[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Quan era petit, la influència de l’Església en la nostra educació era tanta que de qualsevol dibuix en dèiem «sant». Així, si un llibre contenia moltes il·lustracions dèiem «és un llibre ple de sants».  Érem molt lluny encara de la revolució tecnològica que ha començat a capgirar la humanitat sencera. Tot va tan ràpid que ja som quasi a la immediatesa com a única realitat. No estem encara prou evolucionats perquè l’espai de reflexió, del descobriment dels caires diferents del que és real, actuïn també a la mateixa velocitat que ens arriben els estímuls i les emocions. S’ha optat per centrar tot el poder de comunicació en les imatges, en detriment de la paraula. Fins i tot per a expressar l’estat d’ànim els aparells disposen d’allò que en diuen «emoticones», una rodoneta groga que plora, riu, manifesta sorpresa, etc.

Aquesta imposició dels suposats ideogrames per damunt de les paraules ha afectat, i molt, el món del periodisme.  La gent vol llegir cada cop menys i qualsevol, sigui periodista o no, pot prendre una imatge, que si es considera notícia, s’emet per les televisions i les xarxes, sense que hi hagi ningú que hagi contrastat o contextualitzat el que mostra el vídeo o la fotografia. Ja no existeixen pràcticament aquells periodistes que seguien els camions de bombers, ambulàncies o policia. Les administracions, tan rònegues a l’hora d’aplicar la finestreta única, no ho han aplicat a la informació cada cop més centralitzada. No hi ha cap departament sense un cap de premsa que manipuli i oficialitzi les informacions des d’una oficina.

Valgui, com a exemple, una anècdota que vaig viure quan exercia. Vaig rebre una nota del servei de premsa dels Mossos d’Esquadra en la qual s’informava que una parella d’agents que passejava un diumenge a la tarda pel centre de Vic havien detectat un aparador amb pantalons falsificats. Estupefacte, els vaig trucar per esbrinar si s’havia produït la casualitat que els dos agents que patrullaven eren tots dos pèrits tèxtils. La resposta va ser: «Buenu, de fet ja hi havia una investigació en marxa, etc.». Així doncs, per a omplir la majoria dels diaris, només fa falta un telèfon mòbil i Internet. No hi ha temps per a explicacions de res, la qüestió és que l’audiència respongui i la data de caducitat. El contrast no cal.

La premsa, especialment la generalista espanyola, és la qui s’ha atorgat el dret a decidir qui és innocent i qui és culpable. Aquesta mateixa premsa que ha inventat oficis com «coacher» o «influencer», en el súmmum de la vanitat dedica les energies a fer que els altres els imitin. És qüestió d’imatge, de «sants» com en dèiem en la meva infància.

[Com faig habitualment, en aquesta ocasió us suggereixo la pel·lícula His Girl Firday (Lluna nova), en què una de les més aclamades periodistes de Chicago, exdona de l’editor on treballa, li comunica que es casa i abandonr la seva professió. L’editor intentarà evitar perdre a la dona que estima i la seva millor reportera, sigui com sigui… Dirigida pel Howard Hawks, va comptar amb la interpretació de Cary Grant, Rosalind Russell, Ralph Bellamy i Gene Lockhart.]

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada