[Un article de Clàudia Masó.]

Gordon Childe

Gordon Childe (1893-1957), va ser un antropòleg australià i la figura més important del plantejament historicocultural.

La primera qüestió proposadasobre l’obra de Childe que parla del poble campaniforme va ser:

Quins són els arguments on es plasma el paradigma historicocultural del text de Childe?

Per exemple, quan Childe diu «Pero algunas veces, no obstante, se asentaron mezclándose en cierto modo con las poblaciones locales y adoptando algunas de sus normas de conducta». O: «Puede que estos vasos campaniformes hubieran sido hechos por mujeres del pueblo de las hachas de combate casadas con hombres del pueblo del vaso campaniforme». Aquests arguments són clarament historicoculturals ja que Gordon Childe es fixa plenament en els trets socials, econòmics, religiosos (…) del poble campaniforme, és a dir, els aspectes que formen la cultura d’una societat.

Per què apareix el vas campaniforme en tot tipus de contextos? Quina és l’argumentació que dóna Childe per a aquesta problemàtica?

El vas campaniforme era típic d’un poble anomenat poble del vas campaniforme. Un dels aspectes d’aquest poble és que eren comerciants; es movien en petites bandes i de pressa. Aquest vas apareix en tot tipus de contextos bàsicament perquè a mesura que aquestes petites bandes es movien, es trobaven amb altres pobles els quals «copiaven» aquest vas convertint-se així en cultures mixtes.

«Pero algunas veces, no obstante, se asentaron mezclándose en cierto modo con las poblaciones locales y adoptando algunas de sus normas de conducta. La consecuencia arqueológica más evidente es, en primer lugar, la formación de estilos locales en la fabricación del vaso campaniforme, y después, la asimilación del vaso campaniforme a las modas locales de la cerámica, lo cual simboliza la formación de culturas mixtas.» Les «còpies» d’aquest vas s’anomenen vas campaniforme d’estil «ciempozuelos» que vindrien a ser els vasos campaniformes no originals, caracteritzats per tenir diferents estils depenent del poble que els feia. El vas original s’anomena vas campaniforme d’estil marítim o paneuropeu i estava determinat per tenir impressions.

Quin és l’origen del poble campaniforme? D’on sorgeix aquest poble? Quina és la gènesis d’aquesta cultura?

L’origen d’aquest poble seria «l’ex oriente lux» i a partir d’una colonització marítima es van desplaçar. «Podríamos, en este caso, pensar que esta raza habría participado en la colonización marítima que hemos postulado en el último capítulo, y que en Portugal este elemento se disgregó del resto de los agricultores colonos para formar una especie de sociedad nómada.» «Las técnicas metalúrgicas difundidas por el pueblo campaniforme procedían, desde luego, del Mediterráneo oriental: sus puñales estaban montados siguiendo un método que era característico de Egipto desde los tiempos predinásticos.»

Pere Bosch Gimpera.

Pere Bosch Gimpera

Pere Bosch Gimpera (1891-1974), va ser el primer a aplicar els paradigmes historicoculturals i és considerat el pare de l’escola arqueològica catalana.

Les qüestions suggerides sobre el text dels pobles ibers i no ibers de Catalunya de Bosch Gimpera van ser:

Quins són els fets arqueològics que porten Pere Bosch Gimpera a afirmar que no tots els pobles eren ibers a Catalunya i que contradiuen les fonts antigues? Per què els ilergets i els ilercavons són ibers i la resta no?

Bosch Gimpera creia que l’arqueologia era més important que la informació transmesa pels historiadors antics, és a dir, que l’evidència arqueològica era més fiable. Aquest autor defensava que les comunitats més septentrionals no s’havien d’atribuir a la cultura ibèrica, perquè segons ell hi ha fets arqueològics que desmenteixen que totes les comunitats eren ibèriques. Segons el seu criteri hi havia pobles no ibèrics a la Catalunya pre-romana. És la presència/absència del fòssil director dels ibers (ceràmica pintada a torn amb un estil determinat) amb què es basa Bosc Gimpera per dir que hi havia pobles no ibers. La ceràmica a torn no pintada, segons ell, era ceràmica no ibèrica. Per tant, els ilergets i els ilercavons eren ibers perquè tenien ceràmica pintada a torn amb un estil determinat.

Per què els cossetans es consideren no ibers si s’ha descobert un taller d’aquella època de ceràmica a torn pintada?

Perquè segons Bosch Gimpera, l’estil, gust i estètica era diferent a la ceràmica ibèrica i per tant, eren d’una ètnia diferent

«Per afermar la diferència fonamental dels cossetans amb els ilergets, és decisiva la cultura representada pel forn de ceràmica de Fonts-Caldes malgrat que la ceràmica pintada del tipus corrent ibèric hi sigui tan abundant, les diferències del seu estil, com havem dit abans, no poden explicar-se sinó suposant una diferència ètnica.» Bosch Gimpera creia que els cossetans volien imitar la ceràmica dels ilergets, però no ho aconseguien perquè no eren el mateix poble. Eren cultures diferents.

Quins són els escenaris de canvi cultural on s’exposa una situació de canvi? En què consisteix aquesta situació de canvi cultural?

«A l’estratigrafia trobada a la ciutat de Tarragona existeix un altre indici d’aquest canvi de població. Sota les capes normals romanes en surten uniformement dues altres: en la immediatament anterior a la romana apareix la cultura de la costa catalana (vasos del tipus de Puig Castellar-Cabrera de Mataró) amb alguns fragments ibèrics pintats i ceràmica hel·lenística del segle III i aquesta capa se superposa a la més antiga recolzada directament a la roca, en la qual no surt més que ceràmica grollera que pot comparar-se a la feta a mà dels grups ibèrics del primer període del Baix Aragó i regne de València i que en tot cas acusa un canvi de cultura coincidint amb l’entrada de la cultura de la costa catalana, que seria la pertanyent als cossetans.» Per tant, cada capa estratigràfica té una cultura material diferent. No és una seqüència evolutiva, sinó que és un canvi de població. És una població (gent nova) que substitueix l’anterior i no és la mateixa gent que evoluciona.
Són d’una altra cultura.

Un altre escenari de canvi cultural: «Cal comprovar també en llur territori l’extensió de la cultura pobra (tipus Puig Castellar) que cada volta s’aparta més del tipus ibèric, la qual relaciona els lacetans més amb les tribus de la costa que no pas amb ilergets de l’Urgell. Però al mateix temps podem comprovar que, almenys a la comarca de Solsona, representen un estrat ètnic recent i que al segle III acaba d’arribar-hi. Efectivament: la cultura que a la capa superior del Castellvell de Solsona (…) està emparentada amb la cultura de la costa, representa un tipus essencialment diferent del de la primera capa que coneixem (…) i que és impossible d’imaginar transformant-se per evolució fins a arribar als cultura de la capa superior del Castellvell». Per tant, hi ha un canvi de població. Hi han dos estrats amb 2 tipus de material: a l’estrat superior hi ha ceràmica a torn i a l’estrat inferior ceràmica a mà.

Ens trobem episodis constants de canvis de població a conseqüència de situacions difusionistes.

Antoni Arribas

Antoni Arribas Palau (1926-2002), va ser un arqueòleg, catedràtic en prehistòria i professor de la Universitat de Barcelona entre d’altres.

Al text d’Antoni Arribas Formación de los pueblos ibéricos es poden Identificar les frases i arguments, on es plasma el paradigma historicocultural. Tot el text en sí es fortament historicocultural, però a continuació esmentaré les frases que sintetitzen més el paradigma.

  • «El horizonte de las “cerámicas impresas” se extiende por toda esta zona formando parte del substrato cultural del mundo mediterráneo occidental.» En aquesta frase s’identifica un poble pel fòssil director.
  • «Las aportaciones exteriores durante el Bronce Primitivo proceden en su mayor parte del Próximo Oriente», per tant, parlem de difusionisme clàssic. Tot allò que ve de fora és sinònim de canvi.
  • «Las principales colonias de los pueblos mediterráneos orientales que aportan la cultura megalítica en los inicios de la edad del metal se establecieron en las costas del Sudeste (…) Probablemente un foco secundario megalítico en las islas del Mediterráneo central diera origen a la cultura megalítica pirenaica», és un clar exemple de paradigma historicocultural ja que parlem un altre cop de difusionisme.
  • «Desapareció la práctica de enterramiento en osarios colectivos y se impuso la inhumación individual. El camino de los recién llegados se ha venido suponiendo que fuera desde las costas orientales mediterráneas (…).» En aquest fragment hi trobem un canvi de fòssil director, que és substituït pel fòssil director dels «recien llegados». Quan Arribas conclou que el que evidencia el canvi de la manera d’enterrar és fruit de l’arribada d’una nova civilització, estem parlant d’un episodi de canvi de població i per tant, un argument fortament historicocultural.
  • «Las embestidas célticas a partir del IX y VIII aC a través de los pasos pirenaicos, cambiarán el aspecto del mapa étnico y cultural de dos tercios del país», frase clarament difusionista: canvis en el registre arqueològic a causa de l’entrada massiva d’aquesta cultura cèltica. Per tant, són pobles que es mouen i se substitueixen per altres.
  • «Las poblaciones indígenas usaron en cierta escala el hierro, en un momento en que también los contactos comerciales fenicios y griegos pudieron haberlo puesto a su alcance.» Aquesta frase es clarament difusionista, ja que va ser a través del comerç amb els fenicis i grecs que els pobles indígenes van començar a utilitzar el ferro.
  • «Pero ningún cambio fue tan profundo como el que aconteció con las creencias religiosas y de ultratumba: el rito de la incineración se impuso por todas partes». Com l’expressió diu, es va imposar un nou ritual d’incineració, per tant, tornem a parlar de pobles que substitueixen uns altres.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada