[Un conte de Jordi Remolins.]
Les joguines que s’apilonaven a l’aparador de Cal Noranta-cinc competien en una lluita desigual amb les nines, que en una proporció ínfima n’ocupaven un espai residual. Abduït per la publicitat de l’època, Moretti va adquirir una barbie per regalar-li a la seva germana petita. Per moments havia tingut dubtes de comprar-li una capsa de condons, perquè aquelles últimes nits havia sentit gemecs a l’habitació de la noia, associables a una activitat masturbatòria incipient. Quan van haver-li tornat el canvi del parell de bitllets de mil pessetes que li havia donat a la mestressa de la botiga, va agafar la nina i, involuntàriament, va tombar una col·lecció de cliks de Famobil que tenien perfectament alineada al taulell. Maldestrament, va demanar disculpes i va sortir tan de pressa com va poder de la botiga, vermell com un pigot, mig atropellant la senyora que s’esperava per comprar un geyperman pel fill.
Aquella mateixa nit de dissabte Moretti va pujar les escales del Mix, local de moda al pis superior de la discoteca Master’s de Ripoll. Confós entre els amics, havia demanat un 43 amb coca-cola, que s’incorporava al seu organisme a una velocitat superior a la de la resta de la colla. Probablement perquè no sabia beure. Amb tota seguretat perquè li encantava el gust dolç de Burman Flash fusionat amb alcohol.
«Tengo el cuerpo muy mal, pero una gran vida social…»
La nit ripollesa no era excessivament atractiva. Tret de l’Arlequí i el bar Mundial, poques opcions més podia oferir als forasters. Malgrat l’absència d’al·licients, una colla de torellonencs despistats havia aterrat al municipi. En aquell moment estaven a tres metres i mig de Moretti, fent una partida al billar del Mix. Havien renunciat a les presumptes possibilitats de seducció, perquè al local hi havia un percentatge 80/20 de nois respecte a noies. D’aquest 20% només en consideraven una petita porció com a follables. I a més totes elles tenien novii, individus amb aspecte de no estar gaire predisposats a raonar en cas d’iniciar-se un conflicte de seduccions. Massa feina per a cardar un puto clau.
Quan algú va deixar una moneda de cent pessetes sobre el billar per a jugar la pròxima partida, la colla nord-osonenca es va afanyar a explicar que no tenien intenció d’opositar. Només pretenien fer-ne una altra entre ells i cardar el camp. Eren quarts d’una de la nit i encara tenien temps d’arribar a qualsevol local de la seva comarca per acabar una nit de lleure oblidable. L’autor de la proposta va insistir. Volien mesurar-se contra el guanyador. La partida es va acabar i els torellonencs van introduir una nova moneda al billar. Van extreure’n les boles i les van col·locar sobre la taula, ignorant a la fauna local.
Moretti va observar com un individu del poble agafava la bola blanca i l’estavellava contra les que acabaven de situar en el triangle inicial del joc. Un dels nois de Torelló va advertir-li que deixés de tocar els collons. El ripollès estava massa acostumat a imposar la seva voluntat. Quan van tornar-ho a tenir tot a punt per començar la partida aquell paio va agafar la bola i la va llençar de nou cap a la resta. L’envàs de mitjana Estrella Damm que va impactar-li a la cara no va ser capaç d’alinear les quatre putes neurones que haurien de posar en freqüència el seu cervell. Les de la resta dels seus amics seguien rutines paral·leles. Un rajolí de sang es va escapar del front del seguidor de Madonna, Level 42, els Hombres G i les pel·lícules d’Arnold Schwarzenegger. El crit efeminat que va sorgir-ne de l’esòfag va ser secundat per la seva histèrica xicota. La nombrosa colla de joves que esperaven per jugar al billar del Mix va fer front comú. La tangana havia començat.
El grup de torellonencs va guanyar la porta de l’efímer local després d’haver-ne baixat les escales anàrquicament. Darrere seu un crit de dolor, frustració i venjança havia pres l’establiment nocturn. Pel camí s’havien trencat un parell de cubates, tres mitjanes Estrella i un quinto San Miguel. La permanent d’una adolescent va rebre l’impacte d’un vas de vidre i les espatlleres del vestit jaqueta d’una senyora que esperava la primera filla, van invertir la seva horitzontalitat. Eren finals dels vuitanta. Eren els pitjors anys de moltes vides.
Quan els ripollesos indignats van adonar-se de l’estat de la situació, els nord-osonencs ja cremaven carburant a Terradelles en direcció sud. Moretti estava gaudint per primera vegada de la nit ripollesa, talment com ho hagués fet a Manhattan, Berlín o el Soho londinenc. La puta globalització començava a prendre forma a ritme de violència gratuïta.
Al lavabo d’un sòrdid bar pescallunes un parell de nois assaborien per via nasal el contingut de la paperina que acabaven d’adquirir a un conegut quinqui local, quan van sentir el so dels frens d’un Seat Ronda. Un d’ells va arrambar amb el dit índex les restes de substància colombiana que hi havia sobre el dipòsit de l’inodor i va refregar-s’ho a les genives. Quan va sortir a l’exterior va veure’s empès a l’interior d’un vehicle en direcció a la capital de la comarca veïna. Algú exigia justícia. A ell li suaven moltíssim els motius. Eren la una i deu de la matinada. Va entomar la catana que hi havia al vehicle i va deixar que l’aire de la primavera nocturna prepirinenca que entrava per la finestra del darrere li acaronés el rostre humitejat amb llàgrimes de cristall.
«Corren de un lado a otro como pollos sin cabeza…»
No li havia agradat mai la música disco ni la gent que estava predisposada a marcar-se unes passes de ball amb la penúltima excusa sorgida de la indústria subdiscogràfica barcelonina. Per això, Moretti va sortir del Mix i es va recolzar a la barana que hi havia a peu de la carretera de Barcelona, davant mateix del Master’s.
El simulacre de violència que havia viscut tres quarts d’hora enrere no va tardar a reproduir-se quan l’ocupant d’un vehicle amb matrícula de Barcelona va passar per davant seu brandant una arma. Unes fèmines gallinàcies van exclamar crits de terror. Els seus mascles tragueren forces de flaquesa, i van organitzar un improvisat simulacre de massacre. Un dels més motivats va córrer a buscar uns nunchakus per a exhibir maldestrament davant de Cal Déu les seves aptituds en arts marcials quan els pescallunes ja retornaven de nou a la riba osonenca del Ter. Fent recompte d’efectius s’havien adonat de la seva manifesta inferioritat, així que van emprendre una retirada que sempre és el més semblant a una victòria quan t’adones que és impossible guanyar. Abans, però, la catana havia decapitat un poll que s’acabava d’escapar d’un galliner de la Rodona, i que els va seguir per inèrcia fins a la plaça Vella de Torelló, avançant fins i tot a un dels vehicles que amb les presses havia sortit de la carretera a l’altura de la Solana.
«Que bien me lo paso, yo solito…»
Mentre tot plegat tornava a la normalitat, Moretti caminava en direcció al domicili dels seus progenitors a la plaça Sant Eudald. No podia treure’s del cap l’escot voluptuosament estrident d’una de les noies del bar. Aquella nit va mullar els llençols pensant en profunditats vaginals que no exploraria mai, mentre a l’habitació veïna la germana es tocava pensant en la seva millor amiga. Secrecions miccionadores humitejaven simultàniament pijames dissenyats per Charles Monroe Schulz, producte de malsons on nombrosos colls eren seccionats per l’acer d’una catana de la vall del Ges.
Una cambrera del Mix netejava encara les restes de cervesa i gintònics que havien causat una enganxifosa capa líquida a l’interior del bar. A fora el seu xicot l’esperava a cavall d’una Honda NSR. Portava un condó a la butxaca, una erecció sota els pantalons i la seguretat que aquella puta nit tampoc no perdria la virginitat per més que els seus somnis humits haguessin augurat tot el contrari. Sota el casc NZI la buidor prenia forma.
One Comment