uns minuts que s’acabava de masturbar tres vegades visionant les darreres novetats pornogràfiques que aquell mateix matí li havien arribat, i va prémer l’accelerador conscient que en tota la puta vida aconseguiria oblidar el seu maleït infortuni.

Depravació a l’estadi

Tal com havia passat en la resta de partits de la temporada, els equips que s’enfrontaven pel tercer i quart lloc del campionat van sortir al camp amb una passivitat alarmant. Alguns jugadors fins i tot van abaixar-se els pantalons per masturbar-se, davant l’estupefacció d’un públic que amb prou feines tenia temps de tapar els ulls dels infants per a evitar que veiessin tanta depravació junta. Tot i l’empat final a zero i el lamentable espectacle ofert a tot el país, els diaris esportius van assenyalar que aquell havia estat sens dubte, el millor partit de consolació de la història.

Mercuri trifàl·lic.

La mà dreta del banyista

Des del dia que el jove banyista va llençar-se del trampolí sense comprovar que no hi havia ni una gota d’aigua i va destrossar-se els dos braços en topar amb el fons de la piscina, l’àvia materna ha estat la fidel substituta de les seves mans. Li cuina i li peixa el menjar, l’ajuda en les activitats diàries més bàsiques i li tecleja els articles que un diari li publica en el seu suplement de minusvàlues. Però a qui realment considera la seva mà dreta és a l’antic company de l’equip de natació que va fer-li la broma de deixar-lo caure borratxo a la piscina mentre ell es pixava de riure, i que ara penedit per la cruel omissió, s’ha vist moralment obligat a satisfer de forma manual, i algunes vegades fins i tot gutural, totes les necessitats sexuals.

L’autodelator

Els agents de policia van explicar al cantant d’òpera que se l’enduien sota l’acusació d’exhibicionisme, denunciat per la direcció d’una escola de secundària. L’acusat va negar repetidament la seva culpabilitat durant el trasllat a comissaria, jurant i perjurant que tot plegat no tenia fonament. Els agents van agrair que la cantarella s’interrompés just quan el furgó s’aturava en un semàfor per deixar passar un grup d’estudiants que sortien de classe, però no van adonar-se a temps de l’activitat manual del detingut fins que un viscós líquid blanc va impactar als seus respectius clatells.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Gener de 2020

Una de les pintures de l’artista Xavier de Torres que s’exposa a la Sala Oberta 2 del Museu de la Garrotxa. [Foto: Xavier Borràs.]

[Un report de Xavier Borràs.]

«Pluja de gener, fa créixer l’herba». Aquesta dita popular resta desbordada enguany per la gloriosa llevantada que ha enaiguat, sallentment i esponerosa, mig país —de sud-est a nord-est— i que ha posat a l’ordre del dia com n’estem de prop de la fi dels temps humans. O, com ens diria un pagès d’aquests contrades, un que treballa la terra encara com en l’antigor, no pas com aquell que es queixa que la Tordera perquè el riu se li ha cruspit cent mil escaroles (!), «la naturalesa fa el seu camí, caigui qui caigui i peti qui peti». Inexorablement.

Aquestes terres de la muntanya del Puigsacalm, de la plana d’en Bas, estan ara en peu de guerra per la variant mal dita de les Preses —que s’ha posat a informació pública. No la volen ni esperen que es faci i com a mal menor en voldrien un altre traçat que no trinxés la connectivitat del Fluvià de tota aquesta riquíssima terra (no n’hi ha ni un pam sense conrear). Però el progrés fins a l’infinit i l’estultícia de l’establisment a l’entorn de l’Eix del Porc sembla que tenen més poder que tibar la corda de la fi d’aquest món fins a l’infinit.

I, precisament, tot aquest territori va restar inundat de cap a cap just per on es vol fer la sacrosanta variant de l’inacabat Eix Transversal fins a Olot i Girona.

A 100 segons de la fi del món i els responsables polítics no fan res

Mals auguris? Potser sí, però els científics —sovint els últims micos a fer-ne cas— ja fa temps que ho pregonen i si ara en sabem més res, d’ells i del que clamen, és gràcies, precisament, a joves valentes i sense pèls a la llengua com Greta Thunberg. N’hi ha més: som a 100 segons de la fi del món i els responsables polítics no fan res.

Des de 1947, experts del Bulletin of the Atomic Scientists han establert el rellotge per a l’Apocalipsi, que simbolitza el final del món a mitjanit. Quan es van actualitzar per última vegada, el van cofigurar a només 100 segons del final. Mai no havia estat tan avançat. Les principals amenaces per a la humanitat són la guerra nuclear i el canvi climàtic, però l’agreujament prové, per als científics, sobretot de la incapacitat dels responsables mundials de respondre a l’emergència ecològica.

https://platform.twitter.com/widgets.js

Just fa uns dies van avançar les busques del rellotge a les 11 hores 58 minuts i 20 segons. Per tant, som a 100 segons de l’apocalipsi. Mai l’agulla no havia estat tan a prop de la fatídica hora. Anteriorment, havia arribat a les 23:58 h dues vegades: el 1953, durant les tensions de la Guerra Freda, i el 2018 a causa del canvi climàtic. «Hem trivialitzat un món molt perillós pel que fa als riscos de la guerra i de l’escalfament global», va dir Robert Rosner, president de l’oficina de Ciències i Seguretat del Bulletin.

Eines de control que erosionen

De moment, els científics no veuen cap esperança que el rellotge es faci enrere. «La humanitat continua enfrontant-se a dos perills existencials simultanis: la guerra nuclear i el canvi climàtic, que s’agreugen per la guerra de la informació, que afebleix la capacitat de resposta de la societat. La situació de la seguretat internacional és desastrosa. No solament perquè hi ha aquestes amenaces, sinó perquè els líders mundials han deixat que les eines polítiques internacionals que els gestionen els erosionin», escriuen.

La primera amenaça és la del retorn a la carrera d’armes nuclears, a causa del debilitament, si no la desaparició, dels tractats de proliferació. «Els conflictes polítics sobre els programes nuclears a l’Iran i a Corea del Nord encara no estan resolts i només empitjoren. La cooperació russoamericana en matèria de control d’armes i de desarmament és pràcticament inexistent », afirmen. «Una guerra nuclear que posi fi a la civilització —ja sigui llançada a propòsit, per error o simplement per icomunicació—, és una possibilitat real» descriuen.

Pel que fa al clima, els científics assenyalen el deteriorament d’esdeveniments climàtics extrems, incendis gegants, fusió de glaceres, grans inundacions… Estan contents de veure com es mobilitzen els joves arreu del món, però denuncien fortament la feble resposta política. «Molts científics utilitzen el terme emergència climàtica. Però les polítiques i les accions proposades pels governs gairebé no responen a cap emergència […] A les reunions de clima de les Nacions Unides de l’any passat, els delegats dels estats van pronunciar bonics discursos, però van presentar pocs plans concrets per a limitar encara més les emissions de CO2».

Tragèdia, de Ramon Calsina [1929], llapis París, acolorit sobre paper (68×50 cm). Es pot veure aquests dies al Museu de la Garrotxa en l’exposició «Realismes a Catalunya, 1917-1936. Del Picasso clàssic al Dalí surrealista.» [Foto: Xavier Borràs.]

Soscavar la pau i el planeta

Finalment, aquestes dues amenaces existencials s’accentuen amb una guerra de desinformació. «Molts governs han utilitzat campanyes de ciberinformació per a sembrar la desconfiança de les institucions i entre les nacions, soscavant els esforços nacionals i internacionals per a promoure la pau i protegir el planeta.» Sense oblidar que aquestes amenaces visibles amaguen altres fonts d’inquietud com el desenvolupament d’armes autònomes controlades per intel·ligència artificial, la guerra per l’espai, el desenvolupament d’armes supersòniques o l’amenaça d’epidèmies, com la que es produeix a hoes d’ara a la Xina amb la sobtada aparició del coronavirus.

La presidenta del Bulletin of the Atomic Scientists, l’experta en geopolítica energètica Rachel Bronson, no té paraules prou dures per a denunciar la situació: «Si els polítics no aconsegueixen actuar, els ciutadans del món hauran de fer-se ressò de les paraules de Greta Thunberg i dir: “Com t’atreveixes?”». Aquesta és l’acusació que la jove sueca va llançar a l’Assemblea General de les Nacions Unides a les darreries de 2019. I afegeix: «Ara ens trobem davant d’una veritable emergència: una situació dels afers  mundials absolutament inacceptable, que ha eliminat tot marge d’error o possibilitat de més endarreriments».

Com també diu una altra dita: «A despit del febrer, al març la garsa fa el niu i pon molt bé». O sigui que tenim encara cent segons, si no aquest febrer, serà al març.