Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Febrer de 2018

Vistes des del cim del Puigsacalm aquest febrer de 2019. [Foto: Xavier Borràs.]

[Un report de Xavier Borràs.]

Aquest passat mes de febrer no ha fet el temps esperat en un mes habitualment gèlid i plujós a muntanya. Un feixuc anticicló s’ha ajagut durant dies i setmanes al sofà de les valls, ha emboirat la plana de Vic i els plans del Segrià, i ha posat a la palestra, novament, l’emergència del canvi climàtic.

L’emergència del canvi climàtic i els mitjans de comunicació

Segons els científics, els canvis en els cicles solars han existit de sempre i han causat o causen tota mena de fenòmens meteorològics. Tanmateix, el que no ha existit sempre, sinó solament els darrers quasi cent anys, és la persistència de la pol·lució atmosfèrica, la contaminació dels béns naturals (aigua, sòls…) o la irrupció d’espècies invasores arreu, tot de causes que produeixen efectes no solament indesitjables sobre la salut del planeta i tots els éssers vius, sinó que comporten l’assumpció d’una consciència d’alerta davant del fet que, si no s’hi posa remei de forma immediata, ja no hi haurà marxa enrere (tal com avançàvem en les darreres Notes esparses…, quan donàvem notícia del naixement del grup d’àmbit mundial Extinction Rebellion (XR), que aquí s’ha traduït com Rebel·lió o Extinció, i l’anomenada «Declaració de Barcelona».

El pròxim 14 de març es farà públic un manifest, signat per multitud de personalitats, per a alertar sobre la responsabilitat dels mitjans de comunicació pel que fa a l’enorme repte que la nostra societat té plantejat davant l’emergència climàtica. Es tracta d’una realitat que ja tenim al damunt, amb conseqüències ambientals, energètiques, socials, polítiques, culturals, etc. sense precedents històrics. És el repte més greu que té i ha tingut mai la humanitat, i per tant, naturalment, també el nostre país. 

Fa més d’una dècada és va popularitzar la qualificació del canvi climàtic com “una veritat incòmoda”. Però ara, a les portes de la tercera dècada del segle, aquesta qualificació ha quedat abastament superada. Avui parlar de canvi climàtic ja és confús i poc precís, hem de reconèixer en primer lloc que el que estem enfrontant és una autèntica emergència climàtica a escala planetària. La comunitat científica és molt clara al respecte. I ja no es tracta d’una veritat incòmoda, sinó d’una realitat ineludible. I tot el que no sigui parlar i informar en aquests termes és amagar, eludir, confondre i desarmar la capacitat de reacció de la nostra societat. 

És en aquest context el manifest farà una crida, tant als òrgans rectors dels mitjans de la CCMA (Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya), com als professionals que hi treballen, per a complir amb aquesta responsabilitat envers la societat a la que serveixen, especialment «perquè el paper dels mitjans públics de comunicació és fonamental per a traslladar al conjunt de la ciutadania un tractament del tema amb rigor, responsabilitat, serenitat, però a la vegada amb claredat, coherència, sense eufemismes ni embuts, de forma no marginal, sinó proporcionada a la seva importància, tant en els serveis informatius com en els meteorològics, com en altres espais de gran audiència». 

El manifest advoca de deixar de considerar «bon temps» que als mesos d’hivern tinguem temperatures primaverals. «O hem de fixar-nos en l’augment de les temperatures mínimes, no només de les màximes, perquè incideixen més en l’increment de la mortalitat i de la morbiditat. O en altres qüestions importants com la relació entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius. I per a aquesta nova mirada, els mitjans públics han de jugar un paper fonamental».

Arreu d’Europa i del món creix un moviment de milers de persones, entitats socials, xarxes internacionals, una part important de la comunitat científica i, de forma destacada, la joventut a qui pertoquen les properes dècades. Un moviment que crida a prendre aquest futur a les nostres mans, per no deixar-lo en mans de les elits polítiques i econòmiques globals que fins ara i durant dècades han demostrat la seva tossuda incapacitat per a actuar per al bé comú, per a no cedir ni una engruna del seu poder i els seus beneficis, ni tant sols quan és la humanitat i el planeta esl qui estan en joc. 


Aquesta emergència climàtica corre en paral·lel a casa nostra sobre què volem ser quan siguem grans: si esclaus d’un Regne genocida o partícips en una República lliure. Totes les històries de l’entemig —incloses les farses judicials i els múltiples paranys electorals— són falòrnies que duen a l’Enlloc habitual de genuflexió i falgel·lació pròpia dels victimistes. En aquest sentit, voldria recordar que a la nació catalana hi tenim insta·lades quantre centrals atòmiques, dites nuclears, que ens tenallen de mans i peus per a ser independents energèticament parlant.

Noves entorn Maria Dolors Orriols

maria dolors orriols

Maria Dolors Orriols en una fotografia de l’any 2000 [Arxiu del Pen Club.]

[Un report de Xavier Borràs.]

Si bé és cert que l’any 2018, en què va esdevenir el desè aniversari de la mort de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols (1904-2008), va passar sense pena ni glòria, actualment alguns fets fan pensar en el just rescabalament de l’autora, entre d’altres, de l’emblemàtica i grandiosa obra El riu i els inconscients: ja es disposa, d’una banda del Fons documental de l’escriptora —de què ja vam parlar al número 14 de La Resistència—, donat pel seu fill, el físic i també escriptor Antoni Lloret; ben aviat, a més, s’anuncia la publicació el mes de maig vinent del llibre biogràfic Maria Dolors Orriols, viure i escriure, a cura de Montserrat Bacardí —a qui devem, també, el magnífic article «Maria Dolors Orriols o la revolta interior» (que forma part del monogràfic que la revista Ausa [XXVIII – 180, pp. 287-306], del Patronat d’Estudis Osonens, va dedicar l’any 2017 a «Sis dones escriptores»—; i, finalment —encara que més tard del que voldríem— la reedició, per Adesiara, precisament, d’El riu i els inconscients cap a l’any 2022.

Es tracta, doncs, de tres bons pilars —en què han contribuït tant Barcardí, com Antoni Lloret i Nan Orriols, així com la Universitat de Vic— per a situar Maria Dolors Orriols al lloc d’alt nivell que li pertoca en l’àmbit de la literatura catalana. La mateixa Montserrat Bacardí ens en dóna algun detall a la «Presentació» del llibre ja esmentat (encara inèdit), Maria Dolors Orriols, viure i escriure:

«La nostra porta d’entrada al món narratiu d’Orriols es va produir a partir de la lectura d’El riu i els inconscients, l’any 1990. A mesura que avançàvem en la crònica d’aquells temps convulsos, ens preguntàvem com havia estat que aquella novel·lista tan poderosa havia quedat negligida. Vam buscar i vam remenar, rere la petja d’informacions, notícies, ressenyes, comentaris… Un parell d’anys després en vam poder llegir Una por submergida, i el 2003, les pertorbadores memòries, Escampar la boira. El 2004 el PEN va dedicar-li un Àlbum Maria Dolors Orriols, coordinat per Joana Bel, que vindicava, per mitjà de veus diferents, la vàlua de la seva obra. Sempre ens havia quedat el neguit de no saber-ne més, de no tenir-ne a l’abast altres títols — avui per avui, tots descatalogats. El seu nom sortia recurrentment —en lletra menuda—, al costat d’altres com ara Agustí Bartra, Maria Aurèlia Capmany, Anna Murià, Teresa Pàmies, Cèlia Suñol… I la recança ressorgia. 

»Un feliç atzar ens va posar en contacte amb el seu fill, el físic Antoni Lloret, que conservava tots els papers de la seva mare: un munt de capses, arxivadors, carpetes i llibretes (ara, en procés de classificació, a la Universitat de Vic). De la munió de peces inconnexes, n’emergia una figura que s’engrandia i una obra que s’eixamplava. Hi descobríem dades desconegudes, relacions i amistats, vincles professionals, correspondència, dietaris, obres publicades i inèdites, (auto)traduccions… No sabíem on ens duria, aquell cúmul de papers, però no podíem —ni volíem— quedar-nos a l’escapça, ens calia escodrinyar cada document per a mirar de recompondre el trencaclosques: d’on sorgia aquella febre creadora?, què la propulsava?, què perseguia?, com es plasmava?, amb qui era compartida?… Quan les peces no acabaven d’encaixar, recorríem a la memòria i a les vivències personals dels seus descendents —infatigables davant la nostra insistència.»

Sovint s’ha especulat sobre el minso paper que, fins ara, se li ha atorgat a Maria Dolors Orriols no havia en l’àmbit de la literatura catalana: potser pel fet de ser dona llavors, perquè va viure allunyada de la capital i de col·lectius influents, o perquè no pertanyia a l’àmbit acadèmic. No obstant, això també significa que va tenir molta llibertat d’acció.

Tanmateix, alguns mai no hem deixat de preguntar-nos sobre el dolós i inexplicable silenci que ha planat sobre la seva obra, que ara, a les portes de la publicació de la biografia de Bacardí i l’anunciada reedició d’El riu i els inconscients, comença a sortir a la palestra, d’on no havia d’haver caigut mai, per a il·luminar-nos.

Ostatges de la violència

 

«No passareu!», Cançó dels envaïts, d’Apel·les Mestres.

[Un article de Nan Orriols.]

Mes de febrer de 1939: en pocs dies, unes 100.000 persones, entre militars i població civil, van travessar la frontera pel coll d’Ares i es van exiliar a França, on els esperaven camps de concentració, molta misèria i la mort. Més tard, els maltractats de l’èxode espanyol de totes les ideologies van ser els primers a lluitar contra el feixisme. Marxen del feixisme per lluitar contra el feixisme.

Els republicans espanyols van ser víctimes d’un cop d’estat. Els hereus de la dictadura fruit del cop d’estat jutjaran aquest mes de febrer de 2019 els presos polítics que denuncien que la transició va ser un frau i que el cop d’estat franquista i la dictadura van deixar uns hereus que no han abandonat mai el poder.

Aquest mes fa vuitanta anys d’aquell èxode i Espanya continua segrestada pels mateixos que defensen privilegis inconfessables i que, per tal de poder-ne gaudir, han pactat fins i tot amb alguns republicans a canvi de viure tots plegats sempre amb les butxaques plenes. Una vergonya.

Aquest febrer de 2019 he pujat al coll d’Ares. Sempre aturo el cotxe a la part francesa, a pocs metres d’on comença el camí de la Retirada que baixa a Prats de Molló. El febrer de 1939 va ser molt fred. Des del cim del coll d’Ares es pot veure el mar. La veritat és que, des d’aquest lloc, sents un dolor insuportable per tanta misèria. Diverses persones han baixat d’un cotxe amb una bandera republicana i dues noies recordaven els seus avis. Tots plegats ens mirem. El cert és que no podem entendre res.

Avui comença el judici de la venjança contra els nostres presos polítics. Avui, quina casualitat, quina vergonya, s’ha dictat sentència absolutòria contra els dirigents de Caixa Catalunya, presidida pel socialista Narcís Serra i quaranta membres més del Consell d’aquesta entitat. Avui, encara, molts pensionistes i treballadors no han cobrat ni cobraran mai les pèrdues per les preferents, les clàusules sòl o per interessos amb usura. La dictadura, sempre contra els mateixos; la monarquia, imposada contra els mateixos; els criminals, contra els dèbils en nom de Déu o del feixisme. Tant li fa. És per això que volen els més dèbils, els republicans i els independentistes claudicats, sotmesos i derrotats.

El cert és que, avui, Espanya és un desert, on l’única esperança la representem els que ens rebel·lem contra tant feixisme. Costa d’entendre, però la democràcia, a Espanya, es defensa més des de la presó, l’exili i estafats pels bancs que des de qualsevol altre lloc. Quina paradoxa, que la democràcia espanyola l’haguem de defensar els republicans i els independentistes!

Senyors Pedro Sánchez, Iceta, Casado, Llarena, Arrimadas, Narcís Serra, senyors de Vox, jutges i generals de tots els estaments armats: com podeu dir que Espanya és un estat de dret? Com podeu parlar de democràcia? Un país corrupte i sense garanties. Un país de privilegiats. Un país d’estúpids que, amb la condició d’arreplegar un trosset de pastís del saqueig, actueu com voltors. Això sí, sempre aneu de negre. És el vostre color.

Clàudia Masó

Clàudia Masó Orriols (Vic, 1996), cursa el Grau Universitari en Arqueologia per la Universitat de Barcelona i ha fet una residència de mig any a Austràlia. Tot i la seva jovenesa, ha treballat de voluntà ria a l’Hospital Veterinari 24 h de Vic, a l’Escola Augusta de Barcelona i a l’Era del Sot de la capital d’Osona.

Els microrelats de Jordi Remolins. Febrer de 2019

Jordi Remolins insisteix en les seves breus narracions amb el tema del suïcidi [Foto: Arxiu LR.]

Dèficits del saber

Quan el cotxe va topar frontalment amb el camió, el psiquiatre de l’hospital públic encara no sabia que la seva mort havia estat fulminant. Tampoc sabia que tota la família al complet, els mateixos que l’havien estat atabalant amb comentaris punyents i protestes des que havien sortit de casa, també havien estat víctimes instantànies de l’impacte. I molt menys encara, el psiquiatre no sabia exactament perquè ho havia fet.

La fredor de l’anorèxica previsora

La jove anorèxica odiava la gent amb sobrepès. Els odiava tant que va engreixar-se trenta quilos, es va posar una corda al voltant del coll i va saltar d’un pont sobre l’autopista. Esperava que si n’havia calculat malament la llargada o no havia fet el nus amb prou destresa, com a mínim no fallés també el camió que s’estava aproximant a gran velocitat.

Un dia de desgràcia

Només sortir del pis aquell matí, la supersticiosa mestressa de casa ja va saber que seria un dia horrible i que només podia esperar-ne alguna de grossa. Haver passat per sota de l’escala del pintor que donava uns cops de pinzell sobre la porta d’entrada de l’edifici i que tretze gats negres en comitiva es creuessin en el seu camí, presagiava un agermanament inevitable amb la desgràcia. A tres quarts de dotze de la nit, veient que la resta del dia havia estat d’allò més normal, la dona va entrar al lavabo, es va seccionar les venes amb el ganivet de tallar pernil salat i va morir, finalment tranquil·la perquè la terrible intuïció s’havia fet realitat.

A la setena te’n sortiràs

El gat petaner tenia la rara habilitat de creuar la carretera sempre que s’acostava algun vehicle a gran velocitat, just a temps per convertir-lo en carn picada sobre l’asfalt. Al llindar de la seva setena vida, va trobar-se de nou en la mateixa situació que havia liquidat les sis anteriors, al marge d’una autopista amb un intens trànsit que feia del tot impossible travessar-la sense ser atropellat. En aquell moment, quan l’instint de supervivència li recomanava girar cua per tornar a l’abocador incontrolat on vivia, va adonar-se un cop més que a l’altra banda de la carretera hi havia un polígon industrial, una ciutat dormitori suburbial i una planta de reciclatge de residus nuclears, i va ser llavors quan va decidir, en funció de les perspectives vitals que els humans li estaven oferint, suïcidar-se de nou.

Serrallonga, el bandoler

Joan de Serrallonga en un gravat romàntic [Il·lustració: Arxiu LR.]

[Un article de Clàudia Masó.]

La història

Joan Sala i Ferrer, més conegut com Serrallonga, va néixer l’any 1594 a la Sala de Sant Martí de Viladrau (Osona), una antiga fortificació senyorial situada en un petit turó als peus del Montseny. L’any 1618 se n’anà de la Sala de Viladrau i es casà amb la pubilla Serrallonga de Querós, un poblet de les Guilleries. És a partir d’aquest moment que Joan Sala i Ferrer fou anomenat Joan de Serrallonga.

Tot sembla apuntar que el medi familiar del bandoler, tant el propi com el dels Serrallonga de Querós, fou el d’una pagesia benestant. Totes dues famílies eren propietàries de patrimonis rurals, sobretot per l’acumulació de masos rònecs o abandonats, però que, tot i així, «no aconseguien de dissimular completament una relativa precarietat, producte possiblement de desequilibris reiterats al si de les respectives unitats familiars» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 31).

Cap a les segona meitat del segle XVI els Sala s’aparellaven amb altres pairalies benestants. Així, Joan Sala, el pare del futur bandoler, es casava l’any 1579 amb una jove de la casa Ferrers de Sant Pere Desplà, qui seria la mare del famós Serrallonga juntament amb cinc fills més. Del segon matrimoni de Joan Sala arribaren tres fills més, tots tres mascles, i tots tres bandolers.

Com els Sala de Viladrau, els Serrallonga de Querós també eren una família de pagesos adinerada, propietaris dels masos Serrallonga, Querosa i la Brossa. «El casament de la pubilla Serrallonga amb Joan Sala, l’any 1618, es féu amb “autoritat, decret i consentiment” del senyor local, Antoni Vila i Savassona; una fórmula que tant pot significar una onerosa submissió feudal dels Serrallonga com una relació privilegiada de la família amb el seu senyor directe i jurisdiccional» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 33).

Joan Sala i Margarida tingueren, entre 1619 i 1629, cinc fills. A la Serrallonga de Querós hi vivien aleshores un total de dotze persones pel cap baix, moltes de les quals estaven incapacitades per a treballar, per tant, no és del tot estrany que Joan Sala, Serrallonga, comencés la seva carrera de proscrit. Era habitual, en la Catalunya dels segles XVI i XVII, que els pagesos i els bandolers treballessin junts d’alguna manera. Els primers, podien ocultar els botins de petits robatoris dels segons o els facilitaven amagatall. De fet, l’any 1626 Serrallonga és descrit, en un memorial del governador de Catalunya, com un home de vida pacifica, dedicat al camp i al bestiar però que, també, sovint, sustentava la seva «quadrilla» i n’aplegava botí.

Les mateixes declaracions del bandoler Serrallonga ens han deixat una explicació prou detallada de les circumstàncies que el portaren, durant la primavera del 1622, a la vida bandolera. Un dia del mes de març de 1622, Serrallonga prengué un parell de capes de pastor que li oferí el bandoler Miquel Pandís. Tot seguit Serrallonga cometé la imprudència de confiar-se a un amic seu, Miquel Barfull, visitant freqüent de la Serrallonga de Querós. Barfull, però, va trair-lo quan va descobrir que els germanastres de Serrallonga havien robat i venut una mula de la seva mare. El conflicte acabà amb Barfull assassinat per Serrallonga. Així, va començar la seva vida de proscrit. Tenia aleshores uns vint-i-vuit anys aproximadament i era d’aspecte robust, morè, barbut i amb bigoti.

Durant tres o quatre anys Serrallonga fou un bandoler sense gaire nom ni protagonisme. Se sap que a principis de 1623, Serrallonga, el seu mig germà Segimon i alguns seus companys cometeren un substanciós robatori (possiblement el primer de Serrallonga) a la masia Saguer de Jafre. S’endugueren tota l’argenteria i pedreria de la casa: tasses, culleres de plata, anells d’or, molta moneda, una cadena d’or, molta roba de lli i llana, i unes quantes llonganisses. Tot seguit, es van amagar a bosc i es van repartir el botí en parts iguals. Durant aquest mateix any, Serrallonga cometé més robatoris, tant en cases de pagès com en camins. De fet, un dels escenaris més comuns per a assaltar eren les cruïlles de rutes comercials importants, ja que els camins gironins oferien la possibilitat d’espiar el tràfec entre Barcelona i Girona o entre Girona i Figueres o Perpinyà. També, per terres de la Garrotxa, sobretot a les poblacions del vessant oriental de les Guilleries i del Collsacabra.

Pels voltants de 1626, Serrallonga i la seva colla guanyaven aliats i freqüentaven les emboscades al camí de Barcelona a Vic. És sabut que Serrallonga i els seus tenien un cert respecte pels viatgers aristocràtics i, fins i tot, en ocasions, no els assaltaven. Una altra activitat regular de la colla del bandoler de Viladrau era el segrest i el rescat de persones benestants i, a vegades, també, feien de sicaris. Els Nyerros eren els membres d’un dels dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana al final del segle XVI i al començament del XVII. El bàndol rival eren els Cadells, amb qui mantenien una lluita constant. «Les vinculacions senyorials de Serrallonga no fan sinó reforçar la hipòtesi de la seva adhesió al bàndol d’Antoni Vila. Aquest era, recordem-ho, senyor jurisdiccional de Querós, i els seus parents més immediats, els Vilademany, eren senyors jurisdiccionals de Viladrau, i senyors directes, alhora, de la Sala de Viladrau, el clos pairal del bandoler.» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 41).

L’altre bàndol era el dels Domènec, senyors dels mas Barri de Tona, qui eren del partit dels Cadells; en canvi, Antoni Vila era del bàndol dels Nyerros. Es diu que Serrallonga seguia els passos del seu cèlebre antecessor Perot Rocaguinarda: actuar freqüentment com a seguidor armat d’una bandositat feudal. Com en el cas de Rocaguinarda, però, «el suport envers Serrallonga i la seva quadrilla no provingué tothora ni únicament dels senyors locals guerrejants» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 44). Els principals còmplices o fautors dels bandolers eren les famílies o la parentela i, altres cops «no eren sinó un exponent de les prerrogatives dels senyors jurisdiccionals, que mantenien i emparaven els seus lacais armats mal fossin bandolers regaliats o perseguits per la justícia reial» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 45).

Els refugis de Serrallonga i la seva colla eren molts ja que tots plegats trobaven acolliment regular a Viladrau, Susqueda, Rupit, Taradell, Querós, Vilanova de Sau, Tavertet, Savassona i més ja que, el parentiu d’alguns membres de la colla de Serrallonga multiplicava les llars amigues. Alguns rectors, a part de proveir-los de menjar, haurien estat alhora espies dels bandolers i aquests rebien, també, ajut de pastors, llenyataires, altres homes del bosc i dones desvalgudes, vídues sobretot. La tardor de 1627 començà el «regnat» de Serrallonga amb la desfeta dels germans Margarit, que eren aliats seus. Es retiraven al refugi francès (ja que hi havia membres francesos a la quadrilla) cap a la tardor i tornaven quan arribava la primavera, on els escenaris principals de l’actuació del bandoler i la quadrilla va continuar essent la mateixa.

El renom de Serrallonga tingué com a conseqüència un enduriment de la persecució i, alguns perseguidors, en sortiren molt malparats. Durant els següents anys, Serrallonga i la seva colla patiria una gran quantitat de persecucions que els obligarien a salpar cap a Leucata, però, durant el trajecte, Serrallonga es marejà i hagué de desembarcar a Elna, on es va quedar dos mesos, protegit pel senyor de la baronia dels Vivier. A continuació, passà una llarga temporada a Nyer i finalment baixà altre cop cap a les Guilleries.

El recorregut que va fer Serrallonga, juntament amb Joana Massissa (la vídua d’un moliner que el bandoler havia raptat a prop de Sant Joan de les Abadesses), des de Nyer fins les Guilleries, va ser possible gràcies als barons de Nyer i Vivier, que en diverses ocasions els ajudaren a esquivar els oficials reials que volien atrapar al bandoler.

França, que va ser el refugi i sovint la salvació de Serrallonga i els seus, també fou la seva perdició. Alguns senyors francesos van saber treure profit de l’acolliment donat als bandolers i així caigueren, a principis del novembre de 1631, alguns membres de la colla de Serrallonga. Molts d’aquests van acabar traint el seu capitost i col·laborant en la captura de Serrallonga a canvi de la remissió de les autoritats reials.

La persecució del bandoler de Viladrau va augmentar l’estiu de 1633. El virrei, duc de Cardona, va convocar una quantitat de sometents i batlles locals de les àrees de refugi de Serrallonga per tal d’acorralar-lo i tallar-li el pas. Serrallonga, acompanyat únicament de Joana Massissa, va intentar cercar amagatall a Santa Coloma de Farners, on va ser traït per l’hereu del mas on s’aixoplugava i, finalment, capturat el dia de Tots Sants. Aquest dia va ser la fi del famós bandoler de la Sala de Viladrau.

Serrallonga va ser traslladat a Barcelona, on el van torturar i executar el dia 8 de gener de 1634, amb quaranta anys. Serrallonga va ser assotat cent cops i, finalment, un cop mort, esquarterat en quatre trossos i, per acabar, li van penjar el cap en una de les torres del portal de Sant Antoni. A conseqüència dels actes de Serrallonga, les seves propietats van ser cremades per la justícia reial de Barcelona.

La llegenda

La història i la llegenda de Serrallonga són ben diferents. L’imaginari popular va alterar la figura del bandoler i el va omplir de facultats i compromisos que no va adquirir mai. La llegenda assegura que Serrallonga robava als rics per donar el botí als pobres o que va rescatar Joana Massisa dels Nyerros. La vida del bandoler va transformar-se en objecte de cançons populars, obres teatrals, romanços o balls parlats. El ball d’En Serrallonga és considerat el ball parlat més popular de Catalunya.

El ball d’En Serrallonga

Aquest ball va néixer en els llocs on el famós bandoler va actuar, però la popularitat del ball es va estendre per altres comarques, on les característiques del ball canviaven. Unes quantes poblacions on s’ha documentat el ball (en total, vuitanta-vuit) són, per exemple: Vic, Barcelona, Campdevànol, Manlleu, Mataró, Olot, Ripoll, Terrassa, Reus, Elna, Tarragona, Vilanova, Vilafranca i més.

«Els balls dels bandolers es caracteritzaven per l’abundància de descripcions esgarrifoses que servien per a meditar i instruir-se. A més, contenien una moralitat subliminal que es traduïa en discursos defensors de la justícia espanyola i de la seva persecució de bandolers.» [Sotorra Figuerola A. (2008), «Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. De la història a la llegenda», Pedralbes, 28, pp. 445-458].

Els historiadors difereixen quant al moment que va aparèixer el ball per primer cop; per exemple, Milà i Fontanals assenyala que el ball va néixer just després de la mort de Serrallonga, en canvi, Francesc Curet, el situa a finals del segle XVII. En alguns llocs el ball de Serrallonga ha perdurat fins el segle XX i, fins i tot, en les últimes dècades, en algunes poblacions, s’ha intentat recuperar. Els personatges del ball varien segons les versions, tot i que hi ha tres personatges fixos que hi apareixen sempre: Joan de Serrallonga, Joana Massisa i el fill il·legítim dels dos, que rep el nom de Xiquet.

Les armes de foc tenien un paper important dins la coreografia, les quals eren disparades, si les autoritats ho permetien, en moments crucials del ball. «Aquest espectacle popular, durant el segle XVIII i XIX, va tenir un gran èxit, i a partir de les versions de les Guilleries i de la Plana de Vic es va estendre pertot Catalunya mentre s’anaven creant noves versions. El ball es representà amb poques interrupcions des de pràcticament el 1634 fins el segle XIX.» [Sotorra Figuerola A. (2008), op. cit].

Bibliografia

GARRICH, Montserrat; KOVÁCS, Lenke; MASSIP, Francesc; TORRES, Xavier, Serrallonga, déu vos guard, Centre d’Estudis del Lluçanès i Ajuntament de Perafita, 2004, 1a ed.

SOTORRA FIGUEROLA, Ariadna, «Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. De la història a la llegenda>> Pedralbes, 28, p. 445-458.

Pressupostos i judici als 12 politics catalans

Els presos polítics catalans al Tribunel Suprem espanyol. [Foto: Pool.]

[Un article de Jordi Sánchez Solsona.]

Es poden trobar més complicacions per trobar camins de diàleg? Crec que no. Cal refredar-se, respirar i veure on som? crec que sí.

Vegem-ho:  ni avui ni demà tindrem un PSOE a favor de l’autodeterminació. Si és així, com és possible que encara no ho tinguem clar? Quan li vàrem donar el suport a la moció perquè sortís del govern el PP, què ens pensàvem, que Pedro Sánchez amb 84 Diputats de la Cambra ens donaria via lliure perquè a Catalunya pugui fer-se un referèndum legal per a saber d’una vegada si som prou els que volem la independència? Si es així, cal pensar que estratègicament no estem preparats per a entendre la política, ja que cal insistir que la política és «l’art del possible, no de l’impossible».

La independència va per llarg, cal buscar els camins segurs, per als d’avui i per a la propera generació, fer relleus i segui i seguir, no n’hi ha una altra. Però, mentrestant s’ha de governar, resoldre problemes de la gent, que n´hi ha molts.

Estem a les portes de noves eleccions: municipals, europees i generals. El llop ens ha deixat que juguéssim una estona, però es tan dolent que sap que no vigilem més enllà del nas i que no vigilem l’esquena i per tant som presa fàcil en el moment que diuen «¡A por ellos!».

Som tant descuidats que sols ens hi posem de quatre potes. Ara, hem decidit que no volem els pressupostos, que ja n’hi ha prou i que la pilota es nostra i no volem jugar.

Doncs, apa, tots cap a casa i a esperar un altre dia, mentre els nostres polítics són a la presó i els altres a l’exili. I, també, s’ha iniciat el judici de rebel·lió, sedició i malversació.

Què els direm als ciutadans que pateixen aquesta situació de descoordinació de tots plegats, que volem la independència en quinze dies?

Així ho veig.

L’home i els seus límits. El bombardeig de Campdevànol

Un grup de ciutadans regira entre les runes després d’un bombardeig aeri. [Foto: Arxiu Nacional de Catalunya.]

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Fa vuitanta anys el Ripollès va viure el pitjor febrer de la seva història. A més del nombrós pas dels fugitius, va patir els bombardeigs venjatius d’un exèrcit que ja havia guanyat la guerra.

Una de les poblacions més afectades va ser Campdevànol, que va ser bombardejat durant tres dies i on van morir prop de quaranta persones, la majoria soldats i oficials presoners de l’exèrcit franquista a Terol. El 25 de gener un grup de presoners, alguns amb alta graduació, van ser conduïts en tren fins a Campdevànol. Se suposa que per a fer d’escuts humans a alguna alta personalitat republicana que fugia cap a França. Les autoritats van fer nit en una de les millors cases del poble, Can Morell, requisada i situada al costat del riu Freser. A poc metres, hi havia el centre obrer La Sempre Viva, on van ser reclosos els presoners. L’ànsia de venjança i odi dels guanyadors no distingia ningú i Campdevànol va ser bombardejat durant tres dies i va causar la mort dels seus propis homes.

Campdevànol era lluny del front i uns efectes tan devastadors encara no els havien patit mai. Durant la disbauxa de l’estiu del 1936 només havien mort un home. Mai no s’havia posicionat políticament, però, anys més tard, quan Franco ja era mort, es va saber que havia estat qui havia avisat les autoritats que dos nois anaven a Ripoll  per afegir-se a la revolta del Sis d’Octubre del 1934. Duien dues escopetes de fira i van ser abatuts a trets pels carabiners i els seus caps esclafats a cops de culata. També, a Campdevànol, uns desertors de l’exèrcit republicà van matar una família en una casa de pagès i van violar i matar una nena. De gent dolenta n’hi ha a tot arreu.

Com en tots els pobles la gent ja feia dies que duia un pal penjat del coll per mossegar-lo en cas de bombardeig i així poder mantenir la boca oberta. Aquell dia de finals de gener el van usar per primera vegada. Quan van arribar els avions, els refugiats —que ja sabien de què anava la cosa—, corrien a amagar-se esperitats. Amb només tres dies, la població ja havia après a calcular pel soroll dels motors com de carregats anaven els avions. La majoria de morts es van produir el primer dia i gràcies al fet que el pont del mig va resistir. La meva mare n’era amagada a sota i recordo que a la casa on vaig néixer i vaig viure part de la infància hi havia un forat de la mida d’uns cinc cèntims que travessava de dret les parets. Era un tros de metralla.

Els dos dies següents la gent va córrer a refugiar-se al bosc. No es podia fer foc per a no ser detectats i les temperatures eren molt baixes. Quan els avions se n’anaven la gent tornava al poble per a mesurar els desastres. Un dels fets que s’han intentat explicar sobre per què Campdevànol va ser tan durament castigat és el fet que hi funcionava la Farga, on només feien pics i pales, però que estava considerada com a fàbrica de guerra. No van ser pocs els homes de Campdevànol que es van estalviar anar al front per aquest motiu.

El meu avi m’havia explicat que després del primer bombardeig, un dels artefactes va caure just al teulat on hi havia els presoners. Els tapaven amb les persianes de color verd i assegurava que mai no oblidaria un cos decapitat que no es podia saber si era cap per amunt o de cap per avall.

Com havia sentit dir sovint a casa, «Cada terra fa sa guerra», i la història viva d’aquells fets és tan àmplia i variada com ho és la gent i els pobles. Ara, aquesta memòria agonitza i tot passarà a formar part de les xifres fredes de la història oficial.

[En aquesta ocasió us suggerim veure Caudillo, de Basilio Martín Patiño.]

Llençar la tovallola

Propganda electoral al carrer el 1982. [Foto: Toni Coromina.]

[Un article de Toni Coromina.]

Coincidint amb el guirigall derivat dels sovintejats episodis de corrupció, l’etern desacord entre Catalunya i l’Estat espanyol, la il·lusòria declaració d’una efímera República, el desencís per la deriva del Procés i l’inici del judici del Suprem contra els polítics catalans, la desafecció general per la política partidista en ambients fins fa poc batalladors està arribant a cotes alarmants. Tant és així, que bona part dels defensors i detractors de les diverses vies polítiques per a assolir els anhelats objectius de llibertat, democràcia, benestar o independència estan llençant la tovallola, i cada vegada més prefereixen viure més enllà dels núvols abans que tocar de peus a terra.

A la mort de Franco, molta gent va començar a implicar-se en la política col·lectiva, després de dècades de foscor durant les quals no se’n podia ni parlar. En una descarada afirmació de cinisme, el mateix dictador solia repetir «Usted haga como yo, que no me meto en política». A la segona meitat dels setanta, al país hi havia interès per a recuperar els hàbits democràtics perduts des de la Guerra Civil. Els joves bullíem per transformar el desolat panorama social i polític; ens sortien ideals pels descosits i van començar a proliferar coordinadores democràtiques, partits, organitzacions unitàries com l’Assemblea de Catalunya, sindicats, grups ecologistes, associacions veïnals i tota mena de plataformes per a millorar l’estat de les coses.

Cua per a votar al referèndum del 1r d’octubre de 2017. [Foto: Toni Coromina.]

Durant els primers anys de la Transició, la gent es movia, feia revistes, sortia al carrer, es manifestava, s’organitzava, es queixava, es reunia en assemblees, s’instruïa i buscava persones preparades per a presentar candidatures a les eleccions democràtiques. I a gairebé a tothom li feia il·lusió anar a votar.

Hem ressuscitat el refrany que proclamava: «La política, per als que en viuen!»

Però amb el pas dels anys, la il·lusió de molts ciutadans s’ha convertit en claudicació, abandó de les idees transformadores i submissió al sistema i a les lleis del mercat. I en molts sectors ha tornat a triomfar aquell refrany que proclamava: «La política, per als que en viuen!», un pensament emparentat amb les pràctiques corruptes que durant el franquisme es complementava amb la típica frase amb què els nostres pares sovint ens advertien: «No et fiquis en política, no t’emboliquis!». De fet, hi havia por a embolicar-se, a jugar-s’hi la pell; ara potser no hi ha tanta por, però abunda el desànim i l’allunyament de la política de partits.

Manifestació per la independència de Catalunya [Foto: Toni Coromina.]

Per a molta gent, els partits i els sindicats s’han convertit en empreses i gestories; i les idees igualitàries i de justícia social han desaparegut del mapa en benefici d’un suposat pragmatisme possibilista. En aquest context, bona part dels ciutadans catalans han abraçat l’ideari abstracte d’una hipotètica independència futura, però deslligada dels problemes del dia a dia i de les dificultats de moltes famílies per a arribar al cap del mes.

La desafecció s’origina, en bona part, en el sectarisme, en la filosofia corrompuda dels que viuen de la política (amb honroses excepcions) i, també, en l’atordiment de la ciutadania resignada a seguir els dictats de qui mana, sigui qui sigui. En aquest sentit, la frase habitual «Tots són iguals» lamentablement torna a fer fortuna.

Ens hem rendit i ens dediquem a resoldre sudokus, a fer amics virtuals a la xarxa d’Internet i a fer mans i mànigues per a no ofegar-nos en la precarietat laboral, en les dificultats per a pagar la hipoteca i en les conseqüències desastroses del declivi de la qualitat dels serveis, sobretot els sanitaris i els educatius. Mentrestant, esperant una boirosa independència i davant la por que les idees xenòfobes i reaccionàries inundin el mapa electoral, ens consolem, com sempre, amb els gols i els títols del Barça. O del Madrid.

Concentració independentista a la plaça Major de Vic. [Foto: Toni Coromina.]

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Gener de 2019

El moviment XR (Rebel·lió o Extinció), ja ha pres volada arreu del món. [Foto: @XrBarcelona.]

[Un report de Xavier Borràs.]

Aquest gener fa un any que vaig encentar aquestes Notes esparses… A banda d’alguna peça anecdòtica o de fets puntuals narrats des de just sota l’eminent Puigsacalm, potser ja us haureu adonat que moltes de les qüestions que hi he plantejat tenen a veure amb la interacció humana en el planeta, que a causa de la tossuda persistència que exerceix en el món natural amenaça, ara ja a marxes forçades, amb la seva desaparició. Continuarem, si m’ho permeteu, perquè com a resistents no podem restar indiferents a la barbàrie que el capitalisme ha menat en els darrer dos-cents anys a la Terra.

Rebel·lió o Extinció. La Declaració de Barcelona

En aquest sentit —una visió que pot semblar apocalíptica, però que és un advertiment que ja no té marxa enrere—, ens arriba, de la mà de diversos científics i activistes, la «Declaració de Barcelona» que promou d’uns mesos ençà un moviment internacional. de desobediència civil anomenat Extinction Rebellion (XR), que aquí s’ha traduït com Rebel·lió o Extinció, és a dir un caixa o faixa davant els perills que pot comportar l’acceleració, ja comprovada científicament, del canvi climàtic.

Des de La Resistència creiem que cal promoure i difondre iniciatives com aquesta, a la qual ens adherim i sobre la qual estarem molt atents i disposats a col·laborar-hi en la mesura de les nostres possibilitats.

La «Declaració de Barcelona» argumenta que «la humanitat es troba davant d’un esdeveniment sense precedents en la seva història: la pujada constant de la temperatura per causa de l’augment de la concentració a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle, conseqüència d’un sistema econòmic capitalista (en les seves diverses formes) basat en el creixement econòmic il·limitat, la crema de combustibles fòssils i en la depredació d’uns béns naturals que són limitats, posant l’economia per sobre del planeta i de les persones, en definitiva, per sobre de la vida».

La ciència és clara davant aquesta dinàmica, que si no és corregida immediatament, ens catapultarà a la destrucció de la biosfera i al sisè esdeveniment d’extinció massiva i ens enfrontarem a la catàstrofe si no actuem de manera ràpida i sòlida. L’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic), organisme internacional que depèn de l’ONU, en l’últim informe presentat l’octubre de 2018 ens dóna de temps fins al 2030. «Si no actuem ara mateix, en molt poques dècades el clima que tindríem a Catalunya seria l’equivalent al del nord d’Àfrica», diuen a la Declaració.

Les demandes que es fan, en sintonia amb les que fa el moviment internacional són bàsicament tres:

  1. Els governs han de dir la veritat sobre la gravetat de la nostra situació, han de revertir totes les polítiques que no s’ajusten a aquesta posició i han de treballar conjuntament amb els mitjans de comunicació per transmetre la urgència de la transició, incloent-hi el paper que els hi pertoca a les persones, a les comunitats i a les empreses i organitzacions.
  2. Els governs, cooperant entre ells, han de promulgar polítiques jurídicament vinculants per reduir de forma ràpida i dràstica les emissions de carboni tal i com demanen els científics i prendre mesures addicionals per eliminar l’excés de gasos d’efecte hivernacle no basades en somnis tecnològics inexistents.
  3. Necessàriament, aquestes demandes requereixen iniciatives i mobilitzacions de grandària i abast semblants a aquelles promulgades en temps de guerra.

«Tanmateix —afegeixen—, no confiem que els nostres governs facin els canvis audaços, ràpids i a llarg termini necessaris per aconseguir-ho i no tenim la intenció de donar més poder a la classe política. En lloc d’això, proposem assemblees ciutadanes que impulsin i supervisin la revolució ecològica i social, creant una democràcia adequada.»

Aquesta rebel·lió necessita l’aportació de molta gent, de cadascú des de les seves possibilitats, capacitats i sensibilitats. Us hi uniu?

Rebel·lió o Extinció. XR Barcelona Gener 2019

Contacte: xrbarcelona@riseup.net

Twitter: @XrBarcelona

Facebook: Rebel·lió o Extinció – XR Barcelona

XR Rebel·lió o Extinció.

Natural, de proximitat, km 0, ecològic, bio…

Els mitjans de comunicació i les agències de salut escometen els ciutadans amb centenars de missatges sobre l’alimentació que ens cal. En els darrers anys es parla molt d’alimentació natural: aquest o aquell brou, diuen és «natural», les magdalenes són «naturals», o, si fa al cas, de «proximitat» o «kilòmetre 0» i, encara més, si cal «ecològiques», «orgàniques» o «bio»…

Però, anem a pams, què significa o què es vol significar quan es promou com a «natural» un aliment. O, encara, si ens ho qüestionem d’una altra manera: «natural» vol dir que és més bo? Hi ha algun aliment realment «natural», tret de la caça, els fruits del bosc i els de la mar? Anem a l’arrel: «natural» vol dir  que pertany a la natura, que és produït per la natura, no degut a la mà de l’home.

Totes aquestes verdures i hortalisses són naturals? [Foto: Arnaud 25/Wikipèdia.]

Posem el cas d’algun brou natural que es ven en tetrabriks (molt natural, això, per cert): d’on provénen les verdures? O les carns, si fa al cas que no sigui de verdures? Hi ha alguna hortalissa, verdura, pollastre, vedella, xai…, susceptible de ser emprat en un brou que sigui natural? No és menys cert, doncs, que tots els aliments, especialment els industrialitzats i empaquetats, sofreixen processos artificials de transformació? Encara que, fins i tot, algun altre brou el bategin com a «casolà» (com si l’haguessim fet nosaltres a casa), s’allunyarà, pel seu propi procés de collita dels ingredients, emmagatzematge, conservació i producció, d’alguna cosa semblant a allò que ens proveeix la natura.

Altrament, per bé que els productes anomenats de «proximitat» o de «quilòmetre zero» tenen l’avantatge que no contribueixen tant a l’insostenible canvi climàtic —especialment pel fet que el transport d’aquests productes és molt menor al que pot comportar tenir tot l’any fruites i verudres provinents de distàncies siderals—, la seva producció extensiva sí que comporta grans despeses energètiques de combustibles fòssils (i això sense comptar amb els agrotòxics que s’hi fan servir).

A muntanya, certament, ho tenim més fàcil que a les metròpolis: per exemple, al voltant del mercat municipal d’Olot, especialment els dissabtes, s’hi apleguen les pageses —hi són majoria les dones— que només hi porten allò que han plantat elles mateixes, el que és de temporada, tot conreat amb paciència i, majoritàriament, sense res més que els estris de fa segles, la terra i l’aigua (si n’hi ha o si cau). Hi confio més que cent mil aliments dits «naturals» o «casolans».

En alguna altra nota ja incidirem en els termes «ecològic», «bio» o, això tan progre del «comerç just»…

The Hearth of Trees (2007), de Jaume Plensa. [Foto: Montserrat Escayola.]

Jaume Plensa: el cor dels arbres i el cor dels rius

De tot aquest desori que ens envolta, l’art i els artistes n’han dit i fet coses d’un gruix considerable. L’un d’ells, Jaume Plensa (Barcelona, 1955) —tants d’anys, fins a 22, injustament oblidat per l’establishment petitburgés de la metròpoli i les capelletes vàries—, gràcies a la iniciativa del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) es qüestiona la contemporaneïtat amb la seva imponent i inquietant obra, que, mostra a l’inici de l’exposició amb un interrogant gegant fet de metall (Firenze II, 1992).

L’exposició (que es pot visitar fins 22 d’abril d’aquest 2019), és breu però igualment contundent. Especialment, em van colpir les peces —situades al pati del darrer del museu (una experiència que és la primera vegada que s’hi produeix)— The Hearth of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016).

En aquests temps que el cretinisme la campa en el món dit cultural, aquesta alenada de Plensa, amb els seus silencis i interrogacions, aporta un espai de llibertat creativa sense parió que, també, ens fa qüestionar la nostra petjada en aquest món. No us la perdeu!