[Un reportatge de Xavier Borràs.]
El 1917, enguany en fa cent, Ramon Casanova i Danés (Campdevànol, 1892 – Barcelona, 1968) va inventar un enginy, conegut com a pulsoreactor, que va patentar amb el nom de «motor d’explosió per a tota classe de vehicles», la contribució més important a la tecnologia aeronàutica feta per un català al llarg de la història.
L’artefacte no va rebre, en aquella convulsa època, el suport necessari de les nostres institucions, però, paradoxalment, anys més tard, podria haver estat el precursor d’una màquina de matar infal·libe: els famosos coets volants V1 («vergeltungswaffe», arma de venjança en alemany), que els nazis empraren per bombardejar amb efectes terribles i letals ciutats com Anvers i Londres durant la Segona Guerra Mundial.
De la farga al coet, de Campdevànol i Ripoll a la NASA
Ben bé fins l’any 2013, quan la ciutat de Ripoll, amb motiu de la capitalitat cultural, va organitzar una gran exposició sobre en Casanova i en va editar un molt bon catàleg (Ajuntament de Ripoll, 2013, 106 pp.) —que també es va poder veure a la seva vila natal, Campdevànol, al Palau Robert de Barcelona i al MNACTEC de Terrassa—, pràcticament ningú no coneixia qui popularment era conegut com «el boig de l’Hispano». I, de fet, avui que el tornem a reivindicar amb motiu del centenari d’aquell invent no ho fem perquè sí: creiem fermament que mereix un espai permanent d’homenatge i reconeixement per copsar no solament l’home i els seus delits, sinó, també, la seva contribució esponerosa i radiant al benestar dels seus compatriotes.
Per bé que al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya exhibeix una reproducció de la màquina ideada per Casanova, va ser la NASA qui va considerar Casanova com un dels precursors dels motors a reacció i per aquest motiu té un espai dedicat al Museu d’Huntsville, a l’US Space and Rocket Center, a Alabama. I aquest reconeixement no és aleatori: els científics dels coets es van adonar que segurament sense el pulsoreactor de Casanova, altres desenvolupaments posteriors no haurien estat possibles tan aviat.
Enginyer, polític, inventor
Ramon Casanova era un autodidacte, fill dels temps llavors moderns i fins i tot eixelebrats, dotat d’un esperit realment emprenedor i apassionat que amarava tot un període històric, l’anomenada Segona Revolució Industrial, i que va significar la definitiva ruptura amb el món rural tradicional.
De fet, amb el seu pare, va contribuir a transformar la farga familiar en una gran empresa metal·lúrgica i va instal·lar a Ripoll la secció de forja de la Hispano-Suïssa. Cal recordar que introduí al país les tècniques d’estampació de l’acer (Ripoll, 1916) i la fabricació d’acers inoxidables (1916-1918), i transformà la farga familiar en una gran empresa metal·lúrgica, amb la secció de forja de la multinacional catalana de l’automòbil i de l’aviació, la Hispano-Suïssa.
Constitueix, doncs, un exemple d’innovació, emprenedoria i reconversió industrial, però també de continuïtat: de l’antiga farga Grau de Cal Ventolà (1872), a la Farga Casanova (1924), adquirida posteriorment per la Generalitat— i que avui gestiona l’empresa pública Comforsa–, que actualment exporta el 90% de la seva producció de forjats i peces d’acer a multinacionals de tot el món.
Les seves múltiples invencions —a més de les relacionades amb l’automoció va patentar el sistema de vàlvules concèntriques per a motors de combustió interna, un nou model de martinet de forja, un obrellaunes amb doble rodeta i braç de palanca o uns patins per lliscar sobre l’herba— i el comportament avançat al seu temps van valdre-li el sobrenom d’El boig de l’Hispano («L’Hispano» era com denominaven els ripollesos el barri de Sorribes, on vivia).
Però, les inquietuds de Casanova no es limitaven solament a l’àmbit professional, també van abastar camps com el catalanisme polític (Acció Catalana, Unió Socialista de Catalunya, Palestra…), l’escriptura, les millores socials dels treballadors, els esports (boxa, patinatge, ciclisme)…, que encara fan més atractiu aquest català universal.
I no només inventava: feia política —i d’ací la seva amistat amb Manuel Serra i Moret (Vic, 1884-Perpinyà, 1963), escriptor i polític socialista no dogmàtic que inspirà el seu quefer en el laborisme anglès—, escrivia articles, aprenia idiomes (en parlava quatre)… Fins i tot, en els anys convulsos de la Segona Guerra Mundial tradueix al català On Liberty de John Stuart Mill (Sobre la llibertat, hi ha edició catalana de Lluís Flaquer, ed. Laia, 1983), i que restarà inèdita, com tants altres projectes de l’autor de L’hora patronal (1920).
Fou amic de poetes (com Josep M. López Picó, Tomàs Garcés, Marià Manent, John Langdon-Davies…), polítics (Francesc Macià, Lluís Nicolau d’Olwer, Manuel Serra i Moret…), artistes i intel·lectuals (Tomàs Raguer, Pompeu Fabra, Pau Casals, Josep Carner…) i escriví articles arreu: El Martinet, La Veu Comarcal, Revista de Vich, Scriptorium, Buirac…
El pulsoreactor
Casanova era un apassionat de l’aviació, que tot just feia una mica més d’una dècada s’havia iniciat amb el primer vol tripulat dels germans Wright, el 17 de desembre de 1903. L’aparell que desenvolupà Ramon Casanova és un reactor que no requereix de compressors ni turbines per tal d’ésser propulsat, sinó que funciona a partir d’un difusor que recull l’aire a partir del conducte d’entrada, que seguidament es mescla amb combustible en la cambra de combustió i surt expel·lit.
Un breu vídeo explicatiu ens ho aclareix:
Com relatava el periodista Dani Vivern a la Revista de Girona (núm. 281, 2013, pp. 50-51), «Casanova va idear un tipus de motor a reacció format per tres parts bàsiques: una presa d’aire que passava a través d’unes vàlvules; una cambra de combustió en la qual l’aire es barrejava amb combustible i explotava; i la tovera de sortida dels gasos, a gran velocitat». Una bugia encenia la mescla, i el motor començava a generar impuls. Llavors, les vàlvules d’admissió es tancaven per la mateixa força de l’expansió, de manera que tota la força impulsora es produïa cap a la sortida de gasos. Això provocava un buit, que obria les vàlvules un altre cop, i es tornava a completar el cicle. El procés es produïa en dècimes de segon i, a partir d’un cert moment, «l’escalfament de tot el conjunt feia innecessària la bugia, i llavors tot el sistema funcionava de manera autosostinguda», detallava Vivern.
De fet, els actual motors a reacció dels avions no s’allunyen gaire d’aquell primer invent i dels desenvolupaments posteriors que ell mateix investigà.
El nostre home treballava llargues jornades a l’empresa familiar i manllevava temps de son al seu somni aeri. Així és que, amb una barreja de pragmatisme i d’imprudència, va idear un mètode per empényer el motor- coet: va muntar un cable d’uns 50 metres en baixada a l’interior d’una nau de La Hispano i hi va penjar l’aparell, sostingut per dues rodes. En deixar-lo anar per manera que agafés velocitat tot descendint pel cable, el reactor es va posar en marxa i va anar a estavellar- se contra la paret del fons. Cal tenir en compte que aquell prototip de reactor, com els que es van fer pocs anys després, podia arribar a una velocitat de 300 km/h.
El 1915 ja va publicar una conferència anomenada «Presagis», on donava a entendre el que després va confirmar en un article al diari La Veu de Catalunya, aparegut el 23 de juny de 1919, en què descrivia els principis tècnics del pulsoreactor, i que després, el 9 de juny de 1928, al diari La Publicitat, tornava a reprendre, tot lloant-hi, alhora, l’aviació com a vehicle de futur (vegeu els dos articles reproduïts i vinclats).
Com ens recordava el professor de Política Econòmica de la UB, Francesc Roca, en un article a L’Econòmic (02/11/2013), per a Casanova «els avions eren “aquesta meravella de la intel·ligència humana, resum de tots els coneixements, prova de totes les qualitats i fermança dels destins de la humanitat”. Com a pronòstic, en aquest mateix article de 1919 [Roca es refereix al que hem citat de La Veu de Catalunya] deia que “a no trigar pas molt de temps, aquell qui s’estimi la vida no viatjarà per via ferrada, ni amb automòbil, sinó en aeroplà”.» Una profecia que, amb els perniciosos i actuals volts anomenats low cost s’ha complert fil per randa.
El 1917 a penes feia una dècada que es veia com alguns avions sobrevolaven els cels catalans i potser per això ningú no es prenia prou seriosament els delits de Ramon Casanova, que tractava de crear un motor més lleuger, que permetés als avions agafar més velocitat. «En aquell moment els avions eren molt pesants —l’alumini era caríssim i l’acer inoxidable es desconeixia— i agafaven una velocitat màxima d’uns 300 o 400 quilòmetres per hora. Ell creia que amb el seu motor podia doblar-ne la velocitat», explicava en un report d’Andrea Rodés a L’Emprenedor (18/05/2013) l’exalcalde de Ripoll i comissari de l’exposició itinerant de 2013, Pere-Jordi Piella. El prototip original, malauradament, es va perdre, probablement durant la Guerra Civil, que Casanova va passar exiliat a França.
Les V1 dels nazis i el reconeixement de la NASA
Vint-i-set anys després que patentés el seu invent, Ramon Casanova, en plena Segona Guerra Mundial, llegeix The Illustrated London News del 7 d’octubre de 1944 i sorprès s’adona que el sistema de les V1, que bombardegen sense pietat terres britàniques des del 13 de juny del mateix any, pel cap baix s’inspira en el reactor que havia ideat a Ripoll, per bé que actualitzat amb diversos desenvolupaments, com l’acceleració inicial correcta, amb rampes llançadores i rendiments de 300 km/h, valors impossibles en el llunyà 1917.
Tanmateix, com hauria estat possible que els alemanys tinguessin coneixement de l’invent d’en Ramon Casanova? Ben fàcilment, ja que durant el seu exili treballà a la Societé Nationale Aeronautique du Midi, a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on mostrà els seus plànols i idees a diversa gent i institucions, fins que el 1943, amb França ja ocupada, tornà de l’exili forçós i s’instal·là a Barcelona.
Com va escriure la periodista científica Mercè Piqueras, «tot i que havia presentat la seva invenció als seus col·legues francesos i els en mostrà documents relacionats, no va ser capaç de despertar el seu interès. Però, el 1944, després de llegir l’article de la revista, va restar convençut que el seu invent, que mai no va imaginar que podria aplicar-se als efectes de la guerra, havia inspirat la construcció de les bombes volants alemanyes» (Mercè Piqueras, «Ramon Casanova (1892–1968) and the pulse jet engine», Catalan Society for the History of Science and Technology, Contribucions to Science, 9 [2013], pp. 195-198).
A Casanova —segons relata Andrea Rodés— li va saber greu veure que els principis del seu reactor s’aplicaven a una arma mortífera com les V-1, però va admetre el potencial dels conflictes bèl·lics com a propulsors d’innovació tecnològica. Va escriure: «Un dels fets més descoratjadors de la nostra època per a tot l’esperit que vol conservar la fe en el destí de la humanitat, és el de trobar generalment la possibilitat de generar l’energia social necessària per a tota descoberta només en temps de guerra i per a dissenys homicides».
Però, tot el talent de Ramon Casanova va ser finalment reconegut, molt abans que ningú altre ni cap altra institució, quan el Marshall Space Flight Center de la NASA, a Huntsville (Alabama, EUA) —on la majoria dels científics de coets alemanys, entre els quals Wernher von Braun [1912-1977], van ser inicialment aïllats— el va honorar amb una exhibició del seu motor i una breu biografia que destacava la seva brillant carrera i el seu enginy.
Un espai permanent d’homenatge, un documental, un llibre…
Osvald Cardona (1914-1987), assagista i poeta, li dedicà una semblança als Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (CECR) «Ramon Casanova, un home avançat» (Annals…, 1985-986, pp. 9.15-9.19), en què relatava el conjunt d’escrits de l’inventor que havia pogut consultar gràcies a la família —i de què reclamava l’edició, petició encara avui desatesa—, i destacava que poc abans de morir, el 1968, «encara va ser a temps, arran del centenari del naixement de Pompeu Fabra —esdevingut el 1968, el mateix any que Casanova morí—, de lloar-li I’obra i la cultura a través del seu cognom: «Fabra, fabro, fabril, artesà, destre, docte… En la figura i el nom de Fabra. enginyer industrial i gramatic, que havia estat mestre seu i amic, i company de dissort i d’exili, feia la lloanca de la seva generació, i de les seves afeccions més cares».
També, als Annals… del CECR hi escriuen Josep M. Cortés i Francesc Roca (Universitat de Barcelona) l’article «La tecnòpolis catalana: de la terra al cel de Ramon Casanova i Danés» (Annals…, 2013-2014, pp. 149-159), en què el defineixen com un innovador en termes moderns, «no solament per la invenció del motor de reacció, sinó per la seva aproximació al pensament organitzatiu català, el qual fou el resultat d’un esforç racionalitzador per part dels homes que d’una manera o d’una altra defineixen el noucentisme […] Casanova és, abans de tot, un home del seu temps: un temps de revolucions, un temps d’avenços, un temps de propostes que confia que la nova societat del segle xx ha de ser abans que cap altra cosa una societat equilibrada, fonamentada en el treball racionalitzat, el just repartiment de la riquesa i el desenvolupament tecnològic».
Cent vint-i-cinc anys després del seu naixement no fóra, doncs, hora de dedicar a aquest gran homenot, a aquest il·lustre prohom, un espai permanent de commemoració, d’investigació, d’estudi? No fóra hora, també, que la nostra televisió pública li dediques un merescut documental, que el suposat «cinema català» pensés en un film, o que, finalment, s’edités les obres, escrits i notes de Ramon Casanova en un sol volum?
I per fer això, certament, no cal esperar l’anhelada —igualment per ell— independència.
[Agraïm a la «Comissió Organitzadora de l’Exposició Ramon Casanova. El Boig de la Hispano», i molt especialment a dos dels seus membres [Florenci Crivillé, històric conservador del Museu Etnogràfic de Ripoll, i al tipògraf i dissenyador gràfic Jordi Canelles], la desinteressada col·laboració que ens han prestat per a la confecció d’aquest reportatge.]
