[TEXTUAL] El silenci dels morrions

El morrió és mort. [Foto: FEFM.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Camino a prop d’una escola de primària de la Vall d’en Bas. És un quart d’onze del matí. Els infants entre 4 i 6 anys corren per l’ampli pati del centre educatiu amb la màscara (mal dita mascareta) posada. El mateix dia, m’assabento que a l’Escola Finestres de Mieres les famílies de les mainades que hi van han dit prou, que ja n’estan fins al capdamunt que els seus fills hagin de dur vuit hores posat el tapa-boques dels pebrots. I des d’Educació els etziben que els 14 dies que havien promès que serien suficients de dur-la per als infants —per certificar, efectivament que no estan infectats— els allarguen sine die perquè la «situació és molt greu».

De quina gravetat parlen? A la Garrotxa hi ha quatre ingressats a l’Hospital d’Olot i una sola persona a l’UCI amb la Covid-19 (i això des de fa setmanes, amb un sol mort, suposadament , per aquesta causa).

Però, és clar, juguen amb l’estadística de les inespecífiques i absurdes proves PCR, que «donen positiu» a qualsevol persona que hagi passat quealsevol infecció en els darrers tres mesos. Gent sana, «assimptomàtica», en diuen ara, que no infectarien ni una mosca. Són les mateixes PCR que qui les va inventar, Kary Mulis —Premi Nobel de Química—, deia que no servien «per a diagnosticar res».

Fins i tot, escolto una mare de Banyoles que ha hagut de dur el seu menut de 4 anys al pediatra perquè li ha aparegut al voltant dels llavis i la cara tot de butllofes i taques: un herpes simplex, diu el pediatre, del tot normal després de l’ús continuat del morrió en infants indefensos, segons ell, que li comenta que comença a haver-hi bastant casos semblants.

Aquests són alguns dels exemples d’aquest mesura política (no pas mèdica: ni l’OMS ni els estudis científics n’avalen l’ús generalitzat) que l’únic que pretén és atemoir la gent i tenallar-la, immobilitzar-la, silenciar-la i, finalment, quan sigui irreversible, eliminar-la.

Tornat de l’escola de la Vall d’en Bas ens encaminem cap al nostre poble, on ningú no du el morrió posat. Tirem amunt: la muntanya ens agombola en la solpostada i els pardals fan fressa abans d’anar a jóc. Respirem profundament. És la vida.

La muntanya és vida. [Foto: Xavier Borràs.]

«Josep», el film sobre la vida del dibuixant català exiliat Josep Bartolí

[Text de Xavier Borràs.]

En feia notícia, el desembre de 2019, Ràdio Arrels, i tot just aquesta tardor s’ha estrenat Josep en diverses sales a França (vegeu-ne els passis a la Catalunya del Nord).

En el film s’explica la història del pintor, escenògraf i dibuixant català Josep Bartolí (Barcelona, 1910 – Nova York, 1955). La pel·lícula d’animació, seleccionada al Festival de Cannes, es basa en els dibuixos fets per Aurélien Froment, més conegut com Aurel, i narra les vicissituds de Bartolí un cop acabada la guerra d’agressió contra Catalunya (1936-1939) —va participar-hi al front de l’Ebre—, amb el seu recorregut per diversos camps de concentració a l’estat francès, l’exili, primer a Mèxic, on va ser acollit per la famosa pintora Frida Kahlo, de qui va ser amant, i després a Nova York, on va treballar com a dibuixant i dissenyador.

Bartolí, va poder tornar a Catalunya el 1977 on aniria anant i venint des dels Estats Units. Va morir a Nova York el 1955.

Escolteu, aquí sota mateix, l’entrevista que li va fer Ràdio Arrel a Jordi Bartolí, nebot del dibuixant:

«Aclaparat per la riuada de republicans que fugien de la dictadura franquista, el govern francès els tanca en camps. Dos homes separats per filferro es faran amics. Un és policia i l’altre dibuixant. De Barcelona a Nova York, la veritable història de Josep Bartolí, lluitador antifranquista i artista excepcional», avança la sinopsi del film, en què es pot sentir la veu de l’actor català Sergi López.

Vegeu un petit àlbum dels seus dibuixos, extrets del llibre La retirada (El Mono Libre, 2020), relatat per Laurence Garcia, amb dibuixos i fotografies de Josep i Georges Bartolí. [Per a una ressenya sobre aquest llibre i Josep Bartolí, vegeu aquest article de Borja Hermoso a El País: «Un dibuixant al camp de concentració».

This slideshow requires JavaScript.

També, per a poder conèixer millor aquest exiliat, us deixem un vídeo de France Culture:


 

 

[VÍDEO] La vacuna

[Text i veu de Nan Orriols.]

Estem neguitosos. Els creuers, amarrats al port. Els cinquanta aeroports espanyols, tots amb pèrdues. El rei emèrit, acollit pels qui li pagaven comissions, i una tribu de polítics d’esquerres, de dretes i el president de Foment de Treball, Joan Rossell, lloant el rei, les seves amants i els diners cobrats il·legalment. El senyor Rossell arriba a dir que tots fan el mateix. Fantàstic! Mentrestant, la quitxalla, amb problemes perquè la pandèmia no s’atura.

Ara, el Gobierno de España s’ha inventat la paraula cogobernanza i la fallida econòmica és total. Però estan satisfets, diuen que ho fan bé. Els presos polítics catalans, 22 hores diàries tancats a la cel·la perquè els van revocar el tercer grau.

L’Estat està dèbil i tocat, però encara no enfonsat. Els presidents Torra i Puigdemont no afluixen, i fan bé. Recorden el 1r d’octubre, el discurs del rei del dia 3 i l’«a por ellos».

A Madrid somien una vacuna perquè torni el turisme benefactor. Els catalans somiem una república i molta democràcia.

De fet, no cal trencar-se el cap per res, perquè les decisions, en aquestes circumstàncies, es prenen soles.

Ah! I l’emèrit, de vacances.

[ÀLBUM DE FOTOS] Aneto

Fotos del pic d’Aneto: a dalt, fa deu anys; a baix, actualment. [Arxiu LR.]
[Text i fotos de Nan Orriols.]

El juliol de 1997 vaig pujar al pic d’Aneto (La Maleïda) amb un amic. Vam fer-hi fotos. Encara no teníem consciència del desastre del canvi climàtic.

Les imatges actuals de la glacera de l’Aneto demostren que aviat no quedaran glaceres al Pirineu. Amb pocs anys, el desastre és esfereïdor.

Ho volem tot i ho destrossem tot. Això sí, acabarem la Sagrada Família.

This slideshow requires JavaScript.

Entre garrics

[Un poema de Gabriel Salvans.]

He somiat que somiava, i en el somni
pujava a les escales del castell,
els cabells et voleiaven al sol
del dotze d’agost. El camí és més planer
emmirallat al teu somriure.

Tot alçant el cap al cel blau t’he vist
les calces quan les faldilles mostraven
generosament als ulls, el desig,
l’anhel d’altres cabells prou enyorats.

Quan m’has demanat: —T’agraden els meus cabells?
—Sí. Molt —ha dit el somni,
com si parlés el miratge al vailet.

L’endemà vaig veure un petó insuls
que no es mereix ni una ratlla de vers,
ni un segon a un fugaç somni d’estiu.

Però els teus cabells…, la teva veu…, romandrà
sempre en mi per anar a vega.

[12 d’agost de 2020.]

Baix Penedès, reactivació?

[Un article de Jordi Sánchez.]

Crisi

Amb la crisi econòmica iniciada en el segon semestre de 2007 encara no resolta, ha vingut a sumar-se la pandèmia de la covid en una comarca sense treball, perquè de les 42 comarques que té Catalunya el Baix Penedès és la que té més atur. Només li faltava això.

Darreres noticies de tancament d’indústries: Saint-Gobain (la Cristallera), a l’Arboç, vol acomiadar 122 treballadors i la industria Bosch, a Castellet i la Gornal, uns 300 treballadors. Cal tenir present que la temporada turística ha estat curta i limitada per les circumstàncies de la covid.

VInyes de Sant Jaume dels Domenys, al Baix Penedès. [Àngela Llop/Wikimèdia.]

Reactivació, quina?

Els darrers deu anys, essent benèvol, la política ha estat incapaç d’arribar a iniciar adjudicacions de projectes de fa massa temps, per exemple:

  1. El Logis: tot i havent-se reduït el seu àmbit inicial i contemplant la inclusió de l’ús docent amb la Universitat de la Logística (inexistent a Catalunya o a les comunitats veïnes, ni tampoc al sud de França). Creació d’un Parc de transició entre el Logis i el casc urbà de Banyeres. Nova connexió de la comarca amb l’autopista AP-7, direccions: Tarragona, Lleida i Barcelona. Logis, sÍ, mentre sigui per a millorar les condicions no tan sols laborals (manca de feina), sinó per a donar valor afegit a la comarca. És un projecte ben elaborat per l’arquitecte Sebastià Jornet i el seu equip, la seva excel·lent trajectòria els avala sens dubte.
  2. El corredor mediterrani: inclou la mobilitat de transport ferroviari de mercaderies, millora de l’Estació de l’Arboç i la nova A-7 (N-340), tan demanada, lliure de peatge, ja que no podem carregar més les autopistes AP-7 i C-32. Han de prevaldre la seguretat i el temps de recorregut. Una altra cosa és el debat del cost per als usuaris del territori.
  3. Patrimoni històric: la comarca n’és rica, tant materialment com immaterial. Personatges il·lustres, (vegeu-ne el llibre de l’autor Xavier Valls, patrocinat per Abertis-autopistas- Octubre 2010). Un dels projectes engrescadors pot ser la recuperació de la gran ciutat de la Cessetània oriental (tribu ibèrica), avui soterrada en el municipi de Banyeres del Penedès.
  4. Agroturisme: la comarca, el seu litoral, la plana i la muntanya, tenen suficients elements singulars d’interès turístic als quals els cal una bona proposta per al visitant, per a generant una oferta de «moments», records positius i únics per a retenir i explicar. Els municipis han de treballar de forma conjunta i complimentant els 17 ODS (objectius de desenvolupament sostenible) aprovats el 2015 per l’ONU amb l’agenda 2030.
  5. Pla de formació i treball: es podria aprofitar les instal·lacions de Saint-Gobain per instal·lar-hi la Formació Professional. La joventut ha de poder formar-se aquí a casa seva, al Baix Penedès. L’exemple que estan donant els estudis de Infermeria i Magisteri a les instal·lacions de Santa María del Mar a Coma-ruga (El Vendrell), iniciats l’any 2009 amb la URV, són una realitat per les necessitats de creixement a la comarca. Però, no és suficient, s’ha de fer en el Logis un campus universitari que aculli el present i el futur; té les condicions necessàries per ser-ho, perquè l’estació de l’Arboç és clau per a aquest projecte.

Quant a les persones a l’atur (que són moltes), cal fer projectes municipals que ajudin a resoldre moltes mancances —que de vegades són petites coses— i a millorar la imatge dels municipis. El Consell d’Alcaldes és una bona eina per a tirar endavant aquesta iniciativa.

Si deixem de formar la gent, el futur que ens espera serà pitjor que el que tenim ara. Volem un país millor: comencem per la comarca.

Els microrelats de Jordi Remolins. Setembre de 2020

Qui mirada aguanta, bala empeny

Quan el perillós i despietat pistoler va entrar al saló, els parroquians que s’hi havien donat cita van abaixar la mirada temerosos d’ampliar la popular nòmina de damnificats per la seva arma. Al fons del corredor, entre el piano i l’escala, assegut en una solitària cadira amb un cigar apagat als llavis, un individu va continuar amb la mirada fixa, contemplant l’escena impertèrrit i captant l’atenció del psicòpata assassí que instantàniament va acaronar el mànec del revòlver, moviment que tothom identificava com a fase prèvia d’una carnisseria. Les cinc bales que instants després van impactar en el tòrax del temerari observador no van posar fi a la seva vida, que feia cinc dies que ja l’havia abandonat aprofitant una aturada cardíaca, però van ajudar a intensificar la profunda ferum de descomposició del polsegós local.

La venjança del senglar

Moltes nits, el caçador es despertava sobtadament, aixecant-se de cop amb una suor freda amarant-li el front, somiant que patia un accident frontal d’automòbil contra una tanca de formigó en el seu intent per esquivar un senglar que travessava la carretera. El somni es repetia pràcticament cada dia amb la mateixa seqüència i idèntica reacció, tot i que l’hàbit no va esmorteir-ne mai el traumàtic despertar que el mantenia desvetllat fins a l’hora d’anar a treballar. Dos dies després que l’enterressin a causa d’un coàgul cerebral, el caçador va ressuscitar trasbalsat altre cop pel mateix somni, es va aixecar com una molla, i es va cardar tal hòstia amb la tapa de la caixa que el politraumatisme cranioencefàlic va ser aquest cop sí, mortalment irreversible.

Darrera trucada fallida

Mentre el marit desequilibrat telefona a la policia i els diu que en pocs segons es carregarà la dona i ells no podran fer res per evitar-ho, la seva parella ni tan sols intenta escapar-se. L’home s’ha assegurat prou d’estacar-la prèviament en una cadira que balla, on s’afanya a tallar-li el coll, llençar el cap per la finestra i tirar-s’hi ell mateix al darrere abans no s’hagi d’enfrontar amb les forces de la llei. A l’altra banda de l’aparell telefònic, la iaia sorda a qui l’assassí ha trucat per error escolta el que li semblen unes paraules estranyes i uns crits de dolor, però, farta que ningú li digui res, penja l’aparell i s’asseu davant de la tele per acabar de veure una bonica pel·lícula de terror.

Maledicció blanca

La boira era tan espessa que algú hauria hagut d’avisar al primogènit de la família d’albins, que no era un bon dia per estrenar el vestit blanc que li havien regalat pel seu aniversari. Mentre travessava el carrer només el conductor d’un monovolum va adonar-se de la seva presència un cop ja li havia passat amb les quatre rodes per sobre. Miraculosament el nen va sobreviure fins que l’ambulància i el cotxe de la policia a qui havien trucat informant del succés també van atropellar-lo de forma irreversible, constatant alhora la inutilitat dels cossos de seguretat i dels llums antiboira.

La República Catalana Independent de les Gorgues

Vista exterior del resturant Les Gorgues. [Arxiu de Toni Coromina.]
[Un article de Toni Coromina.]

Durant 23 anys (des de 1968 fins a 1991) el restaurant Les Gorgues, a pocs quilòmetres de Roda i al costat del riu Ter, va esdevenir el paradís de la gresca, una illa gastronòmica, lúdica i romàntica enmig de les preocupacions quotidianes. Amb el temps, es va convertir en centre de reunió d’intel·lectuals, artistes, capellans progressistes, bohemis, parelles anònimes, surrealistes i dadàs, joves iconoclastes i colles de tota mena que hi anaven a celebrar noces de plata, casaments, acomiadaments de solteria i congressos de bromistes. Bàsicament, però, era un reducte de militants catalanistes i antifranquistes.

L’any 1968, el vigatà Jaume Panadès i la terrassenca Francina Tort, van obrir les portes del restaurant. S’havien conegut i casat al Brasil, i quan van tornar a Catalunya van decidir començar de zero i provar sort. Mai no s’havien imaginat les hores de bona maror i el fotimer de vetllades agradables que la clientela de les Gorgues acabaria gaudint entre les parets d’una antiga masia desballestada, que van condicionar, decorar i convertir en un hostal digne de l’època del bandoler Serrallonga.

Els començaments van ser difícils; de fet, el mateix Panadès havia fabricat més d’una taula amb les seves mans. De mica en mica, però, el local va anar prosperant; amb tot, algun despistat hi acudia pensant que era una casa de barrets, a causa del lloc apartat on es trobava. Els propietaris van fer-se una clientela molt fidel, s’ho van passar molt bé i es van poder guanyar la vida.

La cuina era casolana, de pagès, especialitzada en pa amb tomàquet i pernil, formatges, escalivades, carn a la brasa, allioli, arengades i teca fàcil de preparar. La decoració, a base d’escopetes antigues, ferros forjats, escultures, repussats elaborats per Antoni. A. Portussach, El Tendre, forques i eines antigues de pagès, conformava un espai típic i acollidor.

Una de les sales del restaurant Les Gorgues. [Arxiu de Toni Coromina.]
A banda de milers de persones anònimes de la comarca, les parets de les Gorgues van acollir com a clients assidus o ocasionals el doctor Joan Cruells (primer cap de llista del grup d’esquerra Entesa Democràtica, que  Vic va empatar amb CDC a les primeres eleccions democràtiques); el mític pastisser comunista Quim Capdevila; el poeta Joan Brossa; el director teatral Joan Anguera; el poeta Joan Oliver (Pere Quart); Francesc Vallverdú; el cantant Demis Roussos; el grup dramàtic i iconoclasta de fama mundial The Living Teatre; els pintors Artigau i Guinovart; el poeta Miquel Martí i Pol; l’enyorada Mary Santpere; Jaume Aragall; Gemma Cuervo; els actors del programa televisiu Verano azul; Maria del Mar Bonet; Enric Majó; Terenci Moix; Pi de la Serra,; Quimi Portet i Manolo García; actors d’Els Joglars; músics de l’orquestra Gulbenkiam…, i una pila de noms farcida d’artistes i opositors al franquisme.

En Jaume i la Francina conservaven un pergamí en què el director teatral Joan Anguera, avançant-se a Ikea, havia cal·ligrafiat la «Declaració d’Independència de la República Catalana de les Gorgues». El pergamí el conservaven a dins d’un tub de llauna; però, cada vegada que la Guàrdia Civil acudia al restaurant, el propietari treia el document del porta-pergamins i l’amagava en un lloc de difícil localització, per por a les represàlies en cas de registre.

L’anecdotari relacionat amb el restaurant és molt ric i variat. Una vegada, l’escultor, drapaire i poeta Antoni A. Portussach, El Tendre, que tenia la força d’un bou, es va dedicar a arrossegar tot sol una pesadíssima tartana per l’exterior de la casa. En una altra ocasió, el mateix personatge va comprovar com, a l’hora de marxar, la seva moto Lambretta no s’engegava; la solució va ser fàcil: va aixecar la màquina a pes de braços i la va llençar al riu des del pont.

El resturant Les Gorgues per dins. [Arxiu de Toni Coromina.]
En més d’una ocasió, a les Gorgues s’hi havien fet processons laiques, balls, obres de teatre, sainets improvisats, actuacions musicals o cremades d’icones de la dictadura. Alguna vegada s’havia acabat la vetllada amb bona part dels comensals banyant-se al riu a les cinc de la matinada.

Les Gorgues tampoc no es va escapar d’un registre per part dels números de la benemèrita Guàrdia Civil que cercaven un home segrestat per ETA; el resultat va ser que van esbotzar una porta a puntades de peu, que va resultar ser la cuina. Records entranyables d’un temps que no tornarà.