[Una contribució de Nan Orriols.]

El cert és que, moltes vegades i a una certa edat, sentim nostàlgia d’un cinema que encara ara, quan el recordem, emociona. El blanc i negre, la falta de recursos tècnics, etc., no eren obstacle per aconseguir films d’una bellesa extraordinària.

El temps passa perquè els anys ens cauen a sobre, a vegades amb el neguit i l’angoixa que genera un món digital que tot ho devora com un monstre insaciable.

El negro zumbón, amb Silvana Mangano (1951)…, no és mirar enrere, és descansar una estona del 155 perpetu en què hem viscut, no ara, sempre.

 

 

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.