Els microrelats de Jordi Remolins. Març de 2020

Un llobarro (Dicentrarchus labrax).

La condonació del catàleg biològic

La mala fortuna innata de la femella de llobarro va fer-se evident quan va quedar atrapada dins d’un llefiscós condó mentre intentava remuntar el riu a l’alçada de la seva desembocadura a l’oceà. Quan finalment va aconseguir despendre’s a mossegades de la goma, ja estava embarassada de cinc setmanes i no va tardar a parir trenta ous, d’on van sortir el mateix nombre de bonics exemplars d’home-llobarro. Desgraciadament, cap biòleg no va poder catalogar mai la nova espècie perquè els nadons van ser ràpidament pescats, cuinats i servits en el dinar de la convenció que alts representants de l’Església catòlica van celebrar per a elaborar un document de condemna i càstig de l’ús del preservatiu.

Les sabates del matemàtic

Esmerçant-hi hores del seu temps lliure, el professor de matemàtiques va calcular aproximadament els anys que li restaven de vida i va comprar la quantitat exacta del seu model de sabates preferit, en previsió que s’esgotessin o en canviessin el disseny. A partir d’aleshores, el temor de patir un accident on perdés la motricitat de les cames va convertir-se en la seva principal preocupació. Desgraciadament per a ell i per a la col·lecció de calçat, l’aturada cardíaca que va patir al cap d’una setmana va ser molt més contundent encara.

Encreuament de cobraments

Tipa que el mirall li retornés la imatge d’una cara impersonal i mancada d’atractiu, la mestressa de casa desvagada va acumular els estalvis suficients per a pagar-se una operació de llavis a la clínica d’estètica corporal. L’impacte visual de trobar-se davant d’uns morros siliconats i blavosos que va patir el seu irracional marit quan va tornar de la feina, va traduir-se en una impressionant màniga d’hòsties. El principal beneficiari de tot plegat va ser el cirurgià plàstic, qui va tornar a cobrar per reduir un volum labial que a partir d’aleshores ja mantindria les proporcions desitjades per la dona, gràcies a les pallisses domèstiques habituals.

L’orgull de la ciència

Cada vegada que l’excèntric científic explicava la seva intenció de passar una temporada de repòs a dins del frigorífic, tothom el prenia per boig. Li explicaven que no hi aguantaria més d’un parell d’hores, que el fred estricte aturaria les seves constants vitals i que en lloc d’un període de vacances acabaria certificant la seva defunció, però només n’obtenien un somriure per resposta. Just després de tancar la porta de la nevera, el científic va constatar que s’apagava la bombeta amb la qual pretenia escalfar-se, i tot i que va comprendre que la resta del món tenia raó, va decidir quedar-s’hi per orgull i esperar si per casualitat tornava a encendre’s.

Essaouira, la ciutat del vent, «la Cadaqués marroquina»

Essaouira. [Foto: Toni Coromina.]
[Text i fotografies de Toni Coromina.]

La primera vegada que vaig posar els peus al Marroc va ser a Beni Anzar, passada la frontera de Melilla. D’això ja fa més de quaranta anys. Deixant de banda les olors, els colors, el vestuari i l’arquitectura, la meva primera sotragada va ser la contemplació en una plaça pública de l’assotament al cul d’un marrec d’uns dotze anys per part del seu pare. Vaig deduir que el vailet havia fet alguna malifeta i que el costum del poble era fer un escarni públic. Amb tot, aquesta trista imatge, ben poc pedagògica, no va pas condicionar la meva posterior opinió de la realitat magrebina. L’endemà vaig anar a Alhoceïma. Ara encara recordo l’habitació rosa de la pensió, la cara somrient d’una noia que netejava les habitacions i el blau del cel. I d’aquí cap a Fès i Marràqueix.

Quinze dies més tard em trobava feliçment instal·lat en una fantàstica habitació a Essaouira, a la casa d’uns pescadors que em van fer un preu molt més assequible que qualsevol hotel. Allà m’hi vaig quedar un mes. Jo tenia 17 anys i al·lucinava de valent quan cada matí em trobava un plat de sardines a la brasa a la porta de l’habitació. Entre aquelles sardines, les sardines que menjava calentes al port, i les amanides de ceba i tomàquet, em vaig recuperar d’una certa debilitat física produïda pel fet de viatjar amb molts pocs diners.

Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]
Però el millor de tot eren les dues finestres que donaven a l’oceà Atlàntic, a la muralla de la medina, i els esquitxos d’aigua salada que m’arribaven a la cara quan la marea era alta. I quan l’aigua es retirava, l’espectacle de centenars de petites illes que anaven apareixent i els milers de gavines que es posaven a les roques, em va colpir.

Abans de tornar a Vic, vaig visitar Taroudant, on vaig viure tres dies en una cova que en realitat era la casa d’un músic, un excel·lent llaütista i gran persona, Hassan Tasi (encara recordo el nom), que vivia amb una seva filla petita de quatre anys, després de la mort de la mare de la petita, la seva dona. Han passat els anys i en fa vint que estic casat amb una dona d’Essaouira. Tot plegat em porta a considerar que, ni que sigui una mica, conec la realitat magrebina.

Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]
Un quart de segle després del meu primer viatge al Marroc, un dia d’agost de 1999, em trobava amb l’amic Lluís Massana de vacances a Essaouira, la capital de la província de Chiadma, que segles abans havia estat una colònia portuguesa amb el nom de Mogador. La meva estança va coincidir amb un eclipsi solar; però el veritable eclipsi no va ser la foscor o la disminució de la llum solar, sinó la misteriosa desaparició, durant dues hores, de 50.000 ànimes, tots els habitants del poble.

A l’hora anunciada per l’inici del fenomen vaig sortir de l’hotel per anar a badar. Però no hi havia ningú enlloc. Els carrers eren buits. No circulava ni un sol cotxe. Les botigues tancades, com els bancs, l’oficina de correus i demés edificis oficials. I encara que feia molt bon temps, a la platja només hi vaig veure quatre o cinc soldats patrullant a la sorra i unes banderes negres de prohibició de banyar-se onejant solitàries.

Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]
Acabat l’eclipsi, a migdia, la vida quotidiana va tornar a la normalitat. Jo no entenia res. Com es poden eclipsar 50.000 individus entre les 10 i les 12 del migdia? Primer vaig arribar a sospitar que els habitants d’Essaouira eren molt supersticiosos i s’havien empassat les collonades profètiques d’alguns fanàtics esotèrics. Fins que una estudiant poc sospitosa de combregar amb fonamentalismes religiosos em va explicar el misteri. Resulta que a través de la ràdio i la televisió havien recomanat que mentre durés l’eclipsi la gent es quedés a casa, sense mirar el sol, com a mesura de precaució per la vista. La població en va fer cas, bàsicament per protegir els ulls dels infants que en aquelles hores del dia sempre acostumen a jugar al carrer. L’estudiant també em va dir que una part de la població s’havia reunit a les mesquites a resar per què consideraven que l’eclipsi era un senyal del poder d’Al·là.

L’endemà, a la mateixa hora, els carrers de la medina eren un formiguer de gent, les botigues i l’oficina de correus eren obertes i a la platja onejaven les banderes verdes que autoritzaven a banyar-se al mar sense perill. Un vent suau i fresquet eclipsava la calor. Aquell dia, a l’hotel, vaig conèixer la Fàtima, una cambrera amb qui al cap de dos anys em vaig casar. Des d’aleshores he retornat a Essaouira una trentena de vegades durant les  vacances, per hostatjar-me a casa dels sogres.

Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]
Aquesta ciutat atlàntica està construïda sobre uns esculls que penetren a la mar formant una sèrie d’illots. Les roques calcàries colpejades per l’aigua del mar creen una sorra blanca que amb els anys ha generat les dunes de Mogador i una platja d’una extensió de 30 quilòmetres. Una de les singularitats de la ciutat és la temperatura moderada que hi regna durant tot l’any. Les nits d’hivern el termòmetre oscil·la entre els 10 graus centígrads nocturns i els 20 diürns; i a l’estiu com a màxim s’arriba als 28 graus. Amb la particularitat que habitualment hi bufa un vent que acostuma a moure’s a 20 quilòmetres per hora de mitjana. De fet, són aquests vents, els alisis, els responsables de rebaixar la temperatura. Així, quan a  Essaouira s’està a 25 graus, deu quilòmetres a l’interior s’arriba als 35 graus.

La ciutat vella està envoltada d’una muralla amb cinc portes d’entrada a la casba. A la part nord hi ha l’antic barri jueu, el Mellah, on un segle enrere vivien prop de set mil jueus, una població que a poc a poc va anar disminuint. Si la primera vegada que vaig estar a Essaouira la ciutat tenia 30.000 habitants, avui en té 80.000.

Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]
La tradició relata que després de la fundació de Cartago el 814 aC, mercaders fenicis van arribar a la ciutat on van crear una factoria comercial, que després va quedar adscrita al Regne de Mauritània. i més endavant va passar a ser dominada pels romans. A partir del segle VIII Essaouira va ser musulmana. A principis del segle XV, la població va haver d’enfrontar-se als colonitzadors portuguesos, que la van batejar amb el nom de Mogador. Més de cent ans després, els espanyols van intentar establir-se al port; i a la mateixa època, també ho van provar els anglesos, els francesos i els holandesos. Fins que a començament del segle XVIII els comerciants jueus s’hi van instal·lar amb l’objectiu de fer tractes amb els europeus, exportant i important cuir, coure, cera, goma, dàtils, figues raïm, oli, tapissos fusta, canons, roba,  teles, plom ferro, te i sucre. Paral·lelament, la ciutat va servir de refugi als corsaris que hi anaven a reparar els seus vaixells i descansar.

El 1763 el sultà Muhammad ben Abd Allah, amb l’ajut de l’arquitecte francès Théodore Cornut, va fer construir la ciutat actual al mig del no res, amb un traçat molt regular que van donar origen al nom modern d’Essaouira, que vol dir «la ben dibuixada». La seva importància va anar creixent fins a la primera meitat del segle XIX. Però també es va convertir en un lloc de desterrament i empresonament polític. Mentrestant, la relativa prosperitat de la població girava al voltant de la comunitat jueva, que en un moment donat va arribar a superar a la musulmana.

Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]
Essaouira va arribar a ser considerada  el port de Tombuctú, per les caravanes que hi arribaven transportant or, especies i esclaus procedents de l’Àfrica sahariana i sud sahariana. L’agost de 1844 una esquadra francesa va bombardejar Essaouira i l’exèrcit gal va desembarcar-hi, va eliminar la resistència de la guarnició marroquina i va destruir mitja ciutat.

Amb el protectorat francès (1912) Essaouira va recuperar el nom de Mogador i va esdevenir un port de pesca, secundat per una creixent indústria conservera, arribant a convertir-se, al 1970, en el tercer port pesquer del Marroc. En aquesta època, va començar a esdevenir un centre turístic que va atraure els primers hippies i, posteriorment, viatgers i practicants del turisme cultural. Entre els il·lustres visitants que en un moment o altre van recalar a Essaouira hi trobem Orson Welles (que hi va rodar el film Otel·lo i avui té un monument al costat de la platja), Jimi Hendrix, Cat Stevens, Frank Zappa, Leonard Cohen, Tenesse Williams, Paul Claudel…

Des de fa unes dècades, i encara avui, la ciutat  -una mena de Cadaqués marroquina- atrau a molts poetes, artistes i tota mena de creadors, però sobretot pintors d’art contemporani, que han acabat donant nom a «L’escola d’Essaouira», una barreja d’art naïf i avantguardista inspirat en la cultura gnaoua, originada en els descendents d’antics esclaus provinents de l’Àfrica Negra.

Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]
Els gnaoua estan organitzats en germandats a tot Marroc, però és a Essaouira on hi ha una de les més nombroses . Molts d’ells són músics, mags (maâlem), encantadors de serps, vidents i mèdiums. Les seves pràctiques musicals esdevenen iniciatives terapèutiques que  barregen contribucions africanes amb les amb les araboberbers. I encara que són musulmans, basen la seva especificitat sobre el culte dels jinn (els esperits), i els seus ritus conserven nombroses característiques consubstancials als cultes de possessió africanes, uns rituals comparables al vudú d’Haití. La seva principal font d’expressió és la música, que creen amb instruments de percussió (djembés) i cròtals (krakebs, unes castanyoles de bronze), amés d’instruments de corda (guembris), i cantants i ballarins posseïts per un ritme frenètic i hipnòtic que els porta a assolir estats de trànsit espiritual.

Avui, a més de congregar turistes europeus,  Essaouira també s’ha convertit en la platja de Marràqueix, i a l’estiu, quan la calor és més asfixiant, congrega molts marrakhsis que hi van atrets pel clima temperat. No voldria acabar aquest escrit sense mencionar l’exquisida cuina que es pot degustar a la ciutat (no us perdeu el peix, especialment les sardines), l’afabilitat i amabilitat dels seus habitants, l’activitat frenètica dels pescadors al port,  i la bellesa dels seus carrers i edificis conformats per cases blanques adornades amb portes i finestres d’un esclatant color blau elèctric.

Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Febrer de 2020

El Salt del Roure, a la Vall d’en Bas, aquest febrer [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Febrer d’any de traspàs. I quin traspàs: ni una sola gota d’aigua i temperatures primaverals en ple hivern. Anem d’un embat forassenyat (llevantada de les darreries de gener) a un altre (excés de calor quan no toca), amb què l’emergència ecològica que ens assenyala el canvi climàtic es fa present arreu, també amb disrupcions en la fenologia de la flora i de la fauna. Però el sistema capitalista i els mitjans que en són esclaus ens aboquen a una nova crisi econòmica amb un nou virus (SARS-CoV-2) que causa l’anomenat Covid-19, una malaltia respiratòria aguda —amb el focus a la ciutat xinesa de Wuhan, una de les mes contaminades d’aquest estat-nació repressor i depredador—, que causa menys morts que la grip comuna arreu del món. Emulant el que cantava el gran Raimon, jo «no sóc d’eixe món».

De més, cal comptar amb la inquietant dosi d’histèria col·lectiva que comporta la ignorància sobre el propi cos, que s’aprofita per a esclavitzar la població en sistemes de salut pública que esdevenen coadjuvants d’una militarització de la sanitat que ni George Orwell hauria somniat en el seu 1984.

Tampoc no som d’aquest món de cretins els qui de sempre hem defensat no solament un decreixement imprescindible, sinó, en paral·lel, un canvi de paradigma quant a la societat de consum que ens ha dut fins aquí. En la recent distorsió causada per la «coonavirusitis», atiada pel complex militar-industrial i els propis estats, descobrim un fet que causa impressió i que la NASA, l’agència espacial nord-americana, ens serveis amb safata de plata. Efectivament, en aquestes imatges es mostra com els nivells de diòxid de nitroge (NO2) a l’espai aeri xinès han minvat sobremanera durant tot el període de sorgiment del 2019-nCov. Vegeu-ho:

Aprecieu la diferència entre la concentració de NO2 dels mesos de gener i febrer. [Foto: NASA.]
També es pot apreciar el mateix fenomen a la zona de Wuhan:

Vegeu la diferència a la ciutat de Wuhan. [Foto: NASA.]
Precisament, un informe de CarbonBrief [Centre d’Investigació sobre Energia i Aire Net], revela que durant les últimes tres setmanes Xina ha emès 150 milions de tones mètriques menys de CO2 que durant el mateix període de l’any anterior. Aquesta reducció deL 25% a la Xina fa que les emissions mundials hagin minvat en un 6 per cent en la seva globalitat.

L’antropòloga i activista Yayo Herrero explicava a CTXT (Contexto y Acción), en l’article «En guerra con la vida», que com més ràpidament es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies. L’autora, que també esmenta el report de Carbon Brief que hem citat més amunt, argumenta que «l’economia convencional està en guerra amb la vida. Quan va bé, la vida corre perill, quan entra en crisi s’intensifiquen els processos de despossessió, però és quan hem d’aprofitar per a respirar. O dit d’una altra manera, com pitjor, millor. Quant de forma més veloç es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies».

Herreros esmenta, en aquest sentit, un text de Fernando Cembranos («Pérdidas que hacen crecer el PIB», 30/07/2010 | Rebelión), que no ens podem estar de reproduir en versió catalana de La Resistència:

«Si es mira la realitat, sense deixar-se endur per la valoració de l’economia convencional, s’observa que una enorme màquina (formada per autopistes, fàbriques, urbanitzacions, pàrquings, excavadores, antenes, pegats de quitrà, grues, monocultius, abocadors, centrals tèrmiques i residus radioactius entre d’altres), creix i creix i es menja la riquesa ecològica (base de la vida) que troba al seu pas: la capacitat de fer la fotosíntesi, els rius nets, les relacions comunitàries, les varietats de llavors, els boscos autòctons, les relacions cara a cara, la biodiversitat, les joguines autoconstruïdes, els camins de terra, els animals dels que vam tenir notícia en la nostra infància, les maneres poc costoses (energèticament) d’escalfar-nos i refercar-nos, les aigües subterrànies no contaminades, la fertilitat del sòl, etc. El metabolisme de la societat tecno-industrial s’alimenta dels elements que generen la vida mentrestant i va deixant enrere residus tòxics, deserts, sòls pobres i contaminats, riberes mortes, superfícies cimentades, radioactivitat, ments homogènies i un futur incert per a la major part de les persones i les espècies de la Terra.»

No es pot dir més, ni menys, sobre l’atzucac que «ens hem donat entre tots», com la maleïda Constitución que també aliena ments i omple butxaques de sinistres depredadors.

VÍDEO La hivernada a Vic, segons Jaume Collell

[Text de Xavier Borràs | Veu de Nan Orriols.]

Ara que tant es parla de l’emergència ecològica —i que tant en parlem, amb raó, a La Resistència—, en què l’emergència climàtica és evident, aquest breu text que recita Nan Orriols de les Memòries d’un noi de Vic (1908) de Jaume Collel, posa a la palestra que tot plegat no és de fa quatre dies, sinó que precisament va iniciar-se en els albors de la industrialització i l’anomenat «progrés».

Jaume Collell i Bancells (Vic, 1846-1932), cèlebre canonge de la catedral vigatana, va ser escriptor i orador de renom, fundador i director de periòdics, i «agitador príncep» del moviment catalanista. Tota la seva actuació la va resumir en un lema: Pro aris et focis (Per l’altar i la llar). És autor de nombrosos llibres, opuscles i pròlegs, a més d’incomptables articles periodístics.

El canonge Jaume Collell.

En aquestes Memòries d’un noi de Vic –inicialment intitulades Memorias d’un noy de Vich—, ofereix els records de la seva infància, fins als 12 anys. Amb la seva habilíssima ploma, hi sap fer reviure el Vic dels anys 1850-1859 des del peculiar punt de vista d’un infant de l’època. És un llibre que captiva el lector per la vivesa de la narració i que el transporta a mitjan segle XIX.

Quart lliurament de l’assaig sobre l’alta societat del territori UVic d’Albert Anglada

[Redacció de La Resistència.]

Com qui no vol la cosa, el periodista Albert Anglada hi ha tornat amb el quart lliurament de la seva crònica de l’alta societat local amb el llibre Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, el Bages, el Vallès Oriental, la Garrotxa i la seva relació amb Barcelona, que enllaça amb el tercer lliurament, l’any 2019, i el segon, l’any 2018, tots dos ressenyats a La Resistència (de què ell mateix és membre).

Albert Anglada (Sant Quirze de Besora, 1970), és periodista, assessor de comunicació (i investigador) a més d’autor de libres sobre temes d’història local d’Osona, en general, i dels municipis de Sant Quirze de Besora (segle XIX i Guerra Civil 1931-1939), Montesquiu i Sora.

En aquest nou lliurament, que inclou vuit capítols i 94 pàgines de sucoses informacions, Anglada hi parla d’empresaris com el vigatà Josep Maria Onyós, els joiers Tous de Manresa, els negocis del grup Noel d’alimentació fincats a la Garrotxa, o bé professionals com el ripollès Xavier Cima (marit d’Inés Arrimadas), més vigatans com els empresaris Josep Puigdesens o el destacat música Joan-Baptista Espadaler i altres grups empresarials com els de Frigorífics Ferrer, Promig Group de les Masies de Voltregà, Curtidos Codina o l’empresa de negocis mediamebiental La Vola, de Manlleu.

El llibre és autoeditat pel mateix autor amb un tiratge aproximat de 500 exemplars que ven principalment a la parada de llibre vell que fa als mercats setmanals de divendres a Sant Quirze de Besora (Osona), dissabte a Vic (Osona) i diumenge a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), a més de llibreries del mateix Vic, Manresa, Olot, Tona, Manlleu, el Ripollès o el Vallès Oriental.

ÀLBUM. Al-Àndalus. Primavera de 1996

[Text i fotos de Nan Orriols.]

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dormir a les Tablas de Daimiel de camí per a visitar Grazalema, Ronda i Sierra Nevada i viure uns dies perduts en aquest país tan maltractat per latifundistes, socialistes i corruptes de tot pèl.

Avui que molts teniu furgoneta per a viatjar, al-Àndalus és un lloc excel·lent.

Un consell: aneu-hi per lliure, no hi aneu seguint guies o aplicacions del mòbil.

A qualsevol poble, bar o taverna, hi trobareu unes tapes; i, a qualsevol placeta o muntanya, un somriure.

L’inici de l’esfondrament del castell de sorra espanyolista

El president Carles Puigdemont en l’acte de Perpinyà del passat 29 de febrer. [Foto: Jordi Borràs.]
[Un article de Dídac Costa.]

Després de dos anys d’aparents derrotes per al sobiranisme per la repressió desbocada de l’Estat, que ha seguit a set anys de creixent eufòria sobiranista, veiem aquests dies els que podrien ser els primers símptomes de la ruptura dels fonaments del gran castell de sorra del nacionalisme espanyol. Una ensulsiada que no ens durà a la independència ni a un referèndum aviat, però que crea un escenari més favorable a demòcrates i a sobiranistes, i de més caos i desunió al costat autoanomenat constitucionalista, que avui inclou sense escarafalls als preconstitucionalistes de VOX.

Primer fou la justícia europea qui digué a Espanya que no hi havia cas de sedició ni rebel·lió, davant del que bona part de l’Estat va respondre apartant-se d’aquesta justícia de malignes ignorants estrangers, que no entenen, com sí fa Espanya, com ha de funcionar una justícia patriòtica. Suïssa, Regne Unit, Alemanya i Bèlgica van anar donant la raó al sobiranisme, no des d’una política que ja sabem corrompible per amistats, fidelitats partidistes i interessos diplomàtics, sinó per una justícia que, si es mostrava igual de parcial, deixaria en entredit la credibilitat de l’estat de dret d’aquests països que pretenen ser un far de justícia i de democràcia al planeta. Després van venir els tocs d’atenció d’institucions d’innegable prestigi com Amnistia Internacional o el relator de drets humans de les Nacions Unides. Però, avui entrem en una nova fase més perillosa per a les tesis espanyolistes. Des del discurs del rei, que va cridar a files el PSOE, fent-lo retrocedir de les crítiques evidents al dispositiu policial de l’1-O, el PSOE i un Podemos que sempre hi era, però mai amb responsabilitats de govern, abandona si més no l’agressivitat de la repressió desbocada per les dretes polítiques i judicials.

L’actual conjuntura política comença a produir una sacsejada important que pot fer trontollar els fonaments de l’immens castell de naips, del temible tigre de paper de l’ultranacionalisme espanyol, que podria anunciar un catastròfic enfonsament que potser arrossegui amb ell altres estructures clarament caduques de l’Estat. El procés català ha revelat el franquisme institucional que roman a les escletxes de tota la bastida de l’Estat. Demòcrates i progressistes espanyols estan en deute amb el poble català per com hem aconseguit fer avançar, si no la caiguda del franquisme institucional, si pel cap baix el primer requisit per a això: la comprensió i el reconeixement de com encara domina l’Estat.

Tot i que el catalanisme ja està vacunat de falses esperances d’una reforma d’Espanya, el nou moment polític si que permet albergar esperances que canviï alguna cosa més que els habituals discursos buits de contingut de les operacions de màrqueting polític. I és que els números són tossuts. Catalunya no pot incidir plenament en la configuració de les estructures de l’Estat. Però, també, ha quedat clar que sense comptar políticament amb Catalunya no és possible aconseguir una estabilitat. No és estrany: si l’Estat no pot viure econòmicament sense Catalunya, com pot pretendre viure políticament sense ella, com ha estat com a mínim des de la sentència de l’Estatut? Ho ha intentat per tots els mitjans i només ha aconseguit generar la major crisi institucional i territorial en dècades.

Al PSOE li ha calgut repetir dues eleccions per a entendre-ho, així com per a acceptar que aquesta altra Espanya silenciada de les esquerres també pot existir políticament. Podemos i ERC han aconseguit convèncer el PSOE —o a la seva meitat progressista, avui al timó del partit— que sí pot ser d’esquerres. Que no cal que s’agenolli sempre davant les línies vermelles i els discursos de les dretes, com feia Sánchez encara en aquesta última campanya, on es presentava en el tema català, igual de xulo què els tres machotes de la dreta.

Aquesta nova situació política, a més del canvi de to i l’inici del reconeixement del problema amb més rigor que el plantejament cínic d’entendre’l com un conflicte de convivència entre catalans, té com a primer escenari rellevant la taula de diàleg actual. Les reaccions després de la primera reunió deixen clar que el PSOE sembla voler mantenir-se en un populisme de dilacions i indefinicions, esperant que el temps torni tot al seu lloc i fent de poli bo en tota regla: ‘nosaltres deixem enrere la repressió espanyolista, i vosaltres deixeu enrere les idees sobiranistes’. Però li serà cada cop més difícil perquè ha obert un procés del què potser ell mateix acabi sent-ne víctima.

Doncs el fet que el PSOE comenci a distanciar-se dels discursos apocalíptics, de la set de venjança insaciable i de la implacable falta d’empatia i d’humanitat dels qui volen veure passar dècades a la presó als seus adversaris polítics, fa trontollar tota l’estratègia de l’unionisme. Perquè la repressió violenta a l’independentisme passa de ser una qüestió d’Estat a ser un projecte polític de les dretes. I d’unes dretes que Europa sap que estan a la dreta de les dretes decents. A Europa les dretes van lluitar i lluiten contra el feixisme. Les espanyoles neixen, gaudeixen i es parapeten en les restes del seu feixisme. I com que elles si que mantindran i accentuaran la seva voluntat de repressió com a única via, aquesta quedarà cada cop més en entredit, per a les majories socials espanyoles, i a l’estranger.

Un PSOE més distanciat d’aquests discursos per tal de diferenciar-se per fi del bloc del 155 com a força d’esquerres amb fonaments democràtics, el que el fa pujar a les enquestes enlloc de restar-li pes com temien, deixa en evidència la histèria i les falses faules de les tres dretes. On, cal dir-ho, continua encallada la meitat ultranacionalista del PSOE: Lamban, Borrell, Felipe González i altres barons socialistes que continuen apel·lant a un gran pacte PP-PSOE, tot i que això deixaria VOX de cap de l’oposició. Estranya manera d’estimar l’Estat i la democràcia. Ja fa temps que ho han deixat clar: antes facha que rota.

El fet que Podem i ERC puguin jugar un paper decisiu podria comportar un viratge històric del PSOE no només cap a posicions més demòcrates i progressistes, sinó cap a la fi aquests deu anys de criminalització de l’independentisme. El que portaria automàticament a entaular negociacions i diàlegs que fins fa pocs mesos semblaven impensables però què es converteixen en escenaris inevitables en començar a desmuntar aquest castell de cartes amb la sortida d’una de les quatre cartes que feia de pilar central.

Veiem, també, un esgotament del que si era un suflé artificial: la repressió fantasiosa del realisme màgic falangista en què ha estat i segueix narcotitzada la totalitat de la premsa de Madrid -excepte el diari Público-, els quatre grans partits amb el seu discurs idèntic, la Judicatura amb les seves rondalles artificials, la policia amb els seus informes que ja ningú es creu o el Rei, que ja va deixar entendre, pel que es desprèn de les seves paraules i accions, que vota a Vox, com bona part dels policies i militars espanyols.

I és que a més dels rèdits polítics per al PSOE d’una certa moderació en aquest camp, també és conscient, ara que vol dirigir el país, que la repressió que hem viscut fins ara, surt massa cara a l’estat. Car econòmicament, com en la despesa milionària de la repressió policial de l’1-O; car institucionalment, amb una dedicació al procés que pren tota l’energia de l’estat, i sobretot car reputacionalment cap enfora, on Espanya deixa de semblar un país que anava aprenent a viure en democràcia malgrat haver estat l’últim a arribar al club, per mostrar-se com un soci amb peus de fang en democràcia, i uns tics autoritaris i ultra massa enquistats. Espanya ha degradat els seus estàndards democràtics per tal de retenir Catalunya a qualsevol preu. I ho sap, com també ho sap la UE o Xina, que en una cimera recent xino-europea va posar l’exemple espanyol per reclamar que la UE tampoc entrés, aleshores, en els seus assumptes interns, i la seva repressió a la dissidència i les nacions internes. La degradació democràtica dels últims deu anys a Espanya, girant l’esquena a reivindicacions de milions al carrer i majories absolutes al Parlament català, responent-hi només amb presó, multes i amenaces, surt car a Europa i surt car al món, que veu com Europa no és l’entorn tan democràtic que semblava.

És evident que la desobediència i la desafecció amb l’estat per part de dos milions de ciutadans no és una qüestió criminal sinó un problema polític que cal abordar políticament. Els sobiranistes catalans i els demòcrates ja ho sabíem. No sabíem quant trigaria, però si sabíem que un dia o altre, quan Espanya aconseguís madurar políticament cap a una democràcia plena, no hi hauria més remei que establir un diàleg, una negociació i un final referendat del conflicte.

Doncs, a més de l’eix social, també en el nacional es pot ser d’esquerra, de dreta o d’ultradreta en funció de com es reacciona davant de desajustos nacionals com el de Catalunya i Espanya, o el de tantes altres nacions sense estat o amb estats en contra al món: s’és d’ultradreta quan només es respon amb repressió i amb un ultranacionalisme d’estat de caràcter ètnic, com aquí o a Turquia. S’és de dretes quan es deixa que les lleis vigents, per definició favorables a l’status quo, siguin implacables. S’és de centre quan s’està obert al diàleg amb les minories nacionals. I s’és d’esquerres quan s’està obert a un canvi en les fronteres si així ho determina la democràcia a través d’un referèndum d’autodeterminació. Aquí, al Tibet, al Sàhara Occidental o entre els Guaranís. Per això quan s’obvia aquest eix, les definicions clàssiques d’un PSOE que es diu d’esquerres però aplica el 155, i un PDCat de dretes que critica i subverteix l’ordre establert a la UE, a la formació convencional dels estats i el rol d’aquests amb la ciutadania, o a un Regne d’Espanya ancorat en un neo franquisme, no s’ajusten a la realitat. Cal combinar ambdós eixos per saber si parlem de progressisme o conservadorisme.

Som per tant davant d’un escenari que en el millor dels casos podria significar una ruptura de l’únic camí que fins avui ha seguit Espanya envers Catalunya: la repressió i la criminalització d’una opció política majoritària. O en el pitjor, en la introducció d’un nou intent d’aturar el sobiranisme a través d’una reducció de l’ímpetu repressiu a canvi d’anar deixant de banda les idees sobiranistes, amb noves eines de distracció i manipulació política que tornin Espanya a l’escenari de 2006.

El problema és que l’Estat no ofereix ni una sola proposta en positiu, tret del rescat dels 44 punts d’en Sánchez fa pocs dies. I aquesta manca de propostes, junt amb la resiliència ja demostrada del sobiranisme català, el fet que aquesta via deixi sola a les dretes espanyoles, el fet que el sobiranisme guanyi batalles, tant d’ERC a l’interior, com Puigdemont a l’exterior, i les victòries judicials que més enllà del Pirineu sempre donen la raó al sobiranisme, fan pensar que puguem trobar-nos davant d’un punt d’inflexió favorable a l’independentisme, que ni demòcrates, ni progressistes, ni sobiranistes podem deixar escapar, ampliant les contradiccions i l’enfrontament que s’obrirà entre dretes i esquerres del nacionalisme espanyol. Les primeres encara dominen bona part de les estructures de l’estat, on mai han posat un peu les esquerres. Aquestes, al seu torn, estan en condicions -i la demoscòpia els dóna la raó- d’anar generant petites transformacions per democratitzar l’Estat. I en una Espanya amb una democràcia més sincera i menys patriotera i ultra, les reivindicacions catalanes, totes justes, històriques, de pes, pacifiques i democràtiques, no podran sinó ser escoltades.

VÍDEO. Xantatge

[Text i veu de Nan Orriols.]

Tots sabem que els presos polítics són ostatges. I tots sabem que l’Estat utilitza els ostatges per a dividir l’independentisme. En les negociacions per a aprovar els pressupostos del Govern PSOE-Podemos amb ERC, hi juga un paper fonamental el xantatge, on l’Estat diu que, si ERC ajuda a aprovar-los, les condicions dels ostatges milloraran. Tots volem els presos polítics alliberats, però molts som conscients que, si acceptem el xantatge, l’Estat el continuarà fent servir per qüestions econòmiques per al relator o mediador, perquè renunciem al dret a l’autodeterminació i al referèndum, etc.

Amb un conflicte polític com el de Catalunya amb el nacionalisme espanyol, on encara tots, i dic tots, fins i tot ara amb Pablo Iglesias i Ada Colau, defensen una monarquia corrupta i una transició controlada per l’Exèrcit; amb uns governs del PSOE i del PP que s’han dedicat a saquejar el país per mantenir privilegis amb el suport de les famílies polítiques franquistes, i amb una Justícia al servei del nacionalisme espanyol que ha permès que les fundacions feixistes cobrin subvencions de l’Estat i que el dictador tingués, fins fa pocs dies, un mausoleu, és absolutament impossible pactar res, perquè en el seu ADN porten incorporats la mentida, l’estafa i el crim. Mai no compleixen res.

Per tant, només podem resistir i intentar desemmascarar, ara també gràcies a Europa, la verdadera realitat d’Espanya. No podem acceptar el xantatge. Tenir ostatges sempre és un acte criminal.