L’home i els seus límits. L’esperança

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

La pitjor i més gran estafa que ha comès el sàpiens és la invenció del concepte «esperança», com si el que hi ha no fos prou i així poder inventar-se déus, ideologies, creences falses i criminalitzar la realitat. I ho ha fet des del moment que va adquirir consciència d’un ara, un abans i un després per adaptar-los al poder. Hi ha constància que la religió ha estat un dels mitjans, i encara ho és, per a fomentar les il·lusions, els miratges que tenen com objectiu el domini dels uns sobre els altres. Encara ara, a Occident se celebren misses amb petroli consagrat i en altres llocs s’ofereix passar una eternitat desvirgant verges. Les més poderoses adquireixen l’estatus de religions, i les que neixen al seu voltant per a mossegar un tros del pastís del poder i el domini sobre els altres es denominen sectes. És a dir, mentides edificades sobre una mentida.

Només l’abast econòmic, territorial i polític determina la diferència entre secta i religió. El mateix cristianisme va néixer com una secta del judaisme i d’ell mateix n’han sorgit un nombre il·limitat. Algunes tan poderoses com ho van ser els benedictins amb la Inquisició, o l’Opus Dei i els jesuïtes a l’actualitat; altres, directament ridícules, com el Palmar de Troya o els Testimonis de Jehovà i encara d’altres tan arribistes com el Seminari del Poble de Déu.

Pel què fa al sectarisme polític, la varietat és igual de gran i cadascun crea la seva pròpia esperança, segons el que li convingui. Uns prometen acabar amb la pobresa, altres preservar-la; els uns rendeixen culte al passat i altres al futur per a fer-nos oblidar que la vida, al capdavall, no deixa de ser l’espai que va de l’abisme al miratge. Qualsevol excusa és bona per a enganyar tal com feien aquells venedors d’elixirs per fer créixer els cabells als calbs.

Ara, la cúpula catòlica, oblidant els seus orígens sectaris, ha emprès una creuada contra la secta, no sé si religiosa i immobiliària, el Seminari del Poble de Déu. Un grup hermètic a qui acusen de pràctiques contràries als manaments de Roma i que bàsicament es dedica a comprar propietats. Tot i que reivindiquen l’esperit de comunitat dels primers cristians, no són gaire partidaris de les catacumbes, si ens atenem a les cases que posseeixen en diferents parts del territori. Dins aquesta secta hi ha uns quants capellans que han estat expulsats del culte per ordres del Vaticà. El bisbe de Vic, com a bon creient de qui el mana, n’ha expulsat uns quants. El bisbe de la Seu d’Urgell, en canvi, es mostra reticent a les ordres de la cúpula i manté parròquies com la de Ribes de Freser o Núria en mans del Seminari del Poble de Déu. Pocs segles enrere ja l’haurien cremat.

De moment, però, continuen enganyant amb les mateixes esperances i falses il·lusions que  prediquen les altres sectes, la vaticanista, l’anglicana, la calvinista, l’ortodoxa, la hinduista, la sunnita, la xiïta, la dels testimonis de Jehovà, els mormons, el Palmar de Troya, els teòlegs de l’alliberament, etc.

[Per acompanyar aquesta reflexió, una mica d’humor, en aquesta ocasió amb La vida de Brian (Monty Python, 1979). Brian és un home que neix a l’època de Jesús de Natzaret. Des d’aquest enfocament, hi trobem una crítica a la societat i nombrosos paral·lelismes entre les vides de Brian i Jesucrist.]

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada