Neyu, la mòmia del Museu Episcolpal de Vic.

[Un article de Toni Coromina.]

Fa pocs anys, la reconstrucció del Museu Episcopal de Vic, dissenyat pels arquitectes Corretja i Milà, va tancar un polèmic període marcat pel debat  sobre la conveniència o no de derrocar l’antic edifici, la ubicació del nou espai i la seva adequació a l’entorn. Fins aleshores, molt pocs vigatans sabíem que el vell museu albergava una de les col·leccions més importants d’art romànic i gòtic del món. Avui, els entesos diuen que el Museu Episcopal és el tercer del món en el seu gènere, després del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el  Cloisters de Nova York.

Però fins fa dues dècades la joia vigatana era ignorada pels autòctons. L’única referència que teníem d’ell era que albergava una mòmia anomenada Neyu que un militar havia portat d’Egipte. Igual que la mòmia que s’exhibeix al museu del monestir de Montserrat. Per als nens de la meva generació, la Neyu era un mite, com ho va ser durant anys el Negrede Banyoles, un personatge misteriós que encoratjava la nostra imaginació. Els egiptòlegs consideren que la mòmia de Vic és la més bonica de les que es conserven en  terres catalanes i expliquen que correspon a una jove ballarina tebana de 20 anys de la Dinastia XXII (cap al 800 abans de Crist), donada el 1897 i dotada d’un sarcòfag de fusta pintada i de cartonatge policrom. Sigui com sigui, al costat de les oblidades obres d’art de primera categoria, la Neyu no deixa de ser un cadàver embalsamat sense massa importància, ni un interès artístic o arqueològic de primera magnitud.

Els de la meva generació també relacionàvem el museu amb alguns japonesos que passejaven pels voltants de la catedral; però desconeixíem l’interès d’aquests turistes vinguts d’orient per les talles i pintures mil·lenàries que el doctor Eduard Junyent havia conservat i catalogat amb zel infinit. Tanmateix, els escolars del postfranquisme també desconeixíem que les obres d’art que avui podem contemplar van estar a punt de desaparèixer durant l’incendi de la Catedral, poc després del fatídic aixecament feixista del 18 de juliol de 1936. Gràcies a la intervenció d’una colla de vigatans, entre ells el meu avi, el foc no va arribar a consumir les dependències del Palau Episcopal on es guardaven els tresors romànics i gòtics.

Mòmia i sarcòfag al Museu Episcopal.

Però tornem al present. Passada la polèmica per la reconstrucció del nou museu, els afortunats que el visiten lloen sense objeccions destacables la seva lluminositat, la selecció de les obres, la seva qualitat i la disposició del material exposat. Tanmateix, la remodelació de la plaça Abat Oliba encara cueja i alguns critiquen amb arguments prou raonables l’estàtua metàl·lica dedicada al bisbe Oliba que els urbanistes van col·locat a corre-cuita, i un horripilant fanal en forma de llança que enterboleix la visió del campanar, l’autèntica perla de la ciutat, que fins fa pocs anys s’estava esmicolant i degradant a marxes forçades, fins que s’hi va intervenir per parar el cop.

El majestuós campanar de l’antiga catedral romànica de Vic. Foto: Toni Coromina.

Deu anys enrere es va commemorar el mil·lenari del nomenament d’Oliba com abat de Ripoll i Cuixà. Va ser precisament l’abat Oliba qui l’any 1038 va consagrar l’antiga catedral romànica de Vic, de la qual avui només queda el majestuós campanar de planta quadrada de 46 metres, amb frisos de decoració típicament llombarda. Considerat un dels millors exemplars que hi ha a Catalunya, és d’una categoria estratosfèrica i es pot comparar perfectament amb el meravellós campanar de Sant Miquel de Cuixà.

Si totes les ciutats tenen la seva joia arquitectònica, en el cas de Vic no està gaire clar quina és. Si per mi és l’esmentat campanar romànic, alguns conciutadans mencionen la plaça Major, d’una bellesa indubtable; altres lloen el Temple Romà, el pont de Queralt o les pintures de Sert a la Catedral, que jo trobo horribles -que ningú se m’enfadi- qualificades per Josep Pla “d’art ferroviari de dubtós gust”.

Senyalització de la Rodona.

L’any 2004, el Bisbat i l’Ajuntament van desestimar la recuperació dels fonaments visibles de l’antiga església romànica (la Rodona), situada a la Plaça de la Catedral, a pocs metres del Museu Episcopal, que els arqueòlegs van trobar. Aleshores es van destinar molts diners de l’erari públic a la restauració de la façana neoclàssica i les parets exteriors de la catedral. Tot i que aquest temple té una estètica més aviat discreta (a Roma n’hi ha 15 o vint de semblants, i els turistes no acostumen a visitar-los), no en critico la seva restauració, però hi havia prioritats més urgents. El cas és que durant les obres de remodelació de la plaça de la Catedral de Vic, van emergir els fonaments de la Rodona, un temple construït al segle XII. Llavors també va aparèixer una necròpoli i els vestigis d´un altre temple consagrat pel bisbe Oliba l’any 1038..

Maqueta de la Rodona

La troballa de les restes de Santa Maria la Rodona, una de les poques rotondes del país, va ser considerada pels experts una de les descobertes monumentals medievals més importants a Catalunya durant els darrers anys. Donat que aquella meravella tenia tots els números per acabar colgada de ciment, aquell estiu un manifest ciutadà demanava que es corregís el pla de remodelació urbanística previst a la zona i que les restes arquitectòniques, convenientment protegides, s´integressin en el conjunt urbanístic, tot deixant-les a la vista (tal com va passar amb el Born de Barcelona). El manifest també reclamava que es pogués acabar d´excavar sota les escales de la catedral de Vic per recuperar la totalitat de la Rodona i la seva primitiva entrada. Però el bisbat no va voler que s´excavés a les escales que porten a la catedral, al·legant que eren propietat seva. El cas és que, en no aixecar-se l´escalinata frontal, la Rodona es va acabar tapant amb llambordes i es va deixar com a senyal una circumferència incompleta a la que falta una part important (uns cinc metres del diàmetre total) per completar el cercle. Com una cara sense boca ni mandíbula.

Segons l’arqueòloga Carme Subiranas, Santa Maria la Rodona ha estat sempre motiu d’hipòtesis i interpretacions, basades majoritàriament en les descripcions aportades per les fonts escrites del segle XVIII, que es referien sempre a aquesta església. Paral·lelament, i a manca de dades arqueològiques que permetessin una restitució més clara de l’edifici, la  interpretació de la Rodona s’ha dut a terme sobre la base d’altres edificis similars, sobretot els conservats a la zona italiana de la Llombardia. Malgrat l’indubtable mèrit dels estudis realitzats, les dades s actuals posen de manifest l’existència d’algunes incorreccions respecte a l’edifici construït al segle XII. És per tant indubtable la transcendència i les importants aportacions que en aquest cas es van derivar dels treballs dels erudits. Els arqueòlegs osonencs, amb Imma Ollich al capdavant, i altres de fora de la comarca, van haver de prendre moltes infusions de til·la per pal·liar l’emprenyament. Per consolar-nos, sempre ens quedarà la Neyu, la  mòmia del Museu.

 

Deixeu-hi un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.