[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Respirar és difícil i dolorós. Un clau a cada canell i a cada peu fa que el més mínim moviment causi un mal insuportable en un cos penjat en una creu, amb un suport per als peus que permet arquejar el cos amb grans dolors per a poder aspirar i expirar aire. Els claus als canells i als peus afecten un nervi que al menor moviment llença llambregades de dolor directament a la medul·la espinal, és a dir, cada cop que respires. Sembla que aquest mètode tan cruel provenia d’Orient i els romans el van adaptar amb gran entusiasme. Proporcionar el màxim dolor possible durant un temps llarg perquè l’agonia durés dies o setmanes. Segons altres llegendes, que no han estat incloses en el llegendari oficial catòlic, nomenats pomposaments els Quatre Evangelis, Jesus va morir dels maltractaments i quan el centurió romà Longí, en apiadar-se’n, el va travessar al costat amb una llança, només va foradar un cadàver. Va ser un intent de practicar l’eutanàsia que li va comportar la degradació militar, la conversió al cristianisme i la beatificació. Jo no en conec cap, però si en coneixeu algun el dia 16 d’octubre feliciteu-lo perquè és Sant Longí i qui sap si en un futur el sant patró de l’eutanasia. Quins temps aquells, ara seria impossible beatificar ningú ni que tan sols una vegada a la seva vida hagués considerat humà ajudar a posar fi a una vida plena de constant dolor físic i sense cap esperança.

Amb el poder que va adquirir, la nova secta cristiana va poder crear l’Església catòlica damunt les runes de l’Imperi Romà, del qual va conservar moltes coses. Les estàtues dels deus pagans van ser substituïdes per unes altres estàtues de sants patrons. Així, el Déu de la llar Juno, va passar a ser el Sagrad Cor; Saturn, el de l’agricultura, sant Isidre, o Faunnus va ser sant Francesc d’Assís. El millor que en van aprendre i assumir ràpidament  van ser  tots els estratagemes, traïcions, guerres, assassinats, violacions  i exterminacions de cultures i poblacions necessàries per a augmentar i estendre el seu poder. I encara en tenen, i molt. Si bé ara ja no cremen la gent per opinar que la Terra girava al voltant del Sol, o per resistir-se a les seves tesis, encara ara són còmplices de genocidi quan penalitzen amb les suposades flames de l’infern si s’utilitzen profilàctics per a evitar el contagi de la SIDA en els països més pobres on la gent encara en mor constantment, o la decisió personal d’una dona a ser mare o no, o que els qui pateixen un sofriment insuportable sense esperança, hi puguin posar fi de manera voluntària.

Aquesta contradicció entre el valor o el poc valor que imposen a la vida, segons el cas, ha comportat situacions que voregen el ridícul. Resulta que en temps de Franco, quan el clergat imposava, feia i remenava amb total impunitat, en el Codi Penal hi figurava el delicte de suïcidi. Mai, però, es va poder jutjar-ne cap que hi hagués reeixit. Penso que més que una qüestió moral, per a Franco i camarilla era més una qüestió d’intrusisme. Només ells tenien el dret a matar. I ningú més.

Si algú vol propagar les seves mentides i hi ha gent disposada a empassar-se-les i no surt d’aquest cicle de falòrnies i de babaus, no hi tinc res a dir. En aquest apartat mereix un punt i a part la negativa de l’altre secta, els Testimonis de Jehová, que prohibeixen les transfusions de sang entre els seus seguidors malgrat que els costi la vida. Les raons que aporten són delirants. Una cita del recull de relats del Gènesi, una altra del Deuteronomi,  una dels Fets dels Apòstols i una altra del Levític, més aviat metafòriques que no pas expeditives, són suficients per a prohibir les transfusions, com ho podien haver estat els antibiòtics o la invenció de la roda. Actuen com si el temps, la possessió més important que tenim els mortals, fos només seu enlloc de pertànyer a cada gra, cada animal i cada cosa viva. Volen fer-nos creure en la transcendència, com si l’home fos una gran cosa, i obliden o criminalitzen les realitats més evidents i assenyades.

S’alien contra de l’eutanàsia, com contra qualsevol actitud que manifesti cert grau de llibertat dins els prats verds que hi ha més enllà dels seus filferros. Bramen des de les trones amb el suport d’un corifeu de marrans que ho fa des dels escons i des de de la premsa. Incideixen en qüestions que sols han d’afectar a la llibertat individual del fet de viure, i si cal maten, per acció o omissió, milions de persones per esbombar els seus miratges.

[Per a il·lustrar tot plegat, avui podeu veure el Gaileo de Liliana Cavanim fet el 1969.]

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada