[Text de Isidre Oller.]
Fa uns quants anys, més de quinze, vaig llegir un llibre esperonat per la propaganda que se’n feia. Aquí s’ha estilat de santificar qualsevol primera novel·la d’un autor d’allèn els mars, perquè sempre és més asèptic que no apostar per un autor local, ni que es digui Manuel de Pedrolo. El llibre en qüestió es deia Els imperfeccionistes, d’un escriptor anglocanadenc novell que es diu Tom Rachman. «A ca seva el coneixen», perbocaria el conco Rito de cal Sopes d’All. El cas va ser que, influenciat pel meu tintinisme i la semblança del cognom amb el mític Rackham el Roig, em vaig deixar portar per la temptació editorial i vaig buscar el llibre per continuar l’aventura que és la del lector solitari del segle XXI. I mira tu, que l’agafo de l’aparador i la lectura dels noms dels capítols em va acabar de trencar els filats de punxes del meu escepticisme. “Un estudi revela que els europeus són uns ganduls”, “L’escalfament global és bo per als gelats”, “La vida sexual dels extremistes islàmics”… La novel·la és una manera d’explicar els canvis de la manera de sentir, de pensar, de treballar i d’informar què ens venia a sobre amb les noves tecnologies i ho feia des d’un grup de periodistes esforçats que informen des d’un diari que volia mantenir els conceptes d’humanitat per sobre de tot. Tot això que ens passa actualment ja ho intuïen molts de fa temps; aquells per a qui tots els adminicles dotats de tecles només eren eines per a facilitar la vida, no la vida mateixa. “Internet és a les notícies com el clàxon és a la música”, gosava dir Rachman, qui avisa no és un traïdor! Algú avantatjat m’esmenarà amb una rialla que Gershwin ja se servia d’un clàxon a Un americà a París, però ja se sap que qualsevol gracieta acaba d’emmerdar-ho tot: soroll, soroll i soroll! El soroll, el brogit i la fúria convertits en simples píndoles sense substància si no s’ha llegit Shakespeare i Faulkner… Una periodista de la novel·la es pregunta com la gent pot trobar temps per a la reflexió, “però ella no en té ni per a contestar-se ella mateixa”. En resum, com un altre signe d’aquests temps de gracietes, el director del diari té un gos que s’apel·la Schopenhauer…
Internet, la possibilitat de tenir a l’abast tot el coneixement i de poder-lo posar en mans de tothom en un instant; la possibilitat de la posada en comú del que se sap i catalitzar l’avanç i l’avenç en totes les disciplines de lletres i de ciències: la democratització de l’ànima humana i social! (4’ 33”)
Per als no iniciats, he fet un dramàtic silenci explosiu de quatre minuts i trenta-tres segons, que és una feliç peça musical de John Cage. No cal YouTube i bateria elèctrica per tal de gaudir-la en qualsevol moment! Una altra cosa és poder atendre amb intenció una altra peça de l’ínclit John Cage: va començar l’any 2001 en un orgue automatitzat de la catedral de Halberstadt i acabarà el 2640! 639 anys de concert d’orgue ―les notes duren mesos i anys!―, que són els que separaven la construcció del primer orgue en aquell lloc l’any 1361 de la data d’inici del concert el 2001. Xifres congruents amb els eclipsis solars que tan bé han estat informats per la gran faramalla de la distracció i l’entreteniment contemporanis! La tecnologia malgirbada ens eclipsa els uns als altres. El caos!
Tot això ens passa perquè ens hem cregut déus i hem acabat per ser perfectes imbècils! Això sí, un curiós eclipsi persecutori ens fa cecs complets i ens fa no acceptar-ho! Tan fàcil com és d’adonar-se’n, si trobem el moment de reflexió que no trobava la periodista, que l’únic déu actual és l’Economia, amb el seu únic fill, el Capitalisme; i el seu cofoi Esperit Flagrant, l’Alienació Tecnològica! Alienació que ens porta a la Autoindulgència Bonista, que creiem que salvarem el món des de la butaca de casa i forçant l’aire condicionat a límits polars mentre tastem delicatessen ultraprocessades i bevem beuratges energètics perquè la bena no ens deixa veure més enllà dels arbres caiguts…
La intel·ligència artificial ―nom que és una mentida patètica en si mateixa― és la cabota per on ens acabaran de crucificar. El sistema capitalista només té un manament exclusiu. I dic exclusiu perquè és un club per a membres exclusius que cada cop volen ser més exclusius i deixar a fora qualsevol intent de pujar en un ascensor de classe. Fora els ascensors! L’únic manament d’aquest club es diu Saquegem el Planeta. I el saquegen no només de materials, energies i temps, també saquegen les persones, reduïdes a la imbecil·litat pura! Des de la categoria professional més baixa, amb pobres, sense llar, etc. inclosos, fins al presumptuós directiu de corbata exclusiva, però amb sou de llepaculs!, no som més que robots i tòtils empescats a remenar flostis i cacanòries de pela i mitja. I tal dia farà un any, al cel sia.
Acaben de desnonar una dona de vuitanta-set anys amb problemes de salut. Feia setanta anys que vivia en el pis on els seus pares ja eren llogaters. Entre tots ―sobretot per als més ben peixats i menjadors de fruita― han permès que d’un mes a l’altre li apugessin el lloguer de 500 a 2.500 euros! I la cega llei ho ha abonat! I tots callats! I a pasturar a la via, que el club encara té més gana. I els pagesos, per què no poden posar el quilo de blat a mil euros o el litre de llet a trenta euros? No és igual d’important alimentar-se sa que amagar les vergonyes sota quatre parets? Acabarem tots al carrer i menjant sorra, com en una fastigosa distopia de d’estar per casa? Per cert, una de ben bona i nostrada, que s’ha de llegir perquè no s’hostatja a Netflix, és Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga. Ai, el llibre en català!
Si us plau, només amb pau, natura, dedicació, valentia, humanitat, amor i respecte podrem viure en aquest món ―o hi podran viure els nostres petits. No, no soc un predicador! Ja sé que us demano l’impossible, però amb un petit esforç de tots podrem aturar aquesta Locomotora Global que jo sol no puc aturar! Ai, l’ull de poll!
