[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]
…
La dona d’un mas, la dona eterna, ha vingut a confessar-me els seus temors i les seves creences. M’ha dit que tem l’amor, que tem la vida, que desitja l’home i que persegueix ratolins. La imatge d’una dona eterna! La de les grans contradiccions; la falsa que és sincera, la ingènua que és perversa. La dona eterna! S’empara sota el mantell dels seus dolors, i l’esquinça amb els seus desitjos…
La dona d’un mas, la dona eterna, s’ha inclinat damunt meu, li he fet d’espill entre dues mates. I m’he enorgullit de reflectir els seu sos perfecte. El seu rostre ha caigut enmig de l’aigua com una pedra… i els cercles s’han eixamplat al seu entorn fent de marc a la seva bellesa amb un calfred de goig…
La dona eterna és sempre una eterna promesa… i una eterna lluita.
…
He vist moltes vegades alçar-se el teló damunt la gran sala freda i negra de la vida. El veig baixar i pujar sempre, cronomètricament. Dins aquest gran teatre, amb un realisme exasperant, hi cau un baf espès d’humanitat que espera. Els homes hi estan barrejats com escarabats, closques de cacauet, llangardaixos, peles de taronja i puntes de cigarreta mal apagades. L’aire està empastifat de fum. Tothom es mou impacient. El teló s’alça. Hi ha la llum i l’ombra, la farsa i la realitat, l’odi i l’amor, l’apatia i l’ambició. També hi ha qui plora i qui, alhora, té la missió de provocar el riure. Uns i altres volen oblidar. Tothom vol oblidar. I, si poden riure, quin esplai! Per això els uns diuen nicieses, es belluguen grollerament per tal de provocar la rialla i fer xerinola. Val a dir, però, que no els costa gens aconseguir-ho. Tots plegats són fàcils d’enganyar, i se n’aprofiten. Quan els homes s’atordeixen, fan cara de babaus. I desitjarien fer-la sempre! Però això tampoc no és fàcil. El teló cau. Entreacte. Quan descansen, els homes es donen aires d’importants, caminen amb les mans a les butxaques, una cigarreta als llavis. Darrere el seu aspecte digne i estirat hi ha el temor d’haver rigut una miqueta massa; però tothom volia riure. És un descans, fer el que fa tothom. Ara cal parlar perquè tothom parla, fumar perquè tothom fuma… I així augmentar la bafarada de fum i de suor. Més cacauets per terra, menys escarabats, més peles de taronja, menys llangardaixos. Més bruta l’aigua, menys peixos. El teló ja s’alçarà aviat, continuarà la farsa, i l’empastifada.
Pintat o real, enmig d’aquest decorat, un riu com jo no hi te un paper gaire lluït. Els estols d’estornells i de pinsans que ara s’apleguen a la meva vora no poden pas fer-me oblidar les cares, els plors, els riures, les ganyotes i els crits dels homes. El teló va amunt i avall, sempre. I jo no puc deturar-lo; sóc impotent per canviar res. Aplaudiments, xiulets i crits. Una mata de bruc sota un plàtan nu. Tres barbs neden contra corrent. Un ànec salvatge ha vingut per atzar, i per atzar se’n va. El teló cau; és un teló sembrat d’estrelles, d’il·lusions o de fatalitat. El teló cau… És un teló de boira, de gel i de neu.
El teló cau.