El corb sempre guanya. És més llest
[ART] L’art de Lluís Badosa. Abril de 2026
[ARTICLE] «El món de les aparences i la literatura» de Helena Bonals
[Text d’Helena Bonals]
Avui va de cites. Les que estan a favor de l’art, i les que creuen en la vida.
“Només dic la veritat quan escric”, deia Baltasar Porcel. Per què tan sovint no trobem les paraules per dir el que volem fins al cap de sis mesos, o, sobretot, només en un llibre? Però, per altra banda, Kafka deia que la literatura ha d’exagerar per arribar al lector, per tant seria falsa. Tot i que la realitat supera la ficció, moltes vegades això és així, la literatura ha de mossegar tant com sorprendre i pertorbar.
“Darrere les paraules només et tinc a tu”. Aquest Margarit que ell mateix explicava que és el que la nimfa Calipso li diu a Ulisses, de qui està enamorada, perquè no torni amb Penèlope, pot arribar-te a l’ànima com ho va fer amb mi, que sé el que vol dir estimar de debò. Però “Ningú es pren seriosament els poetes”, deia Dolors Oller. Crec que això fa referència sobretot a quan els poetes parlen de l’amor etern. Una teoria que es desmunta quan algú queda vidu i es torna a casar.
“No creguis en res que en vers no entri”, deia el poeta Segimon Serrallonga. Recordo com a la carrera ens deien que és poesia el que no pot ser dit d’altra manera. Però Pere Quart acabava un poema dient, de manera pejorativa, que “La resta, literatura”. Això té un matís, la poesia no és ben bé literatura, i és una cosa molt respectada, encara que no hi entenguis gens. Però ja faria el fet.
“Tothom diu mentides, perquè sobretot tothom quan menteix ho fa sobre l’amor”, deia en un article que he retingut fins ara Gore Vidal. A mi hi ha una cosa que fa que jo cregui en aquesta frase. Sempre he pensat que l’únic que jo vull és estimar un home, no pas els fills que podria tenir amb ell. Però la majoria de dones, les convencionals, s’estimen més els fills que no la parella, que per a mi no vol dir res més que no l’estimen gens. Però, una persona que m’havia d’ensenyar a impostar la veu, i per cert no ho va aconseguir, em va preguntar: “Si et dic «t’estimo» impostant la veu, em creus més que si t’ho dic amb l’entonació normal?”. Evidentment, no.
L’única conclusió és que no puc arribar a cap conclusió, que sols sé que no sé res.
[LLIBRES] «Ressenya del llibre «L’home que plantava arbres» de Jean Giono», d’Eusebi Puigdemunt
[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
Parlar de l’escriptor francès Jean Giono (1895-1970) és parlar d’un dels escriptors francesos més apreciats pel públic lector francòfon: el seu llibre L’home que plantava arbres és el més llegit de l’Estat del nord veí just després d’El Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944). En vida va estar considerat, per figures tan rellevants de l’univers literari franc, per exemple André Malraux, com un dels escriptors més grans del segle XX.
Un gran nombre de les seves obres tenen com a marc el món camperol-provençal i estan inspirades per la seva imaginació i la seva visió de l’antiga Grècia, i descriu la condició de l’home al món, al mateix temps que es planteja preguntes ètiques i metafísiques, i té un abast universal. Segons la crítica contemporània, els seus escrits traspuen una barreja d’un humanisme natural amb una revolta violenta contra la societat del segle XX, travessada pel totalitarisme i rosegada per la mediocritat. I encara sense deixar les veus de la crítica literària més seriosa, també afirmen que als seus llibres hom hi troba impregnada una mena d’espiritualitat d’encuny pagà fruit d’una lenta maduració de gaudir de les coses sense posseir-les, i que aquesta crida a l’alliberament de l’home i de la terra s’inscriu contra la injunció bíblica de presa de possessió de la terra i dels seus animals per l’home. És també una invitació a reprendre’s plenament amb les alegries del cos, la sensualitat natural, molt de temps negada o ocultada per la moral cristiana (sic).
Pel que fa al llibre que ens ocupa, L’home que plantava arbres, amb una traducció excel·lent d’Isabel-Clara Simó (1943-2020) i un no menys interessant epíleg de Martí Boada (1949), es pot resumir així: en una comarca erma, deshabitada i inhòspita de la Provença, un pastor solitari planta arbres, milers d’arbres; aquesta és la història d’Elzéard Bouffier, un home silenciós de muntanya que, sense que ningú en sàpiga res i sense esperar cap reconeixement a canvi, transforma el paisatge que l’envolta.
L’altra pregunta obligada és què ens ensenya, i la resposta no és altra que aquesta: la perseverança, la generositat i l’amor desinteressat d’una sola persona poden transformar el medi ambient i, de retruc, la societat. A través del pastor Elzéard Bouffier, aprenem a tenir paciència, a respectar la natura i a crear esperança per a les futures generacions.
Cal dir que el pastor Elzéard Bouffier no va pas existir i no hi ha cap evidència que el narrador sigui el propi Jean Giono, tot i que ho pugui semblar. L’objectiu és mostrar el poder transformador que pot tenir l’home cap al bé; ja sabem la capacitat destructiva de l’ésser humà, però també podem fer coses bones, i en aquest text se’ns mostra com una, una simple acció, petita, acaba sent immensa. I encara més: l’epíleg que signa el científic ambiental i geògraf Martí Boada (gairebé tan llarg com el llibre) converteix aquest relat en un al·legat ecologista i posa en valor la cura de l’arbrat a casa nostra, i aquí es podria fer un cert paral·lelisme amb la Festa de l’Arbre que un llunyà any 1899 va establir el mestre Josep M. Andreu a la nostra vila i que, afortunadament, avui en dia continua ben viva.
[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» De l’hiperlocalisme a la globalitat , d’Eduard Garrell.
[Text de Eduard Garrell]
Roda el món i torna al Born
Amb la Fina no ens portem gaires anys de diferència; ella és l’àvia de la cinquena generació d’un hotel familiar de la cala de Tamariu, on va néixer. Als inicis el petit hotel era una botiga* amb hort i galliner; més tard es posaren a cuinar per als visitants que començaven a freqüentar aquell racó i, a poc a poc, treballant any rere any, aquella humil barraca marinera va anar creixent.
La Fina ha viscut una transformació vertiginosa d’aquest petit racó de món: des dels xeflis de les colles de tapers a les barraques com la dels Liris (Baldiris) —on encara avui es reuneixen els socis i patrons per fer arrossades sota la fotografia del general Espartero, que segueix presidint la sala—, els pescadors d’estiu i els pagesos d’hivern que habitaven Tamariu, els pobres del Palafrugell que, per un grapat de peix, baixaven a peu per ajudar a llevar l’enorme xarxa comunal que es fondejava a la petita badia, els turistes anglesos que es vestien per sopar, amb l’americana creuada i el pantaló beix i amb els vestits llargs…, fins al “no lloc” en què hem convertit avui aquest racó.
Amb la Fina també parlem de l’austríac Paul Fidrmuc, el qual, acabada la Guerra Civil, va aparèixer per Tamariu amb la seva piragua plegable Don Tonto, amb què va recórrer tots els racons de la costa, des del cap Gros fins a les Medes, despertant la sospita que era membre de l’Abwehr i informava el Reich de la cartografia precisa per facilitar-los omplir els dipòsits dels submarins a l’abric d’aquestes cales (Una piragua en la Costa Brava). També van començar les primeres residències, d’un estil colonial californià, imitant la Riviera Francesa: a Tamariu, La Pedrosa, La Musclera, La Perica…, i moltes més escampades per la costa i ara diluïdes enmig de la vulgaritat. Un estil que, com bé sabem, no va prosperar.
Al km 2,5 de la sinuosa carretera que ara mena a Tamariu, el britànic lord Islington, governador de Nova Zelanda, el 1928 es feu construir, per Nikolai Woevodsky, una casa per passar-hi els hiverns anomenada La Musclera, damunt de cala Gamarús, a mig camí de cala Pedrosa i Tamariu. Woevodsky, comandant del tsar Nicolau II, es va exiliar de Rússia per la revolució, i d’Anglaterra, per les mal vistes infidelitats de la seva esposa, Dorothy Webster. “El rus”, com l’anomenen per la contrada, es feia passar per arquitecte i es feia tractar de coronel, tot i que no era ni una cosa ni l’altra. El seus projectes els signaven arquitectes amics, i el grau de coronel és el que hauria obtingut d’haver pogut continuar la seva carrera militar a Rússia.
Amb aquest i altres projectes, com el de la casa de Madeleine Carroll al paratge Traumal de Calonge, o La Perica, també a Tamariu, el rus va anar finançant la construcció del seu castell de Cap Roig, inacabat i on no va poder viure mai (amb la seva dona estaven instal·lats a la casa dels masovers, just a l’entrada dels jardins).
En morir lord Islington la casa va passar a mans de la seva filla, casada amb Anthony Grigg, fill d’Edward Grigg, governador de Kènia i ministre de Churchill durant la guerra. Per aquella casa, i per Tamariu, hi van desfilar dames d’honor de la reina d’Anglaterra, Clementine Churchill, que hi anava a passar vacances, Albert Arnold, Al Gore, inventor del Gore-Tex, Hugh Thomas i Iris Murdoch. Durant la guerra la família Grigg va deixar la finca a un guarda i va fer escortar els seus mobles fins a Anglaterra per un vaixell de l’armada anglesa.
Va ser durant aquell primer any de postguerra quan el gallec carca de Santoña, l’almirall Carrero Blanco, convidat per algú de confiança del Sr. Grigg, es va apoderar de La Musclera, s’hi va empadronar i, en un exercici de deliri de grandesa, li va canviar el nom per Castillo de Tamariu. El litigi per arrancar d’aquesta propietat aquell distingit “ocupa” es veu que va durar anys; el mariner gallec justificava que era la seva residència habitual i cap jutge trobava, o volia trobar, arguments per desnonar-lo.
Va ser en aquest petit hotel de platja on sovint es reunien els advocats, que van trobar la manera de poder retornar la casa als seus amos. Tot i sent la residència de qui era, la mà dreta de Franco i tenir una línia de telèfon a la casa, va ser impossible demostrar cap activitat telefònica, com hauria d’haver estat la pròpia de la residència habitual d’un càrrec de la seva responsabilitat. La inexistència de trucades telefòniques va posar en evidència la trampa legal del mariner i Anthony Grigg la va poder recuperar.
Amb una xerrada amb la Fina, tot fent un cafè en una taula davant del mar i sense anar més lluny de dos kilòmetres, hem fet una volta pel món i per la història que pot inspirar uns quants relats, alguna pel·lícula i fins i tot una sèrie de lladres i serenos.
Botiga* 4 1 f. [LC] Construcció petita, vora la costa, destinada a guardar-hi ormejos i accessoris de la barca i, eventualment, a viure-hi o a passar-hi l’estiu.
[ARTICLE] «El premi Nobel de literatura – segona part » d’Isidre Oller
[Text de Isidre Oller.]
El passat mes em vaig empescar una bona pel·lícula de por a partir de la idea del Premi Nobel de Literatura. I, ben mirat, per què no fer-ne una seqüela? Encara hi ha crispetes per cruspir-se! La pel·lícula de Sant Jordi, amb els sobresalts de Mendoces i Mariscals, la hiperbòlica presentació dels mediàtics i l’oblit draconià de la poesia… No hi ha més, és així en un món prosaic i econòmic. Els d’AENA han muntat un nou superpremi a obra publicada en idioma castellà perquè els calerons han de volar sempre cap a contrades imperials. I això que un dels aspirants és l’ínclit Enrique Vila-Casas, amb el seu darrer llibre Canon de cámara oscura. Jo soc lector de Vila-Casas. Sé que és un autor no apte per a tots els públics, amb exigents conceptes latents i molta metaliteratura. No podia guanyar! Suposo que el van posar perquè omplia un buit geogràfic —el de la capital mundial de l’edició en castellà, la nostra Barcelona City— i perquè semblaria que aportava una dosi de qualitat, ni que sigui perquè ja és un lloc comú i no l’hagin llegit mai. I en l’àmbit del català, on parem? Heu vist d’on venen els diners dels nostres principals premis? Per què no tenim excel·lències clares per optar a la Champions – Nobel de Literatura? Bé, puntualitzo: excel·lències amb suport gremial i social, perquè de bons autors/autores encara en tenim! De totes maneres, crec que les darreres generacions literàries es comporten amb un error tàctic molt sensible. Cadascú és una literatura per si sol, però s’esperona dins l’àmbit per on es mou, fet que obliga a una disciplina, a un afany de millora i avanç col·lectiu. És com una orquestra simfònica, tots els integrants han de tenir un nivell congruent de qualitat, incloent-hi la direcció. Si, el dia del gran concert de la gran orquestra i gran director al Palau de la Música, hi ha un aprenent de violinista que comença a grinyolar i ganyolar en ple concert per a violí de Max Bruch, què farem? Mirem-ho d’una altra manera. Si tots els integrants de l’orquestra grinyolen i enmig d’ells hi ha un virtuós perfecte, què faria? Si estem al Palau grinyolant, potser no cal que m’escalfi el cap per ser un gran violinista, oi?
Avui, en premsa, hi havia un article sobre José Echegaray, el primer Nobel de Literatura en castellà i que sembla que no és tan dolent com les males llengües n’han fet un lloc comú d’ençà que li va ser concedit el premi. Quina llàstima que no ens cerciorem per nosaltres mateixos de les veritats dogmàtiques que ens cauen a sobre com calamarsa sense fre. M’ha fet gràcia el detall, per paradigmàtic, de la mala llet que se sol gastar en segons quins cercles, de l’atansament ingenu d’Echegaray per a llimar aspreses amb Valle-Inclán quan aquest necessitava una transfusió de sang. «No, no!!!», va exclamar don Ramón María, «Sang d’aquest, no, que està plena de gerundis!».
I el vaixell de Catalunya, que encara està navegant —gerundi— per la mar inconstant —adjectiu—, quin itinerari vol prendre? Sabrem nedar? Vindrà algun avió d’AENA a salvar-nos? Ah, quan hi hagi trens d’ADIF submarins! Àngela Maria de l’Esperit Sant —gerundi?—!
[OCELLS] «La cura dels petits», de Josep Plaza
[Text i fotografia de Josep Plaza]
Per assegurar la reproducció de l’espècie cal que els petits tirin endavant, donat que són vulnerables.
En el món dels ocells trobem comportaments davant la cura de la prole en l’etapa de la incubació dels ous, o davant la protecció dels petits, com a mínim tan variats com entre els humans, si no, més encara. Comportaments tan extrems com el dels coloms o el pingüí emperador, on un dels progenitors no abandona en cap moment el niu durant la incubació, o el d’alguns ocells que habiten zones geotèrmiques, on la incubació la fa la temperatura de la terra, o el cucut, que diposita els ous en el niu d’altres ocells perquè li facin la feina, abandonant així els ous a la seva sort.
La feina de cuidar el niu i la canalla en la majoria de les espècies d’ocells (aproximadament un 80 %) es reparteix entre la parella de manera solidària. Només en un 8 % dels casos la cura la fa la femella, en un 9 % ha estat cooperativa entre diferents membres de la mateixa colònia, i en alguns, només el mascle. S’han documentat casos en què una femella més vella s’ha encarregat de la cura dels petits de femelles més joves.
Pel que fa a la defensa de les zones de cria, s’han observat comportaments extraordinàriament agressius, com el de les oques, les gavines o el cas de les garses australianes, que persegueixen i ataquen persones; o comportaments de distracció, com és el cas del xatrac àrtic, que simula que està ferit per atreure l’atenció de depredadors desviant la seva atenció per les cries. Com podem veure, els ocells també es preocupen per la canalla.
Com sempre, penso que els humans no som tan “humans” com diem, ni els animals, tan “animals” com acostumem a pensar que són.
[ARTICLE] «Emprenyat», de Nan Orriols
[Article de Nan Orriols.]
El president Illa ha criticat Sílvia Orriols, batlessa de Ripoll, perquè ha pogut aprovar els pressupostos amb l’abstenció dels dos regidors del PSC de Ripoll. Illa diu que Orriols «fa apologia de la intolerància i la divisió». Sr. president, qui va votar a favor que Collboni fos alcalde de Barcelona? On és la intolerància? Tots els creients en qualsevol religió són intolerants. El papa de Roma i tots els bisbes i cardenals són intolerants.
La història de la intolerància l’escriuen cada dia els dogmàtics com vostè. No és apologia de la intolerància el seu govern amb el suport del president d’ERC, el també catòlic Oriol Junqueras? Vostè, com ell i tants d’altres, menteix per aconseguir objectius inconfessables. Després es confessaran i, amb un parell de parenostres, quedaran perdonats i sant tornem-hi. Sí, sí, recordi que la seva església deia que els negres de l’Àfrica es podien esclavitzar perquè no tenien ànima. Ah!, l’ànima que sí que tenia el criminal Francisco Franco, que entrava a l’església «bajo palio».
Per mi, l’ateisme és un valor, i fer-se l’home bo catòlic amb l’excusa de servir el pròxim, com diuen vostès, és un desastre. És a dir, vostè és bo i tots els altres, dolents. Som a l’any 2026 i la intolerància ho presideix tot. Vostè encara predica que vol la Catalunya dels deu milions d’habitants i que cal fer més pistes a l’aeroport. Déu-n’hi-do! Vostè, com tants d’altres del seu partit, han cobrat sempre de l’erari públic: una gran vergonya. «Apologia de la intolerància i la divisió»: sí, molt emprenyat.
Vostès, president i el seu govern, van contra la llibertat d’expressió. Actuen com a inquisidors subvencionant mitjans de comunicació com La Vanguardia, El Periódico, Ara, El 9 Nou, etc. D’això, els dogmàtics com vostès en saben molt. En fi, que no es pot fer res sense el control de la seva censura. Els tertulians de ràdios i televisions, tots de quota; així es desinforma i es menteix. És molt trist veure que el Govern de la Generalitat es dedica a desinformar i a pagar buròcrates i càrrecs que només es dediquen a censurar practicant un bonisme gairebé religiós, mentint sempre. Catalunya no es mereix això. Amb els diners dels contribuents ens segresten la democràcia i la llibertat. Són uns miserables.