[ENTREVISTA] Uma Alcaide: «La mutilació genital femenina la tenim a casa»

Uma Alcaide durant l’entrevista a la Vall d’en Bas.

[Text de Xavier Borràs; fotografies de Montserrat Escayola.]

Parlem amb la catalana Uma Alcaide (Gàmbia, 1997), ara fincada a Vic, sobre la mutilació genital femenina (MGF), una pràctica ancestral, amb constància que ja es practicava al segle v aC —prèviament al naixement i expansió de l’islam—, que es va difondre a través de la influència de la civilització egípcia i que consisteix en l’ablació o extirpació de part dels genitals externs femenins amb mitjans quirúrgics, rudimentaris o no, per raons culturals o socials, sense una finalitat terapèutica, que constitueix una violació dels drets humans fonamentals de les nenes i de les dones, entre els quals s’inclou el dret a la salut, a la seguretat i a la dignitat. Es practica a una trentena de països, especialment a l’Àfrica, i és la manifestació d’una desigualtat de gènere profundament arrelada.

Algunes societats la veuen com un ritu iniciàtic; altres la utilitzen per a reprimir la sexualitat de les nenes o salvaguardar-ne la castedat. Ni l’islam ni el cristianisme no donen suport a aquesta pràctica, però és habitual que es recorri als textos religiosos per a justificar-la.

Als llocs on la mutilació genital femenina està més estesa, les comunitats la consideren un requisit per al matrimoni o l’herència. Això fa que sigui difícil per als progenitors no sotmetre les filles a aquesta pràctica. Les famílies que rebutgen participar en la mutilació genital femenina s’enfronten a l’ostracisme i exposen les filles al risc de no ser aptes per al matrimoni.

— Uma, segons has fet saber, vas patir la MGF quan tenies tres anys, un fet certament traumàtic de què tenies una memòria difusa i que confonies amb el teu infantament. 

— Farà uns deu anys que sé el que em va passar. No ho sabia ben bé, no en tenia consciència. Tenia un record que eren les dues cames de la meva àvia i unes dones i moltíssima sang. I això és l’única cosa que vaig «veure». I m’he passat tota la infància aquí, al pati, a l’escola, explicant-los als altres nens, als meus companys, que jo sí que me’n recordava del dia que havia nascut.

— Pensaves que era la imatge de la mare i del teu infantament, no?

— Sí, que havia nascut, que eren les cames de la meva mare i hi havia la meva àvia i moltíssima sang, i pensava que era el dia que havia nascut. I sempre he anat presumint d’això. Fins que…, fa uns deu anys, m’estava dutxant amb la meva millor amiga, després de sortir de l’institut, i vaig veure que ella era diferent…, que tenia moltes coses en les seves parts genitals que jo no tenia. I em va estranyar moltíssim. I vaig anar a veure el meu pare i li vaig preguntar què havia passat, com és que la meva amiga era així i jo érem tan diferents. I el meu pare em va explicar que a mi m’havien practicat la mutilació genital femenina quan era petita, em va explicar el que era i per què es feia. L’any 2015, gràcies a ell, vaig fer-me una reconstrucció, una cirurgia reconstructiva, a Barcelona, a la de Dexeus.

— Devia ser un moment intens per a prendre consciència de la MGF?

— Sí. Fa uns tres anys, em vaig trobar que era en un nou país i que tot el poble es va posar en marxa per mutilar la meva neboda. Perquè ja anava a fer tres anys, i ja…

— La neboda vivia allà?

— Sí, vivia allà. I ja vindria cap a Catalunya i ja no seria possible fer-ho, perquè va ser el moment en què vaig haver de parar-me i dir que no. Posicionar-me. Perquè jo estava en contra, però obertament no ho havia dit. Perquè també parar-ne dintre la comunitat, perquè jo faig part de la comunitat, i dir obertament que estàs en contra de la mutilació quan pensen que tu també hi has d’estar a favor. Però, en aquell moment vaig dir que no, que a la meva neboda això no li passaria. Em vaig informar, vaig contactar amb la Fundació Wassu-UAB, que és a Barcelona. Els vaig demanar ajuda. Vaig demanar-ne, també, a l’ambaixada espanyola per a poder portar la meva neboda cap aquí ràpidament. I arran d’això vaig començar a informar sobre el que era la MGF i aquí estic, igualment, parlant-ne.

— Quan has parlat del pare, vols dir que el pare no estava a favor de l’MGF…

— El meu pare era català, era d’aquí, es va casar amb la meva mare quan jo era més petita, i després ells finalment es van separar per les diferències culturals que no van poder mai afrontar… Llavors, fa molts anys, es van separar i jo em vaig quedar amb ell a Torroella de Montgrí. També, tinc cinc germans, amb una germana gran, que tamé va patir l’MGF, i la resta són homes… El pare va entendre que era l’MGF i va buscar informació sobre quines maneres hi havia de reparar-la.

Uma Alcaide durant l’entrevista.

— I vau anar a parar la Dexeus. Vau haver de pagar la intervenció?

— No vam pagar res, va ser gratuït. A l’Hospital Clínic també ho fan. Hi ha, a més, suport psicològic, tant abans com després de la intervenció.

— Estàs contenta d’haver-ho fet?

— Sí, sí, vull dir, jo…, no ho sé, ha sigut com recuperar-me. He recuperat el que no tenia.

— La sensibilitat es recupera?

— Sí, encara que depèn moltíssim també del tipus de mutilació genital femenina que t’hagin fet, de la persona que t’ho hagi fet, de l’eina que hagin fet servir, i de l’edat que tenies…

— Com te la van fer la mutilació?

— En el meu cas jo vaig patir el tipus 1 d’MGF. El tipus 1 és la clitoridectomia, en què et treuen part del clítoris o tot. Te n’extirpen una part o tot. Aquest és el tipus 1. Jo en aquest cas vaig patir això.

— Amb quina eina t’ho van fer?

Fins on tinc entès va ser amb un estilet. M’ho va explicar la meva mare. I fa molt poc temps que en vam poder parlar.

— I en el si de la comunitat gambiana se’n parla?

— Sí, és clar, hi ha la comunitat exterior, que és a Gambia, però aquí també hi ha una comunitat gambiana potent. Per exemple, a Osona, a la Roca, també a Girona, que és on hi ha més gent de Senegal  i de Gàmbia, que són llocs on es practica molt l’MGF.

— En aquests moments, a quants països es practica?

— De forma permanent, vull dir, no esporàdica, al continent africà, fins on sé, es practica de forma il·legal a 30 països. En alguns altres països, els estudis han documentat la mutilació genital femenina, però no s’han fet estimacions en aquests estats, com Índia, Indonèsia, Iraq, Israel, Malàisia i els Emirats Àrabs Units. Igualment, hi ha informes anecdòtics sobre la mutilació genital femenina de diversos altres països com Colòmbia, la República Democràtica del Congo, Oman, Perú i Sri Lanka. Els països en què la mutilació genital femenina només la practiquen poblacions que hi emigren no estan inclosos en les llistes habituals. Passa a Austràlia. I a Europa hi ha llocs on es practica la mutilació, però ho fan les comunitats que hi han emigrat…

— En el cas de les comunitats gambianes i gironines catalanes com s’afronta la MGF?

Pel que he vist i pel que sé es fa moltíssima feina dintre de les comunitats. Hi ha dones, hi ha activistes, n’he conegut algunes, que estan fent moltíssima feina. Es parla amb les dones, perquè hi ha espais segurs on poder parlar i explicar el que és la mutilació genital femenina i que elles també puguin parlar lliurement del que pensen sobre això i de per què no s’hauria deixar fer i per què és important no seguir-ho practicant, etc. Es fa moltíssima feina allà. Ho he pogut constatar… Perquè, és clar, molta gent cau en la desinformació que es pensa que és un fet religiós.

— Però, efectivament, és un fet cultural molt antic, que segurament es remunta a uns 3 o 4.000 anys.  Quin n’és l’origen?

— Sobre aquesta pràctica no se sap exactament a què es deu o on es va originar ni per què. No se sap. L’única cosa que se sap sobre aquesta pràctica és la informació que va començar, segurament, a Egipte. Perquè s’hi han trobat mòmies a les quals s’havia practica el tipus 1, la clitoridectomia, que és treure la part del clítoris. S’han trobat mòmies que la tenen practicada. I per això es creu que es va originar allà. I, també, perquè hi va haver un geògraf que va parlar de la mutilació genital femenina fa moltíssims anys. Per això es creu que es va originar allà. I que d’allà, després es va anar estenent arreu. A Egipte li vaig dir a un taxista: «Esteu sonats o què?, per què ho feu això?», i ell va dir-me: «Perquè si no són com gosses, van contra el món». Aquesta és la frase que fan servir. Això és la mateixa defensa que es fa del vel islàmic. Aquesta pràctica no té res a veure amb la religió, però la gent no se’n qüestiona els origen, per què s’ha de continuar fent perquè la gent realment no s’ho qüestiona. Les comunitats on es practica la mutilació genital femenina no ho fan. I és una cosa que et trobes. Jo ho comparo molt amb el que passa als homes jueus i àrabs que els fan la circumcisió del prepuci. Algú s’ho qüestiona, no? Són fets culturals que estan allà i que ningú es qüestiona, com sí que s’ha qüestionat durant els últims anys, per exemple, la tauromàquia. Fets culturals que dius: «Home, això ja no pot ser». Perquè als homes ja els està bé. La mutilació gènere femenina és una cosa que tant fan les comunitats musulmanes com altres, coptes a Egipte o animistes a l’Àfrica. Motius en fan servir uns quants: Déu ho vol; si no mutilem les nenes seran prostitutes; no arribarien bé al matrimoni…

— A Catalunya, a nivell institucional, hi ha algun tipus de suport, de mesures?

Aquí hi ha protocols, es treballa a partir de les escoles, sobretot. Catalunya ha sigut pionera en la lluita contra la mutilació gènere femenina perquè moltes dones i nenes de les comunitats on es practica la mutilació gènere femenina que han emigrat viuen aquí. I també perquè aquí es va descobrir fa molts anys, estem parlant del 1995, crec que va ser, que se’n va començar a parlar, a partir del cas d’unes nenes de Figueres que les van mutilar… Hi ha protocols d’actuació i per als professionals, especialment a la sanitat. El problema, que és una cosa que me’n queixo molt quan faig xerrades, és que hi ha protocols però tampoc s’hi treballa gaire, no es fa un seguiment. Hi ha el control preventiu, per exemple, que és una carta que el professional li posa davant la família i li diu: «Mira, firma’m aquí que no fareu mutilar la teva nena». El control preventiu és molt útil perquè la família està conscienciada sobre el que és la mutilació gent femenina i per què no l’has de practicar a la teva filla. Després, quan vagi a casa seva, tot això li servirà per dir-li a l’àvia: «No me la mutilis, he firmat que no li faríem». Pot dir això, però si no es fa un seguiment, si a aquesta dona només se li fa firmar un paper que ni tan sols entén o no sap què passa? Moltes vegades aquest protocol està dividit, hi ha fases, i moltes vegades els professionals no poden abastar totes aquestes fases perquè no hi ha temps, perquè no hi ha recursos, etc. Jo ho entenc, eh? Totes les dificultats, però és clar si anem directament a «firma’m aquí» i si no em firmes aquí et retiro el passaport i et retirem la nena i truquem als Mossos,… això ja està solucionant? Realment no s’ha solucionant res. Estàs ficant-li un problema a una família que ja en té bastants de problemes, i res més. Així és que jo a les meves xerrades el que faig és això, donar consciència i parlar amb els professionals i dir-los «Mireu, si veus que la dona no t’ho vol firmar és perquè potser no sap què és el que està firmant, no? Crideu un traductor, expliqueu-li què és la mutilació genital femenina, que és el que es pretén.

— Aquestes conferències les fas amb suport d’algun grup? D’alguna institució?

— Tot això va començar fa 3 anys, vull dir, jo vaig començar a estudiar fa dos anys quan Tati Furriols em va animar a estudiar Integració Social, perquè després d’acabar l’ESO vaig deixar d’estudiar, no m’ho podia permetre i havia de posar-me a treballar. Però fa dos anys en Furriols em va animar i vaig començar a estudiar i també vaig començar a assistir i a aprendre sobre el que és la pràctica, cursets que feien de la Wassu i també em va començar a trucar. I arran de tot això m’he anat informant. També, a l’escola. I he fet de traductora per al Consell Comarcal perquè treballo d’intèrpret entre el ful (la llengua del poble fula, la meva ètnia), o el mandingà, i el català. Entre les famílies, per exemple, i l’escola, si la professora vol posar-se d’acord amb la família que acaba d’arribar fa tres anys, o la mare que encara no parla del tot ni català ni castellà, hi intervinc  —ara ho faig telemàtic, perquè no tinc tant de temps— i faig que s’entenguin… M’he trobat en situacions de famílies que porten quatre anys aquí amb professionals que hi treballen i quan hi he intervingut em trobo que, hòstia, durant aquests quatre anys realment la informació no ha arribat d’una banda a l’altra quan es pensaven que sí. Per què? Perquè, realment, no s’han comunicat. Hi ha un xoc cultural, també; hi ha una barrera cultural que és molt forta i que no acaba de caure…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

— Ara estàs estudiant encara?

— Sí, he fet el meu primer curs d’integració social i ara faig segon, són dos anys d’estudis. A banda, vull tirar endavant el que és Fargàmbia, una petita associació per a la cooperació, projectes de cooperació en origen que neixen  allà, amb l’ajuda de la Fundació Trueta, per a contribuir a la qualitat de vida del poble gambià… Ens hem trobat que 150 dones d’una cooperativa ens van dir que necessitaven uns horts comunitaris per a poder treballar perquè amb el canvi climàtic el que abans es feia en tres mesos ara només es fa en un mes perquè ara només plou durant un mes que cau i necessiten un pou; tenim el terreny i el que volem és això, fer el pou i que les dones comencin a treballar i a guanyar-se la vida, perquè hi ha possibilitats de trobar aigua…

— Amb les conferències, doncs, fas pedagogia, no?

— Realment no pretenc ensenyar res a ningú. El que vull és compartir la meva realitat, el que jo he viscut la meva experiència, al carrer o quan he anat a l’hospital. Un problema que està passant aquí ara és que hi ha moltes nenes que desapareixen, en el sentit que abans hi eren i ara ja no hi són. Què passa? Que les famílies decideixen que prefereixen que la seva nena no es quedi aquí, que no estudiï, només per poder-li practicar la mutilació genital femenina. La tornen a origen. I aquestes nenes es queden allà a viure, m’entens? Els treuen l’oportunitat d’un futur que potser seria millor, ai més no aquí no els la practicarien. Perquè les famílies hi creuen moltíssim i per això jo moltes vegades el que dic —i és la meva manera de veure-ho—, és que la mutilació genital femenina no és una pràctica com  gent pensa, que és africana o és musulmana o d’uns salvatges ben allunyats que no tenen res a veure amb nosaltres, que som perfectes i que som genials i que la nostra realitat és la bonica…, és simplement una creença, és una cosa que se la pot creure qualsevol persona, és una cosa que està molt endins a les comunitats i de les persones que ho practiquen i per això s’ha de treballar des d’allà… Em moc entre aquest dos peus, és com tenir dos peus: el d’aquí, de noies que segurament no en tenim ni consciència, i l’altre, d’allà, que ja ho saben i que es pot ajudar perquè no els la practiquin. Sí, es pot donar informació, es poden donar eines, es pot anar i dir:  «Va, parlem-ne», encara que et pressionin o t’amenacin pel fet que tu vagis a explicar la teva experiència. Nosaltres som de Torroella de Montgrí, n’estic bastant allunyada, de tot el que és la meva comunitat i la meva família i els meus cosins i la gent que coneix la meva família…, n’estic una mica allunyada, perquè allà, a la capelleta de la meva mare, per exemple, tot és: «Ui, la teva filla, l’hem vist a la tele»; «No et fa vergonya tenir una filla com aquesta?». I la meva mare, pobreta: «Deixeu-la estar, no la puc fer callar». «Jo no puc, jo no puc, feu-ho vosaltres».

— A Gàmbia es continua practicant la MGF?

— A Gàmbia des del 2015 està prohibida la mutilació genital femenina, però encara es continua practicant a les zones rurals en alguns pobles. Però  la justícia passa de tot i els policies aquests que són els que han d’aplicar la llei són els primers que no estan pas en contra de la mutilació genital femenina així que què faran? Jo, l’any 2015 ja sabia què era la mutilació gent femenina, ja sabia el que m’havia passat, però encara no tenia consciència plena del que era la pràctica, fins que va morir una nena una nit i tothom cridava i plorava i jo. «Però què està passant? Qui s’ha mort?», i elles:  «És una nena que la van dur a l’Hospital, l’altre dia la van portar«; i jo: «Però, l’heu mutilada»…, «No, s’ha mort perquè l’altre dia va anar a l’hospital»; i jo: «S’ha mort perquè l’heu mutilada» i jo cridant i dient «que sou uns bèsties, que això està malament», i vaig veure que no servia de res i a mi simplement em feien callar: «Calla, nena, que tu no t’entens de res…, que tu d’aquí no ets, normal, és clar…, que t’has educat per allà». Això no servia i cada cop que viatjava allà intentava de parlar amb la gent: «Escolteu, això està prohibit, està malament«; «Qui ho ha prohibit això? Però si això està bé! Ho han prohibit aquests blancs, no?, que han vingut aquí a prohibir coses , doncs que prohibeixin el que vulguin»; i jo: «Però a veure, que està prohibit? Si es practica anireu a la presó!» Però no passa res d’això, vas allà, firmes uns papers, fan veure que et detenen i ja està i, si no, els subornes, perquè aquests policies no tenen consciència del que fan. La mutilació s’esdevé en l’àmbit purament femení, no hi intervenen els homes i aquí està el problema, vull dir, perquè considero que també s’ha de treballar amb els homes, perquè si tu, com a home, tu em demanes de requisit, a veure, si la finalitat de la meva existència, el motiu per què he nascut és casar-me amb un home i tenir fills i que aquest és un dels motius pel qual neixen les dones, per tenir-los contents a ells i servir-los a ells, si la finalitat de la meva existència és que tu em vinguis a buscar i et casis amb mi i em facis fills i en tinguem molts, i si tu de requisit demanes que per casar-te amb mi jo he d’estar mutilada, llavors, aquí hi ha una feina perquè que no demanin aquest requisit. El dia que els homes no demanin de requisit casar-se amb una dona mutilada aquell dia serà molt més fàcil tot.

— Hi ha gent fent feina en aquest sentit?

— Hi ha moltíssima gent hi ha moltíssima gent que ja ho està fent. El que jo faig és res, comparat amb tota la feina que fan persones de dintre de la comunitat. Hi ha dones que porten anys i anys lluitant. Hi ha entitats que s’han creat que porten 20-30 anys lluitant. A més de la Fundació Wassu, a Barcelona i a Gàmbia, a Girona hi ha un filó de dones activistes de la comunitat que han fit prou, que això no està bé, que no pensen fer-ho a les seves filles i per això se’ls ha allunyat una mica de la comunitat, però elles mateixes han tornat i estan fent molta feina.

— Fins a quina edat es practica l’MGF?

— L’edat varia, depèn de la comunitat, depèn de la gent. Del 6 als 14 anys és el «normal», però també es fa dels 3 als 6 anys. Ara tot això canvia perquè està prohibit i com que està prohibit ho fan d’amagat, amb tot el ritual que hi ha al darrere: agafar la nena, endur-se-la i mutilar-la, fins al punt que hi ha comunitat que ho consideren un ritual d’iniciació: la nena deixa de ser una nena per convertir-se en una dona i perquè això passi se l’ha de mutilar. Hi ha molta gent que es pregunta que si és un ritual d’iniciació el normal és que li facin als 15 anys o als 12 i no als dies de néixer, però per a aquella comunitat que ho fa al dia de néixer no és un ritual d’iniciació, és perquè la nena així arribarà verge, etcètera. És clar, no és el mateix fer-ho fins als 6-7 anys —que els infants encara no tenen consciència plena de si mateixos— que a una nena de 12, 13 o 14 anys, que per poc que s’hagi tocat… És molt bèstia, hi ha comunitats que ho fan als 15 anys i, malauradament, també, hi ha dones que no només han patit una mutilació, sinó que ho han patit diverses vegades… Em vaig trobar, per exemple, que una de les meves cosines es va casar, jo era allà, i la nit del matrimoni la van portar a casa al seu marit i la van mirar, perquè se l’ha de revisar, que arribi verge, que estigui bé, perquè, si no, ui!, la família llavors no ho ha fet bé, d’aquella família n’ha sortit una nena que no és verge, etcètera…, l’honor de la família, que aquest també és un dels motius per a practicar la mutilació … Bé,  doncs a ella la van revisar i van veure que encara li quedava una mica de clítoris i no havia de tenir-lo, i aquella mateixa nit la van tornar a mutilar…, així que l’MGF no és una cosa que passa només un cop, si fa falta, passa més vegades si no s’ha fet «bé».

— Hi ha més consciència ara tant a l’exterior com a l’interior sobre l’MGF?

De fa temps que la gent parla de la pràctica. Ho he notat dintre del meu poble, parlo des del que he vist, i des del poc coneixement que tinc sobre la pràctica arran dels meus primers viatges. L’altre dia van venir uns al poble del costat a repartir uns papers dient que prou mutilació i, hòstia!, em va sorprendre: estan parlant de la mutilació genital femenina, cosa que abans era impossible. Hi ha un avenç. Hi ha moltíssimes famílies, també moltíssimes dones que perquè estan aquí poden aconseguir una feina i per aconseguir una feina es poden separar d’aquell marit que no la deixa decidir i aquella dona, amb una mica de consciència, amb una mica d’informació decideix que no vol mutilar la seva nena i no mutila la nena, i la nena aquella tampoc mutilarà perquè ja no sabrà el que és la mutilació genital femenina, perquè això es transmet de mares a filles, o d’àvies a mares, és una transmissió generacional entre les dones. Hi ha hagut canvis i comença a haver-hi molta consciència a les comunitats, i se’n parla, hi ha moltes dones que fan moltíssima feina dintre les comunitats, que són de la mateixa comunitat. Realment la cosa va a més, però és molt complicat…

— Creus que falten referents en pro d’una més gran consciència entre les nenes?

— Hi ha nenes que van a l’escola i de l’escola a casa i de casa a l’escola i si a l’escola no se’ls dóna informació sobre la pràctica i sobre el per de la practica…,  és una feina que a l’escola hauria de ser important. A partir dels 12 s’ha de començar a parlar perquè això passa aquí mateix, ho tenim a casa, és nostre, és de tots…

[Podeu fer els vostres donatius a FarGàmbia al compte: ES07 3025 0029 0814 0002 3739. També, podeu associar-vos-hi a través d’aquest vincle.]

[NOVEL·LA] 1936. Capítol III. Al Palau de la Generalitat

[Novel·la de Dídac Costa.]

Una hora abans, a la Rambla, dos homes amb gavardina i un barret, que mantenia els seus rostres a la penombra, passejaven discretament. No parlaven, només observaven els moviments al carrer mentre caminaven per un lateral de la Rambla.

Al passeig, l’habitual to festiu i alegre d’una nit de dissabte de juliol s’havia convertit en corredisses d’obrers armats o en busca d’armes i informacions. Les ràdios que sonaven pels altaveus havien deixat de radiar músiques alegres per deixar pas a greus discursos que alertaven del perill i incitaven a l’acció. Tota la ciutat semblava estar desperta i alerta.

Un jove repartia la Soli, el diari anarquista, que tot i haver patit els últims dies la censura del govern de la República per provar d’apaivagar els dos extrems, anarquistes i feixistes, havia afegit a última hora un full amb les consignes de la CNT per als seus centenars de milers d’afiliats. Ja es començaven a veure els primers cotxes requisats pels treballadors amb les sigles CNT-FAI escrites amb guix en grans lletres, tot rebent al seu pas salutacions eufòriques de veïns i vianants que els cridaven: Visca la CNT, Visca la FAI!

Guàrdies civils lleials a la República, a la barcelonina plaça de Catalunya, després que les tropes lleials detinguessin els caps dels revoltats. [Centre Documental de la Memòria Històrica.]

Al carrer de Fivaller, a pocs metres d’on es trobaven els dos homes, se sentí una gran trencadissa de vidres. Era una armeria de les moltes que els grups anarquistes començaven a assaltar, buidant aparadors i armaris per endur-se tot el que hi trobaven, en una acció desesperada d’última hora davant la negativa de les autoritats d’armar el poble per afrontar el cop d’estat.

— Ja n’hem vist prou, president, tornem a Palau.

— Si, ja hem vist el que havíem de veure. Volia respirar l’aire dels carrers de la ciutat en aquesta hora tràgica… I ja me’n faig una idea. Realment, el poble està preparat, molt més que nosaltres, tot i que no li haguem donat ni un sol fusell. I nosaltres en canvi no ho estem gens… Ni tan sols com a l’octubre del 34…

— En Llano diu que estiguem tranquils, que tot està en ordre a les casernes… I els Guàrdies d’Assalt tenen un operatiu que ara ens explicarà en detall l’Escofet.

— Quin idiota en Llano… La CNT sembla estar més ben informada que nosaltres i que ell mateix sobre els seus propis subordinats…

— Si, realment… Els anarquistes tenen milers d’homes desplegats pels carrers i davant les casernes…

— Però estan desarmats… Com s’ho faran? Serà una carnisseria… Com plantaran cara a l’exèrcit i els seus canons? No creus que els hauríem de donar armes?

— Ja saps què penso. No en tenim prou ni per a nosaltres, no els les podem donar al poble, Lluís… I qui sap si serà pitjor el que facin ells armats o el feixisme…

— No diguis això! Saps prou bé que el poble té moltes més raons que els feixistes per trencar l’ordre i acabar amb nosaltres i aquesta República que tant prometia i que tant ens ha decebut a tots… La matança de Casas Viejas, no té nom… Ni el bienni negre o lo d’Astúries i la repressió dels fets d’Octubre… Tan fa que a Catalunya sempre guanyin les esquerres, que si a Espanya manen els feixistes, ja sigui des de les Cortes o per les armes, estem fotuts! I els inútils de Madrid, amb una reacció encara més tèbia que la nostra, collons… Diuen que anit, quan li van dir a en Casares que estava havent-hi un levantamiento, tot el que se li va acudir dir va ser: si ellos se levantan, yo me acuesto. Quin irresponsable!

— Si… Però pensi’s bé això d’armar el poble, president… Hem de respondre al cop d’estat des de la institucionalitat… Si no, estem fotuts i amb dos fronts alhora: feixistes a una banda i anarquistes a l’altra…

— De quina institucionalitat parles, Ventura? Si amb l’aixecament de mig exèrcit, l’estat espanyol i la Generalitat som paper mullat… Bueno, en tot cas ja és massa tard, la lluita ja ha començat. Tornem a Palau!

El fotògraf Agustí Centelles va agafar aquesta imatge d’una camioneta de la CNT ocupada per homes i dones que porten quadres amb simbologia republicana. La foto és a la barcelonina Via Laietana, el 19 de juliol de 1936. [Centre Documental de la Memòria Històrica.]

Van accelerar el pas pel carrer de Fivaller, passant pel davant de dues armeries saquejades, seguits a pocs metres de dos escortes. Era el moment de saber des del Palau de la Generalitat què passava als quarters militars i al carrer. Totes les decisions que el president Companys havia de prendre, i fins i tot, les no decisions, podrien passar-li una factura molt cara les properes hores. On el seu cap seria, sens dubte, un dels primers a ser exigits tan per feixistes com per anarquistes. Calia meditar bé cadascuna d’aquestes moltes i molt difícils decisions davant les quals la història l’havia tornat a situar aquest dia.

Al vell edifici de la Generalitat un nodrit grup de guàrdies d’assalt els esperava i protegia l’edifici, un dels objectius principals dels militars sollevats, amb el president mort o detingut. En veure’l arribar al costat del Conseller de Cultura, Ventura Gassol, Frederic Escofet, cap dels Mossos d’Esquadra, la força militar més fidel i propera als catalanistes que governaven la jove Generalitat republicana, respirà tranquil.

Acompanyà Companys i Gassol escales amunt fins al seu despatx, on digué:

— President, les tropes estan començant a sortir dels quarters. Tota la guarnició de Barcelona ja està revoltada. Fa pocs minuts un dels agents de policia que vigilava les casernes ens ha trucat per dir-nos que el regiment de Pedralbes està sortint, dirigint-se cap al centre per la Diagonal.

— Mare meva…

— D’altra banda, els anarquistes estan al carrer, armats com han pogut. Han assaltat armeries i han aconseguit fusells de l’intent de sublevació d’en Macià, dels miners d’Astúries i d’alguns vaixells del port que van robar ahir. Vigilen els quarters i estan apostats a cantonades, portals i terrats… Però no ataquen les casernes, els estan deixant sortir. El que ens sembla una bona tàctica, que enllaça amb la nostra, que consisteix en posicionar nou punts amb guàrdies d’assalt i de seguretat tallant les vies per on han de passar per dirigir-se de les seves cinc casernes cap al centre. La lluita serà dura, però tinc fe en la victòria de la nostra sagrada causa.

— I a més d’aquestes cruïlles on tenim guàrdies, què més creu que hem de fer? —preguntà Companys anava cap al penjador per deixar-hi el barret i l’abric.

— Bé, en primer lloc, president, per tal d’evitar la possibilitat de que els rebels s’apoderin de vostè com al 6 d’octubre, crec que estaríeu més segur al meu costat, a la Comissaria General d’Ordre Públic de Via Laietana. A més, la seva presència en aquest lloc de combat aixecarà la moral dels nostres combatents. Si li sembla bé, hi hauríem d’anar ràpidament i sense fer-ho públic. Heu de confiar en mi com jo confio en el resultat d’aquesta lluita fratricida que ens imposen. Serà un honor poder viure junts aquests moments exaltats en què estan en joc no només les nostres vides sinó també els destins de Catalunya i de la República.

— Entesos, així ho farem. Deixi’m abans despatxar uns assumptes aquí a Palau i radiar un comunicat d’alerta al poble. I després, tan bon punt tinguem la situació militar més controlada, tornaré aquí, que és on ha d’estar el president. Però digui’m, quina és, amb més detall, la situació dels sublevats?

— Bé, com sap, tot i que el programa del Front Popular estava lluny de tenir un caràcter extremista, poc després del seu triomf electoral fa sis mesos, una coalició reaccionària formada per la majoria dels oficials de l’exèrcit, la jerarquia de l’Església, els feixistes, els monàrquics de Joan de Borbó, els tradicionalistes i l’alta finança, van començar a conspirar contra el govern dels partits republicans moderats…

— Però no s’havia fet neteja dins l’exèrcit?

— Si, es va intentar, però no va canviar gaire… Com sap, tenen una forta tradició conservadora, colpista, colonial, i ara amb això de Hitler a Alemanya, pro-nazi. Per fer-hi una veritable reforma potser caldria haver-lo dissolt completament i fer-ne un de nou… I evidentment això és impossible, i més encara en els temps bèl·lics que corren per Europa novament.

— Sembla mentida, amb la gran matança que suposà la Gran Guerra, i no n’aprenem…

Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya.

— Ara mateix podem dir que l’exèrcit està dividit. Però entre els alts comandaments predominen els conspiradors, que volen fer d’Espanya un estat feixista com l’alemany. I com que la via parlamentària que van intentar el 34 els va fallar i van perdre les eleccions de febrer, ara volen fer-ho com sempre ho han fet, per les armes. Un estat totalitari que giri els fusells contra la pròpia població i empresoni o afuselli tots el que no pensin com ells, vaja…

— Si, un veritable malson, contra el que ja ens vam rebel·lar el 34 quan ho va intentar en Gil Robles per la via institucional, com en Hitler…

— I ben escaldats que en vam sortir… — recordà resignat Gassol.

— Si, però més ells, amb la mort de Calvo Sotelo fa tres dies… Quanta mort, mare meva…

— I la que vindrà… — replicà Gassol.

— Aquest assassinat, lògicament, no ha fet cap gràcia a tots aquest sectors — seguí Escofet—. I segur que ha fet avançar el cop… Junt amb l’Olimpíada Popular que havíem d’inaugurar avui…

— Óstia si, l’Olimpíada! Qui pot pensar en això ara? Tot cancel·lat, evidentment… Amb la feina que hi havia posat tanta gent i la promoció que suposava per al país i per l’antifeixisme al món sencer… Amb milers d’esportistes i periodistes internacionals que ja estan aquí! Quin merder, quin desastre… Però bé, evidentment aquestes son ara preocupacions molt secundàries… Caldrà que ho aprofitem per cridar a la solidaritat internacional per la nostra causa.

barricades

— Si, està clar que els feixistes no volien que una Barcelona antifeixista omplís les portades del món sencer a pocs dies de fer un cop d’estat feixista que porten mesos preparant… I és ben probable que molts nazis ja corrin per Espanya ajudant als facciosos i no els faci cap gràcia aquesta olimpíada que pretenia deixar-los en evidència.

— Amb la nostra victòria al febrer, avui utilitzen l’únic argument que els queda, que els caracteritza i que realment saben usar: la força i la brutalitat… Diuen que son patriotes i son veritables apàtrides. Saben molt bé que el que fan avui portarà a una gran matança entre espanyols, i els importa ben poc. Patriotes en què?, voldria saber… — Va fer una pausa per encendre una cigarreta.— I en Llano, aleshores? Què en sabem d’ell? Té cap poder avui..? És l’únic militar amb qui podem comptar? Durarà ben poc si està rodejat de traïdors…

— Si… Quan hem sabut que la revolta seria avui, li he demanat una entrevista. M’ha rebut a les dues del matí a Capitania, i li he exposat les meves sospites. Ell ha insistit en què no creu que hi hagi cap revolta perquè li acabaven de reiterar mostres de lleialtat els generals Aymat d’infanteria, Leborburu d’artilleria i Burriel de cavalleria… Que sospitem que és un dels caps dels revoltats a l’espera de Goded… Ha dit que, en el pitjor dels casos, es tractaria només d’alguna unitat aïllada, i que ell la podria reduir fàcilment…

— Mare meva, quin inútil…

— Hem convingut que si és així, jo deixaré que actuï sol, i que només en cas que no tingui prou elements lleials per dominar la revolta, intervindrien les forces d’ordre públic. Però bé, per si de cas, els nostres ja son als seus llocs de combat… Però aquesta inacció ha permès als oficials colpistes seguir lliures i tranquils pels quarters, conspirant…

— I quants homes té l’exèrcit a Catalunya?

— En total uns sis mil. Tenen els principals efectius a Barcelona, però també hi ha guarnicions a Tarragona, Lleida, Girona, Mataró, Manresa i la Seu d’Urgell. La de Barcelona té dos regiments d’infanteria, dos de cavalleria, dos d’artilleria, un d’enginyers i un parc d’intendència, de zapadores com li diuen. Una esquadra d’aviació militar al Prat, i una d’aviació naval al port. Totes aquestes forces estaven fins avui aquarterades. També tenen els edificis de Capitania al Passeig Colom, Dependències Militars i l’antic parc d’artilleria a Drassanes. I el Castell de Montjuïc amb una guarnició alterna.

— Entesos… Doncs caldrà preparar bé la nostra resposta…

— Alguns d’aquests quarters sembla que ja estan del nostre costat, com l’Aviació del Prat amb Díaz Sandino i el Castell de Montjuïc, d’on ens acaben d’arribar notícies de que els soldats s’han negat a prendre part en la sublevació i fins i tot han executat els oficials…

— Què diu? De debò? Óstia! Ja ha començat a córrer la sang, Deu meu! — colpit per la notícia d’aquelles primeres morts, Companys, que tant com antifeixista, demòcrata i catalanista, era també un humanista a qui causava impacte i rebuig qualsevol assassinat polític, vingués d’on vingués, digué en un to més èpic—: Vet-ho aquí, el Castell de Montjuïc, símbol de l’opressió espanyola a Catalunya i també contra els anarquistes, revoltada i amb la tropa executant als seus oficials… Caram… Només això ja fa que el dia d’avui s’hagi d’inscriure a la història del país…

— Si, i dubto que sigui l’únic motiu avui… — seguí Escofet— . Aquestes deuen ser les primeres baixes del dia… Per provar d’evitar més vessament de sang, hem fet tots els esforços possibles per dissuadir vàries casernes, i ens consta que en Llano també ho està provant, però no sabem amb quin èxit… En tot cas, president, no es preocupi per les casernes de la resta del país. L’acció d’avui es decidirà a Barcelona. Encara que a comarques alguna guarnició revoltada aconseguís apoderar-se d’una ciutat, acabaria lliurant-se posteriorment o seria derrotada amb facilitat si guanyem a la capital.

— Doncs centrem tota l’atenció aquí. Nou punts per tallar les comunicacions, diu?

Escofet es dirigí a una taula on desplegà un gran mapa de la ciutat amb les casernes militars ressaltades, els punts del centre que que tenien com a objectiu els sublevats i les rutes que havien de fer per dirigir-s’hi. Assenyalant-lo, continuà l’explicació:

Gràfic del moviment facció a Barcelona el juliol de 1936.

— Nosaltres tenim uns 2000 homes entre les forces de seguretat i d’assalt i uns 300 mossos, que es concentraran en la defensa de la Generalitat i altres edificis del centre.

— Vaja, no arribem ni a la meitat d’efectius… I la Guàrdia Civil què farà? Ho sabem?

— No, encara és una incògnita, president…

— Vaja, això no pot ser bo…

— Està comandada pel General Aranguren. I tenen uns 3000 homes. La companyia de cavalleria de Barcelona pel Coronel Escobar i el tercer terç, a comarques, pel Coronel Brotons. No sabem encara quina actitud prendran. Però les informacions que ens arriben no poden ser més pessimistes. He insistit a procurar la col·laboració de tots tres, fent-los venir al meu despatx per convènce’ls de que es mantinguin dins la legalitat republicana. Aquest mateix matí han vingut, i els he tret el seu acord per que concentrin totes les seves forces a les dues casernes d’Ausiàs March i Consell de Cent, on formaran els dos coronels a l’espera dels esdeveniments.

— El seu posicionament és determinant, no perdi el contacte amb ells a tothora. Veure’ls lluitar amb els anarquistes, als que han perseguit des de que els van crear… M’agradaria veure-ho… I també veure com reaccionen els anarquistes… Però ens convé a tots que s’entenguin… Feu venir aquí a Aranguren…

— Entesos. I els anarquistes no son ximples, saben que caldrà estendre la mà a qualsevol cos que lluiti amb ells contra l’exèrcit. En resum, president, hem de reconèixer que tot plegat dona un resultat bastant desolador pel que fa al nombre de combatents… Que s’agreuja si tenim en compte l’armament de què disposem: 24 peces d’artilleria, 48 metralladores i 20 morters pesats com a mínim… Contra 16 metralladores i 6 morters nostres. Amb Guarner i Vidal hem estat hores davant del plànol de la ciutat, per pensar bé on posicionar els nostres guàrdies, que fins i tot ocupen terrats i pisos.

— Entesos… I a la resta d’Espanya, com està la cosa.. ?

— Bé, a Madrid l’ambient ja estava molt més agitat que aquí, que només ens preparàvem per unes pacífiques olimpíades populars…

— Si… Amb tot d’atletes i periodistes internacionals als hotels de Barcelona i tot preparat a Montjuïc… I amb Pau Casals que assajava ahir la 9a simfonia per a la inauguració al Teatre Grec… Faci un dispositiu per preservar la integritat de tota aquesta gent. I caldrà aplaçar els Jocs Olímpics fins vagi a saber quan… Quina tragèdia, realment… Hem passat de celebrar la pau olímpica fent una contraposició festiva, esportiva i civilitzada als jocs feixistes de Berlín… A una guerra oberta entre el poble i el feixisme… Que probablement sigui només la primera de moltes més que patirà Europa els propers anys entre el feixisme i la democràcia. De Barcelona a Berlín… De l’anarquisme al feixisme… I nosaltres al bell mig!

— A Madrid — seguí Escofet— , des de l’assassinat el 12 juliol del Tinent Castillo i, com a represàlia, del cap de Renovació Espanyola, Calvo Sotelo, l’aire ja és guerracivilista des de fa dies. Aquí aquests dos fets també han causat impacte. I per complicar la situació, el dia 13, la CNT ha decretat la vaga al port de Barcelona i als transports industrials. Hem provat de fer entrar en raó els seus dirigents perquè entenguessin com és d’inoportú, però no han pogut dissuadir els seus propis companys de sindicat… I fins i tot els últims dies la vaga ha pres més amplitud, el que ens obliga a dispersar les forces de seguretat i d’assalt…

— Aquests anarquistes són ingovernables…

— Si, però son la immensa majoria dels treballadors del país… Més ens val no haver-nos-hi d’enfrontar. I menys ara. No podríem combatre en dos fronts alhora… Però serà tot un art polític, que li deixo a vostè, president, el trobar l’equilibri per tenir-los al costat i no enfrontats. Sense cedir-los el poder del país ni armar-los, perquè si ho fem, potser vencerem avui el feixisme, però demà tindrem una revolució anarquista… Amb tot el que això suposa…

— Si, certament… Si els donem armes, potser les giren contra nosaltres i ens porten al caos… Déu n’hi do, quina situació més enverinada i complicada… Està clar que els que més tenim a perdre som nosaltres, que som enmig d’un foc creuat entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra… Caldrà tenir molta mà política… Ho sents Tarradellas? —digué dirigint-s’hi, que en un racó observava l’escena sense dir res.

— Si, president.

Sumari

[Capítols publicats fins ara:]

  1. A un pis del Poblenou. 
  2. Camí de La Farigola.
  3. Al Palau de la Generalitat.

[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cant X

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]

…

La dona d’un mas, la dona eterna, ha vingut a confessar-me els seus temors i les seves creences. M’ha dit que tem l’amor, que tem la vida, que desitja l’home i que persegueix ratolins. La imatge d’una dona eterna! La de les grans contradiccions; la falsa que és sincera, la ingènua que és perversa. La dona eterna! S’empara sota el mantell dels seus dolors, i l’esquinça amb els seus desitjos…

La dona d’un mas, la dona eterna, s’ha inclinat damunt meu, li he fet d’espill entre dues mates. I m’he enorgullit de reflectir els seu sos perfecte. El seu rostre ha caigut enmig de l’aigua com una pedra… i els cercles s’han eixamplat al seu entorn fent de marc a la seva bellesa amb un calfred de goig…

La dona eterna és sempre una eterna promesa… i una eterna lluita.

…

He vist moltes vegades alçar-se el teló damunt la gran sala freda i negra de la vida. El veig baixar i pujar sempre, cronomètricament. Dins aquest gran teatre, amb un realisme exasperant, hi cau un baf espès d’humanitat que espera. Els homes hi estan barrejats com escarabats, closques de cacauet, llangardaixos, peles de taronja i puntes de cigarreta mal apagades. L’aire està empastifat de fum. Tothom es mou impacient. El teló s’alça. Hi ha la llum i l’ombra, la farsa i la realitat, l’odi i l’amor, l’apatia i l’ambició. També hi ha qui plora i qui, alhora, té la missió de provocar el riure. Uns i altres volen oblidar. Tothom vol oblidar. I, si poden riure, quin esplai! Per això els uns diuen nicieses, es belluguen grollerament per tal de provocar la rialla i fer xerinola. Val a dir, però, que no els costa gens aconseguir-ho. Tots plegats són fàcils d’enganyar, i se n’aprofiten. Quan els homes s’atordeixen, fan cara de babaus. I desitjarien fer-la sempre! Però això tampoc no és fàcil. El teló cau. Entreacte. Quan descansen, els homes es donen aires d’importants, caminen amb les mans a les butxaques, una cigarreta als llavis. Darrere el seu aspecte digne i estirat hi ha el temor d’haver rigut una miqueta massa; però tothom volia riure. És un descans, fer el que fa tothom. Ara cal parlar perquè tothom parla, fumar perquè tothom fuma… I així augmentar la bafarada de fum i de suor. Més cacauets per terra, menys escarabats, més peles de taronja, menys llangardaixos. Més bruta l’aigua, menys peixos. El teló ja s’alçarà aviat, continuarà la farsa, i l’empastifada.

Pintat o real, enmig d’aquest decorat, un riu com jo no hi te un paper gaire lluït. Els estols d’estornells i de pinsans que ara s’apleguen a la meva vora no poden pas fer-me oblidar les cares, els plors, els riures, les ganyotes i els crits dels homes. El teló va amunt i avall, sempre. I jo no puc deturar-lo; sóc impotent per canviar res. Aplaudiments, xiulets i crits. Una mata de bruc sota un plàtan nu. Tres barbs neden contra corrent. Un ànec salvatge ha vingut per atzar, i per atzar se’n va. El teló cau; és un teló sembrat d’estrelles, d’il·lusions o de fatalitat. El teló cau… És un teló de boira, de gel i de neu.

El teló cau.

[VÍDEOS] Que encara no hem vist

Per allò que una imatge val més que mil paraules, a La Resistència ens arriben manta publicacions audiovisuals sobre multitud de temes que, de vegades, com a la resta de mortals que segueixen les xarxes socials, passen desapercebuts, però que un cop vistos tenen molt a dir.

Per això encetem aquesta secció de [VÍDEOS] que encara no hem vist, per anar-vos-en oferint alguns que, segurament, encara no heu vist i que conviden a una profunda reflexió sobre la nostra vida a la Terra. [Els anirem publicant a mesura que els revisem i si creieu que n’hi ha algun d’interès feu-nos-en saber el vincle a info@laresistencia.cat.]

La votació massiva dels espanyols estrictes a PP i a Vox

No us perdeu aquesta intervenció de Josep Costa a «La Tertúlia Proscrita» de Vilaweb.

https://platform.twitter.com/widgets.js

Ànecs cívics

Ni que sigui per arrencar una mica d’humor i, també, de compassió pels amics animals, avui us oferim aquest passeig dels ànecs de Camprodon, que cada dia passen pels carrer dels municipi per anar a refrescar-se.

https://platform.twitter.com/widgets.js

Joan Granados: «A l’actual TV3 la política fa por»

L’antic director de la CCRTV, Joan Grandos (1934) recordà a TV3 el passat 18 de maig els anys de la creació del canal televisiu, ara que compleix al 40è aniversari. La cara d’Helena Garcia Melero mentre dura l’entrevista mostra la «por» de què va parlar Granados.

Entre d’altres, ho va dir clar i català en Xavier Serrahima, com podeu veure aquí sota:

Octuvre denuncia el supremacisme espanyol contra la llengua catalana

Novament, l’equip d’Octuvre, encapçalat per Marta Sibina, hi torna amb l’afer del supremacisme espanyol contra la llengua catalana, amb les darreres normes que imposen el castellà a casa nostra.

«Vine’m aquí», de Mar Pujol

La cantautora del Lluçanes Mar Pujol, a qui ja vam dedicar un article el passat desembre, hi torna; ara, amb «Vine’m aquí», una cançó d’agraïment a la seva mare, «un gràcies al seu amor incondicional», segons explica ella mateixa al seu compte d’Instagram.

Quaranta-cinc anys del GOB (1977-2022)

Al 1977 va néixer el GOB Menorca (Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) i van començar anys de mobilitzacions, d’investigació, divulgació i defensa de la natura. Celebrem els 45 anys del GOB a Menorca. Fean feina per la mar (Medi Marí), pel territori (Política Territorial), per jardins sostenibles (Es Viver), per la fauna silvestre (Centre de Recuperació de Fauna), amb escoles (Educació Ambiental), amb agricultors (Custòdia Agrària) i amb la població.

Torna la censura a TV3

Ara que es veu que ja som a tocar de la República Catalana [:)], TV3 ha fulminat, via mans negres d’ERC i el PSC, Manel Vidal al Zona Franca. El programa, sense guionista (Magí) i sense director (Joel Díaz), que han dimitit contra l’atzagaiada neofranquista, ha fet el seu paper però ja no tindrà més singladura, gràcies al 155 permanent en què vivim.

https://platform.twitter.com/widgets.js

Missatge urgent per a Joan Manuel Serrat

L’Àngel Aguiló no el volia fer, aquest missatge, però al capdavall l’ha fet; segurament, doncs, com hem fet tants catalans novament vexats pel noi de Poble Sec.

Masurca del bosc, de VorAigua

Masurca del bosc és una cançó d’amor a la terra. Gràcies a la màgia dels mots i al compàs ternari d’una masurca,

VorAigua —Muntsa Moral, a la veu, i Paul Perera, al piano— crea un món de plantes i animalons en què els habitants del bosc ens mostren un corriol calmat i íntim.

Aquest senzill és un avançament del segon treball de la formació. El següent àlbum de VorAigua explora les mines, les esberles, els boscos i les muntanyes que hi ha vora el riu. VorAigua evoca la vessant més popular de la natura, a voltes ombrívola i feréstega, a voltes solella i acollidora.

Cal escoltar i sentir el bosc.

Una conversa entre Albano Dante Fachín i Josep Costa

Aquest octubre, Octuvre ens ha regalat aquest deliciós vídeo, en què l’Albano i en Costa, durant quasi una hora i un quart, converses animadament sobre política o futbol, de forma animada i fins i tot divertida. No us el perdeu.

Intervenció del president de Colòmbia, Gustavo Petro, davant la 77a Assemblea General de l’ONU, el 20 de setembre de 2022

Intervenció de José Pepe Múgica a Montevideo

Paga la pena recuperar —especialment per als oblidadissos i els desmemoriats—, la intervenció que va fer el 8 de desembre de 2017 a la capital uruguaiana l’agricultor i polític uruguaià José Alberto Pepe Múgica Cordano (1939), senador pel Front Ampli i 40è president de la República d’Uruguai entre 2010 i 2015.

Davant les agressions lingüístiques cal plantar cara

És el que proposa a Octuvre Marta Sibina en un primer vídeo d’una sèrie que han pensat a publicar sobre el tractament xenòfib que rebem els catalanoparlants per part de colonialistes d’arreu que viuen i [es]caguen a Catalunya, inclús amb els nostres diners, com es demostra en els centenars de denúncies que s’han fet per causa del maltractament en el sector sanitari.

La terra per sembrar. Per un Pirineu viu. #StopJJOO

Cada cop som més els catalans que abominem del projecte espanyol de Jocs Olímpics al Pirineu, per bé que la classe política que «nos hemos dado entre todos» insisteix a voler presentar la candidatura per a l’any 2030. En aquest vídeo podeu sentir i veure l’himen que n’ha fet en contra la plataforma StopJJOO.

Espionatge contra OCTUVRE

Com és sabut, més de 60 persones han estat espiades a Catalunya amb un programa informàtic al qual només tenen accés els governs. Una d’aquestes persones és Albano Dante, un dels fundadors del canal OCTUVRE. Aquí podeu llegir tota la informació: https://citizenlab.ca/2022/04/catalan…

La Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà

Fragment de la pel·lícula Aquesta terra és meva, de Jean Renoir.
Ambientat en l’ocupació nazi de França, aquest film de 1943 va ser censurat pel franquisme. El final té una emocionant escena en la qual l’actor Charles Laughton, que interpreta un mestre, llegeix als seus alumnes la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de la Revolució Francesa, mentre és detingut pels nazis per a ser afusellat.

El cant dels ocells, interpretat per Victòria dels Àngels

En moments de soroll i d’incertesa com els que suara vivim, de vegades és bo de poder sentir la música i tot el que s’hi expressa. Per això, us oferim El cant dels ocells, una cançó tradicional catalana de Nadal que explica la joia de la natura el dia del naixement de l’infant Jesús a l’estable de Betlem. Va ser popularitzada fora de Catalunya per Pau Casals, que va començar a interpretar-la al violoncel en els seus concerts des de l’exili del 1939 i és considerada un símbol nacional de Catalunya.

En aquesta versió la podem oir amb la incomparable veu de Victòria dels Àngels (Barcelona, 1923-2005), soprano i cantant d’òpera catalana de la segona meitat del segle xx, de les més reconegudes arreu, especialment per la seva activitat en els anys cinquanta i seixanta, el període més brillant de la seva carrera. El concert, en què l’acompanya el violoncel·lista Lluís Claret, és de 1994, i es va fer en una gala per a recollir fons després de l’incendi del Liceu a Barcelona.

 

Jordi Pigem presenta l’assaig Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial

[La censura, una de les pitjors xacres de la societat, ha cancel·lat el compte on s’havia allotjat aquest vídeo sobre Jordi Pigem, amb excuses sobre «drets de reproducció», però encara el podeu veure en aquest vincle [que no podem inserir al web perquè es veu que la televisió pública catalana deu ser privada per als qui la paguem].

The Pivotal Moment (aquest moment clau)

Us oferim aquest importan documentari sobre el moment històric actual i sobre el cavall de Troia del «passaport sanitari». Disset minuts de missatge clar i profund que no veureu a cap mitjà de comunicació de masses.

Presentació d’Estimat Ramon a Barcelona

D’entre les múltiples presentacions que s’ha fet del llibre coral Estimat Ramon —sobre la vida i obra de Ramon Cotrina—, us oferim la que va fer Nan Orriols a la Llibreria Jaimes de Barcelona el passat 4 de novembre, gràcies a TVBagué Serveis Audiovisuals.

El major Trapero fa política i el conseller d’Interior amenaça

El major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero va fer un discurs que estava completament fora de la realitat i allunyat del que la ciutadania viu cada dia al carrer. Enlloc de parlar de la necessitat urgent d’una policia ben formada i reforçada, va decidir condecorar els qui l’han ajudat personalment, confonent la seva persona amb la institució. El seu discurs va ser completament polític.

Els caps de policia no poden expressar cap opinió ni cap discurs polític en una democràcia. Això no es fa enlloc. Menys encara pot sortir a parlar el conseller amenaçant explícitament als que protesten legítimament.

Mentrestant, tots dos ignoren completament el que passa cada dia a moltes ciutats i viles catalanes: la ciutadania pateix una inseguretat cada cop més amenaçadora. [Font: Informacio.Net.]

El Kant desconegut. Marcians, negres i dones més enllà de l’ètica

Immanuel Kant (Königsberg, Prússia Oriental, 1724-1804), a la Crítica de la Raó Pura (1781; edició corregida, 1787) va proposar una resposta al problema del coneixement i amb la Metafísica dels costums (1785) i la Crítica de la Raó Pràctica (1788), va plantejar el paper del deure en l’acció moral. A La religió dins dels límits de la mera raó (1792) analitzà el sentit racional de l’experiència religiosa.

En el seu període precrític, Kant va combatre els Schwärmer, els entusiastes, els exaltats que pretenen superar els límits de la raó humana. Però va culminar la seva tesi doctoral (1755), publicada de forma anònima, amb una defensa de la creença en extraterrestres.

L’edició de Sobre els extraterrestres. Teoria del cel (1755), a cura de Ramon Alcoberro (Edicions del Reremús, 2021) incorpora, a més, un ampli dossier de textos sobre els extraterrestres en la tradició filosòfica i religiosa occidental, i Il·lustracions de Rafael Teruel, Rafater, especialista en el gènere fantàstic i els videojocs.

En aquest vídeo (cliqueu-hi al damunt per veure en pàgina externa) podem veure el filòsof Ramon Alcoberro al Centre de Lectura de Reus tot parlant-nos-en en una conferència.

Missatge de la Flama del Canigó 2021, llegit per Daniela Grau

Cada any, a la trobada d’equips de foc de Sant Joan, es decideix conjuntament a qui es demanarà que faci el missatge que es llegirà arreu dels Països Catalans abans d’encendre les fogueres. Enguany, s’ha encarregat a Daniela Grau Humbert.

Podeu decarregar-vos el missatge des d’aquest vincle.

The Pushback. El dia que la humanitat es va aixecar

The PushBack – El contraatac de la Resistència és un documental que mostra les manifestacions pacífiques massives del 20 de març de 2021 ocorregudes alhora en més de 40 països d’arreu del món. En pro de la llibertat i els drets humans i en contra de les mesures de l’agenda tirànica imposada amb l’excusa de la panicdèmia.

El dia que la humanitat es va aixecar tots junts van dir: «Ja n’hi ha prou de tirania, Som éssers humans, no som esclaus. I defensem la llibertat i els drets humans fonamentals».

Documental original produït per Oracle Films.

Els fons europeus

Marta Sibina i l’equip d’Octuvre parlen clar sobre la deixadesa d’ERC amb el govern espanyol i els anomenats «fons europeus». No us ho perdeu.

Lawfare: la guerra bruta d’Espanya

https://platform.twitter.com/widgets.js

 

Dictadors: Franco

Documental imperdible de National Geographic emès el 2018 en un sèrie sobre dictadors que encara és pot revisitar. Per a oblidadissos, desmemoriats o ignorants.

Els ocells aquàtics hivernants

Si enllestíem l’any 2020 amb una bella dansa ocellaire, encetem el 2021 amb aquest vídeo divulgatiu dels del cens d’ocells aquàtics hivernants.

El dissabte 16 de gener de 2021 al matí es va fer el cens anual d’ocells aquàtics hivernants a l’Alt Ter (el Ripollès, Osona i la Selva). Aquest cens es va coordinar de manera voluntària des del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis – Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, que alhora és l’àrea ambiental del Museu del Ter. També va comptar amb diversos coordinadors de trams i joques, membres del GEDENA – Ripollès, el Grup de Naturalistes d’Osona (ICHN), el Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona i el mateix CERM, però també hi van participar persones de manera individual.

Al llarg del matí els 14 participants van poder censar 1.547 ocells de 50 espècies diferents. Aquestes dades obtingudes s’ajunten amb les dels altres censos que es duen a terme simultàniament a altres rius i zones humides del conjunt de Catalunya i de tot Europa. Podeu consultar les dades dels anys anteriors aquí.

Ocells que dansen

Com a colofó a aquest 2020 tan maleït, res millor que la natura i aquests ocells que ballen al ritme d’un vals de Johann Strauss.

Montserrat Carulla. La Campana de sant Honorat (1714)

El passat 24 de novembre va traspassar, als 90 anys, la gran actriu, patriota de pedra picada, Montserrat Carulla Ventura. Com a mostra de la seva vàlua professional, us deixem aquest vídeo, en què recita els versos de «La Campana de sant Honorat»(l’11 de gener de 2014 a la Seu Vella de Lleida), poema de Josep Maria de Segarra on relata com els espanyols van fondre la campana de sant Honorat com a càstig per haver tocat a sometent el 1714. Noteu la perfecta dicció de la Carulla que, actualment, molt pocs altres actors serien capaços de superar.

Teaser. Jaume Plensa: Can You Hear Me?

Volem compartir les novetats d’una propera pel·lícula biogràfica que documenta la vida i la pràctica de l’escultor català de renom internacional, Jaume Plensa. Dirigit per Pedro Ballesteros, el documental llargmetratge Can You Hear Me? segueix Plensa durant un any i mig i ofereix al públic una mirada sense filtrar del seu procés artístic.

La pel·lícula presenta la història de Plensa en set capítols, que es mouen entre moments a l’estudi i la producció d’alguns dels projectes públics més ambiciosos de Plensa, incloses les recents obres a gran escala instal·lades al Rockefeller Center i Hudson Yards a Nova York.

El documental, a la vegada, aporta llum als processos físics darrere de l’obra de Plensa i ens introdueix els conceptes més profunds que alimenten la seva obra. A través de les seves pròpies narracions, Plensa demostra el compromís i la passió de tota la vida per un mètode de creació d’art que, tal com ell descriu, «té la capacitat d’il·luminar-nos».

El càrtel de les togues. Capítol 1: Una colla d’endollats

OCTUVRE és un projecte de l’Associació Cafèambllet, fundada l’any 2014 per Marta Sibina i Camps i Albano Dante Fachin que es tradueix en un mitjà de comunicació viu i dinàmic i, sobretot, com és el cas de La Resistència, independent dels poders polítics i econòmics. El vídeo que reproduïm avui no té pèrdua i cal fer-lo córrer:

Un mem sobre el totalitarisme biomèdic

Amsterdam abraça l’economia del «donut»

[Un vídeo de la plataforma Hope. En pie por el planeta.]

[VERSOS] Ahir

[Text i fotografia de Gabriel Salvans.]

Quan tomben les clarors enllà de l’hora malva,
on toquen les campanes a plaer dels somnis,
desperten milions de punts brillant a l’infinit.
Ens posarem a comptar estels, estupefactes,
davant l’esotèrica grandesa d’aquest
univers que ens aclapara en les curtes nits
d’estiu, quan tot convida a contemplar,
a badar, a meditar en la humana petitesa,
ignorants de la relativitat del cau sota la lluna.
Tot i que podem ensenyar amb el dit
la distància entre el jo petit i
el tot que volem agafar amb la mà,
quan al cor despunta l’aurora d’un nou dia
i el temps impassible ens roba el demà.
El que desitges en secret, guarda-ho per a tu,
que no cal braolar l’atenció del sol
per mirar i besar l’estrella del nord.
Aquell dia d’ahir mai més no tornarà.

La Cambra, 2023

Camí de Còdol dret

[Foto: ZigaZaga.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

Són les sis de la tarda d’un divendres de maig. M’acompanya la música de Lluís Llach i entre pas i pas vaig endinsant-me camí enllà.

Camí en què deixo enrere les últimes cases del barri de les Cases Noves i arribo a les roques on comença la carretera que va cap a Còdol.

Degoteig, les roques ploren aigua que es va filtrant cap a la terra del camí, fent una molsa verda, quina sensació de frescor!

La gran roca que fa barbacana i recull al vianant quan l’atrapa la pluja, una roca amb aquesta forma característica que li dona personalitat…, drecera entre la muntanya rocosa, jo prefereixo la carretera on m’acullen les flors boscanes. Al lluny se senten les esquelles de les vaques que pasturen l’herba fresca d’aquesta primavera, un gos lladra potser per la presència d’algun foraster prop de casa seva.

Segueixo; el raig del sol em va penetrant cos endins i assaboreixo la presència tranquil·la que em dona el silenci.

Camí avall, avui harmonia de colors verds, cants d’ocells i silenci, només els meus passos i jo, passo pel rierol que l’aigua batega a les roques, murmuri d’aigua.

Flors boscanes em van acompanyant el meu pas. Vaig caminant, sembla que els ocells estan embriagats del silenci, aquesta primavera tan verda!, de sobte dos conills em surten al pas i corrent s’amaguen darrere d’uns matolls.

Segueixo el camí, m’envolten les muntanyes rocoses, els meus ulls van observant el contorn, tot és nou, tot és diferent i tot és el mateix.

Em sento estranya i a la vegada m’atrau aquest camí, aquestes muntanyes, aquest paisatge, aquesta tranquil·litat de solitud buscada, em sento feliç. Inspiro l’aire net i una olor d’herba tendra i de flors m’arriba als narius.

De sobte, inesperadament sento aquest calfred que em fa tenir la mirada en observació, una sensació de por, no…, por potser no, sí d’un ambient estrany, misteriós, un camí que m’agrada caminar, però a la vegada m’hi sento poruga.

Com si aquestes roques amaguessin alguna cosa entre feréstega i a la vegada de pau i tranquil·litat. Percepció d’embruix i misteri, com si de sobte m’aparegués, com per art d’encantament, un bruixot o una bruixa o un follet malèvol… Llavors em sento insignificant, petita, poruga i observo, observo i la mirada em porta raigs de sol, arbres de mil verds, matolls, fressa de l’aigua, ocells volant sobre meu, i penso que aquest misteri no és més que la meva imaginació, avui fa sol i el dia és clar i seré…

En dies de vent les branques dels arbres i el ramatge dels arbustos mouen les fulles brunzint compassadament, fent més basarda al camí.

He fet el camí sola i a la vegada ben acompanyada per aquest paisatge que em captiva.

Després de molt caminar l’aigua del riu Ter apareix al fons, a la vall, quieta, tonalitats de verd, avui és tot verd, cal agrair a la pluja que ha caigut aquests dies.

Silenci, la música em va acompanyant, novament més silenci, les esquelles de les vaques, més silenci…

Instant sentint la remor de l’aigua, retorno el camí a casa. De sobte a l’últim revolt de la caminada xerrameca de gent…, he arribat al poble.