[Novel·la de Dídac Costa.]
Una hora abans, a la Rambla, dos homes amb gavardina i un barret, que mantenia els seus rostres a la penombra, passejaven discretament. No parlaven, només observaven els moviments al carrer mentre caminaven per un lateral de la Rambla.
Al passeig, l’habitual to festiu i alegre d’una nit de dissabte de juliol s’havia convertit en corredisses d’obrers armats o en busca d’armes i informacions. Les ràdios que sonaven pels altaveus havien deixat de radiar músiques alegres per deixar pas a greus discursos que alertaven del perill i incitaven a l’acció. Tota la ciutat semblava estar desperta i alerta.
Un jove repartia la Soli, el diari anarquista, que tot i haver patit els últims dies la censura del govern de la República per provar d’apaivagar els dos extrems, anarquistes i feixistes, havia afegit a última hora un full amb les consignes de la CNT per als seus centenars de milers d’afiliats. Ja es començaven a veure els primers cotxes requisats pels treballadors amb les sigles CNT-FAI escrites amb guix en grans lletres, tot rebent al seu pas salutacions eufòriques de veïns i vianants que els cridaven: Visca la CNT, Visca la FAI!
Al carrer de Fivaller, a pocs metres d’on es trobaven els dos homes, se sentí una gran trencadissa de vidres. Era una armeria de les moltes que els grups anarquistes començaven a assaltar, buidant aparadors i armaris per endur-se tot el que hi trobaven, en una acció desesperada d’última hora davant la negativa de les autoritats d’armar el poble per afrontar el cop d’estat.
— Ja n’hem vist prou, president, tornem a Palau.
— Si, ja hem vist el que havíem de veure. Volia respirar l’aire dels carrers de la ciutat en aquesta hora tràgica… I ja me’n faig una idea. Realment, el poble està preparat, molt més que nosaltres, tot i que no li haguem donat ni un sol fusell. I nosaltres en canvi no ho estem gens… Ni tan sols com a l’octubre del 34…
— En Llano diu que estiguem tranquils, que tot està en ordre a les casernes… I els Guàrdies d’Assalt tenen un operatiu que ara ens explicarà en detall l’Escofet.
— Quin idiota en Llano… La CNT sembla estar més ben informada que nosaltres i que ell mateix sobre els seus propis subordinats…
— Si, realment… Els anarquistes tenen milers d’homes desplegats pels carrers i davant les casernes…
— Però estan desarmats… Com s’ho faran? Serà una carnisseria… Com plantaran cara a l’exèrcit i els seus canons? No creus que els hauríem de donar armes?
— Ja saps què penso. No en tenim prou ni per a nosaltres, no els les podem donar al poble, Lluís… I qui sap si serà pitjor el que facin ells armats o el feixisme…
— No diguis això! Saps prou bé que el poble té moltes més raons que els feixistes per trencar l’ordre i acabar amb nosaltres i aquesta República que tant prometia i que tant ens ha decebut a tots… La matança de Casas Viejas, no té nom… Ni el bienni negre o lo d’Astúries i la repressió dels fets d’Octubre… Tan fa que a Catalunya sempre guanyin les esquerres, que si a Espanya manen els feixistes, ja sigui des de les Cortes o per les armes, estem fotuts! I els inútils de Madrid, amb una reacció encara més tèbia que la nostra, collons… Diuen que anit, quan li van dir a en Casares que estava havent-hi un levantamiento, tot el que se li va acudir dir va ser: si ellos se levantan, yo me acuesto. Quin irresponsable!
— Si… Però pensi’s bé això d’armar el poble, president… Hem de respondre al cop d’estat des de la institucionalitat… Si no, estem fotuts i amb dos fronts alhora: feixistes a una banda i anarquistes a l’altra…
— De quina institucionalitat parles, Ventura? Si amb l’aixecament de mig exèrcit, l’estat espanyol i la Generalitat som paper mullat… Bueno, en tot cas ja és massa tard, la lluita ja ha començat. Tornem a Palau!
Van accelerar el pas pel carrer de Fivaller, passant pel davant de dues armeries saquejades, seguits a pocs metres de dos escortes. Era el moment de saber des del Palau de la Generalitat què passava als quarters militars i al carrer. Totes les decisions que el president Companys havia de prendre, i fins i tot, les no decisions, podrien passar-li una factura molt cara les properes hores. On el seu cap seria, sens dubte, un dels primers a ser exigits tan per feixistes com per anarquistes. Calia meditar bé cadascuna d’aquestes moltes i molt difícils decisions davant les quals la història l’havia tornat a situar aquest dia.
Al vell edifici de la Generalitat un nodrit grup de guàrdies d’assalt els esperava i protegia l’edifici, un dels objectius principals dels militars sollevats, amb el president mort o detingut. En veure’l arribar al costat del Conseller de Cultura, Ventura Gassol, Frederic Escofet, cap dels Mossos d’Esquadra, la força militar més fidel i propera als catalanistes que governaven la jove Generalitat republicana, respirà tranquil.
Acompanyà Companys i Gassol escales amunt fins al seu despatx, on digué:
— President, les tropes estan començant a sortir dels quarters. Tota la guarnició de Barcelona ja està revoltada. Fa pocs minuts un dels agents de policia que vigilava les casernes ens ha trucat per dir-nos que el regiment de Pedralbes està sortint, dirigint-se cap al centre per la Diagonal.
— Mare meva…
— D’altra banda, els anarquistes estan al carrer, armats com han pogut. Han assaltat armeries i han aconseguit fusells de l’intent de sublevació d’en Macià, dels miners d’Astúries i d’alguns vaixells del port que van robar ahir. Vigilen els quarters i estan apostats a cantonades, portals i terrats… Però no ataquen les casernes, els estan deixant sortir. El que ens sembla una bona tàctica, que enllaça amb la nostra, que consisteix en posicionar nou punts amb guàrdies d’assalt i de seguretat tallant les vies per on han de passar per dirigir-se de les seves cinc casernes cap al centre. La lluita serà dura, però tinc fe en la victòria de la nostra sagrada causa.
— I a més d’aquestes cruïlles on tenim guàrdies, què més creu que hem de fer? —preguntà Companys anava cap al penjador per deixar-hi el barret i l’abric.
— Bé, en primer lloc, president, per tal d’evitar la possibilitat de que els rebels s’apoderin de vostè com al 6 d’octubre, crec que estaríeu més segur al meu costat, a la Comissaria General d’Ordre Públic de Via Laietana. A més, la seva presència en aquest lloc de combat aixecarà la moral dels nostres combatents. Si li sembla bé, hi hauríem d’anar ràpidament i sense fer-ho públic. Heu de confiar en mi com jo confio en el resultat d’aquesta lluita fratricida que ens imposen. Serà un honor poder viure junts aquests moments exaltats en què estan en joc no només les nostres vides sinó també els destins de Catalunya i de la República.
— Entesos, així ho farem. Deixi’m abans despatxar uns assumptes aquí a Palau i radiar un comunicat d’alerta al poble. I després, tan bon punt tinguem la situació militar més controlada, tornaré aquí, que és on ha d’estar el president. Però digui’m, quina és, amb més detall, la situació dels sublevats?
— Bé, com sap, tot i que el programa del Front Popular estava lluny de tenir un caràcter extremista, poc després del seu triomf electoral fa sis mesos, una coalició reaccionària formada per la majoria dels oficials de l’exèrcit, la jerarquia de l’Església, els feixistes, els monàrquics de Joan de Borbó, els tradicionalistes i l’alta finança, van començar a conspirar contra el govern dels partits republicans moderats…
— Però no s’havia fet neteja dins l’exèrcit?
— Si, es va intentar, però no va canviar gaire… Com sap, tenen una forta tradició conservadora, colpista, colonial, i ara amb això de Hitler a Alemanya, pro-nazi. Per fer-hi una veritable reforma potser caldria haver-lo dissolt completament i fer-ne un de nou… I evidentment això és impossible, i més encara en els temps bèl·lics que corren per Europa novament.
— Sembla mentida, amb la gran matança que suposà la Gran Guerra, i no n’aprenem…
— Ara mateix podem dir que l’exèrcit està dividit. Però entre els alts comandaments predominen els conspiradors, que volen fer d’Espanya un estat feixista com l’alemany. I com que la via parlamentària que van intentar el 34 els va fallar i van perdre les eleccions de febrer, ara volen fer-ho com sempre ho han fet, per les armes. Un estat totalitari que giri els fusells contra la pròpia població i empresoni o afuselli tots el que no pensin com ells, vaja…
— Si, un veritable malson, contra el que ja ens vam rebel·lar el 34 quan ho va intentar en Gil Robles per la via institucional, com en Hitler…
— I ben escaldats que en vam sortir… — recordà resignat Gassol.
— Si, però més ells, amb la mort de Calvo Sotelo fa tres dies… Quanta mort, mare meva…
— I la que vindrà… — replicà Gassol.
— Aquest assassinat, lògicament, no ha fet cap gràcia a tots aquest sectors — seguí Escofet—. I segur que ha fet avançar el cop… Junt amb l’Olimpíada Popular que havíem d’inaugurar avui…
— Óstia si, l’Olimpíada! Qui pot pensar en això ara? Tot cancel·lat, evidentment… Amb la feina que hi havia posat tanta gent i la promoció que suposava per al país i per l’antifeixisme al món sencer… Amb milers d’esportistes i periodistes internacionals que ja estan aquí! Quin merder, quin desastre… Però bé, evidentment aquestes son ara preocupacions molt secundàries… Caldrà que ho aprofitem per cridar a la solidaritat internacional per la nostra causa.
— Si, està clar que els feixistes no volien que una Barcelona antifeixista omplís les portades del món sencer a pocs dies de fer un cop d’estat feixista que porten mesos preparant… I és ben probable que molts nazis ja corrin per Espanya ajudant als facciosos i no els faci cap gràcia aquesta olimpíada que pretenia deixar-los en evidència.
— Amb la nostra victòria al febrer, avui utilitzen l’únic argument que els queda, que els caracteritza i que realment saben usar: la força i la brutalitat… Diuen que son patriotes i son veritables apàtrides. Saben molt bé que el que fan avui portarà a una gran matança entre espanyols, i els importa ben poc. Patriotes en què?, voldria saber… — Va fer una pausa per encendre una cigarreta.— I en Llano, aleshores? Què en sabem d’ell? Té cap poder avui..? És l’únic militar amb qui podem comptar? Durarà ben poc si està rodejat de traïdors…
— Si… Quan hem sabut que la revolta seria avui, li he demanat una entrevista. M’ha rebut a les dues del matí a Capitania, i li he exposat les meves sospites. Ell ha insistit en què no creu que hi hagi cap revolta perquè li acabaven de reiterar mostres de lleialtat els generals Aymat d’infanteria, Leborburu d’artilleria i Burriel de cavalleria… Que sospitem que és un dels caps dels revoltats a l’espera de Goded… Ha dit que, en el pitjor dels casos, es tractaria només d’alguna unitat aïllada, i que ell la podria reduir fàcilment…
— Mare meva, quin inútil…
— Hem convingut que si és així, jo deixaré que actuï sol, i que només en cas que no tingui prou elements lleials per dominar la revolta, intervindrien les forces d’ordre públic. Però bé, per si de cas, els nostres ja son als seus llocs de combat… Però aquesta inacció ha permès als oficials colpistes seguir lliures i tranquils pels quarters, conspirant…
— I quants homes té l’exèrcit a Catalunya?
— En total uns sis mil. Tenen els principals efectius a Barcelona, però també hi ha guarnicions a Tarragona, Lleida, Girona, Mataró, Manresa i la Seu d’Urgell. La de Barcelona té dos regiments d’infanteria, dos de cavalleria, dos d’artilleria, un d’enginyers i un parc d’intendència, de zapadores com li diuen. Una esquadra d’aviació militar al Prat, i una d’aviació naval al port. Totes aquestes forces estaven fins avui aquarterades. També tenen els edificis de Capitania al Passeig Colom, Dependències Militars i l’antic parc d’artilleria a Drassanes. I el Castell de Montjuïc amb una guarnició alterna.
— Entesos… Doncs caldrà preparar bé la nostra resposta…
— Alguns d’aquests quarters sembla que ja estan del nostre costat, com l’Aviació del Prat amb Díaz Sandino i el Castell de Montjuïc, d’on ens acaben d’arribar notícies de que els soldats s’han negat a prendre part en la sublevació i fins i tot han executat els oficials…
— Què diu? De debò? Óstia! Ja ha començat a córrer la sang, Deu meu! — colpit per la notícia d’aquelles primeres morts, Companys, que tant com antifeixista, demòcrata i catalanista, era també un humanista a qui causava impacte i rebuig qualsevol assassinat polític, vingués d’on vingués, digué en un to més èpic—: Vet-ho aquí, el Castell de Montjuïc, símbol de l’opressió espanyola a Catalunya i també contra els anarquistes, revoltada i amb la tropa executant als seus oficials… Caram… Només això ja fa que el dia d’avui s’hagi d’inscriure a la història del país…
— Si, i dubto que sigui l’únic motiu avui… — seguí Escofet— . Aquestes deuen ser les primeres baixes del dia… Per provar d’evitar més vessament de sang, hem fet tots els esforços possibles per dissuadir vàries casernes, i ens consta que en Llano també ho està provant, però no sabem amb quin èxit… En tot cas, president, no es preocupi per les casernes de la resta del país. L’acció d’avui es decidirà a Barcelona. Encara que a comarques alguna guarnició revoltada aconseguís apoderar-se d’una ciutat, acabaria lliurant-se posteriorment o seria derrotada amb facilitat si guanyem a la capital.
— Doncs centrem tota l’atenció aquí. Nou punts per tallar les comunicacions, diu?
Escofet es dirigí a una taula on desplegà un gran mapa de la ciutat amb les casernes militars ressaltades, els punts del centre que que tenien com a objectiu els sublevats i les rutes que havien de fer per dirigir-s’hi. Assenyalant-lo, continuà l’explicació:
— Nosaltres tenim uns 2000 homes entre les forces de seguretat i d’assalt i uns 300 mossos, que es concentraran en la defensa de la Generalitat i altres edificis del centre.
— Vaja, no arribem ni a la meitat d’efectius… I la Guàrdia Civil què farà? Ho sabem?
— No, encara és una incògnita, president…
— Vaja, això no pot ser bo…
— Està comandada pel General Aranguren. I tenen uns 3000 homes. La companyia de cavalleria de Barcelona pel Coronel Escobar i el tercer terç, a comarques, pel Coronel Brotons. No sabem encara quina actitud prendran. Però les informacions que ens arriben no poden ser més pessimistes. He insistit a procurar la col·laboració de tots tres, fent-los venir al meu despatx per convènce’ls de que es mantinguin dins la legalitat republicana. Aquest mateix matí han vingut, i els he tret el seu acord per que concentrin totes les seves forces a les dues casernes d’Ausiàs March i Consell de Cent, on formaran els dos coronels a l’espera dels esdeveniments.
— El seu posicionament és determinant, no perdi el contacte amb ells a tothora. Veure’ls lluitar amb els anarquistes, als que han perseguit des de que els van crear… M’agradaria veure-ho… I també veure com reaccionen els anarquistes… Però ens convé a tots que s’entenguin… Feu venir aquí a Aranguren…
— Entesos. I els anarquistes no son ximples, saben que caldrà estendre la mà a qualsevol cos que lluiti amb ells contra l’exèrcit. En resum, president, hem de reconèixer que tot plegat dona un resultat bastant desolador pel que fa al nombre de combatents… Que s’agreuja si tenim en compte l’armament de què disposem: 24 peces d’artilleria, 48 metralladores i 20 morters pesats com a mínim… Contra 16 metralladores i 6 morters nostres. Amb Guarner i Vidal hem estat hores davant del plànol de la ciutat, per pensar bé on posicionar els nostres guàrdies, que fins i tot ocupen terrats i pisos.
— Entesos… I a la resta d’Espanya, com està la cosa.. ?
— Bé, a Madrid l’ambient ja estava molt més agitat que aquí, que només ens preparàvem per unes pacífiques olimpíades populars…
— Si… Amb tot d’atletes i periodistes internacionals als hotels de Barcelona i tot preparat a Montjuïc… I amb Pau Casals que assajava ahir la 9a simfonia per a la inauguració al Teatre Grec… Faci un dispositiu per preservar la integritat de tota aquesta gent. I caldrà aplaçar els Jocs Olímpics fins vagi a saber quan… Quina tragèdia, realment… Hem passat de celebrar la pau olímpica fent una contraposició festiva, esportiva i civilitzada als jocs feixistes de Berlín… A una guerra oberta entre el poble i el feixisme… Que probablement sigui només la primera de moltes més que patirà Europa els propers anys entre el feixisme i la democràcia. De Barcelona a Berlín… De l’anarquisme al feixisme… I nosaltres al bell mig!
— A Madrid — seguí Escofet— , des de l’assassinat el 12 juliol del Tinent Castillo i, com a represàlia, del cap de Renovació Espanyola, Calvo Sotelo, l’aire ja és guerracivilista des de fa dies. Aquí aquests dos fets també han causat impacte. I per complicar la situació, el dia 13, la CNT ha decretat la vaga al port de Barcelona i als transports industrials. Hem provat de fer entrar en raó els seus dirigents perquè entenguessin com és d’inoportú, però no han pogut dissuadir els seus propis companys de sindicat… I fins i tot els últims dies la vaga ha pres més amplitud, el que ens obliga a dispersar les forces de seguretat i d’assalt…
— Aquests anarquistes són ingovernables…
— Si, però son la immensa majoria dels treballadors del país… Més ens val no haver-nos-hi d’enfrontar. I menys ara. No podríem combatre en dos fronts alhora… Però serà tot un art polític, que li deixo a vostè, president, el trobar l’equilibri per tenir-los al costat i no enfrontats. Sense cedir-los el poder del país ni armar-los, perquè si ho fem, potser vencerem avui el feixisme, però demà tindrem una revolució anarquista… Amb tot el que això suposa…
— Si, certament… Si els donem armes, potser les giren contra nosaltres i ens porten al caos… Déu n’hi do, quina situació més enverinada i complicada… Està clar que els que més tenim a perdre som nosaltres, que som enmig d’un foc creuat entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra… Caldrà tenir molta mà política… Ho sents Tarradellas? —digué dirigint-s’hi, que en un racó observava l’escena sense dir res.
— Si, president.
Sumari
[Capítols publicats fins ara:]
- A un pis del Poblenou.
- Camí de La Farigola.
- Al Palau de la Generalitat.