[ARTICLE] «Internetligència Artificial» d’Isidre Oller

[Text de Isidre Oller.]

Fa uns quants anys, més de quinze, vaig llegir un llibre esperonat per la propaganda que se’n feia. Aquí s’ha estilat de santificar qualsevol primera novel·la d’un autor d’allèn els mars, perquè sempre és més asèptic que no apostar per un autor local, ni que es digui Manuel de Pedrolo. El llibre en qüestió es deia Els imperfeccionistes, d’un escriptor anglocanadenc novell que es diu Tom Rachman. «A ca seva el coneixen», perbocaria el conco Rito de cal Sopes d’All. El cas va ser que, influenciat pel meu tintinisme i la semblança del cognom amb el mític Rackham el Roig, em vaig deixar portar per la temptació editorial i vaig buscar el llibre per continuar l’aventura que és la del lector solitari del segle XXI. I mira tu, que l’agafo de l’aparador i la lectura dels noms dels capítols em va acabar de trencar els filats de punxes del meu escepticisme. “Un estudi revela que els europeus són uns ganduls”, “L’escalfament global és bo per als gelats”, “La vida sexual dels extremistes islàmics”… La novel·la és una manera d’explicar els canvis de la manera de sentir, de pensar, de treballar i d’informar què ens venia a sobre amb les noves tecnologies i ho feia des d’un grup de periodistes esforçats que informen des d’un diari que volia mantenir els conceptes d’humanitat per sobre de tot. Tot això que ens passa actualment ja ho intuïen molts de fa temps; aquells per a qui tots els adminicles dotats de tecles només eren eines per a facilitar la vida, no la vida mateixa. “Internet és a les notícies com el clàxon és a la música”, gosava dir Rachman, qui avisa no és un traïdor! Algú avantatjat m’esmenarà amb una rialla que Gershwin ja se servia d’un clàxon a Un americà a París, però ja se sap que qualsevol gracieta acaba d’emmerdar-ho tot: soroll, soroll i soroll! El soroll, el brogit i la fúria convertits en simples píndoles sense substància si no s’ha llegit Shakespeare i Faulkner… Una periodista de la novel·la es pregunta com la gent pot trobar temps per a la reflexió, “però ella no en té ni per a contestar-se ella mateixa”. En resum, com un altre signe d’aquests temps de gracietes, el director del diari té un gos que s’apel·la Schopenhauer… 

Internet, la possibilitat de tenir a l’abast tot el coneixement i de poder-lo posar en mans de tothom en un instant; la possibilitat de la posada en comú del que se sap i catalitzar l’avanç i l’avenç en totes les disciplines de lletres i de ciències: la democratització de l’ànima humana i social! (4’ 33”) 

Per als no iniciats, he fet un dramàtic silenci explosiu de quatre minuts i trenta-tres segons, que és una feliç peça musical de John Cage. No cal YouTube i bateria elèctrica per tal de gaudir-la en qualsevol moment! Una altra cosa és poder atendre amb intenció una altra peça de l’ínclit John Cage: va començar l’any 2001 en un orgue automatitzat de la catedral de Halberstadt i acabarà el 2640! 639 anys de concert d’orgue ―les notes duren mesos i anys!―, que són els que separaven la construcció del primer orgue en aquell lloc l’any 1361 de la data d’inici del concert el 2001. Xifres congruents amb els eclipsis solars que tan bé han estat informats per la gran faramalla de la distracció i l’entreteniment contemporanis! La tecnologia malgirbada ens eclipsa els uns als altres. El caos! 

Tot això ens passa perquè ens hem cregut déus i hem acabat per ser perfectes imbècils! Això sí, un curiós eclipsi persecutori ens fa cecs complets i ens fa no acceptar-ho! Tan fàcil com és d’adonar-se’n, si trobem el moment de reflexió que no trobava la periodista, que l’únic déu actual és l’Economia, amb el seu únic fill, el Capitalisme; i el seu cofoi Esperit Flagrant, l’Alienació Tecnològica! Alienació que ens porta a la Autoindulgència Bonista, que creiem que salvarem el món des de la butaca de casa i forçant l’aire condicionat a límits polars mentre tastem delicatessen ultraprocessades i bevem beuratges energètics perquè la bena no ens deixa veure més enllà dels arbres caiguts… 

La intel·ligència artificial ―nom que és una mentida patètica en si mateixa― és la cabota per on ens acabaran de crucificar. El sistema capitalista només té un manament exclusiu. I dic exclusiu perquè és un club per a membres exclusius que cada cop volen ser més exclusius i deixar a fora qualsevol intent de pujar en un ascensor de classe. Fora els ascensors! L’únic manament d’aquest club es diu Saquegem el Planeta. I el saquegen no només de materials, energies i temps, també saquegen les persones, reduïdes a la imbecil·litat pura! Des de la categoria professional més baixa, amb pobres, sense llar, etc. inclosos, fins al presumptuós directiu de corbata exclusiva, però amb sou de llepaculs!, no som més que robots i tòtils empescats a remenar flostis i cacanòries de pela i mitja. I tal dia farà un any, al cel sia. 

Acaben de desnonar una dona de vuitanta-set anys amb problemes de salut. Feia setanta anys que vivia en el pis on els seus pares ja eren llogaters. Entre tots ―sobretot per als més ben peixats i menjadors de fruita― han permès que d’un mes a l’altre li apugessin el lloguer de 500 a 2.500 euros! I la cega llei ho ha abonat! I tots callats! I a pasturar a la via, que el club encara té més gana. I els pagesos, per què no poden posar el quilo de blat a mil euros o el litre de llet a trenta euros? No és igual d’important alimentar-se sa que amagar les vergonyes sota quatre parets? Acabarem tots al carrer i menjant sorra, com en una fastigosa distopia de d’estar per casa? Per cert, una de ben bona i nostrada, que s’ha de llegir perquè no s’hostatja a Netflix, és Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga. Ai, el llibre en català! 

Si us plau, només amb pau, natura, dedicació, valentia, humanitat, amor i respecte podrem viure en aquest món ―o hi podran viure els nostres petits. No, no soc un predicador! Ja sé que us demano l’impossible, però amb un petit esforç de tots podrem aturar aquesta Locomotora Global que jo sol no puc aturar! Ai, l’ull de poll! 

[ARTICLE] «Aigüats vs. conducció», de Jordi Sánchez

Imatge Eldiario.es

[Un article de Jordi Sánchez.]

Els darrers aiguats ens mostren com tenim el territori, especialment en aquells municipis que limiten amb el mar Mediterrani. 

La Llei del sòl de 1956 considerava tot el municipi edificable, porta oberta a l’especulació econòmica. Molts municipis de pocs habitants varen ser engolits en urbanitzacions, incomplint la mateixa llei, sense tenir les condicions ambientals necessàries. 

Hi havia tres preguntes bàsiques quan es pretenia urbanitzar: d’on obtindrem l’aigua?, on desguassaran les aigües brutes? i d’on obtindrem l’energia? Aquestes preguntes genèriques (sempre hi pot haver alguna excepció) havien de figurar a les memòries dels projectes d’urbanització (plans parcials, polígons industrials, etc.), en què trobàvem frases com, per exemple, “el punt que ens assenyali l’ajuntament”; és a dir, a la xarxa municipal. Així van créixer, sense control, els nostres pobles. No tan sols de la costa, sinó també de l’interior.  

Quan vàrem rebre el traspàs de competències d’urbanisme a la Generalitat de Catalunya es va tramitar la Llei 9/1981, sobre protecció de la legalitat urbanística (autor: Pere Caralps), amb la finalitat d’establir un punt zero. 

Els ajuntaments havien d’inspeccionar i emplenar unes fitxes de cada urbanització, indicant la radiografia de compliment segons el pla tramitat. El resultat és totalment insatisfactori, perquè queda molt per fer. Alguns d’ells no tenen encara ni el projecte d’urbanització. Malgrat aquest incompliment, els ajuntaments donaven llicències per edificar sense cap anotació de garanties al Registre de la Propietat. 

Aiguats 

Hi ha un alt percentatge de sòl urbanitzat que no té clavegueram ni  tampoc recollida i conducció d’aigües de pluja (xarxa de pluvials) i, quan plou, les aigües que abans s’haurien filtrat pel territori natural ara baixen a gran velocitat sobre l’asfalt en direcció a les cotes més baixes.   

Què cal fer 

Hi ha barreres ―autopistes, carreteres i ferrocarrils― que cal controlar i augmentar-ne la permeabilitat. 

Les aigües s’haurien de canalitzar de les cotes més altes fins al mar. S’ha d’instal·lar desguàs a tots els carrers, fent dipòsits reguladors i reutilitzant l’aigua, completant-ne el cicle.  

Atenció! L’aigua té memòria i sempre passa pel mateix lloc. Tinc en el record les dues riuades de la riera de les Arenes, el 1962, a la capçalera de Matadepera. 

Així ho veig. 

Calafell, 1 de setembre de 2026 

[ARTICLE] «Gossos», de Josep Nogué

Lladruc d’un gos. Aiguada de 50×70 cm de l’any 1982.

[Article de Josep Nogué.]

Deu fer milers d’anys que els gossos conviuen amb els humans, fins al punt que aquesta relació és precisament el que els defineix com a gossos, altrament serien llops, guilles o altres variants de cànids (com el gos africà, més semblant a una hiena que no pas al que entenem per gos), donat que quan parlem de gossos ens referim als cans domèstics. Això no vol dir, però, que no existeixin gossos salvatges o assilvestrats, però aquests serien la part indigent de l’espècie, aquells que els humans hem abandonat. 

Es pot dir, doncs, que sempre hi ha hagut gossos convivint amb els humans. Dit això, també es pot dir que mai n’hi ha hagut tants com ara. Perquè els gossos es tenien per fer un servei. Els senyors solien tenir gosseres amb quantitat de gossos especialitzats en la caça o animals de vigilància destinats a foragitar intrusos de les seves propietats. A pagès eren imprescindibles per pasturar ramats o servir d’avisador de l’arribada de gent estranya. Eren un servei més, com els propis criats o masovers. I massa sovint, uns i altres, duien una “vida de gossos”. No fa tants anys, conten els veterinaris, que quan un gos estava malalt, el propietari deia que si la cura li valia més que un cartutx, preferia sacrificar-lo. Segur que encara a molts llocs és així.  

Al món occidental, però, la cosa ha canviat no fa pas gaire. Actualment els gossos són un membre més de la família i no tenen més funció que fer companyia: donar i rebre afecte, sovint d’una manera més desinteressada que el que s’espera dels fills. Si més no, no són tan propensos a provocar conflictes. Molèsties sí, normalment més per als veïns que per als seus amos. “És que es fan estimar tant!”, diuen aquests. Segur que sí, són la submissió personificada, molt allunyada del que sol passar amb els fills, en especial quan són adolescents. Tant és així que cada vegada hi ha més gent que prefereix tenir gossos en lloc de fills. El proper pas serà acollir gossos robots a qui no s’hagi de recollir les caques? No parlo, naturalment, dels gossos que fan de pigall o serveis de detecció policials o de salvament. Parlo dels domèstics: de les mascotes. 

De veritat estem tan mancats d’afecte que per sentir-nos realitzats necessitem tenir sota les nostres ordres criatures amb aquest grau incondicional de vassallatge? Ho toleraríem nosaltres que ens obliguessin a servir un amo en aquestes condicions? És clar, el gos no s’ho planteja, això. Mentre tingui el plat a taula i el treguin a passejar de tant en tant, ell és feliç.  

Repeteixo la pregunta: en tindríeu prou? Què li passa al gos d’un veí quan no para de bordar a qualsevol hora perquè l’han deixat sol al pati o al balcó? Culpa del veí, em direu. Naturalment, però calia que tingués gos? O només el té perquè ara s’ha posat de moda? El mateix podríem dir dels fills, però ara no entrem en aquest tema.  

Sí, que un gos bordi a totes hores no només és que el gos té problemes, és un símptoma que la nostra societat també en té. I no els resoldrem tenint cada dia més gossos a les nostres cases. No vull ni pensar què passarà quan ens en cansem. 

No l’estarem malbaratant, aquesta vocació acollidora, quan tants immigrants (humans) ronden pels carrers sense aixopluc? 

[OCELLS] «Jocs», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza]

Fins fa pocs anys es pensava que en el regne animal només els grans simis i els dofins, jugaven pel sol gust de jugar o d’aprendre noves habilitats de potencial ús en el futur. 

Dons bé, nombroses observacions de conductes d’ocells en el seu medi natural i en proves de laboratori fetes a mida han evidenciat en els darrers anys que estàvem equivocats. 

Respecte al joc, han demostrat que alguns ocells, entre els més avançats els còrvids i els lloros, són capaços de jugar pel sol fet de divertir.se. Comencen a jugar en el niu quan encara no tenen plomes i continuen fent també en l’etapa adulta. Curiosament hi ha una correlació entre complexitat i variabilitat de jocs i nivell d’intel·ligència. 

Respecte al tipus i les dinàmiques de joc, s’ha observat alguns ocells gaudint de la neu lliscant sobre una fulla pendent avall i repetint un i un altre cop, corbs jugant amb rapinyaires respectant-se mútuament com a norma de “joc net”. També s’ha observat ocells jugant tant sols i com en grup, jocs als que s’afegien nous jugadors i en els que es feien substitucions de jugadors quan es cansaven. 

Però anant més enllà s’ha observat com corbs, els més fàcils d’estudiar per que es presten fàcilment al joc, aprenien ràpidament les regles d’un joc nou o inventaven nous jocs amb noves regles. 

Com sempre, penso que els humans no som tan “humans” com diem, ni els animals tan “animals” com acostumem a pensar que són. 

[LES NOSTRES ERMITES] «Sant Julià de Tartera (la Cerdanya)», de Ramon Orriols

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Església romànica del s. XI situada al petit nucli de Tartera, al sud de la fastuosa urbanització residencial. Mencionada l’any 889 a l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell i confirmada el 1011 com a pertinença del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Curiosament, el petit edifici consta de dues naus capçades per absis semicirculars amb coberta de quart d’esfera. La porta és a la façana nord de la nau i la façana de ponent és culminada per un petit campanar. 

A finals del s. XII va sofrir el saqueig dels càtars en la seva fugida cap a terres del vescomte Arnau de Castellbò. 

Es troba al capdamunt (sud) de l’avinguda de Sanavastre, que puja de la carretera GI-4033 que enllaça Alp amb Baltarga. Des de Das hi baixa l’antic camí de Tartera. 

[DEL CALAIX] Escrit de Xavier Borràs sobre «El cant del poble»

 

[REDACCIÓ]

I si l’himne de Catalunya fos un altre? El periodista Xavier Borràs recupera en aquest escrit publicat a La Resistència el juny del 2021 El Cant del Poble, una composició de Josep Anselm Clavé amb música de Josep Rodoreda, i en reivindica el valor com a possible himne nacional de Catalunya.

Una proposta que ens convida a mirar més enllà de Els Segadors i a recuperar una peça profundament arrelada en la tradició coral i popular catalana.

L’escrit s’acompanya d’una interpretació de Ramon Calduch, que dona veu a aquesta cançó i en recupera tota la força i solemnitat.

El Cant del Poble

[VIDEOALBUM] «Pedalada des de la presa de Sau a Rupit» de Ramon Comella

Video i text de Ramon Comella.]

El vídeo d’aquest mes és una pedalada des de la presa de Sau fins a Rupit, i tornada. Un camí molt bonic, amb força pendent, però per pista cimentada, cosa que fa que sigui fàcil de pujar. La singularitat d’aquesta pedalada està en el fet que, havent dinat a Rupit, vam començar a pedalar avall i ens va enganxar una tempesta de llamps, trons, aigua i calamarsa que ens va deixar ben xops!