La plaça Major de Vic l’any 1982. Foto: Toni Coromina.

[Un article de Toni Coromina.]

Durant la dictadura, quan els adults vigatans consideraven que els marrecs no fèiem bondat o ens saltàvem els límits de la correcció, la urbanitat i la bona educació, ens amenaçaven amb una frase  molt contundent que ens feia molta por: «Si no et portes bé, vindrà un guàrdia municipal i se t’emportarà a l’ajuntament». En ple règim franquista, doncs, la majoria de ciutadans considerava que l’Ajuntament era una mena de «quarto de les rates», un lloc on els policies municipals tancaven els nens entremaliats, l’avantsala de la presó on purgar les malifetes, el pas previ per on s’havia de passar abans d’entrar en un correccional.

De fet, aquells antics ajuntaments eren una entelèquia aliena a la quotidianitat, un purgatori regentat per gent molt severa que es dedicava a manar sense donar explicacions, a fer lleis arbitràries i a fer-les complir sense contemplacions, o a saltar-se-les a la torera. Fins que va morir Franco i les coses van canviar una mica, tot i que encara queden rèmores d’un passat que ens costa oblidar.

Fa prop de 40 anys, a l’època que Ramon Montanyà (1942-2006) va ser l’alcalde convergent de Vic (elegit arran de les primeres eleccions democràtiques municipals), es va fer molt famosa una proclama seva que definia la capital osonenca com la «Capital de la Catalunya Catalana». Aquest home nascut a Prats de Lluçanès, a més de ser alcalde de Vic del 1979 fins al 1987, també va ser el primer president de l’Associació Catalana de Municipis creada el 1981.

Com va ocórrer aleshores a la majoria de municipis, el pas del model polític que va suposar passar de la dictadura a un sistema democràtic no va ser fàcil. De fet, durant el seu mandat, Montanyà molt sovint va ser objecte de crítiques i atacs per part de les autoritats governamentals espanyoles i de grups d’ultradreta per la seva ferma defensa i la promoció de la llengua i la bandera de Catalunya.

A la primera meitat dels vuitanta, la transformació del cos de la policia municipal vigatana va experimentar més d’una sacsejada a causa de la voluntat de l’Ajuntament d’adequar les seves funcions i maneres a la nova situació. En un afany de millorar el nivell cultural dels policies, una de les mesures que va prendre el consistori municipal va ser l’organització de diversos cursets i seminaris de reciclatge cultural. Una de les matèries obligades eren les classes de francès, amb l’objectiu que els guàrdies poguessin atendre com calia els pocs turistes francesos que visitaven la ciutat. Un dia, a mitja classe, un municipal a punt de jubilar-se —en Llàtzer, una bellíssima persona que no aconseguia passar del «bon jour, madame!»— va ser recriminat pel sofert professor. Però, el bon home es va defensar de manera antològica: «Vostè creu que si jo estigués capacitat per estudiar francès seria municipal?», va contestar.

En aquell context, per a protestar contra algunes mesures que trobaven exagerades a l’hora de fer el seu reciclatge i per a reivindicar millores laborals, els guàrdies municipals van decidir —com a forma de pressió— parlar en castellà quan es dirigien als turistes o forasters que visitaven Vic. En una època marcada per l’avorriment i la rutina, intento imaginar una conversa entre uns hipotètics turistes gironins i un guàrdia municipal vigatà:

— Bon dia, senyor caporal. Tindria la gentilesa d’indicar-nos la ruta per accedir al Mercadal? És que ens hem extraviat.

Con sumo gusto, señorita. Por la matrícula de su utilitario deduzco que ustedes son oriundos de la inmortal ciudad de Gerona, marco incomparable que acunó a la heroica lucha del egregio general granadino Mariano Álvarez de Castro contra el enemigo francés. Sepa usted, apreciada visitante, que los garantes de la seguridad ciudadana vicense siempre estamos al servicio de la ciudadanía. Sepa usted que en Vich, cuna del catalanismo conservador, tierra de honda raigambre y rancio abolengo, y patria del insigne pensador Jaime Balmes, tenemos un talante abierto y dialogante… Siga recto hasta el puente del Blanqueo. Si una vez allí logra usted controlar los nervios ante la tardanza del semáforo en ponerse verde, gire 90 grados a la derecha y vaya por la senda de los Países Catalanes hasta la plaza del Centenario, que no hay que confundir con la del Milenario. Luego suba por la avenida del Padre Jacinto Verdaguer…

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada