El vot dels estrangers: el col·lectiu marroquí

[Un article de Toni Coromina.]

Dels 7.600.000 habitants que té Catalunya, 1.380.720 són estrangers provinents de prop de 170 nacionalitats, la majoria dels quals —prop de 800.000 majors de divuit anys— no poden votar a les eleccions dites autonòmiques. Si traslladem aquests guarismes a l’Estat espanyol, a les últimes eleccions generals del 10 de novembre de 2019, prop de quatre milions de ciutadans estrangers en edat de votar tampoc no van poder acudir a les urnes.

El col·lectiu d’immigrants més important establert a Catalunya és el marroquí, amb 211.192 residents (segons l’Idescat), seguit del romanès, amb 98.000. A l’estat espanyol, aquestes dues comunitats s’acosten als 750.000 residents cada una. En els dos àmbits geogràfics, darrere dels marroquins i dels romanesos hi trobem els residents comunitaris, els sud-americans, els africans i els asiàtics.

La participació política i el dret de vot dels ciutadans estrangers és una qüestió que tard o d’hora s’haurà d’abordar amb serietat i amplitud, perquè no és normal tenir milers de persones residents a Catalunya i a l’Estat espanyol que no poden elegir els seus representants polítics. El dret a vot no ha de ser només una prerrogativa de tots els ciutadans, també és un mecanisme d’integració, de participació i de concreció democràtic. En el cas dels immigrants legalitzats que fa uns anys viuen entre nosaltres i estan al corrent dels deures fiscals, és evident que també s’han de beneficiar dels drets polítics.

Mentre no es canviï la Constitució —i a Catalunya no hi hagi independència—, la llei espanyola restringeix el dret de sufragi dels estrangers a les eleccions locals, sempre que hi hagi reciprocitat amb els països d’origen. Per a fer-nos una idea del volum dels ciutadans exclosos, només cal recordar que tan els romanesos com els marroquins residents a Espanya superen els habitants de les comunitats autònomes de La Rioja, Cantàbria o Navarra.

L’adjudicació del dret a votar hauria de ser un eficaç antídot democràtic per evitar la utilització electoralista –i de vegades racista- de la immigració. Si els estrangers en situació legal consolidada poguessin votar, els polítics segur que farien un altre discurs per atreure nous votants. Tal com em comentaven fa un temps en una entrevista les escriptores amazigues Najat el Hachmi i Laila Karrouch (totes dues residents a Catalunya i que escriuen els seus llibres en català), el dret dels estrangers a votar, en aquest cas els marroquins, evitaria l’aparició de líders fantasmes que ningú no ha escollit, i que des de fa temps s’erigeixen unilateralment  en representants d’aquest col·lectiu.

Ja fa vuit anys, la ministra d’Exteriors Trinidad Jiménez (PP) va anunciar que, arran de l’aprovació de la nova constitució del Marroc, prop de 600.000 ciutadans marroquins amb més de cinc anys de residència legal a Espanya (uns 200.000 a Catalunya) podrien votar a les eleccions municipals, després d’inscriure’s a l’oficina del cens electoral. En aquest context, Espanya i el Marroc estaven en condicions de rubricar un conveni de reciprocitat, tal com havia passat anteriorment amb Bolívia, Xile, Colòmbia, l’Equador, Noruega, Nova Zelanda, el Paraguai, Perú i altres països no comunitaris. Han passat els anys i res de res.

La notícia, ben rebuda per determinats sectors progressistes, va generar dubtes i oposició entre determinats sectors de la classe política. El principal retret dels contraris al vot dels marroquins és la suposició que entre els possibles votants hi pot haver moltes persones adscrites als dictats de líders radicals fonamentalistes i al salafisme, gent que pretén aprofitar-se de l’escletxa democràtica per consolidar la imposició de la xaria i fomentar la discriminació de la dona.

Però com es pot mesurar la ideologia de tants milers de votants? L’argument d’hipotètiques majories salafistes és suficient per no concedir un dret democràtic atorgat -segons les lleis vigents- a immigrants procedents d’altres països? Quina diferència hi ha entre un equatorià i un marroquí empadronats a Catalunya, amb cinc anys de residència, que cotitzen en la Seguretat Social i paguen religiosament els seus impostos? Cal restringir el vot als immigrants sud-americans davant la possibilitat de la seva pertinença a les bandes dels Ñetas i els Latin Kings, o als càrtels del narcotràfic? Cal posar en quarantena el vot dels romanesos davant la possibilitat que entre aquest col·lectiu hi hagi delinqüents camuflats, tal com proclamen alguns polítics xenòfobs? I els votants amb nacionalitat espanyola, estan tots lliures de sospita? Cal prohibir el vot als catalans sospitosos de sedició tumultuària?

Conec famílies marroquines residents en Vic, raonablement adaptades a la ciutat i amb fills perfectament integrats a l’escola. Aquesta gent hauria de poder votar. Tanmateix, per no perpetuar marginacions malsanes, convindria que, a l’hora d’emetre el vot, s’atinguessin al ventall de partits democràtics ja existents al país, sense fundar partits específics marroquins. D’altra banda, per combatre el radicalisme intransigent i el terrorisme, la solució no passa per prohibir el vot a un ciutadà pel seu origen: l’única manera de fustigar aquestes xacres és l’aplicació del codi penal i la persecució policial de tots els delinqüents i terroristes, vinguin d’on vinguin. I molta pedagogia.

La situació al Marroc

El més trist del cas és que bona part dels marroquins residents a l’Estat espanyol (i a Catalunya) tampoc no poden votar —ni per correu— a les eleccions marroquines. Conec el cas de Hafida, Omar, Mustafa i Aziza, marroquins residents a Vic que tenen entre 25 i 35 anys i que no poden fer-ho. Hafida, de Kenitra, lamenta l’absència de cares joves en les llistes electorals del seu país i arremet contra la gerontocràcia magribina: «No veus mai candidats de 28 o 30 anys, i menys dones. Sempre surten els mateixos personatges, com en les telenovel·les. Al Marroc hi ha molts llicenciats preparats, però els vells no volen donar-los l’alternativa. Diuen que s’apanyin, que netegin lavabos amb els seus diplomes o que se’n vagin a Europa amb un visat, en pastera o com sigui», explica. I apunta que la situació només variarà per defunció natural del ranci caciquisme local.

Per a Omar, de Nador, els candidats prometen somnis similars: «Tots, inclosos els islamistes, canten la mateixa cançó, com en un parvulari». Després, quan arriben al Parlament, aprofiten l’ocasió «per a viatjar, comprar vestits, canviar de cotxe, invertir en habitatges i vetllar pels interessos del seu entorn personal». D’haver pogut votar, Omar ho hauria fet en blanc, «només per tenir segellada la targeta electoral», un document indispensable per a
accedir a determinats certificats.

Mustafa, originari de Chiadma, diu que a la seva ciutat ha sortit elegit un empresari del partit Istiqlal, gràcies als vots de molts antics empleats seus; els mateixos que, cinc anys enrere, el candidat havia acomiadat sense indemnització. «Malgrat haver-los deixat a l’atur, ara l’han votat i ha guanyat. És increïble», afegeix.

A Aziza, de Tànger, li dol que Mohamed VI es passi la vida «saludant autoritats o recorrent quilòmetres de catifa, sense adonar-se del que passa al carrer». Quan visita una ciutat, els «capitostos busquen joves aturats perquè plantin —per un sou miserable— flors i arbres que duraran un dia. Però tot és un decorat; quan el rei passa al costat de les flors, els pètals —portats pel vent del cotxe oficial— el segueixen, com papallones efímeres. Després, les fulles moren. Pobres plantes, tant bé que estaven al camp!», sentencia.

Quan fa vint anys al Marroc va morir el rei Hassan II (que va regnar amb un règim autoritari semblant a la dictadura franquista) i va pujar a l tron Mohamed VI, Aal Marroc van néixer moltes esperances de canvi, com aquí durant la fallida Transició. Algunes es van concretar, com un indult general i certes reparacions als represaliats; o la llei de la Família (mudawana),que donava drets i protagonisme a la dona. Però per als sectors progressistes marroquins la teranyina teixida durant el regnat de Hasan II no s’ha acabat de desfilar i la transició marroquina camina a pas de cargol.

En una democràcia normalitzada, la informació hauria de poder reflectir les disfuncions socials sense represàlies. Però el Marroc es troba en un atzucac ple de contradictòries mesures liberalitzadores que xoquen amb tabús intocables i generen nombrosos casos de publicacions segrestades i de redactors i humoristes multats, jutjats i condemnats. Tot això propiciat per la gerontocràcia hassanista, que es resisteix al canvi.

En matèria laboral, moltes empreses només declaren tenir un petit percentatge de treballadors i pocs ciutadans tenen accés a la Seguretat Social o a la jubilació. Els aturats es veuen obligats a pagar 5.000 euros per accedir, sense garanties, a un lloc de treball. D’altres en desemborsen 7.000 per un fals contracte laboral a Europa o per un visat. Els llicenciats a l’atur no troben feina, tret que tinguin amistats poderoses. I la justícia està rovellada.

El sector sanitari també és preocupant. Al Marroc cal pagar (sense fer-se notar) ente70 i 80 dirhams (7-8 euros) només per creuar el llindar d’un hospital públic. Si una partera sense assegurança no abona 25 euros per nit, acostuma a compartir llit amb una altra dona i ha de desembutxacar més diners a la infermera per ser atesa. Els diabètics (que en aquest país són legió) no poden costejar-se els medicaments. I l’accés a la medicina privada és un miratge. En política es compren vots, molts polítics callen i el desencant i l’abstenció senyoregen arreu. Hi ha gent que atribueix aquests mals a la teranyina hassanista i exculpa el rei actual. I crítics ferotges amb el sistema i amb els tradicionals besamans al monarca que inunden telenotícies. Si l’educació és un dels àmbits que millor evolucionen al Marroc, està clar que el futur està en mans dels nens.

Tot plegat em porta a pensar que, salvant les distàncies, la democràcia –un sistema sovint considerat com el ‘mal menor’-no existeix al Marroc, però en bona mesura tampoc a l’estat espanyol, on milers d’estrangers residents tampoc no poden votar.