La Irene i en Tsam en una de les aturades del camí de Sant Jaume.

[Un report de Xavier Borràs.]

Sí, ho heu llegit bé: una mare, un infant, una bicicleta amb cadireta (i un petit remolc) i 900 km de vacances per endavant. La mare, la Irene Ferrero, artesana, que viu al Pla de l’Estany; l’infant, el seu fill de 3 anys, en Tsam; el viatge: el camí de Sant Jaume, des de Xaca (Jaca), a Osca, fins al cap de Fisterra (Finisterre), a Galícia, 897 quilòmetres fets en 38 dies, durant la primavera, sense cap ànim «espiritual» o penitent, com fan tantes altres pelegrins d’aquest trajecte, sinó simplement passar-s’ho bé amb el seu fill anant amb bicicleta, un viatge econòmic —no arriba als 2.000 euros comptant-hi avions i tramesa de la bicicleta—, divertit per a tots dos, on conèixer un munt de paisatges i de gents.

La Irene confessa la por, la por al buit, «no saps què passarà, que t’hi pots trobar», però després, a mesura que s’obren camí, agafen confiança. Sota la pluja, el fang, la humitat, el sol, les llambordes o les grans lloses del camí, les quatre punxades de roda, els pelegrins estúpids i els amables, els albergs amics o que et rebutgen —perquè vas amb un nen!—, les botigueres que et miren amb mala cara i insulten els catalans —especialment a Galícia—, les anècdotes —divertides algunes, per a oblidar algunes altres—…, la Irene i en Tsam han fet un viatge meravellós pel nord de la península Ibèrica, equipats amb el mínim imprescindible: unes mudes, un fogonet i càmeres de bicicleta…, i moltes ganes d’emprendre i fer aquesta aventura.

En Tsam, aquesta criatura de 3 anys, va poder saciar la seva curiositat cada cop que volia a la veu de «Parem aquí!». Ara per fer necessitats biològiques, ara perquè la gana s’imposava i molts cops perquè alguna cosa, algun detall que potser a d’altres se’ls escapava —sobretot als sorruts caminants que només veuen el terra que trepitgen—, com per exemple el riu. La parella familiar s’aturava a la vora del camí i en Tsam gaudia jugant amb l’aigua, amb la terra, amb les fulles dels arbres, fent del joc simbòlic una metàfora del seu estat d’ànim, alegre i curiós de mena. També va aprendre llengües: «¿Como te llamas?», li preguntaven sovint arreu i en Tsam esguardava sa mare estranyat: «Què vol dir aixó de “Comotellamas“», donc «Com te dius», li contestava sa mare i de llavors ençà a tothom li preguntava: «¿Cómo te llamas?».

Els devien veure tan animats a la nostra parella, que fins i tot un equip de Televisió Espanyola, que anava amunt i avall del trajecte per a cercar-hi caminants espanyols per a un nou programa centrat en el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, van topar amb els nostres protagonistes i se’n van «enamorar». Un dels dies de filmació van citar-se quasi al final del camí, a Santiago, i van quedar que la mare fes veure que acabaven d’arribar i que mantenia una conversa amb el seu fill. Evidentment, la Irene va parlar amb en Tsam en català, i els del programa li van dir si no ho podia dir en castellà, però la resposta de la la mare va ser clara: «Ni entiende ni habla el castellano»…, així que hi hauran de posar subtítols! En qualsevol cas, aviat els veurem en el canal de televisió esmentat, que es va estrenar el passat dijous 13 de juliol amb el nom de «!Buen camino¡», en què segueixen diversos pelegrins que fan el camí de Sant Jaume.

La Irene i el Tsam ja pensen en el pròxim viatge, potser per Islàndia, potser per la Camarga… «Ens queden un o dos anys de coll per fer aquests viatges amb bicicleta —diu la Irene—. Pensa que en Tsam ja pesa 17 kg i al remolc en duem uns 15 més…». En qualsevol cas, estarem amatents a aquesta gran aventura. Fins aviat!

Deixeu-hi un comentari