[Una novel·la de Dídac Costa.]
Al Cinc d’Oros, cap on anaven en Llibert i l’Aurora, hi hauria un dels primers combats intensos. Aquesta cruïlla, situada a la confluència de la Diagonal amb Passeig de Gràcia, rebia aquest nom perquè fins als anys vint hi havia hagut cinc rotondes que, vistes des del cel, s’assemblaven a aquesta carta de la baralla espanyola. Allà no seran els anarquistes els primers protagonistes de la defensa, sinó els Guàrdies d’Assalt.
Pel carrer Còrsega s’apropava el Regiment de Cavalleria de Santiago nº3, que acabava de sortir del quarter de Travessera de Gràcia. El seu coronel Francisco Lacasa s’havia revoltat amb tota l’oficialitat de la caserna a les 10 de la nit del 18, i tenia la missió d’ocupar i controlar el Cinc d’Oros i baixar per Passeig de Gràcia fins a plaça Urquinaona.
Havien estat dels més matiners, sortint a les 4.30. Lacasa anava amb tot el seu estat major, formant tres esquadrons de cavalleria que marxaven a peu amb 50 soldats per esquadró i un grup de dues metralladores agregat a cadascun, que carregaven en vehicles. Se li van unir voluntàriament altres elements militars com un capità d’equitació fins arribar a sumar 200 efectius.
I a això se li va afegir un esquadró molt nombrós de la Guàrdia Civil a les ordres del comandant Recàs. Aquest seria l’únic grup de guàrdia civils que s’afegiria plenament al cop, contradient el què a aquesta hora escoltàvem a la ràdio, on se´ns deia que estaven al costat del poble.
Havien passat pel Passeig Sant Joan, on no havien aconseguit dur a terme la seva primera missió de dominar-lo des d’Arc del Triomf fins a l’Estació del Nord, ja que grups d’anarquistes de Sant Martí i de Gràcia els havien assetjat sense parar, disparant-los durant tot el seu trajecte. Davant d’aquesta inesperada hostilitat, es van concentrar en el seu objectiu principal: l’Avinguda de la República, coneguda per tots com la Diagonal. I malgrat la hostilitat rebuda, seguien marxant confiats i a pit descobert, pràcticament sense prendre cap precaució.
Però en arribar al Cinc d’Oros pel carrer Còrsega, es van topar amb un altre entrebanc imprevist: un dels nou destacaments de la Guàrdia d’Assalt i de Seguretat de la Generalitat, que hi tenia un esquadró de cavalleria i una secció de metralladores emplaçades a la Diagonal.
En veure arribar els feixistes, van començar a disparar-los per sorpresa, escombrant de cop la primera línia d’atacants, causant moltes baixes entre els soldats i oficials. Aquest primer esquadró, comandat per Ortega Costa va rebre l’escomesa de ple, caient mort l’alferes Hurtado i el comandant Rebolledo, i resultant ferits els tinents Puig de Càrcer i Arianes. Entre els soldats també hi hagué moltes baixes.
Tot i així, la tropa, amb els 150 homes restants, va aconseguir emplaçar tres metralladores al final del Passeig de Gràcia, iniciant-se un ferotge combat. Ajaguts al peu d’una metralladora, dos oficials comentaven la situació:
— Joder, ahora ya no son sólo los anarquistas, ¡los guardias de asalto y de seguridad también nos plantan cara!
— Bueno, Capitán, pues ahora ya lo sabemos. Creíamos que contábamos con ellos, pero no sólo no se abstienen, sino que los tenemos enfrente disparándonos. Esto nos complica bastante los objetivos…
— Bueno, pues a por todas, a disparar hasta que no quede nadie en pie, ¡que sirva de ejemplo para los que vengan detrás!
— Sí mi Capitán.
— Soldados, ¡a disparar a mansalva!
Els trets van començar a sortir de la metralladora sense pietat i amb total discreció, disparant ràfegues que segaven vides de molts homes i cavalls, que quedaven estesos al carrer. Dos soldats que disparaven una de les tres metralladores, van aturar-se uns segons, mirant-se sorpresos.
— ¡Coño! Pero eso no son anarquistas. ¡Eso son Guardias de Asalto! ¿No estamos aquí para frenar una revolución anarquista? ¿Cómo es que nos enfrentamos también a guardias de asalto? Es imposible que estén haciendo un golpe con los anarquistas contra sus propios mandos de la Generalitat, ¿no?
— Si, es muy raro. Si fuera la Generalitat, sería como en Octubre del 34… Pero ahora en Madrid están las izquierdas… No entiendo nada, la verdad…
Veient que la metralladora s’havia aturat, se’ls apropà un oficial.
— ¿Qué ocurre, soldados? ¿Quién les ha dicho que dejen de disparar?
— ¡Nadie mi Teniente!
— Bueno, pensábamos, mi teniente — s’atreví a dir l’altre soldat— ¿que cómo es que tenemos enfrente a guardias de asalto y no sólo a obreros?
— ¿Quieren ser sometidos a la justicia militar por desobediencia?
— ¡No, mi Teniente!
— ¡Pues sigan disparando y ya hablaremos de política después!
— Si, mi Teniente.
Es miraren l’un a l’altre resignats i van seguir disparant sense entendre ben bé a qui estaven matant i per què. Al cap i a la fi, no els pagaven per pensar, sinó per prémer el gallet i obeir.
Les forces republicanes van obrir foc sobre els soldats des dels dos costats de la Diagonal protegint-se darrere els arbres, des de les teulades de les cases i les cantonades, disparant sense parar sobre el gruix de la tropa situada al centre de l’àmplia calçada. Els militars tenien una posició de clar desavantatge, desprotegida i sense poder-se moure. Això permeté als guàrdies de seguretat aconseguir millors posicions, deixant estesos a terra, això sí, molts companys morts i ferits i una quinzena de cavalls morts. La metralladora segava vides com una dalla, sense contemplacions.
Aquesta alta mortaldat seria el primer gran entrebanc de les forces republicanes. En Llibert i l’Aurora s’ho miraven, junt amb un nombrós grup d’anarquistes, des d’una cantonada a Major de Gràcia, on estaven protegits de les ràfegues dels dos bàndols. No prenien encara cap iniciativa. Primer volien saber què passaria en aquella primera topada entre les forces republicanes i les colpidtes.
Però en veure els gestos heroics dels guardes, el seu coratge i determinació antifeixista, i les moltes baixes sofertes, els quedà clar que realment tenien les forces de la Generalitat al costat. Sentint-los com germans d’armes, van deixar de banda la desconfiança i van transformar aquella inicial derrota en un ariet letal contra els revoltats.
I així fou com de sobte van començar a arribar de tot arreu molts treballadors per redoblar l’atac amb tot el que tenien a mà, a l’ajut dels guardes d’assalt, fonent-se amb ells en un sol cos armat. Sense cap mena de disciplina militar convencional, però amb la força antifeixista afegida que aportaven. Els guàrdies van rebre amb alegria, com no podia ser d’altra manera, aquella salvació in extremis, i acceptaren lluitar colze a colze amb els anarquistes, als que fins feia poc havien perseguit en revoltes, vagues i manifestacions.
Aquí en Llibert i l’Aurora veurien una nova emotiva escena de confraternització entre les forces republicanes i les anarquistes, que feia que la República acabés de fer-se miques, com temien les seves autoritats. No només per la banda dels colpistes, que havien dividit, i per tant, inutilitzat l’exèrcit, i amb ell, el recurs últim que funda tot estat. Sinó també perquè a l’altre extrem, les forces d’ordre es fonien amb les del poble i els anarquistes. I per acabar-ho d’adobar, aquesta fusió no es produïa per cap ordre o concessió emanada des del poder polític republicà, sinó per la desobediència i el trencament de la disciplina de les pròpies tropes al carrer, que actuaven pel seu compte. Igual que havia passat poc abans a la Plaça de la República davant la mirada atònita de les autoritats que, mica a mica anaven deixant de ser-ho i de gaudir de cap poder efectiu.
Units ja als guàrdies d’assalt, els anarquistes van començar a disparar des de les teulades, els portals i darrere els arbres, sense que triguessin a aparèixer també aquí noves barricades, mentre els guàrdies d’assalt i de seguretat mantenien les descàrregues contra la tropa, que començava a veure’s acorralada. Barrejats amb els treballadors, tampoc seguien cap tàctica militar, sinó l’instint defensiu de la lluita, contra-atacant en un sol cos, i animant-se mútuament. No atacaven de front, sinó per un costat i l’altre, des d’una cantonada, una teulada o una finestra, fins a desmoralitzar l’enemic, que no tenia al davant un front convencional sinó un núvol de bales que els queien de totes bandes.
Com havien previst els anarquistes, aquests milers de projectils des de desenes de posicions diferents serien més letals i efectives que una gran metralladora o un canó. Esdevenint un gran símbol de la proposta política contrària d’uns i altres. A una banda grans canons, gairebé imperials, colonials, poc eficients contra les multituds. I a l’altra, un eixam de trets de milers de treballadors confederats.
Els revoltats començaven a perdre posicions a la cruïlla, quedant atrapats i mal protegits. Les tàctiques guerrilleres els enfurismaven, perquè els obligaven a gastar moltes municions inútilment.
La lluita seguí dues hores més, fins a les 8, quan el coronel del regiment, Lacasa, veient la gravetat de la situació i la pèrdua incessant d’efectius i posicions, entenent que era impossible avançar per complir les missions encomanades, va començar a analitzar les opcions de retirada per salvar la vida. Un tinent se li apropà per dir-li:
— Capitán, a pocas manzanas está el convento de las Carmelitas, donde podríamos refugiarnos. Los padres del convento están con España y nos acogerán. Ya hablamos con ellos ayer y nos dieron permiso para entrar. Y ya nos están ayudando disparando desde la azotea. Allá nos acogerán y nos podremos defender.
— ¿Esta seguro? ¿Y cómo piensa salir después? Aún si logramos llegar hasta allá, estaremos atrapados…
— Si, Capitán, pero si nos quedamos aquí ya no quedará nadie en pie… Y confiemos en que nuestros hombres en los demás puntos de la ciudad tengan mejor suerte y puedan venir a rescatarnos. Tenemos enfrente a los guardias de asalto, que no nos perdonan las bajas que les hemos causado, y al pueblo enfurecido que se ha puesto de su lado y que tampoco las perdona… Han visto que no estamos de broma, y se han puesto a darlo todo, desde mil rincones imposibles de neutralizar…
— De acuerdo, ordene la retirada hacia el convento, y envíe antes a alguien para que nos abra la puerta al llegar, vigilando que no se nos cuele ningún civil, ¡que son como moscas! Reforcemos la plaza para garantizar la retirada y vayamos por calle Llúria con el resto de la tropa hasta el convento, dejando posiciones a medida que nos retiramos, en las esquinas de Córcega, Clarís, Diagonal, Torrent de l’Olla y Llúria — digué assenyalant aquests carrers.
— ¡Entendido! Esperemos que el convento no se convierta en nuestra cárcel ni en la tumba de nuestro regimiento. Ya es doloroso no haber podido cubrir ningún objetivo… ¡Retirada, soldados!
Quan ja es començaven a moure, un grup de guàrdies d’assalt que havia aconseguit entrar als carrers laterals els atacà per un costat, aconseguint arribar a pocs metres d’on estava emplaçada la metralladora. Els primers a caure van ser els oficials. D’entre els soldats, als que estaven armats i apuntant, també se’ls disparà. Però un centenar dels efectius del regiment aconseguí escapar cap al convent.
Els anarquistes i els guàrdies d’assalt, en veure que els militars es retiraven, lluny de deixar-los marxar tranquils, van seguir assetjant-los a cadascuna de les posicions que intentaven situar, emplaçant-hi metralladores, fins anar-les reduint una rere l’altre. Els soldats que no van caure morts ni van poder arribar al convent, van ser detinguts pels guàrdies d’assalt.
Un cop allà començaria un llarg setge. Amb l’ajuda activa dels frares Carmelites, els militars es van fer inexpugnables amb les metralladores instal·lades als baixos i al terrat.
S’envià un primer destacament de la guàrdia civil per combatre’ls. Però aquest va canviar de bàndol i s’afegí a la resistència dels militars, malgrat el posicionament lleial del cap del cos, Aranguren. En aquests primers escenaris de lluita, tant al Cinc d’Oros com al convent, la Guàrdia Civil s’estava posicionant activament en favor dels revoltats.
A poca distància, a la confluència de Balmes amb Diagonal, poc després de l’inici de l’enfrontament al Cinc d’Oros, quatre camions procedents del Parc d’Artilleria de Sant Andreu, que transportaven una cinquantena d’artillers cap a Plaça Catalunya van ser emboscats, i arrestats o aniquilats per les descàrregues de fuselleria d’obrers i guàrdies d’assalt. Les armes i els canons van ser presos pels comitès de defensa, que començava a ampliar l’arsenal confederal.
Un cop al convent, l’acció letal dels revoltats quedava molt limitada, consistint només en una defensa numantina del seu petit bastió i la pròpia vida al mig d’una ciutat hostil. La situació quedava sota control en aquest punt per a les forces republicanes i anarquistes.
Eren gairebé les 9 del matí, i s’acabava de produir el primer triomf significatiu al bàndol popular, on fou mort, ferit o detingut tot el regiment militar, tret de la cinquantena que aconseguiria arribar al convent.
En Llibert i l’Aurora, que no havien pres gaire part al combat, que també era el primer que havien viscut mai, un cop van veure que aquí la situació estava controlada van pujar a un camió descobert que els portaria fins a Plaça Espanya, on començava un altre ferotge enfrontament.
