La Generalitat el 6 de febrer convoca sessió explicativa oberta al públic, tant del Pla com del catàleg del paisatge del Penedès, el dia 17 d’abril de 17,30 a 19,30 a l’Escorxador de Vilafranca.
Les tres preguntes i més
Després de l’experiència viscuda des que tenim codis urbanístics (1951), cal fer-se les tres preguntes bàsiques en tota proposta de creixements i implantacions d’usos: Aigua, Energia i Eliminació de residus.
Aigua: d’on ens en proveirem? Rius, pous, aqüífers, regeneració (depuradores), dessalinitzadores, sistema separatiu, tot recordant que estem en sequera a les conques internes.
Energia: d’on ens en subministrarem? I quins tipus d’energia.
Eliminació de residus: quin model?
Si aquestes tres preguntes no queden clares i resoltes, el treball s’hauria de desautoritzar.
Cal tenir-ho clar des del primer moment, amb aquesta darrera Vegueria, pel que fa a la població de Catalunya cal indicar quin serà el seu sostre, tot partint dels 8 milions actuals, així com de la resta d’usos. Ho dic perquè també es una dada que cal tenir en compte per veure les densitats dels territoris i les seves càrregues actuals i de futur, infraestructures pròpies i de connexió, amb protecció del paisatge i la conseqüent petjada ecològica.
Informació i transparència
El treball s’ha presentat el 6 de febrer i finalitzarà l’exposició pública el 6 de maig, però es donaran explicacions del document el 17 d’abril a la Sala d’Actes de l’Escorxador de Vilafranca del Penedès. Vejam: dels 62 dies hàbils, el dia 17 d’abril n’hauran passat 50! Per escoltar les explicacions del Document! I, per a més inri, quedaran tant sols 14 dies per tancar el termini d’exposició.
Conclusió: en primer lloc, s’hauria de fer una convocatòria a cada capital de comarca, començant per Igualada (on hi ha els Serveis Territorials d’Urbanisme); i a continuació, la resta: Vilafranca, el Vendrell i Vilanova. En segon lloc, una exposició a cada ciutat referenciada, amb un tècnic qualificat per resoldre dubtes dels ciutadans. I, per descomptat, publicar-ne oportunament els dies i hores de consulta.
Reflexió final: aquesta darrera Vegueria posada a tràmit, fem-ho millor, la comunicació i la participació també. Si ho fem bé estarem fent pedagogia, tan necessària en el nostre temps.
Ripoll torna ser escenari del nou conte de Jordi Remolins. [Foto: Ajuntament de Ripoll.][Un conte de Jordi Remolins.]
De tan bona persona com havia estat en vida Grimbergen, el venedor de licors, va ser enviat directament al cel sense ni tan sols el judici previ que havien reclamat des del purgatori tots els afectats de pancreatitis, cirrosi i coma etílics. Déu mateix va acompanyar-lo personalment fins al seu núvol, amb unes vistes privilegiades sobre la parròquia de Ripoll. En realitat, al venedor de licors li hauria agradat més un petit canvi geogràfic, potser a una localitat més turística o atractiva, però per no molestar ni tan sols va atrevir-se suggerir aquesta possibilitat. Tan aviat com Déu va tornar a ser fora, els companys dels núvols veïns van donar-li la benvinguda, amb una bondat infinita reflectida al rostre. La felicitat de ser mort i saber finalment que l’altra vida era fins i tot millor que la terrenal, va excitar-lo de tal manera que amagant-se dins del vapor del núvol va masturbar-se fins a arribar a un dels més satisfactoris orgasmes que mai havia tingut. A la mateixa hora els meteoròlegs van advertir una inapreciable precipitació sobre l’antic municipi ara agregat a Ripoll.
La vida al cel era plàcida però avorrida. Tots eren tan bons i innocents, que Grimbergen trobava a faltar un punt de malícia entre els seus veïns. Alguns ni s’atrevien a pelar-se-la, imaginant-se que estaven cometent un pecat, i fins i tot s’estaven fent cada vegada menys habituals les orgies múltiples que organitzaven periòdicament ajuntant tots els núvols. Aquest recés en les precipitacions va afavorir que a la terra alguns espavilats comencessin a parlar de canvi climàtic. A manca d’altres diversions, el venedor de licors va dedicar-se a visualitzar què passava amb amics i coneguts de la vila.
El dia de l’enterrament havia vist a la seva dona molt afectada, rebent el condol d’un gran nombre d’amistats. El vestit negre l’aprimava i la rejovenia. Diàriament, la veia obrir la botiga de vins i licors, i contemplava la rutina habitual de clients entrant a buscar les seves dosis de mam, tal com havien fet mentre ell era viu. Entre els més prolífics va contemplar amb desgrat la presència del propietari d’un restaurant del barri antic, amb qui mai havia tingut una bona relació. Cada dos dies, inevitablement a les dotze del migdia, el restaurador entrava a la botiga i en sortia al cap d’un quart d’hora amb un parell de bosses carregades d’ampolles de plàstic de vi a granel i de tant en tant amb algun selecte licor en envàs de vidre. Quinze minuts eren excessius per aquella compra, i va començar a malfiar-se de les seves intencions. Sempre havia estat client d’un celler proper, i no veia per què les coses havien hagut de canviar des del seu sepeli. Les sospites van incrementar-se el dia que també va veure’l entrar a la botiga a mitja tarda, i marxar-ne més tard sense haver comprat absolutament res.
Al vespre va quedar-se amatent al núvol per veure què feia la dona. Afortunadament no va moure’s de casa, al primer pis de la botiga. El problema va ser que el restaurador va ficar-se a l’escala quan tot just va haver tancat el seu negoci, pels volts de la mitjanit. El núvol del venedor de licors va iniciar un ràpid descens fins a col·locar-se a l’alçada del balcó de casa seva, mentre al carrer un borratxo llençava la resta de la seva ampolla de vi, indignat per l’emboirada que li estava provocant. Dins del pis el restaurador i la vídua seien al sofà i xerraven animadament. La dona va aixecar-se, va omplir un parell de copes de brandi, i van continuar la conversa cada vegada l’un més a la vora de l’altra. Al cap d’una horeta, el restaurador es va aixecar, va besar a la galta a la senyora, i va sortir de la porta amb un amanerament que per poc fa vomitar a l’ocupant del núvol.
La gelosia i les sospites el devoraven interiorment. L’humor se li va espesseir, i ni tan sols podia pelar-se-la perquè havia perdut totalment la libido. També va deixar d’acudir a les escasses orgies col·lectives, contribuït encara més a la desertització del planeta. Un parell de cops per setmana el restaurador i la seva dona repetien el ritual. No van passar gaires dies perquè les aproximacions passessin a un nou estadi. La primera morrejada va tenir els mateixos efectes per Grimbergen com si li haguessin extirpat un testicle i part de l’altre. Les ungles li van desaparèixer arranades per una devoradora ansietat sobtada, mentre el contingut del seu estómac va desfer-se producte dels nervis. Quan el pretendent de la seva esposa va sortir per la porta, ja l’esperava per dipositar-li sobre el cap una líquida defecació. El restaurador va mirar enlaire preguntant-se quin fill de puta d’ocell nocturn l’havia obsequiat amb un present tan poc llustrós, sorprenent-se alhora per la fortor de les deposicions de les aus modernes.
El difunt venedor de licors estava que no vivia. Si hagués assimilat que en realitat no era viu, tot plegat se li hauria fet més suportable, però l’home portava un permanent malestar al cos que no feia presagiar res de bo. Una nit que el restaurador tornava a festejar a la seva dona, va adonar-se que aguditzant el nervi òptic era capaç de veure què passava pel cap dels vius. Fent un esforç va concentrar-se en el front de la senyora, desitjant ser ell mateix qui ocupava el seu cervell. Però la barjaula estava imaginant-se els atributs masculins del restaurador. Potser per aquesta mateixa raó aquell vespre havia ampliat el perímetre del seu escot, deixant al descobert les fines tires d’uns suggeridors sostenidors negres. Desesperat, Grimbergen va mirar fixament el cap pelat del propietari del restaurant. El fill de puta també pensava en desbocades envestides sexuals, en arrencar la roba interior de la vídua, en follar-la en indecoroses positures i per sodomítics orificis, mentre recomptava la renda econòmica que malauradament el vinater havia deixat en herència a la seva esposa. Aquella nit la pluja sobre aquella part de la ciutat va ser intensament lacrimògena.
L’endemà al matí el núvol del venedor de licors va ascendir atmosfera amunt a la recerca de Déu. A uns milers de quilòmetres de distància va trobar una llarguíssima cua de núvols com el seu, ocupat per ciutadans de beatífiques ànimes. Va demanar a l’últim on podia trobar al creador, i aquest li va contestar que aquella era la fila per reunir-s’hi. Si tot anava com estava previst, abans d’acabar-se aquella eternitat els hauria pogut despatxar a tots plegats. De fet, tenia tanta feina resolent els desajustaments del cel, que feia segles que havia deixat de vetllar per la vida a la terra. En aquell moment Grimbergen hauria donat qualsevol cosa per tenir a mà un petricó de vodka per celebrar la seva desgràcia.
Sense ni tan sols donar les gràcies a l’últim de la fila, va tornar a la seva posició habitual damunt la ciutat. No s’atrevia a mirar avall per no haver de constatar cap nova infidelitat de la seva dona i la perversió luxuriosa de la relació amb el restaurador, que més o menys pels volts del migdia tornaria a entrar a la botiga per endur-se el seu vi a granel, una ampolleta de Porto i fer unes quantes magrejades a la propietària. De tan emprenyat com estava últimament, va endurir-se-li el caràcter i la bonhomia habitual li va fer un gir inesperat. Pràcticament no es parlava amb cap dels veïns de núvol. Amb alguns va encetar-hi puerils disputes per la disposició dels límits vaporosos, que sempre acabaven pacíficament gràcies a les poques ganes de discutir que tenien els seus companys.
Una nit que la gelosia se’l menjava per dins, va baixar amb el núvol fins a la finestra de la seva antiga habitació. El què va veure-hi a dins el va deixar de pedra. El restaurador, el cuiner, l’ajudant de cuina, quatre cambrers i el rentaplats, s’amuntegaven damunt la seva dona, que desfent-se de felicitat gemegava totalment fora de si. En un moment de la penetració múltiple, el restaurador es va acostar a la fotografia que el venedor de licors i la seva dona es van fer per celebrar les noces d’argent en un restaurant de la competència, va treure-la del marc, i va escopir una lleterada d’esperma sobre la cara d’estúpida felicitat del nuvi.
Alguna cosa dins del núvol va convulsar-se de dolor infinit. Completant el descens fins a la reixa de l’extractor de la botiga, Grimbergen va entrar al celler, va destapar el bocoi del vi dolç i va absorbir-ne tants litres com va poder. Begut i fora de si, va retornar al seu atmosfèric assentament, insultant als habitants dels núvols veïns mentre hi arribava, i maleint-los per la seva passiva i absurda no-existència. Quan va haver repassat tots els familiars i morts dels habitants del cel, va començar a dir fàstics contra Déu. Alarmats per la magnitud de les seves paraules, un parell d’àngels van baixar dels dominis divins per reprimir-lo, però van rebre un parell de cops de puny inapel·lables. Llavors van buscar reforços. Diverses legions de l’exèrcit angelical van abraonar-se sobre del venedor de licors, tot i que aquest ja estava prou grogui per a caure sense necessitat d’ajuda aliena. Inconscient després de la primera escomesa, van arreplegar-lo per la túnica i se’l van endur a una de les clavegueres de Ripoll que connecten directament amb l’infern, sota mateix de la botiga de licors. Mentre uns àngels aixecaven la reixa, els altres van dipositar-lo suaument sobre les fètides aigües residuals del barri de la carretera de Barcelona, d’on aviat el recollirien els éssers demoníacs que serveixen fidelment al diable.
Abans que ho fessin, durant un impàs de l’orgia on prenia part, el restaurador va tirar la cadena del lavabo, alliberant la flonja substància marronosa que acabava d’extreure del seu cos. Uns quants metres sota seu, Grimbergen va rebre sobre el seu cap el present definitiu de la terra per entrar majestàticament a l’infern.
Alguns dels nostres amics i col·laboradors, tenen, com se sol dir, «cops amagats». És el cas del nostre contista de capçalera, en Jordi Remolins, que de fa molt temps és actiu a la ràdio La Veu, de la baronal vila de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), amb un programa que, actualment, s’anomena «Vampiresados».
El podeu sentir, i gaudir, des d’aquest vincle, i seguir-lo els dissabtes a les sis de la tarda (i els dilluns, en repetició, a les vuit del vespre), o bé aquí sota mateix:
L’entrecuix el pots mirar pel capbaix
o bé mirant enlaire amb el cap alt.
Pots decidir què vols, observar, descobrir,
obrir els ulls a la finestra de l’univers
o retallar llum a la llum i no viure
més enllà de la fosca. Sempre hi haurà
algú que recordi el teu nom i algú
que li faci nosa. Els temps mai són
alhora ni fàcils ni difícils ni per tothom,
i la millor sort és la perseverança a buscar-la.
En els bigotis del gat hi ha la subtilesa,
la fragilitat de l’aire, el temps subtil
que tant viu entre els fulls d’un llibre com a la pols
d’un camí, com a les taques de vi a les tovalles
quan desafies el material i l’espiritual de la vida.
En el guaret on creixen, diuen, les males herbes,
hi ha la convicció del lleó quan es desperta la força. Cal estar atent al toc de les campanes
quan el vent és favorable, al cant
dels enganyapastors, a la serenata del mussol,
al lladruc dels gossos i al raucar de les granotes…
Al gust d’una truiteta amb quatre fulles d’amanida.
Guerra. És en somnis quan guerrejo amb poemes
i no sempre em duen cap a on jo vull,
més aviat em porten cap a on ells volen.
Puc sortir del somni sense l’oracle
i no saber com tornar-hi a entrar,
o no saber sortir d’un malson quan hi soc.
Saber somiar que sóc el rei i regno, o
no regnar tal com cal, per si algú no em vol veure
en el seu destí ni en somnis. Que ja
n’he tingut on he volat cap a on volia
i d’altres que em faig un tip de rodar
cap on déu vol, que m’empaiten esgarrifances
quan caic sense acabar de caure, quan salto
de terrat en terrat, que fins i tot, estic sorprès
de veure’m en somnis d’altres. Ara mateix,
somio ser un riu d’aigües en calma
que lentament arriba al mar per alçar veles. O un gat prenent el sol de primavera somiant
com miola la gata amb qui somia,
quan somia en ella esperant-lo amb la temptació,
sabates vermelles i mitges, relligades
a les lligacames, i la ratlla tibada fins a l’entrecuix.
Una il·lusió molt humana el fat, la infinitat de factors incontrolables que poden condicionar la nostre existència, posem totes les nostres esperances a la casualitat o causalitat?
El Tarot de Folgueroles a La Resistència
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
Cendra. Després d’un dia de pluja tot queda
emboirat en una cortina cendrosa de llums.
El paisatge és com un fanal encès
quan miro contraclarors a Sant Martí Xic.
El temps guarda la temprança en les llums
i hauríem de dedicar un temps a preservar-ne
el misteri. Estic embadocat a la finestra,
el gat badalla i no en fa ni fu ni fa,
mirant al captard un núvol amarantí
que es torna blau i gris i es perd
discret en la barreja d’una pàtina
de colors en moviment. Si et cal serenor
escolta, mira, actua. El dipositari
dels secrets sovint n’esgarria el saber.
Confuci va dir que s’aprèn quan es practica.
Sincerant-nos en la intimitat del jo
encenem la lluerna d’allò que tenim ocult.S’ha fet fosc, el perfil de la carena
en la llunyania manté viu l’horitzó.
Solitari he de pouar en la volta infinita
dels estels i jugar amb les llums dedins.
S’ha fet fosc, també als senders de la guerra.
L’esser humà sempre ha buscat la veritat dintre seu el “coneixes a si mateix” màxima antiquíssima, amb l’intent de fer de pont entre la energia còsmica i la tel·lúrica de manera taciturna i solitària, per eixamplar el seu esperit.
El Tarot de Folgueroles a La Resistència
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
La comissaria de Via Laietana als anys trenta del segle passat. [Foto: Arxiu LR.][Una novel·la de Dídac Costa.]
Refets de l’astorament en què quedaren Companys i els caps de la policia catalana en veure des del balcó les sorprenents escenes de confraternització entre els guàrdies d’assalt i el poble, a qui havien entregat les seves armes per pròpia iniciativa, Companys digué a Escofet:
— Som-hi, anem a Governació!
Van deixar el Palau a pas ràpid seguits de dos escortes cap a la Comissaria, situada no gaire lluny de les sortides de Palau que donen a la Catedral. En posar el peu al carrer, Companys, que sentí per primer cop les sirenes, preguntà a Escofet, assenyalant amb el polze cap al port sense deixar de caminar:
— I això?
— Les sirenes de fàbriques i vaixells que toquen els fogonistes seguint les consignes de la CNT i del Comitè de Defensa per convocar els seus afiliats a la lluita.
Poc després arribaven a la Direcció General d’Ordre Públic, també anomenada Comissaria General o Governació, emplaçada en un gran edifici a la cèntrica i moderna Via Laietana, la Casa Rubió i Balaguer. Que després de ser un un gran hotel es convertí en un sinistre casalot de la repressió policial contra els sindicalistes per part del predecessor al càrrec d’Escofet, Miquel Badia, que pagaria amb la seva mort a mans d’anarquistes feia pocs mesos les tortures i assassinats que els havia infringit com a cap de la policia catalana.
A la porta ja hi havia un centenar de guàrdies d’assalt i d’oficials de l’exèrcit, armats i incorporats a posicions de comandament, com el tinent coronel Hernando, el capità Guarner, el seu germà, el comandant Guarner, el cervell de l’operació de contraatac, que jugaria un rol central, i el comandant Alberto Arrando, cap de les forces de seguretat i assalt. Tots es quadraren al pas del President, i alguns l’acompanyaren fins als despatxos de la segona planta, on Escofet continuà la conversa on l’havien deixat:
— Sabem que el cap de la conspiració és el General Mola, governador militar de Pamplona, a qui anomenen El Director. Però, si guanyen, serà el General Sanjurjo qui presidirà la junta militar. La Falange està oferint contingents per reforçar les forces de l’exèrcit. Els carlins catalans també cooperen, però encara no ho tenen clar, per divergències sobre les finalitats de la rebel·lió i la distribució de les forces sublevades.
— Com ho heu sabut tot això? — preguntà Companys.
— Vam descobrir un sobre lacrat al domicili d’un dels nostres capitans amb l’edicte de declaració de l’estat de guerra i un manifest dirigit al país per la Junta Suprema Militar en Defensa de España.
— Collons…
— L’entrada tardana del general Franco el dia 16, i els seus primers moviments per fer-se amb la direcció del cop — continuà Guarner —, així com la decisió de que fos esglaonat enlloc de simultani els ha fet perdre el factor sorpresa. Fa dos dies ens arribava el rumor de que la guarnició de Melilla s’havia revoltat. I a mida que passen les hores res sembla indicar que no sigui cert que la rebel·lió s’hagi estès per tot el protectorat, malgrat l’optimisme inconscient de Casares Quiroga, que diu tenir els mitjans per aïllar els revoltats.
— Quin desastre en Quiroga… I què més en sabem de Madrid?
— Ahir al matí finalment el govern de la República va publicar un comunicat oficial admetent que els rebels han vençut la poca resistència que han trobat al Marroc, i que tot el protectorat està sota el seu poder. Han detingut generals i alts comissaris. També sona la destitució del president Casares per posar al seu lloc l’actual Ministre de la Guerra, José Giral, per provar d’apaivagar els ànims dels generals facciosos…
— Bé, pitjor que en Quiroga no ho farà. Perquè està clar que del més important que s’havien d’ocupar, que era neutralitzar els generals colpistes, no se n’han sortit gens bé…
— A alguns se’ls va depurar enviant-los a Àfrica —seguí Guarner.— Però poc més, i sense retirar-los el poder ni el sou… I des d’allà s’han dedicat a conspirar contra la República, rebent generosos salaris de la República… I ajudats de l’exèrcit colonial del Marroc, que sembla que creuarà l’estret amb avions, per la negativa dels mariners de l’armada de participar de l’aixecament. Els més feixistes van crear la Unión Militar Española, la UME, a imatge de les antigues juntes de defensa. I per contrarestar-la, els oficials republicans hem creat la Unión Militar Republicana Antifascista, la UMRA. Que és d’on hem tret les informacions que tenim dels moviments dins dels quarters… Que no han parat…
— Sabem quins són els militars facciosos aquí a Catalunya?
— Si, des de la UMRA hem lliurat a Escofet una relació dels oficials que considerem més perillosos de les diferents unitats de les guarnicions catalanes.
— Creient que la seva detenció preventiva podria avortar el cop — afegí Escofet —, he anat a la Divisió a demanar-li al General Llano que ho fes. Però m’ha respost que no ho considera oportú i que tampoc vol que les fem nosaltres per evitar que pugui provocar la indignació de la guarnició…
— La indignació? Quin carallot! Què pot ser pitjor que un cop d’estat com el que ja estan fent?
— Si, certament. Davant d’aquesta negativa només ens queda l’opció que vos, com a representant de l’estat a Catalunya, parleu directament amb el Ministre de la Guerra a Madrid.
Companys no ho dubtà i ordenà d’immediat a un secretari que el posés en conferència amb el Ministeri de la Guerra a Madrid. Dirigint-se de nou a Escofet, li preguntà:
— I de quants oficials rebels estem parlant?
— A l’exèrcit… Deixeu-m’ho mirar — respongué Escofet mentre regirava uns papers que tenia sobre la taula—. D’un total de mil oficials, sublevats n’hi ha uns cinc-cents, i lleials els altres cinc-cents… A data de fa una setmana…
— Caram, un empat enverinat…
— Si, President, un fidel reflex de com està Espanya… Veurem com canvia amb el cop. Més d’un haurà d’afegir-se als sublevats a desgrat, per no ser afusellat… I a l’inrevés. Al castell de Montjuïc ja ha començat la carnisseria entre els propis militars. I en Llano, que segueix a Capitania, lleial, però rodejat de traïdors a qui no empresona ni neutralitza, no trigarà a caure…
— Sí, durarà ben poc, el mataran ells mateixos, el propi exèrcit que el pobre home dirigia fins avui…
— És probable. Però en tot cas, qui sembla que volarà aviat des de Mallorca fins aquí per capitanejar el cop és el general Goded.
— Goded? I què en sabem d’ell?
— Diuen que és un dels generals més brillants de l’exèrcit…
— Més li val, si vol sotmetre aquesta ciutat.
— President, el Ministre de Guerra Giral a l’aparell —digué un secretari, apropant-li el telèfon.
— Gràcies. Buenos días, señor ministro. ¿Puede usted compartir con nosotros qué piensa hacer? ¿No se dan cuenta de la gravedad del momento? ¿Cree que debemos mantenernos en la inacción, aún sabiendo que las tropas ya están saliendo de los cuarteles?
— Buenos días, Companys. Si, estamos comenzando a tomar medidas enérgicas para prevenir el golpe.
— ¿Prevenirlo? ¡Pero si ya está en las calles! Me temo que es un poco tarde para medidas preventivas. ¡Lo que ahora toca es coordinar la defensa de las instituciones y el contraataque! Y en cambio, esta misma madrugada el jefe de la policía catalana le ha presentado al General Llano la relación de los militares sospechosos de estar integrando el golpe aquí, y el General ha hecho caso omiso, impidiendo las detenciones. Es intolerable y a la vez sorprendente tanta irresponsabilidad, ¿no cree usted?
— Si, tiene usted razón. Está bien, President, voy a dar órdenes al General Llano para que efectúe de inmediato las detenciones que ustedes consideren oportunas.
— Se lo agradezco. Tenga usted un buen día, dentro de todo. Tengo entendido que hay rumores de que la próxima vez que hablemos ya será de Presidente a Presidente.
— Ya veremos. Esperemos que podamos contener este golpe y no se agrave aún más la situación. Acabo de llegar a Madrid desde Melilla, donde el levantamiento ya es un hecho consumado. En fin, que tenga también usted un buen día, y cuídese, Companys. ¡Viva la República!
— ¡Viva la República! —respongué, abans de penjar.— Bé, almenys a Madrid semblen estar una mica més al corrent de que estan patint un cop d’estat… Ya se han levantado…
Es dirigí a la finestra, des d’on gaudia d’una amplia perspectiva de la llarga Via Laietana, la nova artèria de la ciutat que, per al combat d’avui, donats els objectius decisius del centre, situats en carrerons medievals i estrets, seria una via decisiva. Al que s’afegia que, separats per pocs metres es trobaven molts objectius militars importants: les entrades als edificis claus com la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona; el quarter general dels anarquistes, que en deien el Comitè Regional; al costat de tot el contrari: la casa del milionari català més destacat i conegut, Francesc Cambó, de qui es deia que estava finançant el cop, i que, probablement, ben informat, estava de viatge a Itàlia. I a la porta del costat, la Casa del Foment, la patronal catalana. Més a baix, ja tocant el Passeig Colom, l’edifici de Correus, decisiu a aquella hora. A més d’aquesta gran comissaria on eren, a la part alta del carrer, convertida ara en el quarter general de les forces armades republicanes. Per tant, era una avinguda d’importància cabdal en el combat que començava. Encenent-se una cigarreta, continuà:
El cine Pathé Palace ≤—inaugurat el 1923—, posteriorment Palau del Cinema, situat al número 53 de la Via Laietana. [Foto: Arxiu LR.]
— Senyors, realment ens trobem davant d’una situació del tot enverinada… Ni les esquerres hem sabut guanyar, ni les dretes han sabut perdre… El país s’ha dividit en dos fronts irreconciliables. Per a ells, en marxista i antimarxista. Per a nosaltres en feixista i antifeixista… Dues espanyes enfrontades, on és impossible entendre’s, escoltar-se ni arribar a cap acord… I on s’encenen odis atàvics entre explotadors i explotats d’arreu d’Espanya… I també aquí… Però tornant al que ens ocupa: pel que fa a les nostres forces de seguretat, podem confiar que es mantindran lleials?
— Com sabeu, President, la meva primera acció en acceptar el càrrec — continuà Escofet — fou reemplaçar l’abans possible tota la oficialitat de les companyies de seguretat i d’assalt que provenia del bienni negre per oficials de reconeguda lleialtat a la República, seguint els consells de la UMRA. Depurant els clarament dubtosos i reaccionaris, i empresonant-los quan es demostrava la seva implicació en la conspiració. Junt amb la política de catalanització del cos, convidant a militants d’Esquerra i d’Estat Català a ingressar-ne, com en efecte van fer, entrant fins i tot elements comunistes del POUM. També hem reintegrat als comandaments que ocupaven a molts dels que havien estat expulsats i traslladats, com en Diaz Sandino a l’aviació.
El mateix Escofet, amb el seu nomenament com a comissari general d’ordre públic era justament la peça clau d’aquesta estratègia de substitució d’oficials propers al feixisme per altres de lleialtat republicana. Condemnat a mort pels fets d’octubre, havia vist commutada la sentència per la de cadena perpètua per Alcalá Zamora.
— Entre els Guàrdies d’Assalt — seguí —, la majoria dels 75 oficials, 60, són lleials. Només 15 s’han passat als sublevats… Però ja han estat neutralitzats. I entre els carabiners… deixi’m-ho consultar —digué regirant de nou els papers de la taula— Si, de 100 oficials, 60 estan amb nosaltres, 40 amb els colpistes.
— Vaja, també dividits… Són imprescindibles… Aquests cossos són la nostra única arma… Bé, i el poble…
— I pel que fa a la Guàrdia Civil, el que sabem per ara és que dels seus 170 oficials, 70 estan amb els colpistes, i uns 100 amb nosaltres… I el seu cap, Aranguren, insisteix en què és lleial. M’imagino que dependrà de com vagin els esdeveniments. Saben que s’hi juguen el coll si no recolzen el cop i aquest guanya, i a l’inrevés, si es subleven i perden. En tots dos casos l’endemà els esperen molts afusellaments. Potser per això no s’han decantat encara clarament per cap dels dos bàndols. Si veuen que l’exèrcit comença a patir entrebancs, el que Aranguren considera més probable, perquè coneix millor que els militars la nostra determinació i la força del poble i dels anarquistes, estaran amb nosaltres per no ser afusellats l’endemà…
— És decisiu saber si estaran al nostre costat o si els haurem de combatre… Poden decantar la balança… No perdi el contacte amb Aranguren i feu-lo venir aquí.
— Entesos. Si, en som conscients. Fem el possible per estrènyer els vincles. Però encara no podem saber si, com en Llano, ja està rodejat de colpistes que el puguin neutralitzar o si encara domina les seves pròpies files… En tot cas, les nostres forces ja estan en posició, preparades per al dispositiu de contraatac. I com que les que hem de mantenir aquí a prop de la Comissaria General no tenen casernes, he ordenat que es requisi el cinema Pathé aquí a sota perquè almenys puguin reposar a les butaques. També he ordenat extremar la vigilància a totes les casernes militars per què ens avisin de qualsevol moviment. Aquesta nit hi hem trobat anarquistes que també les vigilaven, i hem procedit a intervenir-los i desarmar-los.
— Si, ja he sentit que se’n queixava en Santillán. Creieu realment que és necessari, tal com estan les coses? No creu que ens faran més servei armats si més no de les seves pròpies pistoles, Escofet? Ja veig que en desconfia molt… No m’estranya, coneixent la sort de seu predecessor… Però no els podem donar l’esquena, ens fan falta, no té cap sentit desarmar-los a aquestes hores! Li prego que ho reconsideri.
— Però…
— Acabem de veure com els guàrdies els estan entregant les armes, caram! Val més que ho normalitzem nosaltres dins del caos en què estem, i ho permetem, que no pas que els propis guàrdies se’ns passin al bàndol anarquista i desobeeixin ordres, no creu? Accepto els vostres consells de no donar armes al poble, però de desarmar-los, a partir d’ara, ni parlar-ne!
