[VÍDEOS] Que encara no hem vist

Per allò que una imatge val més que mil paraules, a La Resistència ens arriben manta publicacions audiovisuals sobre multitud de temes que, de vegades, com a la resta de mortals que segueixen les xarxes socials, passen desapercebuts, però que un cop vistos tenen molt a dir.

Per això encetem aquesta secció de [VÍDEOS] que encara no hem vist, per anar-vos-en oferint alguns que, segurament, encara no heu vist i que conviden a una profunda reflexió sobre la nostra vida a la Terra. [Els anirem publicant a mesura que els revisem i si creieu que n’hi ha algun d’interès feu-nos-en saber el vincle a info@laresistencia.cat.]


The Pushback. El dia que la humanitat es va aixecar

The PushBack – El contraatac de la Resistència és un documental que mostra les manifestacions pacífiques massives del 20 de març de 2021 ocorregudes alhora en més de 40 països d’arreu del món. En pro de la llibertat i els drets humans i en contra de les mesures de l’agenda tirànica imposada amb l’excusa de la panicdèmia.

El dia que la humanitat es va aixecar tots junts van dir: «Ja n’hi ha prou de tirania, Som éssers humans, no som esclaus. I defensem la llibertat i els drets humans fonamentals».

Documental original produït per Oracle Films.


Els fons europeus

Marta Sibina i l’equip d’Octuvre parlen clar sobre la deixadesa d’ERC amb el govern espanyol i els anomenats «fons europeus». No us ho perdeu.


Lawfare: la guerra bruta d’Espanya

https://platform.twitter.com/widgets.js

 

Dictadors: Franco

Documental imperdible de National Geographic emès el 2018 en un sèrie sobre dictadors que encara és pot revisitar. Per a oblidadissos, desmemoriats o ignorants.


Els ocells aquàtics hivernants

Si enllestíem l’any 2020 amb una bella dansa ocellaire, encetem el 2021 amb aquest vídeo divulgatiu dels del cens d’ocells aquàtics hivernants.

El dissabte 16 de gener de 2021 al matí es va fer el cens anual d’ocells aquàtics hivernants a l’Alt Ter (el Ripollès, Osona i la Selva). Aquest cens es va coordinar de manera voluntària des del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis – Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, que alhora és l’àrea ambiental del Museu del Ter. També va comptar amb diversos coordinadors de trams i joques, membres del GEDENA – Ripollès, el Grup de Naturalistes d’Osona (ICHN), el Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona i el mateix CERM, però també hi van participar persones de manera individual.

Al llarg del matí els 14 participants van poder censar 1.547 ocells de 50 espècies diferents. Aquestes dades obtingudes s’ajunten amb les dels altres censos que es duen a terme simultàniament a altres rius i zones humides del conjunt de Catalunya i de tot Europa. Podeu consultar les dades dels anys anteriors aquí.


Ocells que dansen

Com a colofó a aquest 2020 tan maleït, res millor que la natura i aquests ocells que ballen al ritme d’un vals de Johann Strauss.

Montserrat Carulla. La Campana de sant Honorat (1714)

El passat 24 de novembre va traspassar, als 90 anys, la gran actriu, patriota de pedra picada, Montserrat Carulla Ventura. Com a mostra de la seva vàlua professional, us deixem aquest vídeo, en què recita els versos de «La Campana de sant Honorat»(l’11 de gener de 2014 a la Seu Vella de Lleida), poema de Josep Maria de Segarra on relata com els espanyols van fondre la campana de sant Honorat com a càstig per haver tocat a sometent el 1714. Noteu la perfecta dicció de la Carulla que, actualment, molt pocs altres actors serien capaços de superar.


Teaser. Jaume Plensa: Can You Hear Me?

Volem compartir les novetats d’una propera pel·lícula biogràfica que documenta la vida i la pràctica de l’escultor català de renom internacional, Jaume Plensa. Dirigit per Pedro Ballesteros, el documental llargmetratge Can You Hear Me? segueix Plensa durant un any i mig i ofereix al públic una mirada sense filtrar del seu procés artístic.

La pel·lícula presenta la història de Plensa en set capítols, que es mouen entre moments a l’estudi i la producció d’alguns dels projectes públics més ambiciosos de Plensa, incloses les recents obres a gran escala instal·lades al Rockefeller Center i Hudson Yards a Nova York.

El documental, a la vegada, aporta llum als processos físics darrere de l’obra de Plensa i ens introdueix els conceptes més profunds que alimenten la seva obra. A través de les seves pròpies narracions, Plensa demostra el compromís i la passió de tota la vida per un mètode de creació d’art que, tal com ell descriu, «té la capacitat d’il·luminar-nos».


El càrtel de les togues. Capítol 1: Una colla d’endollats

OCTUVRE és un projecte de l’Associació Cafèambllet, fundada l’any 2014 per Marta Sibina i Camps i Albano Dante Fachin que es tradueix en un mitjà de comunicació viu i dinàmic i, sobretot, com és el cas de La Resistència, independent dels poders polítics i econòmics. El vídeo que reproduïm avui no té pèrdua i cal fer-lo córrer:


Un mem sobre el totalitarisme biomèdic


Amsterdam abraça l’economia del «donut»

[Un vídeo de la plataforma Hope. En pie por el planeta.]


El Cant del Poble

[Text de Xavier Borràs.]

Quan era menut, durant els primers viatges amb el 600 cap a Gandesa (Terra Alta) a l’estiu per anar-hi a passar unes dies de vacances, el trajecte es feia llarg i pesat —costes de l’Ordal, costes de Falset…— i recordo molt vivament com la mare i el pare ens animaven tot cantant velles i sàvies cançons, que apreníem de seguida, ens entretenien i ens feien passar l’estona quasi sense adonar-nos-en.

D’aquestes cançons tinc memòria grossa d’El Cant del Poble (lletra de Josep Maria de Sagarra i música d’Amadeu Vives, estrenada el 1931 per l’Orfeó Català), que mon pare va aprendre en les àrdues batalles militars, durant la guerra d’agressió contra Catalunya i que mai no va oblidar.

Sempre m’ha semblat, com li passa a tanta gent, que hauria de ser el veritable himne de Catalunya i no el mortuori i feixuc Els Segadors, que recentment ha estat objecte de befa en un acte institucional. I no solament per la lletra —animosa i vital— sinó, també, per la música, de ritme ancestral, arrelada i alegre.

Avui que la mentalitat d’esclau (espanyol) cada cop és més estesa —sigui una abraçada infecta, un menysteniment dels símbols, l’anorreament lingüístic o la desfeta total— la típica reacció de l’esclau, de ment colonitzada —a més a més— és d’assenyalar els qui els són crítics o plantegen alternatives viables, com és el cas d’aquest himne, que diu que «tenim els braços per defensar-nos»

Apreneu-ne la lletra, canteu El Cant del Poble i difoneu-lo:

El Cant del Poble

Glòria, catalans, cantem,
cantem amb l’ànima!
Un crit i una sola veu:
visca la pàtria!

La nostra terra és redimida.
El gran moment és arribat.
Fora els ultratges. Lluny la mentida.
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta.
Vola sobre el front l’estel
de la senyera!

Tenim les venes per a estimar-la
i en la tempesta del combat
tenim els braços per defensar-la.
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

La França orgullosament genocida cultural

L’Escola d’Aiguaviva, al Capcir, l’any 2017. [Foto: Dídac Costa.]
[Un report de Dídac Costa.]

Fa uns dies el Tribunal Constitucional francès va tombar la primera llei que facilitava la immersió lingüística en català i en la resta de llengües minoritzades a les poques escoles que les ensenyen a França. La mesura ha mobilitzat molts ciutadans a la Catalunya del Nord i a les altres nacions històricament trepitjades pel propi estat, el que ha dut al president Macron a rectificar, de manera sorprenent. Fent un gir de 180 graus, ha dit: «Les llengües de França són un tresor nacional que enriqueixen la cultura francesa». I ha reivindicat les escoles que «han  mantingut vives aquestes llengües i n’han garantit el futur».

No podem saber encara fins a quin punt són sinceres aquestes paraules i com revertiran la tradició històrica francesa d’exterminar la seva pròpia riquesa i diversitat cultural i lingüística. Si fos cert, suposaria un primer punt d’inflexió històric en la relació del país amb els seus patois. Recordem-ho, de pas toi, tu no. Tot i que ara mateix és tan difícil de creure com que Espanya fes un canvi semblant.

Fins que puguem saber quin serà el resultat de les actuals protestes i aquesta aparent rectificació, és bo fer un repàs d’aquest malaltís nacionalisme d’Estat que, com l’espanyol o el turc amb els kurds, basa la seva grandesa, la seva grandeur, en l’eliminació i l’assimilació de l’altre. El que pot fer comptant, a diferència dels nacionalismes defensius com el nostre, amb tots els recursos de l’Estat: jutges, escoles, universitats, mitjans de comunicació hegemònics i públics, i quan cal, com a Turquia, l’exèrcit, o com a Espanya, la policia, les clavegueres de l’Estat o una justícia implacable i desvergonyidament nacionalista.

Espanya, per sort per a nosaltres, és un maldestre aprenent del que França instituí com a eix central a les ciències socials: l’estat-nació unitari, que requereix —per a implementar-se— la imposició, la violència sobre un aspecte tan íntim dels ciutadans com és la seva llengua materna, per a esborrar per sempre nacions mil·lenàries en nom de la modernitat, la República i una falsa igualtat. Perquè una veritable igualtat consistiria que bretons o corsos tinguessin el mateix dret a eliminar la llengua dels parisencs. O, sense posar-nos tan tràgics, que els parlants de totes les llengües tinguessin el mateix dret a conservar-la, ensenyar-la i practicar-la en tots els àmbits.

França no només du a terme amb molta més eficàcia que Espanya l’extermini cultural de les 8 nacions que poblaven el seu territori: bascos, catalans, occitans, provençals, bretons, corsos, bearnesos, alsacians —i ja al segle XIII els càtars o albigesos, que estrenen la Inquisició—, sinó que fa quelcom encara més greu: crea aquesta legitimació que abracen gairebé tots els estats actuals al món per a maltractar les seves minories nacionals.

Mapa de les nacions d’Europa.

El feixisme o el colonialisme clàssic han fet, de ben segur, més mal a la humanitat. Però el model d’estat-nació unitari i homogeni, a diferència d’aquests, continua vigent i fent mal al projecte humà i la seva diversitat cultural, que troba en les llengües el vehicle amb què diferents nacions expressen la seva cosmovisió, una manera pròpia i diferenciada de veure el món i d’organitzar les escoles, l’economia, les comunitats, amb què tan sols això ja els dóna dret a autogovernar-se i a autodeterminar-se, especialment quan tenen estats en contra que volen la seva eliminació.

França aconseguirà fer d’això un marc mental que s’imposarà a les ciències socials i repetiran acríticament molts dels graduats en dret, història, sociologia o ciències polítiques, quallant, de dreta a esquerra, en l’anàlisi del fet nacional arreu del món, fins i tot en l’anarquisme. França consagra així —des de dintre de les ciències socials— un model que li permet legitimar el violent colonialisme interior que estava duent a terme a les seves escoles i en lleis que maltractaven les llengües regionals, fins a arribar en dos segles al seu extermini gairebé complet. Un país que en altres aspectes sembla tan culte, cosmopolita, democràtic i avançat, mai no s’ha disculpat, admès i ni tan sols entès, igual que Espanya, el mal que s’ha causat a si mateixa i a les nacions originaries de l’hexàgon. Això si, es pretén respectuosa i en fa museus, rutes turístiques i souvenirs només un cop que les ha fet desaparèixer per a assolir una unitat nacional basada en l’homogeneïtzació a cops de matar llengües amb la mateixa tirania que deien combatre La Marsellesa. Com quan el 1904, després que el provençal Frederic Mistral guanyés el Premi Nobel de Literatura, exigís a la fundació Nobel que no es tornés a donar aquest guardó de literatura a una llengua que no fos la dels estats.

L ‘anterior agressió a la Catalunya del Nord fou quan canvià el nom al departament que la inclou, anomenant-la només Occitània, conscient que aquesta nació, que fou uns dels primers renaixements i representava tota la meitat sud del país, ja no comporta avui cap perill, mentre que sí ho és Catalunya per la força del catalanisme i l’independentisme al sud de la frontera.

Igual que Espanya, França ja no pot dur a terme mesures draconianes com pegar els nens a l’escola que parlen els patois, com feien fins fa només quaranta anys, ni prohibir que existeixi Ràdio Arrels en català o Radio Euzkadi en basc a Iparralde, el país basc francès. Però si que pot continuar provant d’anar-les erosionant amb lleis i normatives menys cridaneres. Com a Espanya, on, com sabem, patim diàriament mesures també menys radicals que les de Franco, Felip Vè o Primo de Rivera, però amb el mateix esperit. Com per exemple que els Països Catalans no puguem confederar les emissions de ràdio o de televisió tot aprofitant que ens uneix, ni que sigui, una llengua comuna. Mesures assimilacionistes d’un ultranacionalisme d’Estat al descobert, que mantenen el mateix objectiu: anar aconseguint, segle rere segle, un extermini cultural que constitueix, més que cap altre aspecte o definició pròpia, els fonaments dels seus propis nacionalismes centrals.

El sorprenent és que, encara avui, gent amb cultura i d’esquerres a França continua fermament i, en molts casos, fervorosament convençuda que la imposició d’una única llengua és legítima i que reivindicar no ser expulsat del planeta —com ho foren tantes nacions precolombines— és fruit d’un arcaic i anacrònic regionalisme egoista, oposat a una modernitat que passa inevitablement per matar llengües i imposar-ne una de sola.

Tristament, aquest és el major llegat de la revolució francesa. La França revolucionària oblida molt aviat, ja des de l’entronament de Napoleó com a emperador, quan venia a acabar amb l’antic règim, bona part dels seus honorables ideals, deixant dempeus un únic eix, que a més poc té a veure amb la igualtat, la llibertat i la fraternitat, i que aplicarà amb fermesa implacable al llarg dels segles: el centralisme, el jacobinisme, l’unitarisme, que es tradueix en aquest ultranacionalisme d’Estat. I que en estats compostos i diversos lingüísticament i culturalment com son França o Espanya suposa, de manera automàtica, l’absència de democràcia i justícia.

El fet que el model francès s’hagi copiat arreu, fa que encara avui imposar el castellà a nens maputxes al sud de Xile, o que al Brasil, de les 180 llengües precolombines només se n’ensenyi una, arribada de 10.000 km més enllà, el portuguès, es vegi com un fet legítim i legal, com un procés inevitable en la modernització del país, mentre que obrir una escola per a ensenyar mapudungun, guaraní o una ikastola a Euskadi o en català a casa nostra durant més de mig segle XX, es presenti com un acte il·legal i gairebé subversiu. És, doncs, una clara continuïtat d’un procés de colonització interna, legal i constitucional, que rep el suport de la resta d’estats, també immersos en processos semblants, i de les institucions globals.

El cas francès, com l’espanyol, ens permet entendre que no podem parlar de nacionalisme sense mentir quan no reconeixem que no n’hi ha un sinó dos, d’oposats. D’una banda els nacionalismes d’Estat, agressius, assimiladors, gairebé sempre supremacistes, com és el cas espanyol, francès, turc o nord-americà respecte de les nacions originàries, que el que pretenen és el seu domini i extermini, esborrant-ne la llengua, i acompanyat generalment del saqueig de matèries primeres i d’un colonialisime aplicat de diferents maneres. Doncs no és només colonialisme el clàssic amb les seves formes històriques, sinó també molts processos actuals de dominació nacional o etnolinguística, com és evident en el cas espanyol, francès, turc, xinès o americà. Són nacionalismes parasitaris perquè no generen una simbiosi saludable amb reciprocitat de beneficis, sinó, com a les Amèriques, una extracció de recursos fins a eliminar l’hoste i reemplaçar-lo. I que, a escala europea actual, no és gaire diferent del nostre cas.

I d’altra banda els nacionalismes defensius sense Estat com el català, el kurd, el tibetà, el saharahui, els indiamericans o els descolonitzadors a l’Àfrica entre 1940 i 1980. No pretenen esborrar, en el nostre cas, el castellà, dominar Madrid, catalanitzar Espanya, imposar la nostra manera de fer a la resta de nacions ibèriques. Vol o volem tan sols tenir el dret d’existir plenament en la nostra llengua i cultura sense haver de demanar permís, com poden fer ells. I no compartim el mateix desig per a dominar o conquerir. Reclamem el dret a poder autogovernar-nos amb les estructures d’un estat, perquè existeixen diferències substancials en la cultura i en les formes d’organitzar la societat que fan que no poder-ho fer, generi, com aquí, un llarg reguitzell d’injustícies i d’ineficiències, també en el pla econòmic i d’infraestructures.

Hi ha una diferència essencial entre un nacionalisme que lluita per defensar una llengua, que el que lluita per destruir o eliminar una llengua. Pretendre equiparar l’un i l’altre és una fal·làcia que menteix d’arrel i deixa clar que no hi ha un anàlisi honesta, sinó una estratègia política de dominació. Malgrat que, malauradament, arreu del món predomina aquesta confusió de dubtosa sinceritat.

El més grotesc i cínic és que els nacionalismes centrals i agressius, els patrioters, no només consideren els perifèrics i defensius com els únics nacionalismes, sinó que els atribueixen, a més a més, els pitjors mals dels nacionalismes agressius d’estat, com amb el clàssic insult «nazi», sospitosament mai en el seu equivalent ibèric: franquista, perquè la falsedat argumental seria massa evident. O els processos de supremacisme o de guerra ètnica i d’assimilació violenta d’una nació per l’altra, que només s’han dut a terme quan aquests nacionalismes disposaven de les estructures d’un estat, usant tancs i aviació, no amb guerrilles partisanes o grups terroristes com ETA, l’IRA o Terra Lliure.

Aspecte de la manifestació del passat 29 de maig a Perpinyà en defensa del català. [Foto: @CatNord.]

Els patrioters consideren inclús, en el que suposa un veritable fanatisme desmesurat, que Deu, Al·là o el Partit Comunista els beneeix en la seva croada, fins al punt de no poder admetre’n ni el qüestionament. O, com en el cas espanyol, considerar il·legal el que és una idea política tan defensable com qualsevol altra, unionisme i independentisme.

França pot estar tranquil·la sabent que les fortaleses de Vauban continuaran intactes a Prats de Molló, Vilafranca del Conflent i Mont Lluís, erigides després de l’infame i il·legal Tractat dels Pirineus, que escapçava un 20% del país i de la població catalana el 1678, i els lliurava la que era la segona ciutat més gran, Perpinyà, per si Espanya plantejava una guerra de reconquesta d’aquests magnífics territoris perduts. A diferencia de Gibraltar, Espanya mai no els ha reivindicat. Que França ha fet un eficient procés d’aculturació per a no deixar rastre de cultura catalana queda palès amb la recent victòria del Front Nacional en aquesta capital, l’única ciutat catalana de la història governada —democràticament— per l’extrema dreta.

Val a dir que part de l’èxit de França en aquest extermini que Espanya porta segles provant de copiar —per sort per a nosaltres i per al dret universal i la cultura humana, amb menys èxit del que sí tingué a les Amèriques, on en efecte aconseguí reduir a una de sola les mil llengües que parlava el continent—, té a veure amb el fet que mentre França oferia a les nacions assimilades una democràcia republicana avançada (tret del fet nacional), econòmicament pròspera i culturalment rica, a canvi de la llengua i la cultura pròpies, Espanya ofereix encara avui a les nacions conquerides i assimilades un regne més conservador, arcaic, pobre materialment i culturalment que les nacions dominades, en especial als Països Catalans. Com podem constatar en el pactismepolític entre els diferents estaments, en models d’economia i de política més cooperatius i propers, o en llibertats ja recollides a les Constitucions Catalanes del segle XIII.

El més irritant de la prepotència francesa en els seus genocidis culturals, que encara perduren, és l’arrogància amb què enarboren el seu nacionalisme no-nacionalista, igual que els espanyols. Que queda ben resumit en la frase d’un falangista espanyol «moderat» en un documental sobre l’anarcosindicalista i ministre republicà Joan Peiró en parlar el seu afusellament, del qual ell no era partidari. Quan li pregunten sobre el de Companys diu, literalment: «Yo no soy nacionalista, pero soy español, soy patriota, y a Companys sí que había que fusilarlo por antiespañol».

Hi ha un últim argument fàcil d’esgrimir quan veieu un francès defensant tot aquest seguit de coses indefensables: és com Astèrix i Obèlix, només que ara vosaltres sou els romans.

[VERSOS] Benedictus es

[Text i veu de Gabriel Salvans.]

Segle XXI.

A Lluís Badosa, poques hores abans de les 21 h del dia 21/01/2021

 

Tot fent el camí que mena al lloc, som.
L’avellaner guarda el temps, aturat
a les busques dels rellotges penjats
als seus braços. Cada rellotge té
la seva hora aturada en el precís
instant d’acabar l’impuls de la corda
que empenyia a voler i voler més temps.
L’avellaner no mira el pas del temps
a l’esfera del rellotge. Ho sap,
no cal mirar ni endins ni enfora. Passa
que t’he vist i tot mirant-lo es perd
de vista. El temps és fum al Sot Fosc,
guspires al foc de la carbonera,
sospirs a l’aire del gorg dels Llitons,
pols d’estel a la nit de Sant Llorenç.
Desigs, pors, angúnies… esperança.
Un viatge pel so de la paraula
als llavis rogencs de la masovera.
Màgics silencis de l’avellaner,
ombres i besllums de l’hora del sol
i en clars de lluna.

La mobilització mundial del 15-M

[Text de Blai Dalmau.]

Aquest dissabte, 15 de Maig, ha estat una jornada remarcable en la història de la llarga lluita per la llibertat.

No només perquè s’han complert deu anys de la irrupció d’una de les mobilitzacions populars més alliberadores que hi ha hagut en les darreres dècades, el Moviment 15M (1); sinó també, i sobretot, perquè ha tingut lloc una segona manifestació mundial per a defensar les nostres llibertats fonamentals (és a dir, la llibertat de moviment, la de reunió, la d’elecció, la de salut i la d’expressió) i en contra de les tendències mistificadores i maquiavèl·liques que s’estan imposant a gairebé tot el món en el context de la «Pandèmia».

La primera manifestació mundial d’aquesta mena va tenir lloc el passat 20 de març. Molts milers de persones van aplegar-se en més d’un centenar i mig de concentracions, en més de quaranta països, per comunicar públicament la seva voluntat de transformar aquesta realitat falsejada que ens oprimeix. (2)

Des de Canadà fins a l’Argentina, des d’Àustria fins a Sud-Àfrica, demà, 15 de Maig del 2021, s’ha sortit novament als carrers. Per la Pau. Per la Llibertat. Per la Salut. Per la Democràcia. Pels Drets Humans. (3)

A Girona, al migdia, es va formar novament una Cadena de Reflexions (4). Tot seguit, es balla i es cantà  en el context de dues Flashmobs de «Danser Encore», la cançó que ressona a les places de cada cop més llocs del món com a himne de la dignitat rebel i la resistència creativa (5). Entre una activitat i l’altra, es va fer un pícnic en un dels bonics parcs de la ciutat, i naturalment, els que van voler, van compartir idees, experiències, somriures, abraçades i petons.

Enfront de les derives despòtiques, distòpiques i destructives que darrerament estan prenent aquestes «democràcies» cada cop més fictícies, les persones que estem a favor de la Vida, és a dir, a favor de l’Amor, la Veritat i la Llibertat, no ens podem quedar de braços plegats.

La pronunciació política popular és més que pertinent.

És hora de restablir el nostre poder i estar a l’altura dels grans reptes que la història ens planteja. És hora d’assumir la nostra responsabilitat en el creixent col·lapse d’una civilització antivital i en la construcció d’una civilització provital. És hora, en definitiva, de millorar i madurar.

Podem? Volem? Ho fem?!


Notes | Enllaços

(1)
«La Clave está en Sol» (Videoclip-Documental, 10′)
«Balanç del 15M amb mires a l’emancipació» (Blai Dalmau Solé, 2012)

(2)
The Pushback: El Dia En Que La Humanidad Se Levantó (Documental en anglès subtitolat a l’espanyol)

(3)
Nota de Premsa «World-Wide Rally For Freedom 2.0»
Canal de Telegram de la Mobilització

(4)
Juntos por la Verdad (Documental sobre la Cadena de Reflexions de Girona)Grup de Telegram de la Cadena de Reflexions de Girona

(5)  
Videoclip Original
de la cançó “Danser Encore”, de HK i els Saltimbankis
Flashmobs de Danser Encore: Barcelona, Madrid, Bologna
Lletra de “Danser Encore” en català amb acords

[ART] Les pintures de Jordi Maideu

[Redacció.]

Tal com ja vam comentar en el darrer número de La Resistència, Jordi Maideu va exposar durant el mes d’abril al ripollès Espai Rama les seves creacions pictòriques sota el títol «Cadira i altres coses», amb textos de Xavier Rivero que han estat creats expressament per a La Resistència i que podeu veure aquí.

Maideu, artista plàstic consolidat al Ripollès, amb un estil de pintura expressionista, des de figuratiu fins a abstracte, mostra les seves tècniques pictòriques com l’oli, acrílic, litografies, grafit, etc., en creacions com les que podeu veure aquí sota mateix.

This slideshow requires JavaScript.

[TEXTOS] I els fanàtics som nosaltres

[Foto de Mireia Bover.]
[Text de Toni Casassas.]

Ja des del principi de l’intent de la revolta catalana tots els mitjans espanyols i els portaveus polítics afins al règim han intentat, a tort i a través, d’injectar a la població el missatge que els independentistes som uns fanàtics, afirmant que parlar el català és un acte de menyspreu als castellanoparlants o que el català és una llengua exclusiva. Això era previsible tenint davant un estat antidemocràtic i demagog com l’espanyol que fa ús de les armes, de l’amenaça, el segrest, o del que sigui per a mantenir el seu domini.

Però el més trist de tot, no és que ells facin servir la munició de què disposen per tal de parar l’embat de la revolta, sinó que una part de l’independentisme, sobretot l’esquerra catòlica i adotzenada catalana de tota mena hagi no només acceptat aquest discurs amb finalitats partidistes, abocant per tots els mitjans aquest missatge tòxic, sinó que, a més a més, qui amb legitimitat el critica, s’hi enfronta o tan sols en vol obrir debat és titllat de bàrbar, radical o fins i tot racista. És molt decebedor veure una esquerra catalana puritana, conservadora, irritada i dogmàtica, que fa servir totes les estratègies de manipulació de l’enemic no per combatre’l sinó per aconseguir ocupar la seva quota de poder renunciant al seu espai natural: l’espai del dubte, del debat sincer, de la lluita per la llibertat i la responsabilitat activa, de la il·lusió, de la vitalitat…

Però això que passa no és un cas aïllat. Aquest adotzenament, aquest intent de genuflexió vestit de pacifisme o virtut contemporània s’esdevé en tots els àmbits clau de la nostra societat. Per això té tant d’èxit la pseudomística que llença incessantment eslògans de tota mena. Aquesta mística a l’ús, a la carta, tan apreciada de la societat consumista i egòlatra en la qual vivim esdevé conformisme i pura renúncia a la recerca de la possibilitat de canvis reals.

Fart n’estic, d’escoltar de molta gent allò que «els canvis comencen en l’interior». Les renúncies reals que aquesta frase comportaria ara mateix no estan a l’abast de ningú. L’ús actual que se’n fa és pura anestèsia. De fet pots llegir aquesta mena de pamflets cada dos per tres a la contraportada de La Vanguardia o en els milers de llibres d’autoajuda, cosa que deixa clara la seva efectivitat castradora.

Estem davant d’una societat que accepta els discursos oficials com a veritats irremeiables, veritats útils, sempre que mantinguin l’ordre establert, els petits privilegis personals adquirits. Tot és perillosament engolit i acceptat, submisament, disfressat de modernitat, pacifisme, o d’autoconeixement.

[VÍDEO] El «Dream Team» de Nan Orriols a l’Espai Rama

[Redacció.]

Tal com ja vam avançar en el darrer número de La ResistènciaNan Orriols, el polifacètic puntal de La Resistència i de tants d’amics i projectes va inaugurar el passat 7 de maig al magnífic Espai Rama de Ripoll, la seva obra pictòrica recent.

Sota el títol de «Dream Team» Orriols exposa a La caverna de Plató del ripollès Espai Rama un seguit d’obres de gran i petit format, amb l’ús explosiu habitual de colors bàsics de la paleta i amb temes, formes i figures actualíssims. L’exposició es podrà veure fins aquest 4 de juny.

Miquel Bagué ens n’ha fet aquest vídeo: