[ARTICLE] «No cal patir + El govern de tothom», de Nan Orriols

Desencant d’un temps, d’un pais · Manuel Solà · Oli sobre fusta · 140 x 130 cm

[Un article de Nan Orriols.]

No cal patir

Ampliació de l’aeroport del Prat; Illa, president conserge al servei de la tirania monàrquica espanyola; ERC, amagant la corrupció política i econòmica; Junts, defensant compromisos amb el PSOE i beneficis personals fent veure que no però és que sí. Som un país d’acollida, i el primer que acollim són els nostres impresentables governants, que treballen perquè estiguem tots estabornits.

Premis a Ricard Ustrell, Carles Francino i, si és necessari, al programa La selva de TV3, on cada dia podem veure la màxima expressió de la decadència. Però no cal patir per res, aquest estiu tot quedarà solucionat: l’aeroport, La selva, el president conserge, ERC, Junts, la renovació de la imatge de la CUP i totes les ganivetades dels polítics de Madrid.

Cada dia vaig al bosc, observo els arbres i altres plantes i miro els núvols i el cel; pels carrers, observo els metropolitans i parlo amb els ocells. En deu anys hem perdut mosques, papallones, mosquits, la vida als rius i el senderi suficient per sobreviure. Estem tan descerebrats que tinc amics que escolten David Bueno i Nazareth Castellanos, que expliquen com dos profetes com funciona el cervell dels humans, i el personal queda embabiecat.

Puc assegurar que en un parell d’anys veurem les conseqüències d’un canvi climàtic galopant que ens explicarà la realitat, i tots els profetes i tots nosaltres quedarem amb cara de gripau. Contents i enganyats? No, aquesta vegada no.

«El Govern de tothom»

No tenen vergonya. Amb les clavegueres funcionant com sempre, però ara una mica més, «El Govern de tothom» ens proposa un traspàs de Rodalies que és una escopinada a la cara. A TV3 diuen on trobarem les millors coques per Sant Joan. Illa, veient que el PSOE està en estat de màfia, com el PP i Vox, diu, sí, diu, diu, diu que és del PSC. ERC ja no sap on mirar, el junquerisme transita com un fantasma i apareix i desapareix com l’Esperit Sant, i Junts, a favor d’ampliar l’aeroport per tal d’acontentar una manada d’empresaris que volen créixer i créixer ignorant el canvi climàtic, el sentit comú i tots els que voldríem viure sense créixer, que voldríem viure. Sí, només viure.

Veure els sindicats dient que defensen els drets dels treballadors quan el Govern els paga perquè no els defensin, o veure que a les televisions els tertulians sempre són els mateixos sofistes dient que el fum és boira baixa és tan divertit com seria veure el retorn dels dinosaures anant a la basílica de Montserrat per cantar l’himne d’Espanya, que no té lletra perquè no en pot tenir. Què diria?

[VERSOS] «Com un assaig», de Gabriel Salvans

 

 

[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]

                                                                                  a la Montse Casas

En un moment inesperat l’amiga
se’n va sense ni tan sols un adeu,
es tensen els fils nuats amb el temps,
i dol, i tant, com dol assimilar
que res és per sempre i que tot segueix
com si fos una línia contínua
a la novel·la on anem escrivint
la vida, que veus i vius i trasbalsa.

Tres quarts de tres, tot passa tan de pressa!
De les vuit que m’he aixecat i vestit,
sense enraonar amb els gats, i he marxat
a Ràdio Roda a llegir Kavafis.
El dia de Sant Jordi ho comentàvem,
recordo prou bé els llibres a la mà.
A tres quarts de tres, he sabut el que
a les vuit ja sabien els carrers.
Només un segon per rompre una vida.

Tres quarts de tres, com passen les hores!
Tres quarts de tres, com passen els anys!
Com un assaig per una estrena mai
prevista, ni l’hora durà el cartell,
queda gravat als sentits llum i fosca.
Plora poesia, Sant Martí Xic.

Gabriel Salvans
Poemes en tres temps, 2025

[OCELLS] «Són més intel·ligents del que ens pensàvem», de Josep Plaza

Lloro gris cuavermell (Psittacus erithacus), un dels ocells considerats més intel·ligents del planeta

[Text i fotografia de Josep Plaza.]

En la cultura popular trobem integrades bona part d’aquelles creences que acceptem com a inqüestionables:

  • “Tenir un cervell de canari”, ésser una persona gairebé sense enteniment.
  • “Cap d’estornell”, persona de poc enteniment.
  • “Saber menys que un estornell”, ésser ignorant, saber molt poques coses.
  • “Ésser més tonto que una guatlla mirant-se a l’espill”, ésser molt beneit.
  • “Ser un lloro de repetició”, no tenir criteri propi.
  • “Ésser un lluer”, ésser un beneit, curt de gambals.
  • “Tenir oriols al cap”, “Dur oriols”, tenir moltes fantasies al cap, ésser presumit i tenir el cap buit.
  • “Fer el passerell”, comportar-se com un inexpert deixant-se enganyar.
  • “Tenir els passerells al cap”, tenir moltes il·lusions, poca reflexió.
  • “Tenir verderols al cap”, ésser un cap verd, tenir poc seny, esser irreflexiu.

Font: Viquidites, frases fetes sobre ocells. https://ca.wikiquote.org/wiki/Categoria:Frases_fetes_sobre_ocells

Aquestes creences van ser també acceptades pels ornitòlegs de finals del segle XIX i principis del segle XX, que afirmaven que un crani petit no podia contenir un cervell “intel·ligent”. Aquestes creences i aquestes teories les han tirat per terra les nombroses investigacions dels darrers 50 anys: Jennifer Ackerman les ha compilades en els seus llibres L’enginy dels ocells, L’enigmàtic tarannà dels ocells i La saviesa dels mussols, on queden paleses capacitats mentals i habilitats de les aus comparables als grans primats, els dofins i els infants de fins a cinc anys.

És indiscutible que aprofiten els recursos de manera sostenible —ocupant la seva funció en la cadena tròfica—, naveguen i viuen de forma més eficient que els humans. Potser els éssers humans no som tan intel·ligents com ens pensem.

[MÚSICA] «Cants del Pou, el compte Arnau», de Toni Casassas

[Redacció]

El proper 4 de juliol a les 19:30 h., a l’església de Sant Pere de Gombrèn i en el marc de les segones Jornades d’Estudis Medievals Gombrèn i Santuari de Montgrony, l’artista Toni Casassas & Col·lectiu Brossa presentaran l’obra “Cants del Pou, el comte Arnau”, una proposta musical basada en el poema de Verdaguer. Amb un cant a cappella cru i auster, Casassas i els músics Aleix Puig (violí) i Núria Galvany (violoncel) ofereixen una lectura contemporània i sofisticada del mite.

[LES NOSTRES ERMITES] Sant Esteve d’Abella de la Conca, Pallars Jussà

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Arrecerada al peu dels precipicis que fan de peanya a la serra de Carreu, la vila d’Abella de la Conca pot presumir d’una de les esglésies romàniques més significatives de la zona.

La parròquia de Sant Esteve és un edifici de considerables dimensions, bastit els segles XI i XII. La seva planta és basilical i consta de tres naus cobertes amb voltes de canó, separades per una elegant combinació
d’arcades i capçades per tres absis decorats amb arcuacions cegues a l’exterior. La torre del campanar, de tres pisos i planta rectangular, també mostra ornamentacions d’estil llombard, frisos formant triangles i obertures geminades, biforades a llevant i a ponent, mentre que al nord i al sud algunes són triforades. Els tres absis, amb cobertura de quart d’esfera, tenen finestres de doble esqueixada amb arc de mig punt.

L’any 1994 s’hi efectuà una intervenció d’urgència per consolidar les pintures romàniques de l’interior, i a principis del segle actual s’inicià un procés de restauració que abastà tot el temple i finalitzà l’any 2008.

El millor camí per arribar-hi és anar a Tremp i, per la carretera C-1412b, pujar a Isona. Llavors, continuar per la carretera L-511 que va fins a Coll de Nargó passant per Bóixols i, al km 3, girar a l’esquerra per la carretera d’Abella de la Conca. Tot plegat, des de Tremp són uns 27 km.

[VIDEOALBUM] Pedalada per la ruta dels estanys dels Aiguamolls de l’Empordà

[Video de Ramon Comella.]

Pedalada que vàrem fer el 25 d’abril de 2025 en Nan, Gabriel, Victoria, Toni  i jo, seguint la ruta dels estanys dels Aiguamolls de l’Empordà, resseguint pel camí del Racó, el pas de Griells del riu Muga, passant pel Rec del Mig, la marina de Santa Margarida, Ampuriabrava, la passera de La Muga i el Cortalet.

[ART] «Una mirada al gravat», exposició de Jean David Saban al Racó d’Espai Art60

[Text de Quim Vañó]

Amb una trajectòria forjada entre l’exigència clàssica i l’exploració contemporània, Jean David Saban transforma el gravat en un llenguatge profund i silenciós. Format a l’Escola de Belles Arts de Toulouse i deixeble del mestre René Izaure, l’artista ha desenvolupat al llarg de més de tres dècades una obra rigorosa i plena de sensibilitat.

Premiat internacionalment per la seva litografia i present en biennals de prestigi com les de Clermont-Ferrand, Cadaqués i Budapest, Saban ha creat més de 300 aiguaforts que testimonien una mirada obstinada i poètica sobre el món. Les seves estampes, d’una força suggeridora i refinada, exploren el gest, la matèria i el pas del temps amb una intensitat que transcendeix la tècnica.

Complementa la seva pràctica amb pintura acrílica i a l’oli, obrint nous camins plàstics que dialoguen amb la seva obra gràfica. El seu univers és un viatge entre la memòria i la forma, entre l’ombra i la llum.