[LLIBRE] Esterrecats, rates i patinets

Els nostres resistents Esther Pujadas i Nan Orriols ens tornen a sorprendre amb el nou volum Esterrecats, rates i patinets, que no és més que la tossuda continuació de Robots, tòtils i cacanòries (2018), és a dir, el recull d’articles d’El Serpent (Orriols) i les Curiositats Lingüístiques (Pujadas) que han estat publicats al Diari de Manlleu (paper) i a La Resistència (digital) entre octubre de 2018 i desembre de 2020.

En podeu gaudir de franc i difondre’ls des d’aquí mateix, clicant damunt la coberta.

 

[TEXTOS] Dues fotos, dues realitats: una veritat

La xemeneia esdevé una escultura enmig dels grans nous edificis que l’envolten, a prop de la plaça de les Glòries, a Barcelona. [Foto: Xavier Borràs.]
[Text de Xavier Borràs.]

Camino sempre. Sigui ara a la muntanya, per camins, senders i rutes sense rastre; sigui abana a ciutat, on intentava evitar el transport impúdic i hi he passejava a peu o amb bicicleta.

De vegades, simplement camino. I aquest caminar m’ha dut, sovint, a indrets insòlits de la ciutat o de la muntanya, que coneixia poc o gens.

De vegades, et sorprèn algun racó fet amb una harmonia i una gràcia substancials que costa d’entendre que, per contra, altres llocs siguin un nyap considerable, sobretot atenent al déu automòbil, que ha desfet, en gran part, pobles i ciutats del país.

El cotxe i els polígons industrials són la creu d’aquests paratges urbans que encara em fan creure en el progrés de la humanitat.

A l’hora de triar, m’inclino pel bosc, especialment pel que és menys humanitzat, quasi selvàtic.

Un bac sota el Puigsacalm, il·luminat zenitalment. [Foto: Xavier Borràs.]

[VÍDEOS] Que encara no hem vist

Per allò que una imatge val més que mil paraules, a La Resistència ens arriben manta publicacions audiovisuals sobre multitud de temes que, de vegades, com a la resta de mortals que segueixen les xarxes socials, passen desapercebuts, però que un cop vistos tenen molt a dir.

Per això encetem aquesta secció de [VÍDEOS] que encara no hem vist, per anar-vos-en oferint alguns que, segurament, encara no heu vist i que conviden a una profunda reflexió sobre la nostra vida a la Terra. [Els anirem publicant a mesura que els revisem i si creieu que n’hi ha algun d’interès feu-nos-en saber el vincle a info@laresistencia.cat.]


Lawfare: la guerra bruta d’Espanya

https://platform.twitter.com/widgets.js

 

Dictadors: Franco

Documental imperdible de National Geographic emès el 2018 en un sèrie sobre dictadors que encara és pot revisitar. Per a oblidadissos, desmemoriats o ignorants.


Els ocells aquàtics hivernants

Si enllestíem l’any 2020 amb una bella dansa ocellaire, encetem el 2021 amb aquest vídeo divulgatiu dels del cens d’ocells aquàtics hivernants.

El dissabte 16 de gener de 2021 al matí es va fer el cens anual d’ocells aquàtics hivernants a l’Alt Ter (el Ripollès, Osona i la Selva). Aquest cens es va coordinar de manera voluntària des del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis – Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, que alhora és l’àrea ambiental del Museu del Ter. També va comptar amb diversos coordinadors de trams i joques, membres del GEDENA – Ripollès, el Grup de Naturalistes d’Osona (ICHN), el Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona i el mateix CERM, però també hi van participar persones de manera individual.

Al llarg del matí els 14 participants van poder censar 1.547 ocells de 50 espècies diferents. Aquestes dades obtingudes s’ajunten amb les dels altres censos que es duen a terme simultàniament a altres rius i zones humides del conjunt de Catalunya i de tot Europa. Podeu consultar les dades dels anys anteriors aquí.


Ocells que dansen

Com a colofó a aquest 2020 tan maleït, res millor que la natura i aquests ocells que ballen al ritme d’un vals de Johann Strauss.

Montserrat Carulla. La Campana de sant Honorat (1714)

El passat 24 de novembre va traspassar, als 90 anys, la gran actriu, patriota de pedra picada, Montserrat Carulla Ventura. Com a mostra de la seva vàlua professional, us deixem aquest vídeo, en què recita els versos de «La Campana de sant Honorat»(l’11 de gener de 2014 a la Seu Vella de Lleida), poema de Josep Maria de Segarra on relata com els espanyols van fondre la campana de sant Honorat com a càstig per haver tocat a sometent el 1714. Noteu la perfecta dicció de la Carulla que, actualment, molt pocs altres actors serien capaços de superar.


Teaser. Jaume Plensa: Can You Hear Me?

Volem compartir les novetats d’una propera pel·lícula biogràfica que documenta la vida i la pràctica de l’escultor català de renom internacional, Jaume Plensa. Dirigit per Pedro Ballesteros, el documental llargmetratge Can You Hear Me? segueix Plensa durant un any i mig i ofereix al públic una mirada sense filtrar del seu procés artístic.

La pel·lícula presenta la història de Plensa en set capítols, que es mouen entre moments a l’estudi i la producció d’alguns dels projectes públics més ambiciosos de Plensa, incloses les recents obres a gran escala instal·lades al Rockefeller Center i Hudson Yards a Nova York.

El documental, a la vegada, aporta llum als processos físics darrere de l’obra de Plensa i ens introdueix els conceptes més profunds que alimenten la seva obra. A través de les seves pròpies narracions, Plensa demostra el compromís i la passió de tota la vida per un mètode de creació d’art que, tal com ell descriu, «té la capacitat d’il·luminar-nos».


El càrtel de les togues. Capítol 1: Una colla d’endollats

OCTUVRE és un projecte de l’Associació Cafèambllet, fundada l’any 2014 per Marta Sibina i Camps i Albano Dante Fachin que es tradueix en un mitjà de comunicació viu i dinàmic i, sobretot, com és el cas de La Resistència, independent dels poders polítics i econòmics. El vídeo que reproduïm avui no té pèrdua i cal fer-lo córrer:


Un mem sobre el totalitarisme biomèdic


Amsterdam abraça l’economia del «donut»

[Un vídeo de la plataforma Hope. En pie por el planeta.]


Quan és l’Estat qui mata els seus ciutadans

 

Infants rohingyes en una camp de refugiats. [Foto: Shahida Tulaganova (Exiled).]
[Un report de Dídac Costa.]

El 22 de març es va produir un terrible incendi en tres camps on viuen 50.000 del milió de refugiats rohingyes que acull Bangladesh des de fa 4 anys. Escapen de les matances que van acabar amb la vida de 10.000 civils —encara sota el govern de la Premi Nobel de la pau, Aung San Suu Kyi— per haver comès el crim d’haver nascut en aquest grup ètnic, descendent de comerciants àrabs, que han viscut segles a Birmània, ara Myanmar, on se’ls nega la nacionalitat i se’ls considera immigrants bengalís il·legals, que no poden acreditar que hi eren abans del 1823. Tampoc no els reconeix Bangladesh, que tot i haver-los donat una acollida prou humanitària, els nega el dret a l’educació i a la salut pública. No tenen on anar. Però, ja abans del cop d’estat dels militars contra Suu Kyi el febrer d’enguany, els refugiats preferien els camps birmans, on refeien les seves vides, amb la precarietat en què això és possible, per a tornar a la seva terra natal. Més encara després del cop, amb el poder absolut dels temibles militars.

Fins ara, es compten 15 morts, 3 d’ells infants, i 400 desapareguts i milers de petits habitatges de lona i bambú, amb el poc que havien pogut salvar en aquest trist exili, arrasats per un devastador incendi com els que havien patit poc abans als seus pobles a Myanmar, on són víctimes d’una neteja ètnica de manual, legalment i constitucional, per part del seu propi exèrcit, amb completa impunitat.

https://platform.twitter.com/widgets.js

Tot i que Bangladesh els acull amb una certa dignitat, això no ha evitat que els camps estiguin encerclats amb filferro espinós, que ja ha causat algunes d’aquestes morts. És tota una nació obligada a deixar-ho tot enrere, com tants altres refugiats al món, per guerres i repressions salvatges, com els sirians que avui arriben a les fronteres europees, o com ens va passar a nosaltres mateixos no fa gaire, l’any 1939, quan escapàvem del feixisme espanyol, i França també ens va rebre de manera indigna, mentre Franco li deia a Hitler i a la França ocupada que no eren espanyols i podien fer amb ells el que els plagués.

A la tristesa amb què ja arriben els refugiats, sovint l’únic que porten amb ells, per haver perdut una terra, una nació, moltes vides —i en el nostre cas, utopies republicanes, comunistes o anarquistes, esclafades pel feixisme—, s’hi afegeix el fet de ser tractats de sobte com a criminals sense haver fet mai cap mal. I més trist deu ser encara sentir que el planeta, l’únic que coneixem habitable, no els reserva ni un refugi, ni un petit indret  tranquil on poder escapar d’una mort segura. Si no tenen Estat, no tenen protecció.

L’incendi és una tragèdia més a afegir a les moltes que pateix aquest poble des de fa segles, i molt especialment els darrers anys, quan el govern birmà va decidir que aquesta ètnia sobrava i havia de ser expulsada o exterminada. I en tenir les regnes de l’Estat, esdevé un genocidi legal. I en viure un planeta organitzat per estats, és un genocidi emparat i protegit per la legalitat internacional, i pel lema tan repetit a Espanya i a d’altres països que abusen contra les seves minories i que, de manera sorprenent, la Unió Europea (UE) avala: és un afer intern. Un fet que ha rebaixat no només la credibilitat del projecte europeu sinó, pitjor encara, els estàndards que manteníem —malgrat tant colonialisme salvatge arreu, que fundà la prosperitat europea— i que ens permetien donar lliçons de drets humans a Xina o a Rússia.

Aquestes tiranies, igual que la de Myanmar, poden ara emparar-se en el cas espanyol com un argument irrefutable per dir que si a l’Europa tan civilitzada cal respectar la repressió que s’exerceix sobre Catalunya per tractar-se d’un afer intern, perquè no ho haurien de ser també la repressió o els genocidis físics o culturals als tibetans, als uigurs, a Hong Kong o a la dissidència interna al règim xinès o rus? Espanya, sovint a l’avantguarda mundial de la repressió interna, l’autoritarisme i els genocidis colonials, avui continua abanderant el retrocés humà i democràtic a escala planetària, com van constatar els xinesos en una cimera amb Europa el 2017, on van esgrimir aquests mateixos arguments.

Quan aquests afers interns es produeixen en un país comunista, com la Xina, Cuba o Corea del Nord, o bé capitalista però no alineat a l’eix geopolític hegemònic nord-americà-europeu, com Rússia, o en l’intent, potser malaguanyat, de socialdemocràcia a les colònies petrolieres (Veneçuela), l’atac, la crítica, i fins i tot la ingerència oberta contra els afers interns, si cal amb cops d’estat i torturadors, és permanent. Però, quan és un bon soci capitalista com Mèxic, que té una policia que lliura als narcos a 40 estudiants d’esquerra perquè els facin desaparèixer amb les seves tècniques inigualables del crim; o, quan l’estat colombià mata camperols per fer veure que han estat atacats per les guerrilles, els falsos positivos; o, quan Turquia, soci militar de primer ordre a l’OTAN i aturador de la immigració pel bàndol oriental, du a terme una altra neteja ètnica sense escrúpols, ajudat d’Estat Islàmic, contra les guerrilleres kurdes de Rojava a un estat veí, aleshores sí que són afers interns que cal respectar. Està clar que el planeta fa temps que ha perdut, si mai els ha tinguts, la democràcia i els drets humans com a eixos vertebradors, per a continuar sent la força i la impunitat de cada estat per fer el que li plagui de portes endins.

El cas dels rohingyes posa en evidència tres grans dèficits i obstacles al desenvolupament humà. El primer és la maldat, la manca d’humanitat dels militars birmans, que arriba fins a l’assassinat polític i ètnic d’infants I que ens recorda que el budisme confessional de l’estat no garanteix el camí del mig i de la bondat, com crèiem en veure el budisme tibetà o el budisme a Europa com a alternativa a les religions monoteistes, sempre tacades de sang i fanatisme. Pel que sembla, el budisme dels militars birmans admet també la crueltat fins a límits insospitats. També, ens ha mostrat que la Premi Nobel i Creu de Sant Jordi, Aung San Suu Kyi, o bé està molt lluny de merèixer tals honors per no haver impedit l’atac als rohingyes durant el seu mandat, o bé, ara que hem vist de què son capaços, continuava encadenada pels militars que la van mantenir empresonada durant 15 anys i que la van destituir amb el cop d’estat del febrer.

El segon dèficit, que ja hem esmentat, és un dels que els anarquistes fa més d’un segle ja ens n’havien advertit: l’Estat. Quan qui comet la injustícia i els abusos és el propi Estat, no hi ha res a fer, no hi ha més escapatòria que l’exili —o la revolució social. El que, en el cas birmà s’ha agreujat els darrers dies per la terrible repressió que la mateixa junta militar exerceix ja no només contra els rohingyes, als quals han expulsat pràcticament del país, sinó també, encara assedegats de més sang i repressió, contra els propis ciutadans birmans no rohingyes, a qui disparen amb foc real al cap, fent que comptem a centenars els morts per tret de bala en pocs dies, abatuts legalment per l’exèrcit estatal. El que inclou nadons i infants, com ja passava a les aldees rohingyes atacades pel mateix exèrcit, sovint després de violacions múltiples, com feia aquí el feixisme espanyol quan avançava sobre el país.

La terrible dictadura birmana, que tant ens recorda als primers dies del cop d’estat de Xile el 1973, o el sempre omès Caracazo del 1989, amb 3.000 morts en pocs dies durant el mandat de Carlos Andrés Pérez, que és el que explica l’arribada posterior del chavisme —i per això mai no se cita—, ha embogit i se situa al costat de tants altres règims feixistes, autoritaris o totalitaris que emprenen una guerra desigual, una repressió impune, contra la pròpia població, usant fins i tot l’aviació per a bombardejar regions senceres.

I és que quan és el propi Estat qui assassina, quan el terrorisme és terrorisme d’estat —i no partisà com el d’ETA—, els seus jutges, la seva policia, la seva premsa, la seva política i parlaments, o la seva memòria històrica posterior —com el cas paradigmàtic espanyol—, poden ser còmplices dels assassins o, més encara, participar activament de la repressió. Com tristament havien de comprovar els xilens o els argentins quan no podien acudir ni a la justícia ni a la premsa nacional per a denunciar ni més ni menys que la desaparició de 30.000 joves idealistes, amb què l’infame general Videla responia amb un sarcasme sanguinari: «Ni muerto ni vivo, no está».

I per últim, el tercer dèficit que ens demostra el cas dels rohingyes, conseqüència inevitable de l’anterior, és el dèficit en democràcia nacional al món. La impossibilitat de defensa de les nacions sense estat i, més encara, de les nacions amb estats en contra, en un planeta habitat per 5.000 nacions o grups etnolingüístics, i governat per 200 estats, la majoria dels quals es plantegen com capritxosament mononacionals, quan, com a Espanya, Turquia o el Brasil, no ho són, per més que s’hagin esforçat durant segles a seguir el model francès d’extermini cultural i completa assimilació de les altres nacions amb qui comparteixen un territori.

I tot, en nom del progrés, d’una falsa igualtat republicana que ho seria si els occitans poguessin exterminar els parisencs com els parisencs han exterminat els occitans. I emparat, pitjor encara, per unes preteses ciències socials justament elaborades a França en gran mesura, durant aquest llarg període d’extermini i assimilació de la pròpia riquesa i diversitat antropològica i cultural de l’estat, amb la destrucció de les seves nacions perifèriques, els patois, de pas toi, tu no, que copien acríticament, encara avui, gairebé tots el estats, de Rússia a Xile. Per suposat a les dretes patrioteres, que anomenen patriotisme el seu nacionalisme, com ens passa diàriament a Espanya. I, més trist, a bona part de les esquerres i moviments revolucionaris, que també han cregut sempre més en el jacobinisme, el centralisme uninacional i monolingüe de la Revolució Francesa, que en els seus ideals de germanor i igualtat, en aquest cas entre les set o vuit nacions que avui ja han deixat d’existir al país veí, i que és un dels seus resultats més tangibles. Una falsedat que es manté intacta i sense una revisió crítica encara avui a França.

Els rohingyes, que avui pateixen una de les majors injustícies del planeta, són el reflex més trist i sagnant d’aquest gran dèficit democràtic. Un cas extrem, seguit de prop per tants altres avui i ahir: kurds, tibetans, palestins, nacions originàries índies americanes, d’Alaska a la Patagònia, saharaians, amazigs, gitanos, nosaltres mateixos i tants altres a qui no se’ns permet viure plenament amb la nostra llengua, cultura, identitat, sobirania i mínimes garanties democràtiques i de ciutadania. Negant-nos el ple dret cultural, nacional i lingüístic com del que gaudeixen les nacions hegemòniques de cada estat; immersos i embriagats, gairebé sempre, d’un nacionalisme banal, o d’estat, o parasitari, aquest mal anomenat patriotisme, amb què es prova de camuflar el seu nacionalisme extrem, central i dotat de les eines de l’estat, que és el que converteix els seus nacionalismes en tot allò que atribueixen als que no tenim estat: temibles eines de repressió, des dels tancs als jutges i els telediarios. Gairebé sempre ultres —com l’espanyol, el turc, el grec, el francès o l’anglès—; ètnics, identitaris, excloents, assimilacionistes, supremacistes i opressors. Exèrcits des d’estats-nació que es creuen amb el dret d’expulsar per sempre més del planeta, constitucionalment, les nacions diferents a la central i hegemònica. I rebent, tret de casos extrems com el dels propis rohingyes, el recolzament internacional i la complicitat de la resta d’estats.

Ben diferent als nostres nacionalismes perifèrics i reivindicatius, el de les nacions sense estat, que no tenen cap organisme on acudir per a reclamar drets bàsics de ciutadania i de nació. Inclús el dret a la vida. Ni tan sols a l’Organització de les Nacions Unides, que ja menteix en el propi nom. Perquè: quan hi hem vist una nació? Un mapuche, un guaraní, un basc, un occità, un bretó, un cors, un saharià, un tibetà? Mai, només hi hem vist estats. És per tant, més aviat, l’Organització dels Estats Units —valgui el doble sentit del terme. Amb els seus pactes entre criminals per a continuar delmant la biodiversitat humana i poder imposar el pla de l’Imperi, davant del qual ens toca continuar sent la resistència.

[VÍDEOS] 15 Mesos, 15 Documentals

[Recopilació i text de Blai Dalmau.]

Han passat quinze mesos des que el primer cas de Covid-19 va ser detectat a la ciutat xinesa de Wuhan i un any des que les suposades «mesures sanitàries», pretesament encaminades a aturar la presumpta «pandèmia», van començar a aplicar-se als territoris regits per l’estat espanyol.

En aquest temps, nombroses persones capacitades, intel·ligents, honestes i valentes han estat fent-se preguntes. Preguntes pertinents per esbrinar què està succeint realment. Les respostes, naturalment, han anat sorgint. I han anat encaixant les unes amb les altres, revelant una realitat molt diferent d’allò que narra el relat oficial.

Els 15 documentals que trobaràs a continuació presenten una síntesi d’aquest enorme esforç mundial d’investigació pluridisciplinària feta des dels valors humans i pels drets humans.

La genuïna ciència, la veritable democràcia i l’autèntica filosofia coincideixen en un principi fonamental, a saber: convé debatre de forma transparent, oberta i racional les diverses idees, teories i propostes sobre cada qüestió.

Avui, però, les elits del poder econòmic, polític i mediàtic es dediquen a soscavar el debat transparent, obert i racional sobre diverses qüestions, i, en especial, sobre tot allò que es relaciona amb el fenomen de la «Pandèmia». Aquestes elits, i els sectors socials més subordinats a elles, recorren a la censura, el silenciament, la tergiversació, les fal·làcies i les falsedats repetides massivament com a forma d’imposar el seu relat, el relat oficial.

Davant d’aquesta situació, considero que és el meu deure -i el de tothom que vulgui ser fidel als principis fonamentals de la ciència, la democràcia i la filosofia- conèixer i compartir aquests continguts que estan essent silenciats, tergiversats i censurats pels poders imperants, i que, tanmateix, plantegen qüestions d’extrema importància i urgència per a la vida de tots i cada un de nosaltres.

Els 15 documentals, ordenats cronològicament, de més a menys recent:

Planet Lockdown
(EUA – Es publicarà pròximament – Anglès)

The Big Reset
Espanya – 18′ – Espanyol)

Discover the truth about COVID-19 – Scientis are warning humanity!
(EUA – 55′ – Anglès)

Ask the Experts II
(Internacional – 54′ – Anglès)

Juntos por la Verdad
(Espanya – 9′ – Espanyol i català)

El Antídoto Universal
(EUA – 110′ – Anglès amb subtítols en espanyol)

La Nueva Normalidad
(Regne Unit – 53′ – Anglès amb subtítols en espanyol)

Ask The Experts
(Internacional – 27′ – Anglès amb subtítols en espanyol)

Aliança Mundial per la Llibertat
(Internacional – 50′ – Anglès amb subtítols en espanyol)

The Future of Vaccines
(Internacional – 41′ – Anglès)

Asesinados
(Espanya – 60′ – Espanyol)

Hold-Up
(França – 160′ – Francès amb subtítols en espanyol)

Crimen Oculto
(Espanya – 55′ – Espanyol)

Plandemic: Indoctornation
(EUA – 60′ – Anglès amb subtítols ens espanyol)

2020: El año del miedo fabricado
(Argentina – 96′ – Espanyol)

Pintar el que se sent: una experiència de vida que em va canviar

Mrs. Lowry and son va ser estrenada a l’Edinburgh International Film Festival el juny de 2019.

[Text d’Alfons Om/VerdCel.]

Una de les experiències que he viscut importants a la vida és aquesta. D’aquelles vivències en què hi ha un abans i un després clars.

Quan estudiava, ja fa un temps, vaig viure un any en una població propera a Manchester, al nord d’Anglaterra. Era un lloc certament hostil, en molts aspectes. Mostrava una decadència marcada, on s’ajuntava l’extraradi amb tot allò que rebutjava la ciutat i les disseccions al paisatge pròpies d’un lloc de pas; tot entre els vestigis enfonsats d’una indústria que havia existit dècades enrere.

En certa manera el paisatge haguera pogut ser refugi, perquè no m’era estrany i sabia trobar-li l’encant de forma natural. Però, no era pas on jo vivia, i el meu entorn, havia d’anar a buscar eixa arqueologia als afores, ja que la metròpoli havia arrasat de forma aleatòria i desastrosa els estrats fabrils, i els nuclis industrials antics restaurats estaven reservats a zones riques de la ciutat, el que en diuen àrees «gentrificades« (paraula ben anglesa), aquelles que havien eradicat la població autòctona, substituint-la per classe mitjana-alta. Tot, per no mesclar gent diferent als barris, per no equilibrar balances, per perpetuar desigualtats i seguir polaritzant (uns pocs, cada vegada menys, amb el millor, i uns molts, gairebé tots, amb el pitjor o res).

Però, la duresa provenia sobretot de les relacions humanes. D’un cert desencís de la gent que, en aquell ambient gris, de pluja constant (una pluja més àcida que no aquella que ens evoca la natura inclús a les ciutats), anava calant-te a poc a poc i sense voler. La duresa provenia de la violència que vaig veure i viure de molt a prop; aquell desencís, sobretot del jovent, abocava en una ràbia i odi per la diferència, així en general i contra tot.

Vaig sentir el racisme, ferotge, amb mi i amb els altres.

Fer una Erasmus per a mi i en aquell indret va ser, també, anar a currar, i en aquell temps només podies anar i tornar de visita una vegada en un any. Allò em va fer créixer i molt. En molts sentits. I la meua relació amb la llengua anglesa, clarament, està condicionada a tot allò.

Van haver-hi coses que em van ajudar a passar una experiència així. Entre elles descobrir un pintor que havia plasmat aquell món un segle abans. L. S. Lowry transmetia amb aquella tenebra de personatges, rostres i paisatges una veritat incontestable, i creava complicitat amb qui la contemplava. Ho feia des de l’acostament sense prejudicis ni cap mena de pudor a la realitat, fent-se ell mateix partícip i implicant-te també a tu. Gairebé com un xaman anava a les profunditats, valent i directe, i et feia pujar des de l’acceptació de les pròpies misèries. Partia d’eixa veritat, i això era molt potent.

Ell veia naturalment el món, fora quin fora, amb ulls de bellesa, i això m’arribava. Tot plegat em feia connectar amb Alcoi i la indústria que s’amagava sota tant desencís. M’arrelava als ancestres, al meu paisatge, i al que un segle abans s’havia viscut en aquelles terres que xafava. També, a través dels quadres, em connectava amb el meu germà (Daniel Olmo) i la seua pintura, i en aquell moment va ser molt important per a mi.

Lowry s’havia passat la vida pintant a les nits, des de l’àtic de sa casa, després de cada jornada laboral. I ara sé, gràcies a la pel·lícula que se n’ha fet, que ho va fer malgrat tot i malgrat el seu entorn més directe (sa mare), un entorn (amb aires victorians decadents, «vull i no puc») que no l’acceptava ni valorava en el seu ofici de pintar. Em va colpir aleshores i segueix colpint-me ara. Xapó Lowry, moltíssimes gràcies.

Ja fa anys que me’n vaig adonar i hui ho pensava, precisament i nova. L’experiència que vaig viure va ser dura, i durant temps aquella violència i hostilitat em va costar de digerir. Tornat ja a «casa», al meu paisatge, entre la gent i les formes de relacionar-se que coneixia més, vaig necessitar un període per a finalment pair-ho, per a reconciliar-me amb el contacte quan eixia a les nits, per a superar-ho i tornar a la normalitat. Quan anava al cinema a veure pel·lis de Ken Loach (recorde especialment My name is Joe) em passava tota la projecció amb l’emoció a punt d’eixir-me del pit i les llàgrimes caient ardents.

Potser hi ha alguna similitud al que estem vivint ara, amb la pandèmia, que necessitarem un recés per a tornar a tindre contacte com el teníem abans amb la gent, encara que tingam moltes ganes de tocar, d’abraçar, i besar (i ho farem, no tingam dubtes), necessitarem un cert temps i un esforç per a restablir les coses, foragitar de l’inconscient aquesta distància que tenim marcada molt a dins nostre. És una llàstima però crec que pot ser així, i ho haurem de superar. I creieu-me, ho podrem fer.

Sobretot, és que l’experiència viscuda, per a mi, em va portar i refermar unes de les meues millors amistats, vaig sentir, rebre i conrear la solidaritat a molts nivells, vaig desenvolupar algunes habilitats que ara em sostenen, vaig aprendre i gaudir moltes coses: la música (inabastable), la meravellosa gent que vaig conèixer, els paisatges, els xicotets viatges, vaig escriure moltíssim i vaig establir una relació amb l’escriptura que per a mi és fonamental per a viure; vaig conèixer una vocació vertadera de mestres i professor/es de qualsevol àmbit, la tendresa enorme de la gent gran, el cine, la cultura, una identificació generacional molt potent, i ajuntant experiència i universitat vaig tornar amb el cap obert i les coses més clares envers el meu futur del que jo creia en aquell moment. Guarde molts bons records de tot allò; com ens ensenya Lowry, sense treure res del paisatge que no ens agrade.

Jo també soc allò i gràcies a tot allò!

Alfons Om Boronat

Alfons OlmoAlfons Om Boronat (Alcoi, 1976), és geògraf i compositor de cançons (VerdCel).

Compta amb més de divuit anys d’experiència als escenaris i ha publicat cinc poemaris i deu discs.

També, ha escrit guions per a còmics i audiovisuals. La seva obra ha rebut guardons com el Premi Ovidi Montllor, en dues ocasions, amb PaisViatge i Els dies del Saurí, entre d’altres.

[VERSOS] Llagot

[Versos de Gabriel Salvans.]

Les branques dels arbres desperten flors,
vida, quan desvetllen la son al cicle
vital de la natura. Ara, que la llum
pren embranzida entremig de núvols
riallers de primavera, la neu
corre pels rierols i l’aire càlid
et moixaina la pell no pensis i
surt, guaita. Que tots els colors de l’arc
de Sant Martí t’esclatin a la cara.
En silenci. Que no hi ha més a veure.
Només que tens vida tan a prop.
Al cim d’un lloc amic hi ha un banc,
no és el banc del «Si no fos», o sí,
per saber contemplar el paisatge i
conversar amb tot i més, que…,
hi ha tan poca estona per tot plegat,
que perdre’t en divagacions és pecat.