Llums i foscors. Foto: Toni Coromina.

[Un article de Toni Coromina.]

Malgrat les recomanacions oficials d’estalvi d’electricitat per fer front al cost del petroli, l’energia nuclear i les energies renovables,  els carrers del país resplendeixen com mai amb les il·luminacions nadalenques.  D’altra banda, la proposta de no posar llums a les vies comercials en protesta per la repressió policial i judicial de l’Estat espanyol contra el procés d’independència que va culminar l’1-O no ha prosperat.

La majoria de la població ha deixat de ser catòlica practicant, però la tradició de comprar compulsivament, gastar en participacions de loteria –tot i que enguany hi ha hagut una lleugera disminució en vendes-, buscar caganers nous, organitzar sopars d’empresa i reunir-se amb la família al voltant d’una taula, persisteix sense alteracions.

La proposta de no posar llums en protesta per la repressió policial i judicial contra el procés d’independència de l’1-O no ha prosperat. Foto: Toni Coromina.

Igual que a les pel·lícules americanes, sovint veiem aturats disfressats de Pare Noel (Pare Nadal, Santa Claus o Sant Nicolau) fent publicitat d’alguns comerços. Els dimonis d’Els Pastorets esmolen les seves forques per escometre en Lluquet i en Rovelló, i els àngels presideixen els pessebres, disposats a foragitar Satanàs i Llucifer. Però gairebé tothom ha perdut les referències mitològiques i religioses d’aquests personatges. Simplement són herois ficticis, com Superman, Batman, Spiderman, Patufet  o els Tres Porquets. L’endemà de les eleccions del 21-D, la ràdio retransmet en directe el sorteig de la grossa de Nadal i els altaveus instal·lats a les artèries comercials perforen les orelles dels vianants amb horribles cançons anglosaxones.

Durant la postguerra i fins ben entrats els anys setanta, quan arribaven les festes de Nadal la gent feia regals als guàrdies municipals que regulaven el trànsit i donava una gratificació al sereno i a l’escombriaire, dos personatges entranyables que es passaven la vida al carrer, aguantant els embats del clima, i corresponien a la generositat dels ciutadans amb una felicitació en forma de postal. Ara els guàrdies han estat rellevats pels semàfors. Els serenos van desaparèixer, però els actuals escombriaires tenen més feina que mai. I més variada. Els uns, amb l’escombra a la mà, recullen muntanyes de burilles de cigarrets a l’exterior dels bars, o empaiten papers i milions de fulles que s’emporta el vent. Altres, van darrere d’un camió recollint les deixalles dipositades en contenidors de tots colors, arrosseguen la pols amb una mànega d’aire o condueixen un petit vehicle amb dues escombres giratòries.

Fins ben entrats els anys setanta, quan arribaven les festes de Nadal la gent feia regals als guàrdies municipals que regulaven el trànsit. Foto: Toni Coromina.

Tinc un cunyat escombriaire, marroquí, per qui sento un afecte especial. És una bona persona, tranquil·la i serena, que no s’avergonyeix d’exercir un ofici que la majoria de ciutadans amb una relativa estabilitat econòmica no està disposada a professar. Des de la perspectiva que li donen quinze anys d’experiències viscudes als carrers de Barcelona, m’explica escenes molt tristes protagonitzades pels indigents i els famèlics que cada dia furguen als contenidors. Diu que, amb la crisi, el volum de residus ha disminuït considerablement i que una tercera part se’ls emporten els pobres de solemnitat. Avui, els aturats i els desnonats són els nous drapaires.

Quan jo era petit, no suportava aquestes festes, entre altres coses  perquè m’obligaven a simular que era feliç. Tot l’any barallant-nos a casa; però per Nadal tocava pau i alegria. Triar per triar més m’hagués estimat passar tot l’any tranquil·lament i tenir bones relacions amb tothom, a canvi de tirar-nos els plats pel cap el dia de Nadal.

La gran massa es deixa portar per l’afany de consum i l’excés. La gent devora dotzenes de talls de torró de Xixona i d’Alacant, d’ou i de  xocolata. En quinze dies s’empassa religiosament polvorons, neules, peladillas, confits, perolades d’escudella i carn d’olla; legions de canelons, cuixes de pollastre, sarsueles de peix on neden exèrcits de gambes, llagostes i escamarlans per fer baixar la carn; quilos de coca amb fruites dolces; pernil ibèric, llonganissa i embotits. Tot plegat regat amb vi, cava, copes de conyac, vasos de whisky…

En aquests venturosos dies de treva i de pau, ressonen en els nostres cors delitosos d’un nou ordre mundial els sistemàtics bombardeigs de bona voluntat sobre la xusma dels països pobres, i els terroristes fan esclatar bombes (sovint contra els seus propis germans). Tanmateix, això no destorba la joia consumista del món civilitzat ni apaga el característic amor mercantil tan típic d’aquests dies plens d’alegria global.  El pensament únic i multinacional ens fa sentir orgullosos de la nostra humilitat i ens aboca a compartir l’àpat de Nadal amb la beatífica visió de cadàvers arrenglerats a terra en un carrer de qualsevol ciutat del planeta, preferiblement africana o asiàtica, encara que ocasionalment pot ser una població europea o nord-americana. Tant hi fa.

El perfum epifànic de les colònies «pour homme» ambienta olorosament la tradicional adoració del dòlar i de l’euro, i esdevé el preludi dels fantàstics xantatges i suborns als infants a base de joguines, a canvi de la submissió total a les sovintejades arbitrarietats de l’autoritat familiar.

En un dels articles recollits en el llibre Univers Blau, de l’enyorat amic manlleuenc Llucià Guiteras, l’autor escrivia:

«La discussió sobre si el cristianisme ha aportat a la humanitat més llum o foscor ha estat una constant. Per mi és una filosofia que aporta justícia social, amor i compassió. Tanmateix, les discussions i les divergències al llarg de la història s’originen en els escàndols protagonitzats per molts papes i cardenals, en l’extermini dels càtars, les creuades, la persecució dels jueus, la inquisició i altres malvestats. Això no forma part, de cap manera, de la filosofia cristiana. Els culpables del desori són els jerarques catòlics. Cal exculpar els cristians de base. No és el mateix el cristianisme que el catolicisme.»

Més endavant Guiteras, que era un llibertari amb tendències socials cristianes arrelades en la fraternitat i la defensa dels dèbils, continuava:

«Goethe, el genial escriptor romàntic, va exclamar en el seu llit de mort: “Llum, més llum!”. Segurament es referia a una llum mística que devia percebre. Mai no ho sabrem del cert. Jesús també va dir que l’obscuritat mai no podria atènyer la llum, una frase que no presenta cap dubte. La llum simbolitza l’amor i la bondat, mentre que l’obscuritat és la ignorància, el desconeixement, la manca d’amor i compassió. En aquesta època de l’any, el dia és va tornant curt i trobo a faltar llum. Quan observo l’arribada de la foscor m’aclapara una certa tristesa. M’agraden els capvespres d’estiu, quan la calor minva, les orenetes volen i la llum té un to especial que prepara el repòs dels arbres, els animals i tota la creació.  Aleshores passejo pel jardí i observo tot el que està viu. El meu estat anímic entra en un profund relaxament, en un estat místic on entro sense esforç. Però vivim en un món governat pel temps accelerat, els nervis i les tensions inútils. Quan s’acosten les festes de Nadal el meu humor empitjora. Quantes obligacions i consumisme! Una farsa que, ben segur, Jesús no hauria tolerat. Llum, més llum!»

En una altra reflexió al voltant d’aquestes festes, el bon amic parlava de les moltes persones que durant les festes nadalenques ho passen malament per diferents circumstàncies:

«Aquests dies són especialment durs per aquelles que han patit una ruptura sentimental que no desitjaven. Al ser festes familiars, aquest buit encara es fa més dolorós. El problema del nostre patiment és que, per ser feliços, sempre depenem dels altres. No busquem dins nostre, que és el lloc on es troba aquest oasi tant preuat.»

Guiteras no suportava les festes nadalenques:

«Publicitat sense pausa, cançonetes, moltes felicitacions no sentides, regals excessius (alguns fets amb el cor), àpats exagerats i grans paraules de solidaritat i de bondat que no neixen d’un sentiment veritable. Tot un muntatge, si senyor! (…) Durant segles, les jerarquies de les diferents sectes cristianes han pervertit escandalosament el missatge de Jesús. (…) Els primers cristians s’anomenaven ‘seguidors del Natzarè’ i estaven dividits en moltes sectes, com ara. La festivitat del Nadal, el 25 de desembre, es va començar a celebrar quatre segles després de la mort de Jesús, aprofitant que els romans en aquelles dates dedicaven al déu Saturn la festa del sol invencible. Tot i algunes discrepàncies, els estudiosos —inclosos la majoria d’erudits catòlics— neguen la data del 25 de desembre de manera taxativa. Històricament, la primera referència del pessebre l’ofereix Francesc d’Assís, que va organitzar un pessebre vivent a Greccio. Aquest gran místic tenia molt clar que la celebració més important no era la mort, ni la posterior reencarnació de Jesús, sinó el seu naixement. Un nen desvalgut —fill de Déu, fet home— que ens portava un missatge revolucionari d’amor i compassió, dirigit a tota la humanitat.»

Voltaire va escriure, amb una ironia estratosfèrica, que el gran temple de la tolerància era la borsa de Londres,  «un dels llocs més respectables del món, perquè allà s’hi reuneixen per al bé dels homes representants de totes les nacions i religions; allà, el jueu, el mahometà i el cristià es tracten com si pertanyessin a la mateixa religió, i només qualifiquen d’infidels els que fan fallida econòmica. Quan surten de la borsa, els uns van a la sinagoga i els altres a resar en una església, a fer ablucions o a circumcidar el seu fill. Però  tots en surten contents».

Bon Nadal.

Deixeu-hi un comentari