Contra l’oblit

[Un article d’Eduard Garrell.]

 

«La veritable mort és desertar.» [Miquel Martí i Pol, Estimada Marta (1978).]

L’any  2018  l’Enric Ramionet i Lloveras presentava a la Llibreria 22 de Girona August Vidal, entre Llagostera i Moscou. Una història personal dins la història del segle XX, una biografia de l’August Vidal i Roiget (1909-1976), mestre i pedagog exiliat a l’URSS el 1939.

L’August Vidal va ser un company de joventut del meu pare. Quan es va repatriar, de Moscou a Llagostera, es va guanyar la vida fent traduccions del rus. Traduí obres de tots els clàssics de la literatura russa del segle XIX i nombrosos autors del segle XX i dirigí l’edició de les obres completes de Dostoievski. També, va treballar per a l’Ediorial Prima Luce (que és el motiu d’aquest article), de la qual el meu pare fou fundador i administrador i on jo vaig encetar, als setze anys, la meva vida laboral.

En acabar aquella presentació vaig establir conversa amb un dels assistents. Ens vam embrancar en una llarga conversa sobre l’editorial, amb un gran interès per part seva. En acomiadar-nos em va dir: «Escolti, vostè tot això ho ha d‘escriure. I no s’esperi gaire!».  Vaig pensar que li hauria de fer cas, algun dia…, demà. I vet aquí que avui ja és demà.

De la fundació i la història de Prima Luce no n’he trobat res, o no en sé trobar res i només me’n queden records personals, que formen part de la meva infantesa i joventut i retalls que el meu pare em va anar desgranant al llarg del anys, amb la dificultat d’ordenar-los en el temps, i en el cau de la memòria.

Prima Luce és una història oblidada de la resistència pedagògica durant el franquisme.

M’he de remuntar a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, quan una colla de joves de la secció excursionista, va organitzar una llarga excursió per a recórrer el camí de ronda i conèixer a fons la Costa Brava.  En una de les etapes van fer parada a la fonda de Calonge, la Fonda del Centro que tothom coneixia per la Fonda de Can Quimet dels Autos. La regentava la seva dona, la Rosita Serra. Un dels companys, en Gaietà Delhom, era, o havia estat,  macip a la farmàcia del poble. Uns quants d’aquella colla, enamorats del país, van continuar freqüentant aquella fonda, i alguns, com el meu pare, s’hi van fer casa.

Quan va començar la guerra civil una bona colla d’aquells nois i noies, que ja havien acabat els seus estudis de magisteri o de pedagogia  estaven compromesos en sindicats d’ensenyament, en partits polítics, al comitè de l’Escola Nova Unificada o exercien en les escoles del Patronat.

D’aquells joves, flor de la intel·lectualitat, idealistes i cultivats, abocats a crear una societat nova, en acabar la guerra, uns havien mort al front o a la rereguarda, d’altres eren a l’exili, a França, a  Mèxic, a Veneçuela, o en camps de concentració.

Als que van sobreviure i es van poder quedar a Catalunya, el règim franquista els va depurar i represaliar. Segons dades de l’historiador Francisco Morente Valero, només a la provincia de Barcelona, 2.328 mestres, el 93% del personal del Magisteri Nacional de la demarcació (el que actualment anomenem mestres d’educació infantil i primària).

La historiadora de l’educació Cèlia Cañellas explica que «els mestres sotmesos a procés de depuració havien d’omplir uns fulls sobre la seva actuació professional, política i sindical abans de 1939. Aquesta documentació arribava a les autoritats franquistes i tribunals juntament amb els informes de la Guàrdia Civil i de Falange, que contenien informacions i acusacions a vegades molt contradictòries, les quals intentaven ser contrastades amb els avals que presentaven els depurats —informes de gent d’ordre del seu poble, i la font d’eclesiàstics».

Si uns es van prestar a suar la seva rehabilitació, d’altres no ho van voler fer, o més els valia no  fer-ho. (Aquests no van ser rehabilitats fins la llei d’amnistia del 1977.)

D’aquell  grup de joves mestres i pedagogs de l’excursió a la Costa Brava, en Gaietà Delhom en  va citar una dotzena a la Fonda de Can Quimet de Calonge, en aquell enyorat paradís de camaraderia.  En Gaietà Delhom , fill de Darnius, era un pedagog molt ben format. Havia estudiat a l’Escola Normal de Girona, dirigida per en Cassià Costal,  havia estat secretari del Comitè de l’Escola Nova Unificada, militant de la USC amb en Campalans. Exiliat a França, entre perills i dificultats de tota mena (recordo, però, com en Delhom explicava, emocionat, la solidaritat que van mostrar els mestres francesos amb el seus companys catalans, i com gràcies a ells, amb la seva dona —que també era mestra—, se’n van poder sortir). Van tornar per la muntanya a principis dels quaranta, van viure amagats en un mas de Darnius i un cop a Barcelona, amb por de sortir al carrer, es guanyava la vida com podia a la indústria tapera, antic ofici del seu pare.

La fonda era un lloc discret, on arribaven els amics al mes d’agost, per separat, i hi compartien taula, sobretaula, caminades i estades a la platja, i així es van forjar una sortida laboral sense haver de renunciar, del tot, a les seves vocacions: Delhom els proposà el  projecte de crear una editorial de llibres de text, on malgrat la censura i les restriccions de tota mena, poguessin aportar una plusvàlua al sistema educatiu franquista i, a més, guanyar-se la vida.

En  Delhom explicava que la idea l’havia tingut per a donar feina a dos amics, en Josep Riuró, que en va ser el director tècnic o editor, i n’August Vidal.

L’Editorial Prima Luce, S.A, «La editorial de los maestros», es va crear com a societat anònima. Ben aviat van tenir un centenar d‘accionistes, entre mestres depurats i d‘altres en excici a les Escuelas Nacionales, suficients per a endegar el projecte. La iniciativa contemplava que un cop aprovats els llibres per la censura tindrien un mercat garantit pels docents que exercien la professió i, també, pels que no la podien exercir. Molts d’aquells privats de la docència van crear i dirigir acadèmies en el seu propi pis, o en un de lloguer, en una torre o alguna casa antiga, a Barcelona i arreu del país.  Alguns encara recordareu el Pedagògium San Fernando, l’Acadèmia Salleras, la Pitman, la Mentor, la San Luís Gonzaga, la Fontanella (especialitzada en l’ensenyament de l’estenotípia), la Lumen… Aquelles acadèmies van fer una labor de suplència inestimable del desinterès del franquisme per l’educació (com més burros, millor!)

A la segona meitat dels anys cinquanta l’editorial va obrir la seu en un principal del carrer de Bailèn, si no erro, propietat d’una congregació religiosa. Era l’època de les Enciclopèdies Escolars, editaven els «Haces de luz», quaderns de cal·ligrafia i de càlcul i va començar l’edició d’una profusió de llibres de lectura, que malgrat les obligatòries apologies a la Cruzada Nacional que solien concloure el text, el contingut contemplava, tant com es  podia , els valors de la companyonia, l’amistat, el coneixement de la natura, ja que no podia ser del país…

A començaments dels seixanta, l’editorial es va traslladar al carrer de Monlau 8 i 10, al barri de la Sagrera. El 1968 es va comprar el solar i es va enderrocar l’edifici per a construir-ne un d’adaptat a les necessitats creixents de l’editorial. Durant les obres vam ser acollits a la primera seu del diari Tele/eXpres, al carrer d’Aragó, amb el lloguer d’una part de la planta de la redacció. El vespertí ja aleshores era sota la direcció d’en Manuel Ibáñez Escofet.

Portada del diari Tele/eXpres (1964-1980). [arxiu LR.]
Aquella va ser, per a mi ,una època summament excitant. Hi treballàvem barrejats amb la gent del diari, i si la feina de donar vida a un llibre era lenta, artesanalment lenta, i necessitava silenci i concentració,  l’edició d’un diari era un caos organitzat i expansiu: un  metralleig d’Olivettis, corredisses, proves amunt i avall (tenien la rotativa a la planta baixa), anades i vingudes de redactors, escriptors, col·laboradors, fotògrafs, crits, emprenyades, silencis sepulcrals i, no obstant, cada tarda hi havia una cua de furgonetes per anar a distribuir l’edició quotidiana als quioscs, estacions, recaders…

Coberta de Paladín, llibre de primeres lectures de l’editorial Prima Luce. [arxiu LR.]
Un cop al carrer de Monlau de la Sagrera, l’editorial va prendre volada, sobretot en concórrer i guanyar uns concursos convocats pel Ministerio que suposaven l’edició de milers de llibres per a tot l’Estat. S’havia instituït el Premio Pedagógico Prima Luce, que se celebrava al Salón Rosa del passeig de Gràcia, també desaparegut del mapa de Barcelona. El 1958 es va editar el primer número de Paladín. Libro de primeras lecturas, que era un quadern grapat, que sense voler comparar, va precedir en quatre anys l’aparició de Cavall Fort, i com aquest, amb la intenció d’iniciar als infants a la lectura, això si, en castellà.

La feina d’una editorial en aquells temps no té res a veure a com es treballa avui. Els llibre es feien «a mà»; molts originals arribaven manuscrits i gairebé calia tenir coneixements de paleografia per a passar-los a màquina, amb còpies en paper carbó, enviar-los per correu postal o anar personalment a l’altra punta de la península i asseure’s el temps que calgués amb l’autor per a fer les esmenes i correccions…

Un cop revisat una i altra vegada, passar-lo a la linotípia amb tots els codis tipogràfics, tot indicant-hi  negretes, cursives, paràgrafs, caixes, interlínies… La linotípia tornava el text en forma de galerades, una pila de papers de color gris verdós, allargassats, que calia tornar a revisar pera  corregir-ne les errades, el més sovint tipogràfiques. Alguns linotipistes (els coneixíem i els demanàvem) tenien més coneixements d’ortografia i de gramàtica que els propis autors i correctors i era freqüent que milloressin el text.

Coberta d’Antorcha, mètode de lectura i escriptura simultanis. [Arxiu LR.]
Un cop les galerades eren a punt es compaginava el llibre amb la tipografia escollida, es muntava pàgina a pàgina, en una taula de llum, retallant i enganxant amb cola blanca text i il·lustracions, se’n treien els fotolits que encara s’havien de rellegir, i esmenar si calia, a la pròpia impremta i quedar-se a peu de màquina per a corregir la paginació, les tintes, els registres que donaven errors de color… I un cop feta la tirada, plegada i guillotinada la rama, sense cap plec fora de lloc, cap a l’enquadernador, amb l’angoixa per la pressa d’uns llibres que havien de ser a les escoles al començament del curs, a més complint escrupolosament les exigències de qualitat.

Prima Luce, amb un equip que sovint treballàvem de sol a sol, dissabtes i diumenges i de vegades nits senceres, va ser una màquina ben engreixada que publicava desenes de títols i milers d’exemplars cada any.

En aquesta època l’editorial, empesa per la competència, va fer un pas endavant amb la modernització dels manuals. Es van cercar nous autors. En recordo la Solange Castro i la Maria Jesús Cebrián, dues dones joves —una o l’altra era inspectora i/o professora de l’Escola Normal. Un moderníssim material per a preescolar i un canvi d’il·lustradors, alguns d’aquella magnífica fornada que va sortir als anys setanta de la Facultat de Belles Arts. Encara conservo intacte el record d’una joveníssima, vital i entusiasta Pilarín Bayés, que va arribar de Vic, acompanyada de la Rita Culla, una altra magnífica il·lustradora. La Pilarín, que just  havia començat a il·lustrar pe a l’Editorial La Galera, va col·laborar intensament amb nosaltres, precedint els nous aires de la renovació pedagògica tan desitjada que van impulsar la Marta Mata i la gent de Rosa Sensat.

Per molt que això sembli feixuc, les dificultats eren altres: d’una banda el paper: l’autarquisme i l’intervencionisme industrial del règim dificultava l’obtenció del paper necessari i se n’havia de comprar al «mercat negre», a estraperlistes que encara es dedicaven a especular amb aquesta matèria primera.  En Riuró suava més tinta de la que es gastaria per a imprimir per a trobar raimes, gramatges i satinats. L’autocensura imposada pel règim, el boicot dels llibreters —atès que l’editorial distribuïa directament a les escoles—, les exigències dels accionistes per a cobrar els seus «dividendos» a cada exercici . I no ens vam escapar, tampoc,  de la vigilància  d’un talp del Ministerio que, camuflat d’accionista principal, s’hi va fer un despatx per a ell i un altre per al seu fill. Excepte treballar, ficaven el nas des de la comptabilitat fins als continguts dels llibres i  en la vida de cada un dels treballadors, autors i col·laboradors. Això creava força malestar i fins algun problema de salut i de dimissió.

Pima Luce, S. A., La editorial de los maestros, és el tronc d’un arbre d’on neixen moltes branques, moltes històries de tenacitat, de valentia, de perseverança i d’amargades il·lusions. D’homes i dones que, malgrat tot, no van desertar de la seva vocació.

Finalment, als anys vuitanta, amb la construcció de noves escoles que van fer tancar moltes acadèmies per manca d’alumnat i la competència creixent d’altres editorials, Prima Luce es va dissoldre.

Els vaccins i el fracàs del model microbiocèntric davant les malalties infeccioses

«La dicatdura tecnomèdica». [Portada del número 175 de la revista La Decroissance, desembre de 2020-gener de 2021.]
[Un report de Xavier Borràs.]

El fracàs absolut del model preventiu i terapèutic microbicèntric, no ja per a restablir la salut, sinó ni tan sols per a protegir el baix nivell de salut dels més vulnerables i millorar una mica el seu grau d’immunocompetència, s’ha vist exemplificat en les escandaloses taxes de mortalitat pel SARS-CoV-2 i el seu epifenomen, la Covid-19, dels residents de les llars de la tercera edat, un col·lectiu, perennement confinat, polimedicat i vaccinat. És el que explica en un recent report científic el doctor Joaquim Nabona. [Vegeu «La deguda optimització de l’eficiència immunitària individual per a la prevenció i tractament de les dishomeòrresis infeccioses. DOI: 10.13140/RG.2.2.13387.21281.]

Dins d’aquest marc referencial des de fa mesos es reemet i repeteix un discurs institucional i mediàtic amb un missatge ben explícit:

«Contagi (natural) No. Inoculació (artificial/vaccinal) Sí.»

Un veritable insult a la ciència —i a la lògica. És el discurs del model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses, que parteix de la falsa premissa que hi ha una única causa microbiana suficient de les «malalties» infeccioses, científicament confutable.

Infecció i «malaltia» infecciosa

El concepte infecció —i així també el concepte contagi— és propi de la deguda adaptació fisiològica immunitària de les espècies microbianes (vegetals, animals, ésser humà inclòs) sanes al medi microbià.

S’entén ara que tots nosaltres en el degut procés d’adaptació al medi per haver-nos contagiat, infectat, per centenars i centenars de microorganismes diferents, i haver-nos immunitzat activament i natural davant d’ells (o estar en procés de fer-ho), en siguem portadors asimptomàtics.

Per tant, el concepte «infecció» no s’ha de confondre mai amb el concepte «malaltia infecciosa», això és, no s’ha de fer un ús sinonímic dels termes «infecció» i «malaltia» infecciosa. Hi ha una diferència crítica entre infecció i «malaltia» infecciosa.

Així, una cosa és el contagi/infecció per un virus, per exemple, el SARS-CoV-2, i tota una altra cosa és la «malaltia» infecciosa, la patogenicitat genòmica i antigènica, que en pot resultar, la Covid-19, si, i només si, la immunocompetència de l’hoste és subeficient, sub-òptima. La mera infecció —la detecció o presència d’un agent infecciós potencialment patogen— al compartiment extern de l’organisme no es pot equiparar mai a «malalti» infecciosa.

Contagiar-se en salut

Ens hem contagiat i estem crònicament i fisiològica infectats per milers i milers de microorganismes. Els hostatgem. No només això, sinó que tots ens hem i ens hauríem de contagiar, d’infectar —adaptativament, fisiològica— per les noves espècies d’agents microbians, potencialment patògenes, que van i aniran emergint, i immunitzar-nos individualment, activa i natural, enfront d’elles, sempre amb el benentès que la nostra competència immunitària sigui òptimament eficient.

El microbioma mutualista simbiòtic del compartiment extern de l’organisme és un consorci dinàmic de bacteris, virus, fongs i protozous que integra el nostre sistema immunitari. En certes circumstàcies i moments immunocompetencials de l’hoste alguns dels seus membres ordinaris —«amfibionts»—, poden guanyar en virulència relativa i esdevenir patògens.

S’estima que un 8% del nostre genoma (ADN) deriva evolutivament d’elements semblants a retrovirus, anomenats retrovirus endògens, molt probablement remanents de la infecció i invasió de la línia germinal per retrovirus exògens, que va quedar fixada en la filogènia fa milions d’anys.

El sistema defensiu, en estat de salut, manté aquests gèrmens sota control a base de mantenir-ne baixa la virulència i antigenicitat, però simultàniament el cultiva, atès que salvaguarden l’home enfront de les espècies virulentes del mateix gènere, i proporcionen, també, immunitat. Aquests gèrmens desarmats, tornats hipovirulents, que viuen en les superfícies immunitàries de l’home, el fan immune enfront de cada homòleg microbi-específic salvatge.

Cal discernir, doncs, els gèrmens —immunitàriament desarmats, hipovirulents, els nostres amics i aliats del nostre microbioma—, dels gèrmens salvatges (relativament) virulents, patògens potencials.

La immunitat innata és la primera línea de defensa del compartiment extern de l’organisme —pell, mucoses, sang— per a preservar la identitat individual, i conserva memòria immunològica. Els neutròfils (els leucòcits més abundants a la nostra sang) hi juguen un paper fonamental. A les vies respiratòries, a més a més, els macròfags alveolars hi participen activament.

El resultat d’una infecció és, doncs, una funció de la interacció hoste-microbi, en la qual l’hoste té un rol determinant significatiu, i no és només una funció del microbi.

La virulència relativa microbiana

La virulència és una propietat microbiana que només es manifesta en un hoste susceptible —amb un microbioma associat al compartiment extern de l’organisme— en determinades circumstàncies i moments.

En la interacció hoste-microbi, la virulència, això és, la infectivitat o potència infectiva, la patogenicitat genòmica d’un microorganisme sempre és relativa, mai absoluta, perquè el genoma de l’hoste, concretament el del seus immunòcits juga un rol fotodinàmic determinant, significativament superior.

La virulència d’un microorganisme, d’un patogen depèn directament de la intensitat de radiació fotodinàmica informativa genòmica, i aquesta sempre és relativa respecte a la potència energètica de l’ADN mitocondrial dels immunòcits de l’hoste, és a dir, la seva immunocompetència. Això explica per què germens membres del microbioma mutualista aparentment sense factors de virulència o potencial patogènic genòmic poden en un moment donat mediatitzar «malalties» infecioses en l’hoste.

Un mateix microbi es pot comportar com a mutualista, és a dir, simbiòtic, o bé patogen, o bé oportunista, en funció del grau d’immunocompetència de l’hoste. La virulència —sempre relativa—, la força reproductiva, la potència ofensiva de l’agent microbià, és l’emissió fotodinàmica genòmica informativa de l‘ADN (o ARN) viral del genoma microbià enfront de l’emissió fotodinamica genòmica informativa de l’ADN cel·lular de l’hoste —del genoma cel·lular de l’hoste. Si l’emissió virulenta microbiana és d’una freqüència més alta que l’emissió de l’ADN mitocondrial immunocític de l’hoste infectat, l’agent infectant s’anirà replicant i invadirà un territori del compatiment extern de l’organisme de l’hoste. Serà l’inici de la «malaltia» infecciosa.

Tot i que la virulència microbiana és relativa, sí és cert que hi ha alguns pocs microorganismes i virus amb alta capacitat patogènica genòmica (infectiva) i antigènica. Però, aquest no és pas el cas del SARS-CoV-2.

Una malaltia infecciosa vírica aguda és, de fet, la batalla entre dos sistemes d’informació biofotònica. La reducció de la virulència relativa de l’agent infecciós és un procés fotodinàmic genòmic. S’entén així que una malaltia infecciosa sigui, de fet, una lluita energètica-lumínica fotodinàmica, fotogenòmica.

Per això, la radiació ultraviolada solar (UVB) que arriba fins a la pell de l’hoste paral·lelament activa la immunitat cel·lular de l’hoste i inactiva significativament la virulència relativa genòmica dels bacteris i virus que es transmeten per via aèria. Per aquesta raó, l’exposició al sol al llarg de l’any és el factor epigenètic que més afavoreix que els menors i adults es puguin immunitzar activament i naturalment enfront de la virulència relativa, molt atenuada per la radiació UVB, dels microbis aeris amb genoma fotosusceptible, com és el cas dels coronavirus.

L’exposició solar és, doncs, la millor «vacuna natural» davant d’ells.

El discurs pseudocientífic del model microbicèntric

L’única finalitat del discurs pseudocientífic que defensa que la inoculació artificial (vaccinació) és precisament simular que el model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses implementat en els sistemes sanitaris sí que protegeix la salut dels més vulnerables, a fi i efecte que els seus usuaris no deixin mai de «creure» en «l’excel·lència» del sistema. Simula una cosa —que «sí que protegeix la salut dels més vulnerables»— per a dissimular, encobrir la seva absoluta incapacitat de protegir realment la salut dels més vulnerables, de restablir la integritat i optimitzar l’eficiència del sistema immunitari de les persones, i així restablir la salut dels menors i adults amb immunocompetència.

L’explotació biotecnològica, present i futura, impune i lucrativa, del model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses, implementat en els sistemes sanitaris, en detriment de la salut de les persones, que fa que aquestes esdevinguin cada cop més crònicament malaltes i vulnerables, és el fonament del «gran simulacre d’hiperrealitat pandèmica Covid-19» ordit per les forces ideològiques del capitalisme biomèdic, el gran atac a la simplicitat, la veritat, inherent al principi sempitern de la similitud.

Per aquesta raó, més que mai, cal explicar als quatre vents que la simplicitat inherent al principi de la similitud és la que fa que en l’estat de salut, la comesa genuïna del sistema immunitari és precisament immunitzar, preservar, la identitat, i així l’individu, perquè, en definitiva, la singularitat, la unicitat de la identitat biològica i personal individual és la plena salut.

La identitat és inherent a cada persona individual, d’ací la transcendència de la individualització de cada cas d’interacció hoste/patogen. La medicina només esdevé praxi científica quan sap identificar els casos individuals de malatia i els sap tractar eficientment, individualitzadament, per a restablir-ne la plena identitat, la seva salut, tot optimitzant l’eficiència del sistema immunitari, la immunocompetència individual.

En el model microbicèntric —al contrari que en l’hostecèntric—, tant la via enantiopàtica (contraria contrariis) com la via isopàtica (aequalia aequalibus), ancorades en els falsos punts de vista materials, moleculars de la causalitat i l’essència de la malaltia —dirigides a dianes terapèutiques materials, microbianes, moleculars— no tenen cap capacitat guaridora real, sinó que tan sols tenen efectivitat pal·liativa, repressiva/supressiva, transitòria –amb evidències científiques, estadístiques– sobre les «malalties» infeccioses agudes o cròniques i sobre disfuncions homeorrèsiques fotoimmunitàries.

La dignitat de tota persona malalta, sigui menor o adulta, afectada d’una «malaltia» infecciosa aguda o crònica no mereix, en ple segle XXI, intervencions mèdiques preventives i terapèutiques microbi cèntriques patogèniques, no individualitzades, «one-size-fits-all», que desconsiderin l’heterogeneïtat de cada individu i que siguin incapaces de restablir la integritat i d’optimitzar l’eficiència del seu sistema immunitari, la seva immunocompetència individual.

Aquest, també, és el cas de les immunitzacions actives artificials antigèniques isopàtiques no individualitzades (les vaccinacions). A nivell individual, i contràriament a les aparences, són un enorme frau malfaent de l’aliatge capitalisme biomèdic tecnològic/estats, l’antítesi de la medicina personalitzada, de precisió, una deu inestroncable de iatrogènia antigenopàtica inflamatòria crònica degenerativa, particularment en les persones menors i adultes més vulnerables, incapaces de produir nivells justos i suficients d’anticossos, enfront dels antígens inoculats directament al seu compartiment intern orgànic.

Qui està preparat per a la veritat?

[Text i fotografia de Toni Casassas.]

La veritat, en l’àmbit de les relacions humanes, que la majoria som capaços de copsar, és sempre una veritat esbiaixada i generalment complaent. La veritat última s’amaga sempre, sovint no és escoltada i moltes vegades és tossudament negada.

Aquest fet ha estat sempre una eina útil per als qui ostenten qualsevol mena de poder, des del familiar fins als grans poders institucionals. Sempre ens hem enganyat els uns als altres d’una manera més o menys intencionada. I és que els instints bàsics, els desitjos i inèrcies de la vida humana són filtres pels quals sotmetem totes les altres qüestions socials. Aquest és un dels motius principals que encara estiguem tots plegats sotmesos, amb més o menys intensitat, a tota mena d’humiliacions, vexacions, discriminacions socials, governs de tota mena i múltiples autoenganys.

És que no estem preparats per a la veritat?

Partint d’aquesta situació és prou clar que la majoria de governs —per no dir gairebé tots—, mai no actuen en benefici de la població sinó que ho fan sempre pel manteniment de l’estatus imperant, pels privilegis adquirits i en favor d’allò que anomenen l’ordre social. Tots tenim clar que només actuen solidàriament o pel bé comú quan s’hi veuen totalment obligats.

Un dels arguments més utilitzats pels governants de tot el món per a no dir la veritat és que el poble no està preparant per a saber-la. Per a ells, que el poble sigui coneixedor de la veritat portaria al caos, a la violència i destrucció dels sistema establert. Però tots tenim clar, també, que no es pas així, sinó que és la mentida la que porta al caos, a la por i a la violència, i no pas la veritat.

Perquè la gran violència exercida contra els altres i contra nosaltres mateixos , l’esclavitud, els genocidis, etc., mai no són fills de la llibertat sinó de la mentida, de la por i de l’obediència cega i malaltissa. De la llibertat, si és veritablement llibertat, només en pot néixer concòrdia, ajuda mútua i responsabilitat.

Però, per què en una societat que en diem madura no podem exigir la veritat? És que potser no la volem saber? Perquè jo no em crec pas que, per exemple, els polítics espanyols, com ara en Sánchez, l’Iceta, o en Rajoy, o alguns dels nostres estiguin preparats per a saber la veritat i nosaltres no. Més aviat creuria que estan millor preparats per a treballar amb la mentida que no pas per a exercir la veritat.

Cal, doncs, preguntar-nos per exemple: en l’actual situació de crisi mundial provocada per la Covid-19, ens diuen la veritat? Per què ara hauria de ser diferent? Per què ho haurien de fer si no ho han fet mai? Ha passat alguna cosa que ens faci creure que ara es preocupen per nosaltres? Tots sabem que la resposta és negativa.

La mentida és, doncs, dins de totes les institucions, les econòmiques i culturals, o religioses i està impregnada en totes les àrees de la societat, des de la família, fins a les empreses o les institucions locals. Això no és pas gratuït i ens passa factura a tots, perquè crea una societat desconfiada, malalta, egoista i també dòcil amb el sistema i sense poder generar respostes útils per a la regeneració.

I sense la veritat no podem ser ciutadans lliures, ni ser responsables —ni individualment ni col·lectivament— per a prendre decisions importants o reaccionar tal com voldríem davant injustícies flagrants o accions totalitàries.

Tot això ho escric  arran de la postal de Nadal que em van enviar del nostre pres polític Jordi Turull que fa cita d’Hilari Raguer (1928-2020), monjo de Montserrat:

«La llibertat s’ha d’exercir, si no no és res. I exercint-la segurament es perd llibertat. Però si no la fem servir, no hi ha llibertat.»

Doncs, això, com és possible que acceptem la presó i la repressió sense respondre amb contundència o sense confegir una estratègia clara i útil per posar fi a aquesta indecent situació? Si sabem que la llibertat és indispensable i s’ha de lluitar sempre per no perdre-la, per què no l’exercim?

El torrent de la Corbatera i el patrimoni històric de Calafell

El torrent de la Corbatera, dit popularment Cobertera. [Foto: Ajuntament de Calafell.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

El terme municipal de Calafell, té actualment tres rieres o torrents: el de la Corbatera (popularment pronunciat Cobertera), amb el seu afluent de Montpaó, i els de la Casa Nova i de la Casa Vella a Segur. Hi ha algunes rases, com per exemple la del Meix i d’altres que conflueixen en els torrents citats.

El més important és el de la Cobertera, és el que recull més conca hidrològica del terme. Aplega aigües dels municipis veïns a la part alta del nostre terme: Castellet i la Gornal (Alt Penedès) i el municipi de Bellvei. Continua aigües avall des de l’indret conegut de les Escodines, a tocar de la carretera TV-2126 (davant de l’accés del camp de golf de la Graiera) fins a la cruïlla del torrent de Montpaó. En aquest recorregut es troba el petit congost amb la Balma de la Graiera, probablement la primera petjada de l’ésser humà en el nostre terme. També, ben a prop, hi tenim Barraques de pedra i la Cova Foradada a la muntanya de l’Escarnosa. Continuant cap avall hi ha la torre de guaita del Casalot del Viola i abans de travessar el pont de la C-31 hi tenim el camí de Vilanova. En el darrer tram hi trobem l’Estany Llarg fins al sorral de la platja de Calafell.

L’Estany Llarg té una singularitat especial, ja que a l’indret per on hi passa el ferrocarril brolla aigua dolça. Probablement, els pobladors cossetans (ibers) ho van tenir molt en compte per a establir la seva fortificació, la ciutadella davant del mar, a una cota que els permetia tenir una visió eficaç i la protecció necessària. A l’Estany hi ha fauna i flora autòctones, a conservar i protegir, amb què cal executar un projecte fet l’any 2009 per l’Ajuntament.

Aquest torrent de la Cobertera és molt singular i al seu entorn hi han conviscut nòmades, pagesia, guerrillers…, però el que vull destacar és el desguàs i escorrentia de les aigües de la conca que hi aboca. Només  cal veure las seves dimensions —tant d’amplada com d’alçada de les seves parets— per a entendre la importància d’aquest torrent.

La gent de més edat de Calafell donen fe de les vegades que l’han vist baixar fins a l’alçada de la carretera de la Santa Creu de Calafell, avui C-31, i la rierada de l’any 1962, on les tendes del càmping van anar a parar a mar.

Cal mantenir-lo net i endreçat, perquè també forma part del nostre patrimoni.

Així ho veig.

Els microrelats de Jordi Remolins. Desembre de 2020

[Textos de Jordi Remolins.]

Poder de líder

L’emprenyada monumental del governador va generar l’acomiadament fulminant del fuster que després de penjar el segon lladre, s’havia adonat que no li quedava cap més clau per crucificar també al líder de la secta. Mentre un substitut rematava l’execució, l’artesà acomiadat seguia convençut d’haver recomptat dotze claus en sortir de l’obrador i que per tant la desaparició responia al poder d’aquell que s’autoproclamava messies. Constatant el somriure d’orella a orella del bon lladre, l’enterramorts que sepultava els cossos sense vida dels tres homes, va regirar-li la butxaca dels calçots, va treure’n quatre claus, i va amagar-los ràpidament a la túnica perquè cap soldat no el descobrís i li confisqués abans no pogués utilitzar-los per penjar els utensilis de cuina de la seva dona.

Els límits de la paciència

El telèfon del metge forense va sonar mentre la senyora li servia el primer plat del copiós àpat de diumenge. Amb la parsimònia habitual va acabar de dinar, va rentar-se les dents, va baixar al garatge, va treure’n el cotxe i va conduir reposadament fins a la cruïlla de carrers on havia d’aixecar el cadàver que estava entorpint el trànsit de tota la ciutat des de feia hores. De fet, va arribar tan tard al lloc dels fets que el difunt ja s’havia incorporat pel seu propi peu i l’esperava bevent un combinat de vodka i beguda energètica al bar de la cantonada, mentre la resta de la clientela es feia creus de la docilitat –malgrat haver acabat la paciència amb el forense– d’aquell espècimen de zombi.

L’arquitectura i el sobrepès

El crític gastronòmic va deduir massa tard que li sobraven alguns quilos de pes. Havia deixat sortir els cinc ocupants de l’ascensor, però el forat de la porta no era prou ample per entrar-hi d’una sola peça. Va ser mentre pujava per l’escala quan els graons van enfonsar-se sota els seus peus i va estalviar-se una estona d’exercici, alhora que complicava la feina d’una dona de la neteja, que es va passar tota la nit recollint vísceres i eixugant sang de la planta baixa de l’edifici.

Retroalimentació acollidora

El mateix dia que complia deu anys, el jove indígena va descobrir que la tribu on havia nascut pertanyia a un dels més temibles reductes de caníbals de la Terra, en adonar-se que aquella nit algú se li havia cruspit una cama. Va ser llavors quan va comprendre el perquè de les nombroses minusvalideses dels adults de la comunitat, entre els quals no quedava pràcticament ningú sencer del tot. Al cap d’una estona de reflexió, també va tenir una lleugera sospita de quin havia estat el destí dels visitants i turistes que arribaven al poblat, de qui no havia pogut acomiadar-se en cap ocasió i que presumptament tampoc eren mai presents als àpats que es muntaven en el seu honor.

VÍDEO Pena de mort

[Veu i Text de Nan Orriols.]

La brutalitat de la nostra espècie és tan gran que, per imposar les nostres creences o controlar un territori conquerit, executem els nostres iguals emparats únicament i exclusivament per la llei de l’odi i la brutalitat. No pot existir cap llei que empari la pena de mort.

Dos mesos abans de morir, el dictador Francisco Franco va ordenar l’execució dels militants del FRAP Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i també dels militants d’ETA Jon Paredes Manot, Txiki, i Ángel Otaegi Etxebarria. L’execució, el 27 de setembre de 1975. La mort del criminal Franco, el 20 de novembre de 1975. Cal recordar que Franco entrava a les esglésies «bajo palio», com una autoritat religiosa. Va ordenar l’execució de milers de persones i va nomenar l’actual rei emèrit, Joan Carles de Borbó, com al seu successor.

Iran segresta el periodista iranià exiliat a França Ruhollah Zam. La televisió iraniana diu que aquest líder dels disturbis va ser executat a la forca el dissabte 12 de desembre de 2020. Tenia 47 anys i denunciava un règim religiós i criminal. La brutalitat i la misèria humanes, aterrint en nom de l’aiatol·là Khomeini.

L’expresident Donald Trump, que ha d’abandonar el Govern el gener de 2021, impulsa l’execució de cinc condemnats a mort. El dijous 10 de desembre de 2020 va ser executat Brandon Bernard, de 40 anys, i el divendres 11, Alfred Bourgeois. El fiscal de l’Administració Trump assegura que simplement compleix la llei. No diu, però, que trenca una tradició de 130 anys de no ordenar execucions durant la transició presidencial. Si es compleixen totes les execucions previstes, Trump serà el president que haurà ordenat executar més condemnats durant els darrers 100 anys: 13, des de juliol de 2020. És la venjança per la derrota electoral. Sí. També sap que el candidat demòcrata Biden vol abolir la pena de mort.

La brutalitat ideològica, religiosa, feixista o comunista converteix la nostra espècie en el ser més criminal de l’univers conegut. Europa no permet la pena de mort. És per aquets fet que l’Estat espanyol no l’aplica. Pensar que dels crims del franquisme se’n beneficien l’Església actual, la monarquia i tots els «Gobiernos de España», inclosos els feixistes de VOX i els Comuns de la Sra. Colau, provoca repugnància i molt dolor.

Pensar que els nostres fills i nets encara els administra l’herència d’un criminal fa que tots els déus i els seus fanàtics servidors continuïn odiant i creant, repeteixo, molt de dolor. Ho fan per plaer. La mort dels altres justifica la seva existència.

[VERSOS] Branca d’olivera

[Text i veu de Gabriel Salvans.]

Branca d’olivera

 al pessebre de Sant Martí Xic, del 2020

 

Quan les estrelles de nit venen a somriure
voldríem, oi tant com voldríem
agombolar el Nadal amb cançons,
com d’altres.

Quan no és res com voldríem
hem d’alçar el to de veu
molt més enlaire.
Per això cantarem, com mai, més alt i fort
dalt la carena de Sant Martí Xic.
Que s’escolti clara dins l’ànima.

Que persistirem en l’afany.
Que trescarem:
per tornar a veure’ns la cara,
per donar-nos les mans,
per abraçar-nos,
pels petons trobats a faltar,
per foragitar la cobdícia,
la vanitat.

Que en el fons del fons només ens cal escoltar
algú que ens cridi pel nom, i amor.

L’amor,
que intuïm al pessebre.
En la pau,
de la branca d’olivera.
En la fraternitat.

Que pensem molt i sentim poc
darrere la porta barrada.

[ÀLBUM DE FOTOS] Un viatge pel Marroc

This slideshow requires JavaScript.

[Text i fotografies de Nan Orriols.]

La inquietud de conèixer món ens va portar, fa quasi 40 anys, a viatjar pel Marroc. Per una pista de terra vam arribar a les cascades d’Ouzoud (olivera, en llengua berber) i vam quedar embadalits.

Al riu abans del salt d’aigua, de 110 metres d’alçària, uns petits molins de pedra encara treballaven sense parar. Al cim de la cascada hi havia una horta, protegida amb tanques de fusta per evitar que els macacos o les mones mores en robessin els fruits. Una noia berber amb un pal els cridava, i els macacos s’amagaven per tornar-hi més tard.

Els berbers, amb els seus vestits de colors, la seva amabilitat i somriure, són tot un record: quatre imatges d’un món que ja no existeix. L’explotació turística hi va arribar. Van asfaltar les carreteres i van organitzar la visita a les cascades, diuen ara, més altes del nord d’Àfrica. Guies turístics et fan un tomb i et cobren 5 euros. S’hi pot arribar en autobús o amb taxi des d’Essaouira (per 200 euros) o des de Marràqueix, a 150 km. Et porten als restaurants que donen servei als turistes i et venen cacauets per regalar a les mones mores o als macacos.

És evident que hem fracassat, que no hauríem d’haver viatjat mai al Marroc. De fet, els primers que vam tirar cacauets vam ser nosaltres. A les mones mores? No. Ja fa temps, que tots mengem cacauets.