[Un reportatge de Xavier Borràs.]

L’estanyol d’Espolla, el passat 16 de febrer de 2017 (foto de Xavier Borràs).

Un estany de més de trenta-tres mil metres quadrats pot ser intermitent, és a dir, avui hi ha aigua i uns dies més tard ha desaparegut? Pot nodrir-se de les aigües d’una conca i fer-les anar cap a una altra? I, encara més extraordinari: hi pot viure algun ésser viu quan deixa d’haver-hi aigua? La resposta a aquestes inquietants qüestions és afirmativa en tots els casos en l’anomenat estanyol d’Espolla (conegut popularment com la platja d’Espolla), situat entre els municipis de Fontcoberta i Porqueres, concretament en el pla de Martís-Usall —es localitza a uns 150 m a l’esquerra de la carretera de Banyoles a Esponellà, al costat de la urbanització de Melianta,

Entre la depressió on se situa l’Estany de Banyoles i la vall del riu Fluvià, al nord, es troba un pla d’uns quatre quilòmetres d’ample per sis de llarg conegut com el de Pla de Martís-Usall, que roman delimitat a l’est per Melianta i Centenys, al nord per Martís, a l’oest per Serinyà i al sud per Usall. És un pla lleugerament inclinat cap a la vall de Fluvià, i per bé que les aigües que recull vessen cap al Fluvià, també ho fan  a l’oest cap al Serinyadell i al sud cap a l’Estany de Banyoles i els torrents de la capçalera del Terri.

L’estanyol d’Espolla

Es en aquest pla on es troba el fenomen hidrogeològic més espectacular de la conca lacustre de Banyoles: l’estany de la platja d’Espolla –o estany d’Espolla–, vora Melianta (al veïnat de Fontcoberta), que comparteix les seves aigües amb els municipis de Fontcoberta i Porqueres, a gairebé 50 m sobre el nivell de l’estany de Banyoles.

Té una superfície d’uns 33.190 m² i una fondària de 4,5 m en el clot que hi ha al marge sud, que és el resultat d’antigues excavacions per aprofitar-ne el travertí (roca sedimentària calcària emprada des de l’antigor en la construcció).

L’aigua d’aquest estanyol, a través d’un canal artificial i després de travessar el pla d’Usall i Martís, es precipita en forma d’espectacular cascada de 50 m de caiguda cap al riu Fluvià, encara que segons alguns vells vilatans, aquest estany, que sempre ha sallat cap al riu Fluvià, antigament, abans de construir-hi el camp d’aviació, quan estava molt ple, tenia tres braços que vessaven cap al riu Ser.

Com funciona?

Quan, en època de pluges abundants i d’aqüífers carregats, l’aportació hidrològica provinent de l’Alta Garrotxa no pot brollar pel fons de l’estany de Banyoles, entren en funcionament les surgències o bullidors repartits pel fons carstificat de l’estany d’Espolla i els seus voltants, alguns dels quals és possible observar perquè l’aigua sobresurt del nivell de manera artesiana (bullidor dels Joncs, de Sorra, etc.) i l’estany comença a emplenar-se.

Sistema hídric d’alimentació dels estanys (font: Geocaching.com).

 

 

Un cop omplert, escola les seves aigües pel rec d’Espolla (en èpoques amb fortes pluges pot arribar a desguassar una mica més de 3 metres cúbics per segon), modelat per la mà humana, i després de travessar el pla de Martís es desploma pel Salt de Martís, d’una mica més de 60 m d’alçada, per acabar desembocant finalment al Fluvià a tocar d’Esponellà.

Els triops o tortuguetes

Cal destacar la presència del Triops cancriformis, un petit crustaci —conegut amb el nom popular de «tortugueta»— emparentat amb els trilobits fòssils, que té la particularitat que quan les aigües desapareixen els ous poden aguantar força períodes de sequera.

Es tracta d’un crustaci braquiòpode molt primitiu, ja present al Triàsic. Els seus ous són capaços de sobreviure llargs períodes de sequera, fet que li permet ocupar zones d’aigües temporals. Es tracta d’una espècie protegida.

Aquesta espècie és unisexual, és a dir, hi ha mascles i femelles, i aquestes es reprodueixen sovint per partenogènesi, és a dir, que els ous es desenvolupen sense fecundació prèvia d’un mascle. Aquests ous són llençats a l’aigua en forma de «paquet» recobert d’una matèria gelatinosa. Llavors, poden ocórrer dues coses: o bé que el mitjà en què es trobin afavoreixi la seva evolució o bé que, si arriba la sequera, la bassa es quedi sense aigua i els ous romanguin incrustats en el fang del fons, tot resistint tant la manca d’aigua com el fred. Si, passat un temps, es reuneixen les condicions adequades, aleshores els ous reemprendran un desenvolupament normal fins a fer-se adults. Cal pensar que quan Espolla sʼomple dʼaigua nʼhi pot arribar ha haver-hi més dʼun milió d’exemplars. Mesuren uns 3 centímetres i presenten una closca molt resistent, per bé que són de vida breu i a penes viuen uns 70 dies.

L’alimentació bàsica del triops és el plàncton (especialment el vegetal) de l’aigua on viuen. També ingereixen restes en descomposició i detritus, així com larves (d’amfibis, peixos o insectes).

D’altra banda, el Clot d’Espolla és també una zona important de cria d’ amfibis. N’hi ha estat trobades onze espècies, entre les que destaquen el gripauet (Pelodytes punctatus), el gripau corredor (Epidalea calamita) i el tritó jaspiat (Triturus marmoratus).

Com que es tracta d’un espai situat en un entorn humanitzat i que rep diverses pressions, especialment per l’increment del sòl agrícola —però, també, en menor mesura, per la presència d’indústries contaminants, abocaments de runes, caça, etc.—, l’ ajuntament de Fontcoberta juntament amb el Departament de Medi Ambient gestionen aquest espai com a zona humida, l’anomenada zona humida del Clot d’Espolla, que forma part de l’espai del PEIN de l’Estany de Banyoles i de l’espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120008 «Estany de Banyoles».

La singularitat del fenomen hidrogeològic és el que li ha valgut a l’Estany els valors per ser incorporat a la llista Ramsar de Zones Humides d’Importància Internacional.

Dediquem aquest report a en Tsam i na Irene, del veínat de Melianta, que ens van fer saber tothora l’estat de l’estanyol d’Espolla.

 


BIBLIOGRAFIA

BENTABOL y URETA, Horacio, Estudio sobre los lagos y manantiales de Bañolas, Espolla y San Miguel de Campmayor. Madrid, 1910.
COSTA i SAVOIA, Ernest, «Bullidors i recs intermitents d’Espolla», Muntanya,.178, 1992.


 

Deixeu-hi un comentari