Els resultats electorals fan que alguns que defensen la democràcia com un sistema de participació popular muntin espectacles que no podem veure ni al Cirque du Soleil. Després de fitxar per Esquerra, Tomàs Molina va explicar en una entrevista al diari Ara que continuaria treballant a TV3 però que no sortiria més a la pantalla: «Divendres passat va ser l’últim», va dir taxatiu.
L’home no surt diputat al Parlament Europeu, però li prometen que a la segona part de la legislatura el BNG li cedirà la plaça a Estrasburg. Més: ara, Tomàs Molina manifesta: «Tornaré a fer pantalla (a TV3), no crec que els espectadors em vegin ara d’una altra manera». Però… aquest senyor fa el que vol a TV3, que paguem tots plegats?
La senyora de Sumar, que es va dedicar a les purgues típiques del centralisme democràtic, diu que deixa la direcció del partit degut al mal resultat electoral, però no deixa el Gobierno. Trampa, trampa, trampa!
Lev Trotski va escriure La revolució traïda, on explicava que els administradors es convertirien en propietaris, com passa cada dia amb les polítiques de Sumar, Podem i tots els que menyspreen els esforços dels altres i els roben els beneficis. Volen que el pagès planti patates, però després les volen repartir ells. En fi, que si a Trotski el van assassinar per denunciar els que van trair la revolució i actuaven com a propietaris, puc assegurar que en aquests partits, on militen Yolanda Díaz, l’advocat Asens, la Sra. Colau, etc., sortirien molts voluntaris per anar a Mèxic a intentar silenciar Trotski, si fos viu.
«La terra és de l’Estat. El pagès hi planta patates; per tant, les patates són meves, perquè jo soc l’Estat. I soc tan demòcrata que me’n vaig però em quedo.»
La revolta d’Urquinaona l’octubre de 2019. [Foto: Jordi Borràs.][Un article de Xavier Borràs.]
No deixa de sorprendre’m —tot i que ja no hauria de ser així— la maldestra ingenuïtat del processisme, que és un corrent sorgit de la convergentada, una fugida endavant electoral d’Artur Mas, que va servir, bàsicament, per acabar del tot amb l’independentisme, tal com molt pocs ja van advertir al seu moment i tal com s’han encarregat de confirmar els funcionaris dels altres partits «independentistes», a més de Junts, doncs, ERC i la CUP.
La feina és feta i reblada pel propi Govern regional, pel Parlament regional i per la policia regional (dita Mossos d’Esquadra [i ja ho hem dit tot]), que no són res més que institucions rescatades pels hereus del franquisme durant la transició espanyola, és a dir, el transfranquisme. Aquest Govern, Parlament i policia han apallissat i enviat als jutjats milers d’independentistes.
L’engany a què es va sotmetre el poble alçat en democràcia plena els dies 1r i 3r d’octubre de 2017 ho demostra fefaentment, tant com la repressió exercida pels aparells de l’Estat: policia, guàrdia civil, jutges, fiscals i, és clar, mitjans de comunicació (tots subvencionats), aleshores i els anys posteriors, fins avui, demà i passat demà. Igual com va passar (salvant les distàncies) durant la guerra d’agressió contra Catalunya quan, fossin estalinistes o faistes, van estroncar les ànsies de llibertat del Principat quan ho teníem a tocar, amb el poble alçat en armes i l’economia, la sanitat i l’escola cada cop més col·lectivitzades, poant en l’arrelament dels antics comunals i les constitucions catalanes.
En l’endemig, hem perdut bous i esquelles: la llengua, cada cop amb menys parlants, baquetejada per jutges, polítics, professors i fins i tot el darrer nouvingut; el neoesclavisme, mal dit immigració (o encara més mal dit, migració, que no deixa de ser una migradesa), acollit com si aquí poguéssim fer pans de les pedres, per a major glòria de l’aristocàrnia globalista del porc o del turisme de borratxera o sexe forasenyat; la sanitat, convertida en un forat negre, que l’únic que produeix són malalts crònics; l’escola, abandonada i sotmesa, arreu dels països catalans, al cavernisme espanyolista; l’habitatge, a preus de luxe i sense cap intent de resolució real; els pagesos i ramaders, sotmesos a la «subvencionitis» i als preus que marquen des de despatxos foscos a la UE; el medi, ofegat per l’emergència climàtica, ja amb els índexs de temperatura que s’havien d’assolir el 2040 i sense que les administracions no solament no hi facin res sinó que impedeixin burocràticament l’extensió popular de les energies netes; el jovent, desesmat, amb alts índexs de suïcidi, sense esperances per a un món millor; els salaris i el cost de viure, que cada dia són més lluny els uns de l’altre…
Un panorama, doncs, que, lluny de treure’n l’entrellat, cada cop s’enfosqueix més i dibuixa un país no ja derrotat, sinó a la deriva cap a l’abisme de la desaparició.
Però, tot i això, encara em sorprenc. L’últim parany (perquè això és, sempre, el que ens para l’Estat): l’amnistia. De veritat, de què ens han d’amnistiar? Si jugues amb el dret penal de l’enemic i les forces vives que el sostenen, amb els Borbons al capdavant, te l’aniran endinyant tant si vols com si no, amb amnistia o sense.
S’ha de ser, efectivament, maldestrament ingenu per creure’s res d’aquest estat neofranquista. Cal recordar que un cop acabada la guerra d’agressió (1936-1939) no es va signar cap pacte de rendició, amb què aquella contesa ha tingut continuïtat des del 1r d’abril de 1939, durant tota la postguerra i fins ara mateix.
Pretendre que l’odi visceral de Castella (ara dita Espanya) contra els catalans arreu es resoldrà amb un referèndum, un pacte fiscal o una amnistia és més que ser ingenu, és ser col·laborador (de grat i per a les bicoques) de l’enemic.
Postdata: m’assabento que el Consell del Plenari Municipal de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar, el passat 28 de juny, per unanimitat, atorgar la Medalla d’Or de la Ciutat al grup editorial barceloní Planeta, fundat pel franquista José Manuel Lara a punta de pistola (que és l’eina que feia servir a les impremtes de Barcelona per requisar-los paper i fer el seu imperi). tal com ja vaig explicar en aquest article a Mèdia.cat l’octubre de 2013.
El més greu és que aquesta unanimitat inclou els qui es fan dir sobiranistes al consistori comtal: Junts, ERC i els Comuns.
José Manuel Lara Hernández va ser membre de la Legió durant la Guerra Civil i va participar a l’ocupació de Barcelona amb el «tercio fascista» del general Yagüe, «el carnisser de Badajoz».
Si els suposadament ‘nostres’ es dediquen a enaltir aquesta editorial bastida corruptament i armada, ja està tot dit. I que encara hi hagi «independentistes» que, un altre cop ingènuament, confiï en aquesta classe política (és a dir, els voti i perpetuï en les bicoques) és la confirmació que vivim una derrota absoluta en tots els fronts.
Han posat a l’esquela que t’has mort
als vuitanta-quatre anys i hem vingut
a rememorar arpegis dels teus blaus,
a desvetllar la son de les paraules
i vetllar el son de tants somnis
embolcallats de somriures, d’argila
de caganers arraulits fitant l’hora
malva. Sota unes branques de pi malden
perquè s’escolti la veu que fuma
els ulls de brot en brot, de pinzellada
a pinzellada on ha quedat tota
la incertesa de viure, esculpida
com una raó a dins de les sandàlies.
Imatge de batallons pels carrers de Barcelona durant l’inici de la guerra. [Il·lustració generada per IA.][Una novel·la de Dídac Costa.]
Els batallons del Quarter del Bruc seguien baixant per l’Eixample. Un cop a la Gran Via, el comandant del primer batalló, Pere Mercader, irritat per la inesperada presència massiva de ciutadans a aquestes hores, que anaven seguint els seus moviments, ordenà a un dels seus soldats:
—Sargento! ¡Cójame a un civil cualquiera de estos que andan merodeando por aquí con actitud sospechosa!
—¿Esté o no esté armado, mi comandante?
—Si, no hace falta, cualquiera.
—Si, mi capitán.
Poc després tornava amb un home que es resistia a ser detingut, mentre dos soldats l’agafaven pels braços, i un tercer l’apuntava amb un fusell.
—Però jo no he fet res, cabrons! Només passejava, no tinc cap arma. Que coi voleu, malparits?
—¡Cállese! Póngale unas esposas y que venga con nosotros.
—Però què collons? —seguia cridant indignat el pobre home.
—¡Que se calle! —insistí Mercader de males maneres, mentre un dels soldats li donà un cop de culata a l’estómac que el feu plegar-se.
El batalló seguí endavant, flanquejat per més i més civils que s’anaven afegint.
—Va a ver esta gente contra quien está luchando. Tráigame al civil.
El van situar davant del capità, que amb tota la sang freda tragué un revòlver de la seva funda, apuntà al cap del pobre infeliç i, sense immutar-se pels seus crits de clemència, d’un tret mortal al cap el deixà estès a l’empedrat, enmig d’un bany de sang.
Des dels balcons i al carrer se sentiren crits d’espant i insults a Mercader.
—Fill de puta! Feixista! Covard!
—Quin malparit! Ha matat un ciutadà desarmat!
—Ahora sabrán de qué se trata —seguí ell tranquil·lament—. No hemos venido a dar un paseo. Que se vayan a sus casas, ¡coño!
Aquesta terrible escena deixà atònits també alguns dels oficials que no tenien clar encara quin era l’objectiu real de la marxa militar sobre Barcelona. Ara ja no quedava dubte. Un dels capitans que observà l’escena, Oller, posà cara de circumstàncies, però callà. Però un altre, el capità Llorach, indignat, decidí aturar-se i deixar d’obeir Mercader, a qui s’encarà, cridant-li:
—Pero ¿qué es esto? ¿Entonces no estamos aquí para imponer la legalidad sino para saltárnosla?
—¿Quiere ser usted el siguiente?
—¡Me niego a avanzar! Mis hombres no están aquí para ayudarles a implantar un régimen fascista, sino para defender la República. Como mucho para sustituir el gobierno, ¡no el régimen! Lo que supone que éste es un ejército constitucional que debe cumplir la ley. ¡Lo que usted acaba de hacer es un crimen, una ilegalidad a todas luces! ¡No es en absoluto ni legal, ni decente! ¿Cuál es su propósito?
—¿No le ha quedado también claro a usted a estas alturas?
—¡Pues me niego a seguir!
Ara fou el capità López Belda, que estava al costat de Mercader, qui desenfundà el revòlver i, apuntant-lo al cap, li tornà a preguntar:
—¿Está usted seguro? ¿Quiere ser la siguiente baja? Habrá muchas en el día de hoy, será una más.
Llorach dubtà uns segons, l’argument era contundent.
—O sigue avanzando —seguí el capità, pistola en mà—, o le mato aquí mismo, ¡caporal Llorach!
Aquest acabà responent lacònicament, reconeixent-se vençut:
— Si mi capitán, a sus órdenes.
La tropa continuà, però entre els soldats i oficials de menor rang començà a recórrer una sensació d’estranyesa i confusió. Un sergent anomenat Mogallón començà a sospitar també que no estaven al carrer per reprimir cap revolta, sinó que eren ells els que sortien en qualitat de revoltats. L’actitud dels oficials, el que acabava de passar amb el malaurat civil, amb el caporal Llorach o la presència de paisans falangistes eren símptomes molt alarmants. Mogallón, confiant en el suboficial Escandell, a qui creia fidel a la República per ser català, li digué:
—¿Vostè creu realment que som aquí per reprimir una revolta popular o que, al contrari, som nosaltres els sublevats?
Escandell el mirà de reüll, i li digué:
—Qui sap, potser té raó.
I deixant discretament de caminar al seu costat, s’apropà d’amagat al temible capità Mercader per delatar les sospites de Mogallón. Mentre ho feia, una mula carregada amb munició relliscà i caigué a terra a l’alçada del carrer Aragó. Els mulaters estaven intentant posar-la dreta, i el sergent Mogallón s’hi apropà per ajudar-los. Quan estava ajupit i agafat al bast del mul, el capità, fredament, covardament, el disparà per l’esquena, fent-lo caure greument ferit al terra.
—¡Que nadie se acerque a auxiliarle, o correrá la misma suerte!
El malaurat sergent quedà estès de boca terrosa, sense que ningú s’atrevís a apropar-s’hi, donant-lo per mort. Però un cop la tropa seguí endavant deixant el seu cos al terra, les ambulàncies, que corrien amunt i avall sense parar recollint ferits i morts sense importar el bàndol, el conduí, greument ferit, però encara viu, a l’hospital militar.
Després d’aquestes greus insubordinacions, les més importants fins ara amb les tropes ja als carrers, i la dura resposta dels alts comandaments, les columnes van continuar per Gran Via, fins a dividir-se uns carrers més enllà. Unes van agafar la Ronda Sant Pau, fins que, en arribar a l’alçada del Mercat de Sant Antoni van rebre un atac contundent de les forces republicanes i els anarquistes, que volien impedir que reforcessin les tropes que lluitaven al Paral·lel, obligant-los a parar i passar a la defensiva. Es van refugiar al Convent dels Escolapis, on no trigarien a rendir-se una hora més tard, després d’una tenaç resistència.
L’altre batalló, la Companyia d’Infanteria, sota les ordres de López Belda, seguí cap a Capitania, baixant per Urgell fins al Paral·lel, sortejant diversos obstacles. Primer s’hagué d’enfrontar a trets contra la reserva de carrabiners del Portal de la Pau i després amb grups d’obrers que ja assetjaven Drassanes. Però com que van passar poc abans de que els obrers construïssin la barricada de la Bretxa de Sant Pau al Paral·lel, van poder arribar fins a Drassanes i finament a Capitania amb un petit nombre d’efectius. Aquest seria un dels pocs batallons facciosos que assoliria el seu objectiu.
Un cop allà, lluny de complir amb l’ordre que havia rebut del general Llano de reforçar l’edifici per defensar-lo tant del poble com dels sublevats, es disposà a fer tot el contrari: detenir-lo o sotmetre’l a la junta facciosa, i reforçar la tropa sublevada dins l’edifici per garantir el seu control.
Un cop dintre, havent passat pel costat de la guàrdia sense problemes, començà una forta discussió i un forceig amb Llano, que es mantingué ferm en seguir lleial a la República. Finalment ho aconseguí i, tot i que se’l desarmà, va permetre que Capitania, una peça clau en l’engranatge colpista, seguís, si més no formalment i per unes hores més, en mans de la legalitat republicana.
Mentrestant, el gruix dels batallons sortits del Bruc, comandats per López Amor, arribava a Plaça Universitat, on ja l’esperaven efectius del regiment de cavalleria Montesa nº 4, i on estava a punt de començar una dura batalla.
Es tracta d’una església romànica del segle XIII situada al terme municipal de Sora, d’una sola nau de planta rectangular, sense absis, coberta amb volta apuntada a l’interior i lloses planes a l’exterior de la teulada. L’aparell és construït a base de carreus grans, ben tallats i composats amb cura.
La primera menció documentada data de l’any 1245, en el testament de Beatriu de Posa en el qual dóna dos sous a l’església de Sant Joan del Noguer. La Posa és el nom d’una finca molt pròxima, actualment propietat dels Viladevall de Vic, igual com ho són el mas Noguer (o de sant Joan) i el mas Angelats, igualment a la vora de l’església.
En l’acta de la visita pastoral que hi efectuà l’any 1686 el bisbe de Vic, Antoni Pasqual, hi consta que l’advocació del temple és atorgada tant a sant Joan Baptista com a sant Joan Evangelista. Malgrat que és fora de culte des de l’any 1936, l’edifici es conserva dempeus.
Està situat a uns 3,5 kms a la vora drde la carretera que va de Montesquiu a Sora, al nord-oest de la comarca d’Osona.
Inspirant-se en la novel·la de Raimon Casellas, Els sots feréstecs —considerada com la primera del modernisme—, en Gabriel, la Maru, en Nan i en Ramon van emprendre aquesta ruta circular amb bicicleta des de Sant Martí de Centelles el primer de març d’aquest any 2024.
Per allò que una imatge val més que mil paraules, a La Resistència ens arriben manta publicacions audiovisuals sobre multitud de temes que, de vegades, com a la resta de mortals que segueixen les xarxes socials, passen desapercebuts, però que un cop vistos tenen molt a dir.
Per això encetem aquesta secció de [VÍDEOS] que encara no hem vist, per anar-vos-en oferint alguns que, segurament, encara no heu vist i que conviden a una profunda reflexió sobre la nostra vida a la Terra. [Els anirem publicant a mesura que els revisem i si creieu que n’hi ha algun d’interès feu-nos-en saber el vincle a info@laresistencia.cat.]
Des de l’aire des de terra transhumem, transmutem
Novament, la transhumància s’ha fet forta per pujar al pla d’Anyella aquests primers dies de juny amb més de 1.200 ovelles de la Garrotxa i l’Empordà i l’ajuda i el suport de gent i pobles, que han reviscut les antigues carrerades que omplien els camins del so dels esquellots dies i nits sencers.
La muntanya de Tor, els béns comunals i en Palanca
Els amics de Reconstruir el Comunal han penjat un tall de vídeo del programa «Crims» (TV3), de Carles Porta, sobre la muntanya de Tor (Alins, Pallars Sobirà).
En aquest tall se sent clar i català que els veïns d’aquesta muntanya van recuperar el comunal que els havien robat tot associant-se. Les formes legals que prenien aquestes formes, segons la legalitat estatal vigent, eren variades. En ocasions, formaven Societats de Copropietaris. En altres, formaven Muntanyes de Socis. Al vídeo es diu que els veïns de Tor van acordar que podia ser amo qui hi visqués, «tenint foc encès», i això és una norma que ve d’antic, de la lògica dels béns comunals.
En el cas de Tor, tot i les rocambolesques històries que hom explica, cal pensar que gràcies a en Palanca es va salvar la conservació intacta de les muntanyes de Tor, sense necessitar que cap «revolucionari» de pacotilla anés a ajudar-lo. Cal prendre’n exemple, potser.
Transhumància per la vida
Transhumanciaxlavida és una iniciativa comunitària sense ànim de lucre. Uneix la tradició ancestral de portar el bestiar a muntanya amb la sensibilització per allà on passa.
Hi podeu col·laborar fent un donatiu :
1. Bizum: 626 417 360
2. Trasnferència al compte IBAN d’Uniterra): ES57 1491 0001 2821 6085 5223
No us perdeu aquest vídeo de La Cabra Fotuda, la Lina Morgan catalana,
Per a tots els blavers que creuen fermament que tot allò que no sone al valencià que ells parlen és català. Pegueu-vos una volta per fora de l’horta nord i voreu que el nostre país és ric en dialectes i que, efectivament, el que parlem és català. pic.twitter.com/ZrMGAzytLq
Us presentem el videoclip de la cançó «Trola del porc», una versió del Bola de drac, que el Grup de Defensa del Ter va presentar en el marc de l’acte del II PorcAventura organitzat conjuntament amb Justícia Alimentària i Lluçanès Viu, l’any 2018.
Ve a tomb perquè ara es parla de l’emergència climàtica que vivim per causa de la sequera i de les lluites de pagesos i ramaders contra les administracions (per diverses causes), per bé que entre les justes protestes i manifestacions s’hi barregen molt de productors integrats de garrins (és a dir, esclaus de l’agroindústria) que tant mal fan al medi natural i a l’ús inadequat de quantitats ingents d’aigua en tot el procés de producció: engreix, manteniment, transport, escorxador, purins…, tal com ens recorda en aquesta La Resistència el col·laborador Eduard Garrell.
«Quin fred al cor, camarada!», de Pere Quart
Avui podeu gaudir d’una de les versions d’aquests versos de 1937 de Pere Quart, pseudònim de Joan Oliver com a poeta, fets en plena guerra d’agressió contra Catalunya. Va ser enregistrat a l’Ateneu de Nou Barris l’any 2006 amb versió de Sara Vendrell Costa-Pau
Lletra
Quin fred, reïra de bet!,*
quan bufa l’airet de la matinada,
tallant com un ganivet de fulla
esmolada.
Doncs encara fa més fred
al parapet d’avançada!
Quin fred en nit estelada
amb el cel cruel i net, quan hi ha glaçada
i cap llit no és prou estret ni té prou
flassada.
Quin fred al sòl, la paret
d’oficina esbalandrada,
sense foc ni cigarret,
on hom treballa amb calfred
fins a la vesprada,
fins a la vesprada.
Camarada,
si sota abric i barret
i amb bufanda ben nuada
oblides que al parapet d’avançada
uns homes lluiten pel dret
de la terra amenaçada
i tens fred,
quin fred al cor, camarada!
Explicació de «reïra de bet!»: manifesta impaciència i ràbia, equivalent a «ira de déu!».
Reïra = intensiu d’ira; bet = eufemisme de déu.
Cap d’Any. Subhasta d’arrendament de béns comunals (Costumari català)
Bon Any Nou!
A molts pobles de Catalunya, el primer de gener, Cap d’Any, es feia una subhasta per arrendar durant una temporada alguns béns comunals, gestionats pel veïnat. Ho explica l’etnòleg i folklorista Joan Amades al Costumari català (1956).
Els béns comunals són una realitat molt desconeguda per a la majoria de la gent, però que va tenir moltíssima importància a Catalunya durant segles, igual que les assemblees veïnals que els gestionaven. De llurexistència en parlem al projecte divulgatiu «Reconstruir el Comunal» i també ho estudia David Algarra a El comú català. La història dels que no surten a la història (2015).
CUATRECASAS: darrere els ultres hi ha gent poderosa movent els fils.
A OCTUVRE els agrada molt explicar qui són els còmplices a Catalunya dels Borbons i de l’extrema dreta judicial espanyola. Per això el seu vídeo comença a l’avinguda Diagonal 191, seu de Cuatrecasas.
Camí de Marina. Un conte sobre la voluntat
Per fi veu la llum, el documentarai Camí de Marina, que es va començar a rodar fa set anys, en la primera transhumància pel Camí Ramader de Marina, que va del Pirineu al mar, i que els cavalls recuperats de la Fundació Miranda van tornar a la vida, després de setanta anys de silenci.
El documentari, signat pel premiat documentalista Carles Caparrós i l’Equip d’Aigua Films, i coproduït amb Diputació de Barcelona, TV3, ICEC, XCN, Fundació Pau Costa, IDAPA, Associació CRM…, acompanya la baixada cap al Garraf, passant per Montserrat, creuant carreteres, polígons industrials, i poblacions, fins a arribar al mar…Una road movie a ritme de cavall…, sobre el col·lapse del territori.
Una transhumància que posa en evidència com tenim el territori i la confluència d’interessos socioeconòmics, culturals, ambientals, a més de posar de manifest temes crucials com la sostenibilitat o el clima.
Els dos llibres es poden descarregar en PDF a la Biblioteca de Reconstruir el Comunal tot clicant en els vincles de dalt.
La votació massiva dels espanyols estrictes a PP i a Vox
No us perdeu aquesta intervenció de Josep Costa a «La Tertúlia Proscrita» de Vilaweb.
🗣 @josepcosta: “Si la gent no vota les opcions que es presenten a les eleccions, és 100% culpa dels que es presenten a les eleccions, que no interpel·len, que no convencen i que no motiven la gent per anar-los a votar”
Ni que sigui per arrencar una mica d’humor i, també, de compassió pels amics animals, avui us oferim aquest passeig dels ànecs de Camprodon, que cada dia passen pels carrer dels municipi per anar a refrescar-se.
A Camprodon cada dia els ànecs travessen el poble. Al mati van de l’estany al riu Ter. Al vespre tornen del riu a l’estany. Sempre pel pas de zebra. Cada dia a la mateixa hora. Un espectacle. pic.twitter.com/6K2NbNYEq6
Joan Granados: «A l’actual TV3 la política fa por»
L’antic director de la CCRTV, Joan Grandos (1934) recordà a TV3 el passat 18 de maig els anys de la creació del canal televisiu, ara que compleix al 40è aniversari. La cara d’Helena Garcia Melero mentre dura l’entrevista mostra la «por» de què va parlar Granados.
Entre d’altres, ho va dir clar i català en Xavier Serrahima, com podeu veure aquí sota:
Joan Granados, antic Director General de @tv3cat : "Si aquí continuem dient que [Catalunya] és una bassa d'oli[, com ho fa Pedro Sánchez,] i el govern d'aquí es pensa que és una base d'oli, estem simulant una cosa que no existeix". Immediatament: "Joan, ho hem de deixar aquí'. pic.twitter.com/ZAsbVjWGPe
— 📖 Xavier Serrahima ☆彡 (@XavierSerrahima) May 19, 2023
Octuvre denuncia el supremacisme espanyol contra la llengua catalana
Novament, l’equip d’Octuvre, encapçalat per Marta Sibina, hi torna amb l’afer del supremacisme espanyol contra la llengua catalana, amb les darreres normes que imposen el castellà a casa nostra.
«Vine’m aquí», de Mar Pujol
La cantautora del Lluçanes Mar Pujol, a qui ja vam dedicar un article el passat desembre, hi torna; ara, amb «Vine’m aquí», una cançó d’agraïment a la seva mare, «un gràcies al seu amor incondicional», segons explica ella mateixa al seu compte d’Instagram.
Quaranta-cinc anys del GOB (1977-2022)
Al 1977 va néixer el GOB Menorca (Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) i van començar anys de mobilitzacions, d’investigació, divulgació i defensa de la natura. Celebrem els 45 anys del GOB a Menorca. Fean feina per la mar (Medi Marí), pel territori (Política Territorial), per jardins sostenibles (Es Viver), per la fauna silvestre (Centre de Recuperació de Fauna), amb escoles (Educació Ambiental), amb agricultors (Custòdia Agrària) i amb la població.
Torna la censura a TV3
Ara que es veu que ja som a tocar de la República Catalana [:)], TV3 ha fulminat, via mans negres d’ERC i el PSC, Manel Vidal al Zona Franca. El programa, sense guionista (Magí) i sense director (Joel Díaz), que han dimitit contra l’atzagaiada neofranquista, ha fet el seu paper però ja no tindrà més singladura, gràcies al 155 permanent en què vivim.
Aquí teniu el gag de Manel Vidal censurat per TV3 i que la televisió pública ha utilitzat com a argument per acomiadar-lo del #ZonaFrancaTV3: pic.twitter.com/kYozSXb1Li
L’Àngel Aguiló no el volia fer, aquest missatge, però al capdavall l’ha fet; segurament, doncs, com hem fet tants catalans novament vexats pel noi de Poble Sec.
Masurca del bosc, de VorAigua
Masurca del bosc és una cançó d’amor a la terra. Gràcies a la màgia dels mots i al compàs ternari d’una masurca,
VorAigua —Muntsa Moral, a la veu, i Paul Perera, al piano— crea un món de plantes i animalons en què els habitants del bosc ens mostren un corriol calmat i íntim.
Aquest senzill és un avançament del segon treball de la formació. El següent àlbum de VorAigua explora les mines, les esberles, els boscos i les muntanyes que hi ha vora el riu. VorAigua evoca la vessant més popular de la natura, a voltes ombrívola i feréstega, a voltes solella i acollidora.
Cal escoltar i sentir el bosc.
Una conversa entre Albano Dante Fachín i Josep Costa
Aquest octubre, Octuvre ens ha regalat aquest deliciós vídeo, en què l’Albano i en Costa, durant quasi una hora i un quart, converses animadament sobre política o futbol, de forma animada i fins i tot divertida. No us el perdeu.
Intervenció del president de Colòmbia, Gustavo Petro, davant la 77a Assemblea General de l’ONU, el 20 de setembre de 2022
Intervenció de José Pepe Múgica a Montevideo
Paga la pena recuperar —especialment per als oblidadissos i els desmemoriats—, la intervenció que va fer el 8 de desembre de 2017 a la capital uruguaiana l’agricultor i polític uruguaià José Alberto Pepe Múgica Cordano (1939), senador pel Front Ampli i 40è president de la República d’Uruguai entre 2010 i 2015.
Davant les agressions lingüístiques cal plantar cara
És el que proposa a Octuvre Marta Sibina en un primer vídeo d’una sèrie que han pensat a publicar sobre el tractament xenòfib que rebem els catalanoparlants per part de colonialistes d’arreu que viuen i [es]caguen a Catalunya, inclús amb els nostres diners, com es demostra en els centenars de denúncies que s’han fet per causa del maltractament en el sector sanitari.
La terra per sembrar. Per un Pirineu viu. #StopJJOO
Cada cop som més els catalans que abominem del projecte espanyol de Jocs Olímpics al Pirineu, per bé que la classe política que «nos hemos dado entre todos» insisteix a voler presentar la candidatura per a l’any 2030. En aquest vídeo podeu sentir i veure l’himen que n’ha fet en contra la plataforma StopJJOO.
Espionatge contra OCTUVRE
Com és sabut, més de 60 persones han estat espiades a Catalunya amb un programa informàtic al qual només tenen accés els governs. Una d’aquestes persones és Albano Dante, un dels fundadors del canal OCTUVRE. Aquí podeu llegir tota la informació: https://citizenlab.ca/2022/04/catalan…
La Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà
Fragment de la pel·lícula Aquesta terra és meva, de Jean Renoir.
Ambientat en l’ocupació nazi de França, aquest film de 1943 va ser censurat pel franquisme. El final té una emocionant escena en la qual l’actor Charles Laughton, que interpreta un mestre, llegeix als seus alumnes la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de la Revolució Francesa, mentre és detingut pels nazis per a ser afusellat.
El cant dels ocells, interpretat per Victòria dels Àngels
En moments de soroll i d’incertesa com els que suara vivim, de vegades és bo de poder sentir la música i tot el que s’hi expressa. Per això, us oferim El cant dels ocells, una cançó tradicional catalana de Nadal que explica la joia de la natura el dia del naixement de l’infant Jesús a l’estable de Betlem. Va ser popularitzada fora de Catalunya per Pau Casals, que va començar a interpretar-la al violoncel en els seus concerts des de l’exili del 1939 i és considerada un símbol nacional de Catalunya.
En aquesta versió la podem oir amb la incomparable veu de Victòria dels Àngels (Barcelona, 1923-2005), soprano i cantant d’òpera catalana de la segona meitat del segle xx, de les més reconegudes arreu, especialment per la seva activitat en els anys cinquanta i seixanta, el període més brillant de la seva carrera. El concert, en què l’acompanya el violoncel·lista Lluís Claret, és de 1994, i es va fer en una gala per a recollir fons després de l’incendi del Liceu a Barcelona.
[La censura, una de les pitjors xacres de la societat, ha cancel·lat el compte on s’havia allotjat aquest vídeo sobre Jordi Pigem, amb excuses sobre «drets de reproducció», però encara el podeu veure en aquest vincle [que no podem inserir al web perquè es veu que la televisió pública catalana deu ser privada per als qui la paguem].
The Pivotal Moment (aquest moment clau)
Us oferim aquest importan documentari sobre el moment històric actual i sobre el cavall de Troia del «passaport sanitari». Disset minuts de missatge clar i profund que no veureu a cap mitjà de comunicació de masses.
Presentació d’Estimat Ramon a Barcelona
D’entre les múltiples presentacions que s’ha fet del llibre coral Estimat Ramon —sobre la vida i obra de Ramon Cotrina—, us oferim la que va fer Nan Orriols a la Llibreria Jaimes de Barcelona el passat 4 de novembre, gràcies a TVBagué Serveis Audiovisuals.
El major Trapero fa política i el conseller d’Interior amenaça
El major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero va fer un discurs que estava completament fora de la realitat i allunyat del que la ciutadania viu cada dia al carrer. Enlloc de parlar de la necessitat urgent d’una policia ben formada i reforçada, va decidir condecorar els qui l’han ajudat personalment, confonent la seva persona amb la institució. El seu discurs va ser completament polític.
Els caps de policia no poden expressar cap opinió ni cap discurs polític en una democràcia. Això no es fa enlloc. Menys encara pot sortir a parlar el conseller amenaçant explícitament als que protesten legítimament.
Mentrestant, tots dos ignoren completament el que passa cada dia a moltes ciutats i viles catalanes: la ciutadania pateix una inseguretat cada cop més amenaçadora. [Font: Informacio.Net.]
El Kant desconegut. Marcians, negres i dones més enllà de l’ètica
Immanuel Kant (Königsberg, Prússia Oriental, 1724-1804), a laCrítica de la Raó Pura (1781; edició corregida, 1787) va proposar una resposta al problema del coneixement i amb la Metafísica dels costums (1785) i la Crítica de la Raó Pràctica (1788), va plantejar el paper del deure en l’acció moral. A La religió dins dels límits de la mera raó (1792) analitzà el sentit racional de l’experiència religiosa.
En el seu període precrític, Kant va combatre els Schwärmer, els entusiastes, els exaltats que pretenen superar els límits de la raó humana. Però va culminar la seva tesi doctoral (1755), publicada de forma anònima, amb una defensa de la creença en extraterrestres.
L’edició de Sobre els extraterrestres. Teoria del cel (1755), a cura de Ramon Alcoberro (Edicions del Reremús, 2021) incorpora, a més, un ampli dossier de textos sobre els extraterrestres en la tradició filosòfica i religiosa occidental, i Il·lustracions de Rafael Teruel, Rafater, especialista en el gènere fantàstic i els videojocs.
En aquest vídeo (cliqueu-hi al damunt per veure en pàgina externa) podem veure el filòsof Ramon Alcoberro al Centre de Lectura de Reus tot parlant-nos-en en una conferència.
Missatge de la Flama del Canigó 2021, llegit per Daniela Grau
Cada any, a la trobada d’equips de foc de Sant Joan, es decideix conjuntament a qui es demanarà que faci el missatge que es llegirà arreu dels Països Catalans abans d’encendre les fogueres. Enguany, s’ha encarregat a Daniela Grau Humbert.
Podeu decarregar-vos el missatge des d’aquest vincle.
The Pushback. El dia que la humanitat es va aixecar
The PushBack – El contraatac de la Resistència és un documental que mostra les manifestacions pacífiques massives del 20 de març de 2021 ocorregudes alhora en més de 40 països d’arreu del món. En pro de la llibertat i els drets humans i en contra de les mesures de l’agenda tirànica imposada amb l’excusa de la panicdèmia.
El dia que la humanitat es va aixecar tots junts van dir: «Ja n’hi ha prou de tirania, Som éssers humans, no som esclaus. I defensem la llibertat i els drets humans fonamentals».
Documental imperdible de National Geographic emès el 2018 en un sèrie sobre dictadors que encara és pot revisitar. Per a oblidadissos, desmemoriats o ignorants.
Els ocells aquàtics hivernants
Si enllestíem l’any 2020 amb una bella dansa ocellaire, encetem el 2021 amb aquest vídeo divulgatiu dels del cens d’ocells aquàtics hivernants.
El dissabte 16 de gener de 2021 al matí es va fer el cens anual d’ocells aquàtics hivernants a l’Alt Ter (el Ripollès, Osona i la Selva). Aquest cens es va coordinar de manera voluntària des del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis – Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, que alhora és l’àrea ambiental del Museu del Ter. També va comptar amb diversos coordinadors de trams i joques, membres del GEDENA – Ripollès, el Grup de Naturalistes d’Osona (ICHN), el Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona i el mateix CERM, però també hi van participar persones de manera individual.
Al llarg del matí els 14 participants van poder censar 1.547 ocells de 50 espècies diferents. Aquestes dades obtingudes s’ajunten amb les dels altres censos que es duen a terme simultàniament a altres rius i zones humides del conjunt de Catalunya i de tot Europa. Podeu consultar les dades dels anys anteriors aquí.
Ocells que dansen
Com a colofó a aquest 2020 tan maleït, res millor que la natura i aquests ocells que ballen al ritme d’un vals de Johann Strauss.
Montserrat Carulla. La Campana de sant Honorat (1714)
El passat 24 de novembre va traspassar, als 90 anys, la gran actriu, patriota de pedra picada, Montserrat Carulla Ventura. Com a mostra de la seva vàlua professional, us deixem aquest vídeo, en què recita els versos de «La Campana de sant Honorat»(l’11 de gener de 2014 a la Seu Vella de Lleida), poema de Josep Maria de Segarra on relata com els espanyols van fondre la campana de sant Honorat com a càstig per haver tocat a sometent el 1714. Noteu la perfecta dicció de la Carulla que, actualment, molt pocs altres actors serien capaços de superar.
Teaser. Jaume Plensa: Can You Hear Me?
Volem compartir les novetats d’una propera pel·lícula biogràfica que documenta la vida i la pràctica de l’escultor català de renom internacional, Jaume Plensa. Dirigit per Pedro Ballesteros, el documental llargmetratge Can You Hear Me? segueix Plensa durant un any i mig i ofereix al públic una mirada sense filtrar del seu procés artístic.
La pel·lícula presenta la història de Plensa en set capítols, que es mouen entre moments a l’estudi i la producció d’alguns dels projectes públics més ambiciosos de Plensa, incloses les recents obres a gran escala instal·lades al Rockefeller Center i Hudson Yards a Nova York.
El documental, a la vegada, aporta llum als processos físics darrere de l’obra de Plensa i ens introdueix els conceptes més profunds que alimenten la seva obra. A través de les seves pròpies narracions, Plensa demostra el compromís i la passió de tota la vida per un mètode de creació d’art que, tal com ell descriu, «té la capacitat d’il·luminar-nos».
El càrtel de les togues. Capítol 1: Una colla d’endollats
OCTUVRE és un projecte de l’Associació Cafèambllet, fundada l’any 2014 per Marta Sibina i Camps i Albano Dante Fachin que es tradueix en un mitjà de comunicació viu i dinàmic i, sobretot, com és el cas de La Resistència, independent dels poders polítics i econòmics. El vídeo que reproduïm avui no té pèrdua i cal fer-lo córrer:
