Ramon Cotrina a Vic

Gràcies a la bona i inestimable tasca d’Albert Bagué (TVBagué Serveis Audiovisuals), us podem oferir una síntesi en format vídeo de la presentació que es va fer, finalment, el passat 25 de maig a Muntanya de Llibres de Vic, del llibre coral Estimat Ramon. Homenatge a Ramon Cotrina (1932-2020), amb la participació d’Antoni Tort Bardolet, catedràtic de la Universitat de Vic (UCC), i de l’escriptor i amic personal de Cotrina, Nan Orriols.

Seixanta anys del Diccionari Alcover-Moll: perilla la pervivència del català

El tresor lingüístic que és el Diccionari Alcover-Moll perilla d’esdevenir un fòssil si no posem remei a l’ús de la llengua.

[Un report de Xavier Borràs.]

Enguany se celebren seixanta anys de la culminació d’una obra ingent, el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) —tresor que podeu consultar en línia—, altrament conegut com el Diccionari Alcover-Moll per causa del nom dels qui el van confecciona:, Antoni Maria Alcover Sureda i Francesc de Borja Moll Casasnovas, veritables artífexs d’aquesta ingent obra iniciada l’any 1900 i que Alcover hauria volgut que fos el Diccionari de la Llengua Catalana, per bé que les discrepàncies amb l’aleshores naixent Institut d’Estudis Catalans (IEC) —sorgit l’any 1907, amb Secció Filològica creada el 1911— el van fer desistir i tirar pel dret amb el DCVB des de Mallorca.

El Diccionari Alcover-Moll és el treball lexicogràfic més important de la llengua catalana (antiga i moderna, dialectal i literària) i de tota la romanística i inclou deu volums, un total de 9.850 pàgines amb més de 160.000 articles i 1.500 il·lustracions en blanc i negre.

I amb aquest tresor lingüístic a les mans tan poc difós i conegut com passa amb d’altres, tenim els polítics que ens toca de patir regatejant l’ensenyament del català a l’escola —o a les plataformes audiovisuals— per no saber o no voler plantar-se davant les arbitrarietats dels tribunals espanyols quan ni tan sols han estat capaços, durant aquests darrers anys, de fer complir la Llei de normalització lingüística, la pròpia anomenada «immersió» —que és una presa de pèl majoritària a les escoles de l’àrea metropolitana barcelonina—, els drets dels consumidors catalanoparlants quant a l’etiquetatge, la informació, la justícia, i allò del «llarg etcètera» que tant odiava Joan Oliver.

Tenint el castellà com a llengua imposada per la força de les armes, la supervivència del català ha estat sempre el gran cavall de batalla de la identitat nacional que, a més a més, es vol esquarterar als altres territoris de la nació. Sense la llengua —en el nostre particular cas històric— no som, ras i curt, res…, que és el que sempre persegueix Castella (ara dita Espanya) des de temps immemorials: el nostre anorreament (i, en alguns casos, anihilació física, com ha passat en les diverses guerres d’agressió i colonització d’arreu dels països catalans).

Els darrers anys, el tansemenfotisme de les administracions, el bonisme escolar o la manca d’una aposta clara i contundent a favor de l’ús exclusiu de la llengua en tots els àmbits de la vida ja han produït els pitjors efectes, amb una gran part del jovent que dimiteix de fer-la servir i amb funcionaris públics que viuen i treballen a Catalunya (de sectors universitaris o hospitalaris, per exemple) que utilitzen el castellà als mitjans catalans sense cap vergonya, ans exercint el seu dret de conquesta.

I no passa res, que aquesta és l’altra cara de la moneda de la diglòssia i l’esquezofrènia lingüística que vivim i sofrim dia rere dia, com un degotall que sagna i sagnarà fins a l’extinció final. Certament, depèn de nosaltres, dels catalans —de soca-arrel o d’altres provinences—, d’aquest exercici diari tan feixuc de defensa de la pròpia identitat, a risc de ser assenyalats com a malnats o xenòfobs, tant és l’odi que esquerres i dretes espanyoles tenen pel nostre fet nacional. Però, no solament depèn de posicions individuals vint-i-quatre hores al dia: cal un cop de puny a la taula des de tots els sectors per empènyer de dalt a baix i trabucar aquesta situació, si és que encara hi som a temps, per manera que usar tothora la llengua catalana la faci imprescindible per a la vida quotidiana arreu.

Els rostres fets ceràmica de Teresa Escayola a Palafrugell

This slideshow requires JavaScript.

[Un report de Xavier Borràs.]

Fins al diumenge 12 de juny teniu encara ocasió de visitar al Vitel·la Espai Fòrum, al número 24-26 del carrer de la Tarongeta de Palafrugell, l’exposició Rostres, de la ceramista Teresa Escayola Coris (Barcelona, 1952), que rebla el clau de la seva trajectòria artística amb aquesta exposició encapçalada per «Ucraïna», una peça «accidentada» sobre la guerra, i altres com «Dona amb pamel·la», «Burka», «Menines», «Cuiner»…, fins a vint-i-dos rostres amb o sense cara i que expressen l’esdevenir de la faiçó humana gairebé des d’un àmbit antropològic i de gran sensibilitat.

Teresa Escayola és una guardonada i prodigiosa ceramista i escultora amiga del foc, de la terra i del fang. Des dels anys setanta del segle passat, la seva mirada ha donat for-ma i moviment a tot un seguit de peces que son col·lecció i plaer dels qui estimen la bellesa. Havent fet estudis de ceràmica a l’Escola d’Arts i Oficis (i també de tapís amb Tàpies-Barba) va iniciar la seva tasca en el camp de la peça utilitària (junt amb la seva germana Carme, sota el segell Cargol Màgic) i a principis de la dè- cada dels vuitanta va començar a experimentar amb l’escultura ceràmica. A partir de 1992, junt amb el cuiner-poeta Antonio Ferrer, es va traslladar a viure al Castell-Palau d’Orriols (L’Odissea de l’Empordà), on va muntar el seu taller, que ara manté a Sant Mori, amb la fusió dels 1.300 °C volcànics del forn.

Teresa Escayola, a l’esquerra, el passat 9 d’abril, quan es va inaugurar l’exposició Rostres a Palafrugell. [Foto: Xavier Borràs.]
A partir de la dècada dels anys dos mil, Teresa Escayola comença a plasmar amb la ceràmica la natura a escales sorprenents amb harmonies, formes i textures que generen moviment; creacions riques i variades que demanen ser acaronades: un mosaic de peces, torratxes, gerres, plats i escultures que en la seva genialitat mostren l’enorme complexitat d’allò que pot semblar aparentment simple. Destaca, a més de la fragilitat quasi trencadissa de molta de la seva obra recent ––les plàteres amb tapetes i estovalles de fil—, la visié feréstega, salvatge, de les seves actuals figures, a cops gegantines, antropomòrfiques, el fruit d’un llarg viatge subterrani que acosta la natura a l’arquitectura, com somniava Gaudí.

En aquest sentit, Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) va escriure, amb motiu d’una de les múltiples exposicions de l’artista que «[…] les mans de la ceramista es permeten apoderar-se la terra amb generositat i la relació entre les mans i la imaginació produeixen aquestes figuracions que evoquen des d’una Venus de Willendorf de nuesa erosionada pels vents de l’Empordà fins al sofisticat acompliment de l’ambició de Gaudí del trompe l’oeil perpetu entres les formes naturals i les arquitectòniques. A mig camí entre el que és natural i el que és arquitectònic, Gaudí va trobar alguna cosa que avui solem qualificar com a escultòric, adjectiu i alhora substantiu de la gamma de les creacions de Teresa Escayola», ja convertides en objectes funcionals i lúdics per jardins, cancells, vestíbuls i murs de diversos territoris.

De fet, també, al programa de mà de l’actual exposició, l’escriptor Josep Maria Fonalleras (1959) cita Vázquez Montalbán quan parla del domini que té Teresa Escayola del «ritu de la ceràmica» en aquesta exposició «sobre rostres, bustos que romanen impertèrrits, testimonis muts d’un temps», perquè l’autora «ha tingut la valentia i l’atreviment d’ensenyar una peça que parla». Per a l’autor de Tot el que hi veig (L’Avenç, 2020), l’artista, després de tocar tecles diverses, diu que «s’atreveix amb els bustos (singulars i pensats per al fons de què disposa), un registre altament dificultós perquè és en un espai reduït —el del rostre— on cal enquibir un munt de sensacions […], ens endinsa en una visió que, en un marc molt precís i acotat, ens acosta a una història de llarg recorregut».

El misteri del relat d’aquests rostres és el que ens conviden a descobrir les extraordinàries mans i el meravellós art de Teresa Escayola a Palafrugell.

 

[VIDEOALBUM] Anada i tornada amb bici de Xerta a Horta de Sant Joan

[Imatges de Ramon Comella.]

Vegeu la bicicletada que en Toni, en Ramon i en Nan van fer, d’anada i tornada, entre Xerta (Baix Ebre) i Horta (o Orta) de Sant Joan (Terra Alta) per una de les vies verdes d’aquestes contrades, els dies 7 i 8 de novembre de 2019l.

Igualment, podeu veure’n les rutes que fa sovint en Ramon Comella al seu wikiloc.

[CÀMERA AL BOSC] Una colònia d’ardeids a les Masies de Voltregà

Els ardèids o ardeids són una família d’ocells majoritàriament de mida grossa, coneguts genèricament amb el nom de bernats, martinets o agrons. També se’l coneix amb el nom d’agró de fel ja que és és un ocell la carn del qual és impossible de menjar-la de tan amarga com és. Aquí els podeu veure a prop de les Masies de Voltregà (Osona).

[VERSOS] Carta

[Text, veu i fotografia de Gabriel Salvans.]

Carta

Espero, ni que sigui d’una carta.
Innocent de mi. Contestaré en nits
d’insomni i en llargs dies sense tu,
doncs si retrobar-te, en el pensament
i en la paraula, retorna seguit
d’un bri d’alè dels teus llavis, seré
teu en amagatalls on ningú, sap
hi hagi caus on plorarem d’amor
ni els petons que somico a l’armari.

Tant com dolç és l’alè
amarg és el silenci
eixut en tancar els llavis.

Gran duc

Un gran duc (Bubo bubo) [Foto: Francesc González | Flickr.]
[Un article de Nan Orriols.]

El mussol més gran que viu a Catalunya va desapareixent. Al Pirineu i al Prepirineu ja no en queda cap. És curiós: aviat només quedaran els que fan estudis sobre la seva desaparició. Es quedaran sense feina? Res d’això. Tenen centenars d’espècies per explicar que desapareixen a Catalunya.

Els mitjans de comunicació van parlant dels Jocs Olímpics d’hivern i aquests dies, també, es parla molt de les màquines que espien els polítics independentistes i els advocats que els van defensar en aquell judici presidit pel jutge Marchena. Sort en tenim, que els jutges vesteixen de negre, color funerari per excel·lència!

Són dies estranys. A Madrid diuen que ningú no ha espiat, o només una miqueta. També, diuen que els espiats són ells. Aquí, els més inútils encara continuen demanant diàleg i el personal, que som el comú de tots plegats, avorrits de tot, estem contents perquè les mosses del Barça guanyaran de ben segur la Champions.

Però les guerres no paren a tot el món. El canvi climàtic provoca sequeres on moren indígenes i ramats per falta d’aigua. Les dictadures i les dictadures de democràcia plena esclaten amb força en aquest temps en què ja s’albira que hem fracassat com a espècie i estem disposats a autodestruir-nos per defensar els nostres dogmes i raons: Jocs Olímpics, creuers al port de Barcelona, la Sagrada Família que només és un negoci i que ja torna a recaptar… Tots, ben trastocats.

Uns mossos que van actuar durant l’atemptat de la Rambla demanen més d’un milió d’euros per danys psicològics. Els infants, innocents, no demanen res. Miren amb ulls grossos un món que encara no coneixen. Però res de tot això no ho podran veure els ulls també immensos del gran duc.

No sé si a la taula de diàleg parlaran del duc o dels infants innocents. No sé si parlaran de les clavegueres, de totes les seves i de les dels nostres rius, avui ja pràcticament sense vida.