El terratrèmol al Kurdistan: una nova diplomàcia catalana per a les nacions sense estat

Unes milicianes kurdes a Rojava.

[Un report de Dídac Costa.]

Quan diem que el terrible terratrèmol que ha patit el Kurdistan ha passat a Turquia i Síria, estem cometent una altra injustícia sobre aquesta soferta nació sense estat, la més nombrosa del mon, amb 35 milions d’habitants, i, de ben segur, una de les que més ha patit al llarg de la història i encara avui.

Perquè, si bé un terratrèmol com aquest és tràgic passi on passi, ho és encara més quan s’acarnissa sobre un poble tan malaurat, que pateix encara la repressió de règims tirànics als quatre estats on es troba. A Turquia, la minoria kurda, un terç dels turcs, és maltractada i menystinguda pel llarguíssim govern del nacionalitarista Erdogan; a Iran, la salvatge repressió recent arrel de l’assassinat de Masha Amini recau principalment sobre la població kurda; a l’Iraq, el tirà Saddam Hussein hi va gasejar pobles sencers; i, al nord de Síria, Rojava, on des de la primavera àrab, el 2011, es va iniciar una revolució única al món, està immersa en una guerra civil amb tres fronts simultanis: l’estat sirià, Turquia i estat islàmic.

Rojava, tot i silenciada pels nostres mitjans, és encara i malgrat tot una proposta esperançadora: feminista, ecologista, integradora en ètnies i religions, que allà on ha recuperat terreny al terror islamista hi ha creat una societat lliure, pacífica i d’iguals. Podem dir que avui és l’únic indret veritablement d’esquerres al planeta, malgrat ser on és i en plena guerra; l’únic racó al món que va més enllà del capitalisme i del comunisme autoritari.

Una revolució exemplar

Aquesta revolució que se’ns amaga, està protagonitzada per dones que no havien agafat mai un fusell, i que ho van fer, en molts casos, després de veure com tota la seva família era assassinada davant seu. En la coneguda relació malaltissa dels jihadistes amb la dona, que, com a recompensa de maltractar-la a la Terra seran rebuts al cel per nimfes verges d’aspecte noruec, són també les dones les que més terroritzen als terroristes islàmics, perquè si son elles les que els maten, no van a aquest fals cel.

A Rojava s’estableix una plena paritat home-dona i per origen ètnic i religiós a milícies, ajuntaments o escoles, en un model de vida pacífic en la diversitat (kurds, àrabs, armenis, assiri-siríacs, turcmans i circassians), que tant costa de veure a Orient Mitjà. On la religió, que se suposa ens dóna regles divines per aprendre a conviure, fa que portin segles enfangats en guerres interminables. Guerrilleres que, a més de lluitar alhora en tants fronts terribles, ho fan amb una completa desigualtat d’armes, sobretot des del dia que Trump retirà la protecció que oferien les seves tropes, facilitant que l’endemà mateix Erdogan comencés a bombardejar i saquejar les ciutats. Desprotegint també tota la humanitat del rebrot d’ISIS, que Erdogan utilitza per ajudar-se en el seu genocidi etno-polític, que passa desapercebut i rep poc més que alguna declaració en contra.

Una revolució que, si no patíssim l’amnèsia desitjada per Franco i els comunistes, ens resultaria familiar a l’instant. Doncs és idèntica, salvant la distància cultural i temporal, a la nostra, la Comunista Llibertària catalana del 1936, també silenciada. En tots dos casos és anarquista, comença un 19 de Juliol, la fa una nació sense estat, i és antiestatista, postcapitalista, comunitària, assembleària, feminista i feta enmig d’una guerra civil.

També és idèntic el que té al davant: estats autoritaris amb un nacionalisme ètnic, i el feixisme religiós d’ISIS, on l’únic canvi és cridar Al·là akbar enlloc de Cristo Rey. Però on tota la resta, fins i tot el vel negre que s’imposa a la dona, és idèntic. I per suposat l’evident contradicció de matar salvatgement en nom de Deu, que no és més que fanatisme religiós d’ultradreta, nacionalista i psicopàtic. Tot el contrari del que fa Rojava, que és una proposta d’humanitat, oberta i integradora, creant una societat lliure i d’iguals en alliberar pobles, tal com passava aquí a l’Aragó el 1936, i on avui la majoria de població ja no és kurda sinó àrab.

La manera com la humanitat va agrair aquest encomiable esforç sobrehumà, ha estat l’abandó. Un abandó que ara, amb el terratrèmol, ja no pot seguir, i que es deu a que Rojava és massa avançada, massa sincera, perquè, a diferència de les revolucions comunistes i estatistes, no lluiten per substituir una elit per una altra, sinó que vol eradicar-les per fer un nou model de societat sense jerarquies, centres ni nous estats autoritaris. Rojava té una autonomia que no pretén esdevenir un estat ni tampoc ser una autonomia de Síria com ho és ara en l’ordre internacional i intern. Estan teixint una confederació democràtica, que no troba encaix al tauler global. A la mal anomenada real politik, és a dir, la llei del més fort, que avui suposa acatar els desitjos de Putin, un exemple tan subversiu no es pot permetre; és inadmissible en un mon on reneix el nacionalisme d’estat i la dreta i ultradreta, sense ni tan sols tenir al davant una esquerra com la que si tenien al SXX.

Reconstrucció amb el model de Rojava

Tot plegat només ens deixa un esperança: que el terratrèmol i la necessària ajuda humanitària que exigeix, que afortunadament sí concedeix la humanitat quan hi ha catàstrofes així, pugui servir per portar pau a la regió amb, si més no, una treva a tanta guerra, i a rebre el reconeixement del sofert poble kurd i Rojava, sigui quin sigui el format en que decideixi autodefinir-se i auto-governar-se.

Raons per a això no en falten; a més dels motius històrics, en trobem ara en el retard i ineficiència de la resposta al terratrèmol dels estats turc i sirià. Fins i tot les ajudes internacionals topen amb barreres polítiques i bèl·liques, que per sort també sembla que es comencen a moure. A un costat, el turc, és un territori majoritàriament kurd, on Erdogan no fa gaire va substituir alcaldes kurds elegits per altres del seu partit; a l’altra, la guerra compta amb l’ajut del gran tirà Putin, que acudí al rescat del tirà Al-Assad.

A una de les ciutats més afectades, Afrin, la periodista kurdo-catalana Amina Hussein ens recorda que ja hi vivien pocs kurds, doncs Turquia va fer-hi el 2018 un sagnant genocidi i substitució de la població, on sirians d’altres parts del país van ocupar les seves cases. En paraules de Hussein: “ploren per cases que no eren seves”. En canvi els kurds que hi vivien i les havien construït i n’eren els propietaris legítims, després de plorar la seva deportació a camps de desplaçats, ploren ara que un cop robades hagin caigut a terra, i acullen a les seves tendes els refugiats del terratrèmol, que els les havien pres. En una nova mostra kurda de resposta a la injustícia amb justícia; a la brutalitat amb amor.

En la reconstrucció, es podria protegir internacionalment i replicar el model de Rojava, sense que l’haguessin de seguir defensant, com fins ara, amb els fusells i enfrontats a grans tiranies. A Turquia avui això és impensable mentre mani Erdogan, tan enemic de l’avenç democràtic, com del feminisme i del poble kurd. Però a la regió síria afectada, entre el models que hi ha hagut: Raqqa, la capital d’estat islàmic; l’estat sirià, amb una nissaga de dictadors amics de Putin, o Rojava, està clar quin és el model desitjable, inclús als ulls de les nostres democràcies capitalistes, encara que sigui un model revolucionari. I a diferència de la resta de la regió -incloent-hi Israel-, no fanàtica i agressivament etnicista o religiós.

Què més cal a la legalitat internacional que el regim sirià i turc no hagin atès com cal la població davant una tragèdia com aquesta, per entendre que allà, com en tants altres llocs del mon, el model estatista clàssic, no funciona? Què més cal, per acceptar, en aquest cas almenys, la proposta política que des de fa 10 anys fa Rojava al mon? Més encara quan es basa en paràmetres tant justos i democràtics com els que han aplicat fins ara, que van més enllà del que coneixem a les nostres democràcies occidentals. Xocant de nou amb la realpolitik, on aquestes sempre, davant d’exemples de més justícia i llibertat, no només no n’aprenen i evolucionen, sinó que les combaten fins que només en quedin cendres.

La lluita per la llibertat continua.

Oportunitat per definir la diplomàcia catalana

El Parlament de Catalunya, en canvi, es convertí el 2021 en el primer del món a reconèixer Rojava, o la dita Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES), tot instant les institucions catalanes a establir relacions institucionals amb aquesta administració, i posant en valor «el potencial del confederalisme democràtic com a solució pacífica, inclusiva, democràtica i de convivència a l’Orient Mitjà basada en el municipalisme, el feminisme i l’ecologisme social» (vegeu aquest vincle). Des de l’endemà del terratrèmol, la Conselleria d’Exteriors ha establert contacte no només amb representants de l’estat turc i sirià, sinó també amb l’AANES. No com a Madrid, on la diplomàcia estatal i el gruix dels ajuts que s’enviaran tenen com a única contrapart l’estat sirià, en guerra amb aquesta regió. Com és esperable, per a Espanya el principi d’unitat indissoluble dels estats preval a l’eficiència de l’ajut humanitari, com ja va demostrar el 2008 quan el País Basc va voler establir col·laboracions amb el Kurdistan iraquià en matèria sanitària i va ser aturat pel Tribunal Suprem.

El terratrèmol dona una oportunitat per fer una acció internacional coherent amb la proclamació del Parlament i amb el que és i pot ser Catalunya en l’arena internacional. Tractant les qüestions de la reconstrucció i ajudes humanitària amb l’AANES i no, o no únicament, amb l’estat sirià. Ajudant a reconstruir escoles, hospitals, barris i cases tal com planteja Rojava, posant en pràctica i materialitzant amb l’ajut humanitari aquest pronunciament. És aquí on Catalunya pot jugar un paper especial, que ja ha començat a fer, establint una diplomàcia humanitària amb Rojava, que ajudi no només en la reconstrucció física, sinó també en aquest reconeixement com a entitat autònoma plena i de facto, també al propi Estat Espanyol, i demanar un alto al foc.

Ja que si la kurda és la nació sense estat més nombrosa -i amb més estats en contra, i que amb més ferocitat neguen el seu dret a existir-, Catalunya és la nació sense estat més rica al món. Ambdues coneixem l’ús maquiavèl·lic i fals dels termes constitucionalo nacionalisme. On, quan és estatal, com el turc, sirià o espanyol, esdevé patriotisme, amb medalles, banderes, hombría, jutges o policia política. Mentre que a la voluntat de kurds, catalans o guaranís de no ser expulsats del planeta com tantes altres, i sense cap afany de dominar ni parasitar ningú altre, se li diu nacionalisme, atribuint-li cínicament tots els mals que només els patriotes o nacionalismes d’estat poden perpetrar: fronteres, militars, propaganda, impostos, etnicisme supremacista, i quan convé, anomenar terrorisme a la dissidència. Podent amb aquesta excusa aconseguir fins i tot que una tirania com la turca pugui obligar a la gran democràcia social sueca a expulsar refugiats kurds per poder-se integrar a l’OTAN. Nacions que no poden protegir-se ni a l’ONU, on no hi hem vist mai nacions, sinó estats. I estats imperials i agressius, que es reparteixen les nacions al seu grat.

Això, de pas, podria obrir tota una línia diplomàtica que pugui continuar aquest camí encetat amb Rojava. Doncs en aquest món on vivim 5000 nacions o grups etnolingüístics i 200 estats que es pretenen mono-nacionals, casos com el dels Kurds el trobem arreu dels 5 continents: al Tibet, Sàhara Occidental, Rohingyes a Birmània, Maputxes, Yanomamis, atacats recentment durant el govern Bolsonaro i que Lula amb llàgrimes va dir que restauraria, dones indi-americanes al Canadà, amb suïcidis en massa recentment, els Zapatistes en el seu altre model d’autonomia política, etc. Una diplomàcia que recolzi les nacions sense estat o amb estats en contra, que, com nosaltres, son dominades amb la constitució a la mà.

Per què no una diplomàcia catalana llibertària, -en el sentit de Bolívar, no de l’anarquisme-, que anés teixint una xarxa internacional de nacions, alternativa als estats; que més endavant podria fins i tot ajudar-nos a nosaltres mateixos en aquest dret, el nacional, que està negat arreu del mon i no prospera, al contrari, retrocedeix. Amb unes Nacions Unides honesta, on sí hi trobem nacions i no només estats; hi hagi justícia, i no només interessos geoestratègics, militars i empresarials.

Ja que Espanya, com sabem, saboteja sense escrúpols la poca diplomàcia catalana que hem pogut desplegar, quan aquesta respectava el capitalisme, l’estat i l’ordre internacional, per què no passar per alt l’estat i el gran capitalisme, i anar en contra de la diplomàcia espanyola quan aquesta va en contra dels Drets Humans i els acords internacionals, com va fer de manera flagrant fa poc amb el Sàhara Occidental? Per què no enquadrar-nos amb legalitats i principis més elevats i legítims, quan la diplomàcia espanyola, que, com tot estat, no té ètica ni amics, sinó interessos, falla.

I en fer-ho s’obren noves possibilitats per a una diplomàcia més humana, solidària i de les nacions, a la que, si es consolida més enllà del que avui fan només ONG’s i moviments socials (com Kurdiscat o Azadi), nosaltres mateixos puguem demanar ajuda sense que ens calgui, com molts independentistes vam creure ingènuament el 2017, l’ajuda solidària d’estats que mai estaran a favor d’una nació sense estat, perquè podria despertar les ganes d’alliberament de les nacions dominades que cadascun d’aquests 200 estats reté, constitucionalment.

L’autor, el 2009, al IX Fòrum Social Mundial a Belém, Brasil, en l’espai pels drets col·lectius dels pobles.

[VÍDEOS] Que encara no hem vist

Per allò que una imatge val més que mil paraules, a La Resistència ens arriben manta publicacions audiovisuals sobre multitud de temes que, de vegades, com a la resta de mortals que segueixen les xarxes socials, passen desapercebuts, però que un cop vistos tenen molt a dir.

Per això encetem aquesta secció de [VÍDEOS] que encara no hem vist, per anar-vos-en oferint alguns que, segurament, encara no heu vist i que conviden a una profunda reflexió sobre la nostra vida a la Terra. [Els anirem publicant a mesura que els revisem i si creieu que n’hi ha algun d’interès feu-nos-en saber el vincle a info@laresistencia.cat.]


Quaranta-cinc anys del GOB (1977-2022)

Al 1977 va néixer el GOB Menorca (Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) i van començar anys de mobilitzacions, d’investigació, divulgació i defensa de la natura. Celebrem els 45 anys del GOB a Menorca. Fean feina per la mar (Medi Marí), pel territori (Política Territorial), per jardins sostenibles (Es Viver), per la fauna silvestre (Centre de Recuperació de Fauna), amb escoles (Educació Ambiental), amb agricultors (Custòdia Agrària) i amb la població.


Torna la censura a TV3

Ara que es veu que ja som a tocar de la República Catalana [:)], TV3 ha fulminat, via mans negres d’ERC i el PSC, Manel Vidal al Zona Franca. El programa, sense guionista (Magí) i sense director (Joel Díaz), que han dimitit contra l’atzagaiada neofranquista, ha fet el seu paper però ja no tindrà més singladura, gràcies al 155 permanent en què vivim.

https://platform.twitter.com/widgets.js


Missatge urgent per a Joan Manuel Serrat

L’Àngel Aguiló no el volia fer, aquest missatge, però al capdavall l’ha fet; segurament, doncs, com hem fet tants catalans novament vexats pel noi de Poble Sec.


Masurca del bosc, de VorAigua

Masurca del bosc és una cançó d’amor a la terra. Gràcies a la màgia dels mots i al compàs ternari d’una masurca,

VorAigua —Muntsa Moral, a la veu, i Paul Perera, al piano— crea un món de plantes i animalons en què els habitants del bosc ens mostren un corriol calmat i íntim.

Aquest senzill és un avançament del segon treball de la formació. El següent àlbum de VorAigua explora les mines, les esberles, els boscos i les muntanyes que hi ha vora el riu. VorAigua evoca la vessant més popular de la natura, a voltes ombrívola i feréstega, a voltes solella i acollidora.

Cal escoltar i sentir el bosc.


Una conversa entre Albano Dante Fachín i Josep Costa

Aquest octubre, Octuvre ens ha regalat aquest deliciós vídeo, en què l’Albano i en Costa, durant quasi una hora i un quart, converses animadament sobre política o futbol, de forma animada i fins i tot divertida. No us el perdeu.


Intervenció del president de Colòmbia, Gustavo Petro, davant la 77a Assemblea General de l’ONU, el 20 de setembre de 2022


Intervenció de José Pepe Múgica a Montevideo

Paga la pena recuperar —especialment per als oblidadissos i els desmemoriats—, la intervenció que va fer el 8 de desembre de 2017 a la capital uruguaiana l’agricultor i polític uruguaià José Alberto Pepe Múgica Cordano (1939), senador pel Front Ampli i 40è president de la República d’Uruguai entre 2010 i 2015.


Davant les agressions lingüístiques cal plantar cara

És el que proposa a Octuvre Marta Sibina en un primer vídeo d’una sèrie que han pensat a publicar sobre el tractament xenòfib que rebem els catalanoparlants per part de colonialistes d’arreu que viuen i [es]caguen a Catalunya, inclús amb els nostres diners, com es demostra en els centenars de denúncies que s’han fet per causa del maltractament en el sector sanitari.


La terra per sembrar. Per un Pirineu viu. #StopJJOO

Cada cop som més els catalans que abominem del projecte espanyol de Jocs Olímpics al Pirineu, per bé que la classe política que «nos hemos dado entre todos» insisteix a voler presentar la candidatura per a l’any 2030. En aquest vídeo podeu sentir i veure l’himen que n’ha fet en contra la plataforma StopJJOO.


Espionatge contra OCTUVRE

Com és sabut, més de 60 persones han estat espiades a Catalunya amb un programa informàtic al qual només tenen accés els governs. Una d’aquestes persones és Albano Dante, un dels fundadors del canal OCTUVRE. Aquí podeu llegir tota la informació: https://citizenlab.ca/2022/04/catalan…


La Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà

Fragment de la pel·lícula Aquesta terra és meva, de Jean Renoir.
Ambientat en l’ocupació nazi de França, aquest film de 1943 va ser censurat pel franquisme. El final té una emocionant escena en la qual l’actor Charles Laughton, que interpreta un mestre, llegeix als seus alumnes la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de la Revolució Francesa, mentre és detingut pels nazis per a ser afusellat.

El cant dels ocells, interpretat per Victòria dels Àngels

En moments de soroll i d’incertesa com els que suara vivim, de vegades és bo de poder sentir la música i tot el que s’hi expressa. Per això, us oferim El cant dels ocells, una cançó tradicional catalana de Nadal que explica la joia de la natura el dia del naixement de l’infant Jesús a l’estable de Betlem. Va ser popularitzada fora de Catalunya per Pau Casals, que va començar a interpretar-la al violoncel en els seus concerts des de l’exili del 1939 i és considerada un símbol nacional de Catalunya.

En aquesta versió la podem oir amb la incomparable veu de Victòria dels Àngels (Barcelona, 1923-2005), soprano i cantant d’òpera catalana de la segona meitat del segle xx, de les més reconegudes arreu, especialment per la seva activitat en els anys cinquanta i seixanta, el període més brillant de la seva carrera. El concert, en què l’acompanya el violoncel·lista Lluís Claret, és de 1994, i es va fer en una gala per a recollir fons després de l’incendi del Liceu a Barcelona.

 


Jordi Pigem presenta l’assaig Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial

[La censura, una de les pitjors xacres de la societat, ha cancel·lat el compte on s’havia allotjat aquest vídeo sobre Jordi Pigem, amb excuses sobre «drets de reproducció», però encara el podeu veure en aquest vincle [que no podem inserir al web perquè es veu que la televisió pública catalana deu ser privada per als qui la paguem].


The Pivotal Moment (aquest moment clau)

Us oferim aquest importan documentari sobre el moment històric actual i sobre el cavall de Troia del «passaport sanitari». Disset minuts de missatge clar i profund que no veureu a cap mitjà de comunicació de masses.


Presentació d’Estimat Ramon a Barcelona

D’entre les múltiples presentacions que s’ha fet del llibre coral Estimat Ramonsobre la vida i obra de Ramon Cotrina—, us oferim la que va fer Nan Orriols a la Llibreria Jaimes de Barcelona el passat 4 de novembre, gràcies a TVBagué Serveis Audiovisuals.


El major Trapero fa política i el conseller d’Interior amenaça

El major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero va fer un discurs que estava completament fora de la realitat i allunyat del que la ciutadania viu cada dia al carrer. Enlloc de parlar de la necessitat urgent d’una policia ben formada i reforçada, va decidir condecorar els qui l’han ajudat personalment, confonent la seva persona amb la institució. El seu discurs va ser completament polític.

Els caps de policia no poden expressar cap opinió ni cap discurs polític en una democràcia. Això no es fa enlloc. Menys encara pot sortir a parlar el conseller amenaçant explícitament als que protesten legítimament.

Mentrestant, tots dos ignoren completament el que passa cada dia a moltes ciutats i viles catalanes: la ciutadania pateix una inseguretat cada cop més amenaçadora. [Font: Informacio.Net.]


El Kant desconegut. Marcians, negres i dones més enllà de l’ètica

Immanuel Kant (Königsberg, Prússia Oriental, 1724-1804), a la Crítica de la Raó Pura (1781; edició corregida, 1787) va proposar una resposta al problema del coneixement i amb la Metafísica dels costums (1785) i la Crítica de la Raó Pràctica (1788), va plantejar el paper del deure en l’acció moral. A La religió dins dels límits de la mera raó (1792) analitzà el sentit racional de l’experiència religiosa.

En el seu període precrític, Kant va combatre els Schwärmer, els entusiastes, els exaltats que pretenen superar els límits de la raó humana. Però va culminar la seva tesi doctoral (1755), publicada de forma anònima, amb una defensa de la creença en extraterrestres.

L’edició de Sobre els extraterrestres. Teoria del cel (1755), a cura de Ramon Alcoberro (Edicions del Reremús, 2021) incorpora, a més, un ampli dossier de textos sobre els extraterrestres en la tradició filosòfica i religiosa occidental, i Il·lustracions de Rafael Teruel, Rafater, especialista en el gènere fantàstic i els videojocs.

En aquest vídeo (cliqueu-hi al damunt per veure en pàgina externa) podem veure el filòsof Ramon Alcoberro al Centre de Lectura de Reus tot parlant-nos-en en una conferència.


Missatge de la Flama del Canigó 2021, llegit per Daniela Grau

Cada any, a la trobada d’equips de foc de Sant Joan, es decideix conjuntament a qui es demanarà que faci el missatge que es llegirà arreu dels Països Catalans abans d’encendre les fogueres. Enguany, s’ha encarregat a Daniela Grau Humbert.

Podeu decarregar-vos el missatge des d’aquest vincle.


The Pushback. El dia que la humanitat es va aixecar

The PushBack – El contraatac de la Resistència és un documental que mostra les manifestacions pacífiques massives del 20 de març de 2021 ocorregudes alhora en més de 40 països d’arreu del món. En pro de la llibertat i els drets humans i en contra de les mesures de l’agenda tirànica imposada amb l’excusa de la panicdèmia.

El dia que la humanitat es va aixecar tots junts van dir: «Ja n’hi ha prou de tirania, Som éssers humans, no som esclaus. I defensem la llibertat i els drets humans fonamentals».

Documental original produït per Oracle Films.


Els fons europeus

Marta Sibina i l’equip d’Octuvre parlen clar sobre la deixadesa d’ERC amb el govern espanyol i els anomenats «fons europeus». No us ho perdeu.


Lawfare: la guerra bruta d’Espanya

https://platform.twitter.com/widgets.js

 

Dictadors: Franco

Documental imperdible de National Geographic emès el 2018 en un sèrie sobre dictadors que encara és pot revisitar. Per a oblidadissos, desmemoriats o ignorants.


Els ocells aquàtics hivernants

Si enllestíem l’any 2020 amb una bella dansa ocellaire, encetem el 2021 amb aquest vídeo divulgatiu dels del cens d’ocells aquàtics hivernants.

El dissabte 16 de gener de 2021 al matí es va fer el cens anual d’ocells aquàtics hivernants a l’Alt Ter (el Ripollès, Osona i la Selva). Aquest cens es va coordinar de manera voluntària des del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis – Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, que alhora és l’àrea ambiental del Museu del Ter. També va comptar amb diversos coordinadors de trams i joques, membres del GEDENA – Ripollès, el Grup de Naturalistes d’Osona (ICHN), el Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona i el mateix CERM, però també hi van participar persones de manera individual.

Al llarg del matí els 14 participants van poder censar 1.547 ocells de 50 espècies diferents. Aquestes dades obtingudes s’ajunten amb les dels altres censos que es duen a terme simultàniament a altres rius i zones humides del conjunt de Catalunya i de tot Europa. Podeu consultar les dades dels anys anteriors aquí.


Ocells que dansen

Com a colofó a aquest 2020 tan maleït, res millor que la natura i aquests ocells que ballen al ritme d’un vals de Johann Strauss.

Montserrat Carulla. La Campana de sant Honorat (1714)

El passat 24 de novembre va traspassar, als 90 anys, la gran actriu, patriota de pedra picada, Montserrat Carulla Ventura. Com a mostra de la seva vàlua professional, us deixem aquest vídeo, en què recita els versos de «La Campana de sant Honorat»(l’11 de gener de 2014 a la Seu Vella de Lleida), poema de Josep Maria de Segarra on relata com els espanyols van fondre la campana de sant Honorat com a càstig per haver tocat a sometent el 1714. Noteu la perfecta dicció de la Carulla que, actualment, molt pocs altres actors serien capaços de superar.


Teaser. Jaume Plensa: Can You Hear Me?

Volem compartir les novetats d’una propera pel·lícula biogràfica que documenta la vida i la pràctica de l’escultor català de renom internacional, Jaume Plensa. Dirigit per Pedro Ballesteros, el documental llargmetratge Can You Hear Me? segueix Plensa durant un any i mig i ofereix al públic una mirada sense filtrar del seu procés artístic.

La pel·lícula presenta la història de Plensa en set capítols, que es mouen entre moments a l’estudi i la producció d’alguns dels projectes públics més ambiciosos de Plensa, incloses les recents obres a gran escala instal·lades al Rockefeller Center i Hudson Yards a Nova York.

El documental, a la vegada, aporta llum als processos físics darrere de l’obra de Plensa i ens introdueix els conceptes més profunds que alimenten la seva obra. A través de les seves pròpies narracions, Plensa demostra el compromís i la passió de tota la vida per un mètode de creació d’art que, tal com ell descriu, «té la capacitat d’il·luminar-nos».


El càrtel de les togues. Capítol 1: Una colla d’endollats

OCTUVRE és un projecte de l’Associació Cafèambllet, fundada l’any 2014 per Marta Sibina i Camps i Albano Dante Fachin que es tradueix en un mitjà de comunicació viu i dinàmic i, sobretot, com és el cas de La Resistència, independent dels poders polítics i econòmics. El vídeo que reproduïm avui no té pèrdua i cal fer-lo córrer:


Un mem sobre el totalitarisme biomèdic


Amsterdam abraça l’economia del «donut»

[Un vídeo de la plataforma Hope. En pie por el planeta.]


Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans

Xavier Díez durant una conferència a la Cooperativa Integral Catalana el desembre de 2013. [Foto: CIC-Carolina Zerpa.]
[Notes de Xavier Borràs.]

De vegades, com potser us n’heu adonat, mantenim un silenci digne sobre la politiqueria i els politicastres. Tenim altres maneres d’expressar-nos, lluny de la ira i de vegades la impotència que ens provoca la mediocre casta de dirigents que ens toca de patir i de subvenir.

De tant en tant, però, ens crida l’atenció alguna veu no solament crítica, sinó a bastament informada, allunyada del poder, dels fastos i de les corrupteles que brilla amb veu pròpia i que s’adiu, quasi fil per randa, al nostre pensament. AIxò, de fet, ens aconsola i ens fa pensar que, malgrat totes les atzagaiades, no estem sols i cal continua, ni que sigui en silenci, dempeus.

Per això, avui ens és grat de publicar, amb el seu permís, un article que creiem que ha passat bastant desapercebut i que hauria de ser recitat cada a primera hora a totes les escoles, instituts i universitats del país. Es tracta d’Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans, publicat en primera instància a El Món, i que amb permís de l’amic Xavier Díez, que n’és l’ínclit autor, republiquem aquí sota mateix.


Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans

Aquest mes ha fet vint anys de l’operació de càstig contra Egunkaria, l’únic diari, aleshores, redactat únicament en euskera. Pocs mitjans espanyols s’han fet ressò d’aquesta efemèrides tan incòmoda en què l’Estat va decidir tancar el mitjà, empresonar i torturar desenes de periodistes i fer una d’aquelles operacions tan pròpies de les dictadures de “pesca d’arrossegament” per sembrar el terror entre l’independentisme basc. La justícia lenta, un mètode especialment pervers de tortura, va exonerar de responsabilitats al mitjà i al conjunt de gent que havia estat reprimida, quan ja el mal va resultar irreparable. El diari no va tornar a obrir, moltes vides van quedar trencades i moltes trajectòries professionals, estroncades. Malgrat l’absolució, ningú no va ser reparat. Malgrat la fabricació de proves, cap dels responsables d’aquesta operació no va ser jutjat en un cas clar de voluntat deliberada de repressió i intimidació. Malgrat que Espanya va ser condemnada per no haver investigat tortures, manté avui en altes responsabilitats de govern aquells que miraven cap a un altre costat mentre s’estaven cometent crims a les casernes i comissaries, una tradició tan espanyola com els braus o la corrupció, pròpies d’una democràcia otomana o russa, caracteritzades per lawfare estructural contra la dissidència. En qualsevol cas, l’operació no anava contra una ETA a punt d’abandonar les armes, sinó dirigida expressament per impedir l’articulació d’un independentisme democràtic.

Una altra notícia d’aquests darrers dies també explica molt bé quina és aquesta naturalesa “democràtica” i “constitucional”. La setmana passada, una auditoria encarregada per la Conferència Episcopal admetia uns 4.000 casos d’abusos a menors. Els auditors es queixaven de l’escassa col·laboració de molts dels bisbats. Un parell d’anys enrere, l’església catòlica espanyola únicament admetia 220. Per posar un exemple, una investigació independent va registrar 330.000 casos en el si de l’església catòlica a França durant els darrers setanta anys. Òbviament, la xifra francesa és una referència per avaluar la magnitud de la tragèdia d’una institució que esdevenia un dels pilars fonamentals del franquisme. Les associacions de víctimes del franquisme han avaluat, també, el robatori d’infants amb xifres que oscil·len entre els 30.000 i 200.000(allò que la justícia internacional categoritza com a un delicte imprescriptible), amb un paper preponderant de l’església espanyola. No busqueu violadors amb sotana a la presó. No consta que n’hi hagi, malgrat que els abusos puguin haver succeït recentment. El testament de Franco, veritable constitució espanyola va deixar ben clar que una de les institucions que havien estat un dels seus suports incondicionals havia de quedar blindada davant de qualsevol responsabilitat, com també ho han estat tots aquells policies, militars i funcionaris públics emparats a la llei d’Amnistia de 1977.

Tampoc s’explica com Espanya mai no va extraditar ni un sol dels milers de criminals nazis que vivien amb tota tranquil·litat a qualsevol indret de la geografia espanyola. A tall d’exemple, Leon Degrelle, l’home de confiança de Hitler a Bèlgica, va morir tranquil·lament a Torremolinos el 1994 malgrat que Brussel·les havia sol·licitat la seva extradició fins a 47 vegades. Tot això mentre Espanya ja formava part de la Unió Europea i saltant-se tots els tractats internacionals. La voluntat del Franco mort val avui molt més que els 169 articles i 15 disposicions de la Constitució Espanyola, o els tractats internacionals subscrits.

En aquestes circumstàncies, quina credibilitat pot tenir qualsevol acció encaminada a reprimir la dissidència? Explico això en el context del judici contra Laura Borràs, en què bona part dels propis mitjans i part de la política catalana (amb interessos partidistes) ofereix credibilitat al que es tracta d’un judici polític que pretén apartar-la de manera exemplaritzant, amb fabricació de proves, testimonis i altres mecanismes, subtils o destralers, que en el fons no resulta altra cosa que la reedició de la justícia recreativa contra Egunkaria, o més recentment, contra presos polítics i exiliats. I de res servirà que d’aquí uns anys un tribunal europeu acabi anul·lant la barrabassada jurídica que s’està perpetrant, perquè és obvi que la sentència està ja decidida, i que qualsevol altra cosa que pretengui buscar la veritat (com va passar en l’esperpèntic judici sobre l’operació terrorista del 17 d’agost de 2017), es trobarà amb el mur d’un estat que pretén mantenir intacte l’edifici construït el 1939. Perquè és obvi, analitzant la cruesa dels fets, que la sacrosanta Constitució és la continuació del franquisme per altres mitjans. O en termes menys clausewitzeans, que l’ordre franquista, amb el seu sistema de castes, blindatge de responsabilitats i persecució de la dissidència social i nacional, roman avui vigent.

Addenda: corre un acudit entre juristes per categoritzar les tradicions jurídiques europees: per als britànics, tot allò que no està expressament prohibit, està permès; per als alemanys, tot allò que no està permès, està prohibit; per als italians, tot està permès, especialment el que està prohibit. Finalment, a Espanya, tot està prohibit, sobretot allò que està permès.

[LLIBRES] T’estimo fins al sacrifici, d’Antoni Lloret

Antoni Lloret en una fotografia recent.

[Notes de Xavier Borràs.]

Voliana Editors tot just acaba de publicar la novel·la T’estimo fins al sacrifici, d’Antoni Lloret i Orriols (Barcelona, 1935), fill de la insigne escriptora vigatana Maria Dolors Orriols i cosí del no menys il·lustre cofundador de La Resistència Nan Orriols —que ha il·lustrat bellament la coberta d’aquesta nova obra de l’autor—, autor, també, d’obres de caràcter literari com Micmac, 1993; El Cafè Metropol, 1999 (Premi de Literatura Científica 1999 de la Fundació Catalana per a la Recerca), i Max i Odile, raó i passió, 2014.

En aquesta narració de 175 pàgines —protagonitzada per una dona que escriu en primera persona— ens presenta una professora d’una acadèmia d’història de l’art, divorciada i amb un fill d’onze anys que viu a Zuric amb el seu pare, que segueix una psicoteràpia amb una metge psiquiatra. Al mateix temps, per manerade trencar la seva solitud i amb l’ambició d’alliberar-se dels seus fantasmes, escriu cartes anònimes a un antic professor de la universitat, per qui sent una afectuosa consideració i confiança.

Aquestes cartes —naturalment sense resposta—, escrites amb una llibertat sense límits, gairebé com si es tractés d’una autopsicoanàlisi, constitueixen l’entramat de la novel·la. En el decurs de les visites terapèutiques, la protagonista coneix un home, de qui s’enamora apassionadament. Però, la psiquiatra no és aigua clara, i condueix sibil·linament els dos amants per un camí complicat, cada cop més dramàtic, on romanen atrapats, amb què la narració —d’un estil i una llengua exemplars— ens porta a un clima de suspens que ens atrapa fins a l’última pàgina.

Antoni Lloret és doctor en ciències físiques per les Universitats de Barcelona i de París–Sorbona, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Medalla Narcís Monturiol 2004 i Creu de Sant Jordi 2008, ambdues distincions de la Generalitat de Catalunya.

Des de l’any 1960 ha treballat en el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) de França, on va ser director de recerca entre el 1977 i 1990. També, ha estat professor i investigador en el Parc Científic de la Universitat de Barcelona. Ha investigat en els camps de la física nuclear experimental de les altes energies, la síntesi de nous semiconductors per a l’optoelectrònica i l’energia fotovoltaica i aplicacions. Ha dirigit nou programes de recerca de la Comissió Europea. A més de nombrosos treballs científics, destaca la publicació en llengua catalana del Diccionari de la Ciència i Tecnologia Nuclears (1979).

 

 

[LLIBRES] La senyora Harris se’n va a París, de Paul Gallico

[Notes de Xavier Borràs.]

La col·lecció «El cercle de Viena», de Viena Edicions, ens sorprèn gratament amb la publicació de La senyora Harris se’n va a París, de l’escriptor nord-americà Paul Gallico (1897-1976) —en traducció de Mar Vidal—, que és, segons promouen el editors, «una faula deliciosa sobre el poder de la il·lusió, amb unes gotes de comèdia social».

Efectivament, La senyora Harris se’n va a París (1958), l’èxit de la qual li va permetre a Gallico fer-ne una seqüela amb tres títols més (Mrs. Harris Goes to New York, Mrs. Harris, M. P. i Mrs. Harris Goes to Moscow), tracta sobre les relacions humanes, l’empatia i, certament, la bondat, que actualment semblen tan escasses.

Sense ànim d’aixafar la trama de l’argument, sí que podem dir que la senyora Harris, una vídua d’una certa edat que es dedica a netejar cases de londinencs rics, descobreix un bon dia, dins l’armari d’una de les seves clientes, dos vestits de Dior que la deixen ben enlluernada. I contra tota lògica, decideix que ella vol un d’aquests meravellosos vestits de Dior per a ella, fins i tot encara que mai no tingui ocasió de lluir-lo.

A partir d’aquest moment, la història que escriu Gallico ens endinsa en un pla per aconseguir estalviar els diners del vestit i del vol a París,un viatge llampec que té el seu punt cimal quan arriba a les portes de Dior amb el seu ridícul capell britànic una atrotinada bossa de pell d’imitació en què duu, ben enrotllats amb gomes, tots els seus feixos de bitllets estalviats, disposada a entrar al regne del glamur amb pas ferm. Perquè, com és sabut, la por no forma part del vocabulari d’una senyora de la neteja anglesa.

Paul Gallico, de pare italia i mare austríaca, es va formar a l’escola pública, es va llicenciar a Columbia i va començar a treballar com a periodista esportiu per a The New York Daily News, un ofici en què assolí la notorietat en substituir la clàssica entrevista per una estona d’entrenament amb les estrelles de l’esport, i que va culminar quan el campió dels pesos pesants el va deixar grogui i estabornit al ring. A la darreria de 1930 va decidir abandonar el periodisme esportiu i va començar a escriure relats per a diverses revistes.

D’aquest primer i exitós relat de la senyora Harris se n’ha fet dues adaptacions cinematogràfiques: una amb Angela Landsbury en el paper protagonista, i el passat any 2022, amb Lesley Manville com a senyora Harris, de què podem veure un tràiler aquí sota mateix (o, el film, a AppleTV).

Per a tastar el tremp literari de Paul Gallico i d’aquesta història sobre la dignitat i la fidelitat a un mateix, podeu llegir-ne un fragment des d’aquest vincle.

[Lletres] Animeu-vos a presentar-vos al Premi Guillem de Belibasta

Cartell del IX Premi Guillem de Belibasta de Tragó.

[Notes de Xavier Borràs.]

El nostre amic i col·laborador de La Resistència, l’escriptor Josep Espunyes, recentment guardonat amb la Creu de Sant Jordi, ens fa arribar la informació de convocatòria del IX Premi Guillem de Belibasta, que convoca l’Associació Festiva i Cultural de Tragó, un petit poble del municipi de Peramola a l’Alt Urgell.

«El premi està força bé —ens comenta Espunyes—. A part de l’import, també comporta la publicació del llibre el mateix dia que es fa la festa de lliurament.»

Una bona oportunitat perquè els amants de la ploma us animeu a presentar-vos-hi.

 

[PAISATGE I POESIA] La veu del Gurri IV

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografies: Pep Merin.]

De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.

Cant V

Fa segles que faig el mateix camí. El meu curs no és llarg, el meu cabal no és gran. Fa segles que estic a mercè del ritme que ordena la vida… Molt abans que m’anomenessin Igor, ja tenia un altre nom i ben segur que després d’ésser el Gurri me’n donaran un altre. L’autoritat dels homes està recolzada en els noms; quan un nom perd la força, s’afebleix l’autoritat. Ells són així, aquest són llurs canvis. La revolta i la mort: només un canvi de nom, però els homes em fan por. Fa segles que segueixo la Llei Ordenadora. La vida dels homes és curta i, fatalment, només van a la seva i són incapaços d’adonar-se que el mal que em puguin fer a mi, pot caure damunt seu de retruc… Fa segles que segueixo la Llei Ordenadora, i faig el meu mateix camí.

Arrecerat en una clotada, sento bufar el vent. Porta sons de trompetes desfermades, cordes d’arpa poc tenses. Xisclar d’orgues desenfrenats. Presagis de tempestes. Ritmes d’odis que enderroquen o creen obstacles. Fortor de pluja que s’apropa, que caurà sobre la terra seca i morta. Una gran polseguera entela el Sol, cobreix les ruïnes encartronades. Els arbres cauran aviat, collsegats pels llamps. La terra tremola i espera. Jo també tremolo i espero.

L’abundància pot ser preludi de misèria.

Sóc un riu assedegat… Doneu-me aigua, aigua! La muralla de pedra no ha d’oblidar que una sola gota d’aigua pot fer brotar, entre els seus rocs, el miracle d’una flor!

… Sí, per la banda de Gurb és on són més atapeïdes les masses de núvols negres, inflats, rodons. Ja els conec prou, aquests núvols que venen a caure així damunt la Plana! Sé que porten pluja. L’aire també fa olor de pluja. ¿Quant de temps encara l’haurem d’esperar? Els animals s’inquieten dins els estables. Els homes guaiten, desconfiats, el cel. Mentrestant, els núvols van removent-se sobre la terra, que espera, quieta. Quan la tralla roja de llamps esquinça els núvols de plom, no es mou ni una brossa. Quan el tro ressona i retruny, no és belluga ni una herba. La tamborinada brama.

Aquesta quietud és falsa; la tempesta és ací.

 

[VERSOS] Febrer

[Text, veu i fotografia de Gabriel Salvans.]

Escolto com rebufa el plany del vent
enllà de la teulada i el foc que revifa
endins de les flames que ballen i
juguen amb el fred de febrer que ara
comença. Em somriu amb aire burleta
el mes més curt com aquell que t’ha vist
i se’n va. Però encara tindré temps
d’atrapar-li els dies tot avivant
el foc i el fred, aquest fred de dedins
la pell que et desabriga, del tot, sí.
No sé dir com noto els dits del vent
mentre atio la llenya que es va morint
amb un somriure balder, de mica en mica,
com si enllà del fum l’eternitat fos viva.
Benvolgut febrer, tot just cremes el tió
d’avui, i m’aturen amb tu i el poema
els mots que no vull dir, entre el vent i tu
i el temps que s’escola entre les cendres.
Si tot just emmirallo al caliu, llocs i cares.

La Cambra, 2023