[Un article de Josep Maria Sebastian.]

L’home no sols conserva de manera instintiva la por, sinó que l’ha desvirtuada i l’ha convertida en la base del seu suposat reialme de la terra. Aquest mecanisme de defensa que ha servit per preservar tantes espècies, l’hem convertit en el punt de partida del poder des que en vàrem tenir consciència. D’ella va néixer la primera religió i totes les que l’han seguida fins ara, un instrument de submissió a través de les ideologies.

La por la podem visualitzar, conceptuar i contextualitzar fins el punt de convertir-la en una distracció. És innegable la popularitat que sempre ha tingut en la literatura, el teatre i el cinema. Monstres, malalties mentals, desastres naturals i totes les possibilitats, no les probabilitats, imaginables han estat descrites amb pèls i senyals per provocar-la. I agrada a la gent. Sobretot perquè són uns altres els qui les passen de tots colors.

Tots ens podem imaginar la por del suïcida davant la corda, del soldat ras a primera línia del foc, de la gent que saltava per les finestres mentre cremaven les Torres Bessones, la del condemnat a mort en el seu darrer sopar o la de la família que menja a casa mentre del cel plouen bombes. La por ha passat de ser un fet biològic a una imatge i nosaltres mateixos l’alimentem amb contribucions estúpides i inutils: la por a perdre la feina, a què ens deixi la parella, a la ruïna econòmica, a no complir amb les expectatives que s’espera de nosaltres i al fracàs social.

Hem anat tan enllà que s’ha catalogat una malaltia que consisteix a tenir por a la por. En diuen crisi d’ansietat. Segons alguns metges, han estat tantes les pors que hem anat introduint a la nostra vida que a molta gent se li activa un enzim que segrega la substància que posa en marxa les alertes sense cap motiu. Cada vegada hi ha més gent que viu episodis de tremolors, acceleracions del cor i tot el voltant, la gent, els edificis, les ciutats, les muntanyes o el mar es converteixen en perills potencials. El cos ho somatitza i es té la sensació d’ofegament o de pèrdua de l’equilibri. A més, qui en pateix només pot ser entès per un altre que també ho pateixi. Normalment, la gent que té al voltant és incapaç de comprendre que hi hagi símptomes sense causa. I és cert. La por va creixent i autoalimentant-se sense que es produeixi cap fet concret que la justifiqui. Des que els metges van determinar que es tractava d’una reacció química incontrolable, els laboratoris s’han afanyat a comercialitzar productes que n’alleugerin les naturals molèsties. Un pegat per a substituir el pensament; una acció fàcil i lucrativa que permet eludir la rel del problema i la incongruència de témer tenir por.

També, hi ha la por a un mateix que tots hem experimentat alguna vegada i que en diem vergonya. El pànic qiue algú descobreixi la part de nosaltres que menys ens agrada o que posi sobre la taula les debilitats més íntimes.

Les religions, especialment la catòlica, han descobert en el sexe un element perfecte per a induir aquest tipus de por i ha criminalitzat un element natural del qual no ens podem desprendre. El segon manament declara que «no diràs el nom de Déu en va». És a dir, una amenaça, un avís, una sentència basada en un fet inexistent o mai demostrat.

Res millor que una veritable pel·lícula de por, una obra mestra, Nosferatu, Eine Symphonie des Grauens, més coneguda com a Nosferatu és una pel·lícula alemanya dirigida per Friedrich Wilhelm Murnau i estrenada el 1922.

El film està basat en la famosa novel·la Dràcula, escrita per Bram Stoker però la productora Prana (que només va rodar aquest film) la va rodar sense pagar cap dret d’autor; canviant, això sí, el nom del títol original. La vídua de Bram Stocker posà una denúncia a la productora alemanya i aquesta, enmig de l’espectacular carrera comercial que estava tenint el seu film, es veié obligada a detenir la seva exhibició el 1923 i a destruir-ne totes les còpies existents, fet que ha complicat moltíssim la seva restauració.

Actualment, amb el que es conserva de Nosferatu, es pot ben bé afirmar que la seva bellesa misteriosa ha superat àmpliament el pas del temps.

 

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada