Ciutadà Kane
Orson Welles és Wliliam Randolph Hest a Ciutadà Kane. [Arxiu LR.]
[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Els mitjans, tot i tenir a l’abast unes eines tecnològiques que poden fer el que fa anys ni se somniava, continuen completament destarotats. No tota la culpa és, però, de les noves tecnologies, la cosa ve de més lluny. Al meu entendre, la decadència de la premsa es va iniciar en el mateix moment que el quart poder va passar  a ser el majordom del poder que el subvenciona o inverteix.

A Ciutadà Kane hi ha una escena en la qual l’amo de la major part de diaris dels EUA, interpretat per Orson Welles en el paper de William Randolph Hearst, li diu a un corresponsal:

— Prengui nota, per a demà vull de titular de portada que hi ha guerra a Cuba. I el periodista respon:
— Si no hi ha cap guerra a Cuba! —respon el periodista.
— Vostè faci el titular, que la guerra ja li posem nosaltres” —li etziba el magnat.

En tots els diaris on he treballat hi ha interessos que són per sobre de la veritat i la independència que pregonen en les seves portades. Els propietaris han estat gent molt allunyada de l’ofici. Jo mateix he treballat per a dos empresaris d’embotits, per a un pellaire i per a un propietari de sales de festa. En el darrer diari on vaig treballar amb van obligar a deixar un tema que implicava un gran industrial perquè hi van fer un tracte. Recordo que el director, un element amb riure de conill, em va dir que deixés el tema però que m’estaven agraïts perquè els havia reportat beneficis. Vaig pensar que a l’industrial, si s’hagués dirigit directament a mi, li hauria sortit més econòmic. El suposat diari independent em va condemnar al silenci i a l’empresari el van nomenar no sé què de l’any.

Amb els mitjans digitals sembla que la cosa no millora, l’impulsor d’una plataforma catalana de notícies assegura que només l’interessa el nombre de clics que genera cada notícia, sigui o no falsa, manipulada, poc contrastada i menys contextualitzada. Mentrestant, la premsa tradicional va buidant les redaccions de periodistes —que són substituïts per becaris que treballen per molts menys diners.

Per a il·lustrar el tema he triat la pel·lícula El gran carnaval, de Billie Wilder. Una galeria minera s’enfonsa, un home hi resta atrapat i totes les mirades s’adrecen al tràgic succés…, incloent-hi la de Charles Chuck Tatum (Kirk Douglas), un periodista que han acomiadat i que veu l’accident com un mitjà per a tornar al capdamunt de la seva carrera. Quan tots els altres mitjans comencen a envoltar l’home atrapat i el seulamentable estat, Chuck Tatum es fa càrrec de la situació i aconsegueix que el vinguin a rescatar de la manera més lenta possible per així donar espectacularitat al succés i escriure cada dia un capítol dels fets.

En aquest formidable estudi del costat més ocult de l’ésser humà i dels mass media, el genial director Billy Wilder  combina el seu àcid cinisme amb un repartiment excepcional encapçalat per Douglas, Jan Sterling i Frank Cady. Aquí en podeu veure un tràiler:

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada