Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Desembre de 2019

L’arc iris al Mallol. [Foto: Xavier Borràs.]
[Report de Xavier Borràs.]

Cau desembre i, amb ell —amb temperatures altes en ple Nadal–, un nou any, 2019, amb molt poques llums i massa ombres. Encara que a les darreries de cada any (i no fineix cap dècada, com ja s’han apressat a manifestar des d’alguns mitjans) se sol fer un resum d’allò que hom considera més destacat, només voldria subratllat quatre pinzellades sobre alguns records esparsos que, si fa no fa, crec que han aportat interès a l’edevenir vital.

De Greta Thunberg a Martí Boada

De primer, podríem dir que ha estat l’any, arreu del planeta, de la presa de consciència sobre l’emergència climàtica que, per molt que poderosos i empreses la vulguin disfressar, no és atra cosa que una emergència ecològica, que hauria de comportar un canvi real i d’arrel (radical) en el nostre quefer individual i col·lectiu en tots els àmbits de producció, consum, mobilitat, oci… Si ara se’n comença a parlar és gràcies a una jove sueca que molesta i molt (i que per molt anys ho pugui fer): Greta Thunberg. Alguns nouvinguts al món d’aquesta emergència ja es proclament ecologistes de tota la vida (com hi ha, ara, tants d’independetistes de tota la vida) i fan mans i mànigues per a sortir a la foto dels «bons homens (i dones)» sostenibles.

Però, certament, no han descobert la sopa d’all, perquè ja fa gairebé quaranta anys que una minoria malda l’avís de l’emergència. M’ho recordava, precisament, fa uns dies l’amic Nan Orriols, que em va fer arribar una entrevista imperdible, d’obligada lectura, que Vilaweb li va fer aquest passat juliol al docto en ciències, geògraf i naturalista de l’ICTA-UAB, Martí Boada, vell conegut del món ecologista. Boada hi diu veritats feixugues, que cal entomar i reflexionar-hi. Després de constatar que som el país amb més densitat forestal d’Europa, diu que «el mite del bosc intocable és com el de la donzella verge, molt valorat en les societats ideològicament dretanes. Als Estats Units ja hi ha unes línies de pensament ambiental que diuen que els humans som tan dolents per al planeta (cosa que potser és veritat) que fins que no desapareguem com a espècie no haurem redimit els nostres pecats ambientals. Fins i tot conviden les dones a no reproduir-se! Això és extrema dreta ideològica, sense saber-ho. Aquest mite del bosc intocable és una trampa, per més que la sostingui de bona fe molta gent, com ara mestres i conservacionistes del territori. El coneixement del medi és ple de tòpics, i no hi ha res tan apartat del coneixement com els tòpics».

Mentrestant, ens assabentem per fons fidedignes i estudioses que el 75% de les espècies i el 58% dels hàbitats d’interès comunitari presenten un estat de conservació desfavorable a Catalunya. Per això s’hi comença a treballar amb el Fons de Patrimoni Natural creat pel Govern com «una eina clau per a millorar la biodiversitat a Catalunya, que suposarà un salt endavant en la gestió activa d’aquest àmbit».

 Política en majúscules

Pel que fa a la política, en majúscules i lluny del processisme que ens tenalla, també una recomanació que crec d’interès, ara que tant de moda s’ha posat de dir feixistes —especialment des dels ignorants i mediocres diesfressats d’«esquerra»— a tothom qui reivindica la identitat com a consubstancial de la independència o que hi ha hagi prou gent amb opinió pròpia sobre com encarar el fet que en diuen «migratori» (més enllà del bonisme multiculti), per posar dos exemples nostrats. Vila (no us perdeu el seu Dietari a destemps) ho diu prou clar a l’article Ètnic: «No és casualitat que, a Catalunya, qui més ha explotat l’odi a Espanya hagin sigut els partits indígenes més mimats per l’Estat, com s’ha vist amb els casos de corrupció. El famós lema “és català tothom que viu i treballa a Catalunya” va servir per afavorir la integració dels immigrants que volien integrar-se, però al final s’ha convertit en la versió bonista d’aquell “españoles todos” que es deia en els temps de Franco».

L’autor, entre d’altres, d’Un estiu a les trinxeres (Edicions 62, 2015), fonamenta qu totes les injustícies i tots els problemes de la humanitat vénen de tractar com si fossin iguals les coses que són diferents i com si fossin diferents les coses que són iguals. «Si la immigració —escriu— s’ha convertit en un problema a Occident és perquè en els darrers 50 anys s’ha utilitzat per anul·lar políticament les classes mitjanes indígenes de cada país». Més contundència: «Fer passar per catalans els espanyols va molt bé per disfressar actituds de colonitzador i per evitar que persones com Gerardo Pisarello arribin a tenir present que potser els falten elements per comprendre el franquisme».

Amb aquesta malèvola perspectiva, en què els patriotes són assenyalats com si fossin el dimoni o alguna cosa pitjor, pel cap baix, per dir la realitat, esperem que el darrer any d’aquesta dècada, el 2020, sigui més beninge per a tothom, especialment per als catalans que en encara creuen amb la força de la raó (i no amb la raó de la força, senyor Buch!). I tal com diu en Vila, «la idea que tots som catalans, quan l’única veritat és que tots som ciutadans de Catalunya, és la que permet que l’unionisme exploti el discurs de la legalitat i envernissi l’ocupació militar de democràcia».

[No voldria acabar aquestes darreres notes de l’any sense tenir un record emocionat per als meus oncles Angelina Calvo i Lluís Iglésias, que en un període de mig any just han traspassat primer l’una i després l’altre. Us ompliria de records i vivències amb ells, però ara, només vull tenir-los presents entre els que, malauradament, no hi són. Us trobaré a faltar, estimats!]

Bon any!

L’«Homo vulgaris», de Nan Orriols, present arreu

Albert Enguix, Clàudia Masó i Nan Orriols a l’Espai Cultural Balenyà.

[Redacció.]

Tal com ja vam avançar en el darrer número de La Resistència, Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019, 128 pp.), el darrer llibre de Nan Orriols, ha fet una gira de presentacions. Com dèiem llavors, es tracta d’una obra serena i entenedora, en la seva línia habitual de transparència i despullament anímic, sense pèls a la llengua, amb textos breus, molt mesurats, àmpliament aforístics, que resumeixen el seu pensament sobre la condició humana i les contradiccions i paradoxes del temps que ens toca de sobreviure.

Se n’ha fet ressò, entre d’altres, el digital Osona.com, amb un article intitulat «Joan Orriols, en ple cicle de presentacions del seu nou llibre Homo vulgaris», en què es fa ressò, com a resum dels textos aforístics que omplen el volum, un fragment d’un escrit que hi apareix en format facsímil, a partir de notes escrites a mà per Orriols: «Els salvadors són els més deteriorats, mediocres i degenerats que han existit mai, i el Planeta, sempre benefactor, en un acte que l’honora, encara ens regala, generós, el canvi climàtic, també galopant, com la nostra vida. I en pocs anys ja no haurem de prendre cap decisió. De fet, ja està presa».

Per si no heu pogut assistir a cap presentació (encara n’hi haurà alguna l’any que ve, que anunciarem convenientment via Twitter), us deixem un dels molts enregistraments que n’ ha fet l’amic Bagué, en aquest cas amb Albert Enguix i la nostra col·laboradora, Clàudia Masó, a l’Espai Cultural Balenyà.

 

[VÍDEO] República Rosalia

[Text i veu de Nan Orriols.]

Passa que la societat civil, que vol dir la societat torturada per la societat no civil que és el poder judicial–militar–legislatiu–executiu al servei de la monarquia imposada; passa —deia— que mentre uns viuen una paràlisi perquè veuen perillar els seus privilegis, altres que ja viuen en el segle XXI parlen del canvi climàtic, de nous sistemes econòmics i socials i de més democràcia, i ho fan al carrer tot manifestant que no estan disposats que la mentida sigui la veritat absoluta de la dictadura de buròcrates que hem de suportar.

Mentre uns no tenen lletra per a l’Himno nacional español, la Rosalía fa ballar el món sencer i explica la vida des de la llibertat, el feminisme i la intel·ligència.

Tot va molt de pressa, com un immens tsunami que espero que passi per sobre d’aquesta casta de cràpules que han saquejat el país.

I si féssim presidenta de la república la Rosalia?

De disset a vuit…, una utopia?

[Un article de Jordi Sánchez.]

Pedro Sánchez (PSOE) intenta un acord amb diferents grups polítics de l’arc parlamentari per a aconseguir una majoria  i formar el Govern de la XIV Legislatura. Les possibilitats són:

  1. Govern de coalició amb els suports necessaris d’Unidas Podemos UP, nacionalistes i independentistes.
  2. Govern de coalició amb el Partit Popular (PP). Entre els dos partits sumen 208 diputats (superen els 176 de la majoria ), el que anomenen la gran coalició (ex. Alemanya, França).
  3. Que Pedro Sánchez sigui votat en una segona volta i aconsegueixi més vots a favor que en contra.
  4. Terceres eleccions amb conseqüències negatives per al propi president en funcions.

Quan escric aquesta reflexió els socialistes ja porten tres reunions amb ERC. El que de fet està en joc es:

Si ERC dona suport a Pedro Sánchez, a Junt per CAtalunya, amb la direcció d’en Carles Puigdemont, se li obre la possibilitat de liderar l’independentisme a les pròximes eleccions a Catalunya, cosa que ERC no vol.

Davant d’aquest panorama el que queda clar és que el model de 1978,  de l’estat de les Autonomies, s’ha esgotat . Perquè, encara que no ho diguin, tots els governs autonòmics estan queixosos. Els diferents governs centrals no han estat capaços d’implementar un sistema just en funció de les capacitats de cada territori, hi ha problemes de finançament, llengua, cultura, infraestructures pendents, etc. En definitiva, en 40 anys d’intentar-ho no s’ha aconseguit un model territorial que doni plena satisfacció a les diferents nacions-regions que preveu la Constitució.

És hora de replantejar-se un nou model, un nou mapa geopolític. Les opcions son:

  • Acabar l’estructura del projecte europeu, amb les nacions que calguin, una Constitució i un Govern per a tota la Unió amb un pressupost, és a dir un Govern políticament fort i competitiu en els reptes d’avui.
  • Mentre això no sigui possible a Espanya sí que caldria també modificar l’actual mapa de 17 a 8 regions-estat de caràcter federal.
  1. Galicia.
  2. País Basc i Navarra.
  3. Catalunya.
  4. València.
  5. Balears.
  6. Andalusía-Extremadura i Múrcia.
  7. Madrid-Castella Lleó-Castella la Manxa-Astúries-Cantàbria-Rioja i Aragó.
  8. Canaries.

[Estudiar què fem amb Ceuta i Melilla.]

No sé els anys que tardarem, però el que tinc clar és que així com estem no li veig futur. O escoltem la gent que habita en els territoris i estructurem un nou ordre-mapa  o cada vegada serà més difícil acceptar la realitat. Els mapes sempre dibuixen realitats o voluntats.

Així ho veig.

Els microrelats de Jordi Remolins. Desembre de 2019

Els secrets de la catifa

Amargat amb una existència cada vegada més feixuga per les infidelitats de la dona, la vida desordenada dels fills i les putades dels companys de feina, el cuidador d’animals salvatges va entrar a la gàbia dels tigres per a passar una estona amb els seus millors amics. A fi de recuperar l’autoestima va acostar-se al més vell dels felins, un exemplar comprensiu habituat a les confidències i es van fondre en una emotiva abraçada mentre la resta de tigres els contemplaven amb llàgrimes als ulls. Tan desfet el van veure i tanta llàstima van sentir per la seva desgràcia que després de devorar-li les vísceres, van afanyar-se a amagar-ne les costelles sota la catifa de la gàbia perquè la seva família cregués que en realitat havia fugit de casa per no haver de suportar-los mai més.

Agent de l’ordre

Quan va sortir al carrer i va veure com les rates eixien de la claveguera i degustaven el contingut d’una bossa d’escombraries sense immutar-se per la seva presència, el cap de la policia local va percebre que per algun motiu que desconeixia, els rosegadors havien descarat la seva actitud. Tornant al seu domicili, va buscar als armaris una bossa plena de raticida, va posar-se uns guants que va trobar al rebost i va baixar l’escala amb la intenció d’avortar aquell petit simulacre de rebel·lia. No va ser fins que una de les rates va treure una arma de foc i va disparar-li un tret entre cella i cella que l’agent va entendre, encara que només fos durant les dècimes de segon que va tardar a morir, que alguna cosa estava canviant en l’ordre mundial.

Frustració zoòfila

En el somni, el fill del vigilant de la finca del ciutadà multimilionari arreplegava desprevingut un bonic exemplar de dàlmata i el sodomitzava frenèticament. Tan bon punt el propietari del gos s’adonava dels crits de dolor, ell interrompia la violació i fugia a tota llet en un descapotable esportiu a la recerca de noves víctimes. Quan ja estava convençut d’haver-se transformat en un zoòfil pervertit, va despertar-se, va flexionar les dues potes anteriors, les dues posteriors, i va acostar-se movent frenèticament la cua a comprovar si el cuiner de la casa ja li havia deixat l’esmorzar al seu recipient metàl·lic.

Els miracles asfàltics del gos abandonat

El conductor de la furgoneta va fer un brusc moviment de volant quan els fars del vehicle van il·luminar el cadell abandonat. El gos va moure’s espantat cap a la línia blanca de la fosca carretera i només un miracle va fer possible que un cotxe esportiu que realitzava un avançament prohibit no l’estampés damunt l’asfalt. Uns segons abans que un camió d’alt tonatge el convertís en una pelleringa inidentificable, un meteorit de gran diàmetre va impactar contra la terra i va acabar no només amb el patiment del cadell sinó també amb tota resta de vida humana, animal o vegetal sobre el planeta.

L’home i els seus límits. La innocència

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

El diccionari defineix la innocència com l’absència de culpa. El cristianisme, com a bon hereu del judaisme, considera que des del moment de néixer ja s’és culpable. Pot ser sí que tot aniria millor sense la nostra espècie. I el sol fet de perpetuar-la ja sigui una culpa. Ho deia Groucho Marx: «Hem sortit del no res per a arribar a les cimeres més altes de la misèria», o Emile Cioran, que va titular un dels seus llibre com De l’incovenient d’haver nascut. Llàstima que els judeo-cristians de seguida es van inventar coses com la salvació i l’esperança, dues coses que menen directament a la pèrdua de la innocència, aquell estat que no cal definir i que actua d’acord amb la naturalesa.

És evident que els homes són innocents en el moment de néixer, però a mesura que creixen els omplim el cap amb els nostres coneixements, mites i creences. Els eduquem perquè formin part d’una societat malalta, on la innocència, més enllà de creure amb els Reis d’Orient, no hi té cabuda.

A en Nan Orriols li agrada molt una frase de Fernando Pessoa que diu que «la natura no recorda, aquí rau la seva bellesa». De la innocència crec que es podria dir el mateix. No es pot recordar sense profanar-la. Sols guardem un munt d’anècdotes en el record que rememorades totes plegades fa la impressió que quan èrem petits l’activitat era constant. Comprimim els records i els desvirtuem. No pensem en el dolorós pas del temps, en les visites dominicals a casa d’un parent o les tardes caloroses de l’estiu quan no hi ha esma per a fer res i l’avorriment apareix com una càrrega.

Filòsofs, poetes, novel·listes, teòlegs, músics, dramaturgs, pintors i tota mena de creadors han tractat en alguna ocasió el tema de la innocència. En aquest sentit, un dels casos que es va fer més popular durant el segle XIX va ser el de Kaspar Hauser. Duia roba molt esparracada, però que en altres temps havia estat luxosa. Les botes li anaven petites i tenie els dits dels peus destrossats. A la mà hi duia una carta per a un capità de cavalleria on se li demanava que convertis el noi en soldat. L’únic que en van treure de clar és que havia estat reclús i sol la major part de la seva vida. Amb poques setmanes ja havia adquirit la capacitat de comunicar-se amb fluïdesa. El seu desconeixement de la vida dels homes va prendre força quan va voler agafar una flama amb la mà o va vomitar davant un pernil i aliments cuinats. Només s’alimentava amb pa i aigua. Aviat, va esdevenir una curiositat de fira i la gent s’apropava a la seva cel·la per a veure com menjava pa i bevia aigua. Amb poc temps va aprendre llatí, filosofiai ciències. Un dia de desembre del 1833 va aparèixer amb diverses punyalades que li van causar la mort. Això només va fer que incrementar el misteri i els fets van acabar barrejats amb la llegenda. Hi ha qui afirma que era fill d’una família aristocràtica i altres que era fill del mateix Napoleó, fruit del seu primer matrimoni. La qüestió és que ningú no ha pogut aportar dades concretes sobre la seva procedència i el per què el van matar o el van tenir reclòs la major part de la seva vida.

Tot Europa va parlar del cas; se n’ha fet noveles, obres de teatre, simfonies, etc. L’any 1974, el director Wener Herzog va fer la pel·lícula L’enigma de Kaspar Hauser, en la qual lloava la innocència i criticava la crueltat de l’home en societat.

Com a exemple de tot això he triat dues pel·lícules de Fellini, aparentment antagòniques. L’una és la cèlebre Amarcord on condensa les anècdotes de la seva infància a Rímini. Dels temps en què era tan plaent pecar com transgredir. Un mosaic de personatges curiosos, caricaturitzats per la memòria, de fets curiosos ocorreguts durant un any.  El fet de condensar-los en el que dura el film, fa que sembli que Rímini havia de ser el poble més divertit del món. L’altra és Els inútils. Un grup de joves en blanc i negre que s’avorreixen i maten el temps pels billars i bars del poble. Aquí no hi ha la joie de vivre d’Amarcord. Hi ha borratxeres, ploraneres, manca de futur i avorriment pels carrers buits de les matinades malgastades. Fellini va filmar les dues cares de la moneda, tot i que la més trista es va fer molt abans que la més alegre.

Gastronomia funerària

[Un article de Toni Coromina.]

Quan hom passa dels 60 anys, com és el meu cas, cada vegada se’t moren més amics i coneguts de la mateixa edat. Jo, en aquests casos, només acostumo a assistir a funerals de persones molt properes, tot prescindint de si la cerimònia és religiosa o aconfessional. Però gairebé mai  vaig a cerimònies per qüestions de protocol i relacions socials circumstancials.

Més enllà de la tristor que sol envoltar la mort dels éssers estimats, em sorprèn positivament la manera que tenen els mexicans d’afrontar la mort, que per a ells forma part de la vida quotidiana i esdevé una experiència col·lectiva que culmina en uns funerals festius, alegres, animats i amb música de mariachis. Allà, diuen que el dia de Tots Sants les ànimes vénen a visitar els seus familiars vius i les famílies, per a donar la benvinguda a aquestes ànimes, es preparen per a rebre-les amb música i els en preparen altars on es posen el menjar o la beguda preferida del mort, així com objectes que els agradaven. Deia el poeta Octavio Paz que a Mèxic «el culte a la vida, si de veritat és profund i total, és també culte a la mort. Ambdues són inseparables. Una civilització que nega la mort, acaba per negar la vida».

La mort a Mèxic. [Arxiu.]
Un amic una mica més gran que jo m’explica que quan el difunt és una dona gran, molts dels comentaris que es produeixen al tanatori o a la sortida del temple acostumen a girar al voltant de les virtuts culinàries de la finada quan encara vivia, com ara els fantàstics canelons de la tieta Maria, el secret dels quals es trobava en la barreja de les carns escollides, la nou moscada i la preparació de la salsa de beixamel. O el fantàstic estofat de pollastre amb tomàquet de l’àvia Pepeta, que la bona dona assuavia posant-hi una punta de xocolata o una mica de llet per a «amorosir» i matar-ne l’acidesa. O la fórmula magistral de l’exquisida sarsuela de peix que la senyora Dolors feia cada divendres de quaresma, quan la gent encara complia amb el precepte de no menjar carn aquest dia de la setmana.

Sense pretendre ofendre la memòria de les nostres estimades avantpassades —habitualment els homes no solien cuinar—, no m’estranyaria que algun cuiner amarat de sociologia algun dia reculli i condimenti en un llibre el llegat gastronòmic i les millors receptes de cuina de les nostres àvies i tietes que afloren a molts funerals i vetlles mortuòries, com a resum i nèctar d’una dilatada vida passada a prop dels fogons.

Als pobles i a les ciutats petites (on la gent encara es coneix), també és habitual que els assistents als funerals es retrobin regularment després de dies, mesos o anys de no veure’s, i amb l’excusa de l’encontre concertin una cita per a fer un dinar o un sopar i parlar de la vida, amb les seves llums i les seves ombres, i dels canvis que es van produint.

La mort a Mèxic. [Arxiu.]
A casa nostra, donades les tristes circumstàncies dels enterraments, uns moments on els silencis parlen més que no pas els discursos, el recurs a sortir per la tangent amb el pretext gastronòmic és perfectament comprensible. De fet, tant els aliments que ingerim, com les paraules i els verbs que conjuguem al voltant d’una taula parada són elements imprescindibles que ens permeten anar subsistint.

Quan una persona passa per un mal tràngol en la salut, la gent sol comentar en veu baixa: «Quina mala cara que fa…». Però, quan el mateix individu mor i és exposat al tanatori, una de les expressions més habituals és dir: «Que bé que ha quedat, sembla que estigui viu…», o «Sembla que dormi…».

La vida i la mort sempre juguen al gat i a la rata: són una paradoxa recorrent. No deixa de ser curiós que algunes civilitzacions enterrin els seus éssers estimats col·locant a la tomba algunes llavors o determinats aliments per a ajudar-los a fer el viatge al més enllà.

VÍDEO. La decadència

[Text i veu en off de Nan Orriols.]

Francis Fukuyama (Chicago, 1952) ha publicat un assaig sobre la decadència política. El cert és que ha d’actualitzar contínuament les anàlisis perquè la decadència es retroalimenta constantment. El mateix passa amb les previsions sobre les conseqüències del canvi climàtic.

És evident que la decadència neix de la burocràcia, el dogma, el servilisme i l’estupidesa, i és exactament això el que representen, en general, la majoria de la classe política actual. A Espanya, amb l’agreujant que no va participar en la Segona Guerra Mundial. El règim que neix el 1978 manté intactes les imposicions feixistes de la dictadura del general Franco. El rei, imposat, i la Constitució es fa sota el control dels militars.

Els beneficiaris econòmics del règim del 78 han estat fonamentalment el PSOE i el PP, que pacten amb els oligarques financers, l’Església, l’Exèrcit, la Magistratura, etc. S’han beneficiat escandalosament del sistema, mantenint a tort i a dret que Espanya és un estat democràtic i que té divisió de poders. És fals. En tot cas, té divisió d’interessos, sobretot quan una part important dels catalans diuen que estan farts de viure en un estat oligàrquic i corrupte i l’Estat els reprimeix en nom de la democràcia. Una vergonya.

Però el més repugnant que es pot veure en política és quan, per interessos personals i per poder gaudir del poder, un personatge com Pablo Iglesias pacta secretament amb Pedro Sánchez per seguir amb el règim del 78. El pacte signat davant les càmeres de televisió, amb abraçada inclosa, és un dels actes més decadents i repulsius que es poden oferir a una població que, farta de pallassos, acabarà sortint al carrer per molt que els tribunals Constitucional i Superior i la Policia els reprimeixin en nom de la democràcia; més ben dit, en nom de la decadència.