Café Gijón
La tertúlia al Café Gijón, a Madrid.

[Un article de Toni Coromina.]

La majoria de cadenes televisives i emissores de ràdio programen espais de tertúlia. Encara que hi ha excepcions, en aquestes reunions —amb suposades intencions didàctiques— s’acostuma a escenificar l’ambient d’un galliner farcit de galls baladrers i lloques enfebrades que van picotejant fragments de l’actualitat.

La cridòria, el desmanec intel·lectual, la caòtica successió de monòlegs inconsistents i anacoluts sense solta ni volta no tenen res a veure amb el debat, el cosí germà de la tertúlia enraonada, en què, sota la batuta d’un moderador experimentat, es discuteix, es dialoga a fons sobre el sexe dels àngels i els participants contrasten posicions amb unes regles de joc que tothom acata.

Fa unes setmanes vaig entrevistar Ramon Besa, el perínclit periodista esportiu de Perafita, al Lluçanès, un home que a més de la seva activitat periodística a El País, assisteix regularment a alguna tertúlia de les emissores de ràdio. En la conversa que hi vaig tenir lamentava la deriva que han agafat les tertúlies, tant a la ràdio com a la televisió. I em deia que «abans, els plumes —els que treballem a la premsa escrita— ens tancàvem a la redacció i fèiem l’escrit que volíem. Quan van començar, les tertúlies ens van permetre fer un exercici de reflexió sobre allò que pensàvem i ho discutíem amb gent entesa; de vegades, la teva opinió podia variar i podies escriure un article més afinat. Al principi, les tertúlies tenien un enfocament positiu i profitós, però ara s’han prostituït. Avui, tothom parla de tot sense coneixement de causa. La tertúlia ha substituït la informació: és més barata, més banal i populista, i permet omplir hores i hores de programació. La xerrameca televisiva o radiofònica de deu ˝entesos˝ en qualsevol tema pot durar molta estona; però, en realitat, no tothom pot parlar de segons què. El mal rotllo es el guió. I això es repeteix cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Les tertúlies no es preparen ni s’organitzen en funció de temes concrets o especialitats. I això acaba essent molt contraproduent».

A Espanya, el primer programa una mica seriós que va popularitzar la tertúlia i el debat va ser La clave, un espai dirigit per José Luis Balbín, aquell controvertit barbut amb cara de savi que fumava amb pipa i que va entrar a totes les llars a l’època immediatament posterior a la mort del dictador.

Però la tertúlia no la va inventar ni la televisió ni la ràdio. Des de temps immemorial, els bars han estat una autèntica escola de tertulians i savis de cafè, com el mític Gassiot (l’actor Manel Gausa) de la popular sèrie «La Granja», que TV3va emetre al començament de la seva singladura.

Molts enyorem les tertúlies literàries i culturals. I encara que jo no hagi conegut les mítiques tertúlies del Café Gijón de Madrid, les trobo a faltar. Igual que m’envaeix la nostàlgia quan llegeixo que el gran hedonista Santiago Rusiñol es passava les nits de bar en bar per participar en les llarguíssimes tertúlies del republicans o en les dels conservadors; de fet, a donSantiago, la política li rebufava i l´únic que pretenia era tancar els bars a altes hores de la nit.

Jo mateix he participat, i de vegades encara ho faig, en les habituals tertúlies de l’Snack de Vic, normalment a l’hora d’esmorzar. De vegades procuro dir-hi la meva, sense alçar massa la veu. Però ara, sense el fum del tabac, un dels principals ingredients de la singular litúrgia, les tertúlies ja no són el que eren. I també trobo a faltar amics tertulians ja desapareguts, com l’entranyable i insubornable home d’esquerres Jordi Ralló, o en Conrad (el sabater Boston), una enciclopèdia ambulant de records del Vic del passat.

Durant anys i panys, el futbol s’ha emportat la palma en el rànquing de temes a debatre. Ara, però, al futbol i al Barça els ha sortit un poderós competidor: la crisi i Catalunya. Així, mentre els contertulians remenen el cafè amb la cullera i escuren la tassa, reflexionen sobre la situació dels bancs i les conseqüències de la recessió, començant per l’atur, una plaga bíblica que ha escampat el pànic arreu. Tothom que té feina o cobra una pensió més o menys indigna té un parent, un amic o un conegut que ha sucumbit a la tragèdia de veure’s abocat a fer cua a l’oficina d’ocupació i a les dependències de Càritas; o que té la soga del desnonament al coll i està a les portes de la misèria.

És una llàstima que el temari de les tertúlies hagi quedat limitat al futbol, a la crisi, a les invectives contra Catalunya i a les xafarderies més banals. És una solemne ximpleria que els pobres mortals haguem de fugir de la realitat immediata i preocupar-nos per la fortuna de la Pantoja, les facècies estúpides de Belén Esteban, o la mala estrella de l’Urdangarin, el cunyat del rei. Són els signes dels temps. Corren mals temps per a la paraula.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada