La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]
[Un article de Toni Coromina.]

L’any 1980, la Montserrat tenia 16 anys. Havia deixat d’estudiar perquè no es concentrava i es va adonar que l’absentisme escolar no la portava enlloc. Va fer diverses feines esporàdiques (collir fruita, vendre castanyes, una temporada en una fàbrica…) i es va independitzar als 21 anys. De més gran va reprendre els estudis i avui és fisioterapeuta. Ella va viure les darreres cuejades de la generació de rebels i bromistes de la contracultura vigatana que freqüentaven el Cafè Vic: «Vaig tenir una adolescència una mica esbojarrada. Havia perdut els referents antics i en buscava de nous. Volia experimentar les relacions humanes i conèixer el carrer. Vaig anar a parar al Cafè Vic perquè la meva germana gran ja hi anava. Em va semblar un lloc molt hermètic; semblava que per entrar en el nucli de gent que el freqüentava havies de fer punts d’originalitat, o que havies de fer alguna cosa especial perquè t’hi volguessin. M’agradaven molt les coses rares que feien, però al mateix temps m’adonava que hi havia molta distància. De fet, jo acabava de sortir de l’ou, mentre que ells eren entre set i deu anys més grans que jo. Era difícil contactar-hi d’igual a igual. També és possible que aquella colla experimentés una certa decadència i es trobés en un final d’etapa. Els que feien les bestieses i els showsque a mi m’agradaven, els que portaven la iniciativa, eren els homes. I jo sentia que havia de combregar amb aquella història i no deixar-me anar massa, per evitar que es riguessin de mi. Possiblement eren una mica misògins, però potser ho eren per reafirmar-se en ells mateixos; i tot plegat comportava que no fossin massa receptius. Però no puc negar que m’hi feia molts farts de riure».

Passat els anys, la Montserrat destaca dos aspectes d’aquella experiència: «Un és la llibertat mental, després de passar per l’escola de monges, on tot era molt encarcarat, com de ciment armat. Encara que, de vegades, la llibertat i l’extravagància que experimentàvem també ens feia perdre l’oremus. El cantó negatiu és que em van quedar coses al tinter que no vaig poder desenvolupar ni expressar, per la diferència d’edat. Vaig viure més de pressa del que em demanava la meva personalitat. Al Cafè Vic no vaig acabar de trobar l’espai. Després, com que tenia pendent el repte de donar sortida a la creativitat personal, vaig buscar un grup de gent de la meva edat amb qui poder-me relacionar de tu a tu i que em permetés ser més jo mateixa. I la vaig trobar. Era gent estrafolària com jo, amb qui m’hi podia entendre. Fèiem música, pintàvem, anàvem al riu, celebràvem festes rurals en cases de pagès… Aleshores vaig entendre que les meves diferències amb la colla del Cafè Vic eren ocasionats per l’edat. Jo aprenia dels altres i ells ja estaven més bregats».

La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]
L’any 1973, en Ton era artista plàstic i dissenyador, vivia a Manresa i es va instal·lar a Vic als 19 anys. És probable que, pel fet de no ser vigatà, la seva visió de la societat vigatana sigui més objectiva i desapassionada que la d’altres persones, més lligades al territori que ens ocupa. Antic membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics, militant del PSUC i de CCOO, va fer diverses exposicions d’obra seva i va impulsar mil i una activitats culturals; va destacar com a agitador social, fundador d’entitats com H Associació per les Arts Contemporànies i un dels creadors d’Eumogràfic on treballa fins  la seva jubilació. Potser pel fet de venir de fora, diu que no va tenir «massa prejudicis a l’hora de fer molt bones amistats amb gent vinculada a les associacions i partits polítics que lluitaven per la recuperació de les llibertats democràtiques, al mateix temps que amb joves del grup de gent del Cafè Vic, que feien activitats molt espontànies i amb molta intenció. Tot i que vaig experimentar algunes contradiccions personals, el més interessant va ser aconseguir espais de llibertat. Era igual des d’on es batallés. En general, hi havia respecte mutu,  sinergies i sintonies entre les dues maneres d’enfocar la vida; encara que en actes concrets, es van evidenciar diferències de fons entre el grup del Cafè Vic i la gent de l’Assemblea de Catalunya. De fet, ells tenien una part de raó quan criticaven la rigidesa i l’excés de disciplina de les organitzacions antifranquistes, però potser de vegades oblidaven que la clandestinitat obligava a seguir una certa disciplina per no perjudicar la seguretat de les persones. Sigui com sigui, també vaig participar en moltes xerrades amb tota aquella la colla dels anomenats contraculturals. Amb ells em sentia molt còmode i trobava molt divertides les seves accions artístiques i bohèmies».

Per a en Ton, una de les diferències que va notar entre la meva activitat i la dels habituals del Cafè Vic era que «jo treballava i tenia uns horaris més concrets, mentre que molts d’ells feien feines esporàdiques i flexibles, i disposaven de més temps per dedicar-se a les activitats lúdiques. Moltes vegades jo acabava les xerrades amb ells a les tantes de la nit, però a les 8 del matí havia d’estar al peu del canó. Però he de reconèixer que, en la vessant cultural i les ganes d’estripar, em sentia més a prop d’ells que no pas d’altres cercles vigatans més encotillats. En canvi, de vegades hi discrepava en l’enfocament de la situació política. Fent un balanç de la trajectòria dels contraculturals vigatans, m’adono que, amb el pas dels anys, els seus membres avui desenvolupen tasques molt interessants i treballen en projectes rellevants d’interès social, cultural i mediàtic. Això demostra que no eren quatre arreplegats».

La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]
Quaranta anys enrere, en Llucià, malauradament traspassat fa uns anys, feia feines esporàdiques i tocava el saxofon. Amb el pas del temps es va convertir en graduat social i petit empresari d’una assessoria laboral. En la seva recapitulació al llibre Cafè Vi crecordava que «érem un grup heterodox. Cadascú tenia els seus motius personals per integrar-se en el món underground o contracultural (el que no volia dir que estiguéssim contra la cultura, més aviat es tractava d’integrar-hi nous corrents que eren rebutjats per l’intel·lectualisme oficial). Veníem rebotats  del nacionalcatolicisme, de les seves escoles castradores i del franquisme en general. També d’alguns costums intransigents que ens havia imposat la família i la gent benpensant. Érem, en resum, una bomba que havia d’explotar. No crèiem en el sistema de partits polítics, érem àcrates i pensàvem que l’home era bo per naturalesa. Ara ja no penso que l’home sigui bo per naturalesa. Al revés de llavors, m’interessa més la filosofia del Zaratrustra original, que es basa en la idea que la bondat i la maldat són a dins del ser humà i lluiten entre elles, que no pas moltes de les collonades que va escriure Nietzsche (aleshores era el meu filòsof preferit). Ens trobàvem al Cafè Vic i també a Can Grapes. Vam fer una banda que es deia la Banda Puig (el nom era una ironia sobre la colònia Lavanda Puig). Vam fundar els Kilimanjaro’s i posteriorment vaig formar part dels Dumpers (vam tenir un èxit espaterrant i alguna baralla sonada).Tots plegats vam organitzar i participar en molts actes de caire contracultural. Alguns hi vam posar la pell, la sang i els ossos; d’altres una mica d’estètica i poca cosa més. Ara m’adono que la nostra revolució era impossible. Ningú no pot treballar per a la pau si no té pau. L’única transformació veritable és personal i intransferible. Tan sols la suma d’aquestes revolucions personals podria canviar el món. Llavors érem carn de canó de gent que ja feia temps que s’havia venut l’ànima al diable».

De 1971 a 1975 en Miquel va estudiar a l’Institut Jaime Callis. I després, vivint entre Vic i Barcelona de 1975 al 1980, va fer periodisme a l’Autònoma de Barcelona. Testimoni directe de les facècies dels contraculturals, més tard va escriure els llibres Entre la boira i el desencísi La Catalunya Catalana, tots dos centrats en l’evolució política a Vic des de 1970 fins la segona meitat de la dècada dels noranta. Va ser el primer director de La Marxa i avui continua sent periodista i editor del grup Nació Digital. Tot i que no va formar mai part del grup de contraculturals, com que els joves d’aquella època es movien en un entorn de relacions humanes i geogràfiques més aviat reduïdes, «forçosament m’havia sentit proper amb alguns dels daltabaixos ordits pels seus protagonistes. Com oblidar aquells bars? Can Grapes, el Mugró, la Mosca, el Cap d’Estopes…, i el temple sagrat del Cafè Vic! De fet, no estàvem tan lluny els uns dels altres, malgrat que sembléssim una mica dividits en clans, tribus o colles, en realitat, no eren més que la continuació del vell costum de les capelletes de Vic. Hi havia molts espais —tant físics com espirituals— compartits per una bona part del jovent que es movia. Entenc que van portar a terme una acció molt higiènica amb la seva befa constant dels nous poders que ja emergien a la societat catalana. Molta gent d’esquerres —que se sentia ungida de la missió històrica d’ensorrar la dictadura franquista— no podia suportar que se la convertís en objecte d’ironia i crítica estripada».

La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]
Segons en Miquel, «els joves d’aquella època vam tenir el privilegi de viure una etapa de canvi social absolut, una època màgica, única i excitant. Al cap i a la fi, per als qui van acabar de funcionaris o banquers o pares de família ben integrats en el sistema, aquells divertiments es van revelar com a inofensius: el rock, les comunes, la promiscuïtat sexual, la filosofia oriental o l’anti-consumisme, etc. Amb l’excepció fatal de determinades substàncies químiques, que si al principi van ser rebudes entusiàsticament —amb més inconsciència que altra cosa— temps ençà van reclamar un espantós tribut en forma de morts i patiments sense fi. No renego de res de la fúria d’aquells anys. I miro que els sentiments de rebel·lió i de generositat col·lectiva que ens delien, em serveixin encara ara per inspirar tan com puc els tràfecs de cada dia. I estic convençut que quasi totes les coses més importants de la meva vida les havia fet abans dels 30 anys. Joan Sales va escriure que ser joves és “una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria”, i “que un fosc afany ens mou en aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir”. Però més d’una vegada —a l’hivern, a la vora del foc— m’ha assaltat la nostàlgia de pensar que les coses podien haver estat d’una altra manera. I que, vista l’evolució del país, les hores esmerçades en successives militàncies clandestines potser haurien estat més ben aprofitades al costat dels contraculturals o –com diu un antic company– jugant a cartes i emborratxant-nos. Tots som tributaris del nostre caràcter, i entre la contracultura festiva i sarcàstica o la militància política pura i dura, jo em vaig inclinar cap aquesta segona opció. És el que hi ha».

En Lluís va passar moltes hores amb la colla del Cafè Vic i va participar en moltíssims projectes lúdics i teatrals del moment. Va estudiar magisteri i fa poc s’ha jubilat de mestre de primària. Per a ell, «costa jutjar els pecats de joventut sense carregar les tintes cap a un sentit o un altre. No puc oblidar que jo també formava una part de tots aquells grups i esdeveniments, o sigui que d’alguna cosa o altra va servir. Penso que he d’obviar els components més biològics, sobre l’energia juvenil i l’escalfor sexual que en cada cas es canalitza i en cada situació aflora segons els condicionants ambientals, que en aquells moments de crisi podien tenir una importància especial, evidentment. El grup amb què vaig coincidir al col·legi de Sant Miquel dels Sants, havia viscut la repressió en la infància i l’adolescència i per tant tenia un impuls, més o menys racionalitzat, de llibertat radical. A més alguns autors de moda en aquells moments, les converses més o menys apassionades, el sentir-se en certa manera diferents i per tant més units, en una paraula, una certa il·lusió que hi hagués una sortida radical, però possible, ens va fer treure tota aquesta energia i dirigir-la contra els entrebancs que vam trobar per davant. Era una aposta vital, de la qual aquests actes formaven part. Segurament ens vam ‘estavellar contra la vida quotidiana’, que deia el poeta, i del naufragi cadascú en va sortir com va poder. A mi no em sap greu haver-ho viscut, haver-ho provat. Per sort vaig trobar altres persones que em van donar afecte i maneres de gaudir amb cert nivell, sobretot amb humor i il·lusió. Aquelles altres gamberrades potser no tenien l’alçada cultural (potser més contracultural sí), però eren una sortida. Certa forma d’anar endavant i a vegades molt divertida. També ajudaven a integrar-se a una tribu més àmplia i, reconeguem-ho, amb presències femenines… A pilota passada, podria dir que els que ho vam viure podem saber el que va ser tot allò, i encara. Però per a mi, va valer la pena…»

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada