La comissaria de Via Laietana als anys trenta del segle passat. [Foto: Arxiu LR.]
[Una novel·la de Dídac Costa.]

Refets de l’astorament en què quedaren Companys i els caps de la policia catalana en veure des del balcó les sorprenents escenes de confraternització entre els guàrdies d’assalt i el poble, a qui havien entregat les seves armes per pròpia iniciativa, Companys digué a Escofet:

Som-hi, anem a Governació!

Van deixar el Palau a pas ràpid seguits de dos escortes cap a la Comissaria, situada no gaire lluny de les sortides de Palau que donen a la Catedral. En posar el peu al carrer, Companys, que sentí per primer cop les sirenes, preguntà a Escofet, assenyalant amb el polze cap al port sense deixar de caminar:

I això?

Les sirenes de fàbriques i vaixells que toquen els fogonistes seguint les consignes de la CNT i del Comitè de Defensa per convocar els seus afiliats a la lluita.

Poc després arribaven a la Direcció General d’Ordre Públic, també anomenada Comissaria General o Governació, emplaçada en un gran edifici a la cèntrica i moderna Via Laietana, la Casa Rubió i Balaguer. Que després de ser un un gran hotel es convertí en un sinistre casalot de la repressió policial contra els sindicalistes per part del predecessor al càrrec d’Escofet, Miquel Badia, que pagaria amb la seva mort a mans d’anarquistes feia pocs mesos les tortures i assassinats que els havia infringit com a cap de la policia catalana.

A la porta ja hi havia un centenar de guàrdies d’assalt i d’oficials de l’exèrcit, armats i incorporats a posicions de comandament, com el tinent coronel Hernando, el capità Guarner, el seu germà, el comandant Guarner, el cervell de l’operació de contraatac, que jugaria un rol central, i el comandant Alberto Arrando, cap de les forces de seguretat i assalt. Tots es quadraren al pas del President, i alguns l’acompanyaren fins als despatxos de la segona planta, on Escofet continuà la conversa on l’havien deixat:

Sabem que el cap de la conspiració és el General Mola, governador militar de Pamplona, a qui anomenen El Director. Però, si guanyen, serà el General Sanjurjo qui presidirà la junta militar. La Falange està oferint contingents per reforçar les forces de l’exèrcit. Els carlins catalans també cooperen, però encara no ho tenen clar, per divergències sobre les finalitats de la rebel·lió i la distribució de les forces sublevades.

Com ho heu sabut tot això? — preguntà Companys.

Vam descobrir un sobre lacrat al domicili d’un dels nostres capitans amb l’edicte de declaració de l’estat de guerra i un manifest dirigit al país per la Junta Suprema Militar en Defensa de España.

Collons…

L’entrada tardana del general Franco el dia 16, i els seus primers moviments per fer-se amb la direcció del cop — continuà Guarner —, així com la decisió de que fos esglaonat enlloc de simultani els ha fet perdre el factor sorpresa. Fa dos dies ens arribava el rumor de que la guarnició de Melilla s’havia revoltat. I a mida que passen les hores res sembla indicar que no sigui cert que la rebel·lió s’hagi estès per tot el protectorat, malgrat l’optimisme inconscient de Casares Quiroga, que diu tenir els mitjans per aïllar els revoltats.

Quin desastre en Quiroga… I què més en sabem de Madrid?

Ahir al matí finalment el govern de la República va publicar un comunicat oficial admetent que els rebels han vençut la poca resistència que han trobat al Marroc, i que tot el protectorat està sota el seu poder. Han detingut generals i alts comissaris. També sona la destitució del president Casares per posar al seu lloc l’actual Ministre de la Guerra, José Giral, per provar d’apaivagar els ànims dels generals facciosos…

Bé, pitjor que en Quiroga no ho farà. Perquè està clar que del més important que s’havien d’ocupar, que era neutralitzar els generals colpistes, no se n’han sortit gens bé…

A alguns se’ls va depurar enviant-los a Àfrica —seguí Guarner.— Però poc més, i sense retirar-los el poder ni el sou… I des d’allà s’han dedicat a conspirar contra la República, rebent generosos salaris de la República… I ajudats de l’exèrcit colonial del Marroc, que sembla que creuarà l’estret amb avions, per la negativa dels mariners de l’armada de participar de l’aixecament. Els més feixistes van crear la Unión Militar Española, la UME, a imatge de les antigues juntes de defensa. I per contrarestar-la, els oficials republicans hem creat la Unión Militar Republicana Antifascista, la UMRA. Que és d’on hem tret les informacions que tenim dels moviments dins dels quarters… Que no han parat…

Sabem quins són els militars facciosos aquí a Catalunya?

Si, des de la UMRA hem lliurat a Escofet una relació dels oficials que considerem més perillosos de les diferents unitats de les guarnicions catalanes.

Creient que la seva detenció preventiva podria avortar el cop — afegí Escofet —, he anat a la Divisió a demanar-li al General Llano que ho fes. Però m’ha respost que no ho considera oportú i que tampoc vol que les fem nosaltres per evitar que pugui provocar la indignació de la guarnició…

La indignació? Quin carallot! Què pot ser pitjor que un cop d’estat com el que ja estan fent?

Si, certament. Davant d’aquesta negativa només ens queda l’opció que vos, com a representant de l’estat a Catalunya, parleu directament amb el Ministre de la Guerra a Madrid.

Companys no ho dubtà i ordenà d’immediat a un secretari que el posés en conferència amb el Ministeri de la Guerra a Madrid. Dirigint-se de nou a Escofet, li preguntà:

I de quants oficials rebels estem parlant?

A l’exèrcit… Deixeu-m’ho mirar — respongué Escofet mentre regirava uns papers que tenia sobre la taula—. D’un total de mil oficials, sublevats n’hi ha uns cinc-cents, i lleials els altres cinc-cents… A data de fa una setmana…

Caram, un empat enverinat…

Si, President, un fidel reflex de com està Espanya… Veurem com canvia amb el cop. Més d’un haurà d’afegir-se als sublevats a desgrat, per no ser afusellat… I a l’inrevés. Al castell de Montjuïc ja ha començat la carnisseria entre els propis militars. I en Llano, que segueix a Capitania, lleial, però rodejat de traïdors a qui no empresona ni neutralitza, no trigarà a caure…

Sí, durarà ben poc, el mataran ells mateixos, el propi exèrcit que el pobre home dirigia fins avui…

És probable. Però en tot cas, qui sembla que volarà aviat des de Mallorca fins aquí per capitanejar el cop és el general Goded.

Goded? I què en sabem d’ell?

Diuen que és un dels generals més brillants de l’exèrcit…

Més li val, si vol sotmetre aquesta ciutat.

President, el Ministre de Guerra Giral a l’aparell —digué un secretari, apropant-li el telèfon.

Gràcies. Buenos días, señor ministro. ¿Puede usted compartir con nosotros qué piensa hacer? ¿No se dan cuenta de la gravedad del momento? ¿Cree que debemos mantenernos en la inacción, aún sabiendo que las tropas ya están saliendo de los cuarteles?

— Buenos días, Companys. Si, estamos comenzando a tomar medidas enérgicas para prevenir el golpe.

— ¿Prevenirlo? ¡Pero si ya está en las calles! Me temo que es un poco tarde para medidas preventivas. ¡Lo que ahora toca es coordinar la defensa de las instituciones y el contraataque! Y en cambio, esta misma madrugada el jefe de la policía catalana le ha presentado al General Llano la relación de los militares sospechosos de estar integrando el golpe aquí, y el General ha hecho caso omiso, impidiendo las detenciones. Es intolerable y a la vez sorprendente tanta irresponsabilidad, ¿no cree usted?

— Si, tiene usted razón. Está bien, President, voy a dar órdenes al General Llano para que efectúe de inmediato las detenciones que ustedes consideren oportunas.

— Se lo agradezco. Tenga usted un buen día, dentro de todo. Tengo entendido que hay rumores de que la próxima vez que hablemos ya será de Presidente a Presidente.

— Ya veremos. Esperemos que podamos contener este golpe y no se agrave aún más la situación. Acabo de llegar a Madrid desde Melilla, donde el levantamiento ya es un hecho consumado. En fin, que tenga también usted un buen día, y cuídese, Companys. ¡Viva la República!

¡Viva la República! —respongué, abans de penjar.— Bé, almenys a Madrid semblen estar una mica més al corrent de que estan patint un cop d’estat… Ya se han levantado…

Es dirigí a la finestra, des d’on gaudia d’una amplia perspectiva de la llarga Via Laietana, la nova artèria de la ciutat que, per al combat d’avui, donats els objectius decisius del centre, situats en carrerons medievals i estrets, seria una via decisiva. Al que s’afegia que, separats per pocs metres es trobaven molts objectius militars importants: les entrades als edificis claus com la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona; el quarter general dels anarquistes, que en deien el Comitè Regional; al costat de tot el contrari: la casa del milionari català més destacat i conegut, Francesc Cambó, de qui es deia que estava finançant el cop, i que, probablement, ben informat, estava de viatge a Itàlia. I a la porta del costat, la Casa del Foment, la patronal catalana. Més a baix, ja tocant el Passeig Colom, l’edifici de Correus, decisiu a aquella hora. A més d’aquesta gran comissaria on eren, a la part alta del carrer, convertida ara en el quarter general de les forces armades republicanes. Per tant, era una avinguda d’importància cabdal en el combat que començava. Encenent-se una cigarreta, continuà:

El cine Pathé Palace ≤—inaugurat el 1923—, posteriorment Palau del Cinema, situat al número 53 de la Via Laietana. [Foto: Arxiu LR.]

Senyors, realment ens trobem davant d’una situació del tot enverinada… Ni les esquerres hem sabut guanyar, ni les dretes han sabut perdre… El país s’ha dividit en dos fronts irreconciliables. Per a ells, en marxista i antimarxista. Per a nosaltres en feixista i antifeixista… Dues espanyes enfrontades, on és impossible entendre’s, escoltar-se ni arribar a cap acord… I on s’encenen odis atàvics entre explotadors i explotats d’arreu d’Espanya… I també aquí… Però tornant al que ens ocupa: pel que fa a les nostres forces de seguretat, podem confiar que es mantindran lleials?

Com sabeu, President, la meva primera acció en acceptar el càrrec — continuà Escofet — fou reemplaçar l’abans possible tota la oficialitat de les companyies de seguretat i d’assalt que provenia del bienni negre per oficials de reconeguda lleialtat a la República, seguint els consells de la UMRA. Depurant els clarament dubtosos i reaccionaris, i empresonant-los quan es demostrava la seva implicació en la conspiració. Junt amb la política de catalanització del cos, convidant a militants d’Esquerra i d’Estat Català a ingressar-ne, com en efecte van fer, entrant fins i tot elements comunistes del POUM. També hem reintegrat als comandaments que ocupaven a molts dels que havien estat expulsats i traslladats, com en Diaz Sandino a l’aviació.

El mateix Escofet, amb el seu nomenament com a comissari general d’ordre públic era justament la peça clau d’aquesta estratègia de substitució d’oficials propers al feixisme per altres de lleialtat republicana. Condemnat a mort pels fets d’octubre, havia vist commutada la sentència per la de cadena perpètua per Alcalá Zamora.

Entre els Guàrdies d’Assalt — seguí —, la majoria dels 75 oficials, 60, són lleials. Només 15 s’han passat als sublevats… Però ja han estat neutralitzats. I entre els carabiners… deixi’m-ho consultar —digué regirant de nou els papers de la taula— Si, de 100 oficials, 60 estan amb nosaltres, 40 amb els colpistes.

Vaja, també dividits… Són imprescindibles… Aquests cossos són la nostra única arma… Bé, i el poble…

I pel que fa a la Guàrdia Civil, el que sabem per ara és que dels seus 170 oficials, 70 estan amb els colpistes, i uns 100 amb nosaltres… I el seu cap, Aranguren, insisteix en què és lleial. M’imagino que dependrà de com vagin els esdeveniments. Saben que s’hi juguen el coll si no recolzen el cop i aquest guanya, i a l’inrevés, si es subleven i perden. En tots dos casos l’endemà els esperen molts afusellaments. Potser per això no s’han decantat encara clarament per cap dels dos bàndols. Si veuen que l’exèrcit comença a patir entrebancs, el que Aranguren considera més probable, perquè coneix millor que els militars la nostra determinació i la força del poble i dels anarquistes, estaran amb nosaltres per no ser afusellats l’endemà…

És decisiu saber si estaran al nostre costat o si els haurem de combatre… Poden decantar la balança… No perdi el contacte amb Aranguren i feu-lo venir aquí.

— Entesos. Si, en som conscients. Fem el possible per estrènyer els vincles. Però encara no podem saber si, com en Llano, ja està rodejat de colpistes que el puguin neutralitzar o si encara domina les seves pròpies files… En tot cas, les nostres forces ja estan en posició, preparades per al dispositiu de contraatac. I com que les que hem de mantenir aquí a prop de la Comissaria General no tenen casernes, he ordenat que es requisi el cinema Pathé aquí a sota perquè almenys puguin reposar a les butaques. També he ordenat extremar la vigilància a totes les casernes militars per què ens avisin de qualsevol moviment. Aquesta nit hi hem trobat anarquistes que també les vigilaven, i hem procedit a intervenir-los i desarmar-los.

Si, ja he sentit que se’n queixava en Santillán. Creieu realment que és necessari, tal com estan les coses? No creu que ens faran més servei armats si més no de les seves pròpies pistoles, Escofet? Ja veig que en desconfia molt… No m’estranya, coneixent la sort de seu predecessor… Però no els podem donar l’esquena, ens fan falta, no té cap sentit desarmar-los a aquestes hores! Li prego que ho reconsideri.

Però…

Acabem de veure com els guàrdies els estan entregant les armes, caram! Val més que ho normalitzem nosaltres dins del caos en què estem, i ho permetem, que no pas que els propis guàrdies se’ns passin al bàndol anarquista i desobeeixin ordres, no creu? Accepto els vostres consells de no donar armes al poble, però de desarmar-los, a partir d’ara, ni parlar-ne!

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.