L’Snack, el mític bar de la plaça Major de Vic, persisteix quasi seixanta anys després que va obrir. [Foto: Toni Coromina.]
[Un article de Toni Coromina.]

A principis dels seixanta, Josep Bullich, conegut popularment com a Pitu,va tenir la gosadia d’obrir a la plaça Major de Vic el bar L’Snack, amb la idea de donar-hi un aire diferent al de la majoria de bars de la ciutat. Ben aviat, però, va comprovar que ser innovador en un marc tan tradicional era un inconvenient, perquè els honorables manaies de la ciutat van començar a propagar que aquella mena de taverna amb cortines vermelles era el santuari on es venerava Satanàs, Marx, Lenin i els set pecats capitals. L’Snack generava tant recel, que moltes famílies advertien els seus fills sobre els perills i les nefastes conseqüències d’entrar en aquell antre maleït. Ben mirat, L’Snack només era (i encara és) un bar on servien entrepans, cafès i begudes, amb una decoració rústica, parets arrebossades de manera irregular, bigues de fusta, tamborets i les famoses cortines vermelles a la porta d’entrada. Però no hi havia cap motiu per a tant rebombori.

A la primera època s’hi trobaven amants de les tertúlies, pintors, bohemis, botiguers, treballadors sense etiqueta concreta, professors de literatura (i alguns dels seus alumnes), actors i directors de teatre, jugadors de cartes, aficionats al dòmino i al parxís, estudiants de les més variades disciplines, conferenciants que venien a Vic a jugar-se la pell en actes polítics i culturals prohibits, músics, místics i desvagats.

La trajectòria del local va anar paral·lela amb la història política dels setanta i part dels vuitanta, ja que hi va confluir gent de totes les tendències. A les apassionades tertúlies debatien socialistes i comunistes amb  autogestionaris i nacionalistes radicals; hi havia convergents que se les tenien amb republicans; escèptics que polemitzaven amb pacifistes i objectors de consciència; sindicalistes que recriminaven als membres de l’Assemblea de Catalunya el seu interclassisme; o contraculturals que rivalitzaven amb  els intel·lectuals per veure qui la deia més grossa.

L’Snack es va convertir en el quarter general virtual de l’oposició democràtica al franquisme, amb alguns caps visibles imprescindibles: el poeta Segimon Serrallonga, el pastisser Quim Capdevila, el sindicalista Josep M. Casadessús, el mític lluitador Miquel Albó, l’empleat de banca i jugador d’escacs Jordi Ralló, l’arquitecte Manelic Anglada, el psicòleg i capellà Bernat Bauzà, el professor Rafa Núñez, el comptable Andreu Roca, el poeta Lluís Solà i Sala, el polifacètic Jaume Brunet i una llarguíssima llista de noms relacionats amb la plana major del PSAN, les Joventuts Comunistes i la majoria de militants d’organitzacions antifranquistes de la ciutat.

El local sovint s’omplia fins a rebentar quan s’acabaven els concerts, les sessions de cine-club, les conferències, els mítings polítics i la resta d’actes culturals que se celebraven a Vic, i es convertia en un improvisat ateneu multicolor, que en Pitu tenia controlat fins a l’últim detall. De vegades, l’horari de tancament oficial s’allargava fins a altes hores de la matinada i a dins s’hi quedaven alguns clients; en aquests casos, en Pitu tancava la porta i posava les cortines; i quan els últims clients volien sortir, mirava per una escletxa per a comprovar que a la Plaça no hi hagués el popular «cotxe-carajillo» de la policia municipal. El propietari, quan s’acomiadava dels parroquians esquerranosos, sempre solia repetir-los una frase molt adequada: «Potser teniu raó, però sempre sou els mateixos!».

A principis dels setanta, s’havien organitzat partits de futbol entre l’equip de L’Snack i els clients del bar La Parra, amb en Pitu fent de massatgista i socorrent els seus pupils amb ginebra en comptes d’aigua. El personal més antic de L’Snack encara recorda un gloriós concurs que es va organitzar per veure qui podia aguantar més copes de conyac seguides. Un dels concursants, en Pep, abans de disputar la gran final va sortir de l’establiment durant 15 minuts; en tornant, va dir que ja estava en condicions d’iniciar la competició i predisposat a beure les copes que fessin falta. Finalment, en Pep va guanyar l’aposta. Llavors va explicar que els 15 minuts d’absència els havia aprofitat per veure si era capaç d’ingerir 20 copes al Bar Montserrat (a 35 metres). Així que, tot sol, va buidar 40 copes.

«De vegades, l’horari de tancament oficial s’allargava fins a altes hores de la matinada i a dins s’hi quedaven alguns clients.» [Foto: Toni Coromina.]
Un dels homes més populars de L’Snack era el senyor Fàbregas, que es va fer popular per situar-se cada dissabte al final de la barra i repetir mil i una vegades, en veu alta, la pregunta filosòfica: Serà possible l’individu? Un altre personatge imprescindible era Pep Comella, un professor de Física de l’Escola Industrial que a l’interior de l’americana sempre hi portava un joc de tornavisos, tenalles, alicates, imams i aparells electrònics; ell sol podria omplir una enciclopèdia d’anècdotes còmiques i surrealistes. En una ocasió, mentre circulava amb la seva motoreta va veure, des de lluny, que la Guàrdia Civil de trànsit havia col·locat al terra de la carretera un cable gruixut amb un sensor que servia per a comptar els vehicles que passaven en la fracció d’una hora; quan va veure el cable, en Pep va frenar bruscament per a no haver de passar-hi per sobre i va caure a terra; després, es va aixecar, va alçar la moto a pes de braços i va passar per sobre del cable, sense que les rodes el toquessin. Quan va haver passat l’obstacle, va exclamar: «La Guàrdia Civil no n’ha de fotre res de si passo o no passo!».

El Tendre, que durant una època havia estat client de L’Snack, va deixar de ser-ho i es va convertir en parroquià del bar Mobe, al Passeig, un establiment ple de catedràtics de la bohèmia, que ell va definir com la Universitat Autònoma, en contraposició als savis de L’Snack(o els Intel·lectuals de L’Snack), que per a ell era la Universitat Central.

Han passat els anys i les dècades, però avui L’Snack encara conservar l’estètica i bona part de l’encant dels primers anys. continua essent un lloc de trobada, amb una clientela potser més heterogènia, però conserva la majoria de parroquians que hem sobreviscut al pas dels anys i enyorem amb raonable nostàlgia els companys i les companyes que han passat a «millor vida». A destacar la bonhomia i amabilitat dels cambrers i cambreres (en Fabi, la Victòria, en Pere i l’Olga), un personal que a més d’exercir amb eficàcia el seu ofici, sovint fa les funcions de de psicòleg, confessor i recader.

One Comment

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada