Unes joves olotines expressen el seu parer durant la jornada del 3 d’octubre de 2017. Foto: Xavier Borràs.

[Un article de Xavier Borràs.]


Vaig escriure aquesta gasetilla dilluns 30 d’octubre des de Sant Privat d’en Bas, a la Vall d’en Bas, bressol dels remences que es van aixecar durant el segle XV contra la servitud a què eren sotmesos pels senyors. Hi visc des de fa gairebé quatre anys, exiliat voluntàriament de la meva vila de Gràcia natal.

Amics, coneguts i saludats m’avisen avui, quant a la suposada nada República catalana, que tot és dat i beneït, és a dir, acabat, finit, mort. Que la rendició dels nostres dirigents ja és un fet i que, com un terrorífic dia de la marmota, tornem a la normalitat autonòmica –amb els partits independentistes corrent amb la llengua fora per presentar-s’hi–, però ara intervinguts per l’Estat, que serà implacable –si cal amb vaselina– per enllestir l’anorreament.

Però, amb el president Puigdemont i part del Govern a l’exili, la internacionalització del conflicte és una bomba de rellotgeria que hauria d’afavorir la causa republicana. Paciència, perseverança i perspectiva

M’adono, també, que a una gran majoria de mitjans de comunicació i als periodistes que hi treballen, ja els està bé tot plegat i funcionen mentalment bé des de l’òptica del complex d’esclau, bé des de la dels colonitzadors, en un «ritornello», un bucle en què sembla que ja hem perdut tots els llençols.

Només l’autoorganització popular, l’autogestió dels recursos propis, la intel·ligència col·lectiva i l’autodefensa, podrien fer-nos sortir d’aquest atzucac mediàtic amb dignitat.

El periodisme català no pot restar sotmès al tort d’Espanya i dels qui, vergonyosament, s’han retut i han abandonat el poble. Ara, més que mai, cal que l’exigència deontològica estigui a la més gran alçada. Fem-nos en dignes.

Com a colofó a aquests pensaments, encara uns versos.

Com la fruita madura

L’incert camí
—de rumb desconegut—
s’obre pas a ratxes
de mots i de raons
i s’atura en la fosca,
en la por atàvica
—freda i insolent—
que ho tenalla tot.

L’abrupte abim
és un miratge
i molts són els qui hi veuen
un obscur penya-segat
de sang i de dolor;
però, la llibertat
és com la fruita madura
quan cau de l’arbre,
que ja no la pots tornar a penjar.

La por és freda,
com el cadàver que arrosseguem
d’ençà fa tants anys,
prenys de mesetes i deserts eixorcs;
la llibertat és, al capdavall,
l’amor i la terra,
la pàtria de tots.

Deixeu-hi un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.