Toni Coromina.

[Publicat a Osona.com l’1/2/2017]

Un dels primers records infantils que conservo és la sorollosa traca de petards que cada vespre de l’1 de febrer esclatava a la plaça Major de Vic en commemoració de l’entrada a la ciutat de les tropes franquistes, aleshores un tètric acte de guerra magnificat pels factòtums locals addictes a la dictadura amb el nom de «La liberación de Vich». Als meus quatre o cinc anys, el simbolisme d’aquells eixordadors petards, precedits pel so paranoic d’una sirena que recordava els avisos d’un imminent bombardeig, se m’escapava. Però tot plegat impressionava.

La matinada de l’1 de febrer de 1939 la ciutat s’havia llevat amb el soroll de tirotejos llunyans, una remor que amb el pas de les hores es va anar incrementant i aproximat al centre. Fins que a dos quarts de sis de la tarda, es van sentir unes grans explosions provinents de la destrucció d’uns quants ponts.

 

La Vanguardia Española, s’apressa a deixar clar de qui era «Vich» l’endemà de l’ocupació franquista.

Sota el comandament del general Rafael García Valiño, les tropes nacionals —altrament dit, feixistes— lluitaven frec a frec amb els soldats republicans fidels a la constitució democràtica violada pel Glorioso alzamiento militar del 18 de juliol de 1936. Per acabar de minar la moral de l’exèrcit popular, els avions franquistes, ajudats per un grup de Heinkel He-45 i un altre de Heinkel He-51, van bombardejar les posicions defensives republicanes al nord-oest de la ciutat. Va ser gràcies a aquest raid que les forces feixistes van poder entrar a Vic quan feia poc que s’havia fet fosc.

Expliquen les cròniques que, després d’un interval de silenci, es van sentir els primers crits de «Viva España» i «Viva Franco», llençats per membres de les forces mercenàries marroquines, l’avantguarda franquista que va entrar primer a la ciutat i que va aprofitar l’ocasió per saquejar algunes cases buides.

Tot i no figurar en el mapa de grans batalles decisives de la guerra civil, Vic era un objectiu estratègic per tenir aeròdrom i també per allotjar des de finals de 1937 tallers de reparació i muntatge d’avions Polikàrpov I-15, coneguts popularment amb el nom de «xatos», els avions republicans que durant la guerra havia pilotat Joan Sayós, el mític aviador i lliurepensador de Sant Quirze de Besora. Per la seva situació geogràfica allunyada de la costa i el front, Vic no havia patit fins aleshores cap bombardeig feixista. Però coincidint amb l’ofensiva contra Catalunya de finals de 1938, la ciutat va esdevenir un objectiu viable.

En el seu imprescindible llibre Quan les campanes van emmudir (editat pel Patronat d’Estudis Osonencs) —un treball que hauria de ser de lectura obligatòria als instituts de Vic—, l’historiador Josep Casanovas explica que per prevenir les conseqüències dels probables bombardejos i per fer front a la por regnant, a finals del 1937 a Vic es va constituir la Junta de Defensa, que va iniciar la construcció de refugis antiaeris. Després del rumor de possibles atacs aeris, finalment, la pluja mortífera dels avions franquistes va arribar el 21 de desembre del 1938, pocs dies abans de Nadal. A les 12 el migdia, quan la gent sortia dels seus llocs de treball per anar a dinar, sis avions Savoià-Marchetti SM.79 de la 2a Brigada Hispana van començar a sobrevolar la ciutat. Les sirenes van sonar coincidint amb la caiguda de les primeres bombes.

Ja no hi va haver temps d’anar als refugis i 50 bombes van esclatar al casc antic. El primer atac amb avions va ocasionar set morts —entre ells una nena de tretze anys— i una vintena de ferits. Altres fonts precisen que els avions van bombardejar les fàbriques, l’estació de tren i l’hospital internacional de Vic (una casa de caritat de les Germanes Carmelites de la Caritat reconvertida com a hospital per als ferits de guerra), que va rebre l’impacte d’una bomba que va foradar l’edifici.

Al cap d’unes setmanes, el 20 de gener, les sirenes van tornar a sonar, i mig minut després va començar el segon bombardeig a Vic, dut a terme per deu avions pilotats per aviadors espanyols de la 3a Esquadra de la 2a Brigada Hispana. El seu objectiu era primordialment un pont d’accés a Vic i l’estació de tren. En aquest cas també les bombes van provocar morts i ferits i van aconseguir destruir un tren. Després de bombardejar Vic, els avions feixistes van anar a abocar la seva càrrega mortífera a Manlleu. L’últim atac de la guerra va produir-se el 25 de gener de 1939, una setmana abans de l’entrada de les tropes «nacionals» a la ciutat. En els diferents atacs, les xifres oficials de morts, la majoria civils, van ser de setze, tot i que algunes fonts van incrementar el nombre de manera considerable.


Una nit de la primavera de 1977, un any i mig després de la mort del dictador, un escamot de vigatans antifranquistes va destrossar amb un mall la placa de marbre col·locada a sota l’Ajuntament, commemorativa de l’entrada a Vic de les tropes del general Franco. El soroll que va provocar la trencadissa va fer sortir de casa seva un conegut franquista que vivia a pocs metres i que va intentar perseguir, sense èxit, els autors de l’acció. L’endemà, dirigents dels partits de l’oposició democràtica van criticar el trencament argumentant que la placa triturada havia d’haver estat retirada en una cerimònia oficial, per la voluntat popular. Els autors, però, es van defensar al·legant que aquella placa havia estat col·locada amb violència i que per aquest motiu també es va retirar de forma violenta.

Amb l’objectiu de no oblidar el passat i homenatjar les víctimes del conflicte bèl·lic, l’abril del 2009 es va constituir l’anomenada Comissió per a la Memòria Històrica, un grup format per 12 persones representatives de la societat vigatana tant des de la seva condició d’historiadors com d’intel·lectuals d’altres procedències: Candi Espona, Francesc Codina, Esther Farrés, Emili Bayón, Josep Casanovas, Josep M. Claparols, Jordi Figuerola, Maite Godayol, Josep Illa Català, Carme Rubio, Antoni Pladevall i Ignasi Roviró.

En anys posteriors, l’entrada de les tropes franquistes a Vic, la nit de l’1 al 2 de febrer de 1939, ha estat recordada per ICV i per la CUP. Enguany, el 5 de febrer l’Esquerra Independentista de Vic ha organitzat un acte reivindicatiu davant la placa commemorativa col·locada al Temple Romà, en homenatge a les víctimes dels bombardejos feixistes de 1938 i 1939.

Aprofito l’oportunitat que em brinda aquesta columna per fer una proposta que potser no agradarà a tothom: recuperar la traca de l’1 de febrer, amb el toc de la sirena d’alerta antiaèria inclosa, i que cada any la població vigatana recordi un passat que no podem oblidar. És cert que la tradició de la traca la van inventar els vigatans franquistes; però amb el pas dels anys no hem de caure en l’amnèsia històrica.

Podem girar el mitjó (o la truita, ara que les metàfores relacionades amb els ous estan a l’ordre del dia). La traca no hauria de ser un símbol de la dictadura, sinó un recordatori d’un passat que no es pot amagar ni oblidar, i un homenatge als vigatans que van sofrir les conseqüències d’una guerra iniciada per l’exèrcit feixista contra la legalitat democràtica.

 

Deixeu-hi un comentari