Cau desembre i, amb ell —amb temperatures altes en ple Nadal–, un nou any, 2019, amb molt poques llums i massa ombres. Encara que a les darreries de cada any (i no fineix cap dècada, com ja s’han apressat a manifestar des d’alguns mitjans) se sol fer un resum d’allò que hom considera més destacat, només voldria subratllat quatre pinzellades sobre alguns records esparsos que, si fa no fa, crec que han aportat interès a l’edevenir vital.
De Greta Thunberg a Martí Boada
De primer, podríem dir que ha estat l’any, arreu del planeta, de la presa de consciència sobre l’emergència climàtica que, per molt que poderosos i empreses la vulguin disfressar, no és atra cosa que una emergència ecològica, que hauria de comportar un canvi real i d’arrel (radical) en el nostre quefer individual i col·lectiu en tots els àmbits de producció, consum, mobilitat, oci… Si ara se’n comença a parlar és gràcies a una jove sueca que molesta i molt (i que per molt anys ho pugui fer): Greta Thunberg. Alguns nouvinguts al món d’aquesta emergència ja es proclament ecologistes de tota la vida (com hi ha, ara, tants d’independetistes de tota la vida) i fan mans i mànigues per a sortir a la foto dels «bons homens (i dones)» sostenibles.
Però, certament, no han descobert la sopa d’all, perquè ja fa gairebé quaranta anys que una minoria malda l’avís de l’emergència. M’ho recordava, precisament, fa uns dies l’amic Nan Orriols, que em va fer arribar una entrevista imperdible, d’obligada lectura, que Vilaweb li va fer aquest passat juliol al docto en ciències, geògraf i naturalista de l’ICTA-UAB, Martí Boada, vell conegut del món ecologista. Boada hi diu veritats feixugues, que cal entomar i reflexionar-hi. Després de constatar que som el país amb més densitat forestal d’Europa, diu que «el mite del bosc intocable és com el de la donzella verge, molt valorat en les societats ideològicament dretanes. Als Estats Units ja hi ha unes línies de pensament ambiental que diuen que els humans som tan dolents per al planeta (cosa que potser és veritat) que fins que no desapareguem com a espècie no haurem redimit els nostres pecats ambientals. Fins i tot conviden les dones a no reproduir-se! Això és extrema dreta ideològica, sense saber-ho. Aquest mite del bosc intocable és una trampa, per més que la sostingui de bona fe molta gent, com ara mestres i conservacionistes del territori. El coneixement del medi és ple de tòpics, i no hi ha res tan apartat del coneixement com els tòpics».
Mentrestant, ens assabentem per fons fidedignes i estudioses que el 75% de les espècies i el 58% dels hàbitats d’interès comunitari presenten un estat de conservació desfavorable a Catalunya. Per això s’hi comença a treballar amb el Fons de Patrimoni Natural creat pel Govern com «una eina clau per a millorar la biodiversitat a Catalunya, que suposarà un salt endavant en la gestió activa d’aquest àmbit».
Política en majúscules
Pel que fa a la política, en majúscules i lluny del processisme que ens tenalla, també una recomanació que crec d’interès, ara que tant de moda s’ha posat de dir feixistes —especialment des dels ignorants i mediocres diesfressats d’«esquerra»— a tothom qui reivindica la identitat com a consubstancial de la independència o que hi ha hagi prou gent amb opinió pròpia sobre com encarar el fet que en diuen «migratori» (més enllà del bonisme multiculti), per posar dos exemples nostrats. Vila (no us perdeu el seu Dietari a destemps) ho diu prou clar a l’article Ètnic: «No és casualitat que, a Catalunya, qui més ha explotat l’odi a Espanya hagin sigut els partits indígenes més mimats per l’Estat, com s’ha vist amb els casos de corrupció. El famós lema “és català tothom que viu i treballa a Catalunya” va servir per afavorir la integració dels immigrants que volien integrar-se, però al final s’ha convertit en la versió bonista d’aquell “españoles todos” que es deia en els temps de Franco».
L’autor, entre d’altres, d’Un estiu a les trinxeres (Edicions 62, 2015), fonamenta qu totes les injustícies i tots els problemes de la humanitat vénen de tractar com si fossin iguals les coses que són diferents i com si fossin diferents les coses que són iguals. «Si la immigració —escriu— s’ha convertit en un problema a Occident és perquè en els darrers 50 anys s’ha utilitzat per anul·lar políticament les classes mitjanes indígenes de cada país». Més contundència: «Fer passar per catalans els espanyols va molt bé per disfressar actituds de colonitzador i per evitar que persones com Gerardo Pisarello arribin a tenir present que potser els falten elements per comprendre el franquisme».
Amb aquesta malèvola perspectiva, en què els patriotes són assenyalats com si fossin el dimoni o alguna cosa pitjor, pel cap baix, per dir la realitat, esperem que el darrer any d’aquesta dècada, el 2020, sigui més beninge per a tothom, especialment per als catalans que en encara creuen amb la força de la raó (i no amb la raó de la força, senyor Buch!). I tal com diu en Vila, «la idea que tots som catalans, quan l’única veritat és que tots som ciutadans de Catalunya, és la que permet que l’unionisme exploti el discurs de la legalitat i envernissi l’ocupació militar de democràcia».
[No voldria acabar aquestes darreres notes de l’any sense tenir un record emocionat per als meus oncles Angelina Calvo i Lluís Iglésias, que en un període de mig any just han traspassat primer l’una i després l’altre. Us ompliria de records i vivències amb ells, però ara, només vull tenir-los presents entre els que, malauradament, no hi són. Us trobaré a faltar, estimats!]
Bon any!