L’Ebre a Tortosa.

[Un report de Gabriel Borràs.]

Surto de l’autopista per l’Ampolla, enfilo la carretera fins a Camarles i d’allà cap a Deltebre. És dijous, 26 d’abril, un dia de primavera amb pols sahariana a l’atmosfera; el Delta comença a despertar, mandrosament, d’aquest llarg hivern. Alguns camps ja estan enaiguats a l’espera que s’hi planti l’arròs. Tot torna a començar, com cada any, i en fa tants!

Avui, la Comunitat de Regants-Sindicat Agrícola de l’Ebre i la Campanya pels Sediments presenten el documental Sediments, una producció de River Movies i Barna Visuals. Tinc ganes de veure’l. Entro a la sala d’actes de la Comunitat de Regants; quasi una cinquantena de persones assegudes. Presidint la sala, una taula amb representants de la Comunitat de Regants, de la Campanya pels Sediments, de l’ACA, de la CHE, de la UNED i el batlle de Deltebre. Cadascú hi diu la seva d’una manera políticament correcta; de fet, uns discursos breus que són prou coneguts. Arriba el moment de la projecció: quaranta minuts per narrar els tres anys d’activitat de la campanya. El documental és força didàctic, entenedor, àgil i hi parlen tots els actors de l’univers de l’Ebre. Paga la pena veure’l; espero que ben aviat la nostra televisió pública el difongui en horari de màxima audiència amb o sense el vistiplau dels carcellers del 155. Especialment colpidors els testimonis d’operaris jubilats que havien treballat als embassaments i que confirmen, categòricament, el mal funcionament dels desguassos de fons d’algunes preses emblemàtiques de la conca (cas de la de Mequinensa).

En acabar el documental, espontani petit homenatge a en Josep Polet, l’home de l’aigua daurada, records d’infantesa de la campanya del colmateig, que era posterior a la campanya de reg. Li’n deien aigua daurada pel color de la matèria en suspensió (llims, fins, argiles) que l’aigua del riu portava en les riuades de tardor, i que fertilitzava amb matèria orgànica i sediments els camps del Delta. Una manera ben lògica de lluitar contra la subsidència i la regressió. Lògica aparentment impossible des de la construcció dels grans embassaments a la conca de l’Ebre (i de Mequinensa, en particular).

Després del petit homenatge, ens alcem tots de les cadires i les configurem en cercle per a facilitar el debat i veure’ns les cares. Entre els assistents hi ha les persones propietàries de llocs tan emblemàtics del Delta com l’Illa de Buda —un dels espais naturals més ben conservats de Catalunya— o el restaurant Els Vascos de la platja de la Marquesa —que, en paraules d’en Lluís Soler, alcalde de Deltebre, ha esdevingut el senyal de resistència a la regressió. Vull subratllar, sobretot, la presència de la Confederación Hidrográfica del Ebro (altrament coneguda amb l’acrònim de la CHE) en la persona de qui en fou el seu president durant quasi tres anys i mig (octubre 2008-febrer 2012). Vaig tenir la sort —o la dissort, segons es miri— de treballar amb la CHE quan ell n’era president, una època que es caracteritzà per quatre fets importants:

i) la redacció del primer Pla de gestió de l’aigua de la demarcació de l’Ebre d’acord amb la Directiva Marc de l’Aigua;
ii) La descontaminació de l’embassament de Flix;
iii) El Pla de restitució de Flix que havia de dotar de garantia quasi una cinquantena de municipis del Baix Ebre, la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta;
iv) La constitució de la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CSTE) amb la proposta del règim variable de cabals ambientals (també coneguts com cabals de manteniment o ecològics) al tram de l’Ebre català.

I destaco la presència de qui fou president de la CHE arran del contingut de la seva intervenció en l’hora llarga de debat. Resumidament, l’argumentació de Rafael Romeo fou la següent:

  • No és possible ara mobilitzar sediments del sistema Mequinensa/Riba-roja fins que els científics no certifiquin que no hi ha elements tòxics a l’embassament de Flix.
  • La Confederación és la casa de tots, tots som Confederación, i la porta sempre està oberta a rebre propostes com la que fa la Campanya pels Sediments.
  • L’embassament de Mequinensa és titularitat d’Endesa i aquesta empresa disposa d’excel·lents professionals; no cal cap directiva europea ni cap normativa especial per requerir Endesa perquè maniobri les comportes de fons de Mequinensa.
  • Quan les hidroelèctriques propietàries dels embassaments de la conca de l’Ebre han obert comportes de fons, s’han trobat amb sancions imposades pels departaments de medi ambient de les respectives comunitats autònomes.
  • Hi ha altres accions/mesures per ajudar a frenar la regressió del Delta de l’Ebre que no passen per la mobilització de sediments (dics, esculleres, barreres, etc.).

Us he de confessar que el meu ritme cardíac anava accelerant-se per moments en paral·lel a l’evolució del discurs de l’expresident. Conscient que si rebatia la seva argumentació en calent l’hagués dit molt grossa, vaig esperar-me a escoltar la resta d’actors presents al debat abans d’intervenir. Vaig rebatre punt per punt l’argumentació feta per en Rafael Romeo:

  • Som majors d’edat, no ens mamem el dit i ja és hora de dir les coses pel seu nom: l’únic culpable que Flix no estigui descontaminat és l’Estat espanyol, que adjudicà l’actuació a una empresa que ha acabat als tribunals. Qui ha de certificar que no hi ha elements tòxics a Flix és l’Estat espanyol, que per això ha contractat la neteja. Li recordo que el Pla de restitució de Flix no està en absolut executat després de més de 10 anys; només s’han executat 13 actuacions de les 44 que calia fer (podeu comprovar-ho en aquest enllaç: http://locals.esquerra.cat/ebre/article/93519/auba-demana-informacio-al-govern-sobre-el-pla-de-restitucio-i-els-controls-de-laire-en-la-)
  • La Confederación no és la casa de tots; el govern legítim de la Generalitat encara està esperant resposta a les al·legacions que va presentar l’octubre de l’any 2010 a l’esborrany del Pla de Gestió de la Demarcació de l’Ebre. I som a l’any 2018 i la CHE mai no ha respost a aquelles al·legacions.
  • Si només cal un requeriment per fer maniobrar les comportes de fons, per què ni el Ministerio ni la CHE no han cursat mai aquest requeriment des de l’any 1965, quan s’inicià l’explotació de l’embassament de Mequinensa?
  • Deixant de banda que qualsevol sanció emesa contra Endesa és com fer pessigolles a un elefant, està clar que si aquesta o una altra empresa hidroelèctrica ha estat sancionada és perquè ha incomplert l’autorització de la maniobra o bé, tal com ha succeït en alguns salts hidroelèctrics del Pirineu català, no disposaven d’aquesta autorització.
  • La primera mesura perquè arribin sediments al Delta de l’Ebre és un règim variable de cabals ambientals que inclogui cabals generadors (polsos sobtats de cabal que tinguin capacitat de mobilitzar els sediments dipositats al riu). Així ho deia la proposta aprovada pel Parlament de Catalunya i elaborada des de la CSTE durant el primer cicle de planificació (2010). La CHE, com sempre, va fer-se l’orni i avui el cabal de manteniment fixat a l’estació d’aforament de Tortosa és menor que el vigent amb anterioritat al 2010 (per sota de 100 m3/s).

Vaig acabar la meva intervenció tancant el que deia al començament; parlem clar, diguem les coses pel seu nom: de la mateixa manera que és l’Estat espanyol qui autoritza la pesca de corall vermell a la Costa Brava en contra del posicionament de la Generalitat, dels científics, dels pescadors i de la gent del territori, és aquest mateix Estat espanyol qui ha decidit des de fa molt de temps que ni l’Ebre català ni el Delta de l’Ebre en particular són prioritaris. De fet, la competència de la CHE al riu Ebre s’acaba a l’alçada del pont de la Cinta a Tortosa, pel que li importa ben poc el que passi aigües avall; d’allà i fins a la desembocadura, el riu és considerat domini públic marítim terrestre, competència de la Demarcación de Costas del Estado que, oh casualitat, no tenia cap representant al debat. Resum: uns hi són però com si no hi fossin (CHE), i els altres que haurien de ser-hi no hi són ni se’ls espera (Costas del Estado).

Foto de satêl·lit de la NASA en què es veu clarament el beneficios efecte de les riaudes d’aquesta primavera al Delta.

Aquesta no priorització de l’Ebre català per part de l’Estat ha comportat, en conseqüència, una total inacció, és a dir, una manca clamorosa d’aportació de solucions a la subsidència i a la regressió del Delta de l’Ebre. Una inacció que, en part, ha estat més o menys permesa per la mateixa Generalitat de Catalunya durant aquests decennis d’autonomia constitucional. La inacció, alhora, ha tingut conseqüències: determinats agents del territori, com alguns ajuntaments i alguns propietaris de finques, han emprès accions puntuals de protecció dels béns que tot i ser absolutament lícites i comprensibles, poden arribar a ser de dubtosa eficàcia. El que està clar és que si les administracions a qui jo reclamo solucions no fan res després de decennis d’espera, la meva legitimitat per actuar és incontestable.

Mentre tornava cap a casa vaig estar rumiant sobre el paral·lelisme entre el contingut de diverses intervencions del debat i això que hom ha convingut a anomenar «procés». L’estatus d’omnipotència de la CHE a l’Ebre català —omnipotència que ha comportat dimitir de la seva responsabilitat, actuant en contra del riu i a favor d’interessos particulars— no hagués estat possible sense la col·laboració d’actors influents a Catalunya i, per tant, catalans, que han satisfet llurs interessos particulars. Uns actors influents que avui, a l’any 2018 i en ple segle XXI, encara reclamen que el riu necessita de més regulació (embassaments) i de més estructures rígides (esculleres, dics), i que es malfien de qualsevol altra opció que no sigui aquesta. Saben que tant la CHE com l’Estat que té al darrere també aposten per més regulació i per més estructures rígides, fins al punt que el fet de proposar una prova pilot de mobilització de sediments a Riba-roja és descartada perquè podria provocar un efecte Txernòbil en petit: «Primero hay que limpiar Flics».

Aquesta connivència entre l’Estat i determinats actors que s’erigeixen en «representants del territori» fan extremament difícil donar una oportunitat a allò que és la vertadera solució del Delta de l’Ebre: és l’hora del riu. I quan dic riu, escriviu-lo amb majúscules: aigua, sediments, bosc de ribera, connectivitat, vida… I l’hora del riu només pot arribar quan l’Estat desaparegui i la CHE i la Demarcació de Costes de l’Estat siguin records d’un temps passat. Dit d’una altra manera: quan exercim la República Catalana!

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.