Crim perfecte
Crim prefecte, oli sobre taula (41 x 41 cm) d’Àngels Planells, cap a 1929. [Foto: Xavier Borràs.]

[Un article de Dídac S. Costa.]

Sabem avui que el que en diguérem feliços anys vint! van acabar tràgicament. Crisi econòmica, dècades sagnants dels anys trenta i quaranta amb grans guerres i ascens del feixisme i de l’estalinisme. Ara, que l’inici d’any i de dècada ens convida a fer balanç d’on som, podem afirmar tristament que iniciem els nostres anys vint del segle XXI, tot salvant les distàncies i les morts, més a prop de com començàvem els anys trenta del passat segle que no pas els anys vint.

L’únic avenç significatiu és que sembla que el feixistes del segle XXI no desitgen l’extermini físic de l’adversari, sinó o bé que no arribin a casa, en el cas dels immigrants, i negar-los els drets bàsics si ho fan, o bé expulsar de la vida política i social, silenciar i empresonar, els seus enemics interiors, com són les esquerres, la diversitat sexual i familiar o les nacions sense estat. Tret d’això, no exagerem quan constatem que som en un escenari pitjor que fa cent anys.

De la mateixa manera que passa a Espanya amb l’actual ascens del neofranquisme, per més que dir-ho escandalitzi a molts, sí que podem afirmar que vivim aquí i arreu en models molt pròxims al feixisme. Per suposat que els graus de violència no són els mateixos. Però, com queda clar a l’Estat espanyol, l’única diferència entre ara i el franquisme és aquest, el grau de violència exercit, i no tant una diferència substancial dels objectius polítics. Són, de fet, dos moments diferents d’un mateix projecte polític. Els nivells de violència que va exercir Franco són els que calien per a fer possible que avui es puguin mantenir les seves conquestes polítiques sense necessitat d’exercir els mateixos graus de repressió. Les oligarquies, les cúpules judicials, policíaques, militars, la premsa, la memòria històrica o la qüestió territorial, com veiem diàriament, poc es diferencien del que Franco o Fraga haurien desitjat per a l’Espanya actual.

A nivell global, els exemples de processos reaccionaris són llargs d’enumerar. Des de la Rússia autoritària de Putin, al populisme cínic, inhumà, conservador i ultranacionalista de Trump; una Xina que s’erigeix com a nova potència global amb el pitjor dels dos sistemes: un estalinisme neoliberal que sembla ser el model secretament desitjat per la resta de grans potències; la tirania d’Erdogan a Turquia, que es permet bombardejar països veïns per a dur a terme un genocidi etnopolític contra els kurds de Rojava –la revolució feminista i llibertària que representava una última esperança per a un mon millor–; el fanàtic de Bolsonaro, al Brasil, cremant l’Amazones, elogiant els règims militars dels anys setanta i desfermant més terrorisme d’estat i patronal contra els indígenes; un Xile que també desferma una repressió policíaca contra la població, pròpia dels temps de Pinochet; un cop d’estat a Bolívia dels sectors conservadors, catòlics i racistes contra el que havia estat l’únic president indígena en cinc segles a les Amèriques; una premi Nobel de la Pau avalant el genocidi ètnic dels rohingyes a Birmània; una UE indiferent a la tragèdia dels refugiats i la guerra de Síria, i còmplice amb els abusos d’estat sobre la ciutadania en el cas català, que és ja una crisi democràtica europea.

Steve Bannon, exassessor de Trump, poderós políticament i econòmica, està decidit a expandir la ultradreta als cinc continents, i ho està aconseguint. A través d’un ús intensiu i maquiavèl·lic del Big Data i d’un discurs i un programa clar, ha creat una veritable internacional de la ultradreta, adaptant-la a cada estat per a fer que adquireixi un paper creixent. Un èxit que les esquerres i l’altercapitalisme hem estat incapaços d’aconseguir. I és que, com reconeix el milionari Warren Buffet, «i tant que hi ha lluita de classes, i la meva l’està guanyant de carrer». En efecte, creixen les desigualtats a velocitat alarmant, es retallen els drets civils i les democràcies polítiques, la democràcia econòmica no arriba i s’estenen els discursos racistes, antiimmigració i de nacionalismes estatals dominants i excloents.

Aquest nou feixisme del segle XXI creix i es consolida arreu del món en diversos formats, però amb uns mateixos denominadors comuns que podríem concretar en un populisme de dretes, autoritarisme, centralisme, ultranacionalisme d’estat, neoliberalisme econòmic i conservadorisme reaccionari en drets, llibertats, igualtat i mecanismes de l’estat de dret per a protegir minories o sectors més febles. Molts països deixen de ser estats de dret per a esdevenir, desacomplexadament, estats de dretes.

A més de l’ascens del feixisme —explícit en casos com el de VOX o Le Pen—, veiem una tendència encara més temible. Assistim atònits al fet que el discurs d’aquests nous feixismes va impregnant l’arena política. Enlloc de la ferma oposició que el feixisme del segle XX trobava a les democràcies liberals i els socialismes, avui les dretes institucionals que es deien moderades i demòcrates accepten i mimetitzen cada cop més el discurs de la ultradreta. L’Espanya d’ara, amb un Casado i un Ciudadanos més histriònics que Abascal, n’és un clar exemple. I un PSOE que fins a trobar-se entre l’espasa i la paret, també s’afegia al club de la repressió d’un nacionalisme d’estat, excloent i assimilacionista, del todo por la patria, per no dir supremacista Tant, que ni es perceben ells mateixos com un nacionalisme, sinó com a portadors d’un mandat diví, que anomenen patriotisme.

Les esquerres, per la seva banda, hi reaccionen de manera tímida i dubitativa, sense un projecte propi clar. Ja sigui a la socialdemocràcia, al comunisme o a l’anarquisme —o el que en queda. Quan existeixen, caminen, com Podemos, sense un rumb clar, a remolc i en reaccions de curta volada i profunditat a aquest mateix discurs. Tret de la CUP, un cas singular a la política europea i global, que sí sembla tenir un programa transformador més sòlid.

L’esquerra més sistèmica, els autodenominats partits socialistes, ja fa temps que han renunciat al seu rol fundacional. No van intervenir, ni tan sols a nivell discursiu, per a avançar cap a un capitalisme de rostre més humà quan tot cridava a fer-ho, després de l’esclat de la crisi financera de 2008. Hauria estat fàcil aleshores assolir nous consensos globals de caire progressista, que inclús el liberal Sarkozy convidava a plantejar, on, sense arribar a canvis revolucionaris, sí que es poguessin implementar mesures de control dels abusos de les oligarquies sobre la ciutadania i un major repartiment de les rendes globals, amb mesures com la reducció d’hores de treball amb igual salari, sistemes de rendes universals garantides, i major taxació sobre beneficis financers i dels generats per l’expulsió de treball humà amb l’entrada de la robòtica. Ben al contrari, dotze anys més tard, tots els indicadors mostren un important creixement de les desigualtats, i els grans grups econòmics i el neoliberalisme en conjunt n’han sortit reforçats, malgrat tenir en la seva pròpia definició el germen de noves crisis cícliques i inevitables.

Una abdicació que, sens dubte, és un dels grans responsables de l’ascens dels populismes de dretes, que per a molts semblen ser els únics prou «valents» per a tenir un discurs propi diferenciat del de l’status quo. Per bé que amaguen darrere de les seves estridències i aparents crítiques al sistema, com demostra Trump, un mateix relat econòmic. Els partits socialistes han esdevingut el que potser eren des del primer dia: agents claus en la consolidació del capitalisme, fent de poli bo, sense generar veritables transformacions polítiques profundes, i encara menys econòmiques, tot consolidant el pensament únic neoliberal com a única opció, amb què en son tan sols una ala progressista en el camp social o cultural, però idèntic en l’econòmic i el geopolític.

La socialdemocràcia només ha existit i innovat a les darreres dècades als governs bolivarians de Sud-amèrica: Veneçuela, Bolívia i l’Equador de Correa, on malgrat tot, es provava de construir un model veritablement socialdemòcrata. Ni anarquisme, ni comunisme, ni un trencament amb el comerç global. Tan sols una major repartició de les rendes nacionals per a engegar una llarguíssima llista de mesures públiques per a les majories, empoderant-les i limitant el poder de les oligarquies nacionals i internacionals; obrint nous camins per a avançar cap a aquest capitalisme de rostre més humà, i abandonar la condició neocolonial del Sud geopolític. I tot això va engendrar l’odi dels sectors lliberal-conservadors-neocolonials del Nord, però també des partits socialistes, que veien com la construcció de veritables alternatives econòmiques de redistribució de renda i de poder, deixaven en evidència la inacció i la renúncia dels socialismes europeus. I la nostra premsa no en podia informar honestament perquè els anunciants són les grans multinacionals afectades per aquestes limitacions al seu poder, i perquè està vinculada a aquest bipartidisme que odiava per igual a Chávez, alhora que elogiava Lula o Mújica, que no han tocat ni una coma dels grans poders fàctics. Malauradament, també aquests governs bolivarians o bé han caigut per cops d’estats de dreta, o bé es troben en profundes crisis provocades per un assetjament permanent exterior ben semblant al que patí Allende. I, també, els altres governs de centreesquerra que hi havia a la regió han donat pas a les dretes.

El món, doncs, ha deixat de banda unes primeres dècades del mil·lenni políticament esperançadores amb fòrums socials mundials, propostes bolivarianes i ascens de molts moviments socials transformadors —que passats els anys no han deixat de ser minoritaris—, per a donar pas a una onada neoconservadora.

Davant d’això i de la fi d’alternatives macropolítiques, com havien estat els socialismes, sembla que només la tecnologia, a més de l’autonomia i l’autogestió, ofereixen alguna esperança. Una tecnologia que amb Internet al capdavant i tota mena de dispositius que ens han canviat la vida, són també una arma de doble tall: poden esdevenir eines de dominació i espionatge per part de corporacions i estats sobre els ciutadans, com han desvelat Wikileaks, Snowden o el cas de CambridgeAnalytica (de la qual Bannon és principal accionista). Però, alhora, ens permeten imaginar altres possibles formes d’organització social, que podem veure avui de forma encara embrionària en cada cop més espais de les nostres vides.

El blockchain, la base tecnològica en què es basa el bitcoin —però que va molt més enllà i de les criptomonedes—, obre una nova fase d’Internet on la descentralització pot arribar a àmbits que fins avui requerien grans centres de poder públics o privats, reemplaçant-los amb models més lliures, descentralitzats i entre iguals d’organització social. Amb mètodes també P2P o wiki: lliures, oberts, entre iguals i comunals, que s’estenen a cada cop més àmbits.

La societat del coneixement transforma l’empresa, el treball, el valor i la societat, i ens pot conduir cap a una nova era d’abundància i creativitat. La tecnologia multiplica els recursos en poder-los compartir amb noves plataformes cooperatives o de l’economia col·laborativa, o pel fet de poder traslladar bona part de la riquesa cultural humana a un format virtual reproduïble infinitament sense cost. Però, calen encara models polítics que permetin fer d’aquests avenços eines d’emancipació.

Ens trobem en un encreuament de camins entre un domini complet de les societats per part d’elits cada cop més poderoses, o unes noves societats wiki, descentralitzades, obertes i lliures. Ara mateix sembla que el camí que el planeta pren és el d’aquesta nova plutocràcia (el govern dels rics) o feixisme 2.0. Però, a les nostres mans resta que amb un ús intel·ligent i social d’aquestes noves tecnologies, hackejant-les, i consolidant i estenent els moviments socials de l’ecologia, l’economia alternativa i la cultura ecollibertària, així com provant de recuperar un rol central de polítiques valentes de progrés als espais representatius, puguem superar aquests temps i dinàmiques reaccionàries i neoconservadores per a començar el mil·lenni amb esperances d’acabar-lo.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada