[Un report de Xavier Borràs.]

El 31 de maig de 2007, Joan Triadú (1921-2010) publicava un article a la secció d’«Opinió» del diari Avui on amb l’avantítol  «Record de Jaume Mur» i el títol «Una fúria productiva» donava notícia de l’aparició, el novembre de 2006, del llibre Cant d’un cretí a una diablessa. Obra poètica completa 1906-1908, de Jaume de Mur (1890-1908), amb un pròleg del poeta i editor Ramon Balasch i un estudi de Rosa Mur, neboda del poeta, un volum imprès a demanda al segell gironí Edicions a Petició.

Anys després, el juny de 2016, Nan Orriols, en el seu darrer llibre, Pintallavis (pp.88-90), ens redesconbreix el jove poeta a partir de la troballa del llibre que un dia va fer al mercat de Vic i anima La Resistència a fer-lo conèixer.

En l’article de Triadú, l’escriptor de Ribes de Freser —crític literari, pedagog, resistent antifranquista i activista cultural—, hi contava que cent anys després de la prematura mort a 18 anys del poeta, Rosa Mur, amb la col·laboració inestimable d’en Balasch, havia recuperat els tres lligalls desats pel poeta —150 manuscrits que va caldre transcriure—, la majoria dels textos dels quals són poesies produïdes per Jaume de Mur en només dos anys (1906-1908).

L’article de Triadú devia passar desapercebut per a la majoria de la crítica literària del país; mai més ningú no ha parlat d’aquesta troballa i els textos del poeta són desconeguts dels lectors i invisibles a la crítica o als estudiosos. Com, per exemple, el que dóna títol al llibre (triat per en Ramon Balasch com «un leit motiv de la seva joventut immortal»):

Cant d’un cretí a una diablessa

Jo vull esbullar tes trenes,
     tes trenes d’or,
i en les ses ondes serenes
vull ofegar-hi lo meu amor…

De ta gorja alabastrina,
     gorja d’argent,
la blancor gaia, divina,
vull profanar-ne amb un bes ardent…

De tos pits, estoig puríssim,
     estoig d’amor,
vull fruir-ne el foc suavíssim,
fins que m’arborin ses flames lo cor…

i en mos braços desmaiada
     com pàl·lid llir,
ta bellesa immaculada,
com serp rastrera, jo vull marcir!…

Triadú, no l’erra, en l’article esmentat, quan fa càbales sobre el futur del poeta tan prematurament desaparegut: «Goso creure que si hagués viscut deu anys més n’hauria variat tot el registre. Hauria enllaçat, jo diria –se n’hi va anar de poc–, amb l’avantguardisme popular i espaterrador, en el fons ingenu i romèntic com la seva poesia, de l’adolescent Salvat-Papasseit», el poeta proletari (1894-1924) que, anys a venir, seria redescobert com un dels grans bastions de la poesia catalana contemporània i que, com De Mur, fou i feu un devessall productiu impressionant que, encara avui,  inesborrable perdura.

D’aquesta obra poètica, que Triadú titlla de «provisional» —en uns anys en què la poesia catalana es movia entre el neosimbolisme carnerià «fins a enllaçar amb la poesia pura de López-Picó i amb la poesia de Riba, o bé, paral·lelament, l’avantguardisme, poètic i plàstic», del mateix Salvat-Papasseit o de Torres-Garcia—, en destaca dues peces  –i hi coincidim—: «Defalliment» (p. 64), un presagi de la pròpia fi, i «Vilatana» (p. 104). Vegem-les:

Defalliment

Dintre ma cambra, malalt estic…
Un raig amic, de sol s’ajaça
     damunt mon llit…
Un vell rellotge amb veu mandrosa
     toca les cinc…
ses campanades les sento batre
com martellades dintre mon pit…

Els vidres ploren seguit… seguit…
Les flors del gerro van defallint…

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Que dolç em fóra ara el morir.


Vilatana

Oh, que és alegre lo despertar
del sant Diumenge en el poble clar!…

Pels carrers plàcids i solitaris
les veus retrunyen del vell cloquer…

Les cases semblen vells santuaris
que en la quietud
parlen de joies que ja han perdut,
d’un dolç misteri que s’ha esvaït
junt amb la nit…

L’oreig conserva la salabror
de la mar blava…
i té dels boscos el suau olor
que el pit eixampla…

Les fadrinetes més matineres
pel carrer passen
i van joioses
a missa d’alba…

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Oh quin alegre i bell despertar
per a aquell poble blanc, rialler,
arraulit vora l ‘altiu cloquer
com vol d’ocells!…

És l’època d’una poesia genuïna i popular, que encarnen Verdaguer i Maragall, Guimerà i Narcís Oller, i  la poètica del joveníssim Jaume de Mur té un gran interès «com a mirall de les tensions juvenils, de la repressió sentimental, de l’ebullició inconformista, en definitiva, d’un model anticonvencional a la recerca del seu llenguatge propi», com escriu Ramon Balasch al «Pròleg». I continua:

«Un altíssim percentatge dels seus versos fan referència a l’eterna evocació de l’amor, en termes absoluts, d’una ingenuïtat innocent i torbadora, d’una sensualitat tendra i alhora volcànica, plena d’al·lusions subreptícies que de mica en mica s’anaven destapant. Èglogues, pastorel·les, anacreòntiques, balades i sonets deixen rastres d’una voluntat de posseir dosis incommensurables de cultura des de la seva condició d’apassionat autodidacte. Són poemes d’una aparent formalitat absoluta. I només el desamor, el despit, l’enveja, la traïdoria, inoculen certes dosis de crit i desbocament.»

No gaire allunyada d’aquesta visió, Rosa Mur, editora del volum, ho constata:

«Els darrers anys de Jaume són els de l’adolescència, de l’amistat i de l’efervescència dels sentiments; tot ell encès d’amor i de desig. Molts dels seus poemes respiren un cert erotisme, molt centrat en els pits femenins. No sabem que hagués tingut cap lligam amorós, si bé pels seus escrits endevinem alguna relació trencada.»

Ho podem veure en alguns poemes, com els que segueixen:

Evocació

Amiga, avui, quan tota somrient
m’heu saludat amb mots dolços, suaus,
he vist que en vostre pit, triomfalment
hi descansava un pom de clavells blaus…

Mes heus aquí, que aquestes gaies flors
m’han desvetllat antigues recordances,
i m’han fet evocar les delectances
d’un bell instant de mos antics amors!…

I m’he sentit de cop tan enardit,
ha bategat mon cor amb tanta ufana,
a l’evocar el record d’aquell gai dia,

que m’ha vingut la temptació profana
d’estrènyer el vostre pit contra el meu pit,
fins fer morir les flors de gelosia!…

O, aquest altre sonet:

[Quan obríreu vostres llavis…]

Quan obríreu vostres llavis
per jurar- me etern amor,
vostra parla com forts glavis
vau clavar dintre mon cor.

I mon cor adolescent
com un foll impenitent
al pensar en vós s’enyora
i sempre més vos adora.

Dintre el meu jardí ha esclatat
una rosa envellutada,
mes a l’ésser abastada

les mans, ai!, m’ha fet sagnar
i amb l’ardor de la punxada
més encar l’he desitjat…

O l’ardida joventut:

Brindis guerrer

Trinquem guerrers feréstecs pel Déu de la Victòria,
     trinquem, trinquem ben alt.
Ja que els llorers coronen los nostres fronts de glòria
omplim també de joia los nostres cors aimants!
     Trinquem!
     Beguem!

Beguem, companys, beguem
que al nostre cor darem
     esplai i forces
alcem los gots ben alts
i amb himnes triomfals
cantem nostres victòries!

Cantem l’amor que enjoia nostra vida,
Cantem la lluita que esdevé en triomf,
i embriagats de goig i de follia,
a nostre pas, fem estremir lo món.
     Trinquem, trinquem!
     Gentils guerrers, beguem!

I el desamor:

Febrosenca

Després d’estimar-te tant
has hagut d’abandonar-me,
i has fugit barroerament
llançant-te en braços d’un altre
que, impúdics, et van marcint,
i que a poc a poc et maten …

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
És com una estèril flor
que per rebre la besada
del xardorós raig de sol
plàcidament es desmaia
fins confondre’s en lo llot,
pel raig de sol recremada!
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Per bé que l’autor d’Occit enyor (Premi Carles Riba, 1975) es pregunta si Jaume de Mur hauria de ser qualificat com una mena de Rimbaud català o un hereu endarrerit de l’Sturm und Drang, un deixeble del Nietzsche que Maragall propugnava o, encara, un Ausiàs sotmès al carnaval de la misèria de la vida obrera entre anarquista, catalanista i parroquial, també denuncia que els cent anys de Jaume de Mur «sepultats a la inòpia de la memòria familiar són el paradigma d’una societat que viu d’esquena als valors de la creació literària, incapaç de sorprendre’s, preguntar i anar a fons de qualsevol interrogant que no reporti beneficis immediats. Una creació literària que s’infravalora perquè es desconeix i no es té, en primer lloc, ni l’esma de conèixer-la ni, en segon lloc, en el supòsit extrem de saltar l’abisme de la pura ignorància, es trobaria en una situació d’incapacitat radical d’entendre-la i situar-la en el seu context»,

I avui, ben bé deu anys després de l’esforç editorial i de rescat que van emprendre Ramon Balasch i Rosa Mur, sabem del cert que encara hi ha inèdits desats sota el pany i la clau de la ignorància d’algun familiar que ha preferit fer oïdes sordes a la nostra petició d’alliberar aquests textos desconeguts, que haurien de ser patrimoni de la nostra literatura. I és que en el país dels cretins n’hi ha que ostenten, llastimosament, el rang de monarques.

Potser els manca una mica de la llum que assolellava la ment del jove poeta, com en un altre i darrer poema, també premonitori:

Sonatina

Oh sol! Beatífic sol,
oh sol esplendorós!…
de mi tingues condol!
llumina’m sens repòs!

Oh sol, beatífic sol
per què t’havies fos?
Per què em deixares sol,
solet amb ma tristor?

Mes ara ja has tornat,
la joia m’has portat…
sempre viuràs amb mi…

Oh sol, besa’m ben fort,
tal volta així la mort
de mi faràs fugir.

25 de maig de 1907

 

 

Deixeu-hi un comentari