[ARTICLE] «Edifici català», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

L’edifici català és com una comunitat de veïns. Un bloc d’habitatges on els veïns són molt diversos pel que fa a condició i nivell.

A la planta baixa hi ha un local pel qual han passat diversos negocis. Actualment és un bar que va muntar el seu llogater amb la liquidació d’acomiadament després de passar 20 anys a la mateixa empresa. Ara acaba de traspassar-lo a uns xinesos.

El propietari del bar és el veí del principal, que té també dos pisos més a l’edifici, heretats tots ells dels seus pares, gent de classe mitjana acomodada que s’havien dedicat a la gestoria, morts ja fa anys. Ell, però, no hi viu, al principal, almenys de manera permanent; ara està empadronat al seu xalet de la Cerdanya per estalviar-se el peatge del túnel. És advocat i, a més de ser l’alcalde del poble on resideix oficialment, és assessor de campanyes electorals del seu partit, el PSOE.

Al primer pis 1a porta (propietat de l’anterior, com el primer 2a) hi viu, des que es van casar, una parella de jubilats amiga dels pares del propietari, juntament amb els seu net de 35 anys que acaba de separar-se de la seva dona, després de tenir el seu primer fill. Els seus pares viuen en una urbanització de la perifèria. A més, des de fa temps, comparteixen pis amb uns cosins del propietari, el qual els va demanar que els acollissin per uns dies, ja que ell estava fent obres al seu pis. No se sap si pensen marxar.

Al primer 2a hi viu una parella jove sense fills, professionals qualificats, empleats d’una multinacional de les comunicacions, que esperen tenir prou estabilitat laboral per plantejar-se comprar un pis i, potser, decidir-se a tenir fills. Ara tenen dos gossos.

Al segon 1a hi viu una parella homosexual, un dels quals va heretar el pis de la seva mare.

Al segon 2a hi viu una família provinent de la immigració dels anys 60, els quals, després d’estar-hi de lloguer i d’haver-hi pujat els seus quatre fills, van poder comprar-lo quan l’antic propietari va decidir vendre’l. Ara, una vegada pagat, estan a punt de ser desnonats perquè van hipotecar-lo per finançar el negoci d’un dels fills, aturat de llarga durada. El negoci va fracassar.

Al tercer hi ha ocupes. A la primera porta, magrebins, a la segona, dominicans. Els antics propietaris no van poder pagar la hipoteca i els pisos se’ls va quedar el banc, el qual els va vendre a un fons d’inversió finlandès. Un dia algú va esbotzar la porta i van ser ocupats. No se sap massa bé quanta gent hi viu. Els veïns no hi tenen gaire comunicació, només se saluden quan es creuen a l’escala.

El quart 1a està buit, de moment. Ningú sap qui n’és el propietari, però pel que sembla hi estan fent obres per convertir-lo en un pis pastera.

Al quart 2a hi viu una senyora gran amb un estudiant a qui, a canvi de fer-li companyia de nit, li deixa una habitació.

Almenys així era fins fa poc, perquè acaba de saber-se que el propietari del principal, que també ho és del bar i dels dos pisos de la planta primera, acaba de vendre-ho tot a un fons d’inversió (possiblement el mateix que ja té el tercer) que probablement hi farà pisos turístics.

[OCELLS] «I després de la seducció ….», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza]

L’objectiu darrer de la seducció és la reproducció de la espècie i per tant el sexe és del tot necessari.

Els humans pensem que som únics i com sempre en temes de sexe també ens equivoquem. En mon dels ocells podem trobar comportaments davant del sexe tant variats que podem arribar a sorprendre’ns. Hi ha espècies que estableixen parelles estables de “per vida”, malgrat això hi ha algunes en les que es donen infidelitats ocasionals, entre els trencalossos és normal que s’estableixin trios de dos mascles i una femella, en algunes espècies d’ànecs es produeixen violacions grupals o es donen pràctiques de necrofília, hi ha espècies on les parelles són esporàdiques i se separen un cop han practicat l’aparellament, naturalment també existeixen els solters que no el practiquen mai al llarg de la seva vida. Aquests descrits són alguns dels comportaments davant del sexe que criden l’atenció, però no els únics.

Com sempre, penso que els humans no som tant “humans” com diem, ni els animals tant “animals” com acostumem a pensar que siguin.

[ARTICLE] «Bandera, sí. Himne, no. «Barco pez», tampoc», de Nan Orriols

[Article de Nan Orriols.]

Pedro Sánchez, faquir encantador de serps i home de pau, amb la condició que no es tracti d’apallissar catalans per fer un referèndum i donar suport a l’aplicació de l’article 155 en permanència perpètua, ha decidit que la bandera franquista i monàrquica d’Espanya no és patrimoni exclusiu de la dreta i també és la seva. De fet, ell també és de dretes.

L’himne d’Espanya no té solució. No té lletra, és un himne mut. Què diria? Qualsevol lletra seria un desgavell. Ja tenen altres himnes, com El novio de la muerte, l’Himno de Infantería i tants d’altres. Espanya és una cosa realment surrealista. Diuen que Isaac Peral va inventar el submarí, i la Marina no en té cap que serveixi amb garanties. Abans que Peral, Narcís Monturiol, fill de Figueres, ja havia construït l’Ictíneo, que va navegar un parell d’hores a vint metres de profunditat pel port de Barcelona.

Monturiol, enginyer, polític, inventor, republicà, ateu, empresari, amic d’Anselm Clavé, pare de vuit fills, periodista, antiautoritari, defensor de la igualtat entre homes i dones, el 1846 va fundar la Comunitat Icària al barri del Poblenou ―junt amb Clavé, Ildefons Cerdà, Abdó Terrades i altres republicans― i les revistes La Madre de Familia i La Fraternidad. Va viure a l’exili per escapar de la misèria espanyola i va tornar gràcies a una amnistia. El Gobierno de España el va embargar, perseguir i condemnar a quatre anys de presó.

El 1859, a Alacant, l’Ictíneo I o «barco pez» es va presentar a la Marina espanyola, institució que el va admirar i va prometre ajudes per continuar la investigació, ajudes que no van arribar mai. Monturiol va abandonar el projecte. El 1868 va tornar a la política i va ser diputat per Manresa a les Corts Constituents de la I República.

Bé, la seva història és llarga: va inventar màquines per fer cigarretes, pinsos fets amb fusta, sistemes de fabricació de sabó, betum per a les sabates i mil coses més. També va fer el projecte d’un tramvia a Tarragona i un altre per portar les aigües del Ter a Barcelona.

No cal dir que, el 1885, va morir completament oblidat i arruïnat. Encara avui, any 2026, Espanya no té submarins fiables. Diuen que en construeixen quatre i un es dirà «Narciso» Monturiol. Isaac Peral, l’altre inventor del submarí després del català, també va acabar malament. Espanya en estat pur. No tenen remei, com el Real Madrid o les corrides de toros.

Crec que, a tot el món, no existeix un país com Espanya, on els més inútils són sempre al poder; la monarquia, perquè no la vota ningú, i el president de Castella-la Manxa, el Sr. García-Page, per l’odi que té a qualsevol cosa que sigui incapaç d’entendre. Per això, si cal renegar del pa amb tomàquet, demana que el prohibeixin. I això agradarà tant que l’aplaudiran amb les orelles.

Però l’herència franquista continua, i l’odi a Catalunya, també. Castellanitzen tant com poden. PP i PSOE mantenen castellanitzat el topònim «Ibiza» en comptes de «Eivissa». I així cada dia. De fet, al llibre d’en Ramon Cotrina Retaule de pols, hi puc llegir l’entrada dels franquistes a Sant Joan de les Abadesses. Aquí en teniu un tast:

«―Entra, Maria, a fora hi ha perill.

La nit va ésser molt llarga. La guerra s’ha acabat i la gent ―dones i mainada― retorna, apressada, al poble.

―Mare, el monestir encara hi és!

Dels balcons de les cases pengen llençols blancs.

―Ara hi haurà les tornes ―diu una dona.

Als carrers hi ha moros i soldats, i els quatre eixelebrats de sempre. El poble havia quedat sense ponts. Una inútil desesperació se’ls havia endut. La vida, però, havia de continuar. Ara faran una palanca per sota el pont Vell i la carretera pujarà per la Puda. I tal dit, tal fet. El monestir era un niu de porqueria. Costarà qui-sap-lo d’endegar-lo un xic. Mentrestant, el Centre Catòlic servirà d’església. S’hi dirà el rosari en castellà. Una missa de campanya, al camp de futbol, reunia tota la població. Hi havia un silenci pesant, sota el toc de cornetes i el sol esblanqueït de primavera. Cal que la fàbrica recomenci. La plaça del monestir pudia a ranxo i suor de soldat. Feien el foc al claustre de l’Abadia; després van instal·lar la cuina adossada a la paret de l’hort de ca la Santa. Calia refer l’escola. On s’allotjaran, però, els soldats? Els nois saludaven el senyor mestre, pel carrer, alçant el braç. I, a poc a poc, tornaven de la guerra vençuts i vencedors. I el Ter es va inflar. I l’Arsamala es va inflar. Hi ha qui diu que es va esbotzar el ventre de totes les muntanyes.»

El criminal generalísimo Franco va guanyar la guerra que va començar fent un cop d’estat contra el govern legítim republicà. Franco imposa una monarquia militar dels Borbons que no ha votat ningú i, després d’una Transició fraudulenta, Catalunya ha de continuar patint una justícia franquista, un règim fiscal de saqueig i un atac a la llengua constant. També cal dir que la classe política catalana, sigui per vanitat, gelosia o diners, és un verdader desastre. Però això pot canviar. I ho farà, n’estic segur.»

[VIDEOALBUM] «Ripoll – Sant Esteve de Vallespirans» de Ramon Comella

[Video i text de Ramon Comella.]

Ruta que fem en Nan, na Victòria, en Toni i jo el maig del 2021, sortint de Solana de Ter i seguint la carretera de les Lloses. A l’altura del Rec de la Font del Perer, seguim el Camí Nou de Sant Esteve de Vallespirans que ens enfila fins a l’església i l’antiga rectoria. Tornem pel Camí de les Lloses, travessem la bonica Riera de Vilardell, i entrem a Ripoll pel Remei. Una bona i bonica pedalada.

[ART] Nova exposició, «2023-2025, tres anys d’art a Espai Art60»

[Text de Quim Vañó]

En els tres anys d’existència que ara celebrem, Espai Art60 ha estat alguna cosa més que una galeria d’art: ha estat un punt de trobada real, un espai de creativitat, de descoberta i de diàleg constant.

Des del desembre de 2022 fins al desembre de 2025, cada exposició ha deixat empremta, cada artista ha aportat una mirada singular i cada projecte ha contribuït a construir una identitat compartida.

Aquesta exposició recull aquest recorregut amb obres de cadascun dels artistes que han format part d’aquesta etapa fundacional. Quaranta veus que donen forma a una comunitat viva, que construeixen memòria i projecten futur. No és només una mostra del que ha passat: és el relat d’una energia que no s’atura.

Celebrem el camí fet, sí, però sobretot reafirmem el compromís amb el que està per venir.

[MÚSICA] «Arrelances», de Toni Casassas

[Redacció]

L’artista Toni Casassas, va engegar, ara fa uns quatre anys, el projecte Cants del pou, on experimenta a través del cant d’arrel, la relació entre la llengua pròpia d’una comunitat i l’expressió musical que hi emergeix. Ho fa recuperant antigues melodies populars i tradicionals del cançoner dels Països Catalans per aprofundir en la substància mateixa del so i endinsar-se en una experiència contemplativa i meditativa. 

En aquesta ocasió, Toni Casassas presenta Arrelances, una proposta participativa amb la direcció musical de Joan Miró i Sebastià Bardolet, amb la col·laboració de músics instrumentistes de reconeguda trajectòria i, acompanyat d’un cor de veus format per persones de llengües i procedències diverses, un mosaic humà, que canta a l’uníson i teixeix una veu col·lectiva des de la seva diversitat. Arrelances és, doncs, un projecte, un pont artístic i espiritual que entronca en les mateixes arrels comunes del so.

Repertori narratiu

Iniciem l’obra amb una invocació, una crida a alguns elements de la geografia sagrada catalana, muntanyes, pics i serres. Aquesta invocació se sustenta sobre una frase melòdica de l’obra de Frederic Mompou «Música callada». A partir d’aquí, el cantador i les veus comencen un recorregut plegats. Un inici, un naixement i l’aparició del somni, representat per un cant de bressol, la peça popular, Mareta, mareta. Després seguim la vida dels personatges sobre el cant occità Lo Boier, que representa el treball, les malalties, i la mort. Però, el personatge ha de conèixer a fons la substància profunda de la ment humana, les debilitats de la carn, les passions, les traïcions, les mentides, el dolor profund de l’engany. Per això canten plegats el cant líric, la cançó popular catalana, El Testament d’Amèlia. Finalment, després d’aquest petit recorregut per somnis, penes i treballs, enganys i patiments, arribem a la fi del tot, a la fi del món, a l’Apocalipsi, el Cant de la Sibil·la. La fi del món és recurrent i compartit per totes les cultures del món. La fi no entén de creences, estats i nacions o ideologies, només salva qui s’ha mantingut amb l’esperit pur, en l’amor i al servei, als altres. I llavors tot recomença de nou amb La Santa Espina, que ens regala l’esperança, que ens ofereix a la renaixença, l’aparició de la primavera com a reinici de tot, retorn màgic de la vida i el cant.

Aquest és, doncs, el recorregut simbòlic, dramàtic i musical de la peça. Una invocació, un camí compartit, una fi apocalíptica i un renaixement.

Un projecte de Toni Casassas

Direcció i coordinació musical de Joan Miró i Sebastià Bardolet

Cantador Toni Casassas

Piano Josep M. Cols

Flautes Miquel Casals

Guitarra Ricard Puigdomènech

Contrabaix Bruna Bretcha

Veus Arpi Babamyan, Charleen Cheng, Cristina Vilaró, Egbert de Jong, Joan Canillas, Júlia Evans Calm, Maïna Gautier, Marc Fàbrega, Maria Teixidó, Mariama Dieme, Pili Pascual Martínez, Sandra M. López H., Sara Gómez, Serena Sgarzi

Producció de Cristina Vilaró

Coproducció de l’Ajuntament de Vic – cultura amb la col·laboració de la Fundació l’Atlàntida

 

 

[AUDIOVISUALS] «Mercat del Ram 2026. Serenata de Rams»

[Redacció]

TVO ens presenta en aquest vídeo la tradicional Serenata de Rams al Casino de Vic, un dels actes més emblemàtics del Mercat del Ram de Vic, una celebració molt arrelada a la ciutat i al conjunt d’Osona. Aquesta serenata, plena de simbolisme i ambient festiu, reuneix veïns i visitants al voltant de la música i la tradició catalana.

La cantada s’inicia amb la cançó del Mercat del Ram de Font Sellabona, una peça que evoca l’esperit d’aquesta festa primaveral i que serveix d’obertura a un repertori de cançons tradicionals catalanes. A partir d’aquí, la vetllada es desenvolupa amb un seguit d’interpretacions que connecten el públic amb les arrels culturals del territori, reforçant el sentiment de comunitat i identitat.

Aquest acte no només posa en valor el patrimoni musical català, sinó que també manté viva una tradició que es transmet de generació en generació, convertint la Serenata de Rams en un moment especial dins el calendari festiu de Vic.