[LLIBRES] «El petit Ramon Frederic», de Ramon Plandiura

Ramon Plandiura, al centre de la instantània, al Casino de Vic durant la presentació del llibre aquest passat mes d’abril. [Foto: @casino_vic.]
[Notes de Xavier Borràs.]

Ens arriba un nou llibre, aquest cop El petit Ramon Frederic, del professor i advocat Ramon Plandiura, publicat per Edicions Cal·lígraf de Figueres aquest mateix any 2024.

Aquesta narració de 132 pàgines ens conta en quatre temps la infantesa del protagonista en un poble de la Plana de Vic, Sant Hipòlit de Voltregà, durant la postguerra. Tota la història, feta amb un llenguatge infantil i directe, ens endinsa amb jovialitat en la quotidianitat del protagonista i tot el seu entorn.

L’autor, nat a Alpens (Lluçanès, 1946) sembla haver pouat en la seva pròpia biografia per a explicar un temps i un país en una època grisa, de misèria i dificultats i ho fa des dels ulls d’un infant, el fill del nou mestre del poble, a través del camí incert que el dura a l’adolescència.  «No és un llibre d’història ni són unes memòries. Podria ser una novel·la, però és un nen», confessa Plandiura a l’inici del llibre.

En aquesta primera incursió narrativa de l’autor de múltiples i diversos textos sobre normatives o polítiques educatives, Plandiura ha fet una bona incursió a la infantesa que molts altres nens van viure semblantment.


 

21. El Món

El Món.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Prou feina he tingut des del gener estant,
que vaig mirar la lluna al cel de Folgueroles,
per arribar fins aquest estiuet de sant Martí.
A l’any passat hi tinc els setanta anys i mitja
vida compartida al costat de la Carme. Mai més
tornarà aquell somriure, però quedarà sempre
reflectit per l’eternitat. Venim amb poc,
marxem amb res, a la darrera butxaca només hi queda
allò que hem sigut. Sé que faig via cap a la vida eterna.
Ara que estic sotmès als versos del «Retour d’âge»
com diu en Pla. Buscaré en el poema el camí
de la plenitud cap al sender de les paraules.
Que el joc amb el món i el foc del mots encenguin la flama,
a cada cim que vull trepitjar, a tantes taules
que vull compartir, en tots els ulls clars
on pugui aturar la vida i pensar en la mort,
amb un somriure a flor de llavi.

En cada ratlla de vers que escric, hi surt,
hi penja, el reflex furtiu d’un raig de llum
que s’ha filtrat per l’objectiu de la càmera.
Sóc, doncs, encabit al món d’una fotografia
mirant al cel el vol d’una mosca que encalça el gat.


El Món

Principi, perfecció, vida futura, amor, etern femení, ou còsmic, inspiració, retorn vital, gran fortuna, creativitat.

Després d’una hecatombe, caldrà torna esperar que l’univers torni a sembrar la vida al fons de la mar i de recomençar de bell nou tot el procés vital, com si res hages passat.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.
15. El Diable.
16. La Torre.
17. L’Estel.
18. La Lluna.
19. El Sol.
20. El Judici.

20. El Judici

El Judici.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Pot ser una tarda qualsevol que el gat
vingui a fer-me memòria que hi és.
Sovint m’abstrec en les meves cabòries.
I ara que les tardes fan olor de castanyes
i fosqueja d’hora, tot convida a somiar
sota l’escalfor d’una manta, en el jo
més profund, valorar qui sóc, què sóc, on sóc.
Què cal saber en el temps del pas del temps.
Que el riu dels dies no es detura.
Ara, el tinc palplantat davant meu, escodrinya.
Mentre, intento reflectir reflexions i vivències,
nu, desxifrar entre ombres i silencis, misteris
més enllà de la tomba. No, no. No vull esborrar
rastres, més que res trobar-ne en el camí fet.
Emmirallar-me en el poema, sense mans.
Que el jeroglífic és prou complicat,
tant, com mirar al mar esbraveït des d’una via ferrada.


Voldria robar bellesa a la vida, al paisatge,
a l’amistat i deixar-ne constància
en el temps i en la paraula i compartir
amor i sofriment i saber-me honest.
No cal que els déus hi diguin res, tenen prou feina.


El Judici

Renovació, retorn, autodestrucció, renaixement, metamorfosi vital, cicles vitals de la terra, regeneració, llibertat, estabilitat energètica.

Hem començat un camí sense retorn que ens passarà comptes, és possible que el destí de la vida intel·ligent sigui el d’un progres inevitable que ens portarà al col·lapse ja iniciat, hi ha una futura extinció d’aquests animals insatisfets?


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.
15. El Diable.
16. La Torre.
17. L’Estel.
18. La Lluna.
19. El Sol.

19. El Sol

El Sol.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

La lluna ha fugit del sol de migdia
i el murmuri de les ones jugava
amb la sorra de la platja de Tamariu,
el camió, i la imaginació del nen
que no s’ha torbat quan ha passat la noia
bellugant el cul de les calces a la regatera.
L’altruisme de la mirada ha fet
possible una breu felicitat terrenal.
Sincerament, el cul de la noia
m’ha distret del joc, de l’infant entossudit
a enfonsar el camió endins ben endins del sorral.
És subtil i enigmàtic el paradís del gat.
El camí m’ha dut amb l’amic i la conversa
a cala Pedrosa. Fruir de les petites coses
agombola el bategar del cor.
Si som capaços d’acceptar la vida
tal com ve, també és possible escoltar el cant de la sirena.


Solitària, bull una remor de pensaments
mentre es barregen les gotes d’aigua de mar
amb les gotes d’aigua de pluja. L’impuls m’ha fet quedar
sol sota el sol, surant com una barca. Plou un xic
a la platja de Tamariu un divendres a la tarda.


El Sol

Concòrdia, joia, amistat, influencia, atracció, amor, salut, rigor, bellesa, primordial, amistat, constància.

El pare de tota vida, font de energia, llum i escalfor, guia a seguir.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.
15. El Diable.
16. La Torre.
17. L’Estel.
18. La Lluna.

18. La Lluna

La Lluna.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Són tan fosques les nits amb la lluna cluca
que cal ser caçador d’olors i de sorolls
per orientar-s’hi. Que la lluna és enganyadora
i a les ombres de la nit s’hi amaguen els sospirs
i les traïcions, el perfil dels gats i de l’amor,
els somnis i les carícies amb estels
llunyans, fugaços a les nits de Sant Llorenç.
Des de la carena, amb la mirada,
quan la nuesa del cos sospesa a l’univers
el caos que governa l’infinit, que s’endú el mar
i els misteris de l’ànima a la seva riba,
udolen els llops per tantes nits desitjades
dels teus abraços i besos, al cau de l’amor.
La talla de les persones es mesura en les coses
petites i en el gos que els hi passeja el tarannà.
Que no brilla tot l’or que llueix
i a la selva hi perds el que no dones.

La vida és molt més del que passa a les pel·lícules,
no hi ha censura, ni amagatall, ni guia,
i dia a dia s’escriuen les escenes del guió.
Si juntes tornen un dia a projectar-se,
seré un riu de llàgrimes al reflex de la lluna.


La Lluna

Influencia, inspiració, reflex, imaginació, referencia, canvis, atracció, intuïció, regulador, foscor, repte, enigma, traïdoria.

La influencia del nostre satèl·lit sobre la vida del nostre planeta és extraordinària, la seva atracció sobre líquids i sòlids es total constant i regular…


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.
15. El Diable.
16. La Torre.
17. L’Estel.

[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XII. Dins dels Docks

[Una novel·la de Dídac Costa.]

A les 4.30, dins de la caserna dels Docks, el Regimiento de Artilleria de Montaña Nº1 comandat per López Varela, ultimava els preparatius. Aquest era un dels principals centres operatius dels colpistes. Varela, a més de ser un dels caps de la revolta a Barcelona, era l’enllaç i el representant directe del general Mola.

La policia catalana havia sabut que era facciós dos dies abans, en interceptar els plànols i consignes que li havia entregat al capità d’assalt Valdés. En descobrir-ho, el Govern va radiar la destitució dels capitans d’aquest cos: Varela, Contreras, Ocaña i De la Guàrdia. Però com que imaginaven que els soldats no sentirien el comunicat per la ràdio, perquè ja estaven aquarterats i tancats als dormitoris, i els feixistes civils que havien entrat a les casernes els controlaven de prop per evitar que rebessin notícies de fora, la Generalitat demanà a Llano que investigués el regiment per analitzar les possibilitats d’èxit dels conspiradors.

Llano els pressionà una mica, però sense ordenar cap detenció, mentre Burriel ho feia en sentit contrari. Veient-se descobert, Varela declinà les seves responsabilitats en favor del comandant Unzúe per calmar la Generalitat i alhora no entorpir la conspiració. Perquè, encara sense saber-se, Unzúe estava igual de compromès amb el cop. Això va fer que el regiment d’artilleria, una peça clau per garantir la superioritat en armes de l’exèrcit contra el poble, pogués mantenir-se sota el domini complet dels facciosos.

Els oficials d’artilleria d’aquest quarter estaven molt segurs d’ells mateixos. I no els faltava raó, perquè van ser ells, sota les ordres del mateix comandant Unzúe, els que dos anys abans havien obligat Companys a rendir-se, després d’efectuar vàries canonades contra el Palau de la Generalitat.

Poc abans de la sortida de les tropes, uns voluntaris falangistes de paisà que entraven i sortien lliurement de la caserna compartien unes notícies inquietants als oficials. Eren falangistes civils que, tot i haver-se presentat en un nombre menor a l’esperat per les detencions de la Generalitat i la vigilància obrera als quarters, ja sumaven uns 400 entre els arribats aquí, un centenar, els 200 del quarter de Sant Andreu, 92 al Bruc, 82 al de Montesa i 18 al regiment d’artilleria de muntanya.

Tot i ser vistos amb desconfiança i un cert menyspreu pels militars per la seva escassa experiència armada, no podien sinó acollir-los amb afecte per presentar-se voluntàriament a la lluita i per compartir el mateix fanatisme patriòtic, catòlic i dretà, integrant-los d’immediat al regiment i donant-los armes i uns braçalets verds en senyal de la seva militarització.

— Capitán, acabamos de dar unas vueltas de reconocimiento por la ciudad —digué un d’ells.— La verdad es que la situación es más complicada de lo que creíamos… La Guardia Civil patrulla las calles… Grupos de obreros rondan los cuarteles… Los sindicatos están llenos de gente… La situación es preocupante. No sé quién pensaba que esto sería un paseíllo, pero me temo que no será así. No será tan fácil controlar la ciudad como en octubre del 34 o en el golpe de Primo de Rivera…

— Señores oficiales — advertí un altre— tengan prudencia, mucha prudencia.

— Bueno, ¿y qué quieren que hagamos? Pues nada, ¡a seguir con lo planeado! Formen la tropa en la plaza del cuartel, que son casi las 5. A esta hora ya deberían haber llegado dos compañías de Guardias de Asalto y una de Guardias de Seguridad. ¿Se puede saber dónde están, sargento?

— No han aparecido ni han dado noticias, capitán…

— ¡Pues llámeles!

— Si, mi capitán.

Agafà el telèfon i trucà a la Comissaria d’Ordre Públic de Via Laietana, on ja estaven Companys, Escofet i la plana major de les forces armades republicanes. Escofet agafà l’aparell.

— Buenos días, le habla el Teniente Fernández desde el Cuartel de los Docks. Informen, ¿cuál es su situación?

— ¿Nuestra situación?— li replicà sarcàsticament Escofet sota l’atenta mirada de Companys, Guarner i la resta d’oficials i alts càrrecs—. Nuestra situación, como no puede ser de otro modo, es de lealtad a la legalidad y contra el levantamiento fascista, como en el resto del cuerpo. Si siguen con sus planes, ¡van a tener que enfrentarse a nosotros!

El tinent penjà de cop el telèfon, sorprès, i mirant atònit a Varela.

— No se unen al plan, mi capitán, dicen que defenderán la República…

— ¡Malditos traidores! ¡Se las van a ver con el ejército entonces!

Sonà el telèfon. Ara qui trucava era el general Goded des de Mallorca per revisar els plans d’aquest regiment decisiu.

— Óigame bien, Capitán Varela — ordenà Goded—: La misión de su regimiento consiste en enlazar con las tropas que también saldrán a las 5 del Cuartel de San Andreu. Y junto a ellos, teniendo regimientos de caballería y de artillería, ocupar la Consejería de Gobernación, la Estación de Francia y el puerto. Y llegar hasta Capitanía General y Drassanes, donde está ahora nuestro centro operativo. El general Llano sigue aún al mando en Capitanía, fiel a la República. Deberá dejar de estarlo. Su objetivo final es apoderarse de la Generalidad. Contará con refuerzos del regimiento de Infantería de Alcántara. ¿Le ha quedado claro?

— ¡Si, mi general! ¿Y qué hacemos con el general Llano de la Encomienda cuando lleguemos a Capitanía?

— Trate de hacerle entrar en razón por las buenas. Y si no lo consigue, deténgalo junto a los demás oficiales.  ¿Cuál es el ánimo de la tropa? ¿Existen dudas acerca de la misión entre los soldados?

— No, mi general, la preparación de la tropa y el dominio del cuartel no han topado con ningún obstáculo. Está reunida en el patio desde las tres de la mañana y hemos hecho las arengas bajo los lemas establecidos, terminando con gritos de Viva la República.

— Perfecto.

— Entendido. ¡Salimos entonces!

— Suerte, y ¡Viva España!

— ¡Viva! — contestà Varela penjant el telèfon mentre mirava la resta d’oficials, als que informà:

— Es hora de salir. Formen la tropa, y ¡a la calle!

Un cop al pati del quarter, es van afegir el centenar de feixistes civils voluntaris, la majoria carlins catalans. Després de formar-los, el capità Reinlein els arengà novament, acabant amb els crits:

— ¡Viva España! ¡Viva la República!

Aquests crits, que els carlins sentien per primer cop, els causaren un gran desconcert. No semblaven entendre l’estratègia mentidera dels visques a la República, caient també en l’engany. Un petit rebombori d’incredulitat començà a recórrer les files d’aquests tradicionalistes de casa bona catalana i, després de molts murmuris, un d’ells aixecà la veu amb to irat i en un castellà amb fort accent català:

— Mi capitán, lo sentimos, ¡pero nosotros no hemos venido hasta aquí para defender la República!

— ¿Cómo dice?

— Que ¿cómo que viva la República? — digué un altre, indignat.

— No hemos venido hasta aquí para eso — seguí el primer—. No estamos aquí para defender la República, mi capitán.

El capità Reinlein els mirà amb un mig somriure sarcàstic, mentre pensava, fent que no amb el cap «¿serán burros estos catalanes?».

— ¡Nosotros estamos aquí para acabar con los comunistas y con la República, que está atacando a la iglesia y la familia! — digué un altre, exaltat— ¡Dios, Patria y Rey!

— Capitán — li murmurà un sergent a l’orella a Reilein, veient el desconcert que s’estava produint entre la tropa de civils—¿les contamos la ironía de los “viva la república”?

— No, no se preocupe sargento — li contestà Reinlein també en veu baixa, mentre mirava els carlins—. Si son tan tontos como para no entender esto, por más patriotas que sean, no nos sirven. Con fanatismo no se suple esta falta de luces, que, junto a su inexperiencia con las armas, nos podría perjudicar más que ayudar en la lucha. Dejémosles ir si quieren a estos idiotas, abridles las puertas.

—Si, mi capitán.

—Entendidido pues! —conclogué Reinlein cridant a la tropa— Pueden dejar el cuartel tal como han venido quienes no entiendan y apoyen la misión que nos ha sido encomendada en este histórico amanecer.

El general Legorburu també s’apropà a Reinlein per discutir què fer amb aquells inútils patriotes.

— Está claro, capitán, que, viendo esto, no son de fiar para luchar con nosotros en la calle. Pero no les descartemos, dejémosles aquí en la defensa del cuartel. No podemos desperdiciar sus ganas de luchar por España, ¿no cree?

— Sí, tiene razón. Pues que se vayan los que quieran, y los que no, que se queden aquí defendiendo el cuartel. A ver, señores —digué dirigint-se de nou a la tropa de civils—. Quienes no estén de acuerdo con las órdenes, como no pueden acogerse a la justicia militar, pueden abandonar el cuartel. Y quienes de entre ustedes se mantengan en la lucha, permanecerán por ahora aquí defendiéndolo.

El desconcert creat per la tàctica de Mola causava baixes també, en forma de desercions, a les mateixes files falangistes. Un nodrit grup de carlins deixà el fusell i trencà la formació, dirigint-se a un costat del pati per comentar la situació. Allà el seu cap, Conill, els digué en to burleta:

—Collons que sou burros o què? No veieu que és mentida això de la República? Una tàctica d’en Mola per despistar els anarquistes i les forces de la Generalitat! Sembleu idiotes!

— Estàs segur, Conill? Com ho saps? I si sortim i ens usen de carn de canó per a això?

— Exacte! O per altres objectius que no tenen res a veure amb els nostres? No sé tu, jo no me’n fio gens d’aquests espanyols… — digué un, amb clar accent garrotxí.

— Però si són dels nostres, home! — respongué Conill.

Finalment, la majoria va seguir Conill, disposats a participar a la revolta, i un grapat abandonà el quarter.

— ¿Y entonces, se quedan pues? — tornà a cridar Reinlein, visiblement enfadat davant d’aquestes actituds insòlites a un quarter, que, tractant-se de soldats, haurien suposat detencions i afusellaments. Però sí. Ni que fos com a carn de canó, preferien tenir aquests fanàtics a les pròpies files, molts dels quals no durarien gaire.— ¡Está bien! ¡Ya basta de indecisiones! ¡Esto no es un juego, coño! ¡Esto es un ejército!

Prop de les 5 del matí van obrir les portes. En no trobar cap activitat hostil a l’exterior, els batallons van anar sortint un rere l’altre, fantàsticament armats amb moltes peces d’artilleria, tranquils i al pas, segurs de la seva ràpida victòria. Les primeres van esquivar la vigilància dels anarquistes i van poder creuar tota la ciutat fins a Plaça Espanya, traslladant dues peces d’artilleria en dues camionetes. Quinze minuts més tard sortia una altra bateria comandada per Urzúe i Varela, precedida d’una companyia de falangistes dirigida per un tinent d’intendència. Uns minuts després, una tercera sota el comandament del capità Torres; una altra amb quatre peces de 105 mm i metralladores, pel capità José de la Guàrdia. I per últim una bateria amb el capità Contreras, que és la que, en sortir dels Docks, disparà la primera canonada per anunciar que l’artilleria estava al carrer. El so retronà per tota la ciutat, per sobre les sirenes, esgarrifant tothom i recordant que la lluita seria desigual.

El que els militars no sabien però no trigaran a entendre i els anarquistes, en canvi, tenien molt clar, és que, si l’objectiu era el control de la ciutat, la desigualtat inicial en armes no seria el factor decisiu, sinó el tipus de lluita, carrer a carrer, balcó a balcó, amb pluges de projectils disparats per totes bandes, a tota hora, sense parar. On defensar-se seria difícil si quedaven atrapats a qualsevol punt. I on inclús refugiats a algun edifici, tindrien tota una ciutat assetjant-los. Els canons espantaven, però serien poc eficients en una lluita urbana cos a cos, contra un formigueig de milers d’adversaris dispersos que corrien d’una banda a l’altra sense cap ordre ni pauta previsible, amb mil racons on amagar-se, protegir-se i disparar.

Un cop fora del quarter, les tropes van començar a desfilar per la calçada d’avinguda Icària cap al pont de ferro de Sant Carles. Però quan tot just eren a un centenar de metres dels Docks, aparegué l’avió de Díaz Sandino per sorpresa i a tota velocitat, sense deixar-los temps de reaccionar. L’avió volà directe cap a la tropa.

— ¿Qué cojones?

— ¿Qué es eso? ¿Un avión? ¿De dónde ha salido? ¿Suyo o nuestro?

— Como va a ser suyo, ¡si la aeronáutica y la aviación del Prat están con nosotros!

— Pues no lo parece…

Abans que poguessin dir res més, l’avió, situat ja a sobre dels militars, deixà caure una bomba i diverses descàrregues de metralladora, causant les primeres baixes importants al destacament. Moltes d’elles dels tradicionalistes de Cruz de Sangre. No seran les úniques baixes, estan a punt de topar-se amb el segon obstacle: nosaltres.


Capítols publicats

  1. A un pis del Poblenou.
  2. Camí de La Farigola.
  3. Al Palau de la Generalitat.
  4. Comitès de Defensa.
  5. A l’Ateneu La Farigola.
  6. A la caserna del Bruc.
  7. Companys rep els anarquistes.
  8. A Capitania.
  9. A la comissaria de Via Laietana.
  10. Camí d’Icària.
  11. Comença la lluita.

[VÍDEOS] Que encara no hem vist

Per allò que una imatge val més que mil paraules, a La Resistència ens arriben manta publicacions audiovisuals sobre multitud de temes que, de vegades, com a la resta de mortals que segueixen les xarxes socials, passen desapercebuts, però que un cop vistos tenen molt a dir.

Per això encetem aquesta secció de [VÍDEOS] que encara no hem vist, per anar-vos-en oferint alguns que, segurament, encara no heu vist i que conviden a una profunda reflexió sobre la nostra vida a la Terra. [Els anirem publicant a mesura que els revisem i si creieu que n’hi ha algun d’interès feu-nos-en saber el vincle a info@laresistencia.cat.]


La muntanya de Tor, els béns comunals i en Palanca

Els amics de Reconstruir el Comunal han penjat un tall de vídeo del programa «Crims» (TV3), de Carles Porta, sobre la muntanya de Tor (Alins, Pallars Sobirà).

En aquest tall se sent clar i català que els veïns d’aquesta muntanya van recuperar el comunal que els havien robat tot associant-se. Les formes legals que prenien aquestes formes, segons la legalitat estatal vigent, eren variades. En ocasions, formaven Societats de Copropietaris. En altres, formaven Muntanyes de Socis. Al vídeo es diu que els veïns de Tor van acordar que podia ser amo qui hi visqués, «tenint foc encès», i això és una norma que ve d’antic, de la lògica dels béns comunals.

En el cas de Tor, tot i les rocambolesques històries que hom explica, cal pensar que gràcies a en Palanca es va salvar la conservació intacta de les muntanyes de Tor, sense necessitar que cap «revolucionari» de pacotilla anés a ajudar-lo. Cal prendre’n exemple, potser.


Transhumància per la vida

Transhumanciaxlavida és una iniciativa comunitària sense ànim de lucre. Uneix la tradició ancestral de portar el bestiar a muntanya amb la sensibilització per allà on passa.

Hi podeu col·laborar fent un donatiu :
1.⁠ ⁠Bizum: 626 417 360
2.⁠ Trasnferència al compte⁠ IBAN d’Uniterra): ES57 1491 0001 2821 6085 5223

Tambe podeu col·laborar d’altres maneres

Seguiu-los:
@transhumanciaxlavida

Per a més informació: transhumanciaxlavida@gmail.com
+34 626 41 73 60


Sobre la riquesa del català

No us perdeu aquest vídeo de La Cabra Fotuda, la Lina Morgan catalana,

https://platform.twitter.com/widgets.js


«Trola del porc», del Grup de Defensa del Ter

Us presentem el videoclip de la cançó «Trola del porc», una versió del Bola de drac, que el Grup de Defensa del Ter va presentar en el marc de l’acte del II PorcAventura organitzat conjuntament amb Justícia Alimentària i Lluçanès Viu, l’any 2018.

Ve a tomb perquè ara  es parla de l’emergència climàtica que vivim per causa de la sequera i de les lluites de pagesos i ramaders contra les administracions (per diverses causes), per bé que entre les justes protestes i manifestacions s’hi barregen molt de productors integrats de garrins (és a dir, esclaus de l’agroindústria) que tant mal fan al medi natural i a l’ús inadequat de quantitats ingents d’aigua en tot el procés de producció: engreix, manteniment, transport, escorxador, purins…, tal com ens recorda en aquesta La Resistència el col·laborador Eduard Garrell.


«Quin fred al cor, camarada!», de Pere Quart

Avui podeu gaudir d’una de les versions d’aquests versos de 1937 de Pere Quart, pseudònim de Joan Oliver com a poeta, fets en plena guerra d’agressió contra Catalunya. Va ser enregistrat a l’Ateneu de Nou Barris l’any 2006 amb versió de Sara Vendrell Costa-Pau

Lletra

Quin fred, reïra de bet!,*
quan bufa l’airet de la matinada,
tallant com un ganivet de fulla
esmolada.
 
Doncs encara fa més fred
al parapet d’avançada!
 
Quin fred en nit estelada
amb el cel cruel i net, quan hi ha glaçada
i cap llit no és prou estret ni té prou
flassada.
 
Quin fred al sòl, la paret
d’oficina esbalandrada,
sense foc ni cigarret,
on hom treballa amb calfred
fins a la vesprada,
fins a la vesprada.
 
Camarada,
si sota abric i barret
i amb bufanda ben nuada
oblides que al parapet d’avançada
uns homes lluiten pel dret
de la terra amenaçada
i tens fred,
quin fred al cor, camarada!


  • Explicació de «reïra de bet!»: manifesta impaciència i ràbia, equivalent a «ira de déu!».
    Reïra = intensiu d’ira; bet = eufemisme de déu.

Cap d’Any. Subhasta d’arrendament de béns comunals (Costumari català)

Bon Any Nou!

A molts pobles de Catalunya, el primer de gener, Cap d’Any, es feia una subhasta per arrendar durant una temporada alguns béns comunals, gestionats pel veïnat. Ho explica l’etnòleg i folklorista Joan Amades al Costumari català (1956).

Els béns comunals són una realitat molt desconeguda per a la majoria de la gent, però que va tenir moltíssima importància a Catalunya durant segles, igual que les assemblees veïnals que els gestionaven. De llurexistència en parlem al projecte divulgatiu «Reconstruir el Comunal» i també ho estudia David Algarra a El comú català. La història dels que no surten a la història (2015).

🎶 Cançó: Pastorets (RIU, 2018)

📙 DESCARREGUEU EN PDF «El comú català»:
➡️ reconstruirelcomunal.suportmutu.org/el-comu-catala.

Més vídeos:

   • CAP D’ANY: Recomençar AMISTATS trenca…  
   • David Algarra parla sobre «El comú ca…  
   • Maig de 1936: els COMUNALS «ROBATS» a…  
   • Lo comunal al Pallars Sobirà  
   • JUNTA d’Arbre i BALL de l’Arbre. Demo…  
   • Reconstruir el Comunal – Catalunya  

Sobre Joan Amades i Gelats: ➡️ ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Amades_i_Gelats
Sobre el «Costumari català»: ➡️ ca.wikipedia.org/wiki/Costumari_Català


A OCTUVRE els agrada molt explicar qui són els còmplices a Catalunya dels Borbons i de l’extrema dreta judicial espanyola. Per això el seu vídeo comença a l’avinguda Diagonal 191, seu de Cuatrecasas.


Camí de Marina. Un conte sobre la voluntat

Per fi veu la llum, el documentarai Camí de Marina, que es va començar a rodar fa set anys, en la primera transhumància pel Camí Ramader de Marina, que va del Pirineu al mar, i que els cavalls recuperats de la Fundació Miranda van tornar a la vida, després de setanta anys de silenci.

El documentari, signat pel premiat documentalista Carles Caparrós i l’Equip d’Aigua Films, i coproduït amb Diputació de Barcelona, TV3, ICEC, XCN, Fundació Pau Costa, IDAPA, Associació CRM…, acompanya la baixada cap al Garraf, passant per Montserrat, creuant carreteres, polígons industrials, i poblacions, fins a arribar al mar…Una road movie a ritme de cavall…, sobre el col·lapse del territori.

Una transhumància que posa en evidència com tenim el territori i la confluència d’interessos socioeconòmics, culturals, ambientals, a més de posar de manifest temes crucials com la sostenibilitat o el clima.

El documental s’ha emès el dia 31 d’octubre a TV3 (el podeu veure al Sense Ficció) amb la versió de 60 minuts, i inaugurarà el Festival Suncine de cinema i medi ambient de Barcelona el 2 de novembre a les 19h, amb la versió llargmetratge de dues hores.

Enguany Suncine celebra 30 anys, essent el festival més antic del món!


ViaFora! | SOMETENT: alguns apunts històrics sobre aquestes milícies populars medievals

Amb un seguit de fragments dels llibres Història de la revolta a Catalunya. Lluites i revoltes antisenyorials i antiestatistes durant l’època medieval i moderna (Joan Carles Gelabertó, 2015) i El comú català. La història dels que no surten a la història (David Algarra Bascón, 2015), hi podem veure i llegir un seguit d’apunts històrics sobre aquestes milícies populars medievals, quan el crit de «Via fora!» es feia per convocar el sometent, que era la mílicia armada dels catalans, cosa que sembla haver oblidat l’ANC durant la campanya de l’Onze de Setembre d’enguany.

Els dos llibres es poden descarregar en PDF a la Biblioteca de Reconstruir el Comunal tot clicant en els vincles de dalt. 


La votació massiva dels espanyols estrictes a PP i a Vox

No us perdeu aquesta intervenció de Josep Costa a «La Tertúlia Proscrita» de Vilaweb.

https://platform.twitter.com/widgets.js


Ànecs cívics

Ni que sigui per arrencar una mica d’humor i, també, de compassió pels amics animals, avui us oferim aquest passeig dels ànecs de Camprodon, que cada dia passen pels carrer dels municipi per anar a refrescar-se.

https://platform.twitter.com/widgets.js


Joan Granados: «A l’actual TV3 la política fa por»

L’antic director de la CCRTV, Joan Grandos (1934) recordà a TV3 el passat 18 de maig els anys de la creació del canal televisiu, ara que compleix al 40è aniversari. La cara d’Helena Garcia Melero mentre dura l’entrevista mostra la «por» de què va parlar Granados.

Entre d’altres, ho va dir clar i català en Xavier Serrahima, com podeu veure aquí sota:


Octuvre denuncia el supremacisme espanyol contra la llengua catalana

Novament, l’equip d’Octuvre, encapçalat per Marta Sibina, hi torna amb l’afer del supremacisme espanyol contra la llengua catalana, amb les darreres normes que imposen el castellà a casa nostra.


«Vine’m aquí», de Mar Pujol

La cantautora del Lluçanes Mar Pujol, a qui ja vam dedicar un article el passat desembre, hi torna; ara, amb «Vine’m aquí», una cançó d’agraïment a la seva mare, «un gràcies al seu amor incondicional», segons explica ella mateixa al seu compte d’Instagram.


Quaranta-cinc anys del GOB (1977-2022)

Al 1977 va néixer el GOB Menorca (Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) i van començar anys de mobilitzacions, d’investigació, divulgació i defensa de la natura. Celebrem els 45 anys del GOB a Menorca. Fean feina per la mar (Medi Marí), pel territori (Política Territorial), per jardins sostenibles (Es Viver), per la fauna silvestre (Centre de Recuperació de Fauna), amb escoles (Educació Ambiental), amb agricultors (Custòdia Agrària) i amb la població.


Torna la censura a TV3

Ara que es veu que ja som a tocar de la República Catalana [:)], TV3 ha fulminat, via mans negres d’ERC i el PSC, Manel Vidal al Zona Franca. El programa, sense guionista (Magí) i sense director (Joel Díaz), que han dimitit contra l’atzagaiada neofranquista, ha fet el seu paper però ja no tindrà més singladura, gràcies al 155 permanent en què vivim.

https://platform.twitter.com/widgets.js


Missatge urgent per a Joan Manuel Serrat

L’Àngel Aguiló no el volia fer, aquest missatge, però al capdavall l’ha fet; segurament, doncs, com hem fet tants catalans novament vexats pel noi de Poble Sec.


Masurca del bosc, de VorAigua

Masurca del bosc és una cançó d’amor a la terra. Gràcies a la màgia dels mots i al compàs ternari d’una masurca,

VorAigua —Muntsa Moral, a la veu, i Paul Perera, al piano— crea un món de plantes i animalons en què els habitants del bosc ens mostren un corriol calmat i íntim.

Aquest senzill és un avançament del segon treball de la formació. El següent àlbum de VorAigua explora les mines, les esberles, els boscos i les muntanyes que hi ha vora el riu. VorAigua evoca la vessant més popular de la natura, a voltes ombrívola i feréstega, a voltes solella i acollidora.

Cal escoltar i sentir el bosc.


Una conversa entre Albano Dante Fachín i Josep Costa

Aquest octubre, Octuvre ens ha regalat aquest deliciós vídeo, en què l’Albano i en Costa, durant quasi una hora i un quart, converses animadament sobre política o futbol, de forma animada i fins i tot divertida. No us el perdeu.


Intervenció del president de Colòmbia, Gustavo Petro, davant la 77a Assemblea General de l’ONU, el 20 de setembre de 2022


Intervenció de José Pepe Múgica a Montevideo

Paga la pena recuperar —especialment per als oblidadissos i els desmemoriats—, la intervenció que va fer el 8 de desembre de 2017 a la capital uruguaiana l’agricultor i polític uruguaià José Alberto Pepe Múgica Cordano (1939), senador pel Front Ampli i 40è president de la República d’Uruguai entre 2010 i 2015.


Davant les agressions lingüístiques cal plantar cara

És el que proposa a Octuvre Marta Sibina en un primer vídeo d’una sèrie que han pensat a publicar sobre el tractament xenòfib que rebem els catalanoparlants per part de colonialistes d’arreu que viuen i [es]caguen a Catalunya, inclús amb els nostres diners, com es demostra en els centenars de denúncies que s’han fet per causa del maltractament en el sector sanitari.


La terra per sembrar. Per un Pirineu viu. #StopJJOO

Cada cop som més els catalans que abominem del projecte espanyol de Jocs Olímpics al Pirineu, per bé que la classe política que «nos hemos dado entre todos» insisteix a voler presentar la candidatura per a l’any 2030. En aquest vídeo podeu sentir i veure l’himen que n’ha fet en contra la plataforma StopJJOO.


Espionatge contra OCTUVRE

Com és sabut, més de 60 persones han estat espiades a Catalunya amb un programa informàtic al qual només tenen accés els governs. Una d’aquestes persones és Albano Dante, un dels fundadors del canal OCTUVRE. Aquí podeu llegir tota la informació: https://citizenlab.ca/2022/04/catalan…


La Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà

Fragment de la pel·lícula Aquesta terra és meva, de Jean Renoir.
Ambientat en l’ocupació nazi de França, aquest film de 1943 va ser censurat pel franquisme. El final té una emocionant escena en la qual l’actor Charles Laughton, que interpreta un mestre, llegeix als seus alumnes la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de la Revolució Francesa, mentre és detingut pels nazis per a ser afusellat.

El cant dels ocells, interpretat per Victòria dels Àngels

En moments de soroll i d’incertesa com els que suara vivim, de vegades és bo de poder sentir la música i tot el que s’hi expressa. Per això, us oferim El cant dels ocells, una cançó tradicional catalana de Nadal que explica la joia de la natura el dia del naixement de l’infant Jesús a l’estable de Betlem. Va ser popularitzada fora de Catalunya per Pau Casals, que va començar a interpretar-la al violoncel en els seus concerts des de l’exili del 1939 i és considerada un símbol nacional de Catalunya.

En aquesta versió la podem oir amb la incomparable veu de Victòria dels Àngels (Barcelona, 1923-2005), soprano i cantant d’òpera catalana de la segona meitat del segle xx, de les més reconegudes arreu, especialment per la seva activitat en els anys cinquanta i seixanta, el període més brillant de la seva carrera. El concert, en què l’acompanya el violoncel·lista Lluís Claret, és de 1994, i es va fer en una gala per a recollir fons després de l’incendi del Liceu a Barcelona.

 


Jordi Pigem presenta l’assaig Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial

[La censura, una de les pitjors xacres de la societat, ha cancel·lat el compte on s’havia allotjat aquest vídeo sobre Jordi Pigem, amb excuses sobre «drets de reproducció», però encara el podeu veure en aquest vincle [que no podem inserir al web perquè es veu que la televisió pública catalana deu ser privada per als qui la paguem].


The Pivotal Moment (aquest moment clau)

Us oferim aquest importan documentari sobre el moment històric actual i sobre el cavall de Troia del «passaport sanitari». Disset minuts de missatge clar i profund que no veureu a cap mitjà de comunicació de masses.


Presentació d’Estimat Ramon a Barcelona

D’entre les múltiples presentacions que s’ha fet del llibre coral Estimat Ramonsobre la vida i obra de Ramon Cotrina—, us oferim la que va fer Nan Orriols a la Llibreria Jaimes de Barcelona el passat 4 de novembre, gràcies a TVBagué Serveis Audiovisuals.


El major Trapero fa política i el conseller d’Interior amenaça

El major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero va fer un discurs que estava completament fora de la realitat i allunyat del que la ciutadania viu cada dia al carrer. Enlloc de parlar de la necessitat urgent d’una policia ben formada i reforçada, va decidir condecorar els qui l’han ajudat personalment, confonent la seva persona amb la institució. El seu discurs va ser completament polític.

Els caps de policia no poden expressar cap opinió ni cap discurs polític en una democràcia. Això no es fa enlloc. Menys encara pot sortir a parlar el conseller amenaçant explícitament als que protesten legítimament.

Mentrestant, tots dos ignoren completament el que passa cada dia a moltes ciutats i viles catalanes: la ciutadania pateix una inseguretat cada cop més amenaçadora. [Font: Informacio.Net.]


El Kant desconegut. Marcians, negres i dones més enllà de l’ètica

Immanuel Kant (Königsberg, Prússia Oriental, 1724-1804), a la Crítica de la Raó Pura (1781; edició corregida, 1787) va proposar una resposta al problema del coneixement i amb la Metafísica dels costums (1785) i la Crítica de la Raó Pràctica (1788), va plantejar el paper del deure en l’acció moral. A La religió dins dels límits de la mera raó (1792) analitzà el sentit racional de l’experiència religiosa.

En el seu període precrític, Kant va combatre els Schwärmer, els entusiastes, els exaltats que pretenen superar els límits de la raó humana. Però va culminar la seva tesi doctoral (1755), publicada de forma anònima, amb una defensa de la creença en extraterrestres.

L’edició de Sobre els extraterrestres. Teoria del cel (1755), a cura de Ramon Alcoberro (Edicions del Reremús, 2021) incorpora, a més, un ampli dossier de textos sobre els extraterrestres en la tradició filosòfica i religiosa occidental, i Il·lustracions de Rafael Teruel, Rafater, especialista en el gènere fantàstic i els videojocs.

En aquest vídeo (cliqueu-hi al damunt per veure en pàgina externa) podem veure el filòsof Ramon Alcoberro al Centre de Lectura de Reus tot parlant-nos-en en una conferència.


Missatge de la Flama del Canigó 2021, llegit per Daniela Grau

Cada any, a la trobada d’equips de foc de Sant Joan, es decideix conjuntament a qui es demanarà que faci el missatge que es llegirà arreu dels Països Catalans abans d’encendre les fogueres. Enguany, s’ha encarregat a Daniela Grau Humbert.

Podeu decarregar-vos el missatge des d’aquest vincle.


The Pushback. El dia que la humanitat es va aixecar

The PushBack – El contraatac de la Resistència és un documental que mostra les manifestacions pacífiques massives del 20 de març de 2021 ocorregudes alhora en més de 40 països d’arreu del món. En pro de la llibertat i els drets humans i en contra de les mesures de l’agenda tirànica imposada amb l’excusa de la panicdèmia.

El dia que la humanitat es va aixecar tots junts van dir: «Ja n’hi ha prou de tirania, Som éssers humans, no som esclaus. I defensem la llibertat i els drets humans fonamentals».

Documental original produït per Oracle Films.


Els fons europeus

Marta Sibina i l’equip d’Octuvre parlen clar sobre la deixadesa d’ERC amb el govern espanyol i els anomenats «fons europeus». No us ho perdeu.


Lawfare: la guerra bruta d’Espanya

https://platform.twitter.com/widgets.js

 

Dictadors: Franco

Documental imperdible de National Geographic emès el 2018 en un sèrie sobre dictadors que encara és pot revisitar. Per a oblidadissos, desmemoriats o ignorants.


Els ocells aquàtics hivernants

Si enllestíem l’any 2020 amb una bella dansa ocellaire, encetem el 2021 amb aquest vídeo divulgatiu dels del cens d’ocells aquàtics hivernants.

El dissabte 16 de gener de 2021 al matí es va fer el cens anual d’ocells aquàtics hivernants a l’Alt Ter (el Ripollès, Osona i la Selva). Aquest cens es va coordinar de manera voluntària des del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis – Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, que alhora és l’àrea ambiental del Museu del Ter. També va comptar amb diversos coordinadors de trams i joques, membres del GEDENA – Ripollès, el Grup de Naturalistes d’Osona (ICHN), el Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona i el mateix CERM, però també hi van participar persones de manera individual.

Al llarg del matí els 14 participants van poder censar 1.547 ocells de 50 espècies diferents. Aquestes dades obtingudes s’ajunten amb les dels altres censos que es duen a terme simultàniament a altres rius i zones humides del conjunt de Catalunya i de tot Europa. Podeu consultar les dades dels anys anteriors aquí.


Ocells que dansen

Com a colofó a aquest 2020 tan maleït, res millor que la natura i aquests ocells que ballen al ritme d’un vals de Johann Strauss.

Montserrat Carulla. La Campana de sant Honorat (1714)

El passat 24 de novembre va traspassar, als 90 anys, la gran actriu, patriota de pedra picada, Montserrat Carulla Ventura. Com a mostra de la seva vàlua professional, us deixem aquest vídeo, en què recita els versos de «La Campana de sant Honorat»(l’11 de gener de 2014 a la Seu Vella de Lleida), poema de Josep Maria de Segarra on relata com els espanyols van fondre la campana de sant Honorat com a càstig per haver tocat a sometent el 1714. Noteu la perfecta dicció de la Carulla que, actualment, molt pocs altres actors serien capaços de superar.


Teaser. Jaume Plensa: Can You Hear Me?

Volem compartir les novetats d’una propera pel·lícula biogràfica que documenta la vida i la pràctica de l’escultor català de renom internacional, Jaume Plensa. Dirigit per Pedro Ballesteros, el documental llargmetratge Can You Hear Me? segueix Plensa durant un any i mig i ofereix al públic una mirada sense filtrar del seu procés artístic.

La pel·lícula presenta la història de Plensa en set capítols, que es mouen entre moments a l’estudi i la producció d’alguns dels projectes públics més ambiciosos de Plensa, incloses les recents obres a gran escala instal·lades al Rockefeller Center i Hudson Yards a Nova York.

El documental, a la vegada, aporta llum als processos físics darrere de l’obra de Plensa i ens introdueix els conceptes més profunds que alimenten la seva obra. A través de les seves pròpies narracions, Plensa demostra el compromís i la passió de tota la vida per un mètode de creació d’art que, tal com ell descriu, «té la capacitat d’il·luminar-nos».


El càrtel de les togues. Capítol 1: Una colla d’endollats

OCTUVRE és un projecte de l’Associació Cafèambllet, fundada l’any 2014 per Marta Sibina i Camps i Albano Dante Fachin que es tradueix en un mitjà de comunicació viu i dinàmic i, sobretot, com és el cas de La Resistència, independent dels poders polítics i econòmics. El vídeo que reproduïm avui no té pèrdua i cal fer-lo córrer:


Un mem sobre el totalitarisme biomèdic


Amsterdam abraça l’economia del «donut»

[Un vídeo de la plataforma Hope. En pie por el planeta.]