[Text de Eduard Garrell]
Dret de Quarter: «Obligació de les poblacions de Catalunya d’allotjar les tropes reials castellanes a les cases particulars.»
Durant els segles XVI i XVII, la monarquia castellana obligava a donar aixopluc i alimentació a les tropes establertes o de pas. Un abús que el 1640 feu esclatar la revolta dels segadors i el Corpus de Sang.
Aquest costum es va mantenir fins que, el s. XVIII, es començaren a construir casernes, la qual cosa no alliberà pas els catalans de l’espoli. El Decret de Nova Planta imposà el cadastre i els impostos corresponents.
El dret de quarter no fou abolit fins a la Constitució espanyola del 1978.
A la mentalitat viscoelàstica castellana li poden passar pel damunt segles, constitucions, lleis, canvis socials…, però sempre retorna al seu estat primigeni: obtenir recursos escanyant el poble per tal de mantenir els seus privilegis.
La impossibilitat d’allotjar de manera immediata l’allau de mà d’obra barata que ve a competir pels sous miserables que ofereix una economia de baixa o nul·la productivitat, torna a trobar la solució en les classes treballadores, posant en risc el seu patrimoni obligant-los a adaptar els lloguers als baixos salaris, sense cap propòsit de garantir la confiança i la seguretat jurídica dels petits propietaris ni d’apujar els salaris, i sense cap solució efectiva que aturi els grans especuladors.
A Catalunya, aquesta economia de baixa, o nul·la, productivitat se centra en el sectors turístic i carni. Uns sectors que es vanten de ser els grans dinamitzadors de l’economia, quan en realitat en són els dinamitadors. Els llocs de treball que ofereixen són ocupats gairebé en exclusiva per una immigració sense cap formació i prou nombrosa per estimular la creació d’empreses en els sectors més improductius, com són el turisme de bar i platja i la cadena càrnia, ambdós amb un enorme impacte ambiental.
La conseqüència d’aquesta economia és que la societat arriba on no poden arribar aquests treballadors, assumint els costos dels serveis bàsics com la sanitat, l’ensenyament, la dependència, la justícia, el transport, sovint l’alimentació i les futures jubilacions. Cal afegir, a més de la pobresa laboral, l’impacte sobre la salut i el debilitament del consum que afecta als sectors productius. Treballadors amb salaris subvencionats que, indirectament, sostenen un seguit d’empreses que d’altra manera serien inviables.
A Catalunya els sectors amb els salaris més baixos són el turisme, l’hostaleria, el comerç i la indústria càrnia.
Personalment, la situació em sembla alarmant, l’Estat no es pot permetre escanyar més els treballadors per mantenir una economia inviable, ni pot seguir empobrint la societat penalitzant les rendes del treball i de l’estalvi. El retorn a mètodes medievals pot agreujar el problema, perquè, sense solucions valentes a curt termini, el país s’aboca a la ruptura social; i dubto que durant aquesta campanya electoral cap partit tingui el coratge de posar aquesta realitat a la palestra.
Preparem-nos, doncs, per a indignants dosis de demagògia barata i seguim confiant en Francesc Pujols ―«L’esperit català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors»― i en Alexandre Deulofeu.
A l’Estat espanyol no li se li pot donar quarter.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.